Aracne fila i fila

La mostela i la gralla són els dos animals que jo he treballat durant la Setmana de la Ciència. Ara us presentaré un d’ells i la seva relació amb el món clàssic.

La mostela

La mostela és el més petit dels mustèlids, la longitud del seu cos, cap inclòs, no supera els 25 cm., i la cua els 7 cm. És un animal petit i allargassat amb tot el cos recobert d’un pelatge curt i fi. El cap, el dors i la cua són d’un color bru clar, i la resta del cos és de color blanc excepte dues taques brunes al coll, en aquest cas és tot blanc. És un dels animals més llestos i vius, aspecte que, a més, transmet a l’observador per la seva mida petita i uns canvis de ritme i direcció contínua en el seu comportament.

Fitxa científica

El mite de la mostela

Galantis, serventa d’Alcmena, va ser qui es va convertir en mostela, perquè va enganyar Lucina. Quan s’acostava el moment de néixer Hèrcules (heroi a qui està dedicada la ciutat de Barcelona en l’època romana), Alcmena va cridar Lucina, la deessa que assisteix les dones espantades en el moment de parir. Però aquesta, per comptes d’ajudar-la, es va posar en contra seva  per complaure  Juno. Per molt que cridava, no li feia cas.

Lucina, amb els dits entrellaçats, va pronunciar unes paraules i va interrompre el part. Alcmena desitjava morir encara que  l’envoltaven moltes mares tebanes i Galantis li donava suport. La serventa, que  es trobava al costat d’Alcmena, es va adonar que Juno volia interrompre el part i va utilitzar una treta per enganyar Lucina. Li va fer creure que Alcmena ja era mare i Lucina va fer un bot i va deixar anar les mans; en aquell moment  Alcmena va poder  parir.

Lucina en adonar-se que Galantis l’havia enganyat la va agafar pels cabells i la va arrossegar amb crueltat. Finalment Lucina va castigar Galantis per haver-la enganyat  i la  va convertir en mostela.

Andrea Ocaña

Ja és el segon curs que els clàssics de l’Albéniz participem activament en la Setmana de la ciència de l’institut, convençuts que en el marc interdisciplinar en què pretenem moure’ns, nosaltres hi tenim molt a dir. Si l’any passat ens vam centrar en l’etimologia, en la força dels mots clàssics per donar nom a conceptes científics, enguany hem optat per mostrar com el mite, en concret la metamorfosi, servia per oferir una interpretació de la realitat que envoltava la vida de l’ésser humà.

• L’alumnat de Llatí de 4t d’ESO, amb el Ramon Surroca al capdavant, ha participat en l’exposició de la planta baixa amb murals il·lustratius de metamorfosis relacionades amb el món vegetal. Val la pena aturar-s’hi perquè han demostrat que d’imaginació no els en falta.
• El de primer de batxillerat s’ha centrat en les metamorfosis animals i ha publicat els seus treballs tant en format material -no deixeu de fer un cop d’ull als dibuixos d’alguns dels murals- com en format digital, consistent en un conjunt d’articles recollits en aquesta presentació de la seva magistra, la Núria Valls. Els relacionats amb el món de les aus els hem enllaçat a un fantàstic article anterior de Jaume Salinas titulat Els ocells i la mitologia.
• A segon de batxillerat hem optat per mirar el cel i investigar sobre els catasterismes, és a dir, aquelles metamorfosis que finalitzen en costel·lacions. Els i les alumnes s’han basat en els textos d’Eratòstenes i Ovidi, i han aplicat els seus coneixements en història de l’art per comentar representacions artístiques de diverses èpoques que il·lustren moments dels dos mites triats: Cal·listo i Arcas, i Perseu i Andròmeda.

A continuació, us deixem un muntatge que pretén mostrar el granet de sorra amb què les nostres disciplines han volgut col·laborar amb les exposicions d’atres departaments que a hores d’ara guarneixen les parets del nostre centre. És de destacar que enguany també des de Llengua castellana han aportat una exposició de textos divulgatius de temàtica científica. Esperem que l’any vinent més departaments de lletres s’hi sumin, de manera que quedi ben palès que el coneixement no està tan compartimentat com podria semblar i que l’alumnat s’adoni de la interrelació de les diferents matèries, de la teranyina que les uneix.

TERESA

Cracòvia com a escenari del pas d’any? Fred assegurat i la sensació d’estar allunyada del món llatí que tenim tan proper… Tanmateix us puc ben assegurar que hi he trobat molt més que això, en aquesta bella ciutat polonesa: Chopin de banda sonora, la devoció al Papa Woytila present a cada racó, Copèrnic com a rei absolut de la zona universitària, però sobre tot la calidesa d’una gent amable i acollidora que contraresta amb el seu caliu la fredor d’un entorn sovint massa inhòspit. Ells m’han parlat de la verge moreneta de Czestochowa que sembla que és un dels motius pels quals hi ha qui ens diu “polacos” a nosaltres i pel que fa a la llengua, que de vegades també s’addueix com a motiu d’aquesta denominació, us puc assegurar que no s’assembla gens al català… Per cert, el polonès és una llengua indoeuropea? Si és així, recordeu a quina branca pertany? Amb quin alfabet s’escriu i per quin motiu? Quan i per a qui es va començar a escriure el polonès en lloc de la llengua de cultura per excel·lència, és a dir, el llatí?

I a part d’aquesta referència lingüística -us preguntareu- ¿quin lloc tenen aquestes reflexions en el nostre bloc clàssic? Doncs bé, fins i tot en aquest racó de món no romanitzat, en la història del qual no trobem traces de dominació romana, la influència clàssica m’ha sortit a l’encontre i és que, encara que hi hagi qui ho dubti, el llatí i el grec es troben a la base de la cultura occidental en el seu conjunt. En el muntatge que us presento a continuació podreu trobar els següents àmbits:

• Referències clàssiques als rètols dels establiments de la ciutat. A més d’interpretar-les us demano que les ubiqueu al Google map d’Establiments clàssics. Si no trobeu l’adreça exacta, podeu situar-les al centre de Cracòvia.
• Presència del llatí o la cultura clàssica en alguns monuments de la ciutat. Els sabeu interpretar? Podeu buscar informació, però apliqueu sobretot els coneixements assolits a classe.
  
• El Collegium maius és una mostra de la prevalença del llatí com a llengua franca del món universitari fins al segle XVIII. Començant pel nom de la institució, demostreu que sabeu prou llatí per traduir i interpretar gramaticalment els rètols. D’altra banda, investigueu sobre el personatge de Nicolau Copèrnic: analitzeu i traduïu els títols de les seves obres i trobeu el nom llatí amb què les signava…
• Visita obligada, ben a prop de la ciutat, és la del camp de concentració i extermini d’Auschwitz. Experiència punyent, descarnada, sens dubte, però necessària per comprovar la part més fosca de la natura humana, capaç de la major bellesa ensems amb la més vil depravació. La magnitud de l’estudi històric es troba precisament en revisar el passat per tal de millorar el present i prevenir el futur, tot i que malauradament l’ésser humà sembla no aprendre’n i el cicle creació-destrucció es repeteix una vegada i una altra. Al fons del segon camp, Auschwitz II – Birkenau, al final de les vies de tren i entre dos crematoris, s’alça un monument de record de les víctimes, al peu del qual hi ha 21 plaques amb una mateixa inscripció traduïda a diferents idiomes. Us presento la fotografia de la versió en grec modern per tal que intenteu identificar termes a partir del que sabeu de grec clàssic. Per ajudar-vos, a continuació trobareu la versió judeoespanyola, que crec que també mereix un comentari.

Do widzenia!

TERESA

Imatge de la garsa extreta de: boiadeportpelegri.blogspot.com

La garsa és un ocell d’uns 46 cm de llarg, de plomatge blanc i negre, amb una llarga cua. Les plomes de les ales i de la cua agafen tonalitats blavoses i verdoses metal·litzades.
El seu bec és fosc de la mateixa manera en què les seves potes també ho són. Viu en zones cultivades, als boscos i també en parcs i jardins de les ciutats.  Emet un cant “xac-xac-xac” que s’explicaria amb la costum xerraire de les Pièrides que seguidament explicaré.

Les Pièrides eren nou germanes filles del ric Píeros de Pel·la i d’Evipe de Peònia. Com que eren destres en el cant, van reptar nou muses que, si perdien els cedirien la font d’Hipocrene i la d’Aganipe però si les muses guanyaven, les nou germanes els haurien de cedir els camps d’Emàtia fins al nevat país de Peònia.

El repte de les Pièrides -Giovanni Battista (1720-1778). Musée du Louvre. Les Pièrides : Les Muses : Les Nimfes :

Les muses van acceptar el repte i, davant de les nimfes que van fer d’àrbitres, van dur a terme la contesa. Les nimfes van dictaminar que les guanyadores de la contesa havien sigut les muses de l’Helicó. Fruit del fracàs, les nou germanes van començar a injuriar les muses i com a càstig Cal·líope, la més gran de les muses, va transformar les Pièrides en una nova raça d’ocell destinada a poblar els boscos i a grallar per sempre: la garsa.

El pintor Giovanni Battista (Florència, 1495 – Fontainebleau, 1540) va representar en una de les seves pintures una de les escenes d’aquest mite. Era anomenat “El Roig Florentí” (Rosso Fiorentino) i va ser un pintor italià del Renaixement membre de l’Escola de Fontainebleau. És un dels primers i més destacats exponents toscans del manierisme pictòric.

El mite clàssic és un mode de pensament que dóna resposta a tot allò que la humanitat sempre ha intentat saber: què sóm, d’on venim, per què existim, etc. Per tant, el mite de les Pièrides intenta explicar l’origen de la garsa però, què tenen en comú?  Bé, en primer lloc, les nou germanes van fer la contesa al bosc i les garses viuen als boscos. El fet que les Pièrides siguin destres en el cant i a més, xerrin més del que els convé, explica que la garsa emeti constantment un cant.

La informació d’aquest article l’he extret del llibre anomenat “Narracions de mites clàssics” que és una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi. A més, he utilitzat aquest web per extreure la informació de la garsa.

Carla Pallach Ros

1.2 Batxillerat

L’esparver

L’esparver és un ocell de l’ordre dels falconiformes, d’uns 35 cm de llargada. Té unes ales curtes i arrodonides, una cua bastant llarga, un cap petit i un bec curt. Les seves potes són esveltes i tenen unes urpes molt fortes. Els mascles d’esparver tenen el plumatge superior de color gris pissarrenc, l’inferior amb franges de gris vermellós i una taca blanca al clatell, Les femelles, que poden arribar a ser fins al doble de grans que els mascles, tenen una ratlla blanca sobre l’ull i el plomatge inferior de color blanquinós. És un animal caçador, i pot arribar a menjar petits ratolins. Viu al bosc, i és una espècia comuna a tota Euroàsia.

El mite

Dedalió, un rei molt bel·licós, i fill de Júpiter, era pare de Quíone, una noia dotada de gran bellesa. Però Quíone va ser violada primer per Apol·lo amb el nom de Febos (que significa llum) i Mercuri.

D’aquestes relacions consecutives, Quíone va tenir dos bessons, un de cada déu: Autòlic, per part de Mercuri, el nét del qual serà Ulisses; i Filammó per part d’Apol·lo, que és dotat d’una habilitat especial per cantar i per predir el futur. És per haver tingut dos fills de dos déus diferents, que Quíone creix en vanitat i arriba a proclamar que ella és més bella que la pròpia deessa Diana i aquesta la va matar.

Dedalió, que estava desconsolat, va intentar llançar-se al foc més de cinc vegades, i com que sempre veia els seus intents de suïcidi frustrats, va fugir de la civilització, fins a arribar al cim de Parnàs, des d’on va decidir llançar-se.

Apol·lo el va veure i se’n va compadir, i abans que Dedalió toqués el terra i morís, Apol·lo el va convertir en un ocell molt valent i coratjós: l’esparver, amic de ningú i causant, amb el seu dolor, del dolor dels altres. El coratge de quan era humà, amb què va sotmetre reis i nacions, és el coratge amb què ara, transformat en ocell, persegueix els altres ocells.

La relació

La relació que hi ha entre un ocell rapinyaire, temut pels animals del bosc i fins i tot per altres ocells, i Dedalió, un rei violent que es dedicava a fer la guerra i a sotmetre els pobles veïns a la seva voluntat, és força clara. Per exemple, el fet que Dedalió utilitzés la violència per aconseguir ésser temut pels altres es pot relacionar paral·lelament a la conducta de l’esparver en relació amb els altres animals. Podem deduir que l’esparver és un animal solitari, odiat o temut per tots com, sens dubte, hauria sigut Dedalió.

Per a fer aquest article he utilitzat aquest article sobre l’esparver de la Viquipèdia. La foto l’he extreta d’aquesta pàgina de fotografies d’aus.  El mite l’he tret del llibre <<Narracions de Mites Clàssics>> , de l’editorial Biblioteca Teide.

Núria Martínez Jiménez

1.2 Batxillerat