Espai de coeducació

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKA,  Premi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

He llegit al Diario de Ibiza la notícia sobre la presentació d’una mostra de la pintora alicantina Pepa Espasa sobre el tema monogràfic “Maltractament  de gènere”. L’artista va començar a treballar en aquest projecte el 2006. L’espai cultural Es Polvorí de Dalt Vila presenta des d’avui fains al proper 15 de febrer  l’exposició anomenada  ‘Camí de denúncia’. Sobre el projecte, Espasa afirma que va partir del «sentiment  d’ empatia de dona  a dona, de la comprensió  íntima dels   silencis, del dolor, de la necessitat d’ expressar-lo».

La pintora, nascuda a Denia el 1953, el 2003 va començar  a rebre formacióa l’Escola de  Plástica Experimental A. Vives de Gata, centre des del qual ha tingut  possibilitat  de participar en gran nombre de mostres i manifestacions artístiques tant a Espanya com a d’altres països (Suïssa, Alemanya, Marroc, Portugal i Mèxic).

A la Fundació Miró hi ha una exposició de murals d’artistes contemporanis. Un d’ells és fet per unes dones mauritanes, procedents d’aquest poble tan difícil de pronunciar.En realitat elles no es dediquen a l’art com a tal i, de fet, aquesta ha estat la primera vegada que sortien del seu poble. Aquestes  sis dones formen part d’una cooperativa femenina (Coopérative Féminine de Djajibiné Gandega “Djida” ) i pinten les seves cases i altres edificis del poble amb les mans, normalment formes geomètriques  de colors ben vius.

Montserrat Benito Segura ha penjat aquesta fotografia en homenatge de la dona,  mare i treballadora a  LaComunidad.el Pais.com

A El PAIS.com hi ha també una fotogaleria, la narració d’una dona que va patir discriminació laboral després de la maternitat, Castigada por ser madre, un article d’opinió d’Angeles Caso, Toda la vida trabajando i l’acudit de FORGES

Nancy Spero, nascuda a Cleveland(Ohio) el 1926, als anys seixanta es va fer ressò dels moviments de protesta i la consciència pels drets civils, esdevenint des de llavors una representant important de l’art compromès. Als anys setanta aquesta artista va fer-se, també, activista de l’art feminista, sobretot gràcies a la seva participació a l’anomenat grup WAR (Women Artists in Revolution) i a la Art Workers Coalition, amb els quals lluita per la igualtat de gènere als museus. Destaca el seu treball Torture of Women (1976), que combina imatges, cites i testimonis de les atrocitats comeses pels règims dictatorials sudamericans contra contra dones. Es va relacionar amb l’escriptura femenina d’autores com Hélène Cixous i Julia Kristeva i va intentar avançar en el que anomenava la “pintura femenina”.Va morir el mes passat a Nova York.

Dels dies 12 de setembre al 8 d’octubre té lloc a Estambul l’ onzena Biennal d’art que sorprèn per les seves propostes polítiques i  denúncies. L’aglutinador de l’exposició és De què viu l’home, títol inspirat en una cançó de Bertolt Brecht. Segons van declarar a l’acte de presentació, per a les pomotores,  l’art no ha de limitar-se a les formes i l’experiment sinó que també és una arma que els artistes haurien d’usar per cridar l’atenció sobre la injustícia.

Les comissàries d’aquesta edició són quatre dones joves d’origen croata integrants del col·lectiu Who, How &for Whom (WHW, “Qui, Com i Per a Qui) i són moltes les dones artistes participants. Un dels temes tractats és el de l’exclusió, dels pobres, de les dones o dels homosexuals. La iconografia més feminista, del col·lectiu Canan Çenal, és un vídeo on es veuen dos pits que vessen llet, una clara metàfora de l’origen de la vida. Lidia Blinova (Kazajistán, 1948) exposa 10 fotografies d’unes mans reproduint la forma dels genitals femenins, Hand ornament.

Notícia sobre la Biennal

Del 6 al 29 de juliol podem veure a Vila (Centre Sociocultural S’Alamera que depèn del Consell d’Eivissa), una exposició que apropa al públic més 50 obres de 10 dones artistes  (pintores i alguna escultora) amb la qual es vol potenciar la presència de la dona dins la vida cultural illenca. A la mostra podem veure obres de: Antònia Martín, Elvira Escandell, Margarita Escandell, Júlia Ribas, Loli Hidalgo, Francesca Buforn, Carmen Pérez, Paloma de los Ríos, Sílvia Ferrer i Susana Juan. Allò que tenen en comú és ser dones i artistes.

Com diu el Conseller del Departament de Política Educativa i Cultural,  Marià Torres Torres  “la creació de la dona ha estat silenciada, com una tasca domèstica més, com quelcom pertanyent a l’àmbit de la vida privada  (…) l’exposició es proposa recuperar la veu de la dona creativa.”

M’ha agradat particularment la pintura de Júlia Ribas que mostra dues branques temàtiques:  una visió del paisatge africà en tons ocres i una mostra de l’arquitectura eivissenca amb predomini dels blancs.

Article al Diario de Ibiza (07/07/09) signat per Jose Manuel Piña Lo que pintan las mujeres

Philip Scott Johnson, artista nordamericà,  té una peculiar visió de les dones  en la història de l’art i de les dones en l’univers cinematogràfic:Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

L’editorial Alfabia publica  una novel·la de l’escriptora italiana Anna Banti Artemisia, en referència a Gentilleschi,  l’autora de la pintura Judith i Holofernes (una de les dues que surten al temari d’Història de l’Art de 2n de batxillerat) Per aquest motiu, l’editorial  ha aconseguit que el Museu Capodimonte de Nàpols deixi al Thyssen de Madrid la pintura (i hi serà fins  al juny) Ignacio Vidal-Folch ens en parla en una crònica del diari El País ((10/03/09) on es posa en relleu que:

“La de Gentilleschi s’ha convertit en una obra mítica per a la retòrica i el discurs feminista”.

Anna Banti és el pseudònim de Lucia Lopresti,   (Florència, 1895-Ronchi di Massa, 1985)

Artemisia Gentileschi, la primera gran pintora italiana, serveix a Anna Banti per establir un diàlg entre passat i present, on l’art esdevé centre de la vida i motiu de superació personal i de les diferències de sexe.  L’ escriptora, va haver de reinventar el text quan el manuscrit original fou destruït en un bombardeig a Florència. Es tracta d’una novel·la històrica rica i modèlica, una obra mestra que Ediciones Alfabia rescata i enriqueix amb unestudi introductori de Susan Sontag.

La decapitació d’Holofernes va ser un tema tractat per molts altres  pintors. En podeu veure una mostra

Nova York. 1942. El nom de Rosler no pot dissociar-se del concepte d’art feminista, una connexió que ella accepta -”que s’hagi demonitzat la paraula feminisme no significa que el concepte  hagi perdut  sentit”-, però que considera encertat només per definir en part la seva  producció: les obres que la van convertir en un referent de l’ art més reivindicatiu fet per dones artistes que, com ella, es van rebel·lar  en els anys seixanta i setenta enfront el paper que la societat reservava al seu gènere.

Per conèixer millor la seva obra llegiu: Subversión sin pausa.

Una altra artista americana, fotògrafa,  molt interessant és Francesca Woodman De fet ha esdevingut una llegenda de la fotografia després de la seva mort prematura als 22 anys. Se li ha volgut atribuir un clar lligam amb el  feminisme més ortodox. És autora d’unes fotografies molt subversives. Els seus  autorretrats, exposats al MOMA i  el Metropolitan Museum, s’ han convertito  en objete de culte.

L’Espai AV de Múrcia acull una exposició retrospectiva de la seva obra. Podeu llegir l’article La artista que desnudó su vida El País  (28/02/09)

També Un espejo roto, reportatge publicat al diari  El País semanal (16/03/2008)  amb motiu de l’homenatge de la revista ‘C. International Photo Magazine’.

Tot i que hi ha moltes dones artistes, al programa de l’assignatura d’Història de l’Art de 2n de Batxillerat només figuren dues dones pintores:

Frida Kahlo   El marxisme curarà els malalts: oli sobre tela de 76 x 61 cm. que es troba ubicat al Museu Frida Kahlo, a Ciutat de Mèxic. Aquesta pintura va ser feta poc abans que l’artista morís, l’any 1954, després d’una vida marcada pels traumes físics soferts arran d’un accident de tramvia quan tenia 18 anys. Artista difícilment classificable en un estil, va ser considerada surrealista per Breton, aspecte que ella va defugir afirmant que no pintava somnis sinó la seva realitat individual.

Artemisia Gentileschi  Judith decapitant  Holofernes, pintat cap a 1620. Es tracta d’ una pintura a l’oli que medeix 1,99 metres d’alt per 1,62 m. d’ample. Actualmente es conserva a la Galeria dels Uffizi de Florència (Itàlia) Artemisia Gentileschi va ser una de lespoques pintores del barroc que va poder treballar i viure com a artista.