Tag Archives: Art

Una guia turística a Roma

Salve!

Us proposo una ruta turística perquè aprofiteu al màxim la visita a Roma, us suggereixo aquest itinerari en el qual us mostro els monuments més importants de Roma, i que crec que són imprescindibles per visitar.
Roma, capital d’Itàlia, és una de les ciutats amb més història a tot el món, considerada com la Ciutat Eterna. Per això, no crec que hi hagi raons de pes per aquells amants de la història antiga o de les arts, però tot i per aquells que no els agradi la història, estic segura que els agradarà molt, ja que és una ciutat que està plena de sorpreses. Com us he dit anteriorment, no crec que hi hagi raons de pes per no anar de passeig almenys durant una setmana a aquesta bonica Urbs (ciutat) situada al cor d’un dels països més pintorescs del “vell continent”.

Roma és la seu del Vaticà, de grans museus, d’obres il·lustres com la Fontana di Trevi i de llocs preciosos com és el Colosseu Romà (Amphitheatrum Flavium Romae, en llatí) i moltes curiositats (la boca de la Veritat, en Pasquino, una piràmide romana…).

És una ciutat que us esperarà amb els braços oberts perquè la pugueu conèixer i gaudir totalment.

Chorouk Regrag, 2n Batxillerat Humanístic

Kouros i Kore

Kouros I Kore, del grec antic κοῦρος i  Κόρη respectivament,  és una obra escultòrica d’autor desconegut, esculpida durant el segle VI a.C en marbre, amb una alçada d’1,94 m el Kouros i 1,21 m la Kore. Formen part de l’estil grec arcaic.
Es troben i formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Atenes, a Grècia.

Kouros I Kore forma part de l’estil arcaic predominant en el període del S. VII a.C al S.V a.C.
Podríem caracteritzar l’obra amb diferents trets com ara:

– Gran influència de l’art egipci.
– Escultures rígides.
– Poc moviment amb un dels peus avançat i frontalitat del cos.
– Simetria.
– Ulls ametllats i lleu somriure.
– Figures masculines nues.
– Figures femenines vestides amb túniques.

Aquest tipus d’escultures de l’època, tenien diferents funcions, com ara: funció funerària, aquella gent que tenia possibles, manaven esculpir-les pel record o també tenia funció d’ofrena pels déus o per decoració de llocs públics.

Sabries dir alguna altra escultura grega d’influència arcaica?

Podries buscar informació sobre alguns exemples de Kouroi com  el curos del cap Súnion, kouros de Tenea o també anomenat Apol·lo de Tenea, kouros d’Aristodikos o de corai com la Dama d’Auxerre i l’Hera de Samos i la Kore amb el peple.

Us imagineu aquestes escultures en color? Com us agraden més?

Què n’opineu? Quina relació podeu establir entre l’escultura grega i el perfum Kouros de Yves Saint Laurent?
kouros

Laia Arcas Mateos
2n Batxillerat Humanístic B

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

La Maison Carrée a Nîmes

5.0.3

La Maison Carrée a Nîmes (França)

La civilització romana ha deixat una gran petjada en diferents àmbits de la nostra societat actual, un d’ells és l’art.

Les civilitzacions grega i romana van crear uns models artístics (art clàssic), especialment en arquitectura i en escultura, que s’han mantingut i recuperat al llarg del temps. L’art clàssic romà és una barreja d’elements i influències artístiques de diferents procedències. Això va ser gràcies al contacte cultural del poble romà amb els diferents pobles, i està especialment influït per l’art etrusc i l’art grec, dels quals van prendre alguns elements artístics.

Avui parlarem d’un temple que encara conservem avui en dia a la ciutat francesa de Nimes: la Maison Carrée.

Es tracta d’un temple edificat l’any 16 aC, és a dir, en temps de l’emperador Octavi August. En aquell moment ocupava un lloc en l’antic fòrum romà, la zona comercial de la ciutat, just en la confluència dels dos carrers principals: el cardo i el decumanus. Tanmateix, actualment se situa al centre de la ciutat.

El seu autor és desconegut però sabem que va ser construït per ordre del governador Agripa, que era la mà dreta d’August. Aquest temple és una mostra de les intencions d’Octavi August de romanitzar tot l’imperi que havia aplegat sota el seu poder. A banda de temples va fer construir edificacions civils com aqüeductes, teatres, amfiteatres, arcs de triomf… D’altra banda era una bona manera d’impressionar a altres pobles conquerits per demostrar el poder i la grandesa dels nous amos.

Imatge de previsualització de YouTube

La Maison Carrée és una obra d’influència grega tal com podem veure en la seva planta rectangular, l’ús del sistema arquitravat o els ordres arquitectònics clàssics a la qual s’hi van incorporar elements innovadors, propis de la tradició etrusca, com ara el podi elevat. Aquesta construcció, al mateix temps, seria un referent per al temple de l’Ara Pacis de Roma (13-9 aC) i segles més tard per al Renaixement i el Neoclàssic pel que fa la importància del pòrtic i l’ordre corinti emprat. EX: Església de La Madeleine de París (1807-1842).

Laia Costa,

2n de Batxillerat Humanístic

Hermes amb Dionís infant

Hermes amb Dionís infant de Praxíletes, Museu Arqueològic d’Olímpia (Grècia)

Fitxa tècnica

Títol: Hermes amb Dionís infant

Autor: Praxíteles ( Atenes, actiu al s. IV aC)

Cronologia: 350.330 aC

Tipologia: Escultura exempta

Material: Marbre

Mides: 2’13 metres d’alt

Estil: grec postclàssic

Tema: mitològic

Localització: Museu Arqueològic (Olímpia)

Pel que fa la fitxa tècnica, aquesta obra s’anomena Hermes amb Dionís infant i és d’estil grec postclàssic. Medeix 2’13 metres d’alt, és de marbre esculpida  per Praxíteles durant el 350-330 aC. És una escultura mitològica ja que representa uns déus grecs, Hermes i Dionís, i la podem trobar al museu arqueològic a Olímpia. Fou descoberta a l’interior del Herèon (temple d’Hera) d’Olímpia el 28 d’abril de 1877 curiosament en el mateix lloc referenciat  per Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3).

Imatge de previsualització de YouTube

Biografia de l’autor

L’ autor de l’obra és Praxiteles, fill de Cefisòdot el Vell.

Praxíteles, juntament amb Fídias, va ser un dels màxims exponents de l’escultura de l’antiguitat grega. Gran coneixedor dels materials, va treballar habitualment en marbres i va fer que aquest material es posés de moda una altra vegada en detriment del bronze.

No se sap gaire de la seva vida, encara que per la seva relació amb Friné –una cortesana famosa que li va fer de model-, se sap que el període màxim de la seva activitat artística va ser entre el 370 i el 340 a.C. La major part de la seva obra, en la qual destaquen les reproduccions de les deessa Afrodita, es coneix a través de les còpies romanes que se’n van fer.

Descripció formal

En aquesta obra veiem Hermes de peu, recolzant-se sobre una roca,  i aquesta coberta amb una túnica . Ell està agafant el petit Dionís. Hermes s’aguanta a través d’un port transversal que va des de la cama esquerra a la seva cintura i que és  imprescindible per suportar el pes de l’estàtua.

L’element més important de l’obra és l’estudi que l’artista fa de la compensació dels volums, que es veu clarament en la utilització del contrapposto. L’escultor vol que l’escultura tingui forma de S invertida que s’anomena corba praxiteliana, i per això li dóna una sèrie de característiques, com per exemple: Elevar un maluc i flexionar la cama contrària o corbar el tors perquè una espatlla estigui més alta que l’altra.

Aquesta figura presenta una caiguda natural dels plecs, per aconseguir aquest efecte, Praxíteles utilitza la tècnica dels draps molls, per aportar una sensació de realitat a la peça. Els cabells estan tractats, també de manera natural i tant el rostre com el tors d’Hermes s’allunyen de les característiques formals del segle anterior.

Detall de l’esquena d’Hermes on s’aprecien les marques de textura ratllada de la gradina (una eina metàl·lica semblant al cisell però amb el tall dentat, que deixa una textura ratllada.)

Temàtica:

Hermes amb Dionís infant s’inspira en la mitologia grega i mostra dos déus de l’Olimp: Hermes, déu del comerç i missatger diví, i Dionís, déu del vi.

Detall d’Hermes amb Dionís infant

Segons la tradició grega, Dionís era fill de Zeus i de la princesa de Tebes Sèmele, i durant la seva infantesa i adolescència va ser perseguit per Hera, l’esposa gelosa de Zeus. En un moment en què el perill d’Hera era especialment amenaçador, Zeus va retornar el jove Dionís una altra vegada a l’edat de la infantesa i va manar a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes. Aquest és el moment que reprodueix l’obra de Praxíteles.

Sembla que originàriament aquesta imatge decorava l’antic temple d’Hera a Olímpia. Quan es va trobar l’any 1877, l’escultura tenia les cames mutilades –reconstruïdes- i li faltava el braç amb el qual suposadament Hermes ensenyava a Dionís un gotim de raïm, fruit que el déu infant va descobrir quan era cuidat per les nimfes.

Els historiadors han convingut que probablement aquesta escultura va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Arcàdia, perquè Dionís i Hermes eren, respectivament, els patrons d’aquestes dues ciutats.

Models i influències:

Praxíteles va ser un artista que va seguir els cànons de bellesa imposats durant l’època clàssica tot i així, la seva obra està considerada la precursora dels canvis que van donar origen al nou llenguatge de l’estil hel·lenístic, ja que els déus i els herois eren representats en actituds humanes quotidianes i reflectien per primera vegada sentiments i emocions.

La seva influència es va fer notar durant aquell proper període i posteriorment en el Renaixement i la seva tècnica de la Corba Praxiteliana va ser molt imitada com a model d’equilibri en els segles posteriors.

Pervivència:

Jocs olímpics de Mèxic 1968

Comenta les diferències i semblances amb aquest mosaic romà trobat a Antioquia (Worcester Art Museum):

Hermes amb Dionís infant en un mosaic romà

Companys i companyes de Grec, aquí teniu el text grec de Pausànias (Descripció de Grècia, V,17,3), prova fefaent de l’autoria de Praxíteles:

 καὶ ἄλλα ἀνέθεσαν ἐς τὸ Ἡραῖον. Ἑρμῆν λίθου, Διόνυσον δὲφέρει νήπιον, τέχνη δέ ἐστι Πραξιτέλους, καὶ Ἀφροδίτη χαλκῆ Κλέωνος ἔργον Σικυωνίου.

Mireia Sánchez i Carlota Escrivà

2n Batxillerat Humanístic

Kahoot d’art a l’antiga Grècia

Aquest trimestre hem començat a treballar a classe la unitat 8 del llibre de Grec 1 que fa referència a l’art a l’antiga Grècia, és per això que la Laia i jo hem decidit fer un kahoot sobre aquest mateix tema.

Kahoooooottttt

Hem tractat diverses modalitats d’art (escultura, arquitectura, pintura…) i hem posat alguns exemples de les obres més importants de l’època.

L’Alèxia i la Sandra també han decidit fer un kahoot!

Esperem que us sigui d’ajuda i no oblideu realitzar altres kahoots relacionats amb l’art com ha fet el Joaquin sobre l’escultura grega! Ens encanta fer kahoots, però també uns recomanem aquest treball d’escultura grega col·laboratiu!

kahootescultura

Laia Arcas, Laia Costa, Alexia, Sandra i Joaquin Álvarez

1r de Batxillerat humanístic

 

El dorífor de Policlet: L’home ideal

Cada època té uns certs cànons de bellesa, sovint marcats pels artistes de les societats de l’època en qüestió. Els grecs eren partidaris de l’existència d’una bellesa única que es podia trobar a través de les proporcions. Aquesta idea provenia en un principi dels filòsofs Sòcrates i sobretot Plató. L’escultor grec Policlet va ser el primer en establir quins eren els cànons de bellesa de l’home i els va mostrar en la seva famosa obra “el dorífor”.

El dorífor de Policlet (Còpia de marbre)

Aquesta escultura, originalment feta en bronze i copiada després en marbre, va ser una de les més destacades de l’art grec clàssic. Policlet la va esculpir entre l’any 460 i el 430 a.C., i representa un jove preparat per participar en els jocs olímpics a la disciplina de la javelina, tot i que la que porta a la mà esquerra s’ha perdut i dóna nom a l’escultura: Dorífor del grec δορυφόρος “el que porta la llança”. Els grecs diferenciaven dos trets principals per a la bellesa humana ideal. El primer és la representació del cos nu d’un home jove, en la plenitud de la seva vida i amb un rostre serè totalment capacitat per participar en els jocs olímpics. Com es pot observar, la seva constitució física és excel·lent, i cal destacar el treball que va fer Policlet amb la musculatura del cos, particularment del pit. Per als grecs, els atletes eren com els models d’avui dia.

El dorífor trenca amb l’hieratisme de l’art grec arcaic a través de la postura de contrapposto, aixecant el maluc dret i flexionant la cama esquerra. Això crea una corba en la seva línia compositiva que dóna gran sensació de dinamisme. Aquesta tècnica fou utilitzada des d’aleshores per escultors com els romans o fins i tot per l’artista renaixentista Michelangelo Buonarroti. En quant a les proporcions ideals de les que parlava abans, es pot observar que la mida perfecta del cos era set vegades la del cap. El cap també estava dividit en tres seccions iguals dels cabells al front, del front a la punta del nas i del nas a la barbeta.

Una de les escultures que agafaren el dorífor com a referència va ser el cèlebre August de Prima Porta, fet l’any 20 a.C. (tot i que l’escultura que es veu a la fotografia és una còpia de l’any 14 d.C.). Aquesta obra d’autor desconegut presenta certes semblances amb l’obra grega, malgrat que s’aprecia una intenció molt més realista i menys idealista en el rostre i els plecs del paludamentum (mant púrpura que portaven els alts càrrecs militars romans). Té una actitud molt més autoritària, com es pot veure pel braç dret aixecat en senyal d’ordre, i un caràcter més bel·licista pel fet d’anar vestit amb indumentària militar. La postura del contrapposto és una clara influència del dorífor, però l’objectiu de l’August de Prima Porta no era mostrar l’home ideal, sinó propagar la imatge de l’emperador per tot l’imperi romà.

August de Prima Porta

August de Prima Porta

Us semblen perfectes les proporcions del cànon de Policlet, conegut com a 1/7? Quines creieu que podríem ser si no són aquestes? Veieu dinamisme a la figura? Quines altres escultures romanes i renaixentistes tenen una gran semblança amb aquesta escultura de Policlet? Quins són els seus autors? Podeu esmentar tres diferències entre l’escultura grega clàssica i la romana? Coneixeu alguna altra escultura de Policlet? Quina relacionaríeu amb un participi grec? Us animeu a fer una entrada per a una altra escultura grega o bé un treball col·laboratiu?

Carlos Thiriet Chaparro

Alumne de segon de Batxillerat B de Grec i Llatí

El Columbari romà de Vila-rodona

Coneixeu Vilabella? És un petit poble de l’Alt Camp, situat a set quilòmetres de Valls i a divuit de Tarragona, prop del riu Gaià, on la meva família i jo passem una part de les vacances. Ja podeu imaginar que, tractant-se d’un lloc al voltant de l’antiga Tarraco, les restes romanes es troben escampades arreu. Doncs bé, fa uns dies, vam fer una visita a un poble veí de Vilabella, Vila-rodona, amb la intenció de veure un dels monuments romans declarats per la Unesco (2003) com a bé cultural d’interès local: el columbari. L’edifici es conserva en força bon estat i s’hi ha fet una restauració parcial respectuosa que permet veure el conjunt en la seva forma i estructura originals.

Vista general del Columbari de Vila-rodona, Alt Camp. [Font: Joan Molar]

El columbari (columbarium) és un monument funerari destinat a contenir les urnes amb les restes provinents de la incineració dels cossos dels morts; segons els experts, és probable que pertanyessin als membres d’una família de lliberts, que s’hauria instal·lat en una villa propera; el conjunt data dels segles I-II dC. Es tracta, doncs, d’un monument funerari familiar que no està isolat, sinó dins d’una propietat rural (heredium).

Crida l’atenció l’exterior de l’edifici, que és sovint l’únic que es pot veure, ja que a l’interior només s’hi pot entrar amb visita concertada. Com que el temps ha malmès la façana, alguna cara ha estat reconstruïda en època medieval. Les que es conserven mantenen alguns dels elements que hem estudiat en les unitats sobre art clàssic: veiem un podium (alguna font d’informació parla d’estilobat) decorat amb arcs cecs, i, al damunt, unes columnes, també cegues, molt senzilles, que són falses pilastres dòriques.

Vista del podium, els arcs i les pilastres de l’exterior del Columbari. [Font: Jaon Molar].

Per sobre dels capitells hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La coberta de l’edifici descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües, i segurament seguia la construcció característica de les teulades que tots coneixem, i que s’anomena de tègula i ímbrex (del llatí: tegula,-ae; i imbrex, –icis). El conjunt exterior és de planta rectangular i està construït amb tècnica d’opus vittatum, una combinació de blocs de tova i fileres de maó.

Vista d’una de les cares del monument, on s’aprecia la seva tècnica constructiva original. Al davant, la placa en què es declara el Columbari bé cultural d’interès local. [Font: Joan Molar].

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts: una paret central separava el pòrtic (pronaos) de la cella (naos), que era el lloc sagrat. No es conserva res del pòrtic. La cella, -ae f. 1a decl. se situa al nivell del podium, -i n. 2a decl.,  és quadrada i té un absis semicircular, que és on es devia situar la figura o imatge de la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari. En els murs de l’interior es conserven sis petits nínxols o fornícules (loculi: plural de loculus, que és diminutiu de locus: m., 2a decl.), on es dipositaven les cendres dels difunts. El que corresponia al pater familias devia estar en un lloc preeminent, mentre que els de la resta de membres segurament es distribuïen al seu voltant. S’han trobat restes de la pintura que devia decorar les parets interiors.

En conjunt, però, no es tenen gaires dades sobre l’origen, evolució i determinades característiques del monument. El rètol que se situa al davant de l’edifici dóna la informació bàsica del que fins ara s’ha pogut investigar i saber del Columbari:

Rètol informatiu per als visitants del Columbari de Vila-rodona. [Font: Joan Molar].

Ara bé, el monument es conserva com una mostra impressionant de l’art funerari romà, a casa nostra. Aquí us deixo un enllaç per si voleu conèixer més detalls del Columbari de Vila-rodona.

Qüestions

  • Quins elements arquitectònics i artístics s’han esmentat en l’article? Quins coneixíeu i quins són nous?
  • L’etimologia del mot columbari no es relaciona ni amb la mort ni amb els enterraments. Per què creieu que ha arribat a tenir aquest sentit?
  • Coneixeu altres monuments funeraris romans a Catalunya?

Pau Molar. 1r batxillerat. 1.2