Moltes gràcies

Soc lector habitual del teu bloc, per tant, puc afirmar que et conec en la distància, d’aquesta forma estranya que la gent es coneix ara: compartint complicitats sense haver-se vist mai la cara.

M’agrada molt trobar professors que fem l’anàlisi dels fenòmens educatius d’una forma similar i propera. Hem d’anar tibant per a què aquestes orientacions didàctiques que compartim tinguin lloc i veu entre els companys i les administracions.

Bloglines i Netvives em tenen al dia del que escrius a la teva ‘mirada pedagògica’. Estic en el paquet d’anònims.

Si em permets, m’agradaria fer algunes consideracions al voltant del teu comentari, amb el benentès que el teu post em sembla magnífic.

1. En efecte, el professor no és un agent sinó que és un actor. Hi ha un espai de llibertat responsable molt considerable en la tasca docent. I crec que en la propera generació el professorat haurà de ser un autor. Però això és un altre tema…

2. Certament, gran part del professorat exerceix un considerable “conservadorisme laboral”. I, fins i tot, la crítica a la LOGSE s’ha fet sovint des de posicions gremialistes i molt poc documentades. Els grans errors intrínsecs de la Reforma des del punt de vista pedagògic o didàctic – com per exemple la contradicció entre un paradigma constructivista i una pedagogia per objectius d’arrel conductista – no han format mai part dels arguments de pes per a assenyalar la seva inviabilitat.

3. Certament, l’escola s’ha de fer cada dia, perquè ja no existeix com a institució. És el preu de la llibertat i de la democràcia. En cada escola, en cada IES, en cada aula… s’ha de construir la norma, els referents, les finalitats,… Una tasca esgotadora, però alhora apassionant. M’encanta Meirieu quan diu que cada professor és mestre d’escola, en el sentit que construeix la institució.

4. Certament, els alumnes que desborden la institució no són un 30 %. És una projecció per a justificar moltes responsabilitats de tots: institucions, professionals i administració. I certament, l’escola és el lloc on la societat aboca les seves frustracions. L’escola és, per tant, el lloc del futur, car és el lloc on també ha dipositat les seves esperances de superació, l’altra cara de la mateixa moneda.

5. Res a dir sobre les TICs: vinc al teu bloc a aprendre dels que en sabeu. Pel que fa a la formació, ni els mètodes (cursos i cursets) són els adequats, ni les propostes formatives tenen qualitat suficient per a comprometre seriosament al professorat en una renovació profunda de les seves pràctiques. Crec que ets molt generós quan parles de “petit fiasco”…

6. Certament, qui vol està connectat. Mai no hem estat com ara. Potser la paradoxa és que els que estan connectats són els mateixos que ho estaven fa vint anys… En canvi, sobre els materials em permeto discrepar una mica: penso que estan sobrevalorats. L’abundància de materials o la publicació de continguts no millorarà substancialment, al meu entendre, la situació. La informació no és coneixement. I, encara, el coneixement no és saviesa. I per això la formació en TIC mai acompleix les bondats que proclama. Però això, també és un altre tema…

7. Crec que la teva generació compartirà moltes coses, perquè la teva generació està per venir. Perquè tu, com molts altres, no defenseu idees del present sinó que sembreu per a l’escola del futur, la dels meus nets. Jo també he dipositat la meva esperança en els joves mestres i professors menors de 30 anys. Modestament voldria contribuir amb el meu petit granet de sorra a edificar aquesta nova escola: sempre, sempre una nova i diferent escola que ara ja sabem eternament provisional.

És un verdader plaer llegir el teu bloc, seriós i elaborat, del qual sempre m’emporto alguna idea al sarró. Disculpa que l’entusiasme m’hagi portat a allargar-me massa. Gràcies i enhorabona, company.

Boris

Molt interessant l’explicació de la instal·lació a Ubuntu. Me l’apunto

Una abraçada,
Xavier