Setmana sí i setmana també, trobarem referents clàssics en la cartellera d’espectacles. En el teatre Lliure de Barcelona fan Coriolà de William Shakespeare en una adaptació lliure i sota la direcció d‘Àlex Rigola. Què en sabeu, però, del personatge llegendari romà de Coriolà? Quin autor clàssic ens fa coneixedors de Coriolà? Quina actualitat pot tenir avui?…
“En part, no se’ns forma per ser uns veritables ciutadans conscients. I en part no se’ns educa, sinó que se’ns condiciona per manipular i crear una opinió. Allò que anomenem opinió pública és una opinió mediàtica creada per l’educació i els mitjans. Totes dues coses controlades pel poder. Res més. (···) Comunicar-se és indispensable. Ens hem d’unir. Actuar d’acord és indispensable. Cadascú, sol, no és res.” Jose Luis Sampedro
Aquest estiu m’he passejat per un país estranger on mai m’hauria imaginat trobar-me tantes referències llatines. En una ciutat veïna hi vaig trobar un pub que es deia “Tempus fugit”. Llàstima que aquell dia no portava la càmera i no vaig poder fotografiar l’enorme cartell amb un rellotge preciós que ens indicava aquest pas del temps inevitable i alhora la necessitat de gaudir-ne. I jo n’he gaudit força perquè malgrat estar en un país de pluja, he tingut bastants dies de bon temps. Us donaré unes quantes pistes i algunes fotografies perquè em digueu de quina ciutat es tracta i quins fets històrics importants hi van passar. Quan veieu les fotografies ho tindreu força fàcil.
Aquestes primeres restes no us diran gran cosa, però sapigueu que es tracta d’una col·lecció que podem trobar al jardí d’un Museu on hi ha moltes més restes arqueològiques. L’estàtua de l’inici que no us porti a error, ja que no és d’època romana.
En el mateix jardí podem veure la resta d’aquesta fortalesa. Això vol dir que en aquesta ciutat hi havia una legió de manera permanent. Quina era? Aquesta foto potser us podrà ajudar.
I aquí teniu la columna sencera:
Ja sé que no és de gaire ajuda, però aquí van unes pistes més. La legió va arribar amb l’emperador Adrià quan va visitar la ciutat l’any 122, però abans hi havia arribat la famosa legió que va desaparèixer, la novena. Això era entre el 71 i el 74 dC.
Com tota ciutat romana també tenia el seu Decumanus, tal i com ens mostra la següent fotografia:
Per acabar, dir-vos que en aquesta ciutat hi van morir dos emperadors i en va ser proclamat com a tal un altre. Quins van ser i en quin moment? L’última fotografia us ajudarà.
El nom en llatí de la ciutat era Eboracum. L’origen d’aquesta paraula no és llatí, ni tampoc pertany a una llengua romànica i el seu significat és “lloc de l’arbre del teix”.
A veure com vam les vostres investigacions. D’entrada sembla difícil però estic convençuda que ho trobareu ràpidament. Heu de contestar totes les preguntes: de quina ciutat estem parlant? Quina és la legió que hi estava instal·lada durant un període de la història de l’Imperi Romà? I quins són els emperadors que hi van morir i el que en va ser proclamat?
Ànim i poseu-vos a investigar que aviat començarem les classes i ens hi hem de tornar a acostumar.
Un suggeriment de la meva professora de clàssiques, Teresa Devesa, em va fer pensar a publicar el comentari que jo havia elaborat per al treball de Tit Livi, en llatí Titus Livius, un historiador romà nascut a Pàdua, en llatí Patavium, vers el 59 aC. El meu treball era del llibre Ab urbe condita, que literalment vol dir “des de la fundació de la ciutat (Roma)”, que segons la tradició es va produir l’any 753 aC. Al dia següent, però, la Núria va publicar un apunt molt ben elaborat sobre el seguiment d’un episodi llegendari romà al llarg de la història de l’art, en el qual es parla de Lucrècia en l’art, i com no és d’estranyar, una de les imatges que apareix en el seu treball és la que havia comentat jo en el meu. Penso que la seva feina, que està molt bé, es podria enriquir encara més amb una nova aportació i, per tant, aquí us la presento.
Tarquini Tatquini i Lucrècia de Ticià (1571). Galeria Britànica (Cambridge)
Aquesta és una obra de Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià, que va ser un pintor del Renaixement italià, autor d’una obra pictòrica notable. Tothom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l’Escola Veneciana.
Venècia es podria dir que neix com a ciutat després de la caiguda de l’Imperi Romà, per la qual cosa no té ruïnes ni passat “clàssic”. Així que les fonts dels pintors venecians sempre van ser els textos literaris i en ells es va inspirar Ticià per a les seves escenes mitològiques. La pintura de tall clàssic amb escenes mitològiques o bucòliques són part important del conjunt de la seva obra i es troben presents des de l’inici de la seva carrera.
El conjunt de la seva obra es caracteritza per utilitzar colors vius i lluminosos, amb pinzellades soltes i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents en la història de l’art occidental. Quan Tiziano Vecellio va elaborar aquesta obra, es trobava en un període on el color en una pintura era més important que el dibuix. Per tant, es volia plasmar de manera ràpida i de vegades imprecisa, sense disseny preparatori, donant com a resultat immediatesa i expressivitat, captant la realitat en el moment precís. Els contorns ja no estan definits amb exactitud i les amples pinzellades són esteses de manera aparentment veloç, com volent fer referència al motiu més que descriure’l. La matèria pictòrica queda en evidència tant a la cara, com, sobretot, en la roba, amb grumolls no allisats i fregats amb els dits. El resultat sol ser personatges en moviment, impregnats d’una animació vital totalment inèdita, en clar contrast amb l’execució cal·ligràfica lligada al dibuix. Potser és per això que el pintor tria aquest moment mític de tensió dramàtica i moviment alhora, de manera que la força expressiva no es troba en la precisió de les formes sinó en la indefensió del personatge femení enfront de la violència masculina.
Concretament, aquest pintura representa un episodi de l’última part del llibre primer d’Ab Urbe condita (57-60):
Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: << No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res.>>.
Com es pot veure, tant en la pintura de Ticià com en el fragment, apareixen dos personatges protagonistes: Sext Tarquini i Lucrècia. Segons la tradició romana, Lucrècia es va suïcidar l’any 510 aC després de ser violada pel seu cosí Sext Tarquini, fill del rei Luci Tarquini el Superb. D’acord amb la llegenda, la mort de Lucrècia -considerada heroica i símbol de la fidelitat- fou el detonant del derrocament de la monarquia i l’origen de la República romana, els primers cònsols de la qual serien Tarquini Col·latí (el vidu de Lucrècia) i el seu parent Luci Juni Brut (també nebot del rei Tarquini).
Primus sollicitos fecisti, Romule, ludos,
cum iuvit viduos rapta Sabina viros.
Tunc neque marmoreo pendebant vela theatro,
nec fuerant liquido pulpita rubra croco;
illic quas tulerant nemorosa Palatia frondes 105
simpliciter positae, scena sine arte fuit;
in gradibus sedit populus de caespite factis,
qualibet hirsutas fronde tegente comas.
Respiciunt oculisque notant sibi quisque puellam
quam velit, et tacito pectore multa movent. 110
Dumque, rudem praebente modum tibicine Tusco,
ludius aequatam ter pede pulsat humum,
in medio plausu -plausus tunc arte carebant-
rex populo praedae signa petita dedit.
Protinus exiliunt, animum clamore fatentes, 115
Virginibus cupidas iniciuntque manus.
Ut fugiunt aquilas, timidissima turba, columbae,
Ut fugit invisos agna novella lupos:
Sic illae timuere viros sine more ruentes;
Constitit in nulla qui fuit ante color. 120
Nam timor unus erat, facies non una timoris:
Pars laniat crines, pars sine mente sedet;
Altera maesta silet, frustra vocat altera matrem:
Haec queritur, stupet haec; haec manet, illa fugit;
Ducuntur raptae, genialis praeda, puellae, 125
Et potuit multas ipse decere timor.
Siqua repugnarat nimium comitemque negabat,
Sublatam cupido vir tulit ipse sinu,
Atque ita ‘quid teneros lacrimis corrumpis ocellos?
Quod matri pater est, hoc tibi’ dixit ‘ero.’ 130
Romule, militibus scisti dare commoda solus:
Haec mihi si dederis commoda, miles ero.
Scilicet ex illo sollemnia more theatra
Nunc quoque formosis insidiosa manent.
Ars Amatoria, liber primus
P. Ovidii Nasonis
Ròmul, tu vas ser el primer en organitzar uns jocs agitats, (101)
quan vares facilitar la rapinya sabina als homes víduus.
Aleshores encara no penjaven tendals en el teatre de marbre,
ni els púlpits encara no havien estat del líquid vermell de safrà;
En aquells temps uns brancatges que s’havien portat del frondós Palatí, (105)
posats senzillament, fou l’escena sense cap art.
La gent estava asseguda a les grades fetes de gespa,
cobrint sigui com sigui els cabells hirsuts amb el fullatge.
Miren i amb els ulls troben la noia que desigen,
i es remouen en el seu pit silenciós moltes sensacions. (110)
I mentre – un flautista etrusc oferia el so rude -
un histrió colpeja tres vegades el terra pla amb el peu,
i enmig de l’aplaudiment – els aplaudiments llavors eren espontanis -
El rei va donar al poble el senyal curt del rapte.
De seguida, surten fora delatant el seu propòsit amb un crit, (115)
Les mans es posen sobre les verges desitjades!
Tal com els coloms, esbart espantadíssim, fugen de les águiles,
i tal com la jove ovella fuig a l’avistament dels llops:
Així elles es van espantar dels homes precipitats sense llei;
- A cap se li a quedar el color que abans tenia! (120)
Així com la por era només una, la seva parença no ho era:
un grup esquinça els cabells, un altre seu sense cap propòsit;
unes callaven tristes, altres inútilment cridaven la mare!,
unes fan sentir les seves queixes, ales queden conmocionades, altres romanen quietes i d’altres fugen.
Les noies raptades – presses fèrtils – són emportades, (125)
i la por les va fer encara més maques!
Si alguna es resistia massa i refusava el seu acompanyant,
el mateix home l’aixecava contra el seu si apassionat
i li deia: ” Per què fas lletjos els teu ullets tendres amb llàgrimes?
“Allò que per a la teva mare és el teu pare, ho seré jo per a tu”. (130)
Ròmul, tu vares ser l’únic que vares saber donar recompenses als teus soldats
- i si a mi me’ls dónes, seré soldat!
Des d’aquell moment els teatres conserven la tradició solemne,
i també ara amaguen erills per a les dones boniques. (134)
Traducció de Toni Moreno
Ara hauríeu de comentar la diferència entre el rapte de les sabines de l’Art amatòria d’Ovidi i el que heu llegit a Ab urbe condita I de Tit Livi.
També podeu contrastar la traducció i suggerir-ne una de millor.
Pel que f a a les obres d’art del muntatge que us hem preparat, què us sembla la pervivència d’aquest episodi mític? Quina obra destacaríeu més segons el vostre gust i per què?
Reconeixeu la música? És també un referent clàssic de les sabines? En recordeu algun altre?
Per acabar, coneixeu festes o mogudes actuals que siguin pervivència d’aquesta d’època romana? Què n’opineu?
He escollit de l’Eneida de Virgili i d’ Ab Urbe Condita de Tit Livi, l’episodi en el qual el troià Eneas, fill d’Anquises i de Venus, fuig de Troia, un cop destruïda i saquejada, portant el seu pare a les espatlles i el seu fill Ascani.
A més dels exemples que jo he inclòs en el meu muntatge d’aquesta escena, també trobem representacions en gemmes i pintures pompeianes, a vegades en forma de caricatura (com les d’Herculà). Si en trobeu imatges, no dubteu de deixar l’enllaç en un comentari i de comentar per què aquest episodi de la fugida ha tingut tanta pervivència en l’art.
Web IPM
