Aracne fila i fila

L’Òscar va arribar aviat a la Universitat com cada dia. Era un dia preciós de primavera, d’aquests que anuncien l’arribada de l’estiu.

En Marc ja estava assegut en un dels bancs del jardí. L’Òscar el va saludar amb la mà mentre s’hi acostava mirant-lo amb afecte. Pràcticament havien estat tota la vida junts, a l’escola primària, a l’institut, al batxillerat, i finalment, a la universitat. Es podria dir que eren com germans.

En Marc li va fer un senyal amb el cap i l’Òscar es va girar. Ella acabava d’arribar. Portava un senzill vestit blau que feia que els seus ulls, del mateix color del vestit, ressaltessin amb vivesa. El seu cabell negre i ondulat, li queia per les espatlles.

L’Òscar se la mirava, intentant armar-se de valor per acostar-se, i dir-li alguna cosa. Sabent però, que al final desistiria.
Però aquell dia era diferent, ja que, de sobte, els seus ulls castanys es van trobar amb els ulls blaus d’ella. Esperava que apartés la mirada però no ho va fer. Li va somriure i s’hi va acostar.
- Hola Òscar, em dic Lara. – va dir ensenyant unes dents blanques i perfectes en un gran somriure.
Li va explicar que últimament el llatí li anava bastant malament i que necessitava ajuda. L’Òscar intentava parlar sense tartamudejar, i ella se’l mirava divertida per la seva timidesa.
Van estar quedant cada tarda durant uns quants mesos per estudiar llatí.
A la Lara li agradava saber que L’Òscar estava enamorat d’ella, i quan un dia, ell li va confessar que se l’estimava, ella es va adonar que s’havia enamorat d’ell.

Van passar els mesos, en Marc, estava molt content de que el seu amic per fi estigués sortint amb la Lara, però el trobava a faltar cada dia, en aquelles tardes que sempre havia compartit amb ell i que ara compartia amb la seva xicota.

Una tarda d’hivern, en Marc estava passejant sol pel carrer principal de la ciutat. De sobte, es va parar en sec. Allà mateix, davant seu, hi havia la vidriera del bar on l’Òscar i la Lara sempre quedaven per estudiar llatí.
Però l’Òscar no estava, només estava ella, movent amb gràcia aquell cabell negre, i mirant amb coqueteria l’home que tenia al davant. Aquest es va incorporar i li va fer un petó als llavis.
En Marc, no s’ho va pensar dues vegades i va explicar al seu amic tot el que havia vist. L’Òscar ho va escoltar tot sense dir res. Després es va aixecar i se’n va anar caminant cap al bar.

En Marc el seguia feliç. Havia recuperat el seu millor amic. I això volia dir que ja no tornaria a passar les tardes sol i que tornaria a recobrar l’amistat que havien perdut per culpa de la Lara.
Però res no seria com ell s’imaginava.

Quan l’Òscar va arribar al bar, la Lara encara seguia allà. Es deixava abraçar per l’home que l’acompanyava.
De sobte els seus ulls es van trobar, com aquell dia de primavera en què havien parlat per primera vegada.
L’Òscar va entrar al bar i ella es va desfer de l’abraçada.

Van tenir una discussió llarga. L’Òscar cridava furiós mentre que la Lara plorava sense parar.
L’home que acompanyava la Lara va intentar fer que l’Òscar parés de cridar i aquest va respondre llançant-s’hi a sobre, i donant-li cops amb el puny.
La Lara enfadada per la violència de l’Òscar va començar a insultar-lo, i aquest, més furiós que maiÒ li va donar una bufetada amb totes les seves forces tirant-la al terra.
Tothom en el bar es va callar.

L’Òscar es va mirar la mà, i a continuació va mirar-la a ella. Estava a terra, amb les mans cobrint-li la galta vermella. Se’l mirava espantada i furiosa, amb aquells ulls blaus que tant li agradaven plens de llàgrimes.
L’Òscar es va girar lentament i va sortir d’allà.

En Marc el va estar trucant cada dia durant molts mesos, però l’Òscar mai no va contestar. L’amistat entre ells s’havia acabat.
L’odiava per haver estat el causant d’aquella galta inflada i vermella, aquella que tantes vegades havia acariciat, i per haver-li fet veure com ella el mirava espantada, amb por de que li fes més mal.
L’Odiava per haver-li tret aquella felicitat al costat de la Lara.
Ja mai més podria perdonar-lo.

Júlia Serrano Juaní
4rt A Llatí

La Gemma, la becària de Zenit S.A i estava segura de que era la que realitzava els millors informes de comptes de l’agència barcelonina.
La Penèlope, la secretària de direcció, gaudia de la fama de ser la que millor realitzava els informes de comptes i tothom a l’empresa l’admirava en la seva feina, tot i que a ningú li queia bé, excepte la cap de l’agència, la Mònica.
Un dia, la Gemma va tenir la seva gran oportunitat, la Mònica li havia encomanat un informe de comptes de l’últim mes perquè la Penèlope estava malalta i no la podia localitzar.
La becària va ben aprofitar aquell regal i va fer el millor informe que ningú de l’agència havia vist mai.
Quan la Penèlope va tornar, es va trobar que tothom parlava del famós informe i de com n’era de simpàtica la Gemma. Ella no ho suportava i va voler comprovar l’habilitat de la noia enviant-li l’últim informe que li havia encomanat la seva estimada Mònica.
Quan va rebre l’informe de part de la Gemma, es va adonar realment que aquella becària era millor que ella, i que aviat podria prendre-li el lloc de treball.
Va donar l’informe a la Mònica dient-li que era seu, suposant que aquesta es sorprendria tant que l’ascendiria a directora adjunta ja que les dues tenien una relació molt més que professional.
Finalment, va ser així, i la Penèlope va ascendir  la Gemma per poder encomanar-li informes setmanals, mensuals i anuals.
La Gemma va estar fent informes fins als 65 anys, quan es va jubilar i va ingressar en una clínica psiquiàtrica.

Joel Beltran

Llatí 4rt IES Cristòfol Ferrer

He reescrit una història basada en un dels mites ovidians que hem llegit a classe dins Narracions de mites clàssics (ed. Teide). Cal que us pregunti quin és? Amb el nom de la protagonista em sembla que ho dic tot… He provat de representar tants elements del mite  com m’ha sigut possible adaptant-los a la vida moderna, els podríeu identificar?

Europa de Gustave Moreau

EUROPA A L’INSTITUT!

Era principi de curs. Europa va entrar a l’institut i es va dirigir cap al racó on sabia que hi trobaria les persones que buscava… i efectivament, eren allà. Tota la seva classe, la gent amb la qui havia compartit la majoria de les seves experiències des  que tenia memòria. Encara no havien arribat tots (i ella podria haver dit exactament qui hauria faltat abans de veure’ls, els coneixia massa), però la imatge li va encantar. Havia d’acceptar que en el fons li agradava molt estar tots junts allà, i les classes amb aquella gent eren tant divertides!

Va acostar-s’hi amb un somriure gegant a la cara i els va saludar amb la mà. Una de les noies se li va acostar i la va arrossegar cap a un grupet que mirava cap a la mateixa direcció.

-Ei, Europa, has vist això?- i va assenyalar a un noi que s’estava quiet al davant de la seva aula. El noi era realment atractiu. Tenia tot el que es podia demanar en un home. Era alt, amb les espatlles amples i una pell morena, tocada pel sol. Uns cabells castanys foscos, brillants, tallats a la mida justa, va pensar ella, que contrastaven amb uns ulls d’un blau pàl·lid però profund. Un nas recte, de la mida perfecta. I una boca amb uns llavis una mica encorbats cap amunt, amb  un somriure permanent.

-Sí, ho veig- va dir i va somriure. Aleshores va veure com el noi es girava i clavava els ulls ens els seus. Ella sabia que la seva bellesa no passava desapercebuda. Els seus cabells rossos li queien ondulats fins a mitja esquena. I els seus ulls blaus que havien atret l’atenció de tants nois havien tingut el mateix efecte en ell. A més aquell dia s’havia posat el millor que tenia a l’armari, preparant-se bé per a l’inici de curs. Havia de reconèixer que el seu aspecte no era gens lamentable, en aquell moment. Ell li va somriure. Unes dents blanques, blanquíssimes, perfectament arrenglerades van acabar de constatar la seva perfecció.

-Em sembla que algú ja ha lligat – va fer una altra de les seves amigues, amb un to burleta.

- Sí home, si ni ens hem parlat!- Tot i haver dit això, Europa tenia molt present que ell s’havia fixat en ella. El va tornar a mirar. Ell no li havia tret els ulls de sobre. Però… tenia alguna cosa estranya. No podia ser tant perfecte. Havia de tenir algun defecte… segur…

En entrar a la classe, va començar la ja tradicional baralla per aconseguir els millors llocs. Europa va seure al seu de tota la vida, a la segona fila a l’esquerra, a prop del professor… però tampoc massa. Dues de les seves amigues van seure al seu davant i dues al darrere. Era una pena que ja no hi fos la seva millor amiga, la Carlota. Havia marxat aquell any de l’institut. Però ella sabia que vindria algú a seure al seu costat. No la deixarien sola, sempre hi havia algú disposat a seure al costat seu.

-Està lliure?- Es va girar i el va trobar. Aquella veu tranquil·la, greu, madura, acompanyada d’aquell somriure de dents blanques, d’aquells ulls blaus…

-Sí- li va retornar el somriure –seu, si vols…- darrere seu sentia els riures de les seves companyes.

Increïble. Aquell noi era real? Durant tota la classe es va repetir aquesta pregunta uns quants cops. Escoltava, prenia apunts d’una forma inusualment polida per a un noi de la seva edat, i de tant en tant deixava anar algun comentari… que va fer que a Europa li haguessin de cridar l’atenció un parell de cops. Comentaris senzills, però molt aguts, molt intel·ligents… que la feien riure.

Ella no era d’aquest tipus… ella era de les que es feien les misterioses, no es deixava portar per un noi així com així. Però un dia al seu costat va ser suficient… com ho podia explicar? S’havia enamorat. Perdudament. Ell era perfecte, i ella tenia ganes de conèixer-lo més, de veure fins on arribava la seva perfecció.

Van passar uns mesos. Ell tant perfecte i ella tant enamorada. Les seves amigues no paraven d’insistir en com n’era ell de fantàstic, ressaltaven les seves qualitats d’una manera que a qualsevol li podria semblar exagerada, però Europa sabia que allò no era res més que la veritat.

***********************************************************************

Un cap de setmana, va sortir amb les seves amigues. Anaven a la discoteca, com feien de tant en tant. A Europa li agradava anar-hi. En arribar, a la cua, el va veure. No s’ho podia creure! Aleshores es va adonar que realment no l’havia vist mai fora de l’institut. Se li va acostar, amb un gran somriure. Anava acompanyat d’un parell de nois més i de dues o tres noies. El seu somriure la va enamorar un cop més. Van decidir entrar tots junts, i, al cap d’una estona, quan ella ja portava un parell de copes i ell… cap? (O això li semblava a ella), li va agafar la mà i se la va emportar. Ella va sentir a les seves amigues per darrere, com reien, els seus comentaris sobre la parella. Sentia que estava segura, que no li podia passar res. Amb un noi tant perfecte no podia passar res de dolent.

Aleshores, allà, en aquell racó, ell va treure el que a ella li va semblar impossible.

-No ho has provat mai?- La va mirar, sorprès. Què podia fer, ella? Va baixar el cap. De sobte, no haver provat mai una droga li va semblar el més vergonyós que li podia passar. No va ser capaç de dir res mentre ell encenia el porro amb molta traça. Hi va fer una calada.

-No fa res, veus? És com beure… perquè tu beus, oi?- un altre cop aquell somriure. Aquells ulls clavats en els seus. Va fer que sí amb el cap. Ell va fer-hi una altra calada i li va acostar.

-Si?- Aquells ulls blaus eren hipnotitzadors. Va agafar-lo i va inspirar. Va tancar els ulls uns segons, fins que el va sentir parlar:

-Estàs bé? Si estàs esperant per veure què passa, tranquil·la, no és gaire fort…- li va tornar a passar. Ella hi va tornar. Una altra calada. Realment era ella? Era la noia que havia promès tants cops que no provaria drogues? De fet,  què era allò? No ho sabia… i tot i això, va continuar fumant. Fins que ella ja no era ella. Fins que no controlava el que deia, ni el que pensava.

I fins que ell la va besar. Un i un altre cop. Li va agradar tant! I ell la va agafar. Estava anant massa lluny. No, ella no ho volia. Va provar de parar-lo. Tenia massa força. No se’l podia treure de sobre… I el cap li rodava. Per què no parava? Potser era que ella encara no ho havia dit. Ara… ho havia dit? O només ho estava pensant? “Para, si us plau… para…” no ha sabia. Finalment, va perdre el coneixement.

 ************************************************************************

Va obrir els ulls. Parets blanques, una manta suau, de cotó, que la tapava perquè no passés fred. No en tenia, de fred. Va girar el cap.

-Europa?- La seva mare se la va mirar. Tenia els ulls vermells i inflats de tant plorar. Les galtes vermelles.  

Europa va tancar els ulls. Què havia sigut, allò? Era un somni? No… era en un hospital. Quant de temps havia passat? No ho sabria dir. Com havia arribat allà? No ho recordava… Els va tornar a obrir. La seva mare se la mirava. Al seu costat ara hi havia el seu pare. De seguida va arribar el metge. Ara sí… res podia anar malament.

Bet Rosell Tinker

4rt ESO B Llatí

I.E.S. Cristòfol Ferrer

He fet una adaptació d’un mite ovidià del llibre de Narracions de mites clàssics que estem llegint a classe de llatí. Realment llegint-lo es pot comparar amb una història de la nostra vida actual. Quin és el mite? Si mireu la imatge potser us ajudarà. És un corb; us sona?

AQUÍ EL CORB ES DIU EDUARD

La Carme i l’Andreu es van conèixer a l’empresa on treballaven junts des de feia anys. Com que a ella la van ascendir i va passar a portar el departament on treballava ell, van començar a tenir una relació molt més estreta, i, és clar, ja se sap com va acabar tot allò.

Als cinc mesos van llogar un piset petit però il·luminat al centre de la ciutat, i van començar a viure-hi junts.

L’amic de la infància de l’Andreu, l’Eduard, anava cada dia al gimnàs al matí. Caminava fins a dos carrers més avall, girava a la dreta i es trobava de cara amb el rètol on posava “Centre Esportiu Municipal”. Aquell dia havia dormit poc acabant de corregir els exàmens dels seus alumnes de llatí, i anava amb els ulls mig aclucats pel carrer, per això el primer que va pensar en veure la silueta de la Carme agafada de la mà a un perfecte desconegut va ser que s’havia confós de persona. Però quan s’hi va fixar, va poder veure bé la dona del seu millor amic. Què hi feia, tan lluny de casa seva, i amb aquell home? No tenia pas germans, que ell sabés. Llavors ho va veure. A l’entrada de la boca del metro, la parella es va besar i es va separar.

Mentre corria a la bicicleta estàtica, l’Eduard va estar pensant en tot allò. Al final va pensar que el millor era explicar-ho al seu amic Andreu.

L’endemà mateix l’Eduard s’asseia al bar de la cantonada esperant el seu amic. Havien quedat per esmorzar. Quan l’Andreu va entrar per la porta del bar, l’Eduard va repensar-s’ho, però va fer el cor fort i al final li va explicar la infidelitat de la seva dona.

L’enganyat se’l va mirar incrèdulament “Qqq…què vvols dir amb això, Eduard?” I es va aixecar de la cadira, i va deixar el croissant a mitges i el seu amic allà plantats.

Ràpidament, l’Andreu va pujar a la moto i es va posar el casc, el ciclomotor va esbufegar, però finalment va arrencar en direcció al càlid piset que compartia amb la seva dona. Mentre conduïa, l’Andreu no se’n podia avenir, del que li havia dit l’Eduard. La seva dona, la seva fantàstica Carme, amb un altre?

Va posar les claus pel forat del pany de baix, i va pujar per les escales, no tenia temps d’esperar l’ascensor. Va obrir la porta i la seva dona va aparèixer per la porta de l’estudi. La discussió va ser forta, molt forta. Al cap de dos dies d’acabar amb ella, l’Andreu va deixar la feina. No podia viure tenint tan a prop la Carme. I per acabar-ho d’adobar, ja no tenia millor amic, “Adéu, Eduard, deixa’ns en pau a mi i als meus problemes d’una vegada” havien sigut les últimes paraules que assenyalaven el final d’una relació que potser havia estat sempre més a prop que aquella Carme tan enganyosa.

Maria Salat Navarro

4t Llatí IES Cristòfol Ferrer