Category Archives: Audició

MOON RIVER

Moon River és una cançó de la pel·lícula ” Esmorzar amb diamants” (Breakfast at Tiffany’s) que va ser composada per Henry Mancini.

Aquí teniu un vídeo amb la digitació per a poder-la tocar amb la flauta i un altre vídeo de la cançó interpretada per una orquestra.

Aquí teniu la partitura:

En aquesta pàgina podeu escoltar la cançó, veure la partitura amb la lletra, i veure el vídeo del moment de la pel·lícula on l’actriu canta la cançó:

Voleu saber més coses sobre l’autor? Clica a sobre de la imatge:

CANÇÓ DE L’ESTIU 2009

WHISKYN’S seran els autèntics protagonistes d’aquest estiu a TV3 ja que Televisió de Catalunya ha escollit la seva cançó On com a Cançó de l’estiu 2009.

La cançó ha estat versionada i regrabada juntament amb la coral d’avis de l’exitós programa de la mateixa cadena Casal Rock que es va estrenar en un programa especial el dia 22 de juny.

A més, s’ha enregistrat un videoclip promocional de la cançó per aquesta campanya on WHISKYN’S i els protagonistes de Casal Rock interpreten la cançó conjuntament i que s’emetrà durant tota la temporada per a promocionar l’estiu de TV3.

Com sona una imatge? i Música visual

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_873595.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Atrapa-sons” descobreix, en aquest capítol, com treballen els compositors de bandes sonores per a pel·lícules i la importància que té la música en el cinema.

L’Atrapa-sons visita l’estudi de Xavi Capellas, un compositor de música per a pel·lícules, que explica que els compositors de bandes sonores ajuden a vestir la pel·lícula, ja que la seva música suggereix les emocions que senten els espectadors.

Xavi Capellas mostra les diferències entre una mateixa escena amb música i sense música. També prova l’efecte de músiques diferents amb la mateixa escena.

La música per al cinema sovint fa servir “tòpics”, una idea que, de tant repetir-la, tothom l’entén a la primera.

Normalment, la banda sonora es compon quan la pel·lícula ja està muntada, però alguns compositors, com Ennio Morricone, fan la música abans del rodatge del film.

El primer que fa el compositor és la “maqueta”, un arranjament musical amb el teclat, els “samplers” i els sintetitzadors que simula el so d’una orquestra.

La fase següent és l'”orquestració”, que consisteix a fer les partitures perquè els músics puguin interpretar els temes de la banda sonora. Després es grava la música i es mescla en 5.1 Surround, que és com sona al cinema.

“L’artefacte musical” d’aquest capítol és l’ocarina de membranes, que es pot fer amb un tub de plàstic i dos globus. L’Atrapa-sons el fa sonar i toca la cançó infantil “El gall i la gallina”.

Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta un tema per a cinema mut, “The Monkey Serenade”.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673697.rm" width="352" height="288"/]

Fa temps que s’ha provat d’establir una relació entre la música i la imatge. “Dígits” dedica el capítol als invents que han servit per posar imatges als sons.

Isaac Newton creia que música i imatge eren fenòmens de naturalesa molt similar. Per això, l’espectre de la llum, que ell mateix va descobrir, està representat en set colors, el mateix nombre de notes que hi ha a l’escala musical.

Aquesta relació va inspirar diverses invencions, com el clavicordi ocular, del francès Bertrand Castel. A finals del segle XIX, l’anglès Wallace Remington va construir un orgue de colors i el danès Thomas Wildred va dissenyar el Clavilux, un dels orgues de colors més avançats.

El pintor Vassili Kandinsky va estudiar la relació entre els colors i el sons. En col·laboració amb alguns músics, Kandinsky va dissenyar les imatges que van acompanyar diversos concerts. Cineastes com l’alemany Oskar Fischinger també es van interessar per la qüestió.

Contra el que pensava Newton, el so i la llum són dos fenòmens de naturalesa ben diferent. El so és una vibració de l’aire i cada nota correspon a una determinada freqüència de vibració. La llum visible és una estreta franja de l’espectre electromagnètic i cada color correspon a una determinada freqüència d’aquest espectre. Tot i aquestes diferències, però, el so i la llum es poden quantificar i representar amb números.

Cap a la dècada del 1960, els ordinadors van començar a treballar amb sons i imatges. El nord-americà John Whitney va considerar l’ordinador com un instrument amb què es podria arribar a la síntesi de les arts. L’ordinador permet establir tota mena de correspondències i, per tant, les possibilitats creatives són més àmplies.

El japonès Toshio Iwai ha aconseguit que el piano esdevingui un instrument que produeix, alhora, música i imatges.

Nous instruments, nous sons.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/qkicom/001_754437.rm" width="352" height="288"/] 

“Quèquicom” parla, en aquest capítol, de la música electrònica i de la seva capacitat per aconseguir expressivitat.

Els sons s’originen per la vibració d’algun objecte. Comprenent aquest fenomen, els científics poden manipular el so i, fins i tot, generar nous instruments. Així, la música electrònica obre la porta a nous sons i nous instruments.

Els sons es defineixen per tres paràmetres. Un és la freqüència, la quantitat de vibracions per unitat de temps. Un altre és la intensitat, la potència i energia que es dóna al so. El tercer és el timbre, que dóna personalitat a la sonabilitat dels instruments.

El reporter Miquel Piris parla amb Marcos Alonso, del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra, sobre el processament del so i les seves aplicacions en el camp de la música i el multimèdia. També comprova les diferències entre sons agradables i desagradables, com també el significat de conceptes com “harmònic” i “freqüència”.

Un dels primers instruments musicals electrònics va ser el “theremin”, inventat l’any 1919, que està considerat un avantpassat dels sintetitzadors actuals. Està format per dues antenes, una per donar intensitat al so i l’altra per donar-li freqüència.

A la part final del programa, el biòleg Cristian Ruiz Altaba explica a la secció “La masia” com l’home ha convertit, al llarg de milers d’anys, animals salvatges en animals domèstics.

També es mostra com la biòloga Puri Garcia, des del Departament de Tecnologia dels Aliments de la Universitat Politècnica de València, col·labora amb reconeguts cuiners per explorar les noves possibilitats que ofereix la combinació de ciència i gastronomia.

Atrapa-sons de la natura

El programa “Atrapa-sons” ha captat a Collserola quins sons fa la natura, especialment ocells com ara l’oriol, la mallerenga o el rossinyol.

L’Atrapa-sons es troba a Collserola amb Eloïsa Matheu, captadora de paisatges sonors, és a dir, una especialista que grava els sons de la natura.

L’Eloïsa grava els sons que emeten els ocells i animals com ara granotes o gripaus per comunicar-se entre si. Per aconseguir-ho fa servir una gravadora i un micròfon especial que concentra el so i l’amplifica. Després, passa la gravació a l’ordinador i en fa un sonograma, una representació gràfica del so.

Per obtenir gravacions de qualitat cal que els espais naturals on es capten els sons estiguin allunyats de carreteres i nuclis urbans.

Amb els sons que grava, l’Eloïsa està creant una biblioteca de sons per a consulta científica o de divulgació dels sons dels animals i dels paisatges.

D’altra banda, al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta al piano el vals “The Immigrant”.

A la secció “L’artefacte musical”, l’Atrapa-sons proposa construir una roda de pluja amb una llanta de bicicleta, un tub i un grapat de llenties.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_883764.rm" width="352" height="288"/]

Sons

En aquest capítol, el program “Enginy” proposa un exercici de retentiva sonora.

Primer de tot, a la pantalla hi apareixen tres objectes que emeten un so característic. Després, desapareixen i cal recordar quins objectes s’havien mostrat al començament.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/enginy/001_783006.rm" width="352" height="288"/]

MBUBE. Wimoweh.The Lion Sleeps Tonight.

Atenció! Aquesta cançó és perillosa, un cop l’hagis sentit no te la podràs treure del cap. Aquesta és l’última versió d’aquest tema tan famós:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Una versió divertida per als menuts i no tan menuts:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Història:

Cap allà l’any 1939 un artista i treballador zulú anomenat Salomon Linda gravà una cançó que anomenà Mbube (lleò en zulú) convertint-se en la melodia més famosa d’Àfrica. El món anglosaxó la coneix com The Lion sleeps tonight.
S’ha traduït a molts idiomes, hi ha més de 150 versions i s’ha utilitzat en més de 15 pel.lícules. Tot i que Linda la llençà a la fama va morir molt pobre i les filles varen començar una batalla per al reconeixement dels drets d’autor.

Versions:

S’han fet múltiples anem a repassar les 7 primeres.

0- Mbube, 1939 – Solomon Linda

El tema original data de l’any 1939 i pertany a l’artista zulú Salomon Linda publicat per el segell Gallo Records, sota el títol “Mbube” (lleó en zulú) per Solomon Linda and the Evening Birds.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

1- Wimoweh, 1952 – Peter Seeger & The Weavers.

Quartet de música folk.
A principi dels anys 50 arriba a EEUU i el cantant de música folk Pete Seeger i realitzà la primera versió. En 1952 es publica la primera versió, del grup “The Weavers”, amb el nom de “Wimoweh” (una distorsió de la lletra zulú, Uyimbube, o “ell és el lleó”).

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

2- Wimoweh, 1952 – The Jimmy Dorsey Orchestra.

Big Band (orquesta de Jazz).

Escolta

3- Wimoweh, 1952 – Martin Denny & Yma Sumac.

Space age pop (escena exòtica).
El registre vocal de Yma Sumac abarca les 5 octaves, sent la primera cantant en conseguir-ho.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

4- Wimoweh, 1959 – The Kingston Trio.

Música folk

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

5- Mbube, 1960 – Miriam Makeba.

Cantant sudafricana (Mamá Àfrica).

La primera cantant en incorporar en els crèdits a S. Linda com autor de la cançó.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

6- Wimoweh, 1961 – Karl Denver Trio.

Folk i Country.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

7- The Lion Sleeps Tonight (Wimoweh) 1961 – The Tokens.

Grup vocal.

La versió definitiva que tots coneixem, basada en les quatre anteriors amb nova lletra i nou títol:
El lleó dorm aquesta nit”:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

I ara una versió en català de la cançó de la mà del Grup de Folk, Qué fas polisó?

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Font:Viquipèdia i You tube.

Lletres:

En aquest enllaç podràs veure la lletra en anglès, la prtitura i el play-back per a que la puguis tocar amb la flauta.

LA FONT:  MÚSICAMERUELO

I en Català:

Do Fa
A la jungla, la immensa jungla,
Fa Sol
on dorm el cap, el lleó,
hi ha els homes que avui esperen
que s’alci fort el lleó.
Do Fa
I amb por, ooohhh
Do Sol
Wimbo, wimbowe ( 2 ).
Do
Wimbowe,
Fa
oh, wimbowe, oh, wimbowe,
Do
oh, wimbowe, oh, wimbowe,
Sol
oh, wimbowe, oh.
Do
Oe, oh, ba-ba, oe, oh, ba-ba.
Fa
Oe, oh, ba-ba, oe, oh, ba-ba.
Do Sol
Oe, oh, ba-ba, oe, oh, eo.

Pàgines relacionades:

Canal de You tube de FLORENCOM on recopila múltiples versions de la mateixa cançó.

La contaminació acústica i el silenci

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_721429.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” descobreix què són els decibels i quina capacitat té l’oïda humana. També repassa la història del clarinet i inclou el relat animat “La boutique fantasque”, de Respighi, i una peça de Bach.

La contaminació acústica i el silenci
El so és important en la música, però el silenci també ho és i els silencis també s’escriuen a les partitures.

A diferència d’altres tipus de contaminació, la contaminació acústica no deixa residus en el medi ambient quan s’atura. No obstant, el soroll pot arribar a fer mal si és excessiu.

El so també es pot mesurar i la unitat per mesurar el so és el decibel. Amb els decibels es mesura la intensitat del so. El ventall d’intensitat sonora que es pot percebre amb l’oïda és amplíssim. Des del so que fa una agulla en caure a terra fins al d’un avió de reacció enlairant-se, un soroll que fa mal a les orelles.

Un nivell de zero decibels seria el silenci absolut. Comencem a percebre sons aproximadament a partir dels 5 decibels, i a sentir dolor cap als 130. Una trepitjada suau té uns 10 decibels, un bon embús de trànsit, uns 80, i en un concert de rock es pot arribar als 120 decibels.

La història del clarinet
Tot i que estava inspirat en un instrument més antic anomenat “chalumeau”, el clarinet el va inventar el 1690 un constructor d’instruments alemany que es deia Denner. Altres constructors hi van anar incorporant millores durant un segle i mig.

Encara que el nom de clarinet sembli que vingui de “clar” i “net”, la veritat és que no. El nom que té és un diminutiu italià de “clarino”, que era com una trompeta. O sigui que, en català, del clarinet també se n’hauria pogut dir “trompeteta”.

De clarinets n’hi ha més de quinze tipus diferents, des dels que sonen molt aguts fins un que sona tan i tan greu, l’anomenat clarinet octocontrabaix, que només se n’ha construït un en tota la història.

Des dels seus orígens, els músics i els compositors han apreciat molt el clarinet. Mozart li va dedicar moltes peces. I també Brahms, Weber, Debussy i Stravinski.

I no és apreciat només per a la música d’orquestra. El clarinet ha estat, i encara ho és, un dels instruments preferits dels músics orientals i de jazz.

D’altra banda, aquest capítol inclou el relat animal “La boutique fantasque”, un ballet d’Ottorino Respighi, i la secció “L’artefacte musical”, en què l’Atrapa-sons construeix un aeròfon de membrana. Finalment, “El concert amfibi” està dedicat a la “Fuga número 3” de Johann Sebastian Bach.

El sonòmetre:

És un dispositiu que medeix de manera objectiva el nivell de presió sonora.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Font:  http://www.ayto-malaga.es

I ara vídeos explicatius en aquest enllaç:

http://www.menosruido.com/menu.htm

La Tardor. VIVALDI

VÍDEOS:

Nigel Kennedy i la English Chamber Orchestra interpreten La Tardor de les 4 estacions de VIVALDI.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

1er moviment. Allegro

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

2on moviment. Adagio molto

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

3er moviment. Allegro

PÀGINES RELACIONADES:

Les quatre estacions

L’estiu. VIVALDI

VÍDEOS:

Nigel Kennedy i la English Chamber Orchestra interpreten l’Estiu de les 4 estacions de VIVALDI.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

1er moviment Allegro non molto

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

2on moviment. Adagio

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

3er moviment. Presto

PÀGINES RELACIONADES:

Les quatre estacions