Tag Archives: Literatura

Referents clàssics a Bearn

Els alumnes de català de 2n de Batxillerat hem llegit el llibre de Bearn, novel·la escrita per l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga. Fou publicada per primera vegada, en castellà, el 1956 i el 1961, en la versió en llengua catalana. El 1964 va ser considerada una de les obres més importants de la literatura en llengua catalana del segle XX.

Com en molts casos, en la novel·la podem trobar clars referents clàssics, concretament mitològics. La primera part del llibre s’anomena “Sota la influència de Faust”, que fa referència al mite de Faust.

Aquest mite ens narra la història d’un mag anomenat Faust que pacta amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. Això és condemnat per l’església, però la persona que prefereix la saviesa a la fe.

En certa manera, el pacte de Faust és el d’Hèrcules i Teseu en baixar al món dels morts; el viatge d’Orfeu a l’infern a la recerca de la seva estimada Eurídice amb l’ajut de la seva lira. A la vegada simbolitza els viatges esotèrics de Bacus, Hèrcules, Orfeu, Asclepi, Odisseu… que varen baixar a l’Avern per tornar a pujar a la terra.

”Lesseps projectava obrir un canal a Suez i Gounod preparava l’estrena de Faust a l’Òpera de París. Don Toni i la seva esposa havien viatjat i coneixien França i Itàlia.” Bearn o la sala de les nines, pàg. 70.

Podem trobar aquest mite en el personatge principal de la novel·la (don Toni), que ‘s’obsessiona’ a adquirir coneixement i en ser savi.

fausto-firma-el-pacto-con-su-misma-sangre

Seguidament, trobem diverses referencies a la Metamorfosis d’Ovidi i parla sobre el mite de Baucis i Filèmon i aporta el mateix final pels protagonistes: morir al mateix temps per no quedar-se sols.

Aquí trobem la part del suïcidi d’en Toni:
“La senyora ja no existia i les Memòries estaven acabades. La idea sel suïcidi se’m va imposar. (…) Hi va sa seva salvació eterna. Ha intentat suïcidar-se Vossa Mercè? (…) Ha pres Vossa Mercè un bombo de sa xemeneia? ” Part 2, pàg 267-268

300px-peter_paul_rubens17

“Júpiter i Mercuri a casa de Filemó i Baucis” de Peter Paulus Rubens

En definitiva, podem veure com les clàssiques han influenciat a molts autors!

Laia Costa,

2n de Batxillerat Humanístic

Mary Beard, Princesa de Asturias de Ciencias Sociales

“Mare, torna a la teva habitació, a les teves tasques amb el teler i el fus, aquest discurs serà un assumpte d’homes”, va dir Telèmac a l’Odissea. Això va ser el primer manifest sexista que la coneguda escriptora Mary Beard va llegir en la literatura clàssica.

Mary Beard va estudiar Clàssiques a Cambridge i és coneguda com la divulgadora del món romà al Regne Unit per excel·lència. Tot i que el veritable motiu de la seva fama va ser el programa de documentals de la BBC, Meet the Romans. El crític televisiu AA Gill va dir que el seu aspecte físic no estava al nivell de la petita pantalla. L’autora, en canvi, no es va quedar de braços plegats i va dir: “Com el senyor Gill no va anar a la universitat, mai no va aprendre el rigor d’argumentació intel·lectual, simplement creu que pot insultar amb enginy. Massa lletja per a la televisió? No, massa intel·ligent per a homes que tenen por de les dones amb cervell.”

ICULT MARY BEARD

Mary Beard

En castellà trobem llibres seus com: En ‘Pompeya: vida y muerte en una ciudad romana’ (2010), ‘Conoce a los romanos con Mary Beard‘ (2012), ‘Pompeya: nuevos secretos revelados por Mary Beard‘ (2016) yUltimate Rome‘ (2016), que combinen el feminisme a l’antiga Roma amb la divulgació. Per aquesta raó, els seus llibres són ‘best sellers’ i fa poc va ser guardonada amb el premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials.
1464170793_421089_1464178217_sumario_normal
Ha estat sempre una gran defensora del paper que les llengües clàssiques a l’ensenyament. “No volem oblidar el que som. Europa no només ve de Roma o Grècia, està formada per moltes més influències, però seria molt greu que perdéssim la capacitat de llegir a Virgili en llatí, perdríem una cosa molt profunda si això ocorregués”, afegeix.

Les seves obres són importants perquè parla de temes nous i actuals, però amb un punt de misteri. Sempre explica allò que sabem, però també allò que ignorem o allò que hauríem de conèixer. Per exemple, sobre la figura de Calígula ens porta a una conclusió: ¿Va ser deposat perquè era un mal emperador i un assassí, o perquè els seus successors necessitaven justificar el cop i per això ho van descriure com un sàdic assassí quan en realitat no era pitjor que altres governants?

L’escriptora ens apropa al món romà, però també al present. Ella diu: ” Les comparacions directes entre Roma i nosaltres no tenen sentit, és un món molt diferent en massa sentits. Però, d’altra banda, crec que si un pensa per exemple en la forma en què Roma va debatre problemes com les llibertats civils, el concepte de ciutadania, el terrorisme o els drets de l’individu crec que si enriqueix la forma en què mirem al present. ”

L’objectiu de Beard era evidenciar que la diferència entre els comportaments misògins de l’antiguitat amb els de l’actualitat no és tan àmplia. Les metamorfosis d’Ovidi li van servir per fer un salt en l’actualitat i denunciar casos de masclisme exprés.

Laia Costa,

1r de Batxillerat Humanístic

L’Antígona de l’INS D’Auro

Salvador Espriu és l’autor dAntígona, una versió de la tragèdia original de Sòfocles. L’autor trasllasa el mite a la Guerra Civil  i a la seva immediata postguerra.

A la versió espriuana  trobem que el dramaturg català ha afegit alguns fragments com ara el primer acte que comença abans que esclati la guerra entre els exèrcits d’Etèocles i de Polinices, quan en l’original el primer acte comença amb la mort dels dos prínceps.

També introdueix altres personatges: Euriganeia i Astimedusa (serventes d’Eurídice), Eumolp (el fidel esclau d’Antígona), els consellers de Creont i el Lúcid Conseller (un dels consellers de Creont que no està d’acord amb el rei).

Nosaltres, els alumnes de 1r i 2n de llatí, hem donat un gran protagonisme a Eumolp i Antígona, igual que hem recuperat el cor grec representat en les veus de les dones i dels homes. L’adaptació la podeu trobar aquí.

Us deixem   el nostre petit homenatge a un autor “clàssic” en un Sant Jordi dedicat al” llibre prohibit”, a la lectura i a la llibertat.

Imatge de previsualització de YouTube

Rocío

Entrevista a una poetessa: Maria Roser Llopart i Trias

El passat 21 de març va ser el dia de la Poesia. Per celebrar-ho he pensat que estaria bé fer una petita entrevista a una poetessa, la meva àvia.

Mª Roser Llopart i Trias

Ella és la Mª Roser Llopart i Trias, nascuda a Esparreguera.

Ha escrit cinc llibres, quatre de poesies: Viu i Somriu, Somnis de Poeta, Que no mori la Tendresa i La Força de Viure (on podem trobar poesies, contes, pensaments i paraules que ens faran pensar) i també un llibre de contes d’aventures, Històries de la iaia Lila.

Ha estat guardonada en diferents certàmens literaris i Jocs Florals, tant en narrativa com en poesia, i també com a poeta i rapsoda a El Masnou, en Diumenge amb Lletres entre altres llocs.

Entre ells estan els Premis dels Jocs Florals de poesia a Vilassar de Mar (2001, 2003 i 2005), en Narrativa a Cabrera de Mar (2003), en el Premi de Sant Jordi amb poesia a Cabrils  (2008, 2009 i 2010), en els Premis de Poesia a Mataró (2001, 2005, 2007, 2011 i 2013).

Fa 15 anys que la podeu escoltar per la ràdio a través del programa Pàgines de Ràdio de Cultura i Poesia a Mataró Ràdio i Vilassar Ràdio.

Podeu saber més d’ella i els seus llibres a la seva web.

Acostuma a escriure poesies per a dies concrets, com ara el del dia de la dona.

 

DONA

Dona, tu te n’adones que ets un ésser molt especial¿

tens tendresa, tens coratge, sents el que no sent ningú

veus el que d’altres no veuen, mires molt més lluny de tu.

És que ets dona i això comporta un treball del més feixuc

tu, amb la teva dolcesa i el pensament al més enllà

has portat a aquesta terra, l’art de ensenyar a estimar.

 

M. Roser Llopart i Trias

 

Aquí sota hi trobareu una entrevista que vaig fer a la meva àvia.

1. Quan va començar a escriure?

-Aproximadament quan tenia 15 anys.

2. Com aconsegueix una persona ser un bon poeta?

– Mirant la vida amb uns altres ulls.

3. Creu que és molt difícil publicar poesia en paper?

-No és difícil, de vegades és costós, doncs, econòmicament no hi ha ajudes. Però amb perseverança tot es pot aconseguir, no deixis mai de tirar endavant i algun dia el més segur és que puguis publicar el teu llibre.

4. Quins poetes recomana llegir als lectors?

-A mi personalment m’agrada molt Miquel Martí Pol, Jacint Verdaguer. Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit… Però tot depèn de la persona i dels gustos.

5. En quin moment va decidir passar-te a la narrativa amb “La iaia Lila”?

-Des de jove que escric en narrativa, en algun dels meus llibres de poesia podeu trobar algunes històries, així que vaig decidir convertir una història en un llibre.

6. Quin consell donaria als joves poetes que estan començant?

-Que escriguin amb el cor, és això el més important a la poesia.

7. Ha aconseguit alguns premis literaris. Creus que aquests poemes que en el que vas ser guanyadora van ser els seus millors poemes?

-És cert, he aconseguit alguns premis en els Jocs Florals i diferents certàmens literaris i també he estat premiada en narrativa. Si, alguns d’ells crec que eren els que més m’agraden.

8. Quin consell li donaria als joves poetes?

-Que no es desanimin per molts problemes que els fiqui la vida i que escriguin els seus sentiments.

9. En algun poema fa servir algun referent clàssic? (Ja sigui mitologia, com referències a algun autor antic romà o grec…)

-Sí, en algun poema m’he referit a les dones de fa temps, però tot i així els meus referents són més actuals que beuen alhora en els clàssics grecs i llatins. Per exemple Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Patriotes Catalans…

 Com eren les dones a l’antiga Grècia? Quines diferències hi ha entre les dones actuals i les avantpassades? Dones, vosaltres, com preferiu viure? Creieu que una dona de l’antiga Grècia podria haver expressat el sentiments a través de la poesia i publicar-ne el resultat?

 Abril Ramos,

1r Batxillerat Humanístic

Pòntica

A vegades l’hivern és un bon moment per endreçar papers i trobar petits tresors, com aquest poema de Gerard Vergés que em va fer arribar una companya de la facultat. El poema té el regust de les classes de l’assignatura de textos llatins en què traduíem poetes com Tibul, Properci, Catul, Horaci i, evidentment, Ovidi.

PÒNTICA

A Ovidi, desterrat a la mar Negra

Juro pels déus i com em dic Ovidi

que el meu delicte sobrepreu tributa.

Fins i tot he pensat en la cicutaFile:Ovidio.jpg

o en el sagrat verí d’algun ofidi.

Però – accident mortal o suïcidi-

Temo l’alè d’aquella mala puta

que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta

que a la Vida li prec que no m’oblidi.

Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda

sense posar-li límits ni frontera

afirmo que no hi ha do com la vida.

Però, passats deu anys d’amarg exili,

el meu ànim, oh Cèsar, desespera.

¿Quan salparà de Roma el meu navili?

Gerard Vergés al llibre L’ombra rogenca de la lloba

 

A quina ciutat va ser desterrat Ovidi? De quin delicte es tracta? Què és un ofidi? Quins personatges fel món antic van fer servir la cicuta o el sagrat verí d’algun ofidi? Qui és el Cèsar que apareix al final del sonet? Va salpar el seu navili de Roma? Per què?

Dolors Clota

Llegim L’ase d’or d’Apuleu!

Salve!

Sabeu quin llibre és el de “L’ase d’or, d’Apuleu“?

portada

Aquesta és una edició de l’Editorial Teide i va ser publicada al gener del 2011. Tracta alguns dels temes clàssics (amorosos, eròtics, les aventures i els viatges) que són ben presents al llibre d’Apuleu i a l’adaptació de Xavier Serrahima, finalista ex aequo del I premi d’Adaptació Literària de la Biblioteca Teide.

L’adaptació de Xavier Serrahima és una adaptació juvenil i es tracta d’un dels exemples més clars de novel·la romana. Narra la història d’un jove, Luci, transformat en ase, i les seves desventures. Podeu trobar més informació aquí.

Aquesta edició va introduïda per un breu estudi de l’obra i la vida de l’autor realitzada per la Margalida Capellà. Podeu trobar notes a peu de pàgina i una guia de lectura per facilitar la lectura als joves. També hi ha il·lustracions fetes per Carles Arbat.

Argument

El llibre ens explica les aventures de Luci, un jove grec que fa un viatge cap a Tessàlia, a la Grècia septentrional, i després de sentir històries de màgia i bruixeria s’atura a Hípata. A casa del seu amfitrió, Miló, s’enamora d’una criada, a qui demana que l’introdueixi en les arts màgiques de la seva senyora, que es veu que és bruixa: Luci acaba convertit en un ase i brama en comptes de parlar. La mateixa nit que això passa entren uns lladres a robar i després de saquejar la casa, s’emporten en Luci pensant que era un ase.

Qui era Apuleu? Us agradaria llegir L’ase d’or? almenys no us perdeu les bruixes de la posada?

Abril Ramos i Aran
1r Batx Grec i Llatí

Referents clàssics: Els Jocs de la Fam

Els jocs de la fam és una distòpia que arrossega diferents referents clàssics com els que us mostraré avui.

Partim d’una trilogia literària, aquest terme prové del grec: tres-logos (tres discursos) i fa referencia a les tres tragèdies que es van presentar a un concurs per cada un dels autors que competien per aconseguir el premi en els certàmens que se celebraven en les festes en honor a Dionís. Altres trilogies (en el cinema i la literatura) com aquesta són: Matrix, Shrek o Divergent.

Aquí us deixo una ressenya del canal de Youtube “El Mon en un Mot” on parlem dels Jocs de la fam!

Imatge de previsualització de YouTube

Argument

Els jocs de la fam es desenvolupa en un país anomenat Panem, el que és en realitat una civilització postapocalíptica situada en el que abans era Amèrica del Nord. El territori es comprèn del Capitoli, que és la central del país, i tretze estats que estan sota el seu control, els quals són anomenats districtes. Fa prop de 100 anys, el Districte 13 va iniciar una rebel·lió davant El Capitoli, on es van perdre una enorme quantitat de vides, a més de la destrucció total d’aquest districte. Com a càstig per evitar altres futurs aixecaments, El Capitoli va crear un esdeveniment anomenat «Els Jocs de la Fam», on anualment els dotze districtes sobrants han d’enviar dos tributs, un noi i una noia amb edats entre els dotze i els divuit perquè lluitessin a mort en una sorra fins que només quedés un, mentre tot Panem els observa a través de televisió.

Més referents:

  1. L’autora reconeix a la Katniss Everdeen (la protagonista) com una espècie de Teseu futurista, ja que Teseu es presenta voluntari com a tribut per alimentar al monstre minotaure que està tancat a un laberint. La Katniss es presenta voluntària com a tribut per poder salvar a la seva germana petita. Teseu necessita l’ajuda d’Ariadna per vèncer el minotaure i després l’abandona quan tornen a Atenes. El mateix passa amb en Peeta i la Katniss.
  2. Els gladiadors eren combatents dels jocs a l’antiga Roma. Aquests eren entrenats i patrocinats i solien combatre en un amfiteatre on la seva fossa es deia Arena. Els tributs dels jocs de la fam són entrenats durant una sèrie de dies i necessiten patrocinadors per poder sobreviure a l’Arena, que era un lloc on combatien els vint-i-quatre tributs.
  3.  També es compara a Katniss amb Espàrtac perquè ella mou una revolució contra El Capitoli com Espàrtac va fer una revolució contra la Revolució romana.
  4. El nom de Panem prové de l’expressió “Panem et Circenses” que significa pa i circ. És la pràctica que fan servir per mantenir tranquil·la la població, ocultar fets i prevenir als districtes amb aliments i entreteniments de baixa qualitat.
  5. La cornucòpia. És un símbol de prosperitat i afluència del segle V a.C. que significa “les banyes de l’abundància”. La llegenda de la cornucòpia prové de la llegenda mitològica de la cornucòpia. Als jocs de la fam aquesta està plena d’armes, materials, envasos, aigua, menjar i altres coses per poder sobreviure.
  6. Els noms d’alguns personatges són persones reals del món romà. Per exemple Sèneca, Cinna, Plutarc, Cèsar, Flavius, Octàvia, Lavinia…

Aquests són alguns dels referents clàssics que he pogut trobar tant en el llibre com en la pel·lícula. Us heu llegit el llibre o heu vist la pel·lícula? Us ha agradat? Podríeu explicar la llegenda de la Cornucòpia? Trobeu algun referent clàssic més?

A Aracne fila i fila hi podeu trobar un altre article sobre referents dels Jocs de la Fam. 

Abril Ramos i Aran
1r Batxillerat Grec i Llatí

Lectures d’estiu: Le Voyage d’hiver d’Amélie Nothomb

Com cada estiu, paga la pena desempolsar els coneixements d’altres llengües i anar ampliant, amb la lectura, la competència lingüística en llengües estrangeres, per exemple, el francès. Una ràpida incursió a la biblioteca pública en va fer caure a les mans una col·lecció de llibres de novel·la negra d’Amélie Nothomb i, tot i que no sóc una amant d’aquest subgènere narratiu, vaig decidir agafar-ne un.

Aliena a la sorpresa que m’esperava entre les seves pàgines, vaig obrir el volum sense cap esperança de trobar-hi referències clàssiques i les primeres petges van sortir-me a l’encontre en altres títols de la mateixa autora publicats en la col·lecció Le Livre de Poche (Editions Albin Michel, 2009): Les Catilinaires, Mercure, Péplum. “Casualitats”, vaig pensar, “tot i que aprofitaré per demanar a l’alumnat el perquè del meu interès per aquests títols.

Des de la primera pàgina, em surt a l’encontre un personatge torturat, de nom Zoïle, que es disposa a dur a terme un atemptat aeri més sonat que el de les torres bessones. Queda clar que tota la novel·la serà una explicació dels motius que l’han portat a aquest forassenyat propòsit, totalment allunyats de qualsevol fanatisme religiós.

Ben aviat descobreixo un desacostumat interès del protagonista per l’etimologia del seu nom i m’enlluerna la utilització del fantàstic tecnicisme hapax, que estaria bé que interpretéssiu etimològicament:

Ils [mes parents] trouvèrent Zoïle et me l’atribuèrent sans même s’intéresser a la signification de ce qui me condamnerait à être un hapax.

J’ai appris par coeur les six lignes consacrées à Zoïle dans le “Robert des noms propres”: “Zoíle (en grec Zôilos). Sophiste grec (Anphipolis où Éphese, ∼IVsiècle). Fameux surtout pour sa critique passionée et mesquine contre Homère, il fut surnommé “Homeromastix” (le Fléau d’Homère). C’était, dit-on, le titre de son ouvrage, où il essayait de prouver, au nom du bon sens, l’absurdité du merveilleux homérique.

[…] Dans une encyclopedie de philologie, j’ai même appris que Zoïle serait mort lapidé par une foule de braves gens écoeurés par ses propos sur l'”Odyssée”

[…] Tant qu’à me donner le nom d’un sophiste, je n’aurais rien eu en contre de Gorgias, Protagoras ou Zénon. dont les intelligences n’ont pas fini d’intriguer. (pàg. 14)

Com podeu comprendre, aquest exhaustiu estudi etimològic que -sospito- es troba en la base del trastorn d’una ment torturada capaç de dirigir el personatge a la realització d’una acció execrable, desperta el meu interès per una lectura, en principi, poc “clàssica”. I encara més, quan, agafant el toro per les banyes, un Zoïle de catorze anys es proposa “retraduir” la Ilíada i l’Odissea, en un gest de rebel·lió contra el seu homònim i les seves teories en contra d’Homer. Evidentment, la frustració per no poder reeixir en aquesta ingent tasca i la indiferència dels companys d’institut en explicar-los les seves aventures filològiques (que n’hauríeu dit vosaltres?) agreugen la patològica frustració del nostre heroi. Pobret, mireu com descriu l’experiència gairebé mística que experimenta durant el seu retir d’ermità traductor:

Ma surexcitation survécut à l’écoulement des jours: la résistance du grec renouvelait “ad libitum” la sensation d’une conquête amourese de premier ordre. [pàg. 18]

Penseu-hi, quan el grec se us resisteixi, i penseu que es tracta d’una mena de conquesta amorosa. No obstant, si no us serveix de consol, aprofiteu per comentar totes les referències clàssiques presentades, així com el llatinisme que s’hi amaga.

Després d’aquests passatges tan intensos, difícils de superar, aquí us deixo d’altres fragments amb algunes de les moltes referències que, de manera ja més transversal, ens apropen, des de diferents àmbits, al món clàssic.

Aliénor [una escriptora discapacitada mental] parlait comme l’inspirée de Delphes et déversait cette prose pythique tour a tour lentement et convulsivement. (pàg. 70)

-J’essaie simplment de te montrer l’absurdité de ta régle.

-“Dura lex sed lex.”

-Rien ne t’empêche de changer cette loi. (pàg. 78. Parlen Zoíle i Astrolabe, la seva estimada)

Mais je serrerai les dents, ja n’écouterai pas cette effusion qui me pousse vers toi.[…] Et puis, je me suis juré de tenir. Ulysse ne cédant pas au chant de la sirène me comprendrait.(pàg 114. Zoîle parla a Astrolabe)

En fi, no us explicaré el final de la història, per si algú es decideix a llegir-la, però no em puc estar d’esmentar la paràfrasi que apareix a la darrera pàgina, a veure qui me la pot explicar.

Me voici à bord. Les stewards qui vont mourir me saluent.

TERESA

Journée de Théatre Mythologique en Français

Jeudi 24 Avril nous sommes allés à l’Institut Français de Barcelone pour jouer notre pièce, Antigone. On s’est presenté à un concours de théâtre dans le catégorie mythologique. La pièce que nous avons représentée est une adaptation de l’historie d’Antigone, de Jean Anouilh. On en a fait trois actes. Dans le premier acte, il y a la présentation des personnages qui sont: Antigone, fille d’Oedipe; Créon, le roi de Tèbes; Hémon, le fiancé d’Antigone et le fils de Créon; Ismène, la soeur d’Antigone et Eurydice, la reine. Comme dans toutes les pièces classiques il y avait un choeur et des narratrices.

Est-ce que vous pouvez nous ranconter l’histoire d’Antigone? Les actes 2 et 3 nous en parlaient mais c’est à vous de l’expliquer par vos commentaires.

Dans notre Antigone, nous avons fait un raprochement entre cette histoire et celle des personnes qui veulent traverser la Méditerraine pour arriver en Europe.

Pour finir, vous dire que nous avons gagné le concours! Et nous partirons à une rencontre de théâtre mythologique à Cap d’Ail. On vous recontera a la suite 🙂

Et à tous ceux qui nous ont vu, est-ce que vous avez aimé ? Faites nous des critiques.

A continuació us deixem un recull de les obres que es van representar durant el matí del passat 24 d’Abril a l’Institut Français de Barcelona!

Lisístrata (Lysistrata): Protagonitzada per una dona que vol aconseguir la pau entre Atenes i Esparta, va ser representada pels alumnes de Batxibac de l’Institut Montserrat, i dirigida per Magali Frappant.

Orfeu (Orphée): Història protagonitzada per Eurídice i Orfeu. Eurídice mor, i és tanta la pena d’Orfeu, que Hades li permet anar a l’infern amb la condició que quan torni, no giri el cap per mirar-la o es quedarà per sempre a l’inframón. Representada pels alumnes de l’Institut Sentmenat, i dirigida per Nina Sánchez.

– El fil d’Ariadna (Le fil d’Ariane): Obra protagonitzada per Teseu i Ariadna. Els pares d’Ariadna, reis de Creta, havien declarat la guerra a Atenes i aquests, per  aconseguir la pau, donen cada any set tributs per al minotaure del laberint de Creta. Un any Teseu, príncep d’Atenes, s’ofereix voluntari com a tribut, però Ariadna se n’enamora a primera vista i l’ajudarà a sortir viu del laberint. Representada per l’Institut el Calamot, i dirigida per Sandra Pla.

– Antígona (Antigone): (mireu-vos la introducció en francès)

La caixa de Pandora (La boîte de Pandore): Protagonitzada per Pandora, a qui els déus fan encarregada de guardar una caixa que, si s’atreveix a obrir, no se sap el que provocarà. Representat per l’Institut Frederic Martí Carreres i dirigida per Jaume Fernàndez.

– La bella i la bèstia (La belle et la bête): Protagonitzada per una noia i una bèstia que resultarà ser un príncep ideal. Representada per l’Institut Gabriel Ferrater i dirigida per Antoni-Daniel Prats.

Aquí us deixem un fotomuntatge de la Journée de Théatre Mythologique en Français!

Imatge de previsualització de YouTube

(Fotomuntatge: Núria Valls)

Anna Ferrón, Mónica Martínez i Andrea Muñoz

1r batxillerat

Alejandra Pizarnik, la Diana de la poesia

És ben sabut que l’ambiciosa (i en certs aspectes, elitista) literatura modernista, es troba constantment en una recerca interminable de la bellesa en les seves obres. I de vegades no hi ha major bellesa que les referències mitològiques a éssers fantàstics i meravellosos, o sinó, déus bondadosos, mentiders, clars i foscos.
En un context literari tan atent amb l’estètica, trobem la naturalesa simbòlica i amb algunes pinzellades avantguardistes de la magna poesia d’Alejandra Pizarnik (Avellaneda, Argentina), 29 d’abril de 1936 – ibídem, 25 de setembre de 1972).
El turment, l’existencialisme i la depressió que va sentir Alejandra durant la seva vida sencera (a la qual va posar fi ella mateixa amb una sobredosi, deixant en la literatura llatinoamericana un llegat irreemplaçable), poden ser fàcilment simbolitzats en la literatura amb referències a déus, ja que sense anar més lluny, la religió clàssica està plena de mites que ens adoctrinen en els aspectes més humans de les persones (irònicament no protagonitzades per “humans”, sinó deïtats).
En marxar, Alejandra ens va deixar una gran quantitat de col·leccions de poemes que avui podem gaudir; destaco en aquest apunt “L’arbre de Diana”, un recull d’obres neosurrealistes que va marcar un abans i un després pels artistes avantguardistes argentins.


“L’arbre de Diana” abasta amb el seu títol una actitud de caçadora, angoixant i fins i tot salvatge; referència a la deessa romana de la caça i la lluna (un símbol comú en la seva obra). Diverses anàlisis (inclòs, humilment, la meva, recalquen la possibilitat que amb aquest títol Alejandra estigui donant-li un sobrenom al seu Jo poètic; una caçadora … D’ella mateixa, caçant en la seva pròpia ment. Jutjant per la naturalesa infamant dels poemes d’aquesta col·lecció, en què demostra un característic odi al seu propi ésser, Pizarnik destaca una necessitat gairebé asfixiant d’estabilitat.
Pizarnik explora amb el seu arc i les seves fletxes (el seu talent i l’ampli vocabulari espanyol) la terra més inexplorada per a ella: els seus propis pensaments.
Deixo annex a aquest apunt un fragment de l’obra anomenada com el títol de la col·lecció, amb un link per a la versió sencera d’aquesta, ja que és massa llarga per posar-la aquí. Prepareu el vostre arc i caceu en el poema les vostres pròpies anàlisis subjectives de la relació entre les seves paraules i el mite de Diana, molt més notable del que sembla en un principi:

1

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace.

2

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

3

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro

cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

4

Ahora bien:
Quién dejará de hundir su mano en busca del
tributo para la pequeña olvidada. El frío pagará.
Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

a Aurora y Julio Cortázar

5

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

Álex Aguilera

1r de Batxillerat Humanístic