Aracne fila i fila

Nosaltres som en Martí Palma, Roger Navarro,Irene Berdún, Judith Consentino, Daniel Martín i Víctor Gallardo. Som alumnes de l’1.2 de batxillerat de l’INS Isaac Albéniz de Badalona.  Nosaltres us presentarem una sèrie de recreacions situades al Port d’Òstia i que narren, des de diferents punts de vista, la història de Clàudia, la Vestal.

Port of Ostia during a Tempest - 1740-1750 de Leonardo Coccorante – Lowe Art Museum

Tothom parlava d’ella aquells dies. Tots l’assenyalaven i la miraven malament. A la seva esquena li deien de tot, res de bo. La culpaven de l’encallament del vaixell al riu, la culpaven de la guerra; fins i tot, la culpaven de mals que ella no havia sentit mai a parlar, per principalment la culpaven de la guerra. Ja que si aquell vaixell no arribava a port l’estàtua no hi arribaria i la guerra no acabaria, tal com havia dit aquell vell oracle. Jo sóc Lucius, i sóc el que ningú coneix, però tothom considera el seu “amant”. Clàudia i jo no érem amants. Ella és una vestal, i no pot trencar ni trencarà mai el seu vot de castedat. Simplement ens vam enamorar. Clàudia era una veïna meva, vivia a la domus del costat. La vaig veure créixer, els seus pares, patricis els dos, van morir a la guerra, i ella, sola com estava, va donar la seva virginitat a Vesta. Poc temps després que fes el seu vot, la vaig veure un dia amb aquell quitó que li havia regalat. Estava molt guapa. Ens vam mirar i, poc temps després, passàvem tardes junts caminant i xerrant pel fòrum. Alguns dies visitàvem l’àgora, ens encantava anar per allà. Un dia li van dir que havia d’acompanyar l’estàtua de Cíbele cap al port de Roma i ens vam acomiadar. Jo per sorprendre-la, la vaig seguir amb la meva gal·lera. Aquell viatge va durar uns quants dies, però finalment vam arribar al riu. Allà el vaixell va encallar i ella, que anava en un carretó, era la principal culpable. Una vestal companya seva ens va veure per l’àgora ben junts, sense fer res que els déus no volguessin, i aquesta va anar a dir-ho per tot arreu. En poc temps la van culpar de la història del vaixell i de molts actes de la guerra pel fet de trencar el seu vot de castedat. Jo sabia que era fals, però és clar, si deia alguna cosa, sabrien que jo existia i potser l’acabarien enterrant viva igualment. Mentre tots parlaven d’ella, jo l’observava des de la distància i veia el que feia a totes hores. Un bon dia pel matí, vaig seguir-la fins al port, volia dir-li que jo estava amb ella, i que tots dos junts podríem fugir per sempre. I així evitar que l’enterressin viva… Ella però, no em va veure. Va agafar una barca i es va dirigir al vaixell. Des de l’altura del port, veia com amb molt esforç es lligava al cinturó quelcom que semblava una corda i com, per art dels déus, movia aquest vaixell. Ella sola, sense ajuda de ningú, només dels déus, que així van provar que ni ella ni jo érem culpables, que ella no havia trencat el seu vot de castedat. Així doncs, en veure que tot el poble l’aclamava, me’n vaig anar, i per decisió dels déus la vaig deixar en pau, i vaig continuar amb la meva patètica vida sense ella.

MARTÍ PALMA
1.2 BATXILLERAT
INS ISAAC ALBÉNIZ

A Bàrcino (Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino) el govern de la ciutat seguia les formes que l’imperi i la província atorgava a les colònies de la mateixa època, un poder bastant autònom amb la missió de propagar l’organització i la cultura de Roma. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat en si (urbs) i sobre l’àrea rural que l’envoltava (territorium). Les classes socials, tan arrelades en l’Antiga Roma, es podien dividir entre:

- Els ciutadans (cives):  nascuts a la ciutat o que n’havien obtingut la ciutadania.

- Els domiciliats sense ciutadania (incolae).

- Els residents transitoris (hospitales).

- Els esclaus: sense drets.

Ciutadans i domiciliats pagaven impostos municipals, encara que només els ciutadans de ple dret podien ocupar llocs de govern. Només a partir de l’any 212, després de l’aprovació de la Constitució, la resta d’homes lliures de les províncies van poder exercir els drets de ciutadania.

Les magistratures

Com era una colònia, els seus òrgans de govern eren similars als de la capital de l’imperi:

- Dos duòvirs: feien la funció dels cònsols.

- Dos duòvirs quinquennals: feien la funció dels censors. El seu càrrec durava cinc anys, mentre que la resta de magistratures sols s’exercia un any.

- Edils (ædiles): Els regidors vigilaven els carrers i les institucions públiques.

- Ordo decuriorum: era la cúria municipal, formada per un centenar de membres (curials), era una assemblea que tractava tots els aspectes de poder de la ciutat (polítics, administratius, judicials). La cúria es renovava cada 5 anys, encara que per poder exercir-hi es requeria ser home lliure i posseir patrimoni. Dos representants presidien la cúria per un any, i tenien poder civil, criminal i fins i tot militar.

Altres funcionaris, elegibles cada 5 anys, s’encarregaven del cens, els patrimonis, les finances i els cultes ordinaris (sacerdots o pontífexs) o imperials (sevir augustal), entre altres activitats.

Làpida honorífica a un edil de Bàrcino. Temple d’August

A veure si ens ajudeu a saber quin dels càrrecs equivalia al del nostre alcalde? Què hi diu la làpida honorífica en llatí? Què podríeu dir vosaltres de Bàrcino en un redactat d’unes 200 paraules? Quins apunts tenim ja publicats sobre aquest tema?…

Uxue Avilés i Laia Muñoz

2n Batx. Llatí

El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

Actuació de Rudolf Nureyev:

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C

Els alumnes de Llatí i Grec de quart d’ESO, primer i segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer el passat dia 6 de novembre una sortida a Tarragona (l’antiga Tàrraco), l’objectiu de la qual era ensenyar-nos i fer-nos veure com era la vida dels romans en l’antiguitat a la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco.

La sortida va tenir un ritme força dur, ja que vam quedar tots a dos quarts de vuit a l’institut, i a més, a Tarragona vam haver de caminar molt, i la tornada a casa semblava no arribar mai, amb anècdotes que després explicarem.

Tot va començar a les 7:30, que era l’hora indicada per trobar-nos tots a la porta de l’institut, però fins i tot alguns alumnes despistats (m’hi incloc) vam haver de pujar a l’aula a buscar les fitxes de l’excursió. Tothom va arribar a l’hora, sense retards, tal i com estava previst. A les 7:40 pujàrem a l’autocar. Va començar el viatge d’anada cap a Tarragona i l’ambient de l’autocar era molt silenciós, es notava que tots estàvem adormits. A les 9:15 vam baixar de l’autocar a esmorzar, a una gasolinera propera a Tarragona. Cap a tres quarts d’onze vam fer la nostra segona parada. Va ser a l’aqüeducte, on l’Anna (alumna de segon de batxillerat) ens va explicar una mica la història de Tarragona, abans de l’arribada dels romans, i després ja passat l’aqüeducte, en Victor explicà la construcció i història del monument. El trajecte per l’aqüeducte va ser molt divertit i interessant, ja que des d’allà dalt hi ha unes vistes espectaculars. Per tornar a l’autobús, teníem dues opcions: travessar per sobre l’aqüeducte, o anar per baix. Uns quants vam optar per fer el camí que semblava més difícil, i anàrem per baix, però tot va resultar més fàcil del que semblava. Després vam tornar a l’autocar i vam reprendre el nostre viatge, que va ser molt curt (més o menys uns 10 minuts) fins a arribar a Tàrraco. La nostra primera parada a Tarragona va ser l’amfiteatre, i ens vam asseure a les grades, a la zona corresponent a les persones de classe mitjana (tribuna alta) per completar la fitxa específica de l’amfiteatre i per sentir l’explicació dels companys de primer de batxillerat.

A continuació, vam anar al museu, en el qual primer vam veure un vídeo amb la història de Tàrraco i després anàrem per feina. Vam veure l’escriptura dels romans a les pedres, després escultures de Juli Cèsar i Júpiter. A continuació pujàrem a les altres sales per veure-hi més escultures, objectes que utilitzaven els romans i altres coses. A una sala on hi havia escultures (però només els caps) vam veure els pentinats tan treballats que es feien, i la Teresa fins i tot va dir que qui es faci un pentinat femení a l’estil romà (si és possible, és clar), li pujaria un punt a l’avaluació. Alguns van dir que s’ho farien… Però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho, veurem si ho aconsegueixen.

Després del museu, anàrem a les escales de la catedral, on les tutores ens van dir que ens deixaven dues hores per menjar, i en definitiva, fer un volt per l’antiga Tàrraco. A un quart de quatre ens havíem de retrobar tots i totes a les escales. Ens vam separar com vam voler, en grups d’amics de classe o el que fos, i vam anar a fer un volt. Compràrem menjar i descansàrem una estona. Ens retrobàrem a dos quarts de quatre a les escales, tal i com estava previst. Sortosament ningú es va perdre!

Començava una nova ruta per la ciutat. Primer vam anar a l’antiga audiència, on la Cristina ens va explicar la història de les classes socials a l’antiga Tàrraco; hi havia una maqueta treballadíssima de la ciutat i molts van agafar apunts per a les fitxes d’activitats. Després d’això va començar la gran caminada resseguint la muralla, per anar fins a la torre del Pretori, on va tenir lloc la caminada més cansada. Centenars i centenars d’escales que semblava que no s’acabessin mai. Més amunt va venir la part divertida, ja que per pujar a la torre hi havia unes escales amb molt poc espai i la gent tenia por de caure’s, però al final tot va sortir bé. I per fi vam arribar al nostre objectiu, la terrassa, amb vistes perfectes de tota la ciutat, on s’observava tot al detall i on es respirava d’allò més bé. Ens vam fer fotos, descansàrem, i baixàrem de la torre cap a a baix, i anàrem a veure les restes que quedaven del antic circ. Després que els de batxillerat ens contessin la història del circ, ja anàrem a esperar l’autobús. Arribà a un quart de sis, i reprenguérem el camí cap a casa, que va resultar molt fatigós per la interminable caravana que hi havia. Arribàrem cap a dos quarts de vuit, i ens acomiadàrem fins al dia de classe següent.

Va ser una sortida interessant i divertida, on vam aprendre i, el més important, on ens vam fer una idea de com era la vida a l’antiga Tàrraco. Va ser tot molt interessant i divertit, menys la tornada a casa.

Qüestionari:
1. Descriviu alguna peça específica del museu i digueu per a què la utilitzaven els romans.
2. Quina parada us va agradar més i per què?
3. Comenteu la vostra experiència personal en pujar al terrat del Pretori.

Text: Artem Shramchenko
Fotografíes: Natalia Alert Franco
Alumnes de quart d’ESO del INS Isaac Albéniz de la matèria de Llatí

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB