Tag Archives: Patrimoni

Es troben restes romanes a Badalona amb la re-construcció de la C-31!

 A Badalona, s’han trobat restes romanes a partir d’un estudi arqueològic realitzat abans de la construcció de les millores al lateral de l’autopista C-31. L’estudi, elaborat per l’empresa d’arqueologia ATICS S.L., ha aportat uns resultats positius pel coneixement de l’antiga Baetulo romana.

El passat mes de maig la Generalitat de Catalunya va licitar aquesta excavació per a valorar el nou projecte sobre les restes romanes que formen part del Bé Cultural i d’Interès Nacional de Badalona (BCIN).  Amb un pressupost de 270.000 euros i després de tres mesos de constant estudi, els investigadors han pogut obtenir uns grans resultats que, per la seva banda, no es veuran afectats per les properes obres, ja que quedaran per sota del camí viari.

Els principals descobriments d’aquest patrimoni arqueològic són alguns murs i paviments relacionats amb l’àmbit industrial i domèstic, 8 sitges, més de 170 rases de vinya d’època romana i època moderna i altres estructures arqueològiques que s’han trobat fins al límit de l’àrea del BCIN. Però la identificació més important que s’ha fet ha sigut la del traçat del cardo maximus, que ajudarà a aclarir la distribució urbana de l’antiga Baetulo.

Ara, i després d’aquestes excavacions, s’espera que es faci un informe per a cada resta abans de portar-les al Museu de Badalona, on se situen les termes. Pel que fa a les obres dels laterals de l’autopista es té previst començar-les a principis de la primavera, entre els mesos d’abril i maig, segons ha pogut confirmar l’Ajuntament de Badalona.

 

Obres realitzades a la C-31

Obres realitzades a la C-31

Restes romanes a Badalona.

Restes romanes a Badalona.

Jonathan Romero, estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona

Mireia Sánchez, 2n Batxillerat Humanístic

Visitem les vil·les romanes! VILLA ROMANA TORRE ÁGUILA DE BARBAÑO

Què sabeu de les vil·les romanes? Quines coneixeu vosaltres? Completem aquest Google map de vil·les romanes? Visiteu-les!

Des d’Extremadura ens proposen de visitar Torre Águila de Barbaño (Badajoz)

Imatge de previsualització de YouTube

Més informació sobre l’excavació feta per Germán Rodríguez Martín

L’Ajuntament de Barbaño (telèfon 92444943 ayuntamiento@barbano.es) i l’Asociación de amigos de la Villa Romana de Torre Águila tenen cura de la conservació de la vil·la i ofereixen visites guiades prèvia trucada al telèfon 924449431. Tots els anys celebren el Festival Romano Amnis Callis per tal de promocionar la Villa de Torre Águila, oferint visites guiades durant el Festival.
Al jaciment romà de la Villa de Torre Águila, a Barbaño (Badajoz) s’hi arriba amb facilitat per la carretera asfaltada des de l’autovia Madrid-Lisboa, sortida 365 (Montijo- Puebla de la Calzada) i en creuar el pont sobre el riu Guadiana, agafar la primera desviació a la dreta, que condueix fins a Barbaño, tot d’una s’arriba al jaciment.

Facebook Villa Romana Torre Águila

Visitem les vil·les romanes! Villa romana La Olmeda

A Hispània hi ha més de 500 vil·les romanes. Es poden visitar i preparar abans la visita de dotze gràcies a una app Villas romanas de Hispania.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquestes vacances he anat a fer una ruta per Espanya i una de les parades va ser a la zona de Palència on hi ha la Villa Romana la Olmeda.1477334651185

Va ser descoberta el 5 de Juliol de 1968, la terra pertanyia a Javier Cortés qui va donar i gestionar tots els treballs arqueològics i difusió per a la vil·la. Van construir un edifici que va ser inaugurat el 1984 però les obres van finalitzar el 2009. L’edifici que actualment és un museu permet la visita a aquestes restes arqueològiques per a visitants de tot el món (consta de més de 1.500 m² de mosaics).

La Villa Romana la Olmeda és un dels jaciments més importants, es tracta d’una mansió del S.IV d.C. De planta quadrada, un pati central, peristil, habitacions amb paviments i mosaics…

1477334348901

1477334563241

 

 

 

 

 

 

El saló principal o “oecus” de 175m² que conserva un dels principals mosaics del món romà en el que es poden contemplar dues escenes: la principal narra l’episodi d’Ulisses a Esciros, també trobem una sanefa amb retrats probablement dels propietaris de la casa. A sota hi trobem una escena d’una caça que és molt realista.

Imatge de previsualització de YouTube

Carla Muñoz Osorio
1r Batxillerat Humanístic

Visitem el Museu Romà de Premià de Mar

El dilluns 26 i el divendres 30 d’octubre de 2015 a la planta octagonal del Museu Romà de Premià, els alumnes de llatí de 4t d’ESO i de batxillerat de l’IPM  vam recitar els epitafis recollits per Mònica Miró Vinaixa al seu llibre Perennia, i els alumnes del CNL del Maresme van llegir la seva traducció al català. Va ser una experiència molt maca ja que a part de recitar epitafis escrits fa molt de temps, vam fer-ho a una planta octagonal romana de Premià de Mar on vam poder fer-nos una idea de com eren les sales de rebre i els balnea d’aquella època.

Muntatge audiovisual de la visita del dilluns 26 d’octubre, fet per l’alumne de 4t de llatí Miguel Ángel Valdivieso:

Imatge de previsualització de YouTube

Muntatge audiovisual de la visita del 30 d’octubre, fet per l’alumne de 1r de batxillerat Eloi Salat:

Imatge de previsualització de YouTube

Si voleu aprofundir sobre el nostre passat romà, llegiu, entre d’altres, aquest apunt a Aracne fila i fila, i sobretot no us perdeu aquesta conferència “Les darreres novetats al jaciment romà de Can Ferrerons” el proper diumenge dia 6 de desembre a les 12h, al Museu de l’Estampació de Premià de Mar.

Mariona Cava i Eloi Salat, alumnes de Clàssiques 1r de Batxillerat

El Columbari romà de Vila-rodona

Coneixeu Vilabella? És un petit poble de l’Alt Camp, situat a set quilòmetres de Valls i a divuit de Tarragona, prop del riu Gaià, on la meva família i jo passem una part de les vacances. Ja podeu imaginar que, tractant-se d’un lloc al voltant de l’antiga Tarraco, les restes romanes es troben escampades arreu. Doncs bé, fa uns dies, vam fer una visita a un poble veí de Vilabella, Vila-rodona, amb la intenció de veure un dels monuments romans declarats per la Unesco (2003) com a bé cultural d’interès local: el columbari. L’edifici es conserva en força bon estat i s’hi ha fet una restauració parcial respectuosa que permet veure el conjunt en la seva forma i estructura originals.

Vista general del Columbari de Vila-rodona, Alt Camp. [Font: Joan Molar]

El columbari (columbarium) és un monument funerari destinat a contenir les urnes amb les restes provinents de la incineració dels cossos dels morts; segons els experts, és probable que pertanyessin als membres d’una família de lliberts, que s’hauria instal·lat en una villa propera; el conjunt data dels segles I-II dC. Es tracta, doncs, d’un monument funerari familiar que no està isolat, sinó dins d’una propietat rural (heredium).

Crida l’atenció l’exterior de l’edifici, que és sovint l’únic que es pot veure, ja que a l’interior només s’hi pot entrar amb visita concertada. Com que el temps ha malmès la façana, alguna cara ha estat reconstruïda en època medieval. Les que es conserven mantenen alguns dels elements que hem estudiat en les unitats sobre art clàssic: veiem un podium (alguna font d’informació parla d’estilobat) decorat amb arcs cecs, i, al damunt, unes columnes, també cegues, molt senzilles, que són falses pilastres dòriques.

Vista del podium, els arcs i les pilastres de l’exterior del Columbari. [Font: Jaon Molar].

Per sobre dels capitells hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La coberta de l’edifici descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües, i segurament seguia la construcció característica de les teulades que tots coneixem, i que s’anomena de tègula i ímbrex (del llatí: tegula,-ae; i imbrex, –icis). El conjunt exterior és de planta rectangular i està construït amb tècnica d’opus vittatum, una combinació de blocs de tova i fileres de maó.

Vista d’una de les cares del monument, on s’aprecia la seva tècnica constructiva original. Al davant, la placa en què es declara el Columbari bé cultural d’interès local. [Font: Joan Molar].

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts: una paret central separava el pòrtic (pronaos) de la cella (naos), que era el lloc sagrat. No es conserva res del pòrtic. La cella, -ae f. 1a decl. se situa al nivell del podium, -i n. 2a decl.,  és quadrada i té un absis semicircular, que és on es devia situar la figura o imatge de la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari. En els murs de l’interior es conserven sis petits nínxols o fornícules (loculi: plural de loculus, que és diminutiu de locus: m., 2a decl.), on es dipositaven les cendres dels difunts. El que corresponia al pater familias devia estar en un lloc preeminent, mentre que els de la resta de membres segurament es distribuïen al seu voltant. S’han trobat restes de la pintura que devia decorar les parets interiors.

En conjunt, però, no es tenen gaires dades sobre l’origen, evolució i determinades característiques del monument. El rètol que se situa al davant de l’edifici dóna la informació bàsica del que fins ara s’ha pogut investigar i saber del Columbari:

Rètol informatiu per als visitants del Columbari de Vila-rodona. [Font: Joan Molar].

Ara bé, el monument es conserva com una mostra impressionant de l’art funerari romà, a casa nostra. Aquí us deixo un enllaç per si voleu conèixer més detalls del Columbari de Vila-rodona.

Qüestions

  • Quins elements arquitectònics i artístics s’han esmentat en l’article? Quins coneixíeu i quins són nous?
  • L’etimologia del mot columbari no es relaciona ni amb la mort ni amb els enterraments. Per què creieu que ha arribat a tenir aquest sentit?
  • Coneixeu altres monuments funeraris romans a Catalunya?

Pau Molar. 1r batxillerat. 1.2

De itinere: Els clàssics a la província de Jaén

Aquesta Setmana Santa hem fet una ruta per la província de Jaén. Ens hem instal·lat a la ciutat d’Úbeda, que té un centre renaixentista, declarat per la UNESCO patrimoni de la Humanitat des de 2003. Des d’allà, hem visitat alguns punts interessants de la zona; comencem per la mateixa Úbeda. És un nucli historicoartístic de gran unitat, ja que la majoria de monuments pertanyen al renaixement. D’aquesta manera, les referències clàssiques hi són abundants. Passejant pel casc antic, es pot veure la representació d’atlants, muses i divinitats en les façanes dels palaus. Però destaca especialment en el conjunt l’església de Sant Salvador, que va manar construir Francisco de los Cobos, secretari d’estat de Carles V. De los Cobos va fer l’encàrrec de la construcció a l’arquitecte Diego de Siloé, però el va acabar executant un altre arquitecte, deixeble seu, Andrés de Vandelvira. El secretari de l’emperador Carles era un home culte i amant de l’antiguitat clàssica, que va voler edificar una capella funerària tota plena de referències a la vida eterna. És molt interessant veure com, en el renaixement, el concepte d’eternitat es lliga, d’una banda, a la fe cristiana en la resurrecció, i, de l’altra, a l’antiguitat clàssica, que és vista com un model de pervivència en el temps. Aquesta fusió d’elements es pot observar només d’entrar a l’interior de l’església. El retaule, dedicat a la Transfiguració de Crist, és impressionant. Les figures són monumentals: representen el moment en què Jesús mostra la seva divnitat als deixebles que l’acompanyen. Aquest caràcter sobrenatural permet entendre la resurrecció de Crist, i és el motiu de la seva consideració com a Salvador dels homes. Entre els deixebles es troba Pere, que se situa a primer pla del retaule, amb una expressió de sorpresa extrema que el fa caure a terra, admirant la transfiguració de Crist. La seva imatge, segons els experts, recorda la de Laocoont en les seves diverses representacions artístiques. Al costat de Pere s’hi troba Mateu i també hi apareixen dues figures de l’Antic Testament, Moisès i Isaïes. Aquest darrer és un dels profetes que havia anunciat el naixement de Jesús.

Retaule de l’església del Salvador, a Úbeda, amb Sant Pere en primer pla. [Font: Joan Molar].

El detall que comento és important perquè tot just uns metres més enllà del retaule trobem la porta d’entrada a la sagristia, que és considerada una meravella arquitectònica, per la seva complexa concepció de l’espai. Fixeu-vos en la imatge, i veureu com la porta ha de resoldre el problema d’orientació de les sales per permetre el pas de l’església a la sagristia.

Porta d’entrada a la Sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar]

Ara bé, el que em va cridar més l’atenció és que, dalt de la porta, hi ha representada una escena de la Llegenda Àuria, presidida per la Verge d’Araceli. Aquesta sosté el Nen Jesús a la seva falda. A la dreta, hi té l’emperador Octavi August; a l’esquerra, la Sibil·la Cumana (de Cumes; Cumae: colònia grega a la Magna Grècia). Allò que vol explicar als fidels el grup escultòric és el següent: segons la Llegenda, August va preguntar a la Sibil·la si hi havia hagut, hi havia o hi hauria algú en el món amb més poder que ell. L’endevina de Cumes li respongué amb una paràfrasi de la profecia d’Isaïes sobre l’arribada de Crist; és a dir, li digué que un nen havia de ser el sobirà més poderós de tots; i, en la seva revelació, la imatge de la Verge es mostra asseguda en un tron d’or (justament per aquest detall, la tradició parla de Llegenda Àurea) i sostenint el nen Jesús. La profetessa va dir a August que aquell nen superaria el seu poder, va assenyalar-li el tron d’or i li ordenà: -“Aquest és l’altar del cel (Ara coeli). Adora’l”.

Representació de la Llegenda Àuria, a l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

En el relleu, l’emperador August, agenollat davant de Jesús i Maria, porta una capa i el Toisó d’Or. La capa recorda molt la de Carles V, ja que aquest la va donar, com a present, al seu secretari, i de los Cobos la va fer guardar a la sagristia de l’església, on es va utilitzar com a capa pluvial fins el segle XIX. Encara hi ha un detall important i revelador: la porta és sostinguda per la imatge de dues cariàtides, a banda i banda, que representen l’antiguitat clàssica, considerada un dels fonaments de la civilització cristiana. Aquestes estàtues, esveltes i nues de cintura cap amunt, criden l’atenció en un espai de culte religiós com és una església. No és un atreviment, sinó la fusió de models clàssics i cristians en una concepció al·legòrica de la vida i de l’eternitat.

Això es pot veure clarament representat en la sagristia, una capella que presenta una distribució de l’espai dels murs en tres franges: la primera correspon al món clàssic; sobre aquest reposa el món cristià, que s’eleva fins a Déu. Si seguim aquesta escala graduada, en el primer tram trobem novament cariàtides i imatges mitològiques (poc identificades); en el segon, figures de l’Antic i del Nou Testament; en el tercer, l’anunci del Judici Final segons l’Apocalipsi (ἀποκάλυψις) de Sant Joan; és a dir, amb àngels que fan sonar les seves trompetes per avisar els homes que arriba la fi del món. En un estadi intermedi, situades en els marges dels arcs de la sagristia, hi trobem les figures de les sibil·les que, amb diverses inscripcions, van indicant el seu origen i la seva edat; elles també s’associen a la profecia de la fi dels temps. Fixeu-vos que en la fotografia podem llegir la procedència de cada una de les sibil·les, que venien a ser una mena de sacerdotesses.

Una de les sibil·les en la sagristia de l’església del Salvador, a Úbeda. [Font: Joan Molar].

La conclusió que traiem de la visita a la capella funerària de Francisco de los Cobos a Úbeda és que la síntesi dels mons cristià i clàssic era una característica pròpia del Renaixement. També es va valer del món clàssic per parlar de mort i d’eternitat el condottiero Colleoni en la magnífica capella funerària que es va fer construir a Bèrgam.

Cap als afores de la ciutat, trobem un altre edifici bonic: l’Hospital de Santiago, que fou fundat a mitjans del segle XVI pel nebot de Francisco de los Cobos, Diego de los Cobos, bisbe de Jaén. La construcció, tot i que té una funció d’hospitalitat, també fou destinada a capella funerària, ja que el seu fundador s’hi féu enterrar. Vandelvira s’encarregà de donar-li tot l’esplendor de l’estil renaixentista que ja havia donat a l’església del Salvador. Els frescos, les columnes, la decoració en marbre són mostres del gust classicitzant de l’arquitecte i del fundador. Vaig fixar-me sobretot en algunes inscripcions que ara us reproduiré. Crec que sintetitzen la voluntat de construir un conjunt majestuós per enaltir la glòria de Déu:

Inscripció en la volta de la nau de l’Hospital de Santiago d’Úbeda. [Font: Joan Molar]

Si coeli coelorum non te capiunt, quanto magis domus ista quam aedificavi, 2. Par.

ANÀLISI GRAMATICAL:

Oració principal: quanto magis domus ista [te capit]. Com que el conjunt verb-pronom ja ha aparegut en la proposició subordinada condicional, ara, en la principal, se sobreentén.

Oració subordinada adverbial condicional: Si coeli coelorum non te capiunt.

Oració subordinada adjectiva o de relatiu (depenent de domus): quam aedificavi.

Si coeli coelorum:  Si és una conjunció subordinant adverbial condicional. Coeli coelorum: SN (Subjecte), el nucli del qual està en nominatiu plural masculí: coeli; i l’acompanya un complement nominal, en genitiu plural masculí: coelorum (Coelus-i: 2a decl.).

non te capiunt: Adv. de negació + pronom personal en 2a pers. plur: Acus. (funció de CD) + Verb en 3a persona del plural: present d’IA (capio cepi captum, 3a conj.).

quanto magis domus ista: Quanto magis és una locució adverbial de quantitat. Domus ista: Sintagma nominal, integrat per un substantiu i un determinant demostratiu, ambdós en nominatiu singular femení.

quam aedificavi: Pronom relatiu (quam), que introdueix una oració subordinada adjectiva. El pronom correspon a l’Acusatiu singular femení (formes de relatiu: qui quae quod) i concorda en gènere i nombre amb el seu antecedent: domus. El relatiu quam fa funció de CD de aedificavi, que és el verb de l’oració subordinada adjectiva: tercera persona del singular del tema de perfectum: pretèrit perfet d’IA (aedifico: 1a conj.).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Si els cels dels cels no et contenen, com [et pot contenir] aquesta casa que he edificat.

Sobre la font del text: 2 Par. significa: II Paralipòmens: Amb aquest nom es coneixen uns dels llibres bíblics, de l’Antic Testament. Παραλειπομένων (Paralipomenōn) «A propòsit del que s’ha omès». És a dir, els Paralipòmens són complement d’altres llibres, també de l’Antic Testament: I, II Reis.

Un cop vam haver visitat a fons la ciutat d’Úbeda, ens vam traslladar a Jaén. Hi vam estar tot un dia per conèixer-la a fons. El que més destaca és la seva catedral, també d’estil renaixentista i obra, entre d’altres arquitectes, d’Andrés de Vandelvira, com el primer monument d’Úbeda que he comentat. L’arquitectura amb motius clàssics (fris, cornisa, columnes dòriques, casetons a les voltes) omple tota la catedral, des de la façana exterior, fins a la nau interior. Un cop a dins, i admirant els detalls, em vaig fixar en algunes inscripcions que es podien llegir en les capelles laterals i en el cor. Vegeu aquesta imatge:

Inscripció en una làpida del cor de la catedral de Jaén. [Font: Joan Molar].

Sicut misit me Pater et ego mito vos.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura de l’oració.

Oració principal: [Et] ego mito vos.

Oració subordinada adverbial comparativa: Sicut misit me Pater.

Nexes correlatius: sicut… et.

Sicut misit me pater: Sicut és conjunció subordinant adverbial comparativa d’igualtat; misit és el verb en tercera persona del singular: pretèrit perfet d’IA (mitto misi missum: 3a conj.); me és pronom, en primera persona del singular: està en cas Acusatiu i fa funció de CD. Pater: Nominatiu singular masculí (pater, -tris. 3a decl.). Funció de Subjecte de l’oració subordinada.

et ego mito vos: et és un adverbi correlatiu de sicut: introdueix la segona oració, que és la principal. Ego és pronom de primera persona del singular. Cas Nominatiu. Funció de Subjecte de l’oració principal. Mit[t]o: Verb en primera persona del singular: Pretèrit perfet d’IA (mitto); és el verb de l’oració principal i du com a CD el pronom vos: segona persona del plural. Cas Acusatiu.

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Així com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Sobre la font del text: Es tracta d’una citació extreta de l’Evangeli de Joan, XX, 21. S’ha de relacionar la imatge del birret cardenalici amb el text, que fa referència a la missió d’apostolat que Jesús va encomanar als seus deixebles. Els cardenals i els bisbes en són els continuadors.

Jaén té, a més, uns banys àrabs magnífics, molt ben conservats i considerats els més grans d’Espanya. És curiós comprovar com el sistema de calefacció de l’aigua (per hipocaustum) i la distribució de les estances (caldarium, tepidarium, frigidarium) recorda la de les thermae romanes.

Abans de marxar de la província, vam visitar el parc natural de Sierra de Cazorla i vam dedicar un altre dia, complet, a conèixer el poblat iberoromà de Castulo. Vam tenir la sort que el nostre guia va ser el director de les excavacions, i ens va explicar, amb tot luxe de detalls, l’estat de la recerca arqueològica. Per això deixaré aquest tema per a un altre article.

Finalment vam abandonar la província de Jaén. Vam marxar d’Úbeda i ens vam dirigir cap a la província de Ciudad Real. Vam fer parada a la ciutat de Viso del Marqués. El seu nom i la seva fama provenen del Marqués de Santa Cruz, don Álvaro de Bazán, que va ser un almirall famós del segle XVI. Ell dirigí l’armada espanyola que va guanyar la batalla de Lepant. Convertit ja en marquès pels seus mèrits, es va fer edificar un palau en el municipi del Viso. Es tracta d’un edifici d’estil renaixentista que actualment té la funció d’Arxiu de la Marina espanyola. El Marqués de Santa Cruz era un home culte i coneixedor del renaixement italià; féu venir arquitectes d’aquell país per construir un palau elegant i refinat. El pati, les sales, les escultures i les inscripcions són plenament classicitzants, molt del gust de l’època. Tot just pujant al primer pis, destaquen dues escultures monumentals a banda i banda de l’escala, que es bifurca en dos braços. A la dreta, contemplem la imatge d’Ares (Ἄρης) / Mart (Mars), amb els seus atributs característics de guerrer.

Representació d’Ares, déu de la guerra. [Font: Joan Molar]

A mà esquerra, l’escultura representa Posidó (Ποσειδών) / Neptú (Neptunus), déu dels mars. D’aquesta manera, el propietari sintetitzava les seves dues vocacions i professions: la guerra i la navegació.

Representació de Posidó, déu del mar. [Font: Joan Molar].

Enmig del pati, trobem inscripcions ben visibles que al·ludeixen a les virtuts del soldat que s’ha de fer a la mar. En la sala central, s’hi observen pintures de tema clàssic, com el rapte de Prosèrpina, filla de Zeus (Ζεύς) / Júpiter (Iuppiter) i Demèter (Δημήτηρ) / Ceres (Ceres), deessa de l’agricultura. La llegenda mitològica serveix per il·lustrar el cicle de la natura (seqüència de les estacions) i, per tant, el pas del temps que afecta tots els éssers vius. Fixeu-vos en la imatge.

El rapte de Prosèrpina [Font: Joan Molar]

Qüestions:

  • Qui era i què va fer Laocont?
  • Quin paper té la Sibil·la de Cumes, en l’Eneida, segons la versió adaptada que hem llegit?
  • Podeu anotar i traduir la llegenda que acompanya la sibil·la que s’observa en la fotografia?
  • Com es relaciona el rapte de Prosèrpina amb el cicle de la natura?

Pau Molar Vilà. 1.2 Batxillerat

De itinere: Castulo

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principalCastulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulourbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

Una escapada romana a Nîmes i a Arle

Imatge de previsualització de YouTube

Aquesta Setmana Santa hem fet una escapada a dues ciutats del sud de França amb un passat romà que no us podeu perdre si encara no les coneixeu: Nîmes i Arle. A Nîmes el primer cap de setmana de maig, a més, fan un espectacle de reconstrucció històrica que ben segur us agradarà: Grans Jocs Romans de Nîmes.

Grands Jeux Romains 2015 from Culturespaces on Vimeo.

Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.

La presència de la ceràmica romana a Premià de Mar

11083608_878889098842749_6056535244966864958_n

Aquest matí he anat al Museu de l’Estampació a assistir a una conferència impartida per en Ramon Coll i la Marta Prevosti, on ens han explicat l’origen, l’evolució de la forma de les àmfores al llarg del període històric dels edificis del jaciment (des de l’època de la República tardana fins el segle II, ja que després en desapareix la utilització) i les característiques de les diferents “generacions” d’aquests recipients tan típicament clàssics.

Jo hi he anat per curiositat personal, i, tot i que la ceràmica no és l’aspecte que més m’entusiasma de l’arqueologia, m’ha fascinat la quantitat de coses que es poden saber a partir d’aquest tipus de material (sempre que estigui dins el marc d’un jaciment arqueològic). Per exemple, podem saber si hi havia producció de ceràmica en un lloc si hi trobem peces mal fetes, deformades o defectuoses, ja que aquestes no es comercialitzen i, per tant, han estat utilitzades (o llençades) al mateix lloc de producció.

A més, hem d’entendre que el llegat romà de Premià de Mar no es limita a les parets de Can Ferrerons, sinó que el conjunt de troballes comprèn una superfície d’unes quatre hectàrees de terreny, que, si no estassin urbanitzades, ens revelarien un munt d’incògnites que ara tenim sobre l’edifici de planta octogonal i ens mostrarien tot el complex arquitectònic en la seva esplendor. De fet, la majoria de les troballes pel que fa a les àmfores s’han realitzat a la zona de la plaça del doctor Ferran, tant a la Gran Via com a l’espai que ocupen els blocs de pisos de Vall Premià.

Així que, tant als premianencs com als badalonins us convido a visitar i gaudir del patrimoni romà del nostre poble, que tan desapercebut ha passat i que tant important és.

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat Humanístic

Can Ferrerons resorgeix de les ombres

El jaciment de Can Ferrerons, que conté les restes d’una vil·la romana de planta octogonal, veurà finalment la llum el diumenge 15 de març. Durant aquest dia els romans envaïran els voltants del jaciment, i Barcino Oriens i el grup de Reconstrucció històrica de Badalona ens transportaran de nou al món de fa 2000 anys.

Can Ferrerons, Premià de Mar

Com podeu veure aquí, la reconstrucció històrica servirà per fer reviure les restes arqueològiques d’aquesta sumptuosa construcció dels segles III/IV, de la qual tan sols coneixem la funcionalitat en el sector oest, on es localitza un petit balneum.  Mentre els visitants s’esperin per visitar el jaciment podran veure com era un campament romà del segle II dC i gaudir d’alguns oficis que ens portaran a la vida quotidiana dels habitants de la vil·la.

Us convido a venir i a gaudir d’aquest jaciment, que forma part del patrimoni cultural de Premià de Mar i que, a més, és excepcional en tota la Mediterrània.

image009

Quina millor manera hi ha de visitar un jaciment romà que entre un ambient romà?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat C