Tag Archives: Poesia

Una dona grega

d2

Gineceu, il·lustració Grec 2 unitat 1 pàg. 16 (Editorial Teide)

Una dona grega

El dia s’aixeca, i jo amb ell.

La rutina comença amb el so de l’estornell.

M’aixeco i hores m’hi passo, davant el nítid mirall.

La cabellera amb una trossa em recullo,

suaus ungüents pel sensible rostre m’escampo,

amb el delicat quitó de lli em vesteixo,

fermalls i un cinyell me l’acomoden,

si tinc fred amb un bonic himàcion em cobreixo.

De la casa me’n cuido,

magnífics vestits teixeixo,

pa i conserves preparo,

dinar i sopar, jo cuino.

Els meus preciosos fills alleto,

al gineceu els porto,

per la meva filla nines confecciono,

al meu fill un io-io li dono.

Feliç Dia Mundial de la Poesia!

Arnau Torres Nadal

1r Batxillerat Grec

 

Polis

polis-de-atenas-1

Polis

Plena de carrers era la polis,

les parets de marbre blanques com el marfil.

Una suau brisa semblava que s’esmunyís,

arribant a l’àgora on s’esvaïa,

entre la gent que allí romania.

Alçant la mirada al rogent cel,

La sumptuosa acròpoli s’imposava.

Bressol i llar del culte a la dea Atena.

Ple d’estàtues i d’ofrenes era,

el roent i incandescent foc cremava.

Grans temples també s’hi alçaven.

Sobre l’estilòbat llargues columnes s’erigien,

damunt el capitell dori florit i pompós,

el pesat i elaborat fris descansava,

coronat per un frontó majestuós.

Arnau Torres Nadal 1r Batx.

Poetes de la llum a l’IPM

Per celebrar per la Setmana de la Ciència l’Any de la Llum,  la nostra Magistra ens va encomanar la tasca de fer una reflexió sobre la llum, en forma de fotografia o de poema. Tots els alumnes de Clàssiques hem fet  la feina al nostre gust, uns han fet una foto i d’altres una poesia.

Els fotògrafs de la llum han fet un gran treball, però els poetes, també; per això, hic et nunc, amb el permís de la Magistra,  els donarem a conèixer i esperem la vostra opinió i també més poemes!

UN PONT DE LLUM
Un pont de llum
entre la nit i el dia.
Un pont de foc
quan arriba l’alba.
Llum del migdia
estesa com un llenç
amarat de sol.
Llum feta miralls
quan s’estavella al mar.
Llum que es torna ombra
i que s’esllangueix
quan comença el capvespre.
La llum, el vent,
el crepuscle suau
cauen damunt la terra
plena de somnis.
Pepita CASTELLVÍ

Gracias Grecia

Gracias vieja Grecia

Siempre te mantuviste regia

Frente las adversidades

Sin dejar de decir verdades

Gracias por regalarnos a Sócrates

El que murió de forma descortés

Y aunque en el guión murió

Con la república Platón lo revivió

Gracias por la cultura

Era casi tan buena como la arquitectura

Tan grande como vuestro imperio

Que a pesar de todo no era soberbio

Gracias por los cuentos de Homero

Ellos me dieron ganes de ser el primero

Perdona si te hemos copiado

Realmente nos dejaste un legado

Robert Cepeda, Primer Batx

Helios

Creo en quien se posa y como puede ver
Que la luz de la mañana sea tan perfecta
Que la señal oscura apague al revés
a quienes navegan luces no rectas contadas alguna vez

El sol como siempre permanece sobre el mar
El poeta de siempre teme a fracasar
Quien se dirige a la luz pretende llegar
Quien lo tiene oscuro, necesita arriesgar

La perfección entre la noche y una vela
La dicha de viajar iluminado
El vaivén sin destino entre telas
Un momento perfecto entre medio del Olimpo y el sol lejano

Joaquin Alvarez, Primer Batx

La Lumiére

A lo lejos arremeten contra ti
Ellos, haces omnipotentes del serafín
Recoge cuantos te hagan falta
Que no vendrán hasta mañana.

Cierra los ojos de la oscuridad
Pues nada es más profundo que su ruindad
Aleja toda palabra de su persona
Rara vez te responderá de la misma forma.

Ves la herida abierta en tu pecho
Ya nada llena tal muerto lecho
Alza las manos hacia lo azul del cielo
Ciérralas y grita que quieres verlo.

Pero todo se marchita de la misma manera
La luz aún fluye entre tus dedos de arena
La radio suena mientras duermes con la cabeza baja
Ellos te miran, esperando verte vivo a la llegada

Nada se ve recorriendo los ríos de bronce
Recuerdas como era antes de su ida
Y aprietas los puños contra el desenlace
Ellos ya vienen, tu luz ya está consumida.

Raül Álvarez, Segon Batx

El  camí lluminós

La llum és un camí

màgic, clar i lluminós

tu tries si el vols seguir

per acompanyar-te en la imaginació.

Tu tries el teu camí

que sigui clar o fosc

Els grecs van triar el clar

i avui dia, aquí hi som.

Ells van triar el bon camí

i amb totes les seves innovacions

van ser capaços de canviar

tota la història del món.

Mireia Sanchez Cano,  Primer Batx

NO HI HA LLUM SENSE FOSCOR

Miro les estrelles
Intentant de buscar una resposta
Però, sense saber el motiu, em costa
Espero a que surti el sol
Mentre escolto el cant d’un mussol
Descansant sota el cel
Pensant amb tu en tot moment
Ja fa temps que et porto present
I no sé perquè, si no ens coneixem
Però constantment ens topem
Des del moment que vaig a dormir
Fins el moment que em desperto
Potser que estiguis, lluny o a prop
Pot ser que no et vegi
Ni que et posseeixi,
Però estic segura d’una cosa
Et trobaré a tot lloc
Caminant amb la teva presència
No vull notar mai la teva absència
Que m’acompanyis pas a pas,
Sentint el ritme del meu compàs
Bonic és recordar que no hi ha nit sense lluna
I no hi ha dia sense sol,
Que no hi ha blanc sense negre
I tampoc llum sense foscor.

Claudia Pérez Torrabadella, Primer Batx

Llum i vida

La llum es primordial,
sense ella la vida
no seria igual.

Ens dóna nova perspectiva,
sense ella la nostra vida seria trista
i no hi hauria alegria .

Molts han volgut saber el seu origen ,
Einstein és un d’ells
finalment va arribar a la
conclusió que era energia
Tot i que després van formular
més teories .

La llum es troba en la tecnologia,
que és essencial per tal de
que el món avanci dia a dia.

La llum ho és tot,
i fa que mirem les coses
amb entusiasme i més energia.

La llum dona color,
a tot el que sembla
que està en foscor.

I jo em pregunto encara,
què és la llum?
segons alguns un munt de partícules
que fan que el món sigui millor.

Abigail Quiñonez, Segon Batx

Lux aeterna

                 La luz es mi guía y lucero              

Yo en mi vida la quiero

Ya que siendo sincero

Sin ella me muero

 

Por la mañana sale junto al sol

Y me despierta como un bombón

El sol por la noche se aleja

Pero a la luna refleja

Y la luz firme como una reja

 

Es más rapida que el sonido

Incluso un sordo la ha oido

Y es tan amada

Como la madre m´ss preciada

 

Ya estoy por terminar

Pero la luz no deja de brillar

Y para acabar

Intentaré la luz apagar.

Robert Cepeda Manchuca 1r Batx.

La Llum

Sóc la inspiració dels enamorats,
per mi floreixen les flors.

Sóc l’espurna dels pintors,
dono vida als colors.
Sóc el despertar dels ocells,
sóc el primer petó de la matinada.

Em faig desitjar per les nits,
sóc el nou començament.
Sóc el primer que et dóna la benvinguda,
amb mi vas arribar,
i amb mi ens deixaràs.

Raquel Bernat, 4t ESO Llatí

Robert Cepeda Machuca

Primer de Batxillerat Humanístic

Entrevista a una poetessa: Maria Roser Llopart i Trias

El passat 21 de març va ser el dia de la Poesia. Per celebrar-ho he pensat que estaria bé fer una petita entrevista a una poetessa, la meva àvia.

Mª Roser Llopart i Trias

Ella és la Mª Roser Llopart i Trias, nascuda a Esparreguera.

Ha escrit cinc llibres, quatre de poesies: Viu i Somriu, Somnis de Poeta, Que no mori la Tendresa i La Força de Viure (on podem trobar poesies, contes, pensaments i paraules que ens faran pensar) i també un llibre de contes d’aventures, Històries de la iaia Lila.

Ha estat guardonada en diferents certàmens literaris i Jocs Florals, tant en narrativa com en poesia, i també com a poeta i rapsoda a El Masnou, en Diumenge amb Lletres entre altres llocs.

Entre ells estan els Premis dels Jocs Florals de poesia a Vilassar de Mar (2001, 2003 i 2005), en Narrativa a Cabrera de Mar (2003), en el Premi de Sant Jordi amb poesia a Cabrils  (2008, 2009 i 2010), en els Premis de Poesia a Mataró (2001, 2005, 2007, 2011 i 2013).

Fa 15 anys que la podeu escoltar per la ràdio a través del programa Pàgines de Ràdio de Cultura i Poesia a Mataró Ràdio i Vilassar Ràdio.

Podeu saber més d’ella i els seus llibres a la seva web.

Acostuma a escriure poesies per a dies concrets, com ara el del dia de la dona.

 

DONA

Dona, tu te n’adones que ets un ésser molt especial¿

tens tendresa, tens coratge, sents el que no sent ningú

veus el que d’altres no veuen, mires molt més lluny de tu.

És que ets dona i això comporta un treball del més feixuc

tu, amb la teva dolcesa i el pensament al més enllà

has portat a aquesta terra, l’art de ensenyar a estimar.

 

M. Roser Llopart i Trias

 

Aquí sota hi trobareu una entrevista que vaig fer a la meva àvia.

1. Quan va començar a escriure?

-Aproximadament quan tenia 15 anys.

2. Com aconsegueix una persona ser un bon poeta?

– Mirant la vida amb uns altres ulls.

3. Creu que és molt difícil publicar poesia en paper?

-No és difícil, de vegades és costós, doncs, econòmicament no hi ha ajudes. Però amb perseverança tot es pot aconseguir, no deixis mai de tirar endavant i algun dia el més segur és que puguis publicar el teu llibre.

4. Quins poetes recomana llegir als lectors?

-A mi personalment m’agrada molt Miquel Martí Pol, Jacint Verdaguer. Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit… Però tot depèn de la persona i dels gustos.

5. En quin moment va decidir passar-te a la narrativa amb “La iaia Lila”?

-Des de jove que escric en narrativa, en algun dels meus llibres de poesia podeu trobar algunes històries, així que vaig decidir convertir una història en un llibre.

6. Quin consell donaria als joves poetes que estan començant?

-Que escriguin amb el cor, és això el més important a la poesia.

7. Ha aconseguit alguns premis literaris. Creus que aquests poemes que en el que vas ser guanyadora van ser els seus millors poemes?

-És cert, he aconseguit alguns premis en els Jocs Florals i diferents certàmens literaris i també he estat premiada en narrativa. Si, alguns d’ells crec que eren els que més m’agraden.

8. Quin consell li donaria als joves poetes?

-Que no es desanimin per molts problemes que els fiqui la vida i que escriguin els seus sentiments.

9. En algun poema fa servir algun referent clàssic? (Ja sigui mitologia, com referències a algun autor antic romà o grec…)

-Sí, en algun poema m’he referit a les dones de fa temps, però tot i així els meus referents són més actuals que beuen alhora en els clàssics grecs i llatins. Per exemple Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Patriotes Catalans…

 Com eren les dones a l’antiga Grècia? Quines diferències hi ha entre les dones actuals i les avantpassades? Dones, vosaltres, com preferiu viure? Creieu que una dona de l’antiga Grècia podria haver expressat el sentiments a través de la poesia i publicar-ne el resultat?

 Abril Ramos,

1r Batxillerat Humanístic

“Somnis de Grècia”

Aràcnids i aràcnides poetes, us animo un any més a emplenar els nostres blocs de poesia.

SOMNIS DE GRÈCIA

Oliveres verdes i platejades,
oliveres de Grècia de troncs retorçats,
oliveres que reben la besada
de Zèfir, el vent de l’ocàs.

Sota el carruatge daurat d’Hèlios,
travesso restes esplendents,
temples, escultures que parlen de bellesa,
de segles dormint el son del temps.

Es fa fosc i busco Selene entre els astres
perquè ja s’adorm la verdor dels xiprers.
La memòria s’endinsa en les imatges,
llavor de somnis en la nit.

Pepita CASTELLVÍ

Cor poètic

Alejandra Pizarnik, la Diana de la poesia

És ben sabut que l’ambiciosa (i en certs aspectes, elitista) literatura modernista, es troba constantment en una recerca interminable de la bellesa en les seves obres. I de vegades no hi ha major bellesa que les referències mitològiques a éssers fantàstics i meravellosos, o sinó, déus bondadosos, mentiders, clars i foscos.
En un context literari tan atent amb l’estètica, trobem la naturalesa simbòlica i amb algunes pinzellades avantguardistes de la magna poesia d’Alejandra Pizarnik (Avellaneda, Argentina), 29 d’abril de 1936 – ibídem, 25 de setembre de 1972).
El turment, l’existencialisme i la depressió que va sentir Alejandra durant la seva vida sencera (a la qual va posar fi ella mateixa amb una sobredosi, deixant en la literatura llatinoamericana un llegat irreemplaçable), poden ser fàcilment simbolitzats en la literatura amb referències a déus, ja que sense anar més lluny, la religió clàssica està plena de mites que ens adoctrinen en els aspectes més humans de les persones (irònicament no protagonitzades per “humans”, sinó deïtats).
En marxar, Alejandra ens va deixar una gran quantitat de col·leccions de poemes que avui podem gaudir; destaco en aquest apunt “L’arbre de Diana”, un recull d’obres neosurrealistes que va marcar un abans i un després pels artistes avantguardistes argentins.


“L’arbre de Diana” abasta amb el seu títol una actitud de caçadora, angoixant i fins i tot salvatge; referència a la deessa romana de la caça i la lluna (un símbol comú en la seva obra). Diverses anàlisis (inclòs, humilment, la meva, recalquen la possibilitat que amb aquest títol Alejandra estigui donant-li un sobrenom al seu Jo poètic; una caçadora … D’ella mateixa, caçant en la seva pròpia ment. Jutjant per la naturalesa infamant dels poemes d’aquesta col·lecció, en què demostra un característic odi al seu propi ésser, Pizarnik destaca una necessitat gairebé asfixiant d’estabilitat.
Pizarnik explora amb el seu arc i les seves fletxes (el seu talent i l’ampli vocabulari espanyol) la terra més inexplorada per a ella: els seus propis pensaments.
Deixo annex a aquest apunt un fragment de l’obra anomenada com el títol de la col·lecció, amb un link per a la versió sencera d’aquesta, ja que és massa llarga per posar-la aquí. Prepareu el vostre arc i caceu en el poema les vostres pròpies anàlisis subjectives de la relació entre les seves paraules i el mite de Diana, molt més notable del que sembla en un principi:

1

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.

2

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

3

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro

cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

4

Ahora bien:
Quién dejará de hundir su mano en busca del
tributo para la pequeña olvidada. El frío pagará.
Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

a Aurora y Julio Cortázar

5

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

Álex Aguilera

1r de Batxillerat Humanístic

“Sirena” al concurs de Sant Jordi de l’IPM

En el certamen clàssic del Concurs de Sant Jordi de l’institut Premià de Mar, “Sirena” ha obtingut el premi de poesia amb referències clàssiques.

Sirena

Melodia embriagadora,

dolça veu angelical.

Que encantes a tots els homes

amb el teu cant infernal.

Bellesa infinita,

que enamores innocents.

Que els atraus amb erotisme

fins que es tornen presoners.

Quan un navili s’apropa,

no vols deixar-lo escapar.

Ells intenten evitar-te,

ets el gran perill del mar.

Pocs mariners se salven

si escolten el teu cant.

Temptació irresistible,

Joc de seducció mortal.

Poema de Marta Serna Sánchez.

DSC_0242 Marta Serna

Sant Jordi 2014, premi de poesia amb referències clàssiques de l’IPM

Una pinzellada clàssica en el Dia Mundial de la Poesia

Avui, divendres vint-i-un de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Per aquest motiu, la nostra professora de llengües clàssiques va proposar-nos que busquéssim un poema en grec o llatí i el portéssim a classe. M’agradaria compartir el poema grec que he escollit amb tots vosaltres.

H EΛΛΗΝΙΚΗΓΛΩΣΣΑ

 Ὅταν κάποτε φύγω ἀπὸ τοῦτο τὸ φῶς

θὰ ἑλιχθῶ πρὸς τὰ πάνω ὅπως ἕνα

ρυακάκι ποὺ μουρμουρίζει.

Κι ἂν τυχὸν κάπου ἀνάμεσα

στοὺς γαλάζιους διαδρόμους

συναντήσω ἀγγέλους, θὰ τοὺς

μιλήσω ἑλληνικά, ἐπειδὴ

δὲν ξέρουνε γλῶσσες. Μιλᾶνε

μεταξύ τους μὲ μουσική.

La llengua grega

Quan en algun moment me’n vagi d’aquesta llum,

m’enroscaré cap a dalt com un corrent que murmura.

I si per casualitat en algun lloc,

enmig dels blavosos passadisos,

trobo àngels, els parlaré grec, perquè

no saben llengües.

Parlen entre ells amb música.

 Nikiforos Vrettakos

Espero que us hagi agradat,

Cristina Collbatallé, alumne de grec i llatí de l’INS Anton Busquets i Punset.

La poesia moderna i la cultura clàssica: Sylvia Plath

Com fa unes poques setmanes va ser el 51 l’aniversari de la seva mort, avui commemorem a Sylvia Plath, una poeta i escriptora americana nascuda al 1932. Reconeguda com un dels majors exponents de la poesia moderna i la poesia feminista, Sylvia va tenir una vida generalment turmentada i trista (factors que caracteritzen la seva obra) que va acabar tràgicament en suïcidi. La mort del seu pare es reconeix com un dels més importants factors de la seva naturalesa depressiva, que la va portar a tenir tendències suïcides des de la seva joventut. No obstant, va continuar la seva vida tot i que sempre va representar un gran pes per a ella que no va saber sostenir. Es va casar amb Ted Hughes, un altre poeta amb qui va tenir una turbulenta (però plena d’amor) relació.                    Sylvia Plath i Ted Hughes amb la seva primera filla, Frieda

Ariel es un dels poemes recol·lectats a la homònima recopilació, publicada pòstumament 2 anys després del seu suïcidi. En aquest poema, Sylvia explora una de les fases més tristes a la seva vida, i ho fa relacionant-se amb el dimoni mitològic anomenat Ariel o el nom pròpiament dit. Poc es sap sobre el mite d’Ariel, però sabem que en un principi era considerat una divinitat i finalment va acabar sent un dimoni. El poema també busca un contrast amb el significat del nom Ariel, que significa “el lleó de Déu” i és un nom que representa alegria i independència.

Aquest és només un exemple: Sylvia tenia una gran col·lecció de poemes amb referències clàssiques. Era una dona molt culta i tenia una base acadèmica important, havent estudiant literatura a l’Smith College i sempre mostrà un gran interès per la cultura clàssica.

Estasi en la foscor.

I després el blau sense substància

Que turons i distàncies aboquen. 

Lleona de Déu,

¡Com una creixem,

Girant sobre talons i genolls! -El solc 

Es bifurca i passa, germà

Del marró arc

Del coll que se m’escapa, 

Ulls de negre,

Baies que llancen foscos

ganxos – 

Negres glopades de dolça sang,

Ombres.

I una altra cosa 

Que em hissa per l’aire –

Cuixes, cabell;

Escates dels meus talons.

Quin blanca

Godiva, em va desfullar –

Mans mortes, morts rigors. 

I ara

El meu escuma com blat, una resplendor dels mars.

El crit del nen

 Es fon en el mur.

I jo

Sóc la fletxa, 

La rosada que vola

Suïcida, una a la meva empenta al

ardent

Ull, calder de l’alba.

Per què creieu que els autors contemporanis recorden i escriuen encara sobre els mites clàssics?

Álex Aguilera

1r de Batxillerat D

Més poemes i haikus divins

“Venus Anadyomene” de Théodore Chasseriau, 1838

AFRODITA

Reflexes d’or en el mirall del cel.
El vent aclofat, mig adormit
cavalca al llom de les gavines.
Ones blaves del mar Adriàtic
esquitxades de guspires de claror.
De sobte, s’obren les aigües, la mar s’aplana.
Escuma blanca omple l’esplai
i enmig del blanc neix Afrodita,
filla de les aigües, filla dels déus.
De bellesa encisadora, ulls ardents.
Deessa de l’amor, de la luxúria,
travesses els límits de la bellesa,
amb els teus llargs cabells daurats.

Louis de Silvestre

HAIKU A ZEUS

Espurnes al cel.
Enmig de núvols, Zeus
regna a l’Olimp.

Pepita Castellví