Tag Archives: Arqueologia

Ca l’Arnau de Cabrera de Mar a Tv3

"Divendres" a Cabrera de Mar

“Divendres” a Cabrera de Mar

Dilluns 23 va sortir al programa Divendres de TV3 un dels molts patrimonis arqueològics d’època romana que hi ha al Maresme. Concretament, el patrimoni arqueològic situat a la vall de Cabrera de Mar. La muntanya que presideix el castell de Burriac, on es troba el poblat ibèric més extens de la Laietània, el qual tot i ser conegut des de 1915 i haver estat objecte de un bon grapat d’intervencions al llarg dels anys, resta en la seva major part completament desconegut, i solament uns pocs punts (torre de ponent, porta meridional) permeten visualitzar avui dia la seva entitat.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquest poblat va conviure en la seva darrera etapa amb un assentament itàlic de nova fundació,  situat a la plana, sota el nucli de població actual. La importància històrica d’Ilturo és innegable per comprendre el procés de romanització de la Laietània en el període anterior a la estructuració del territori en municipis, de fet es considera que l’abandó del lloc respon a la implantació de les noves ciutats de Baetulo i Iluro.

Els diversos closos arqueològics on s’ha detectat part de la superfície construïda d’Ilturo, responen als noms de Ca l’Arnau-Can Mateu, Can Benet i Can Rodon de l’Hort, així com alguns altres de menor entitat situats als encontorns. Tot plegat, fa que se li suposi a aquest assentament una extensió de més de tres hectàrees.

Un cop abandonats aquests nuclis de població abans de la meitat del segle I aC, la vall no va quedar deshabitada, sinó que si varen implantar instal·lacions agropecuàries, sobretot dedicades a la viticultura. Però el que més destaca del període alt-imperial és el jaciment de Can Modolell, interpretat con un centre cultual d’àmbit regional, que va sobreviure com a tal fins l’adveniment del cristianisme.

 Entre l’agost de 1997 i el de 1998 es va documentar i delimitar aquest conjunt arqueològic, però una visió quasi completa de les restes constructives no es va aconseguir fins el 2007. Des dels primers treballs, ja es va evidenciar que tot el conjunt estava format per dos realitats constructives diferents. La primera d’elles va ser interpretada com un centre administratiu i polític, amb un període de vida establert entre la meitat del segle II aC i el primer quart del segle I aC, i que ara identifiquem com Ilturo. La segona corresponia a un establiment de producció d’àmfores vinateres (figlina) que hauria funcionat entre el segon quart del segle I aC i els primers decennis de la centúria següent.

La troballa més rellevant del conjunt fou la dels banys públics (Balnea), la qual va facilitar la identificació de tota la superfície construïda que els envoltava com a pertanyent a un assentament de la República Romana, que gaudia del mateix tipus d’equipament que hi havia als llocs d’origen dels seus habitants.

Imatge de previsualització de YouTube

Es tracta d’un edifici molt ben dissenyat, que originalment constava només de tres sales de servei, que marquen alhora un recorregut en el seu us. A l’edifici s’accedia des d’un carreró  que donava directament al vestuari (apodyterium), el qual tenia al canto nord uns bancs adossats. D’allà es podia passar a la sala tèbia (tepidarium) proveïda d’una pica (labrum) de la qual es conservava el suport. D’aquesta habitació es passava després a la sala calenta (caldarium), proveïda d’un banc al mig i també d’un labrum. Al cantó oest tenia la banyera (alveus) situada al damunt d’un hipocaust (subsòl buit i escalfat). La resta d’instal·lacions la composàvem els forns amb el seu praefurnium, que permetien l’escalfament de l’aigua i del alveus.

En un moment posterior, la instal·lació s’amplia amb la construcció d’una sauna de planta circular (laconicum), algunes habitacions annexes pel cantó oest i també una sala porxada al sud del laconicum. De retruc això fa modificar l’accés principal del complex, que ara es fa des de l’oest. L’abastiment de l’aigua necessària per als banys ve des de la muntanya per mitja de conduccions en plom primer i per canalons de ceràmica després, que permetien el seu emmagatzematge en l’espai situat entre el praefurnium i el tepidarium.

Un fet singular que presentaven aquests banys era que tant el tepidarium com elcaldarium estaven coberts per mitja de sostres de superfícies corbes fabricats a base d’unes peces de ceràmica d’uns 20 cm de llarg (tubuli afusats) que s’inserien les unes dins les altres. Aquests tubuli, ja muntats i armats amb varetes de ferro transversals i verticals, estaven recoberts per morter de calç i emblanquinades, fet que donava a aquests sostres l’aparença exterior i interior de cúpules i superfícies corbes molt avançades per al seu temps.

Les construccions situades al sud del Balneum i una bona part dels que hi ha entre aquest i la figlina corresponen a domus de tipus itàlic. També es poden interpretar com a tallers i magatzems les construccions que hi ha just al nord del balneum. Una de les característiques de l’assentament és la seva disposició adaptant-se al terreny, forma poc regular, amb absència de carrers creuats en angle recte. De fet, l’eix principal de circulació de sud a nord seria, com avui dia, el curs de la riera.

Imatge de previsualització de YouTube

A l’extrem nord del clos, la part ocupada per la figlina, centre terrissaire, es superposa a les estructures d’hàbitat anteriors ja abandonades. Tot plegat sembla ocupar una àrea d’uns 600 m2, presidida per un forn de planta rectangular de set per sis metres que encabeix dins seu tant la cambra de foc i el laboratori com el praefurnium. L’entrada de les àmfores dins el forn es feia per una porta situada al nord, de metre i mig d’ample. El laboratori esta separat de la cambra de foc per una graella que té  14,75 m2 de superfície útil i que esta suportada per dues naus separades per un muret central que serveix de base a les arcades que suporten el pes de la graella i de les àmfores que si posarien al damunt. Les àmfores produïdes en aquesta figlina corresponen als tipus Dressel 1 citerior, Tarraconense 1 i Pascual 1.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquí us deixo el programa de Divendres de dilluns, dedicat a el jaciment arqueològic de Cabrera de Mar:

Amb Espartac Peran i Oriol Soler

Origen: El jaciment arqueològic de Cabrera de Mar

Mariona Cava i Ruiz, alumna clàssiques de segon de batxillerat

Es troben restes romanes a Badalona amb la re-construcció de la C-31!

 A Badalona, s’han trobat restes romanes a partir d’un estudi arqueològic realitzat abans de la construcció de les millores al lateral de l’autopista C-31. L’estudi, elaborat per l’empresa d’arqueologia ATICS S.L., ha aportat uns resultats positius pel coneixement de l’antiga Baetulo romana.

El passat mes de maig la Generalitat de Catalunya va licitar aquesta excavació per a valorar el nou projecte sobre les restes romanes que formen part del Bé Cultural i d’Interès Nacional de Badalona (BCIN).  Amb un pressupost de 270.000 euros i després de tres mesos de constant estudi, els investigadors han pogut obtenir uns grans resultats que, per la seva banda, no es veuran afectats per les properes obres, ja que quedaran per sota del camí viari.

Els principals descobriments d’aquest patrimoni arqueològic són alguns murs i paviments relacionats amb l’àmbit industrial i domèstic, 8 sitges, més de 170 rases de vinya d’època romana i època moderna i altres estructures arqueològiques que s’han trobat fins al límit de l’àrea del BCIN. Però la identificació més important que s’ha fet ha sigut la del traçat del cardo maximus, que ajudarà a aclarir la distribució urbana de l’antiga Baetulo.

Ara, i després d’aquestes excavacions, s’espera que es faci un informe per a cada resta abans de portar-les al Museu de Badalona, on se situen les termes. Pel que fa a les obres dels laterals de l’autopista es té previst començar-les a principis de la primavera, entre els mesos d’abril i maig, segons ha pogut confirmar l’Ajuntament de Badalona.

 

Obres realitzades a la C-31

Obres realitzades a la C-31

Restes romanes a Badalona.

Restes romanes a Badalona.

Jonathan Romero, estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona

Mireia Sánchez, 2n Batxillerat Humanístic

Amphitheatrum Flavium Romae

Imatge de previsualització de YouTube

Un dels edificis més importants de l’antiga Roma és l’amfiteatre. La paraula ‘amfiteatre’ està formada pel prefix ‘amfi-‘ «ambdós» i el substantiu ‘teatre’, per la qual cosa ve a significar «teatre doble». En efecte, la planta oval de l’amfiteatre recorda la forma que resultaria d’unir dos teatres pel diàmetre de les seves escenes. Conegut originalment com a Amfiteatre Flavi (Amphitheatrum Flavium), passà a ser anomenat Colosseum perquè al seu costat hi havia una gran estàtua, el Colós de Neró.
Tots els que hem viatjat a Roma hem visitat el Colosseu (més conegut com a Coliseu). És un dels edificis més significatius i importants del món. Per això, he volgut fer un Thinglink amb les parts d’aquest important edifici. Les parts més importants de l’edifici son: la càvea (cauea) o graderia a la qual s’accedeix mitjançant un sistema d’obertures anomenades vomitoris (uomitoria); l’arena (harena), espai on es feien els espectacles, envoltada d’un podi (podium) elevat que la separava de la càvea; el soterrani part que es troba sota l’arena.

En l’amfiteatre s’oferien tres tipus d’espectacle: els combats de gladiadors (munus gladiatorium); les caceres (uenationes) i, en alguns casos, les naumàquies (naumachiae). En els primers hi participaven diferents tipus de gladiadors, els més importants dels quals eren els reciaris, els tracis i els samnites o secutores. Les uenationes consistien en lluites entre feres, entre feres i homes, exercicis de doma o exhibició d’animals estranys. Les naumàquies eren simulacions molt realistes de combats navals.

Naumàquia

Naumàquia

Espero que us sigui d’ajuda i que deixeu als comentaris quin és el vostre edifici romà preferit!

 

A Catalunya es conserven restes d’un amfiteatre de pedra a Tarragona i de la planta d’un amfiteatre de fusta a Empúries; en tots dos casos l’edifici és fora muralles. Molt recomanables de visitar, ja que no estan molt lluny i així podem conèixer el nostre passat romà.

Aquí us deixo una fotografia que vaig fer en el meu viatge a Roma el passat nadal, l’amfiteatre Flavi en l’actualitat:

IMG_5273

Laia Costa, 1r Batxillerat Humanístic  

El Columbari romà de Vila-rodona

Coneixeu Vilabella? És un petit poble de l’Alt Camp, situat a set quilòmetres de Valls i a divuit de Tarragona, prop del riu Gaià, on la meva família i jo passem una part de les vacances. Ja podeu imaginar que, tractant-se d’un lloc al voltant de l’antiga Tarraco, les restes romanes es troben escampades arreu. Doncs bé, fa uns dies, vam fer una visita a un poble veí de Vilabella, Vila-rodona, amb la intenció de veure un dels monuments romans declarats per la Unesco (2003) com a bé cultural d’interès local: el columbari. L’edifici es conserva en força bon estat i s’hi ha fet una restauració parcial respectuosa que permet veure el conjunt en la seva forma i estructura originals.

Vista general del Columbari de Vila-rodona, Alt Camp. [Font: Joan Molar]

El columbari (columbarium) és un monument funerari destinat a contenir les urnes amb les restes provinents de la incineració dels cossos dels morts; segons els experts, és probable que pertanyessin als membres d’una família de lliberts, que s’hauria instal·lat en una villa propera; el conjunt data dels segles I-II dC. Es tracta, doncs, d’un monument funerari familiar que no està isolat, sinó dins d’una propietat rural (heredium).

Crida l’atenció l’exterior de l’edifici, que és sovint l’únic que es pot veure, ja que a l’interior només s’hi pot entrar amb visita concertada. Com que el temps ha malmès la façana, alguna cara ha estat reconstruïda en època medieval. Les que es conserven mantenen alguns dels elements que hem estudiat en les unitats sobre art clàssic: veiem un podium (alguna font d’informació parla d’estilobat) decorat amb arcs cecs, i, al damunt, unes columnes, també cegues, molt senzilles, que són falses pilastres dòriques.

Vista del podium, els arcs i les pilastres de l’exterior del Columbari. [Font: Jaon Molar].

Per sobre dels capitells hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La coberta de l’edifici descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües, i segurament seguia la construcció característica de les teulades que tots coneixem, i que s’anomena de tègula i ímbrex (del llatí: tegula,-ae; i imbrex, –icis). El conjunt exterior és de planta rectangular i està construït amb tècnica d’opus vittatum, una combinació de blocs de tova i fileres de maó.

Vista d’una de les cares del monument, on s’aprecia la seva tècnica constructiva original. Al davant, la placa en què es declara el Columbari bé cultural d’interès local. [Font: Joan Molar].

L’interior del Columbari estava dividit en dues parts: una paret central separava el pòrtic (pronaos) de la cella (naos), que era el lloc sagrat. No es conserva res del pòrtic. La cella, -ae f. 1a decl. se situa al nivell del podium, -i n. 2a decl.,  és quadrada i té un absis semicircular, que és on es devia situar la figura o imatge de la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari. En els murs de l’interior es conserven sis petits nínxols o fornícules (loculi: plural de loculus, que és diminutiu de locus: m., 2a decl.), on es dipositaven les cendres dels difunts. El que corresponia al pater familias devia estar en un lloc preeminent, mentre que els de la resta de membres segurament es distribuïen al seu voltant. S’han trobat restes de la pintura que devia decorar les parets interiors.

En conjunt, però, no es tenen gaires dades sobre l’origen, evolució i determinades característiques del monument. El rètol que se situa al davant de l’edifici dóna la informació bàsica del que fins ara s’ha pogut investigar i saber del Columbari:

Rètol informatiu per als visitants del Columbari de Vila-rodona. [Font: Joan Molar].

Ara bé, el monument es conserva com una mostra impressionant de l’art funerari romà, a casa nostra. Aquí us deixo un enllaç per si voleu conèixer més detalls del Columbari de Vila-rodona.

Qüestions

  • Quins elements arquitectònics i artístics s’han esmentat en l’article? Quins coneixíeu i quins són nous?
  • L’etimologia del mot columbari no es relaciona ni amb la mort ni amb els enterraments. Per què creieu que ha arribat a tenir aquest sentit?
  • Coneixeu altres monuments funeraris romans a Catalunya?

Pau Molar. 1r batxillerat. 1.2

De itinere: Castulo

Castulo: ciutat ibero-romana

Antecedents preibèrics: Castulo és una de les ciutats més antigues del sud de la Península ibèrica. Abans de ser ibèrica, Castulo fou dominada pel regne de Tartessos. Crida l’atenció el fet que la ciutat estigués organitzada de manera partida entre dos monticles, separats per una vall.

Vista general de l’entorn de Castulo, prop de Linares, Jaén. [Font: Joan Molar].

Aquest assentament es va aliar amb Cartago ja abans de la Segona Guerra Púnica. Castulo va ser utilitzada com a cap de pont entre les colònies cartagineses de la Península Ibèrica i les ciutats de l’interior. De fet, l’estratègia de Cartago per assolir el domini de la Península Ibèrica va ser la de l’estira-i-arronsa. Per una banda, Cartago disposava d’un poderós exèrcit per sotmetre pobles i obligar-los a pagar tributs, i, per l’altra, tenia una extensa xarxa d’ambaixadors que oferia presents exòtics i luxosos als cabdills de les comunitats per guanyar-se el seu favor. Els arqueòlegs han trobat a Castulo restes de materials provinents de Xipre i d’altres punts de la Mediterrània oriental, que serien una prova dels regals dels cartaginesos als cabdills de Castulo. Ara bé, el principal interès que tenien aquells per controlar la ciutat era la seva proximitat als jaciments miners de la zona, rics en plom i plata; la seva explotació va servir per sufragar les guerres i batalles en què es va veure implicada Cartago.

Ciutat púnica: Una de les raons que han permès als arqueòlegs considerar que Castulo va ser ciutat púnica, és a dir, ocupada i aliada dels cartaginesos, és la troballa del basament d’una torre de defensa, de la qual s’han conservat alguns elements: els fonaments, els primers escalons i els carreus originals d’aquests. En la torre s’observen algunes característiques constructives que fan pensar que va ésser edificada per púnics. En l’interior hi ha un espai quadrangular però irregular. Per unir els blocs de pedra, es van fer servir claus en forma de doble “t”, fets de bronze i recoberts de plom: així s’asseguraven la seva resistència. L’estructura de la torre era molt especial: estava composta per diversos compartiments concèntrics. Si algun enemic aconseguia esfondrar un mur, havia de continuar enderrocant una altra muralla; almenys n’hi havia quatre, segons els arqueòlegs; totes elles fetes de fang. Els defensors se situaven al centre de la torre, en una posició endarrerida, per protegir-se dels atacs. El director de les excavacions ens va cridar l’atenció sobre un fet. El gruix dels murs de la torre i l’alçada que se suposa que tenien (4 metres i mig per la banda que mirava cap al poblat) eren extraordinaris, la qual cosa fa pensar que la torre tenia una doble funció de defensa, interior i exterior. Els cartaginesos no es refiaven del tot dels habitants de dins del poblat. En els enfrontaments bèl·lics són freqüents les traïcions i els canvis de bàndol, i la Segona Guerra Púnica no en va ser cap excepció. Els pobladors de Castulo van anar canviant de bàndol, per estar situats sempre al costat del guanyador.

Al final de la guerra, els romans van desembarcar a Empúries, i la batalla es va començar a inclinar a favor seu. L’inici de la victòria va agafar els castulenses amb el pas canviat. Els romans van baixar cap a Tàrraco, després van seguir l’Ebre i finalment es van dirigir a Cadis, deixant Castulo per a un altre moment. Un cop acordada la capitulació dels gaditans, l’exèrcit romà va tornar sobre els seus passos. Les legions romanes, liderades pel tarragoní Eli Marci, van assetjar i cremar un assentament iber proper a Castulo per escampar la por entre els habitants de la ciutat. El líder romà tenia raons personals per esborrar-la del mapa: en un canvi de bàndol durant la Segona Guerra Púnica, els castulenses, per reconciliar-se amb els cartaginesos, van assetjar la torre on estava instal·lat un general romà i el van matar. Tot seguit, van oferir el seu assassinat a Cartago com una mostra de fidelitat. Al final, els romans, com que havien de desembarcar a Àfrica, tenien pressa i van acordar amb els habitants de Castulo una rendició pactada, encara que no se sap en quins termes. Després de la victòria, Roma es va fer amb el control de les explotacions de plom i plata i, com a símbol de la seva victòria, va ordenar enderrocar les torres i la muralla d’aquest poblat.

L’historiador Tit Livi és una de les primeres fonts que ens dóna notícia de l’enclavament iberoromà de Castulo. Vegeu aquesta observació treta de Ab urbe condita, 24, 41. 7

Castulo, urbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset, ad Romanos defecit.

ANÀLISI GRAMATICAL. Estructura general de l’oració:

Oració principalCastulo ad Romanos defecit.

Aposició del SN Castulourbs Hispaniae ualida ac nobilis et adeo coniuncta societate Poenis ut uxor inde Hannibali esset.

Oració subordinada dins de l’Aposició: ut uxor inde Hannibali esset.

Castulo urbs Hispaniae ualida ac nobilis: Castulo: Nominatiu singular masculí i nucli del SN (Subjecte); urbs Hispaniae ualida ac nobilis: SN en aposició, el nucli del qual és urbs: Nominatiu singular femení. Hispaniae: Genitiu sing. fem. CN. Tot seguit, trobem un SAdj. integrat per dos adjectius en nominatiu singular femení (ualida ac nobilis) i units per la conjunció coordinant copulativa ac.

et adeo coniuncta societate Poenis: Conjunció coordinant copulativa (et), que uneix valida ac nobilis amb coniuncta: tots tres són modificadors del substantiu urbs. Segueix un adverbi modal (adeo). A continuació, trobem coniuncta és una forma de participi (coniuncta: coniunctus, -a, -um, pp. coniungo: 3a conj.), que concorda amb urbs. El participi, com que té arrel verbal, pot portar complements; en aquest cas, societate: Ablatiu femení sing.: (societas-atis: 3a decl.) i Poenis: ablatiu plural masculí (Poeni-orum: 2a decl.)

ut uxor inde Hannibali esset: ut és conjunció subordinada adverbial consecutiva, relacionada amb adeo (fins a tal punt … que); uxor és SN (Subjecte) en nominatiu singular femení (uxor -oris, 3a decl.); inde és adverbi de lloc. Hannibali: Datiu singular masculí, amb funció de Datiu possessiu. Finalment, esset: Verb en tercera persona; pretèrit imperfet de subjuntiu actiu de sum. Desenvolupa la funció de nucli del PV de l’oració subordinada consecutiva que s’inicia amb ut.

ad Romanos defecit: ad Romanos és sintagma preposicional, encapçalat per ad, seguida d’un substantiu en acusatiu plural masculí; la funció del sintagma és de CC. Per acabar defecit: Verb en tercera persona del singular; pretèrit perfet d’IA. Nucli del PV i, per extensió, de l’oració principal (Castulo ad Romanos defecit).

TRADUCCIÓ DEL TEXT: Càstulo, una ciutat d’Hispània, forta i noble, i fins a tal punt unida en aliança amb els cartaginesos que Hannibal tenia una esposa d’allà, va lliurar-se als romans. 

Ciutat romana: Una mica allunyada de la torre púnica, es troba l’espai que correspon a una construcció romana. Es tracta d’un edifici destinat al culte imperial de Domicià, però amb els murs enderrocats i sense coberta, en senyal de rebuig a la memòria de l’emperador, que morí assassinat per una conspiració del seu conseller. Amb ell s’acabà la dinastia Flàvia en el tron de Roma. El senyal de l’edifici en ruïnes s’ha d’interpretar com una damnatio memoriae; és a dir, una condemna, una negació, de la memòria dels vençuts. En el que va ser l’interior de l’edifici s’ha conservat un mosaic molt bonic, ple d’imatges que representen el significat que Roma tenia per als propis romans.

Mosaic de la villa romana de Castulo. Vista general. [Font: Joan Molar].

Per una banda, l’imperi aspirava a l’eternitat; per l’altra, garantia l’abundància i la riquesa dels seus ciutadans. En una meitat del mosaic hi és representat el mite d’Endimió i Selene (Σελήνη). La deessa de la Lluna, que munta en un carro de cavalls, estima Endimió. Per això demana a Zeus, l’aplegaire de llamps, poder baixar durant la nit a la Terra per veure el seu amant. Zeus li ho nega, però, en compensació, ordena que Endimió s’adormi per sempre. D’aquesta manera es manté jove, i Selene el contempla cada nit admirant la seva bellesa. El mite fa referència a l’anhel d’eternitat de l’Imperi Romà, que aspirava a ser intemporal.

Mosaic amb l’escena de Selene i Endimió. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

En un altre extrem del mosaic, observem la llegenda del judici de Paris, narrat per Homer en la Ilíada. En un pla distingim les tres deesses, Afrodita, Hera i Atena; en un altre pla, veiem Paris i Hermes; aquell li retorna la poma al déu, després d’haver fet la seva tria. Es pot comprovar que l’escollida és la deessa de l’amor, ja que està una mica separada i avançada respecte de les altres. Aquest episodi no és representat en el mosaic per casualitat, sinó que cal entendre’l com una lliçó sobre l’origen de Roma. Recordem que l’Eneida (Aeneis) de Virgili situava aquest origen en la mateixa guerra de Troia, que esclatà a causa del rapte d’Hèlena per part de Paris.

Mosaic amb l’escena del judici de Paris. Villa romana de Castulo. [Font: Joan Molar].

A l’entorn de les dues escenes que he comentat, trobem la representació de les quatre estacions o edats de l’home (infància, joventut, maduresa i senectut), en referència al cicle etern de la vida, que s’equipara a l’imperi. Les imatges corresponen a rostres humans en les seves successives fases vitals.

Imatge de la primavera / joventut en el mosaic de  Castulo.  [Font: Joan Molar].

Els amorets (així s’anomenen els Eros anònims) molsuts que adornen el mosaic es presenten tots ells amb el carcaix, capturant cérvols, conills i aus. Com que és un dels motius més repetits en el mosaic, aquest es coneix amb el sobrenom de “Mosaic dels Amors”.

Imatge d’un dels amorets del mosaic de Castulo.  [Font: Joan Molar].

Altres animals completen el conjunt, i també són representats en un moment àlgid del seu cicle vital: les femelles amb senyals d’alletament (el guia ens va cridar l’atenció sobre el detall del mugrons) i els mascles en zel. El missatge és el de la plenitud de l’imperi: els romans, com que eren el producte de la fusió entre els llatins i alguns troians, el poble protegit per Afrodita, estaven destinats a ser ciutadans d’un gran imperi, hegemònic per a l’eternitat.

Ciutat paleocristiana: Tal com hi havien arribat Cartago i Roma, el cristianisme, amb l’empenta dels primers temps, també va arribar a Castulo. I, efectivament, en aquest poblat, just al costat de la construcció romana, vam poder observar un baptisteri del segle IV. L’edifici constava de dos espais: un per als iniciats, i l’altre per als no iniciats, separats per una pica baptismal. En aquella època, el ritual d’entrada al cristianisme era el bateig per immersió. Per això, la pica del baptisteri té unes dimensions considerables.

Restes del baptisteri paleocristià de Castulo. [Font: Joan Molar].

Un cop celebrada la cerimònia del baptisme, l’iniciat s’integrava a la comunitat cristiana, que a Castulo no era gaire gran. En el museu de Linares, prop del jaciment, es conserva una imatge, procedent del baptisteri de Castulo, que representa Jesús acompanyat dels apòstols Pere i Pau. El nostre guia ens va comentar que, en la imatge, Jesús no porta barba; el fet sobta perquè, quan se’l representa com a adult, el més habitual és contemplar-lo amb barba. Cal dir que, en l’antiguitat, als ancians se’ls suposava experiència i saviesa; per aquesta raó, en la majoria de representacions iconogràfiques, els savis portaven barba. Jesús, en tant que Messies o profeta segons el cristianisme, posseïa la saviesa per la seva naturalesa divina. En conseqüència, és molt possible que els pares de l’Església retoquessin la imatge facial de Jesús afegint-li la barba. La imatge provinent de Castulo, doncs, seria una mostra inicial de la representació de Jesús, quan encara no s’havia introduït aquest detall en el seu rostre.

Si voleu saber com va continuar la història en l’enclavament de Castulo; el que s’ha pogut descobrir i reconstruir fins ara en el jaciment, sota la direcció de l’arqueòleg Marcelo Castro, us deixo aquest enllaç, abans de passar a les qüestions. També podeu consultar més fonts clàssiques, per obtenir informació de primera mà, o informar-vos sobre el projecte FORVM MMX, qui sap si us animeu a col·laborar-hi…

Qüestions:

  • Situeu la segona Guerra Púnica: Per què va començar? Quins líders militars s’hi van enfrontar? Com va acabar?
  • Qui va ser Domicià? Com va morir i qui el va succeir?
  • Relacioneu el judici de Paris amb la Guerra de Troia i amb el missatge de l’Eneida de Virgili.

Pau Molar Vilà, 1.2 Batxillerat

La presència de la ceràmica romana a Premià de Mar

11083608_878889098842749_6056535244966864958_n

Aquest matí he anat al Museu de l’Estampació a assistir a una conferència impartida per en Ramon Coll i la Marta Prevosti, on ens han explicat l’origen, l’evolució de la forma de les àmfores al llarg del període històric dels edificis del jaciment (des de l’època de la República tardana fins el segle II, ja que després en desapareix la utilització) i les característiques de les diferents “generacions” d’aquests recipients tan típicament clàssics.

Jo hi he anat per curiositat personal, i, tot i que la ceràmica no és l’aspecte que més m’entusiasma de l’arqueologia, m’ha fascinat la quantitat de coses que es poden saber a partir d’aquest tipus de material (sempre que estigui dins el marc d’un jaciment arqueològic). Per exemple, podem saber si hi havia producció de ceràmica en un lloc si hi trobem peces mal fetes, deformades o defectuoses, ja que aquestes no es comercialitzen i, per tant, han estat utilitzades (o llençades) al mateix lloc de producció.

A més, hem d’entendre que el llegat romà de Premià de Mar no es limita a les parets de Can Ferrerons, sinó que el conjunt de troballes comprèn una superfície d’unes quatre hectàrees de terreny, que, si no estassin urbanitzades, ens revelarien un munt d’incògnites que ara tenim sobre l’edifici de planta octogonal i ens mostrarien tot el complex arquitectònic en la seva esplendor. De fet, la majoria de les troballes pel que fa a les àmfores s’han realitzat a la zona de la plaça del doctor Ferran, tant a la Gran Via com a l’espai que ocupen els blocs de pisos de Vall Premià.

Així que, tant als premianencs com als badalonins us convido a visitar i gaudir del patrimoni romà del nostre poble, que tan desapercebut ha passat i que tant important és.

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat Humanístic

Can Ferrerons resorgeix de les ombres

El jaciment de Can Ferrerons, que conté les restes d’una vil·la romana de planta octogonal, veurà finalment la llum el diumenge 15 de març. Durant aquest dia els romans envaïran els voltants del jaciment, i Barcino Oriens i el grup de Reconstrucció històrica de Badalona ens transportaran de nou al món de fa 2000 anys.

Can Ferrerons, Premià de Mar

Com podeu veure aquí, la reconstrucció històrica servirà per fer reviure les restes arqueològiques d’aquesta sumptuosa construcció dels segles III/IV, de la qual tan sols coneixem la funcionalitat en el sector oest, on es localitza un petit balneum.  Mentre els visitants s’esperin per visitar el jaciment podran veure com era un campament romà del segle II dC i gaudir d’alguns oficis que ens portaran a la vida quotidiana dels habitants de la vil·la.

Us convido a venir i a gaudir d’aquest jaciment, que forma part del patrimoni cultural de Premià de Mar i que, a més, és excepcional en tota la Mediterrània.

image009

Quina millor manera hi ha de visitar un jaciment romà que entre un ambient romà?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat C

De itinere: La petjada romana a la Llombardia.

Aquest any he anat, amb la meva família, a passar uns dies de vacances de Nadal a Milà. El viatge ha estat molt interessant, entre altres coses, perquè hi he pogut trobar molts testimonis de la influència romana i llatina. Us faré una il·lustració de la ruta que vam seguir.

Mapa de la ruta del nostre viatge a Milà. Adaptat per Joan i Pau Molar

Vam sortir de Badalona el dia 28 de desembre per arribar fins a Grenoble, una ciutat francesa, important nus de comunicacions; allà hi vam fer nit. L’endemà ja ens vam dirigir a Milà. Prèviament, vam fer una parada tècnica a Torí. Ja coneixíem la ciutat, n’havíem visitat els monuments principals en altres viatges, i aquesta vegada només hi vam ser unes hores. Però va ser interessant la descoberta d’una església, als afores de Torí, d’estil neoclàssic, que tenia, en el seu fris, aquesta inscripció en llatí. Ordo populusque taurinus ob adventum regis. L’església es va edificar en homenatge al rei Vittorio Emanuele I, que, el maig de 1814, va retornar a la ciutat de Torí, després de la caiguda de l’imperi napoleònic.

Església de la Mare de Déu, a Torí. [Font: Joan Molar]

Anàlisi morfosintàctica

Ordo: Nominatiu singular masculí de la tercera declinació (ordo, -inis).

populusque: Nominatiu singular masculí (populus, -i). La partícula -que és una conjunció coordinant copulativa, enclítica.

taurinus: Adjectiu gentilici. Nominatiu singular masculí  (taurinus, -a, -um).

Ordo populusque taurinus: Sintagma nominal; els nuclis són ordo populus.

ob: Preposició d’acusatiu.

adventum: Acusatiu singular masculí de la quarta declinació (adventus, -us).

regis: Genitiu singular masculí de la tercera declinació (rex, -gis). Complement del nom adventum.

Ob adventum regis: Sintagma preposicional, complement circumstancial de causa.

La traducció seria la següent: “La noblesa i el poble de Torí per l’arribada del rei”.

Al cap d’unes hores, vam arribar a Milà. Era fosc i feia fred, però vam disposar de força dies per visitar la ciutat i els seus voltants. Ara us citaré els punts més interessants de la nostra sortida.

Basílica de Sant Ambròs. Ja sabeu que aquest sant fou bisbe de Milà. La basílica és una construcció molt antiga, d’estil paleocristià. En el seu interior conserva les relíquies de Sant Ambròs, Sant Gervasi i Sant Protasi (se’n poden veure els cadàvers: resulta una mica macabre). En un racó de la nau central, s’observa un tabernacle. Està format per peces de diversos estils. Podem observar un baix relleu del segle IV, representant el Sant Sopar, segons l’estil dels sepulcres romans.

Tabernacle de l’interior de Sant Ambròs de Milà. [Font: Joan Molar]

En l’altra cara del tabernacle, la mateixa escena és representada en romànic llombard, i data del segle X: el seu estil és molt més rude i simple. Cal pensar que els primers cristians, sobretot a Itàlia, conservaven les tècniques de construcció i d’escultura romanes, ja que Itàlia és l’hereva de l’Imperi Romà, però fora d’aquest àmbit, no es coneixien i els constructors o artistes només podien imitar-les. Fixeu-vos en la diferència respecte de la imatge anterior.

Una altra peça del tabernacle. [Font: Joan Molar]

En la cúpula de la basílica, s’hi pot veure un mosaic bizantí del segle XIII, amb unes inscripcions en alfabet grec, que he comentat en un altre article. Us deixo aquí la foto, perquè també s’hi llegeix una inscripció llatina, molt habitual en els Pantocràtors medievals. Fixeu-vos que el Crist en majestat aguanta un llibre obert, amb la llegenda Ego sum lux mundi.

Cúpula bizantina de la basílica de Sant Ambròs de Milà. [Foto: Joan Molar]

Faré l’anàlisi morfosintàctica de la inscripció:

-Ego: És el pronom personal tònic de la primera persona del singular. És el subjecte de l’oració.

-sum: És la primera persona del singular del present de l’indicatiu actiu. És el verb copulatiu de l’oració de predicat nominal.

-lux: És un nominatiu singular femení de la tercera declinació (lux, lucis). És el nucli de l’atribut.

-mundi: És el genitiu singular masculí del mot de la tercera declinació (mundus, mundi). És el complement del nom lux.

La traducció és aquesta: “Jo sóc la llum del món”. Ja sabeu que és una de les metàfores que identifiquen Jesús, al costat d’altres, que ens han arribat a través dels evangelistes: “Jo sóc el principi i la fi” (l’Alfa i l’Omega), “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

Després de la basílica de sant Ambròs, la visita a Milà, amb la catedral, els seus carrers i galeries comercials, ens va ocupar força temps, però també en vam tenir per anar a altres llocs. La ciutat de Bèrgam va ser molt bonica, amb un barri alt molt atractiu. En trobareu més detalls en un altre article.

Ben a prop de Bèrgam, ens vam aturar en un altre indret, força interessant pels seus orígens romans ben visibles i ben conservats: Brescia. Es tracta de l’antiga colònia romana Brixia. L’emperador Vespasià hi féu edificar, en commemoració d’una victòria militar, el temple del Capitoli, que encara conserva algun fragment d’inscripció commemorativa.

Temple del forum romà de Brescia. [Font: Joan Molar]

El temple està situat en l’espai del forum i a prop del teatre de la ciutat, que es conserva en prou bon estat, però sense punt de comparació amb el que vam poder observar al final del nostre recorregut. Ja hi arribarem.

Vista del forum de  Brescia. [Font: Joan Molar]

El nostre següent punt de destinació va ser la ciutat de Parma. Parma és coneguda pel formatge i pel prosciutto (pernil salat), però també perquè és la ciutat natal d’un pintor cèlebre del renaixement, Antonio da Correggio.

Precisament per admirar les seves pintures, vam visitar la capella de Sant Pau, al centre de la ciutat, i vam poder resseguir una sala plena d’imatges de tema mitològic, que ara us reproduïm.

Frescos mitològics de Correggio, a la capella de sant Pau, de Parma. [Font: Joan Molar]

 Ja veieu que s’hi observen divinitats i figures conegudes pels amants del món clàssic: Afrodita, les Tres Gràcies, Ceres, un sàtir o Pan, Hèstia. Fixeu-vos que cadascuna d’aquestes figures es pot identificar pels seus atributs: l’infant Cupido, el carro i les espigues, la siringa, el foc.

Els següents dies vam visitar els paisatges alpins, amb els seus llacs i els cims nevats, tan bonics en aquestes dates nadalenques. Ja de retorn a casa, vam fer una aturada a Aurenja (en francès, Orange), una ciutat del sud de França (regió Provença-Alps-Costa Blava) que, en època romana, rebé el nom d’Augusta Arausio.

No ens va costar de trobar un teatre impressionant, un dels més ben conservats del món, ja que manté el mur de l’scaena, perdut en la majoria d’altres teatres de l’antic imperi romà que avui encara es visiten.

Teatre romà d’Aurenja, vist des de fora [Font: Joan Molar] i des de dins

La construcció data del segle I i correspon al regnat d’Octavi Cèsar August. D’altra banda, ens vam deturar a contemplar l’arc de triomf que presideix una de les vies d’accés a la bonica ciutat provençal. Es tracta d’un monument commemoratiu; sembla que fou erigit en honor de Caius Marius després d’una victòria militar, però no se’n té la seguretat.

Igual que el teatre, l’arc de triomf es manté en molt bon estat; en ell es poden apreciar encara els relleus de temàtica bèl·lica. Us deixo un vídeo brevíssim, on faig la presentació del monument.

Imatge de previsualització de YouTube

Qüestions

  • Repasseu les imatges de la capella de Sant Pau de Parma; hi trobareu moltes referències mitològiques que deveu conèixer: expliqueu-les breument. 
  • Definiu les parts del teatre que s’esmenten en l’article i expliqueu quines actuacions s’hi feien. Us podeu ajudar dels enllaços que hi ha en aquest treball sobre Arle.
  • Digueu en quin lloc exacte de la cúpula de Sant Ambròs de Milà es troba la inscripció llatina Ego sum lux mundi. Com ha arribat fins a nosaltres? A part del sentit literal, quin és el seu significat extens? Podeu consultar aquest article.
  • Busqueu imatges de sarcòfags romans, semblants al primer que us he mostrat en el tabernacle, pertanyent a la basílica de Sant Ambròs de Milà. Si em busqueu de les ciutats i museus més propers o que hem visitat, millor.

Valete omnes!

Pau Molar, 1r batxillerat

Explorant Can Ferrerons

Premià de Mar té molta història oculta, de la que els joves en sabem molt poc, per això he fet un Thinglink de Can Ferrerons, un jaciment romà que tenim en el poble i que no coneixem. Amb aquesta informació podrem saber-ne més sobre la història de Premià.
Aquí podeu veure un treball de recerca sobre Can Ferrerons, guanyador del Primer premi HERÀCLES 2012 i una part en el TR també premiat Turisme arqueològic al Mareme. No us el perdeu!!

 

Us agrada visitar llocs antics i saber-ne més sobre el que ha passat o com es van originar? Heu visitat algun jaciment romà o alguna arquitectura romana? En cas que n’hàgiu vist alguna, a on esta situada i digueu-ne si us va agradar o no.

Què us ha semblat Can Ferrerons? El visitareu quan s’inauguri?

Els aràcnides que l’han visitat n’han fet ficcions, fins i tot amb premi, treballs de recerca i projectes de recerca de 4t amb molt èxit!

Mariona Sabanés 1r BAT Llatí

La Bàrcino més visual: reconstruccions en 3D

Ahir, els amants del món clàssic vam assabentar-nos que s’havia creat una aplicació per a tauletes (Bàrcino 3D) que ens mostra com era la ciutat de Barcino a finals del segle III de la nostra era. Va ser impressionant (com a mínim en el meu cas), perquè no sabia que des de Barcelona s’estaven impulsant aquest tipus d’iniciatives, cosa que em va provocar una grata sorpresa.

Els usuaris poden veure els espais i monuments de la ciutat romana Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, ubicar-los en l’actual i admirar l’estructura urbanística de l’antiga ciutat romana amb perspectiva d’ocell, a més de veure tots els edificis amb força luxe de detalls (com podreu comprovar al vídeo):

De moment, l’aplicació està disponible per a tauletes i a finals d’any també ho estarà per a telèfons intel·ligents.

L’Ajuntament prepara dues aplicacions més sobre l’època romana de la Sagrera i les domus de Barcelona.

La reconstrucció en 3D és un fenomen a l’alça en el món de l’arqueologia i els museus, degut al magnífic suport que dóna a les persones que no són expertes en el tema, ja que els ajuda a fer-se una idea de què eren els conjunts de sòcols que actualment podem trobar en un jaciment arqueològic qualsevol.

Salve visitator!

Arnau Lario
2n Batx.