Aracne fila i fila

Fa temps que no escric, he estat ocupada. Des que vaig conèixer l’Artur, no he pogut deixar de pensar en ell: qui era, com era la seva família i si el podria veure de nou!

Ara les llàgrimes vessen dels meus fràgils ulls, tinc por. Ja sóc gran i com a persona adulta que sóc haig d’acceptar el meu destí que és casar-me. La mare diu que per la dona grega el casament és el millor que li pot passar a la seva vida i si és beneficiós pel patrimoni familiar, encara més. Jo crec que el matrimoni és un mal obligatori, forçat per la societat i cadascun de nosaltres com a individus que som, hem d’acceptar aquestes normes que ens imposa aquesta cruel i injusta realitat social.

La qüestió és que a l’endemà del gran banquet en què jo vaig conèixer l’Artur, el pare va rebre un home força gallard a casa, diria que també va sopar amb nosaltres al banquet. Aquest home té uns vint-i-vuit anys i és de pell bruna i cabells d’un marró fosc, amb una mica de barba incipient i uns ulls de color mel molt grans. Era alt i amb una bona constitució física, però pel meu gust una mica despòtic i malhumorat. Al principi vaig pensar que seria un pretendent per la meva germana Dafne, però m’equivocava, era per a mi, ho vaig sentir.

Un desagradable calfred em va recórrer de dalt a baix i les meves cames van començar a tremolar amb debilitat. La meva vida com a nena feliç havia acabat, la meva obligació com a dona era casar-me i donar al meu espòs un nen, a ser possible un noi. Era important perquè assegurava la continuitat de la família i s’encarregaria d’organitzar les celebracions funeràries quan els pares morissin.

Vaig explicar el succeït a la Dafne i a la Penèlope. La Dafne em va donar l’enhorabona i em digué que era afortunada en tenir un pretendent tan atractiu, en canvi la petita Penèlope es va posar a plorar:

-Per què plores, germana? -Vaig demanar-li.
-No vull que te’n vagis… Queda’t amb mi, si us plau! Qui jugarà a partir d’ara amb mi?

Aquella petició em va omplir els ulls de llàgrimes i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, seria el començament d’una vida a l’infern. Jo tampoc volia deixar la Penèlope ni la meva família, no volia deixar per sempre més el que havia estat la meva llar durant més de catorze anys, no volia deixar el que era la meva vida, la meva identitat, no volia deixar enrere qui era jo vertaderament.

Aquella nit, vaig tenir un somni. En ell estava a la platja, passejant per la sorra, competint amb les onades per a que no esborrés les meves petjades. Però, pobre de mi, no em vaig adonar que vaig topar amb algú: era el meu promés.

No vaig saber què dir, però abans que pogués pensar alguna cosa, ell somrigué amb un punt de malícia i va començar a faltar-me el respecte i a donar-me indicacions sobre com hauria de ser a partir del nostre casament, en quèe ell tindria la màxima responsabilitat per sobre meu.
- Jo seguiré sent tal i com sóc, no m’importa que no m’estimis i que no et sembli una Afrodita. Estic orgullosa de ser com sóc, els meus pares m’han educat d’aquesta manera i no vull defraudar-los.

Llavors, el noi m’agafà bruscament del braç esquerre:
- Qui et penses que ets per donar-me ordres tu a mi?
- La teva promesa. -Em vaig queixar del dolor.
- Ets conscient de que el teu destí està entre les meves mans?
- Encara no m’he casat, el meu pare és qui prendrà les decisions i em protegirà.
- Al teu pare només l’importa l’estatus social que pugui tenir el seu nét.
- Salut a tothom! -Vaig sentir una veu que em resultà força familiar: seria l’Alexandre?
M’equivocava, es tractava de l’Artur, el meu futur heroi.

- Qui ets tu? -Li preguntà al meu promés amb superioritat (que encara no conec el seu nom, posem-li… Narcís, ja que sembla estimar-se força).
- Sóc l’Artur, amic del senyor Lisandre, el pare d’aquesta noieta. -Em guinyà l’ullet.
- Ja ho sé de sobres de qui és filla l’Helena!
- Em dic Irene.
- Això mateix. -En aquell instant l’Artur havia resultat patètic.
- Jo de vostè, m’aprendria el nom de la noia que haurà de viure amb vos fins la mort.
- Ningú m’ha de donar explicacions.
- No és més que una recomanació…
Vaig riure de la situació.
- Una última objecció, aquesta noia és una joia, un petit tresor que es mereixeria un déu com a marit! Més li val que sàpiga cuidar de la Irene com és degut!

Em va semblar tan heroic l’Artur en aquell moment que m’hauria llençat als seus braços en aquell mateix instant! Desafortunadament, va desaparèixer després de besar-me amb delicadesa a la mà.

Quina ràbia que vaig sentir quan em vaig despertar a continuació. Goig i dolor eren les dues emocions que experimentava aleshores. Un sinònim de goig, Artur; un de dolor, Narcís.

Al dia següent el pare em va anunciar el que havia de ser el millor de la meva vida…
- Estàs promesa, filleta! Estic tan orgullós de tu! -La veu del pare mostrava la seva característica tendresa.
No vaig saber què respondre.
- No tens paraules? No tinguis por, seràs una muller i mare fantàstica!
Com es notava que el pare mai havia hagut de resignar-se a veure com algú altre decidia el seu futur.
- No sé què dir…

A tot això, li va seguir les estrictes classes de la mare sobre com ser una bona mestressa de casa: organitzar els banquets i repartir la feina als criats i esclaus, aprendre a filar, tenir cura dels nens, com cuidar la imatge exterior, consells sobre l’embaràs… Fins i tot em va regalar una píxide per a que guardés les meves joies i cosmètics.

Tenia la sensació que quan més informació em donava la mare, menys capacitada em veia per casar-me i començar la meva vida com a esposa. Però què podia fer jo que no fos plorar per les nits, eixugant-me amb el meu coixí?
Per una altra banda, havia de donar confiança a la petita Penèlope ja que en quatre anys ella hauria de fer el mateix que jo.
- Saps què? -Em comentava un dia assegudes al pati interior de casa- Ja no estic tan trista, perquè tu ja no ho estàs, a més, sé que seràs molt feliç! Només et demano que vinguis a veure’m sovint.
- És clar… -No ho tenia gens clar, sobretot el d’aconseguir la plena felicitat.
Va arribar el dia del meu casament, el quinze de gener que seria lluna plena. Vaig reunir les meves nines i antigues joguines i vaig oferir-les a Hera i Zeus, el matrimoni diví, que havia de velar per mi una vegada m’hagués casat amb el suposat Narcís.
Vaig tallar-me un rínxol del meu cabell i també vaig oferir-lo, significava que deixava enrere la infància i que em sotmetia a la voluntat del meu marit. Després vaig oferir el meu cinturó, que representava la meva virginitat.

Aquell mateix dia, entre el pare i els meus germans, van portar a casa lutròfors amb aigua de la font sagrada. Vaig banyar-me amb aquesta aigua, em sembla que aquest acte significava la purificació de la núvia i d’alguna manera fer-la fèrtil. A mesura que passaven les hores i anava seguint els rituals, sentia cada vegada més por i desig de fugir, fugir ben lluny!
El segon dia, va venir en Narcís a dinar a casa. Resulta que el seu nom verdader és Palinur, però em fa llàstima el timoner de l’Eneida, així que… continuem amb Narcís?

Bé, continuem. A sobre, el meu promés va portar els seus amics, una colla de jovenets que no feien altra cosa que cridar, menjar tot el que podien i intentar seduir a la Dafne. Què maleducats! Per una altra banda, van venir les meves cosines i juntament amb les meves germanes (l’Alícia va venir expressament!) es van assentar en una cantonada de la llarga taula al costat meu, just davant d’en Narcís i la seva tropa. Crec que les germanes es van adonar que no sentia cap atracció respecte el meu Narcís.

Recordo que va passar un fet molt divertit! La Penèlope posteriorment em va confessar que no estava disposada a perdre’m per culpa d’en Narcís i que per aquest motiu havia sigut capaç de fins i tot, desafiar als déus. Quan em vaig assebentar del succeït, la vaig reganyar (tot i que per dintre m’estava rient) i vaig advertir-li del perill que comportava “imitar” els déus.

Just en el moment en que feiem tots junts una libació amb el vi a Dionís, la meva estimada Penèlope va ajupir-se sota la taula i va començar a moure les copes de vi fins al punt de volcar el líquid de la superfície.
- És un mal presagi! -Recordo que van començar a cridar tots-  Aquest matrimoni no és acceptat pels déus!
La mare es va lamentar per la meva poca fortuna (o molta, depén de per on ho agafem) i la Penèlope, amb les galtes vermelloses, dissimulava el seu riure de trapella esquirol!

Tot i el succeït, el ritual es va continuar. El meu cosinet, va començar a repartir pa entre els convidats i desitjar-nos sort en el matrimoni. Cada cop estava més nerviosa.

Després vam ballar amb el so de les flautes i les cítares. Haig de dir que en Narcís ni tan sols es va dignar a dirigir-se’m amb un gest educat ni cap somriure, em sentia… menyspreada. Però en veure l’alegria dels meus parents, no vaig voler gesticular de mala manera i espatllar la festa.

Acompanyant-nos encara de la música (ja n’estava una mica tipa de la mateixa melodia), vam sortir al carrer on tots el veïns ens aplaudien i ens desitjaven felicitat i fertilitat. Altres ciutadans sortien per les finestres per saludar-nos i acomiadar-se de mi. Ja no era la filla de Lisandre, sinó l’esposa de Narcís.

Va arribar el carro en el qual em portarien fins a casa d’en Narcís, ah! Volia dir casa meva. La Penèlope em va aturar i em va abraçar amb afecte i tristesa. Sentia les seves galtes humides al voltant de les meves:
- No ploris, petita, tot sortirà bé. -L’animava.
- No vull que te’n vagis! -Plorava.
- Algun cop me n’hauria d’anar, no?
- Però no ara i amb algú que no et farà feliç!
- És el meu destí, és el que volen els déus per mi.
- Per què els déus voldrien alguna cosa dolenta per a tu? Els déus no estan per fer-nos patir, sinó per protegir-nos i guiar-nos com a fills que som!
- Penèlope, quan creixis te n’adonaràs que la realitat no és tan perfecte, tan idealitzada com la creus. Adéu, t’estimo.
- No! -Cridava.
El meu cor es partia en dos. Vaig pujar al carro i em vaig acomiadar de la meva família, potser per sempre més.
Durant el trajecte, la roda del carro va quedar atrapada entre dues roques rugoses. Els esclaus d’en Narcís que ens acompanyaven van baixar per intentar reparar-la. Jo vaig mirar al meu marit que ni tan sols havia parlat amb mi. No podia ser cert, havia de compartir la meva vida amb algú que ni tan sols em dirigia la paraula?

- Senyor! Jo sóc artesà, potser puc reparar la roda del seu carro. -Aparegué un home que es cobria amb un himàcion.
- Endavant! -Acceptà en Narcís.
- Necessitaré que baixi, senyor, juntament amb la senyoreta.
- Senyora. És la meva muller.
- En aquest cas, la vostra esposa…
De seguida, en Narcís va baixar i llavors l’artesà pujà per ajudar-me a baixar del carro, o això pensava. Just en el moment en què l’artesà era a dalt i en Narcís juntament amb els criats eren a terra, va agafar les corretges dels cavalls i vam sortir ràpidament d’allà, sols l’artesà i jo.

Evidentment, estava més espantada que abans, què voldria de mi? Demanar un rescat? Segrestar-me i vendre’m a l’estranger com esclava? En aquell moment en vaig sentir culpable d’haver desitjat no casar-me amb en Narcís, la vida com a esclava seria més dura.

Quan ja ens havíem allunyat prou, l’artesà va aturar-se en una zona apartada al nucli urbà, va apropar-se a mi i vaig posar-me a plorar dèbilment.
- No tinguis por, noieta…
- No em facis mal, si us plau. Encara sóc verge!
L’artesà va riure i va treure’s l’himàcion del cap: era l’Artur. Vaig quedar sorpresa, però alhora feliç.
- Per què has fet això? -Vaig demanar-li.
- Volia impedir que fessis una bestiesa, volia impedir que et casessis amb aquell poca-soltes!
- El coneixies?
- Oi tant! Va estar a punt de seduir la meva germana, però no vam poder acusar-lo perquè no teníem proves que l’hagués forçat!
- És terrible! -Em vaig esgarrifar- I per què intentes ajudar-me?
- Perquè… -S’escoltava a gent que venia cap a nosaltres- M’importes… vull dir…
- Digues! -Vaig quasi rogar-li que m’ho digués.
- Vull que siguis la meva dona. -Va confessar.

Abans que pogués donar cap resposta; en Narcís, els seus esclaus i veïns que s’havien unit a la persecució; es van llençar contra l’Artur i se l’emportaren. Jo em vaig quedar quieta, atemorida del que estava succeïnt i intentant decidir al costat de qui m’havia de possar.

Ja quan l’exèrcit es disposava a emportar-se a l’Artur, després de colpejar-li per haver intentat segrestar-me, ell em va mirar amb els seus ulls brillant i el llavi inferior sagnant:

-Passi el que em passi, t’estimaré, petita Irene. -Somrigué.

Vaig sanglotar veient com se l’emportaven. Els meus ulls parpellejaven, expulsaven llàgrimes de vidre que es trencaven en caure a terra. Veloços pensaments recorrien la meva ment, alguns atrevits, altres més porucs. I després d’instants de reflexió, només vaig dir-li:

- Adéu, Artur. -Quan vaig sentir-me a mi mateixa, em vaig sentir malament. Després del que Artur havia fet per a mi, li donava les gràcies així?

Vaig girar-me cap a Narcís. Em vaig emportar les mans al pit, per poder protegir el meu cor que s’acabava de fragmentar en petits bocins. Sentia que la meva ànima em pessava, amb els seus ulls clavats en mi amb aquella fragància que sabia a malícia…

Després del succeït, em varen portar a casa del meu nou marit. Allà la meva sogra ens rebia amb un himeneu. De seguida em va mostrar com era la meva nova llar, les seves estances, el seu funcionament i el servei. Em forçava per no plorar, de fet tenia que acostumar-me a això ja que seria la meva nova i única realitat.

Va passar el temps, i quan el meu primer fill Nicolau va fer els set anys i per tant ja no podia seguint educant-lo, en Narcís va decidir que tingués un pedagog com els altres nens de bona família. El pedagog era l’encarregat de guiar als nens cap a una bona conducta i educació, la major part d’ells eren esclaus. Quina sorpresa que em vaig dur quan vaig veure qui era el mestre del meu fill… era l’Artur! Com podia ser? Potser després d’aquell incident del dia del meu casament ara fa quasi vuit anys l’havien fet esclau. Quines condicions tan dures havia d’haver patit per culpa meva! Quan vam trobar-nos cara a cara ens vam quedar mirant com si fossim dues criatures trapelles però que a l’hora tenien por que els catiguessin els grans.

A partir de llavors, l’Artur i jo ens escribiem cartes clandestines amb Nicolau com a missatger. Narcís mai ens va enxampar i si ho havia fet, no va fer cap comentari al respecte. No penseu que l’Artur i jo fossim amants i cometèssim un adulteri. No. Només ens comportavem com dos joves semblants als idil·lis entre herois i donzelles de les tragèdies que el pare m’explicava de petita. L’Artur i jo només vam retornar a una tendra infantesa que als dos ens havien robat massa aviat: jo per convertir-me en l’esposa de Narcís i Artur per fer-se un esclau sense drets com a ciutadà, bé, de fet com jo.

Espero que vosaltres, estimats lectors, sigueu més afortunats que jo en el matrimoni. Potser d’aquí a 3000 anys les coses ja hauran canviat. Encara que les èpoques passin i testimonis com jo mateixa quedin en l’oblit, hi ha alguna cosa que no ha pas variat i és la recerca personal de la felicitat juntament amb l’inacabable esperança que ens enlluerna cada matí.

Eulàlia

1r Batx Grec

Per practicar el que heu après sobre ceràmica grega en el tema Economia i treball, ve’t aquí un nou recull d’imatges que vull que comenteu des de tots els punts de vista, tant sobre el vas en si com sobre la decoració i les dades identificatives. D’uns en podreu dir més coses, d’altres menys, però les il·lustracions són prou clares per poder identificar-los. Algunes d’elles són pròpies i d’altres provenen de Wikimedia, per tant són de llicència lliure.

TERESA

Com ja quasi tots segurament sabeu, el pasat 13 d’ctubre els alumnes de llengües clàssiques de l’Institut Isaac Albèniz vam tenir l’oportunitat de visitar Emporiae. Va ser una excursió plena de curiositats i que ens va aportar nous coneixements tant sobre el món romà com sobre el món grec. Cada alumne tenia la seva tasca a fer, i la meva era fer un petit estudi sobre la vestimenta romana i comparar-la amb la que portava la guia, que anava caracteritzada de Iulia romana.

Per començar aquesta anàlisi, fa falta saber que els romans, i els grecs també, gaudien d’un dolç clima mediterrani que procurava temperatures no gaire extremes. A més, l’educació que van rebre durant la República també va caracteritzar la seva, normalment, senzilla vestimenta, que servia per preservar-se de la climatologia i per cobrir-se el cos nu. A més a més, la vestimenta servia com a signe d’identificació de l’estatus social de la persona que portava la peça.

Imatge que mostra les principals peces de la vestimenta romana

La vestimenta habitual entre els cives era la toga, que durant l’Imperi va ser usada tant per homes com per dones lliures, però després va ser d’ús exclusiu per als homes. Aquesta toga es caracteritzava per estar feta de llana i, normalment, ser de color blanc. A sota d’aquesta toga hi havia la túnica, que no tenia mànigues i se cenyia a la cintura amb un cinturó. Encara que trobem diferències de color i d’ornament en la toga segons l’edat, l’estatus i la funció a la societat,  la vestimenta era idèntica pera  tots, menys per als esclaus, i, així, es convertí un dels grans símbols de la cultura romana. Per últim, les persones que gaudien d’una posició privilegiada a la societat, vestien la dalmàtica, una túnica amb mànigues amples, que arriba als genolls i està tancada per davant i oberta pels costats fins a l’espatlla.

Pel que fa a les dones, aquestes en un inici van lluir la toga, però va passar a ser mal vista per la societat, i la bona romana va vestir amb túnica. Les casades portaven una stola sobre la túnica, la qual normalment tenia mànigues i comptava amb un brodat o amb un prisat. La túnica sense mànigues s’anomenava colobium i la que tenia les mànigues amples, dalmatica. També usaven la palla, que era un llarg xal de llana. Durant l’Imperi, les patrícies lluïen un vel decorat amb franges d’or o de plata, senyal, també, que estaven casades.

Els romans no van deixar de banda els complements, i els van convertir en una part essencial de la vestimenta de l’època. Començant pels barrets, es por dir que els romans no en solien usar, però que, quan ho feien, optaven pel  petasus. Com a calçat utilitzaven sandàlies amb tires de cuir que podien ser simples, les solea, o enfilar-se fins a mitja cama.

Després d’aquesta exposició i, com a tema central d’aquesta entrada relacionada amb la sortida a Emporiae, descriurem l’abillament de la guia que ens va fer la visita. Se’ns va presentar com Iulia, una patrícia romana casada, fet que s’observarà en el seu vestit. L’actriu lluïa una dalmatica rosa pal prisada amb un brodat subtilment daurat a la part superior, la qual s’ajustava a la cintura amb un cinturó ample i de cuir. A les mànigues, i per unir-les, opta per uns botons en platejat. Al cap portava un vel molt llarg amb un to rosat més fosc que contrastava amb un brodat daurat, que tenia com a origen una ampla corona àuria. Com a complements, portava les clàssiques solea per calçat i uns braçalets que, encara que tenien un aspecte molt actual, poden ser comparats amb els de pasta que exhibien les romanes. L’únic error en l’ambientació tèxtil i estètica de la guia era que l’actriu duia les ungles pintades.
Comproveu-ho en aquest nou muntatge de l’Annia, la reportera gràfica de la sortida!

Com a conclusió d’aquesta entrada centrada en la moda de l’Antiga Roma, cal dir que els romans han estat unes de les civilitzacions que més han influït en la vestimenta i que, l’actual industria tèxtil la utilitza com a inspiració continua en les nombroses col·leccions presentades cada temporada.

I, si voleu saber més sobre l’abillament romà, no dubteu en visitar aquest enllaç.

Anna Pardo Fernàndez

2n batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona

Tal com anunciàvem fa uns dies, ja s’ha posat en marxa el procés per a la nostra participació en la Magna celebratio de Badalona, que tindrà lloc els dies 30 d’abril i 1 de maig.

En primer lloc he de dir que els responsables del projecte estem meravellats de l’èxit de la convocatòria, en forma de 42 comentaris, la majoria d’ells oferiments de col·laboració. Tot un luxe! Però, a part de la quantitat, crec que val la pena destacar la diversificació en la procedència de l’alumnat: l’institut Cristòfol Ferrer de Premià de Mar, com a bon company de bloc, reitera la seva participació, amb dues alumnes més que l’any passat, i l’Escola Vedruna de Gràcia, des del seu bloc El Vaixell d’Odisseu, estrena participació amb un allau d’oferiments. La implicació del professorat dels tres centres de ben segur que hi té molt a veure, tot aportant cadascun el nostre gra de sorra a l’engrantge general.

Imatge de la façana del Museu de Badalona procedent de la seva pàgina web oficial

Fa dos dijous va tenir lloc la primera reunió al Museu de Badalona i va ser en aquest vestíbul que veieu més avall on vam conèixer alguns dels nostres companys d’aventura, entre ells una bona representació dels tripulants d’El Vaixell.

Un cop a la sala de reunions, vam començar a dibuixar el nostre programa d’ampliació de l’espai dels Ludi Romani amb una schola adjacent, consistent en tres espais diferenciats en funció dels tres estadis del sistema educatiu romà. Les dues primeres zones, la del ludus litterarius i la del ludus grammaticus, estaran permanetment actives i la de l’educació superior, el ludus rethoricus, tindrà activitat a hores determinades, després d’una introducció dramatitzada. Ara per ara tenim els textos gairebé enllestits i, el que és més important i gratificant, alumnes valents disposats a anar una mica més enllà i posar-se realment en la pell dels discipuli Romani per donar veu a la representació d’un exercici de controversia, intercanvi d’arguments en pro i en contra d’un tema, o suasoria, discurs adreçat a convèncer el públic sobre una qüestió.

[Font: Viam stratam, bloc de l'institut MGB d'A Estrada]

Els alumnes de Grec seran indispensables en l’espai del grammaticus, on el públic entrarà en contacte amb aquesta llengua, que adquiria el nivell de llengua educativa principal a partir de l’educació secundària. Al ludus litterarius el visitant també podrà aprendre de lletra, en aquest cas la llatina. I evidentment, els jocs infantils continuaran sent l’objectiu de molts nens que sé per exeperiència que seran molt ben atesos per tots vosaltres.

Relleu romà del 150 aC on veiem nens i nenes jugant. Museu del Louvre

Pregunteu als vostre professor/a el torn i la tasca que us ha estat assignada i demaneu-los la documentació necessària en cada cas: el discurs de presentació, el text de la controversia o la suasoria o el dossier de jocs, que mentre el museu no concreti més, podeu consultar en aquest enllaç. En la propera reunió general al Museu, la setmana entrant, i les reunions internes que mantingeu amb el vostre professor/a, consulteu tots els dubtes que se us hagin presentat.

Com deia al principi, ara ens hem posat en marxa i, sigui com sigui el final de la travessa, el camí segur que haurà valgut la pena… No oblidem que tots som deixebles i el nostre objectiu és aprendre una mica més sobre els nostres avantpassats romans, tal com diu el final del parlament introductori del nostre taller:

Passeu, passeu… I abans de jutjar massa severament les nostres errades i mancances, penseu que nosaltres mateixos som alumnes i probablement encara no en sabem prou…

TERESA

Per cloure la sèrie d’articles sobre Londres i, tal com he anat anunciat als lliuraments anteriors, ens acomiadarem de la ciutat britànica amb un monogràgic sobre el British Museum, visita obligada per a qualsevol amant de les clàssiques i de l’art en general que la visiti.

El Museu britànic va ser fundat el 1753, quan el naturalista Sir Hans Sloane va donar la seva col·lecció privada a la nació britànica, per a “all studious and curious Persons”. Durant aquesta primera etapa la seu de la institució es trobava en una mansió propera a la ubicació de l’edifici actual. El gran nombre d’adquisicions d’antiguitats gregues i egípcies que va tenir lloc a principis del segle XIX va crear la necessitat de traslladar les col·leccions d’història natural a un altre edifici, que va esdevenir seu del Museu d’historia natural, i construir un  nou allotjament, molt més gran, per a les antiguitats. Així doncs, el 1857 s’inauguraven l’edifici quadrangular i la sala de lectura circular que ara coneixem. El 1997 va començar una restauració del pati interior i la biblioteca circular que va culminar el 2000 amb el cobriment del pati amb una cúpula de Norman Foster i la reobertura de la sala de lectura com a espai d’exposicions i d’atenció al visitant fins que torni a tenir també el seu ús primigeni, l’any 2012 segons les previsions.

En més d’una ocasió, tant a El Fil de les clàssiques com a l’Aracne fila i fila, se us ha demanat una reflexió sobre la polèmica actual en relació a la conveniència que els tresors arqueològics, especialment els marbres del Partenó, es puguin visitar tots junts al nou Museu de l’Acròpolis recentment inaugurat a Atenes. Aquest article, en canvi, us proposa un exercici de recapitulació basat en peces  de la col·lecció permanent del museu, del qual heu de respondre aquelles preguntes que conegueu a partir de la feina de classe i del bloc, a Grec o a Llatí. En alguns casos us anirà bé repassar l’exercici sobre la vida quotidiana que s’incloia a Londinium IV i en les preguntes referents al Partenó us recomano consultar aquest article, amb els vídeos que inclou.

Tanmateix, és impossible una visita al Museu britànic sense que el dubte sobre la correcta ubicació de les peces plani per la ment d’aquell qui, badoc, es passeja enmig de tantes meravelles de la humanitat. I encara es fa més evident quan, en entrar a la gal·leria del Partenó, el mateix museu reparteix uns tríptics per donar la seva versió sobre la polèmica. Els administradors diuen que mai no havien argumentat que els marbres havien de romandre a Londres pel fet de no haver-hi un museu  a Grècia digne d’allotjar-los i, tot rebatent un per un tots els arguments grecs, resumeixen així la seva posició:

The Trustees argue that the sculptures on display in London convey huge public benefit as part of the Museum’s worldwide collection. Our colleagues in Athens are, of course, fully able to conserve and preserve the material in their care and we enjoy friendly and constructive relations with them.

En aquest muntatge us deixo la meva visió de tot plegat. Es tracta d’un exercici de classe, no ens enganyem, i com a tal l’heu de treballar, però no deixo de ser una professora que es fa preguntes, sovint sense resposta, que sento la necessitat de compartir. No oblideu posar-vos els cascos perquè la música que acompanya les imatges no és casual. Qui m’explica per què l’he triada? Al crèdits finals en trobareu la referència…

Per veure-ho més còmodament cliqueu aquí.

El anteriors lliuraments de la sèrie Londinium, a més del IV, anteriorment citat, els trobareu en aquests enllaços: I, II, III.

TERESA