L’ Ajuntament de Madrid ha accedit a modificar les proves d’ accés al Cos de Bombers de la ciutat, després de les crítiques que ha suscitat el fet que fos l’únic que exigeix la mateixa condició física a homes i dones. L’Ajuntament ha suscrit un acord amb el sindicat UGT per modificar les bases de la convocatòria a l’ oposició. A totes les proves físiques s’incrementarà la puntuació un 10% a les dones aspirants que superin els mínims. A més, l’exercici més complicat podrà ser realitzat – tant dones com homes- en un segon més i es canvia el seu disseny per fer-lo més assequible.
Fins ara Madrid era l’única ciutat on les dones aspirants al cos de bombers havien d’obtenir les mateixes qualificacions que els homes (l’ article publicat a El País Queremos ser bomberas es feia ressó de la denúncia de dues aspirants que veien impossible, per les seves condicions físiques, aconseguir les mateixes puntuacions que els seus col·legues masculins )
L’acord per a la modificació ( tot i que CCOO ha sortit de la negociació ) ha estat possible després que l’ Instituto de la Mujer enviés una carta a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, on demanaven que adoptés les mesures necessàries per a “erradicar la discriminació directa o indirecta que totes les dones podien estar patint en la nostra societat”. L’ organisme, adscrit al Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad considerava les proves a bomberes “discriminatòries i desproporcionades” i assenyalava que els requisits físics per a cada sexe a les proves selectives per a determinats cosos, com les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, les Fuerzas Armadas o els bombers i bomberes “ha de ser diferent ateses les diferències biològiques entre homes i dones”.
Madrid té 1.500 bombers en plantilla. Només dues dones, però fan tasques de “bombero conductor”, no de “bombero especialista”. És a dir, condueixen; no participen en els sinistres. El cos de Barcelona, on no existeix distinció de tasques, té 694 homes i 13 dones.
Pel que fa a les FORCES ARMADES, després de 20 anys de la seva incorporació, hi ha més de 16.000 dones servint en els exèrcits. El 2005 es va crear l’ Observatorio de la Mujer per analitzar i impulsar l’aplicació de la perspectiva de gènere en les polítiques de Seguretat i Defensa.
CASOS DE VIOLÈNCIA MASCLISTA ( fins 15 de febrer 2011) 13. Informació treta de RED FEMINISTA.
A Màlaga s’ha produït un nou assassinat d’una dona, Susana G. de 37 anys, al mig del carrer amb una destral i un ganivet, per la seva exparella, que en tenia una ordre d’allunyament. Ell, 41 anys, va eludir una condemna de 14 mesos de presó per amenaces i maltractament seguint un curs de conscienciació en matèria d’ igualat. El juliol de 2010 fou condemnat per un jutjat de Violència contra la Dona, va començar el curs el novembre i només va assistir a 9 de les 25 sessions del programa. La suspensió de les condemnes amb la condició de no tornar a delinquir en un termini determinat -en aquest cas dos anys- i per seguir programes formatius, contemplada en el Codi Penal, és molt habitual en les condemnes de violència de gènere.
D’altra banda, aquest cas ha motivat mútues acusacions entre l ‘Ajuntamento de Màlaga i la Secretaria d’ Estat d’ Igualtat sobre la denegació a la víctima del servei de teleassistència – un telèfon mòbil amb accés directe a policies experts en violència de gènere-. La cap de l ‘àrea de la Dona del consistori, Gemma del Corral, ha esgrimit aquest matí un correu electrònic pel qual l’empresa Eulen -adjudicatària del servei - comunicava a l’ Ajuntament que la comissió de seguiment de l’antic Ministerio de Igualdad i la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) que la solicitud de Susana havia “estat denegada” (…) “a pesar de complir amb els requisits d’ accés al programa. Al seu torn, Miguel Lorente, delegat del Gobierno contra la Violencia de Género ha assegurat que Igualdad “mai va denegar la solicitud de la víctima, sinó que la solicitud enviada per l’ Ajuntament a través d’ Eulen “no es va complimentar correctamente” i que es va comunicar aquesta circumstància “per telèfon” al municipi.
EN TOT CAS, EL SISTEMA DE PROTECCIÓ VA FALLAR PER TOTS COSTATS.
Aquestes tres dones magistrades, Giulia Turri (al centre de la fotografia), Carmen D’Elia (a l’esquerra) i Ursulina De Cristofaro, formen el tribunal encarregat de jutjar, a partir del proper 6 d’abril, el primer ministre d’ Itàlia, Silvio Berlusconi, sota l’acusació de prostitució de menors i abús de poder.
Després de 24 de silenci, Berlusconi ha afirmat no estar preocupat pel seu processament i que no pensa a dimitir sinó a acabar la legislatura.
Berlusconi ante su juicio (El País, 16 febrer)
A 280 ciutats d’arreu del món han tingut lloc marxes de dones exigint dignitat i respecte. Les concentracions han estat convocades per associacions feministes. A Milà milers de manifestants han dut bufandes blanques i a Roma, on ha tingut lloc la marxa més llarga i nombrosa, hi havia monges i estudiants, àvies amb les seves nétes , militants d’esquerres, sindicalistes i funcionàries i també estudiants. En acabar la concentració a la Plaça del Popolo un grup de manifestants s’ha dirigit a les portes del Parlament perquè una de les seves demandes és la dimissió de Berlusconi.
Les dones han mostrat el seu rebuig del model polític i cultural masclista i patriarcal, també han deixat clar que moltes dones tampoc se senten representades per l’oposició.
La periodista sudafricana Jodi Bibier ha aconseguit el prestigiós World Press Photo 2011 per la seva fotografia d’ Aisha Bibi, una jove dona afgana a la qual el marit li va amputar les orelles i el nas per no obeir el seu marit, que la mantenia en condicions d’ esclavatge. La fotografia ha esdevingut símbol de violència contra les dones.
Article a El país ( 11 febrer) Jodi Bibier se alza con el World Press Photo por su fotografía de una joven afgana.
La Revista de Cirugia Estética. La fotografia fou portada de la revista Time i va generar una gran polèmica als EE.UU i a la resta del món en obrir el debat sobre les raons morals de seguir o abandonar Afganistan.
Bibi Aisha fou mutilada pel marit en compliment d’ un càstig ritual ordenat per un cap talibà. La història d’ Aisha és tan sols una més de les moltes que mostren que algunes societats no han evolucionat des de l’Edat Mitjana. Amb tan sols 12 anys va ser lliurada amb la seva germana a un talibà per eixugar un deute. Poc després s’hi va casar, la tenia tancada en una cort i la castigava a fuetades i la feia treballar com una esclava. Ella va escapar-se, però el marit la va trobar a Kandahar i va complir l’ordre del jutge talibà de tallar-li orelles i nas. Fou abandonada per morir desagnada i va ser trobada per uns treballadors d’una ONG dels EEUU que la van dur a un refugi pert a dones víctimes de la violència a kabul fins que va viatlar als EEUU per a ser sotmesa a una operació de cirurgia reconstructiva sugragada pel cirurgià plàstic Peter Grossman i l’ equip del centre The Grossman Burn ubicat a l’ Hospital West Hills a Los Ángeles.



El 70% de les persones que treballen a la principal indústria de Marroc, la confecció tèxtil, són dones. Tot i així només el 27% de dones s’ha incorpaorat a la població activa al Marroc ( 25% a Tunísia i només 14% a Argèlia ).
Tànger és un dels principals centres de producció amb 30.000 treballadores, però també trobem fàbriques a Rabat i Casablanca; les principals empreses espanyoles de moda (Zara, Mango…) tenen fàbriques pròpies o proveïdors i produeixen el 10% de roba; l’emplaçament resulta ben atractiu per a les empreses per l’escassa presència sindical. Per reduir costos i a causa de la crisi i la competència asiàtica, moltes de les empreses subcontratades que treballen per a aquestes firmes es deslocalitzen constantment i agreugen la situació de les dones que hi treballen.
Els homes joves potser fins i tot amb títols universitaris, però a l’atur, són els protagonistes de les revoltes populars a Tunísia, i d’altres indrets del Magreb així com a Egipte; les dones joves que treballen a la indústria tèxtil no tenen ni temps per protestar ni sindicats, treballen 10 o 11 hores al dia 6 dies per setmana i també s’han d’ocupar de la seva llar. Elles desitgen el canvi tant com ells, perquè pateixen els baixos salaris i les dures condicions laborals. Per aconseguir major qualificació centenars de dones treballadores van a classes d’ aprenentatge del francès i l’ àrab a les oficines de l’Associació de Dones Obreres del Tèxtil (ATTAWASSOUL) en un barri de Tànger. El 40% són analfabetes i fins i tot aquelles que estan més preparades no ho diuen perquè aquest és l’únic treball per a elles.
És el mateix de sempre: per una banda la moda és glamour i riquesa, però a l’altre costat de la cadena trobem explotació i desesperació.
En aquests moments, però, després de la revolta de Tunísia, al Magreb ha renascut l’esperança, s’ha encomenat l’optimisme. El que s’ha pogut veure després de Tunísia és que el poble pot.
Reportatge a La Vanguardia (dimarts 8 de febrer) Un euro a la hora
Tres milions de nenes de tot el món estan en risc de ser víctimes de la mutilació genital (extirpació dels òrgans genitals externs )
28 països d’Àfrica i Àsia practiquen el ritual i cada vegada hi ha més casos a molts altres països de tot el món per la immigració. 500.000 dones immigrants que actualmente viuen a Europa han estat mutilades als seus païses d’origen A més, cada any unes 180.000 són en risc de patir-la. A nivelll mundial 140 milions ja l’han patida. Les nenes que l’han patida tenen seqüeles físiques i psíquiques de per vida.
UNICEF i l’ONC World Vision han decretat el 6 de febrer com a Dia Internacional de la Tolerància Zero a la Mutilació Genital Femenina per tal de conscienciar tothom d’oposar-se a aquesta violència contra les nenes i adolescents contrària a tots els drets fonamentals com el de la salut.
Notícia a RTVE.
Va ocórrer a Bangladesh el passat dijous. La noia fou condemnada per un tribunal local a 100 fuetades per tenir una pressumpta “relació il·licita” amb un dels seus cosins, un home de 40 anys ( alguns informes asseguren que l’home va violar repetidament la menor; ell també fou condemnat, però va fugir ). Després de rebre 80 cops amb una canya de bambú es va desmaiar i la van portar a l’hospital on va morir al cap d’una setmana.
Els tribunals locals islàmics, shalish, van ser prohibits fa 8 mesos, però encara persisteixen en alguns llogarets amb població analfabeta i molt fanàtica, influïts per líders religiosos.
Els activistes pro drets humans, com Sultana Kamal d’AIN o Salish Kendro, denuncien aquests incidents, ara menys comuns que als anys 90, però encara hi ha masas gent que segueix practicant venjances en nom de l’islam. En ser una societat patriarcal. Aquestes lleis il·legals, cruels i violentes són molt dures amb les dones.
Muere azotada en Bangladesh una niña por presunta “relación ilícita” El País, 5 febrer.
El primer mes de l’any ja hi ha hagut 7 casos (5 espanyoles i 2 estrangeres), 4 més que l’any 2010 per les mateixes dates. Totes convivien amb l’agressor ( només una estava tramitant la separació ) Cap de les dones no havia denunciat el seu agressor. Un dels agressors va matar també el fill que tenia amb la dona, un noi de 16 anys.
Podem llegir l’article que explica cada un dels casos a El Pais d’avui 1 de febrer. Retrato de las siete fallecidas por la violencia machista en 2011.