Els poemes de Blanca Llum
DAIXONSES D’ARA
M’he trobat amb un invent recargolat.
Hi ha de tot, només de tot, menys un cargol.
Tampoc no hi corre la guineu ni l’escarbat
i al capdamunt no hi ha fet niu ni un verderol.
Té funcions i un arsenal d’artilleria
que te diu si avui fa sol o ve tempesta
prò no sap ni sabrà mai quina és la festa
de l’enginy quan se’n envà de romeria.
No només no don ni beu ni diu virtut,
hi ha la nosa, el mal de món i la opulència,
en l’aparell. I allà dins mai no hi hagut
de l’arbre l’ombra i la potència
que enllà del camp ha estat i ha dut
del viure antic l’estranya essència.
UN DISCURS PLE DE SUTZURA
Un discurs ple de sutzura,
migpartint l’arquitectura
de l’esprit i sa figura,
s’alça amunt fins a l’altura
d’allà on tot me desnatura.
És un mal que ve i em jura
que si em moc tot se m’atura
que amb els mots farà costura,
car la força és la mesura
per matar la cosa pura.
De no res no se’n té cura
sols de fer-se una gran mura
vora el cap, seny i freixura
per tancar-se en l’estructura
de la més vil impostura.
Prò aquí fora, on tot hi sura,
on no hi cap ‘questa malura
i on el fruit neix i madura
seguirem nostra aventura
pels camins de la natura.
ÉS QUAN VEIG QUE TU HAS ESCRIT
(represa de J.V. FOIX)
És quan vull parar la taula
‘vent tocat la flor boscana
que em veniu cantant la faula
tu i el vers dalt la tartana.
Com sou foc de la paraula,
com que sempre he estat gitana
i com sou l’edat mitjana
us he amat dient: —cantau-la.
És quan vull parar la taula
‘vent tocat la flor boscana.
És quan dius a la formiga
que sa parla és de gegant,
que la fosca és més amiga
i l’abim s’ha fet més gran.
Mor la mandra i la fatiga
si ta ciència em ve saltant
sempre a prop i molt arran
del caminet de la ortiga.
És quan dius a la formiga
que sa parla és de gegant.
És quan veig que tu has escrit
tot fregant ones i mates
que hi ha un pou ple de sentit
i és curull de coses guapes.
L’univers és tot farcit
de pastors i de piranyes,
de ganyotes molt estranyes
i d’estels que no han sortit.
És quan veig que tu has escrit
tot fregant ones i mates.
en lloc del pur misteri de la saba,
la sang en sotragueig.
Josep Carner
CANÇÓ DE FER-SE BOSC
Dins la mà jo hi tinc un arbre
que fa rels per tots los dits
l’he regat aquesta tarda
i ses fulles són com crits.
I ara el cos pareix un bosc
que se mou totes les nits
que el dolor tot ell m’ha clos
i té el centre dalt els pits.
I en el cim m’hi faig cabana
just damunt dels oms florits
on la lluna s’hi encomana
i hi voleien corbs escrits.
I al costat hi veig la font
rajant veus i mots brunzits
que fan foc i es tornen pont
travessant los rius patits
car s’hi veu tot l’encanteri
dins les ombres dels sentits
en lo verd que té el misteri
i en el tranc dels cors ferits.
MALA HERBA AL PARADÍS
Feres un prat i el feres gran.
Era un prat que des del mar
se’n ·nava amunt —fins a muntanya—
i era un prat sense finals.
Vas atrevir-te a fer-te un prat i a dar-li ocells,
cabrafigueres, coves verdes i espadats.
Vas atrevir-te a dur-hi bèsties i l’amor.
Feres un prat i ens hi dugueres.
Després un vent vingué de tu
i vas deixar-nos sense barca al paradís.
Que contemplem, dius, que no ens moguem,
que si el toquem faràs que el sol que ens agermana
ens fugi lluny, fins a les ombres.
I ara ens envies rocs a les parpelles,
una nit per encantar-nos
i a l’aurora ens fas un jou fet de rosada.
Però mentrestant robem vedells,
alguna vaca i si podem també lo bou,
que tenim fills, que tenim cap,
que tenim fam i una barraca
per quan plou per inventar-nos.
Vas atrevir-te a fer-te un prat massa bonic
i ara que hi som —que ens hi estimbares—
tu vés passant, déu com te diguis,
que aquí ens quedem i a l’hora bruixa
ens menjarem la mala herba —arrel divina—
o, si ens cal, les teves ombres.
TANT D’AMOR
L’amor teu que ara se’m trenca,
l’amor meu que no sé on és,
l’amor teu que sí que s’omple,
l’amor meu que ja no parla,
l’amor teu que toca el cim,
l’amor meu que no té barca,
l’amor teu de veritat,
l’amor meu vol enyorar-se,
l’amor teu que era tan nostre,
l’amor meu que per què ho fa
de no saber-ne i de fugir
de l’amor teu que em viu a dins
i que ens agrada.
TALAIOT
Som perfectament conscients,
de cor, de l’existència
de la pell i del verí quan se li clava,
del buirac del propi cos,
del plaer d’entre les cames
i del cervell mirant muntanyes.
Som del tot de vida quan ens morim.
Som del tot figura quan som abstractes.
Som del tot reals quan no ens veiem.
Som. Som l’adagi de les pedres.
Som les mans a cop de sílex.
Som perfectament conscients,
de tot, de l’amplitud
de les onades i de la força de la mar,
del ventet de tramuntana,
de la foscor de dins la cova
i del sol que hi fot a fora.
Som del tot antics quan no hi ha rastre.
Som la boca i la cançó que ja no es veu.
Som. Som el pont de ser pastors.
Som el vers que queda a l’aire…
si cadens adoraveris me.
Satanàs
(si caus m’adoraràs)
I QUÈ?, AH!
Els condemnats hi donen voltes; quasi dansen prò no poden, car l’estructura no ho permet ni el protocol no ho estipula. Per tot viu la pena eterna. No hi ha lloc ni per a l’aire. Tot és a punt pel paradís: una corrua d’homes muts a l’aventura de l’abstret són només fúria i gran deler per posseir tota la pompa i tot el fast que hi ha a la vora i serà seu. A l’infern hi venen mobles. Els vigilants, armats, que hi ha a l’entrada, van predicant corrua endins que són barats. I el tornaveu de llur maligne va dient que són els bons i bons de dur i que si véns dines de franc. La mida justa de les tatxes i el precís nombre de claus. El martell, te l’inventes. La perfecció hi put a llum. De la llum n’han fet estigma: avui l’infern té marca sueca i digerint esprits inerts es fica dins de cada casa com si fos l’habitual, la cosa d’ara, la més normal. Per a trobar una lleixa he hagut d’anar a l’infern!
AMOR DELS AMORS
T’enyoro només si cantes que cantes
que fugirem dels lleons i els lleopards,
que creuarem el jardí de les nogueres,
que en l’ull de cap a dins hi haurà serena
i en el de fora el seny ple de rosada,
que mirarem si a cor obert la vall rebrota,
que farem nit per les masies
i que al matí, a sol ixent,
te’n tornaràs sempre a muntanya,
sempre corrent, com la gasela.
«no·m clam d’algú que en mon mal haja culpa.»
Ausiàs March
SORT
