Tag Archives: Competència literària

Un apunt personal

S’acaba el curs pels estudiants de 2n de Batxillerat, ha sigut un curs intens i dur, tot s’ha de dir! Hem passat moltes hores a l’aula de llatí i ja són dos anys aprenent de la mà de la Lida i aquest trimestre en la tasca d’apunt personal he decidit dedicar-li i regalar-li un poema amb un “toc” d’humor  sobre una part del que hem treballat de literatura llatina, espero que el gaudiu com jo he gaudit escrivint-lo.

 

Estic buscant la millor forma de començar,

però només penso en què ja vull acabar.

És així sí, però la professora de llatí no em para de repetir :

– “Tens el qualificador que em fa patir”.

I després va afegir:

-“Fes un apunt personal, et pots lluir”.

Demano ajuda a la meva mare:

-Saps fer poemes, busca sistemes.

Busca solucions, compleix les teves obligacions!

D’acord, em diuen que haig de fer un poema

Però jo no se què fer, I em poso a pensar el tema

Uf, el cap em crema!

– Suspendràs i llavors, sí que tindràs un problema!

Mirant ahir el llistat de llatí de la selectivitat,

vaig mirar totes les lectures les quals m’he d’examinar

I com que aquest poema és molt sincer,

m’ha vingut una idea al cap, Lida, ja sé què fer:

Hem treballat Miles Glouriosus,

no t’he fet cap article, la veritat: se’m dona fatal;

però ara et faré un resum com cal

– Una obra dividida en 5 actes?

I de les més famoses?

-Sí, però no de les més animoses.

– De què tracta l’obra?

Pirgopolinices, el soldat fanfarró, del qual tots d’ell es burlaven.

El mateix que rapta més tard Filocomàsia,

una jove enamorada de Pleusicles,

el qual intentarà salvar-la,

més ben dit, recuperar-la….

Però no explico més, hi ha més obres que comentar,

-“Va per feina, que s’ha de treballar!”

La següent obra a comentar:

L’Eneida, impossible d’oblidar!

Els fragments escrits en prosa que tant hem traduït

– “Agafa el diccionari, fes alguna cosa de profit”.

Ostres! Quina feinada de lectures,

ara em projecta a la pantalla Ars amandi d’Ovidi,

Uf, quina mandra!

Abans em llegeixo la filosofia d’Anaximandre!

– “Tranquils, anem a fer un kahoot!”.

Uf! Gràcies Lida, quin ensurt!

Claudia Pérez

2n de Batxillerat B

Si heu arribat al final del poema, us haureu adonat que és un poema molt senzill però he volgut buscar i donar-li una mica d’humor al llatí, espero que l’hagis gaudit!

Fortunam Secundam!selectivitat1

Diari personal d’una dona a l’antiga Grècia

La ceràmica retrata alguns aspectes de la nostra vida i potser serà el que passarà a la posterioritat. Tanmateix, he decidit deixar per escrit la meva història en forma de diari personal, la protagonista d’aquest li he posat el nom d’Aglaia, una dona modesta i cansada de les diferències socials.

Aquest diari l’escric explicant el meu dia a dia i reivindicant-me així una mica, ja que per via oral no ho puc fer i aprofito aquest diari que serà el confident dels meus secrets més íntims, i, si algun dia algú el troba es pugui fer una idea del paper que ocupava la dona de la meva època.

Dia 1: Sóc l’Aglaia mare d’una de les famílies d’una població grega. Desperto de nou i sóc allà, un dia més contemplo les vistes al mar i com cada matí segueixo la meva rutina diària. Primer de tot serveixo al meu marit i als meus cinc fills l’esmorzar que els hi pertoca i si en queda esmorzo jo, a casa per aquest àpat  ἀκρατισμός mengem una espècie de pa de cibada mullat en vi pur, és deliciós sempre que puc m’hi atipo. Som una família modesta i encara no hem aconseguit reunir diners suficients per a poder instal·lar a casa un petit quarto de bany com hi tenen algunes famílies amb banyeres de fang ornamentades les quals són precioses! Així doncs m’endinso cap als camins de grava que em porten al mar. De fet, podria assajar-me als banys comuns però sempre he preferit el mar, aprofito per desconnectar i per anar a buscar aigua pura a la font del poble.

Les rutines em maten, a mi m’agrada improvisar i viure el moment. Després que el meu pare firmés el contracte amb el meu marit, assegurant que passava a ser propietat seva, no he volgut tornar a saber res d’ells. Sempre he pensat que pertanyo a una època futura, on les dones juguin un paper més important. M’encantaria no ser eternament menor d’edat i poder entrar en l’ordre públic, estic segura que podria aportar una nova visió de la societat. Com canviarien les coses…I tant que canviarien!
Després d’aquesta petita reivindicació, segueixo explicant. La meva filla Adònia va curta de roba, així que avui em tocarà teixir alguna cosa de roba i un cop acabi preparar el dinar que si no en Agatone, el meu marit s’enfadarà. Sempre al seu servei, sempre… N’estic ben tipa!

Un cop arriben els meus fills fem una mica de safareig a l’entrada tot i que discretament per tal que no em vegi gaire gent. Ells aprofiten també, per jugar, tenen una joguina amo una base rodona la qual l’enrotlla un fil i la van fent pujar i baixar. Aconsegueixen fer virgueries. Un dia, vaig somiar que l’any 2017 d’aquí milers d’anys encara existirien i s’anomenarien “ioios”. El meu fill mitjà té un gran do amb els jocs de taula, és una autèntica màquina.

Sec al terrat i veig la caiguda del sol… Reflexiono i me’n torno a adonar que no sóc feliç, si nos fos pels meus fills de ben segur que jo, no hi seria aquí. Sort que puc escriure i pintar! Sóc una dona afortunada!

Aina Blanch (text) i Anto Cerdà (il·lustracions), 1r de batxillerat humanístic

Una dona grega

d2

Gineceu, il·lustració Grec 2 unitat 1 pàg. 16 (Editorial Teide)

Una dona grega

El dia s’aixeca, i jo amb ell.

La rutina comença amb el so de l’estornell.

M’aixeco i hores m’hi passo, davant el nítid mirall.

La cabellera amb una trossa em recullo,

suaus ungüents pel sensible rostre m’escampo,

amb el delicat quitó de lli em vesteixo,

fermalls i un cinyell me l’acomoden,

si tinc fred amb un bonic himàcion em cobreixo.

De la casa me’n cuido,

magnífics vestits teixeixo,

pa i conserves preparo,

dinar i sopar, jo cuino.

Els meus preciosos fills alleto,

al gineceu els porto,

per la meva filla nines confecciono,

al meu fill un io-io li dono.

Feliç Dia Mundial de la Poesia!

Arnau Torres Nadal

1r Batxillerat Grec

 

El brindis grec

1309_-_Catania_-_Castello_Ursino_-_Cratere_attico_con_scena_di_Simposio,_400-390_aC_-_Foto_Giovanni_Dall'Orto_2-Oct-2006Ceràmica amb una escena d’un simposi grec ( 400/390 a.C.). Ubicada al museu Castello Ursino (Catania, Sicília) [Font: Wikimedia  Giovanni Dall’Orto]

Un cop vam acabar de prendre l’àpat principal i el sopar, començava l’hora del simposi. Aquesta vegada em va tocar el lloc situat al fons, al costat de la cantonada i contra la paret, el pitjor de tots perquè t’atenguin o escoltin. De totes maneres, va començar a arribar la beguda en mans d’una esclaves que, en acabar de servir també el vi, es van posar a ballar i delectar-nos amb música relaxant. Xerràvem dels temes de sempre, i com era normal, tots es creien experts en política i filòsofs diplomats, però la veritat és que l’únic que feien era dir el que tothom vol sentir sense arriscar-se a compartir veritablement el que pensen, si és que tenen opinió pròpia. L’únic que volien era demostrar que eren més intel·ligents i que la seva ocupació era millor que les dels altres i a mi tot això, m’avorria en excés. L’únic que fèiem era exposar els coneixements propis sense entrar en cap mena de polèmica, que per mi, seria el que faria la cosa més interessant. Ja era l’hora de la libació en honor de Dionís, els esclaus van retirar i van netejar els mobles i així, per fi, me’n podia anar a casa.

Aquí teniu la meva composició sobre un moment de la vida quotidiana a Grècia. Ara us proposo un joc d’imaginació. Poseu, cara, ulls i sobretot i identitat al personatge que així reflexiona. Definiu el seu perfil psicològic i la visió que té dels altres. No hi ha cap resposta exacta, segur que tots hi podreu dir la vostra.

Irene Ruiz
1r de Batxillerat Grup 1.2
INS Isaac Albéniz

Entrevista a una poetessa: Maria Roser Llopart i Trias

El passat 21 de març va ser el dia de la Poesia. Per celebrar-ho he pensat que estaria bé fer una petita entrevista a una poetessa, la meva àvia.

Mª Roser Llopart i Trias

Ella és la Mª Roser Llopart i Trias, nascuda a Esparreguera.

Ha escrit cinc llibres, quatre de poesies: Viu i Somriu, Somnis de Poeta, Que no mori la Tendresa i La Força de Viure (on podem trobar poesies, contes, pensaments i paraules que ens faran pensar) i també un llibre de contes d’aventures, Històries de la iaia Lila.

Ha estat guardonada en diferents certàmens literaris i Jocs Florals, tant en narrativa com en poesia, i també com a poeta i rapsoda a El Masnou, en Diumenge amb Lletres entre altres llocs.

Entre ells estan els Premis dels Jocs Florals de poesia a Vilassar de Mar (2001, 2003 i 2005), en Narrativa a Cabrera de Mar (2003), en el Premi de Sant Jordi amb poesia a Cabrils  (2008, 2009 i 2010), en els Premis de Poesia a Mataró (2001, 2005, 2007, 2011 i 2013).

Fa 15 anys que la podeu escoltar per la ràdio a través del programa Pàgines de Ràdio de Cultura i Poesia a Mataró Ràdio i Vilassar Ràdio.

Podeu saber més d’ella i els seus llibres a la seva web.

Acostuma a escriure poesies per a dies concrets, com ara el del dia de la dona.

 

DONA

Dona, tu te n’adones que ets un ésser molt especial¿

tens tendresa, tens coratge, sents el que no sent ningú

veus el que d’altres no veuen, mires molt més lluny de tu.

És que ets dona i això comporta un treball del més feixuc

tu, amb la teva dolcesa i el pensament al més enllà

has portat a aquesta terra, l’art de ensenyar a estimar.

 

M. Roser Llopart i Trias

 

Aquí sota hi trobareu una entrevista que vaig fer a la meva àvia.

1. Quan va començar a escriure?

-Aproximadament quan tenia 15 anys.

2. Com aconsegueix una persona ser un bon poeta?

– Mirant la vida amb uns altres ulls.

3. Creu que és molt difícil publicar poesia en paper?

-No és difícil, de vegades és costós, doncs, econòmicament no hi ha ajudes. Però amb perseverança tot es pot aconseguir, no deixis mai de tirar endavant i algun dia el més segur és que puguis publicar el teu llibre.

4. Quins poetes recomana llegir als lectors?

-A mi personalment m’agrada molt Miquel Martí Pol, Jacint Verdaguer. Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit… Però tot depèn de la persona i dels gustos.

5. En quin moment va decidir passar-te a la narrativa amb “La iaia Lila”?

-Des de jove que escric en narrativa, en algun dels meus llibres de poesia podeu trobar algunes històries, així que vaig decidir convertir una història en un llibre.

6. Quin consell donaria als joves poetes que estan començant?

-Que escriguin amb el cor, és això el més important a la poesia.

7. Ha aconseguit alguns premis literaris. Creus que aquests poemes que en el que vas ser guanyadora van ser els seus millors poemes?

-És cert, he aconseguit alguns premis en els Jocs Florals i diferents certàmens literaris i també he estat premiada en narrativa. Si, alguns d’ells crec que eren els que més m’agraden.

8. Quin consell li donaria als joves poetes?

-Que no es desanimin per molts problemes que els fiqui la vida i que escriguin els seus sentiments.

9. En algun poema fa servir algun referent clàssic? (Ja sigui mitologia, com referències a algun autor antic romà o grec…)

-Sí, en algun poema m’he referit a les dones de fa temps, però tot i així els meus referents són més actuals que beuen alhora en els clàssics grecs i llatins. Per exemple Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Patriotes Catalans…

 Com eren les dones a l’antiga Grècia? Quines diferències hi ha entre les dones actuals i les avantpassades? Dones, vosaltres, com preferiu viure? Creieu que una dona de l’antiga Grècia podria haver expressat el sentiments a través de la poesia i publicar-ne el resultat?

 Abril Ramos,

1r Batxillerat Humanístic

Demos, viure en democràcia

Avui he anat al Museu d’Aqueologia de Catalunya (Barcelona) a veure una exposició sobre els orígens de la democràcia, on s’explicava el context, els impulsors i en què consistia aquest règim polític creat per Clístenes (570 a. C.-507 a. C.), un aristòcrata atenenc descontent amb el sistema polític del moment, quan els tirans i els oligarques dominaven Atenes.  Aquest es va fer amb el poder el 508 a.C., amb el suport del poble. En aquest moment es produeix un canvi substancial en les institucions i s’integra el poble dins les noves estructures democràtiques.

Bust de Clístenes

El nom de democràcia (δημοκρατία) està format per composició dels mots “δῆμος” (poble) i “κράτος” (poder, sobrania) i designava un sistema polític en què la sobirania era en mans d’una assemblea composta per tots els ciutadans. Aquí teniu un fragment de la Història de la Guerra del Peloponnès, de Tucídides:

 “La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans, no d’uns pocs, sinó de la majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer servei a l’Estat, no li és destorb la seva obscura condició social […]. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers particulars que dels públics […]. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil”. Tucídides II 37, 1; 40, 2; traducció de Jaume Berenguer, Barcelona, Fundació Bernat Metge

Per acabar, proposo un qüestionari que vaig trobar a l’exposició per saber si tu tindries dret a vot si a Premià (o Badalona) hagúessim de complir els mateixos requisits per a votar que els atenesos del segle V aC:


Naturalment, us animo a visitar aquesta exposició, que seguirà oberta fins el 28 de juny al Museu d’Arqueologia de Catalunya, on podreu aprendre sobre els orígens del nostre sistema polític d’una manera visual i entretinguda. Un exemple d’això és que repartides per les parts de l’exposició hi havia televisions on es mostraven escenes de diferents obres de teatre que tant coneixem, com “Lisístrata” o “Antígona“, a més de projectar-se en una altra pantalla l’explicació de com funcionava la democràcia atenesa en forma de telenotícies.

Per cert, em podríeu dir què signifiquen aquestes paraules?

Arnau Lario Devesa
2n Batxillerat C

Càsina parla

Un plató il·luminat per milers de bombetes i seients ben còmodes és el que necessitem per a parlar amb qui conversarem el dia d’avui, però abans de res em presentaré. Sóc la veu del vostre cap que us recita tot el que llegiu en la vostra vida, potser vosaltres no em coneixereu en el llarg del vostre cicle vital, però jo cada vegada aprenc més de tots els que m’utilitzeu. No busqueu cap sentit al que us dic en aquest moment, doncs acabareu amb una idea molt diferent a la meva finalitat didàctica.

Acabat aquest petit parèntesi, us dono la benvinguda a un diàleg o entrevista, com preferiu nombrar a aquest experiment totalment real amb uns personatges ficticis, però reals, creats per la mà de Déu i dotats d’intel·ligència i voluntat creadora. No us pregunteu de què parlo, només llegiu-me, parleu-me sense stop ni play, utilitzeu-me per a entendre aquests símbols anomenats lletres. Doncs, no sóc res més que una part de vosaltres i dels vostres ulls.

– Amb tots vosaltres, Lisídam, el vell verd de la vil·la d’aquí el costat gaudirà de la nostra presència, vine, asseu-te al meu costat, si no et fa res.

– Hola a tots i a totes, sobretot a vosaltres, petites nimfes creades per a fer gaudir els meus ulls melancòlics, jutjats per una vella tancada de cames de per vida.

– Et donem la benvinguda, tots i totes, potser notes una certa absència de dones en aquest espai tan gran i ben il·luminat, però que no t’estranyi, elles et defugen com una gallina fuig d’un llop afamat.

Els riures reboten entre les parets de la sala, sembla que l’ancià es proposa dir unes quantes paraules més:

– No passa res home! Només em fan falta uns somriures per aquí i per allà i totes vindran com cotxes, tremolant de l’emoció.

– Què tenim aquí, una mica de mal context històric? Els únics vehicles que pots arribar a conèixer, home de poca pena, són cavalls i troncs en forma de rodes.

– No passa res! És un diàleg fictici, dic cotxes com puc dir aeronaus espacials de motor v-500, propulsats per una barreja insana d’energia nuclear i vapor d’aigua.

Els riures es repeteixen contínuament. Si vols, tu també pots riure, lector, però no fa falta, tothom sap que una imatge val més que deu mil paraules, així que espera’t a que s’estreni aquesta gran obra, potser no en teatres luxosos ni barats, potser es representa en un carrer, ple de brutícia, però ja saps, val més això que res.

– Anem a l’entrevista en qüestió, doncs l’apunt es fa massa llarg. Com podies pensar que tenies alguna possibilitat amb aquella bellesa invisible que rep el nom de Càsina? Potser la volies enganyar amb aquestes dents negres teves?

– Per encantar no fa falta enganys ni veritats, només encant. Orgull, pena i una barba masculina em converteixen en un déu per a elles. Ni Zeus es compara amb mi. Ell potser té múscul, però jo posseeixo els ulls més masculins de tota la vil·la.

– Ja n’hi ha prou, vell depravat sense escrúpols ni consciència. T’acomiadem amb una cordial petada al cul.

Ara et preguntaràs moltes coses, i poques relacionades amb aquest relat sense caps ni peus. No importa, continuem amb el següent, o més ben dit, la següent convidada. Amb tots vosaltres, us prego que rebeu amb un gran aplaudiment a ella, la immillorable Cleòstrata!

Tots vosaltres aplaudiu amb gran èmfasi, però mentalment, per favor, que veure una persona que mou les mans davant una pantalla és d’allò més estrany.

– Benvinguda, Cleòstrata!

– Moltes gràcies per convidar-me.

– Moltes gràcies a tu, però el temps és or i falten molts personatges per entrevistar. Gràcies per la teva presència i fins un altre.

– Però.

– No, res més que afegir- El següent és un personatge molt especial, coneguda pels diàlegs tan profunds i sentimentals, tan, que ens trenca el cor només de tenir-la entre nosaltres. Amb tots vosaltres, Càsina!

El furor envaeix tota la sala, els crits omplen les boques de tots vosaltres.

– Hola Càsina, no fa falta que parlis, ho sabem tot sobre tu. La teva bellesa ens petrifica i ens converteix en esclaus teus. No, no parlis, la teva veu és massa preciada com per a què l’escoltem nosaltres, uns simples mortals. Ens ha agradat molt tenir la teva presència aquí,

– No, abans d’anar-me’n, de no tornar a tastar les vostres paraules amables i plenes de confort i seguretat, haig de parlar. Plaute em va donar el paper, sí, vaig acceptar-lo, també és veritat, em va pagar amb grans riqueses que em suportarien la resta de la meva vida, però haig de dir la veritat, encara que aquesta destrossi tot el que conec.

– Això podrà esperar fins al proper capítols, doncs el temps s’acaba i encara falten dos personatges més.

– Però hi haurà més entregues?

– Clar que no. Una salutació cordial i fins un altre. Els pròxims invitats són ja els últims (gràcies a Zeus). Amb tots vosaltres, els immillorables Olimpió i Calinus!

– Gràcies per invitar-me, o més ben dit de res per donar-vos la meva gloriosa presència, però no entenc perquè està “l’altre” també entre nosaltres.

– Continua, si continua amb les teves “palabras” plenes de fang i cucs “asquerosos”, res m’importen  homosexual de les cataplasmes.

– Oh, un altre cop, no suporto tanta vulgaritat en un sol home, si et puc anomenar home, clar, més bé sembles un simi que ha aprés a caminar sobre dues potes, perquè tan pelut que ets, et confonc cada dos per tres amb un gos del carrer.

– Calma, senyors, com a opinió personal crec…

– A qui li importa l’opinió d’un home que vesteix roba que brilla més que el punyeter sol, aprèn de mi, que elegeixo cada  color amb gran precaució.

– “Eso eso”, no ets més que un “palurdo” més, fuig com les cabretes fan, cabreta!

– El que faltava, quan la ignorància i la “saviesa tot poderosa” s’uneixen, no hi ha qui suporti tal tortura. Bé, això és tot el que tenim per avui, esperem que no hi hagin continuacions d’això, doncs no és ni experiment ni hòsties, només un conjunt de frases i oracions. Ens ha agradat molt tenir la vostra atenció durant…

– Parla per tu, jo ni tan sols surto.

– Mírrina, aquí secundaris no volem, gràcies i adéu.

Així es tanca el teló, encara que no n’hi hagi, ja m’enteneu (espero).

Raül Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Arran de la lectura de Càsina de Plaute i després de la seva representació al Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat

Dia Internacional del Teatre

Fer pedagogia vestit de romà

 Avui he publicat un vídeo on llegeixo i interpreto el capitulum XII del llibre “Familia romana, que parla de l’exèrcit romà. Durant tot el text, el pare explica als seus fills tots els detalls de la vida legionària, des de la impedimenta dels soldats fins els campaments, passant per la jerarquia militar i els enemics (germànics, britans, gals…).

Per il·lustrar l’àudio i per ajudar a entendre el text he afegit diverses imatges al llarg del vídeo, algunes de les quals provenen de la reconstrucció històrica, com els vestits i armadures dels fragments audiovisuals dins d’aquest. Com podeu veure en altres vídeos que he fet, les imatges poden ser un recurs molt interessant per difondre la cultura clàssica i estudiar llatí i grec.

Imatge de previsualització de YouTube

Espero que us serveixi a vosaltres, alumnes de primer de batxillerat i quart d’ESO, per facilitar-vos la tasca de traduir i pronunciar bé el llatí, detalls que conformen una part molt important d’aquesta assignatura.

Què us ha semblat? Us ha ajudat el fet de llegir amb acompanyament audiovisual? Creieu que són útils aquest tipus de vídeos?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Reconstruint les lletres gregues a la romana

El divendres, els alumnes de grec de 1r de Batxillerat (de l’Institut Premià de Mar) van realitzar una activitat diferent de les que estan programades al currículum escolar o al modus operandi  de la Margalida, tot i que ja en vaig organitzar una fa uns dies: un taller de panòplia i, a més, altres vegades s’han fet a l’IPM tallers d’escriptura, entre d’altres.

L’esmentada activitat tenia dues parts, la teòrica (on explicava el context del sistema educatiu romà) i la pràctica (quan els alumnes veien i tocaven el material del qual els havia parlat anteriorment).

La societat romana, sobretot durant el període republicà (509-27 a. C.), com en l’antiga Grècia democràtica (508-322 a. C.), les dates d’inici d’ambdós períodes poden no coincidir per mera casualitat, les decisions es prenien per concens i, per tant, era molt important la retòrica. Per aquest motiu, i sobretot després de la conquesta de Grècia (146 a. C), l’educació va passar a ser un element imprescindible en la vida d’un patrici (òbviament, només ells podien permetre-s’ho), i centenars d’esclaus grecs amb molts coneixements van ser enviats a la capital per fer de pedagogs, degut a la seva fama de savis.

Pel que fa al tema que ens ocupa, els alumnes utilitzaven diferents materials i superfícies d’escriptura:

  • La tauleta de cera:  Recipient de fusta de forma rectangular ple de cera, que feia la funció de “llibreta”, ja que era reutilitzable (amb la part plana d’un punxó calenta es fonia la cera).
Tauleta de cera

Tauleta de cera: Ha servit de forma regular des que es va inventar l’escriptura.

  • Làmines metàl·liques de plom i de bronze i especialment les d’aquest últim que van tenir gran relleu en la civilització romana.

Tauletes de Vindolanda (fusta)

  • Fulles i escorces d’arbres: diversos pobles de l’antiguitat les van aprofitar, a falta d’altres elements manuals.
  • Plaquetes de fusta: Encerada o blanquejada (àlbum ), van estar molt en voga entre grecs i romans si es va continuar usant-durant tota la Edat Mitjana.

 

  • El papir: Format per tires (anomenades philyrae pels romans) de la medul·la fibrosa ( biblos ) de l’arbust palustre papyrus enganxades en sentit longitudinal i transversal i després premsades i encolades amb engrut que des d’uns 3000 anys aC va constituir l’obligat material dels volums egipcis i l’ús es va estendre a Europa des del segle VI aC continuant més o menys fins al segle XI de l’era cristiana.

A continuació, vam passar a la part pràctica del taller, que consistia en escriure els primers versos de la Ilíada i l’Odissea, primer sobre paper, després pergamí i, al final, papir. Com podreu veure al vídeo a continuació, va ser, com a mínim, entretingut:

Imatge de previsualització de YouTube

Per acabar, què en penseu? Els que hi vau participar, us va agradar? Creieu que la reconstrucció dels materials d’escriptura us va ajudar a entendre com escrivien els romans?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

El viatge post mortem

Començava a creure que tot era una gran mentida piadosa, que si moria el meu destí no seria diferent al teu, però m’equivocava, no vaig encaminar els meus passos correctament, si ho hagués fet no tindria tantes cares, tantes vides sense memòria.

Té  gràcia si ho penses fredament, els meus actes tenien com a destí estar amb tu, però la fortuna no em va somriure com jo esperava, t’atacà, t’esquarterà, i jo m’enfonsí en un pou de calamitats.

La tragèdia de la meva pèrdua havia desaparegut amb el meu últim sospir? No. Ara no sé on sóc, molts paisatges es presenten en els meus múltiples ulls. Esperava quiet, sense respirar, sense atrevir-me a obrir altra vegada els ulls, però de sobte vaig escoltar el que semblava la veu del propi Hades.

– Per favor, si no té res més per demanar, deixi pas als altres.

No sabia on era, un mercat potser? La gent vestia indumentàries estranyes i parlava d’una forma que no arribava a entendre.

Ubi sum? – vaig preguntar, esperant el pitjor-.

– Escolti, en lloc de parlar de forma satànica pot sortir per la porta amablement.

L’angoixa omplia el meu cos ràpidament, però un altre sentiment m’envaí les potes, paralitzant-les, un moment, potes?

–  M’has obligat a maleir-te d’aquesta manera, però et juro per Hera que no tornaràs a cuinar porc llarg mai més.

Porc llarg, que dimonis és porc llarg? Moltes preguntes em venien a la boca però d’ella només sortien udols.

– Què et passa ara, se t’ha menjat la llengua el gat? -va dir entre rialles-.

Utilitzant totes les meves forces vaig sortir del que semblava un hostal i em dirigí al bosc que es presentava a la llunyania amb esperances de trobar respostes entre la foscor.

La lluna s’alçava com mai ho havia fet en tota la meva vida, la seva llum m’arribava erosionada degut als núvols que poblaven el cel aquella nit, prenia tons blancs i liles, els arbres del meu voltant ballaven amb el vent i petaven la xerrada ara que ningú no els molestava. Jo, sense forces, vaig tancar els ulls esperant que la llum del dia il·luminés el meu futur camí.

Un vent salat em despertà, el Sol banyava la meva cara i el mar el meu cos, en un principi em pensava que l’aigua marina havia envaït el bosc i m’havia raptat per ser sacrificat en pos de Posidó. De sobte vaig escoltar a algú xisclant, semblava que estigués al meu costat, però no hi havia ningú, els crits continuaven i jo no sabia què fer, seguia caminant i caminant cap a l’horitzó però no m’enfonsava del tot.

– Per favor, t’ho suplico, deixa’m tornar amb les donzelles i et donaré el que vulguis -va dir la veu invisible amb un to ploraner-.

A l’instant vaig saber que era aquella vegada i on estava la veu, vaig intentar consolar-la explicant-li el que em passava però només sortien brams d’entre les meves dents.

Vaig alçar la vista i visualitzà el que seria la nostra salvació, Creta.

– Què és el que passa a Creta perquè hagis de reptar-me? -preguntà la noia-.

No m’ho vaig pensar dues vegades i m’encaminà cap a Creta sense pausa. En arribar la noia fugí cap el bosc tot cridant auxili, era comprensible que ho fes i jo no li vaig pas impedir.

– Llavors ets tu aquell senglar fatídic, creació de la pròpia Diana -digué una veu darrere meu-.

Sabia només pel to de veu que no era un amic, pel qual fugí potes ajudeu-me cap el bosc, però no vaig arribar gaire lluny, tot un grup de possibles caçadors em van encerclar. La sang brotà del meu cos com si es tractés d’una font de vi, les potes em fallaren, els pulmons em fallaren, el cor, que tantes penes ha sofert, em fallà. Els meus ulls van ser els últims en apagar-se, tal i com va passar l’últim cop.

– T’ha agradat l’experiència?

Estava assegut sota del meu estimat arbre. Davant meu una lleona,  mirant-me, esperant una resposta a la seva pregunta.

– No la veritat.

– Això creia jo, a la teva amant tampoc li ha agradat veure’t estès en un llac de sang.

– Ella està morta, tu ho has fet!

– Ella estava viva abans de veure’t mort.

Em vaig quedar sense paraules, els ulls se m’il·luminaren en sentir que estava viva, un moment… estava?

– Veig que ho has entès, si vols tornar-la a veure…la…tin…as…

(…)

– Que dimonis, se li han acabat les piles a aquesta maquinota, hauré d’anar a comprar-me’n, no em puc esperar a saber el final!

Raül Àlvarez Cuenca

1r de Batxillerat