Tag Archives: Eneas

Referents clàssics en la Cantània 2016

Benvolguts aràcnids!

Aquest curs més de 42.000 nens i nenes tornarem a cantar la Cantània, que és com s’anomena el projecte de cant coral que cada curs proposa l’Auditori de Barcelona pels alumnes de primària. L’obra original d’enguany va sobre el tema de la tecnologia i la signen el compositor Jordi Domènech i l’escriptor Pere Riera. Té per títol “Babaua. Les desventures de Mimí” i amb una música exquisida i una història ben divertida ens explica les peripècies que fa la protagonista per tal de trobar marit. Com ja deveu suposar i com ja era d’esperar… un any més hi tornem a trobar referents clàssics!

Els 800 nens i nenes que cantarem junts cada vegada que es faci el concert representarem el paper de Cupido, i ajudarem a la Mimí a trobar el pretendent ideal a través d’una sèrie de viatges per a tota la geografia mundial i part de l’Univers. Justament és en la cançó de presentació de Cupido en la que hi apareixen almenys tres referents mitològics que podem destacar, tal i com podeu veure en aquest fragment:

“Sóc qui va casar Romeu amb Julieta, qui va enfilar Ariadna al laberint; qui va fer perdre el cap, a Dido per Eneas, qui va esmaltar les aigües on es mirà Narcís”.

Imatge de previsualització de YouTube

Els alumnes de 5è de l’escola Bergantí tenim la sort de participar cada any a la Cantània i aquest curs en especial, dedicarem tota una setmana a explorar els diferents coneixements que es deriven de la cantata, a part de treballar-la habitualment a les classes de música i expressió corporal. És en el marc d’aquesta setmana que ens agradaria que algun/a estudiant de l’INS de Premià ens vingués a visitar per tal d’explicar-nos la història dels mites citats i la de Cupido. D’aquesta manera nosaltres podríem fer-ne unes fitxes que penjaríem al vostre bloc Aracne fila i fila. Estem molt il·lusionats amb aquesta vostra visita i us animem a fer-la realitat.

Moltes gràcies i a reveure!
Xavi de música

Luperca, la lloba de Ròmul i Rem

Luperca és el nom de la lloba que segons la mitologia va alletar Ròmul i Rem quan el rei amuli els va manar matar. Actualment la seva estàtua, anomenada “la lloba capitolina” (lupa capitolina en italià), es conserva al museu del Capitoli romà (Museus Capitolins). La cronologia de la figura de la lloba ha estat molt discutida; les imatges dels nens Ròmul i Rem van ser creades i afegides el 1471.

Es tracta d’una figura en bronze, de 75 centímetres d’altura i 114 d’amplada. Segons la tradició, es tractaria d’una escultura etrusca, encara que recentment s’ha posat en dubte aquesta datació ja que d’altres la situen a l’Edat Mitjana.

Segons la mitologia romana, a Alba Longa, ciutat fundada per l’heroi troià Eneas, el rei local Numitor va ser víctima d’un estratagema del seu germà, Amuli, amb l’objecte de fer-se amb el tron: va capturar Numitor, va matar tots els homes del regne i va obligar la seva neboda, Reva Silvia, a fer-se sacerdotessa vestal, dedicada a la deessa Vesta, el que implicava que ella hauria de mantenir la castedat. Mentrestant, Rea Silvia acabava de tenir dos fills de Mart (déu romà de la guerra): els germans Ròmul i Rem. En descobrir-los, Amuli va capturar Rea i va ordenar que els seus fills fossin ofegats al riu Tíber. Com un miracle, el cistell on hi havia els bessons va arribar fins a les riberes del riu a prop del turó Palatí, on van ser trobats per una lloba que els va alletar. Temps després, un pastor d’ovelles anomenat Fàustul va trobar els nens al peu de la Figuera Ruminal (Ficus Ruminalis), a l’entrada d’una caverna anomenada Lupercal. Els va recollir i els va adoptar. La seva dona Larència els va criar.

Anys després, durant un assalt a una caravana, Rem va ser capturat i portat a Alba Longa. En aquest moment Fàustul va revelar la veritat a  Ròmul que va partir cap a la ciutat, on va matar Amuli i va alliberar Numitor. Els bessons van decidir llavors partir d’Alba Longa i fundar una nova ciutat. Ròmul volia anomenar-la Roma i edificar al Palatí, mentre que Rem desitjava anomenar-la Remora i fundar-la sobre l’Aventí. Aquest conflicte va portar Ròmul a matar el seu germà Rem i fundar la seva nova ciutat: Roma.

Imatge de previsualització de YouTube

En quines ciutats d’Hispània trobem escultures de Luperca? i per què? Per què a Tarragona també n’hi ha? En coneixeu més?
Quines són les fonts de la mitologia fundacional de Roma?
Què explica Tit Livi de Larència? En quina obra?
Heu vist alguna pel·lícula relacionada amb els bessons Ròmul i Rem com a fundadors de Roma?

Yuliza Infante
4t ESO LLatí optativa 1

Suïcidi de Dido (Eneida IV 630-705)

L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.

Dido era filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.

            Haec ait, et partis animum versabat in omnis,             
invisam quaerens quam primum abrumpere lucem.
tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei,
namque suam patria antiqua cinis ater habebat:
‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem:
              dic corpus properet fluviali spargere lympha,              
et pecudes secum et monstrata piacula ducat.
sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta.
sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi,
perficere est animus finemque imponere curis
              Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’            
sic ait. illa gradum studio celebrabat anili.
at trepida et coeptis immanibus effera Dido
sanguineam volvens aciem, maculisque trementis
interfusa genas et pallida morte futura,
               interiora domus inrumpit limina et altos              
conscendit furibunda rogos ensemque recludit
Dardanium, non hos quaesitum munus in usus.
hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile
conspexit, paulum lacrimis et mente morata
          incubuitque toro dixitque novissima verba:           
‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat,
accipite hanc animam meque his exsolvite curis.
vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi,
et nunc magna mei sub terras ibit imago.
               urbem praeclaram statui, mea moenia vidi,               
ulta virum poenas inimico a fratre recepi,
felix, heu nimium felix, si litora tantum
numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’
dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae,
                  sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras.            
hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto
      Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’
dixerat, atque illam media inter talia ferro
  conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore
                   spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta               
atria: concussam bacchatur Fama per urbem.

lamentis gemituque et femineo ululatu
tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether,
non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis
            Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes              
culmina perque hominum volvantur perque deorum.

audiit exanimis trepidoque exterrita cursu
unguibus ora soror foedans et pectora pugnis
per medios ruit, ac morientem nomine clamat:
               ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas?               
 hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant?
 quid primum deserta querar? comitemne sororem
sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses,
  idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.

    his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.

Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem
difficilisque obitus Irim demisit Olympo
                 quae luctantem animam nexosque resolveret artus.              
nam quia nec fato merita nec morte peribat,
sed misera ante diem subitoque accensa furore,
nondum illi flavum Proserpina vertice crinem
abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco.
                ergo Iris croceis per caelum roscida pennis              
mille trahens varios adverso sole colores
devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti
sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’:
sic ait et dextra crinem secat, omnis et una
dilapsus calor atque in ventos vita recessit.

Traducció de Miquel Dolç:

“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries  prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a  Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als  meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el  pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes,  girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la  mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina  l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els  vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt  el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat  m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he  consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà  sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el  meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no  haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que  els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany  de la meva mort.»  Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro,  com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes  porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases  s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per  les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos  tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves  d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em  queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant  de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig  invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has  destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant  així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf  entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada  perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”

Comentari:

Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.

Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.

Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?

Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.

La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.

També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):

“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “

Pervivència del suïcidi de Dido arreu tot seguint El Fil de les Clàssiques:

L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus,  és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.

Ens ha agradat escoltar aquest “Lament de Dido” en l’òpera Dido i Eneas d’Henry Purcell:

Imatge de previsualització de YouTube

Dido, atribuïda a Cristophe Cochet, feta el 1707 i exposada al Louvre

La mort de Dido d’Augustin Cayot, feta el 1711 i exposada al Louvre

La mort de Dido per Giambattista Tiepolo entre 1757 i 1770

La mort de Dido per Henry Fuseli al 1781

La mort de Dido per Joseph Stallaert (1872)

· Sabeu alguna cosa més sobre la mort de Dido i la seva pervivència?

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batx
LLatí

Eneas com August

Després de llegir l’Eneida de Virgili, em vaig quedar amb ganes de fer un comentari d’un dels textos. El que he elegit és el de “Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians”, en què Júpiter diu a Venus que Eneas aconseguirà trobar la seva pàtria “Lavínia”, i que els troians acabaran trobant un lloc on viure.

Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (Eneida 1, 223-304)

“Et iam finis erat, cum Iuppiter aethere summo
despiciens mare velivolum terrasque iacentis
litoraque et latos populos, sic vertice caeli
constitit, et Libyae defixit lumina regnis.
Atque illum talis iactantem pectore curas
tristior et lacrimis oculos suffusa nitentis
adloquitur Venus: “O qui res hominumque deumque
aeternis regis imperiis, et fulmine terres,
quid meus Aeneas in te committere tantum,
quid Troes potuere, quibus, tot funera passis,
cunctus ob Italiam terrarum clauditur orbis?
Certe hinc Romanos olim, volventibus annis,
hinc fore ductores, revocato a sanguine Teucri,
qui mare, qui terras omni dicione tenerent,
pollicitus, quae te, genitor, sententia vertit?
Hoc equidem occasum Troiae tristisque ruinas
solabar, fatis contraria fata rependens;
nunc eadem fortuna viros tot casibus actos
insequitur. Quem das finem, rex magne, laborum?
Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
nos, tua progenies, caeli quibus adnuis arcem,
navibus (infandum!) amissis, unius ob iram
prodimur atque Italis longe disiungimur oris.
Hic pietatis honos? Sic nos in sceptra reponis?”
Olli subridens hominum sator atque deorum,
voltu, quo caelum tempestatesque serenat,
oscula libavit natae, dehinc talia fatur:
“Parce metu, Cytherea: manent immota tuorum
fata tibi; cernes urbem et promissa Lavini
moenia, sublimemque feres ad sidera caeli
magnanimum Aenean; neque me sententia vertit.
Hic tibi (fabor enim, quando haec te cura remordet,
longius et volvens fatorum arcana movebo)
bellum ingens geret Italia, populosque feroces
contundet, moresque viris et moenia ponet,
tertia dum Latio regnantem viderit aestas,
ternaque transierint Rutulis hiberna subactis.
At puer Ascanius, cui nunc cognomen Iulo
additur,—Ilus erat, dum res stetit Ilia regno,—
triginta magnos volvendis mensibus orbis
imperio explebit, regnumque ab sede Lavini
transferet, et longam multa vi muniet Albam.
Hic iam ter centum totos regnabitur annos
gente sub Hectorea, donec regina sacerdos,
Marte gravis, geminam partu dabit Ilia prolem.
Inde lupae fulvo nutricis tegmine laetus
Romulus excipiet gentem, et Mavortia condet
moenia, Romanosque suo de nomine dicet.
His ego nec metas rerum nec tempora pono;
imperium sine fine dedi. Quin aspera Iuno,
quae mare nunc terrasque metu caelumque fatigat,
consilia in melius referet, mecumque fovebit
Romanos rerum dominos gentemque togatam:
sic placitum. Veniet lustris labentibus aetas,
cum domus Assaraci Phthiam clarasque Mycenas
servitio premet, ac victis dominabitur Argis.
Nascetur pulchra Troianus origine Caesar,
imperium oceano, famam qui terminet astris,—
Iulius, a magno demissum nomen Iulo.
Hunc tu olim caelo, spoliis Orientis onustum,
accipies secura; vocabitur hic quoque votis.
Aspera tum positis mitescent saecula bellis;
cana Fides, et Vesta, Remo cum fratre Quirinus,
iura dabunt; dirae ferro et compagibus artis
claudentur Belli portae; Furor impius intus,
saeva sedens super arma, et centum vinctus aenis
post tergum nodis, fremet horridus ore cruento.
Haec ait, et Maia genitum demittit ab alto,
ut terrae, utque novae pateant Karthaginis arces
hospitio Teucris, ne fati nescia Dido
finibus arceret: volat ille per aera magnum
remigio alarum, ac Libyae citus adstitit oris.
Et iam iussa facit, ponuntque ferocia Poeni
corda volente deo; in primis regina quietum
accipit in Teucros animum mentemque benignam.”

Text traduït per Miquel Dolç:

“ I ara que havien acabat, Júpiter, contemplant des del cim dels aires el mar ple de veles, les terres esteses, les costes i els pobles que s’hi escampen, s’aturà així en el punt més alt del firmament i fixà la mirada en els reialmes de Líbia. I mentre remou en el seu cor aquests afanys se li adreça Venus tota trista, negats de llàgrimes els seus ulls lluminosos: «Tu que governes amb lleis eternes els afers dels homes i dels déus, i els omples de temor amb el llamp, ¿quina ofensa tan gran han pogut cometre contra tu el meu Eneas i els troians, que, després de sofrir tantes pèrdues, se’ls tanquin tots els indrets de la terra a causa d’Itàlia? Prometeres fermament que, amb el rodar dels anys, d’ells, de la restauració del llinatge de Teucros, havien de néixer un dia els romans, uns governants que amb el seu poder dominarien el mar i totes les terres. ¿Quin pensament, oh pare, t’ha fet canviar d’intenció? Amb això almenys em consolava de la desfeta de Troia i de les seves tristes ruïnes, compensant amb aquest destí els destins adversos; ara la mateixa sort persegueix aquests homes sacsejats per tants desastres. ¿Quin termini poses a les seves fatigues, oh rei excels? Antènor, escapat d’enmig dels aqueus, ha aconseguit penetrar en els golfs d’Il·líria, endinsar-se sense temor fins a l’interior dels reialmes dels liburns i sobrepassar les fonts del Timavus; d’allí, per nou boques, fent ressonar vastament les muntanyes, brolla com un mar desfermat i solca els camps amb les seves aigües sorolloses. Ell, tanmateix, emplaçà allí la ciutat de Pàdua i l’estatge dels teucres, donà un nom al seu poble i hi penjà les armes de Troia, i ara reposa tranquil en una plàcida pau. Nosaltres, en canvi, els teus descendents, a qui atorgues un lloc a les altures del cel, després de perdre les naus, oh dolor!, som traïts i allunyats de les costes d’Itàlia per la ira d’una sola deessa. ¿És aquest el premi de la pietat? ¿És així com ens restaures la sobirania?»
Somrient-li el pare dels homes i dels déus amb aquella expressió de rostre que asserena el cel i les tempestes, tastà la besada de la filla i després digué així: «No tinguis por, Citerea, et resten inamovibles els destins dels teus; veuràs la ciutat i les muralles de Lavínium que et foren promeses i portaràs el magnànim Eneas ben amunt fins als astres del cel; cap pensament no m’ha fet canviar d’intenció. Te’n parlaré, doncs, ja que aquest neguit et rosega, i, anant més enllà en les meves explicacions, et descobriré els secrets del destí: aquest fill teu menarà en terres d’Itàlia una guerra grandiosa, abatrà pobles ferotges i donarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu l’hagi vist regnar damunt el Laci i hagi passat el tercer hivern després de la submissió dels rútuls. Però el seu fill Ascani, que ara duu el sobrenom de Iulus (es deia Ilus mentre restava intacte el regne d’Ílion), acomplirà trenta anys llargs de mandat, amb la successió dels seus mesos, traslladarà la capital del regne des de la seu de Lavínium i fortificarà Alba Longa amb gran puixança. Allí regnarà durant tres-cents anys sencers el llinatge d’Hèctor, fins que una sacerdotessa de sang reial, Ília, gràvida de Mart, donarà a llum una bessonada. Llavors Ròmul, ufanós de cobrir-se amb la pell d’una lloba rogenca, la seva nodrissa, serà dipositari del llinatge, fundarà les muralles de Mart i donarà nom als romans basant-se en el seu. A aquests no els poso límits ni en l’espai ni en el temps: els he assignat un imperi sense fi. Fins i tot l’aspra Juno, que ara castiga el mar, la terra i el cel omplint-los de temor, canviarà per a bé els seus designis i, d’acord amb mi, protegirà els romans, senyors del món, poble que es cobreix amb la toga. Així ha estat establert. Amb el decurs dels anys vindrà un temps en què el casal d’Assàrac sotmetrà Ftia i la gloriosa Micenes, i dominarà sobre Argos vençuda. D’aquest bell llinatge naixerà el troià Cèsar, que durà el nom de Juli, derivat del gran Iulus; el seu imperi arribarà fins a l’oceà i la seva fama fins als astres. Tu un dia acolliràs tranquil·la al cel, carregat amb les despulles de l’Orient, i també ell serà invocat amb pregàries. Llavors, aturades les guerres, els aspres segles esdevindran enignes: l’antiga Fe i Vesta, i Quirí juntament amb el seu germà Rem, dictaran lleis; les cruels portes de la Guerra seran tancades amb estrets forrellats; a dins, el Furor sacríleg, assegut damunt les armes cruels i encadenat amb les mans a l’esquena per cent nusos de bronze, bramarà horriblement amb la boca ensangonada.» Li diu aquestes coses i envia des del cel el fill de Maia perquè les terres i la recent fortalesa de Cartago s’obrin per donar hospitalitat als troians, no fos cas que Dido, ignorant el destí, els allunyés del seu territori. El déu va volant per la immensitat de l’aire, remant amb les ales, i en un moment es planta a les costes de Líbia. Compleix tot seguit l’encàrrec, i els cartaginesos, seguint el voler del déu, amanseixen els seus cors feréstecs; la reina, abans que ningú, adopta envers els teucres un ànim tranquil i una actitud benèvola.”

En aquest text Venus, trista, diu a Júpiter quina ofensa han fet Eneas i els troians per patir tantes pèrdues. Ella creu que és per culpa de la terra que Júpiter li va prometre que tindrien a Itàlia. Venus no creu que els troians, després de veure la seva ciutat cremada, mereixen patir tant. Júpiter li havia promès que un dia, dels descendents d’Eneas, naixerien els romans. També li diu que un dels aqueus amb qui havien lluitat ara descansa tranquil·lament mentre ells paguen per l’odi que els té Juno.  Júpiter parla a la fi, i diu a Venus que no temi pel seu fill Eneas, que aconseguirà fundar la ciutat promesa, Lavínium. A més abatrà grans soldats com Turn,conquerirà pobles sencers, etc. I que el seu nét Ascani també es farà famós, conquerirà la ciutat d’Alba Longa. Serà allà on segles més tard, naixeran de Rea Sílvia, uns bessons anomenats Ròmul i Rem. El primer construirà les muralles de Mart i fundarà la ciutat de Roma. Dels descendents de Ròmul, naixerà Gai Juli Cèsar Octavià, és a dir, l’emperador August. Segons Júpiter, les guerres s’acabaran i Juno deixerà de tenir odi als troians i ella mateixa els protegirà.

Podem veure que en aquest fragment Virgili ens explica l’origen de la fundació de Roma, el naixement d’August, etc. Recordem  que Virgili va escriure l’Eneida per encàrrec d’August, que volia donar a Roma un passat mític i gloriós. Per tant podem establir un  clar paral·lelisme entre Eneas, que acaba aconseguint un gran imperi, i August, que es proclama Imperator. En aquest fragment, Virgili ens vol dir que el destí de les persones està predestinat, ja que Eneas acaba trobant la seva pàtria i August, el seu destí serà ser Imperator, com ho havia pretès Juli Cèsar.

Parlant d’August, sabíeu que el 2014 se celebra el bimil·lenari de la seva mort? No us perdeu l’edició 2014 de Tarraco Viva!

Bust de Virgili

Quan vam anar a la Universitat de Barcelona vam veure un bust de Virgili a una de les biblioteques, la del Departament de llatí:

Què en penseu d’aquest fragment? Expliqueu el que està en negreta. Sabeu la continuació de la història? Com va fundar Ròmul la ciutat de Roma? Per què August encarrega l’Eneida a Virgili? Aconsegueix el seu propòsit?

Irina Balart
2n Batx. Humanístic

Viatgem a l’infern amb Dante i Virgili

Els alumnes de 1r de Batxillerat que cursem l’assignatura de literatura universal hem estat treballant l’obra de la Divina Comèdia, en concret el llibre de l’Infern. Per altra banda, a llatí estem llegint l’obra de Virgili, l’Eneida, i és per això que el meu company Carlos i jo vàrem decidir, aprofitant tots els recursos que havíem extret de la feina realitzada per a l’estudi de la Divina Comèdia i basant-nos en el capítol de la baixada a l’Avern de l’adaptació de lEneida, A la recerca d’una pàtria, fer una comparació entre la baixada de Dant a l’Infern, acompanyat per Virgili, i la baixada d’Eneas, també a l’Infern.

Per poder completar del tot la informació que proporcionarem en aquest article, us farem cinc cèntims de les obres esmentades anteriorment i dels seus personatges principals. Comencem doncs per l’Eneida de Virgili.

L’Eneida de Virgili, és un poema èpic llatí i que el poeta deixà inacabat després de treballar-hi del 29 aC al 19 aC. El poema recull la llegenda dels viatges d’Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s’establí al Laci.

   Eneas i la Sibil·la

Eneas i la Sibil·la a l’Infern

Per altra banda, la Divina Comèdia consta de tres parts (Infern, Purgatori i Paradís) i fou escrita entre el 1307 i el 1321. Dant té el propòsit d’ensenyar-hi que per a aconseguir la felicitat cal recórrer un llarg camí que, tot passant per dos estadis (l’odi al pecat —simbolitzat per l’Infern— i la purificació en el penediment —simbolitzada pel purgatori—) es pot arribar a la felicitat màxima (l’edèn o paradís). En el camí l’home és acompanyat per la raó humana (personificada per Virgili) i la revelació (personificada per Beatriu).

Dante i la baixada de l'infern

Dant a l’Infern. Darrere seu hi trobem els nou cercles en que es divideix l’Infern.

Feta aquesta introducció, passarem a la comparació:

Per què baixen a l’Infern?                                                      

Eneas arriba finalment a Itàlia després d’un llarg viatge des de Troia. Allà, hi visita la cova consagrada a Apol·lo habitada per la Sibil·la. Aquesta prediu un futur molt ennuvolat per a Eneas i els seus, reflectit en sang i terribles guerres. És en aquest moment que Eneas decideix baixar als Inferns per poder veure el seu pare per última vegada.

Per a  Dant, el descens a l’Infern és el primer capítol del seu llarg viatge per retrobar-se finalment amb la seva completa felicitat, Beatriu, i harmonitzar la seva ànima amb l’amor diví.

Com entren a l’Infern?                                                     

La Sibil·la explica a Eneas que per poder descendir a l’Avern ha de buscar un arbre consagrat a Juno que té un branquilló d’or al tronc, ja que la bella Prosèrpina, reina dels Inferns, l’hi exigirà com a tribut. Quan Eneas obté aquest branquilló, la Sibil·la guia el jove cap a la boca de la cova on es troba la porta cap a l’Infern.

Dant, als seus 35 anys, es troba al mig d’una selva fosca. Espantat de no trobar el camí, apareix el poeta Virgili que el guiarà a través de la porta de l’Infern. Aquesta du la següent inscripció: “Per si va ne la città dolente, per me si va ne l’etterno dolore, per me si va tra la perduta gente. Giustizia mosse il mio alto fattore; fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e ‘l primo amore. Dinanzi a me non fuor cose createse non etterne, e io etterno duro. Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate”. Divina Commedia

Qui els acompanya durant el viatge a l’Infern?

La Sibil·la és qui acompanya Eneas durant el descens a l’Avern.

Virgili és qui acompanya a Dant durant el descens a l’Avern.

Quins personatges troben pel camí?

En aquesta adaptació que estem llegint, Eneas es troba als vestíbuls de l’Infern quan topa amb els fantasmes de la Malaltia, la Por, la Fam, la Guerra i la Discòrdia. També, algunes criatures monstruoses com ara les gòrgones, les harpies i la Quimera, una barreja de lleó, serp i cabra. Més endavant, Caront, el barquer del riu Estix; el timoner Palinur, que va morir travessat amb una llança que li van llençar els bàrbars; Cèrber, el gos de tres caps que protegia les portes de l’Infern i que com que no els deixava continuar el seu pas, la Sibil·la li llançà una mena de coca feta amb mel i farina i impregnada amb substàncies soporíferes (que fan venir son) i que la criatura devorà d’una queixalada i quedà profundament adormit. Seguidament, troben les ànimes del nens que havien mort poc després de néixer, els condemnats a mort per una delació injusta, els desesperats que s’havien tret la vida i les víctimes d’una passió malaurada, com ara Dido juntament amb el seu primer marit Siqueu. Als camps més extrems, Eneas troba guerrers famosos, entre ells, molts companys de guerra havia perdut pel camí, com Deífob, mort després d’un martiri cruel i el personatge de Prosèrpina a qui ofereix el branquilló. Finalment es retroba amb el seu pare Anquises, però que tan sols és un espectre. Altres personatges a destacar que surten esmentats però que no es troben com a tals a l’Avern són: Helena, Paris, Ulisses, Silvi, Lavínia, Ròmul, Cèsar, Ascani i August.

Pel que fa a l’Infern de la Divina Comèdia, anomenarem els personatges que hem cregut més importants, ja que és una obra molt extensa. Dant i Virgili es creuen amb ànimes com les de Cèsar, August, Eneas i Anquises i espectres de pontificats com ara Sant Pau, Celestí V… Cal remarcar la importància de l’aparició de personatges, sempre en forma d’ànima, de grans escriptors i filòsofs de l’antiguitat com Homer, Horaci, Ovidi o  Aristòtil, Sòcrates i Plató, tots ells molt propers a l’època de Virgili, personatge que acompanya Dant en aquest viatge i autor de l’Eneida. Com a l’Eneida, apareix Caront, el barquer de l’Infern, Dido o Cèrber, el gos de tres caps que impedeix el pas a Dant i Virgili. Personatges importants també en aquest llibre són Flègies, el barquer de l’Estix, o Francesca di Rimini i el seu cunyat Paolo que van cometre adulteri. I per acabar, cal nombrar a Llucifer, el dimoni de l’Infern que porta la llum.

Per quins indrets passen?

Eneas passa per paratges com ara el llac Estix, on es troba Caront; el riu Tàrtar, on són castigats els traïdors, els cobdiciosos i la resta d’homes que havien comès faltes imperdonables en vida; l’Elisi, un paradís etern ple de boscos resplendents i prades verdes per als qui havien viscut virtuosament i el riu Lete, on els homes beuen per oblidar totalment el passat.

Els indrets que travessa Dant són, per exemple, el riu Aqueront, per on navega Caront i el llac Estix, on es troben els iracunds. L’escriptor anomena, a més, ciutats importants d’Itàlia com Roma o Florència o la zona de la Toscana. En tots ells apareixen personatges, en forma d’espectre, que havien viscut en aquella zona.

Com surten de l’Avern?

Eneas s’acomiada del seu pare Anquises i surt per una de les dues portes que diuen que té el país del Somni: una en forma de banya, per on passen les visions veritables, i una altra de vori (marfil), per on passen els somnis falsos. I va ser per aquesta última per on Anquises va fer sortir el seu fill del món dels Inferns.

En el cas de l’Infern, els dos poetes surten escalant sobre Satanàs, passant a través del centre de la Terra, i surten a l’altre hemisferi, just abans de l’alba del dia de Pasqua.

Abans d’ensenyar-vos un video sobre l’obra musical de Robert W. Smith La Divina Comedia moviment I. Infierno, interpretada per la Banda de Música C. de Teo, us animem a respondre la pregunta següent i algunes més que us deixem a continuació de l’audiovisual:

Quina definició donaries per expressar el significat de l’Infern? Per què creus que els poetes trien aquest espai per ubicar alguna de les escenes de la seva obra?

Imatge de previsualització de YouTube

Referent a l’obra musical, podries dir a quina època pertany i alguna dada destacada de la biografia de l’autor?

En algun moment del vídeo apareix un objecte que no està considerat un instrument però que en ocasions s’utilitza com a tal, el reconeixes?

Escoltant aquesta peça, has tingut sensació de trobar-te a l’Infern? Si és així, posa’m un exemple, com ara un instrument, que creï aquest ambient.

CARLOS ROLÓN CATELLI i MARINA SALAS ZAMORA
Institut Isaac Albèniz

La fugida d’Eneas en l’art

He escollit de l’Eneida de Virgili i d’ Ab Urbe Condita de Tit Livi, l’episodi en el qual el troià Eneas, fill d’Anquises i de Venus, fuig de Troia, un cop destruïda i saquejada, portant el seu pare a les espatlles i el seu fill Ascani.

Eneas portant el seu pare Anquises a les espatlles

A més dels exemples que jo he inclòs en el meu muntatge d’aquesta escena, també trobem representacions en gemmes  i pintures pompeianes, a vegades en forma de caricatura (com les d’Herculà). Si en trobeu imatges, no dubteu de deixar l’enllaç en un comentari i de comentar per què aquest episodi de la fugida ha tingut tanta pervivència en l’art.

Lina Velasco Sandoval

2n  Batxillerat Llatí