Aracne fila i fila

Hi havia certa vegada, una aranya molt competitiva, i sempre anava dient que era la que feia millor les teranyines. Un dia, l’aranya va veure una altra aranya fent una teranyina que semblava perfecta. I ella morta de la ràbia va dir-li que qui fes més teranyines al final del dia, i guanyaria qui les  fes millor. Les dues van començar a teixir i teixir. Després una d’elles va pensar – Si les faig ràpid, les faig malament, i no guanyaré la juguesca! – Y va decidir teixir lentament, però això sí, les seves teranyines eren tan perfectes com el dia en que aquella aranya desconeguda li va proposar d’apostar. En veure com teixia l’enemiga, l’aranya competitiva va voler parar perquè pensava que no l’atraparia mai, va pujar a una teranyina que ella havia fet i es va trencar. Així una a una fins que, al final ja no en tenia cap. Va decidir posar-se a fer-ne més però va acabar el dia, i òbviament l’aranya que s’ho va “currar” va fer només 12 teranyines, però es van convertir en les millors teranyines del poble. I es va convertir en la teranyinadora del rei de les aranyes.

Conte acabat, conte contat.

Victòria Ardiles, 1r ESO A
Isop en Valors

N.B.: A partir de quina tasca proposada per la Margalida en el Moodle de 1r ESO, he fet aquesta recreació? Quin valor o contravalor pretenc exemplificar? Ho he aconseguit? A quina faula d’Isop us recorda? Quin mite rememora? En tenim altres exemples a Aracne fila i fila? Quina recreació vàreu fer vosaltres per a aquesta tasca? Si no la vàreu fer quan tocava, no perdeu aquesta oportunitat.

Quocira vivite fortes

fortiaque adversis opponite pectora rebus.

Horaci, Sàtires 2, 2, 135

Valentia no és no tenir por. Valentia és tenir por i, tot i així, vèncer els límits de la teva pròpia imaginació i sortir allà fora provant de fer-la dèbil. Ser valent és afrontar els problemes de cara, sense colpejar-los amb la força dels punys violents. Ser valent és mirar als ulls i parlar des del cor, no cridar per tal d’ignorar la veritat. Ser valent és anar-hi, tot i sabent que pots perdre més del que voldries. Ser valent és plorar en silenci i saber eixugar-te les llàgrimes tu sol, no plorar per compassió. Ser valent és somriure sempre, des del més profund intent de sinceritat, no somriure per aparentar. Ser valent no és exclamar la llibertat, ni cridar-la sense saber-ne el significat. Ser valent és dur la llibertat dins i aconseguir que t’acompanyi en les situacions més compromeses. Ser valent no és obrir els ulls sempre, ser valent és saber-los tancar en el moment oportú.

Valentia no és parlar sempre, ni fer grans discursos. Les persones que sovint tendeixen a no parlar sense dir res són aquelles que amaguen darrere una història valenta. Ser valent és saber carregar amb la motxilla de la teva història, amb les coses bones i les dolentes, sense haver d’estar demostrant constantment el pes que hom porta a sobre. Ser valent no és demostrar contínuament tot el que saps fer, com de fort ets. Ser valent és estar a l’altura el dia que hi hagi la necessitat. Ser valent no és no plorar mai amb una cançó que t’entendreix, valentia és que no t’importi plorar. Ser valent no és amagar la teva veritat per tal de crear expectació, ser valent és confiar-la a les persones que més aprecies, regalant la teva confiança. Ser valent no és voler oblidar, és intentar conviure amb el record. La valentia és reconèixer que el camí que cada persona ha de seguir no sempre serà paral·lel al nostre, consisteix en deixar marxar encara que dolgui.

Les persones valentes són aquelles que no han negat mai els seus somnis, que s’han atrevit a imaginar una i una altra vegada el cim de la seva muntanya, el cim dels seus desitjos. Les persones amb valentia són aquelles que no necessiten deixar escrita la seva obra de vida i miracles, simplement viuen. Les persones valentes no han de demostrar sempre que admiren els petits detalls, ni ho han de deixar escrit, ni ho han de cridar. Les valentes simplement utilitzen els petits detalls d’amor, sinceritat, amistat i d’altres per tenir un motiu més per somriure, per tenir un motiu més (dins d’una llista interminable) per apreciar més encara  les persones que estimen. Ser valent és no tenir por a dir t’estimo: T’estimo, amic, T’estimo, noi. T’estimo, noia. T’estimo pare. T’estimo, mare. T’estimo. T’aprecio. T’ho agraeixo. Gràcies. Perdó. Les persones valentes agraeixen, diuen gràcies en el ple sentit de la paraula, perdonen i saben demanar un perdó. Les persones valentes estimen sense la necessitat d’associar-ho amb l’amor de parella. Estimen i ho demostren. Les persones valentes porten per davant l’empatia, no tenen por de posar-se a la pell de l’altre i estremir-se, o somriure. Valentia és saber que el teló s’està obrint, que els llums funcionen i tu restes sol al centre d’un escenari. Valentia és quedar-s’hi, tot i sabent que segurament aquest cop no hi haurà aplaudiments.

La valentia no es mesura amb els errors, es mesura amb les vegades que una persona s’ha atrevit a equivocar-se. Els valents lluitaran contra les ànsies de deixar d’escriure aquest recull de sentiments, reflexions i confessions sobre aquest mateix paper per poder obrir les portes del seu interior als lectors d’aquestes línies.

Aina Tro

2n Batx.C

Ahir dia 9 de maig de 2012, Ràdio Premià de Mar va dedicar l’espai setmanal Escoles als guanyadors dels Premis Sant Jordi 2012.

Programa sencer:

Malauradament, nosaltres, la Sara Bernad i la Laia Muñoz, les dues premiades de la Categoria F, no vam poder anar-hi, ja que estàvem d’excursió amb la classe de Grec a fer un taller de cuina grega antiga al mercat de la la Boqueria de Barcelona amb els aràcnids grecs de l’Albéniz.

Llavors la nostra professora de clàssiques, la Margalida, va idear, a l’hora del pati, un muntatge amb les gravacions de les nostres veus llegint els poemes i conte premiats i responent les preguntes corresponents.

Va ser una llàstima que no hi poguéssim anar, ja que ens feia molta il·lusió. Però la veritat, va quedar força bé i encara que no hi vam ser presents, semblava que hi fóssim.

L’experiència de ser premiades ens va omplir d’honor, emoció, gratitut i orgull.  Però el més important no és el premi material, sinó la sensació que has estat tu qui ho ha aconseguit i que has creat un relat, poema, etc. que ha arribat fins al cor d’altres persones. Però el nostre camí com a joves compositores de poemes i contes no ha acabat, al contrari, comença. Estem en una meta amb paranys difícils i enganyosos en una societat que potser els satisfa més un <em> Best Seller </em> ple de morbositats; que un relat que només pretén ser agradable, evadir-se per un moment de la falsetat d’aquest món,  fugir a èpoques i indrets llunyans… On trobar un respir.

En conclusió, per a nosaltres, l’escriptura és un vici indefens que ens ajuda a madurar i reflexionar sobre diferents aspectes de la vida.

Eulàlia i Zícora

1r Batx Grec

En resposta a la crida de El Fil de les Clàssiques per aPARAULA’m, aquí teniu el meu mot poeta fet poema.

TIRALLONGUES

Tirallongues de lletres
omplen les pàgines en blanc.
Agafo un grapat de mots
per jugar a ser poeta.
Busco la llum de les paraules,
el ritme de les frases,
la bellesa dels espais.
S’amaguen en el laberint
dels somnis, de les imatges,
dels sentiments, dels records.
Poc a poc els versos van omplint
els fulls, línia darrera línia,
com petjades de petits ocells.
De vegades els vers s’allunya,
d’altres reneixen les idees,
fins que el cor transparent
del poema es reflecteix amb mil colors.
I mentre envermelleix el capvespre,
jo m’he quedat atrapada
en aquest màgic univers.

Pepita CASTELLVÍ

Per cert, sabeu quin és l’origen etimològic? Quins mot apadrineu vosaltres?

Les llegendes diuen i diuen, expliquen, pinten i representen el mateix mite d’Afrodita. Però com molt bé diuen, sempre hi ha un dia que tot canvia, doncs avui, el mite d’Afrodita està a punt de ser capgirat.

Gaia ,mare dels Titans, de les Titànides, dels Cíclops, dels Hecatonquirs i esposa d’Urà, creia que la seva vida no podia ser millor. Havia tingut molts i molts fills, havia satisfet al seu marit i no havia de fer esforços, ja que, quan necessitava ajuda, aplaudia dos cops i ja tenia al seu costat algun dels seus fills per fer-li suport. Però, per a Gaia el paradís va durar poc. Una nit, preocupada perquè el seu marit no tornava d’una visita al món dels humans, una d’aquelles visites programades per omplir l’agenda, va sortir a buscar-lo . A l’hora de sortir, va aplaudir, com era el seu costum, i a l’ instant va tenir els seus fills allà mateix; bé, tots no, ràpidament es va adonar que faltava la gran de les Titànides, Febe, la necessitava, era la que havia anat més vegades al món dels vius i sense ella estava perduda. Va deixar els altres fills en un racó envoltats de núvols nous, recent nascuts, i la va anar a buscar. Quan va entrar a la seva’habitació , l’infern va envair el seu paradís: la Titànida hi era, però no sola, Urà també, estaven junts, l’enganyaven !!! Gaia va embogir.

Gaia es va llençar a sobre d’Urà i li va arrencar els genitals per assegurar-se que no ho tornaria a fer mai més. Després, es va treure la vida, però abans va tirar els genitals al món dels vius per a què Urà no els pogués recuperar. Els genitals van caure directament a la mar. A l’instant, la mar va començar a fer unes erupcions mai vistes, onades , remolins…Al cap de vuit dies la mar es va tranquil·litzar i en va sortir una dona preciosa. Aquella màgica sortida de l’aigua no la podran oblidar ni déus, ni semidéus, ni monstres, ni humans, ni ningú. Afrodita (nom de la bella dona) va sortir cavalcant d’una enorme Molla i envoltada de petitíssims Obels. Tot el món va parar per un instant. La MOLLA tenia ales de mosca, cos i cap de llagosta i les potes dels dos animals, però el més impressionant eren els petits ocellets que l’acompanyaven, els OBELS. La Molla era bonica, impactant, però els Obels eren…màgics: tenien cos d’ocell i ales de libèl·lula, un animals fantàstics, de somni, de vol agradable, expressava tristesa i a la vegada tendresa, i el seu cant era preciós, hipnotitzador.

Envoltaven a Afrodita i piulaven mentre la Molla avançava cap a la sorra; quan Afrodita hi va baixar , la va fer tornar mar endins i els Obels, amb un obrir i tancar d’ulls, van desaparèixer; després, tothom va reaccionar, déus, semidéus, monstres i humans van afanyar-se a buscar a Afrodita per fer-la seva.

Quan la deessa els va veure córrer cap a ella, es va espantar, no entenia què feia tota aquella gent, monstres, déus i semidéus , comportant-se d’aquella manera; al principi es va quedar immòbil, el cervell no pensava, el cos no es movia, la boca no parlava, què estava passant? Al final ,va reaccionar i va cridar a la Molla mentre corria cap a l’aigua. Aquesta va aparèixer i se la va endur mar endins per protegir-la d’aquella ramada.

Afrodita no va tornar a terra ferma i tots els que l’havien anar a buscar, s’hi van quedar amb la seva mirada fixa a l’horitzó, esperant poder tornar a veure aquella bellesa. Mai més hi va sortir el Sol en aquell racó, mai més la mar va estar serena, i aquell nombre infinit d’humans van morir de tristesa.

Diuen que les nits de lluna plena es veuen unes llumetes com unes estrelles molt petites, al voltant de l’aigua, i que la mar és pura nata, dolça i es torna riallera. Diuen que és Afrodita, que hi baixa per fer el seu bany, i que les llumetes són les ales dels Obels que l’acompanyen…

Violeta Casadesús 4t d’ESO B, Llatí

INS Miquel Martí i Pol

Quod sumus