Algunes cares d’Internet

El món ha canviat molt amb internet, i ens ha fet canviar els nostres costums i la nostra manera de comunicar-nos. Tot seguit presentarem els principals personatges que han fet possible aquest canvi, convertint internet en una eina essencial en les nostres vides.

 

Vint Cerf juntament amb Bob Kahn creador de TCP/IP, la tecnologia usada per transmetre informació per Internet.

 

 

 

 

Tim Berner-Lee es el pare del web (l’inventor de la World Wide Web) El 1990 va aconseguir la primera comunicació entre un client i un  servidor HTTP (Hyper Text Transfer Protocol), a través d’Internet amb llenguatge HTML (Hyper Text Markup Language) i el sistema de  localització d’objectes en el web URL (Uniform   Resource Locator).

 

 

 

 

Ray Tomlinson és el pare de l’eMail i feu possible l’intercanvi de missatges entre ordinadors. També fou el primer a usar la @ per unir el nom de l’usuari i el servidor. La idea consistia en usar un símbol que estigués en tots els teclats però que no aparegués en els noms de les persones o empreses ni dels servidors i va trobar la @ que no tenia cap utilitat.

 

 

 

Michael Hart fou l’inspirador dels eBooks, com a fundador del Projecte Gutenberg, que converteix llibres de domini públic en arxius de text electrònics que es poden llegir des de qualsevol ordinador. Els textos es poden descarregar gratuïtament des de qualsevol servidor del Projecte Gutenberg en diferents formats d’arxiu. Molts dels llibres inicials del projecte foren transcrits pel mateix Hart.

 

 

 

Gary Thuerk va enviar el primer email spam, és a dir, el primer correu brossa o missatges enviats indiscriminadament i massivament    sense el consentiment dels receptors.

 

 

 

 

Scott Fahlman és el creadors de les emoticones, amb la intenció d’ajudar a distingir entre aquells posts humorístics d’aquells més      seriosos.

 

 

 

 

Marc Andreessen va revolucionar la navegació d’internet. És el cofundador de l’empresa Netscape Communications Corporation i      coautor de Mosaic, un dels primers navegadors web amb interfície gràfica.

 

 

 

 

Jarkko Oikarinen va desenvolupar la primera xarxa de Xat a Internet, anomenada IRC (Internet Relay Chat)

 

 

 

 

Robert Tappan Morris va aconseguir el 1988 infectar 6.000 servidors connectats a la xarxa amb el Worm Morris. La propagació la va  realitzar des d’un dels terminals del MIT (Institut Tecnològic de Massachussets). En ser descobert, va ser condemnat a 4 anys de presó i  al pagament de 10.000 dòlars de multa, una pena que va ser commutada a complir 400 hores de treballs comunitaris.

 

 

Per saber-ne més: 40 people who changed the internet.

Històries olímpiques

L’origen dels jocs olímpics
S’han inagurat els Jocs Olímpics de Londres 2012. Aquesta és la tercera ocasió que la capital britànica acull els jocs, després de 1908 i 1948. Dos dies abans de la cerimònia d’inauguració, la competició de futbol femení va donar el tret de sortida … i no ho va fer de la millor manera. Els organitzadors van acompanyar l’entrada de les jugadores de Corea del Nord amb la bandera de Corea del Sud, fet que va portar que les jugadores abandonessin la gespa indignades. Ara, les polèmiques amb les banderes no són noves als Jocs Olímpics de Londres. El 1908 la ciutat anglesa ja va ser seu d’uns primers Jocs i la cerimònia d’inauguració va ser un desastre. Les autoritats van anunciar que a l’estadi de White City hi hauria totes les banderes dels estats participants desplegades cada dia de la competició. Però es van oblidar de les dels Estats Units i Suècia. Els escandinaus, ofesos, es van negar a desfilar i a participar en la cerimònia inaugural. La reacció dels nord-americans va ser diferent. Els organitzadors havien demanat als abanderats que quan desfilessin pel davant de la llotja, on hi havia el rei Eduard VII, inclinessin la bandera en senyal de respecte al monarca, però l’abanderat Ralph Rose es va negar a fer-ho i just en passar pel davant del rei anglès la va aixecar encara més amunt. Reacció que va provocar la indignació dels espectadors britànics. Segons la llegenda, el cap de la delegació nord-americana, Martin Sheridan, que tenia sang irlandesa, va etzibar a les autoritats que aquella bandera “no retia honors a cap rei”.  Aquest, però, no va ser l’únic incident. A mesura que apareixien els atletes desfilant a la pista de l’estadi de White City, tots ells amb les seves delegacions, van aparèixer a la pista un grup d’atletes que caminaven sols, sense anar darrere de cap bandera. La gent no entenia qui eren ni què feien. Eren atletes finlandesos, emprenyats perquè no volien desfilar sota la bandera de l’Imperi Rus.

Imatge de previsualització de YouTube

  • París 1900: foren els segons Jocs Olímpics de l’era moderna. Si els d’Atenes del 1896 havien buscat recuperar certa estètica dels Jocs clàssics, els del 1900 van ser una sèrie d’esdeveniments esportius a l’ombra de l’Exposició Universal d’aquell mateix any. Durant els primers Jocs, els organitzadors van poder decidir amb llibertat quins esports competien i quins no. Així, a París aquell 1900 es van viure proves realment curioses. Per exemple, per primer i únic cop es van viure curses de cotxes i motocicletes i competicions de pilota basca, rugbi, criquet, croquet i una curiosa prova de natació … amb obstacles al riu Sena (consistia a saltar al riu, nedar fins a una plataforma i pujar-hi, baixar-ne i nedar fins a una barca, on calia pujar de nou i finalment, nedar fins a una línia de barques per passar-les per sota i al final, calia sortir del riu). Aquesta cursa està considerada oficial, encara que no es va fer mai més. Altres proves d’aquells jocs, en canvi, han estat descartades i no se les considera oficials, un fet que ha portat els historiadors a considerar-les actes propis de l’Exposició Universal. Aquests esports (si és que d’alguns se’n pot dir així), però, van tenir guanyadors, premis i emoció. Ara, eren proves tan curioses com un concurs de globus aerostàtics, una prova de pesca i una altra en què els bombers apagaven focs. També es van fer proves de coloms missatgers, de rescat de persones al riu i fins i tot l’activitat que es va quedar a prop de ser l’esport més estrany de tots els temps: una prova de tir amb canó, en què diferents soldats van demostrar la seva punteria. Amb el pas dels anys es va anar fixant un programa més o menys estable, a mesura que el COI posava una mica d’ordre per evitar que cada cita olímpica estigués plena d’esports estranys. Així, proves que en el seu moment van ser molt famoses van acabar desapareixent, com la prova d’estirar la corda, que es va fer del 1900 al 1920 amb molt d’èxit. El 1924, va desaparèixer de programa, però encara està considerat un esport olímpic oficial. Altres esports curiosos que van ser olímpics, ja fossin oficials o considerats d’exhibició, eren esports molt populars a les ciutats organitzadores, com l’hoquei patins el 1992, el futbol australià el 1956, el vol sense motor el 1936 i el rugbi, que va ser olímpic quatre cops, l’últim un llunyà 1924.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Saint Louis 1904: trobem la marató més ridícula, on el sud-africà Jan Mashiani va veure com un gos el perseguia durant uns minuts, cosa que el va obligar a aturar-se, espantat. El local Frederik Lorz va arribar el primer, va trencar la cinta i va ser aclamat. Lorz, però, va admetre que després d’uns quilòmetres s’havia retirat i havia pujat a un cotxe de l’organització. Un cotxe que es va espatllar, cosa que va fer que Lorz caminés fins a l’arribada, on molts el van creure guanyador. El guanyador seria un altre atleta local, Thomas Hicks, que va guanyar malgrat que va fer part de la cursa recolzat en ajudants i malgrat que havia pres durant el trajecte sulfat d’estricnina, un verí contra rates, barrejat amb Brandy. Va creuar la línia repenjat i mig drogat i els doctors van evitar mals majors portant-lo a l’hospital. Però encara és considerat el guanyador.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Jocs Intercalats 1906: quan neixen els Jocs Olímpics moderns, molta gent defensava que calia fer-los sempre a Atenes, en homenatge als Jocs Olímpics clàssics. Aquesta opció va ser descartada per poder repartir el pastís i portar l’esdeveniment per diferents continents. Com a recompensa als grecs, es va proposar crear els Jocs Intercalats, que es farien sempre a Atenes just al mig del període de quatre anys entre Jocs Olímpics. Aquests Jocs intercalats només es van organitzar un sol cop, el 1906, i va ser en aquesta cita quan per primer cop els atletes que hi participaven ho van fer a través dels respectius comitès nacionals i no per voluntat personal, com havia passat fins llavors. I ja en la seva estrena, aquesta idea va provocar certa polèmica. L’irlandès Peter O’Connor, obligat a competir com a britànic, es va posar a la maleta una bandera irlandesa (Erin Go Bragh). Després de guanyar la plata en el salt de llargada, O’Connor es va convertir en el primer atleta olímpic insubmís quan va grimpar al pal on onejava la bandera britànica i hi va fer pujar la seva bandera irlandesa. Curiosament, aquest atleta era nascut a Anglaterra, el mateix país on va morir. El seu cor, però, era irlandès, com tothom va poder comprovar aquell 1906 en què ell va introduir una actitud rebel als Jocs. Des del 1906, doncs, els atletes sempre arriben als Jocs federats, uniformats i abanderats.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Londres 1908: tota una generació de britànics va quedar impactada pel que va passar durant la marató d’aquells jocs, marcada per una forta calor. Quan faltava un quilòmetre, un home molt menut va quedar-se tot sol corrent cap a la glòria. Era Dorando Pietri, un jove italià que feia tot just quatre anys que corria curses. Però Pietri no tenia més energia i movia les cames per inèrcia. En entrar a l’estadi, va iniciar la volta que havia de completar en direcció contrària. Un crit d’esglai es va escoltar a les tribunes i els jutges de cursa el van aturar com van poder. Però aquella pausa va ser la fi de Pietri, que va caure a terra. Els jutges el van ajudar a aixecar-se. Durant l’última volta més dramàtica de tot l’olimpisme, Pietri va caure quatre cops, i va rebre quatre cops l’ajuda dels jutges. La seva imatge creuant la línia i caient va veure’s als cines de tot el món. Encara avui fa angúnia veure-la. A Pietri el van portar a l’hospital, on li van donar la mala notícia que havia estat desqualificat per haver rebut ajudes. Així, l’or va ser per al nord-americà Johnny Hayes. Però la fama se la va quedar Pietri, que va ser elevat a la categoria d’heroi. Un dia més tard, la reina Alexandra el va premiar amb un trofeu idèntic al del guanyador. Arthur Conan Doyle, que era a l’estadi escrivint per al Daily Mail, va iniciar una campanya per recollir diners perquè Pietri pogués establir un negoci propi. Durant uns anys, Pietri va córrer per mig món. A finals del 1908, va derrotar Hayes al Madison Square Garden de Nova York. Quan Londres va organitzar els Jocs per segon cop, el 1948, molts van recuperar la figura de Pietri, que va ser entrevistat per un diari: amb 65 anys vivia a Birmingham, on tenia un pub. Pietri va ser convidat a la inauguració, però pocs dies abans es va destapar l’engany. En realitat, havia mort el 1942 i aquell home era un italià que buscava fer diners. Qui va destapar l’engany van ser quatre ciutadans de Carpi, la ciutat de Pietri, que van viatjar fins a Anglaterra després de veure als diaris l’entrevista a l’impostor. Els quatre, dos d’ells periodistes, es van plantar al pub de Pietro palleschi (el veritable nom del farsant) i el van saludar en dialecte de Carpi. L’home, que era nascut a la Toscana, no va entrendre-hi un borrall. Ni mort, Pietri va deixar de ser notícia.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Berlín 1936: es convertiren en un bon motiu per publicitar al món la recuperació econòmica iniciada després de la profunda crisis de la Gran Depressió. També la convocatòria fou utilitzada per suavitzar les crítiques internacionals per l’anul·lació dels drets civils que es començaven a produir, sobretot als jueus. Fou la pel·lícula oficial dels Jocs, Olympia (Leni Riefensthal), l’obra que millor plasma l’ús de l’esport per part del règim de Hitler, en particular de la superioritat de la denominada pels nazis com a raça ària a la que pertanyia la nació alemanya.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Roma 1960: aquests jocs passaren a la història per la imatge insòlita d’un atleta, l’etíop Abede Bikila, corrent descalç la prova de marató pels carrers de la ciutat. Bakila començà la carrera de Roma sense ser un atleta conegut. Va correr descalç senzillament perquè després d’anys de pràctica camp a través, en el seu país, no tenia les plantes dels peus adaptades per usar calçat. El seu èxit fou tota una reivindicació esportiva d’Àfrica. La victòria de Roma fou revalidada en els Jocs de Tòquio de 1964, on va correr calçat, però no en els de Mèxic de 1968, on va tenir que retirar-se abans d’acabar la carrera. Fou un heroi nacional a Etiòpia, on Abede Bikila arribà a ser membre la Guarida de l’emperador. El 1969 va patir una paràlisis, que dos anys més tard, el portà a la mort.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Ciutat de Mèxic 1968: era la primera vegada que una ciutat llatinoamericana celebrava uns jocs olímpics d’estiu de l’era moderna. Fins llavos cap estatt envies de desenvolupament havia organitzat unes olimpíades. Fou la primeravegada que les dos Alemanyes participaren per separat. Dick Fosbury utilitzà per primera vegada la tècnica de saltar enrere en la prova de salt d’alçada. La tècnica consisteix en superar el llistó saltant d’esquenes a aquest i amb el braç més pròxim estès. Aquest atleta americà ja havia usat aquesta tècnica abans però mai en una competició d’aquesta rellevància. El mètode es va popularitzar per ser simple i efectiu. Al saltar el llistó situat a 2, 24 metres, Fosbury es proclamar campió olímpic. El seu èxit no es va repetir en competicions internacions posteriors, però la seva tècnica va quedar per sempre com una de les més grans innovacions en tècnica atlètica. Avui pràcticament tots el saltadors segueix utilitzant-la.

Imatge de previsualització de YouTube

A més dels avenços tècnics, aquests jocs de la Ciutat de Mèxic de 1968 també aportaren avenços polítics, si més no pel ressó mediàtic que tingueren. En aquest cas, els protagonistes foren els atletes nord-americans de raça negra Tommie Smith i John Carlos, medalles d’or i bronze respectivament en la prova de 200 metres. El seu activisme polític a favor del reconeixement dels drets de la població negra dels EEUU els portà, durant la interpretació de l’himne nacional del seu país, en l’acte protocolari d’entrega de medalles, a aixecar el puny enfundat dins un guant negre. Es tractava d’un gest desafiant, característic del moviment Black Power que en els anys seixanta i setanta defensava la creació d’institucions exclusivament afroamericanes en l’àmbit de la cultura i la política per defensar i promoure els interesos d’aquest sector de la població del país, històricament discriminat per la majoria blanca. La delegació olímpica dels EEUU els va sancionar amb l’expulsió de l’equip i van haver d’abandonar precipitadament la Villa Olímpica. A la tornada a EEUU foren víctimes de crítiques molt fortes i acusats d’aprofitar políticament la repercusió dels Jocs, per malmetre la imatge exterior dels EEUU. Obiament avui aquest gest s’interpreta d’una altra manera.

Imatge de previsualització de YouTube

  • Munich 1972: un grup terrorista palestí, Setembre negre, segrestà a onze dels vint membres de l’equip olímpic d’Israel. El grup terrorista exigia l’alliberació de més de 200 presos palestins empresonats a Israel i d’uns altres dos que estaven en presons alemanyes. Israel des d’un primer moment rebutjar qualsevol acord i demanà a les autoritats de la República Federal Alemanya que fossin forces israelianes les que realitzessin l’assalt per aconseguir l’alliberació dels segrestats. El Govern Federal Alemany no accedí i foren forces alemanyes les que s’encarregaren de l’operació. Simularen un acord i permeteren als segrestadors desplaçar-se amb els segrestats en dos helicòpters a un aeroport militar. Allí, suposadament, un avió civil de Lufthansa estava preparat per portar-los al Caire. L’operació d’assalt va fallar i moriren els onze segrestats israelians i cinc dels vuit membres terroristes. També va morir un agent alemany. Els membres que quedaven de l’equip olímpic d’Israel abandonaren els jocs. Els actes d’homenatges que es celebraren a Munich no estigueren exempts de polèmica pel rebuig d’algunes delegacions de països àrabs. Aquesta massacre va pressionar la tensió àrab-israeliana i que acabà en la Guerra de Yom Kippur de 1973.

Imatge de previsualització de YouTube

Israel immediatament bombardejà bases de la OLP en el Líban i Síria tres dies després de la masacre, on hi hagué dos centenars de víctimes morals. Golda Meir, com president d’Israel i el Comitè de Defensa del país donaren ordre al Mossad, serveis secrets, per matar extrajudicialment a qualsevol lloc del món a qualsevol dels membres del Setembre Negre que haguessin participat en la preparació o execució del segrest. La pel·lícula Munich (Spielber, 2005).

Imatge de previsualització de YouTube

  • Mont-real 1976: la imatge més recordada d’aquests Jocs és l’elegància de Nadia Comaneci i la seva cara desconcertada quan el marcador electrònic del Fòrum de Mont-real va puntuar-la amb un 1.00. La gimnasta romanesa havia acabat de firmar la més perfecta de les actuacions i es va guanyar un 10. Però el marcador electrònic no estava prepart per a aquella nota i la va deixar una mica sorpresa amb aquell 1.00.

Imatge de previsualització de YouTube

El Fòrum de Mont-real va viure una fita ben difernt. El 1976 els japonesos defensaven un rècord increïble: des del 1960 havien guanyat sempre el concurs de gimnàstica per equips. Aquests èxits havien popularitzat l’esport, però també havien carregat de pressió els joves atletes. A més, a Mont-real els japonesos sabien que ho tindrien molt complicat, ja que els soviètics arribaven amb un gran equip. A meitat del concurs els japonesos anaven perdent per un punt amb els soviètics. Hi havia poc marge d’error. Aquesta era la pressió que tenia Shun Fujimoto, de 26 anys, quan va encarar l’exercici de terra. El va executar a la perfecció, però en l’última diagonal, quan va estirar el cos amb elegància per saludar els jutges, va notar una sensació estranya al genoll. El següent aparell era el poltre. Amb un dolor horrible al genoll, Fujimoto va firmar un exercici impecable -puntuat amb un 9,5-, tot i que va acabar un final fluix pel dolor de posar el genoll a terra. Ara Fujimoto no podia amagar que s’havia trencat la cama però va deixar clar que seguiria competint malgrat que li tocava l’exercici d’anelles. Un exercici que implicava aterrar des de més de tres metres. Com podia fer-ho si s’havia trencat el genoll? Fujimoto va fer una actuació memorable. Al final va fer tres girs i en aterrar va clavar els peus a la lona, i, malgrat flexionar una mica el genoll trencat, es va mantenir ferm amb una rialla la cara. El van puntuar amb 9,7, la seva millor marca de tota la carrera a les anelles. Quan els metges el va examinar van descobrir que en aterrar s’havia dislocat el genoll, trencat els lligaments i fet més greu la fractura que ja tenia. Fujimoto es va retirar quan faltaven tres exercicis. Amb un gimnasta menys el Japó tenia més pressió. Però en saber que Fujimoto havia fet dos exercicis amb la cama trencada els japonesos es van inspirar. Mitsuo Tsukahara va tancar el concurs a les barres paral·leles. Havia d’aconseguir una nota superior al 9,5 per guanyar l’or: va aconseguir un 9,9. Quan els japonesos van pujar al podi com a campions Fujimoto va exigir pujar sol, sense ajuda.

Imatge de previsualització de YouTube

Informació extreta del blog: Història a por todas i dels articles de Toni Padilla al diari ARA.CAT.


ARDI, la nova àvia de la humanitat

Ardi feia 120 centímetres, pesava 50 quilos i podia caminar dreta, encara que possiblement també s’enfilava als arbres. Va viure fa 4,4 milions d’anys a la regió d’Afar, a l’actual Etiòpia, i les seves primeres restes van aparèixer fa 17 anys. Finalment, després de llargues anàlisis, s’han publicat 11 articles a la revista Sciene, ja que no s’havia trobat mai un esquelet d’un homínid tan complet i antic. Ardi, adscrita a l’espècie Ardipithecus ramidus, és un milió d’anys més antiga que l’arxifamosa Lucy, una femella d’Australopithecus afarensis.

Ardi tenia un cervell petit, similar a les femelles del ximpanzé actual. La seva cara tenia un morro prominent, com els simis, encara que no es projectava tan endavant com els actuals ximpanzés. Quan caminava, Ardi no utilitzava els artells de les mans com a suport, tal com fan alguns grans simis, encara que l’absència del típic pont dels peus humans suggereix que tampoc era un bon corredor. Les dents allunyen Ardi tant dels Australopithecus com dels simis. Per exemple, l’esmalt indica que Ardi i el seu llinatge tenien una dieta omnívora relativament diversa que incloïa fruites i altres aliments del bosc, com nous i fulles. Finalment, les dents, similars en mascles i femelles, també suggereixen que socialment era menys agressiu que els simis actuals.

(El Periódico, 02/10/09)