Després dels dos articles sobre la presentació del grup Versos d’ara i de sempre a la Viquilletra i sobre la figura de Nausica, elaborats pel Jordi i la Teresa, la nostra tasca no va acabar i els components del grup vam seguir amb la nostra recerca que ens va conduir fins a Antígona, la protagonista de l’obra homònima escrita per Salvador Espriu.
Oli sobre tela de Frederic Leighton, 1882
[Font: www.wikipedia.com]
La nostra segona feina consistia a elaborar una sèrie d’articles per al blog litecat, que pertany a l’assignatura de Literatura catalana del nostre centre, on relacionéssim l’Antígona, el seu autor i les refències clàssiques d’aquesta revisitació del mite de Sòfocles.
Els membres de Versos d’ara i de sempre vam redactar un total de vuit articles, on analitzem elements de l’obra de l’escriptor català com el destí, el poder autoritari, la pietat i la guerra o la veritat.
Però l’article que més relació guarda amb el món romà és el que relaciona la figura d’Antígona i la d’Horàcia. Ambdues són dones que, mogudes per una gran bondat, són capaces de qualsevol cosa per fer allò que creuen que és el millor per a la situació que els ha tocat viure. Horàcia mor a mans del seu germà després de plorar desesperadament la mort del seu promès, un Curiaci enemic de la seva pròpia família, a mans del mateix home que la mata a ella. Després d’això, i per més inri, el seu pare li nega la sepultura al mausoleu familiar. Aquesta tràgica història d’Horàcia té similituds i diferències amb Antígona però, tot i això, mostren la mateixa actitud femenina davant una gran desgràcia. Antígona mor després d’una aferrisada lluita perquè un dels seus germans, Polinices, sigui enterrat amb honor després que el seu altre germà acabés amb la seva vida. Aquest article mostra amb més profunditat els trets que uneixen les dues dones.
Per últim, el vídeo que teniu a continuació és una recapitulació de tots els nostres articles sobre l’obra d’Espriu, l‘Antígona.
Anna Pardo Fernàndez, INS Isaac Albèniz, 2.2 Batxillerat
El grup de Literatura Catalana, juntament amb les alumnes de Grec de segon de Batxillerat, hem fet un treball col·laboratiu sobre Nausica de Joan Maragall. El grup que hem fet el treball somVersos d’ara i de sempre, com en Jordi ja ha explicat al seu article. El resultat de tota la nostra feina el podeu veure en aquest altre article.
La tasca de la Thaïs i meva ha estat treballar la part grega. Hem agafat els fragments que havien triat de Joan Maragall i hem anat buscant l’equivalent a l’edició de l’Odissea de l’editorial Les belles lettres, traduïda al francès per Victor Bérard per a la col·lecció des universités de france,que estava en grec i en francès.
També hem hagut de buscar l’equivalència en una edició en vers de l’Odissea, traducció catalana de Carles Riba, perquè al costat del text en grec, el fes entenedor a tothom. Carles Riba va ser un literat i filòleg clàssic molt important. Li agradava molt escriure sobre temes clàssics i va fer dues versions de l’Odissea, una en vers i una altra en prosa, les dues en català. També va ser qui es va encarregar d’acabar de lligar alguns fragments de la Nausica de Joan Maragall, un cop aquest va morir amb l’obra sense enllestir.
Els fragments en grec els hem afegit per escrit a la grabació i apareixen entre les diferents escenes, juntament amb el text de Carles Riba recitat.
A Literatura catalana vam triar uns versos per representar i la tasca dels de Grec va ser trobar alguns fragments de l’Odissea d’Homer en què es veiés el que representaríem. Va ser dificil trobar alguns fragments, ja que hi havia alguns diàlegs que pronunciaven diferents personatges segons les dues versions. Un exemple és el paper de Nausica, que en el text de Joan Maragall té més importància i és ella la que pronuncia alguns parlaments que a la versió d’Homer recita la reina Areté.
Un suggeriment de la meva professora de clàssiques, Teresa Devesa, em va fer pensar a publicar el comentari que jo havia elaborat per al treball de Tit Livi, en llatí Titus Livius, un historiador romà nascut a Pàdua, en llatí Patavium, vers el 59 aC. El meu treball era del llibre Ab urbe condita, que literalment vol dir “des de la fundació de la ciutat (Roma)”, que segons la tradició es va produir l’any 753 aC. Al dia següent, però, la Núria va publicar un apunt molt ben elaborat sobre el seguiment d’un episodi llegendari romà al llarg de la història de l’art, en el qual es parla de Lucrècia en l’art, i com no és d’estranyar, una de les imatges que apareix en el seu treball és la que havia comentat jo en el meu. Penso que la seva feina, que està molt bé, es podria enriquir encara més amb una nova aportació i, per tant, aquí us la presento.
Tarquini Tatquini i Lucrècia de Ticià (1571). Galeria Britànica (Cambridge)
Aquesta és una obra de Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià, que va ser un pintor del Renaixement italià, autor d’una obra pictòrica notable. Tothom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l’Escola Veneciana.
Venècia es podria dir que neix com a ciutat després de la caiguda de l’Imperi Romà, per la qual cosa no té ruïnes ni passat “clàssic”. Així que les fonts dels pintors venecians sempre van ser els textos literaris i en ells es va inspirar Ticià per a les seves escenes mitològiques. La pintura de tall clàssic amb escenes mitològiques o bucòliques són part important del conjunt de la seva obra i es troben presents des de l’inici de la seva carrera.
El conjunt de la seva obra es caracteritza per utilitzar colors vius i lluminosos, amb pinzellades soltes i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents en la història de l’art occidental. Quan Tiziano Vecellio va elaborar aquesta obra, es trobava en un període on el color en una pintura era més important que el dibuix. Per tant, es volia plasmar de manera ràpida i de vegades imprecisa, sense disseny preparatori, donant com a resultat immediatesa i expressivitat, captant la realitat en el moment precís. Els contorns ja no estan definits amb exactitud i les amples pinzellades són esteses de manera aparentment veloç, com volent fer referència al motiu més que descriure’l. La matèria pictòrica queda en evidència tant a la cara, com, sobretot, en la roba, amb grumolls no allisats i fregats amb els dits. El resultat sol ser personatges en moviment, impregnats d’una animació vital totalment inèdita, en clar contrast amb l’execució cal·ligràfica lligada al dibuix. Potser és per això que el pintor tria aquest moment mític de tensió dramàtica i moviment alhora, de manera que la força expressiva no es troba en la precisió de les formes sinó en la indefensió del personatge femení enfront de la violència masculina.
Concretament, aquest pintura representa un episodi de l’última part del llibre primer d’Ab Urbe condita (57-60):
Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: << No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res.>>.
Com es pot veure, tant en la pintura de Ticià com en el fragment, apareixen dos personatges protagonistes: Sext Tarquini i Lucrècia. Segons la tradició romana, Lucrècia es va suïcidar l’any 510 aC després de ser violada pel seu cosí Sext Tarquini, fill del rei Luci Tarquini el Superb. D’acord amb la llegenda, la mort de Lucrècia -considerada heroica i símbol de la fidelitat- fou el detonant del derrocament de la monarquia i l’origen de la República romana, els primers cònsols de la qual serien Tarquini Col·latí (el vidu de Lucrècia) i el seu parent Luci Juni Brut (també nebot del rei Tarquini).
Divendres 13 de maig del 2011. La capital de la Terra ferma ens rep amb un dia assoleiat i ens ofereix l’hospitalitat gòtica de l’antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (me’n podeu dir l’etimologia?). La Sara, l’Ariadna, la Carla i la Jéssica, de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona, arriben a aquesta construcció del segle XV -que s’emmarca dins del gòtic català i és pràcticament l’únic exponent civil d’aquesta època que existeix a la Catalunya occidental- disposades a compartir amb d’altres alumnes i docents les seves reflexions sobre la influència de la mitologia clàssica en la lírica de Màrius Torres. I com a cirereta del pastís, una nova creació de la Sara que sargeix versos del poeta per teixir un text en prosa que traspua l’alè entre esperançat i desesperançat del poeta lleidatà.
[Foto: Teresa Devesa]
En entrar a l’Aula Magna, plena de gom a gom d’un auditori compost principalment de professorat, els nervis de les nostres protagonistes, un xic alterats des de bon matí i incrementats durant el trajecte i l’espera, augmenten notablement, cosa que no impedeix que en el moment de la seva exposició es mostrin segures i mantinguin la calma fins i tot quan la moderadora els marca el temps d’exposició.
A partir d’aquest moment, totes respirem tranquil·les i satisfetes i ens disposem a escoltar, relaxades, les comunicacions dels altres participants, només aturades per la pausa de l’esmorzar, que aprofitem per comentar la jugada i rebre les felicitacions d’alguns dels assistents. De totes les ponències voldria destacar la presència del bloc com a eina fonamental de la majoria d’experiències pedagògiques presentades i les reiterades referències gregues i llatines que feien que les vostres companyes busquessin la meva mirada còmplice, com si jo en fos responsable…
Xavier Lluna de l’INS Vescomptat de Cabrera d’Hostalric presentava un projecte indisciplinari d’autors en diferents llengües que incloïa Seferis, com a representant del grec modern.
Joan Carles Otero de l’INS Ègara de Terrassa (d’on ve el nom d’aquest institut?) compartí amb nosaltres la creació d’un bloc com a eina d’aprenentatge de la poesia del poeta lleidatà en el qual se cita Plató, Virgili i Horaci com a referències bàsiques. En algun moment -com no?- va deixar anar un Carpe diem que us prometo que no va ser inspirat per mi…
Juanjo Manau de l’INS Màrius Torres de Lleida va presentar un interessant documental sobre el poeta, en què es feia referència a Carles Riba com a inspirador del vessant més clàssic de Torres.
Anton Not, professor de Castellà de l’INS Els Planells d’Artesa de Segre, reflexionà sobre el valor de la traducció a les aules de Batxillerat i posà de manifest que, en general, les matèries de Llatí i Grec són les úniques que treballen aquest procediment tan important per a l’intercanvi cultural.
Onze comunicacions molt interessants, en definitiva, algunes més didàctiques, d’altres més erudites, de les quals les més autèntiques i emotives em van semblar aquelles en què el professsorat vam donar la paraula a l’alumnat. A part de la nostra, dues noies de 2n d’ESO de Tremp van fer una emotiva presentació de la feina realitzada des de Francès, Música i Biblioteca, i un grup sencer de 4 d’ESO de Vic va fer un sentit recital poètic amb música en viu.
En acabar, amb el regust dels mots de Torres encara a la boca, dinar, conversa i tornada a casa amb el convenciment de la feina ben feta. Què més es pot desitjar d’una jornada literària?
A continuació trobareu el text de la comunicació i la presentació que l’acompanyava. La Montse, que aprareix càmera en mà a les fotos, ben aviat penjarà el video de la comunicació a “Litecat”, però de moment podeu recordar com s’explicava l’Ànnia al davant de l’exposició del vestíbul del primer pis del nostre institut.
[Cliqueu a Pantalla completa per llegir-ho còmodament]
I pensar que tot va començar amb el comentari d’aquella entrada d’El fil de les Clàssiques… Aleshores jo no sabia què treballàveu a Literatura catalana ni que publicaríeu un article relacionant les nostres matèries, ni que la Montse Vilà, la vostra professora, em proposaria embarcar-me en aquesta aventura. La màgia de la xarxa, doncs, ens ha permès crear un projecte nou, comú, fruit de la col·laboració. N’hi haurà més, segur!
Fa tan sols uns dies que vaig acabar de llegir-me el recull de contes “Los girasoles ciegos” de l’escriptor Alberto Méndez. Aquest llibre, publicat per l’editorial Anagrama l’any 2004, tracta un tema delicat: la postguerra espanyola. Tot i així, l’autor tracta el tema amb contundència, per tal de deixar clar que aquest és un episodi de la nostra història que no hem d’oblidar. L’obra es basa en quatre relats situats temporalment en els anys més durs de la postguerra: entre l’any 1939 i 1942. Tots els relats es presenten amb una aparent independència l’un de l’altre, però es troben hàbilment relacionats entre ells.
[Portada de la 21ª edició de "Los girasoles ciegos". Font: losefectossecundarios.wordpress.com]
Jo em centraré en el quart i últim relat, titulat “Cuarta derrota: 1942” o “Los girasoles ciegos”, del qual s’ha fet una posterior pel·lícula amb el mateix títol que potser alguns de vosaltres heu vist, estrenada l’any 2008 i dirigida per José Luis Cuerda. Aquesta història, que tanca el llibre, narra la història d’un home, en Ricardo, que viu amagat dins un armari de casa mentre la seva dona i el seu fill el protegeixen en silenci, ja que les seves idees polítiques no són acceptades pel règim franquista. Paral·lelament, hi ha un altre narrador, un diaca (un home que ha rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de les mans del bisbe) anomenat Salvador i professor del fill de la família protagonista, que exposa les impressions que li causa el seu alumne i en definitiva, totes les seves sospites i pensaments.
Aquest personatge utilitza, al llarg de tot el relat, un gran nombre de llatinismes per expressar-se, completaments integrats en el seu monòleg. Mirant crítiques i comentaris per Internet sobre l’obra, moltíssima gent opina que hi ha molts llatinismes que no s’entenen i dificulten la lectura. És una avantatge, doncs, tenir coneixement d’aquesta llengua quan en alguna obra literària ens apareguin. Aquí us els deixo escrits.
…he sido derrotado y por ello me siento sicut nubes…, quasi fluctus…, velut umbra, como una sombra fugitiva. (pàg.105)
Bienaventurados los justos, quoniam et ipsi saturabuntur, porque serán hartos. (pàg.106)
Ellos pretendieron alterar el orden de las cosas, modificar los deignios del Señor, ignorando que non est potestas nisi a Deo… (pàg.107)
…porque necesitaba despertar su inquietud bobalicona: “Numera stellas, si potes”, les decía para que se sintieran minúsculos, ínfimos, vasallos. (pàg.107)
…usted y los míos sólo hubieran podido decir de mí lo mismo que el Padre pudo decir del Hijo: Oblatus est quia ipse voluit. (pàg.111)
Elena era y es la madre de Lorenzo. Voluntas bona, amor bonus; voluntas mala, amor malus. (pàg.115)
…si Dios había querido dotar al hombre de una compañera semejante a su primera criatura, adjutorium simili sibi, era también Su Voluntad que yo sintiera la complacencia que sentía. (pàg.118)
…aún hoy, cuando los hechos inexorables extinxerunt impetum ignis, han apagado el vigor del fuego, sigo sobrecogiéndome al recordar la cadencia de su caminar pausado. (pàg.134)
«Porque ellos serán hartos», pensó, y, casi sin advertirlo, cruzó aquel patio mascullando: ¡Saturabuntur! (pàg.137)
Y mi alma emprendió un camino sola sub nocte per umbram, ¿recuerda?, abandonada en la oscuridad de una noche que yo desconocía. (pàg.147)
Sine sanguinis effussione, non fit remissio, es cierto, no hay perdón si no se derrama sangre. (pàg.152)
Por eso me alineé con los que conquistaron imperios, con los que taparon la boca a los leones, obturaverunt ora leonum, con los que escaparon al filo de la espada,effugerunt aciem gladii. (pàg.152)
…tuve en mi mano el arma para castigar a los que, desoyendo la voluntad de Dios, se patriam inquirere, todavía buscan patria. (pàg.152)
[Les pàgines citades corresponen a 21ª edició d'"Anagrama, Narrativas hispánicas", de l'any 2008]
Alberto Méndez, madrileny nascut a l’any 1941, va morir l’any 2004, deixant tan sols un primer i únic llibre publicat, sense amb prou feines assaborir l’èxit que després de la seva mort tindria la seva obra “Los girasoles ciegos”. Aquest va guanyar el I Premi Setenil al millor llibre de contes i, pòstumament, al 2005, el Premi de la Crítica i el Nacional de Narrativa, quedant així consagrat com un clàssic contemporani. A més, està traduït a diferents llengües.
[Alberto Méndez. Font: elpais.com]
Bé, ja heu comprovat l’important participació del llatí en aquest relat. Ara, m’ajudeu a traduir aquestes citacions? Creieu que es troben ben integrades i són usades correctament?
Aquesta és una prova més de la nostra connexió amb el món clàssic. La narració d’uns fets contemporanis amb l’ús de la nostra llengua mare, què en penseu? Us animeu a llegir el llibre?
Web IPM
