Aracne fila i fila

Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat

Com ja sabeu, durant la sortida que vam fer a Tàrraco, al museu vam veure diverses escultures que plasmaven l’estètica que tenia la gent de l’època de l’antiga Roma. Una escultura en concret va ser “El bust d’una dona desconeguda”, que ens va cridar a tots l’atenció per la complexitat del pentinat que portava. Si no la recordeu, aquí us deixo la imatge:

Bust d’una dona desconeguda (Museu de Tàrraco)

Aquest bust no pertany a una dona en concret, sinó que es va trobar a una zona residencial de Tarragona.

A Roma, els pentinats de les dones anaven variant durant els segles. Una dona de l’època de la República portava un pentinat amb adorns, com per exemple, la ratlla al mig i un monyo baix; però això va anar canviant amb el pas del temps. A mesura que Roma s’anava expandint, la societat romana absorbia i adaptava molts aspectes dels pobles conquerits, en aquest cas el pentinat, ja que això forma part de la cultura.

A l’Aracne ja hi h hagut alguns articles sobre estètica i vestimentes relacionades amb l’època romana, com aquest de l’Anna Pardo, que parla sobre l’abillament a l’antiga Roma. Al bloc “Bona Dea” trobareu molta informació sobre l’abillament de la dona romana, i a l’adreça Facebook, hi ha un gran recull de bustos femenins.

Comenteu les característiques i l’estil d’aquests pentinats i tipus de vestimentes que trobareu al grup “Bona Dea”. Si trobeu algun pentinat interessant o semblant a aquest podeu posar-hi l’enllaç.

En aquest bust destaca l’elaboració i complexitat del pentinat, moltsemblant al de les efígies de Faustina la Gran, esposa d’Antoní Pius. Aquesta dependència de la moda introduïda per l’emperadriu contrasta amb la individualitat dels trets de la cara, que representen amb realisme una dona ja madura (membre, segurament, de les capes altes de la societat de Tàrraco). Aquesta figura pertany a l’època de  mitjans del segle II dC, i té unes mesures de 33 x 19 x 26,5 cm. Està feta de marbre de Luni-Carrara esculpit.

Bust d’una dona desconeguda (vist des de darrere)

Per a la IX Magna Celebratio, les alumnes Cristina Ortiz, Andrea Ocaña (model) i Carla Pallach, alumnes de 2n de batxillerat del INS Isaac Albéniz, van voler representar aquest pentinat en una model de veritat. La Cristina, per al nostre pentinat va fer unes ones a l’aigua i trenes, motius els quals van formar part del pentinat que portava la dona a l’època imperial. Va ser un treball dificultós, i van necessitar molta paciència i ajuda, però el resultat final va ser reeixit.

El material que s’ha utilitzat per fer-lo és el següent:

• Pinta de pues estretes
• Pinta per a cardat de 5 pues
• Pinta d’una pua
• Pinta normal
• Pinces de rulos
• Forquilles planes
• Forquilles de monyo
• Laca
• Gomina
• Assecador
• Metxes de cabell postís
• Gomes petites
• Planxa

A continuació, l’explicació de tot el procés, dut a terme per la Cristina Ortiz:

Primer, va reunir tots els clips que tenia; després va fer diverses particions de cabell. Va separar dues porcions de cabell de la part de davant per fer les ondulacions i després va començar a fer les trenes que servien per fer l’espècie de “corona” de trenes de la part de dalt. Després de fer-les, les va ajuntar i les va enganxar al costat, i alhora va passar el cabell per baix de les trenes perquè tot el cabell restant quedés a dalt d’aquestes, i així poder fer la segona part de trenes.

Darrere de la corona de trenes que havia fet al principi, va guardar un trosset de cabell per poder tapar la part on s’enganxaven les altres trenes.

Després, va unir la segona capa de trenes en forma de U, i va tapar els clips amb el tros de cabell que havia guardat anteriorment.

Finalment va ondular el cabell de la part de davant amb la tècnica d’ones a l’aigua, i va posar molta laca.

I aquí, fotografies del procés i del resultat final:

Ainhoa Astasio 4t ESO Llatí

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”.  El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses.  A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament  i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o  abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí

Nosaltres vam traduir el text de Pausànias del llibre de grec 1 (editorial Teide) i, després de fer l’anàlisi sintàctica,  hem fet unes preguntes relacionades amb el text i hem pensat que estaria bé que vosaltres. aràcnids i aràcnides, les responguéssiu en grec.  Aquí deixem el text de Pausànias:

Τὸ ἄγαλμα τῆς Ἀθηνᾶς

PAUSÀNIAS, Descripció de Grècia I, 24, 6-7

De què està feta l’estàtua? De qui és l’estàtua? Què és d’or i d’ivori? Què hi ha al mig del casc? Com està l’estàtua? Que porta l’estàtua? Què té l’estàtua? Que hi ha damunt del pit de l’estàtua i de què està fet? Què hi ha aprop de la llança? Què es representa a la base dels peus de l’estàtua? Us ha semblat difícil de traduir aquest text?

Andrea Balart, Irina Balart i Elisa Moya
1r batx. C Grec i llatí

Després d’un comentari a un article d’una companya, la Teresa ens ha proposat que us parlem de la relació entre les optatives de 4t de l’itinerari humanístic, Música i Llatí. Vam començar amb les èpoques de la història de la música i ara estem aprofundint temari d’una d’elles: l’Edat Mitjana.

En aquesta època va ser el principi de l’escriptura sobre paper, Boeci i Cassiodor foren els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l’Europa medieval. En el principi de la música escrita, les lletres de les cançons eren de temes litúrgics i profans en la llengua llatina. Això era influència de la cultura que estava establerta, que feia que només es cantés als monestirs i esglésies.

Per això, els primers grans canvis de l’escriptura de la música els fan monjos com Hucbald, que comença a escriure línies que donaven l’entonació de la lletra; Guido d’Arrezo, que crea un tetragrama com a pauta, col·loca espais i línies l’entonació de les notes i crea els primers sistemes d’anotació proporcional amb durades establertes.

El papa Gregori I va influir molt en la manera de cantar la música de les esglésies d’arreu d’Europa. Després de la caiguda de l’imperi Romà, la unitat litúrgica cristiana es va descompondre en diferents ritus segons cada país. A causa d’això, a cada ritus es cantava una mateixa cançó amb les influències del seu país i Gregori I va enviar un petit grup de monjos a cada ritus i les va unificar en una de sola. Quan aquest mor, el cant pla passa a cant gregorià en honor seu.

Poc després la música va passar a altres estaments medievals, tant a nobles com a gent sense privilegi social. Els nobles es deien trobadors i trobadoritz (si era dona) i es diferenciaven dels joglars (els no privilegiats) per la seva cultura musical, que els permetia escriure-la; per això els joglars cantaven cançons dels trobadors.

Aquí us deixem una de les cançons que hem practicat a classe de Música, en llatí i amb part de les característiques que us hem anomenat abans.

L’últim que hem estudiat ha estat l’inici de la polifonia i de l’Ars nova, que se seguia cantant en llatí amb ritme i noves maneres d’escriure la música més semblants a com les coneixem actualment. Curiosament aquest nom té semblances amb un grup, Ars tunae, sobre el qual un ex alumne del nostre institut ens ha donat informació per complementar el nostre article. Moltes gràcies, Jordi.

Ars tunae són una banda de trenta músics, principalment de pols i pua, amb acordió, percussió i veus. El grup abraça diferents temes instrumentals amb molta varietat de tipus de música. Encara que el seu nom prové de la llengua llatina, els seus temes musicals i el mateix llenguatge no hi tenen gaire relació. El seu nom, Ars tunae, ens vol dir que dediquen el seu art a cantar cançons de les tunes, per això utilitzen el genitiu “-ae” que fa de complement del nom.

Sabeu què són les tunes? I d’on provenen?

Les tunes, o com es diu a Catalunya, estudiantines, són germandats d’estudiants universitaris que duen una combinació de vestits antics i que interpreten temes musicals folklòrics. Fa un any els vam poder gaudir en un concert que van fer al Círcol Catòlic de Badalona per recaptar de diners per la lluita contra el càncer.

Aquí teniu la noticia en TV de l’actuació d’Ars Tunae al Gran Teatre del Liceu. Hi ha una mala pronunciació, ¿la sabríeu trobar?

A més d’això, si busqueu l’origen de les estudiantines, trobareu que, segons algunes versions, provenen de la tradició goliarda del segle XIII. Feu recerca sobre el tema i trobareu altre cop el llatí com a llengua musical. Qui eren els goliards? Quin recull de cants molts famosos pertanyen a aquesta tradició? Quina és la seva temàtica i les seves caràcterístiques? Això dóna per una altre article…

Júlia Bardera i Noemí Gallego

4tB