Aracne fila i fila

Era de matí, la tripulació ens acabàvem de despertar i estàvem començant a preparar-nos. Feia un dia preciós, les aigües del riu estaven molt tranquil·les i cristal·lines. Portàvem tot el matí navegant en direcció a Roma. Quan hi estàvem arribant, en passar per un congost, vaig escoltar un gran cop i, de sobte, el vaixell es va clavar en sec. El vaixell no es podia moure, ens havíem quedat embarrancats. Això no podia estar passant, el vaixell que transportava l’estàtua de la deessa Cíbele s’havia quedat atrapat a les portes de Roma. Això havia de significar alguna cosa, ja que la nostra missió era sagrada. L’oracle de la ciutat havia anunciat el que s’havia de fer perquè els romans guanyessin la guerra contra els cartaginesos, la imatge de la deessa Cíbele havia d’arribar a Roma. Ara tocava aconseguir de qualsevol manera que el vaixell tornés a moure’s, però no hi havia manera de fer-ho. El capità va intentar fer avançar la nau, però no funcionava.

Un munt de xalupes lligades a la nau, empenyent amb totes les seves forces, però res, no hi havia manera de desembarrancar la nau. Després de tants intents sense resultat, la gent es comencà a desesperar. A Roma totes les mirades anaven dirigides cap a la vestal Clàudia. Corrien rumors que ella havia trencat el seu vot de castedat i per això la imatge de la deessa Cíbele no volia entrar a Roma. Clàudia es va declarar innocent davant la Vestal maxima i va sortir camí cap a la nau. Al cap de mitja hora, la Clàudia va arribar al costat del vaixell atrapat, va cridar una xalupa, va pujar-hi i va manar que la portessin al costat del vaixell. En arribar al costat, la Clàudia va cridar un mariner. El meu capità em va cridar i em va enviar a veure quina cosa volia la noia. La Clàudia, sobre la xalupa, es va descordar el cinturó i em va demanar que el lligués a la nau. Mentre jo lligava el cinturó al vaixell, la xalupa marxava cap a terra amb la Clàudia. Vaig intentar lligar el cinturó a la barana de proa, però en veure que no resistiria, vaig decidir lligar-la a una maroma gruixuda de popa. Una cop el meu capità havia assegurat el nus del cinturó, Clàudia, que estava a terra, va agafar el cinturó per l’extrem, se’l va passar per sobre de l’espatlla i es va disposar a arrossegar el vaixell. Tothom la va prendre per boja, però quan va començar a tirar, la nau es va començar a avançar al compàs dels seus passos. La gent es va quedar bocabadada i, en veure que la nau s’alliberava, van esclatar a cridar d’admiració.
Clàudia va començar a plorar i donava gràcies a la deessa Cíbele tot dient que potser la divinitat havia embarrancat el vaixell perquè ella pogués demostrar la seva innocència.

Daniel Martín
1r Batxillerat

Estàtua de Cíbele a Madrid Font: wikimedia.org

A la ciutat de Roma el sol s’està amagant i aviat es farà de nit, mentrestant els romans cobreixen l’estàtua que dóna forma al meu cos amb llençols. Suposo que ho fan per protegir-me de qualsevol contacte amb l’exterior que em pugui fer malbé, ja que el dia de demà al meu cos li espera un llarg i intens trajecte.

El meu descans d’aquesta nit m’ha permès percebre que a la ciutat hi ha especulacions sobre la castedat de la vestal Clàudia. S’especula que aquesta té un amant romà i que és molt possible que això l’hagi portat a trair la seva promesa de ser casta.

M’agradaria pensar que això no és cert ja que això pot ocasionar a la vestal un seriós problema del qual la paraula no li serviria de defensa davant els jurídics ulls de la gent.

Més tard, quan ja es pot apreciar alguns raigs de llum del sol, escolto tant brogit entre la multitud de la població com tensió. Puc imaginar que la tensió deu venir donada per la importància que representa un acte com aquest per als romans.

Avui el meu dur cos haurà de ser transportat fins el port d’Òstia per arribar al meu destí, Cartago.

I no pot tenir lloc cap error, tot ha de succeir amb plena exactitud. Qualsevol fet que no estigui planificat podria acabar en tragèdia i tot hauria de ser refet i res de l’esforç produït fins ara haurà  estat útil.

L’Oracle ha desitjat que l’estàtua del meu cos, cos de la deessa Cíbele sigui traslladat fins a Cartago travessant territoris secs com també molls, port d’Òstia, sense fer-me malbé i així ha de succeir.

Damunt la ciutat s’ha situat el sol il·luminant tots els racons de la ciutat romana. Allà hi ha els expectants romans esperant la meva arribada. Sense adonar-me soc enmig del carrer transportada per homes i vestals que arrosseguen el meu cos amb molt d’esforç.

De sobte puc sentir com enmig del riu camí del port d’Òstia  la vestal Clàudia se sent molt incòmoda davant els ulls de la gentada que se li claven a sobre.

El meu cos ha quedat encallat enmig del riu camí al port d’Òstia, això no era el planificat per cap poder diví ni per ells, els ciutadans. Això fa que es busqui un responsable, el qual ha fet que el manifest i desig de l’Oracle no s’hagi produït satisfactòriament.

Aquest acusat és la vestal Clàudia, o millor dit, el seu trencament de la castedat, qual cosa ha provocat, a ulls dels romans que jo, l’estàtua, quedi encallada.

La vestal Clàudia es deixa mostrar molt nerviosa ja que sap que la paraula no li serveix de defensa i que el pas del temps juga en contra seva.

Passa la nit i el meu cos continua aquí, al mateix lloc on havia quedat encallat aquest migdia. No tinc fred ni calor, només sento com les onades xoquen contra  la pedra que em forma i no puc dormir pensant si aquest és el meu destí o si la vestal Clàudia estarà pensant cap solució per portar-me fins Roma.

Poc a poc va sortint el sol i la vestal Clàudia li demana a la vestal Màxima que l’ajudi a arrossegar-me. Veig com la vestal Clàudia, amb l’ajuda del mariner, agafa el cinturó i se’l cenyeix a la seva petita cintura.

La sacerdotessa comença a caminar i jo segueixo el seu pas. Els romans queden encantats davant els fets que els seus ulls estan apreciant. Finalment, aconsegueixo arribar al meu destí i els romans callen, sabent que les seves acusacions davant la vestal Clàudia i la seva castedat no eren certes.

Ja sabia jo que la meva idea d’encallar-me faria que la vestal Clàudia decidís arrossegar-me i així poder demostrar al seva innocència.

Judith Consentino

1r Batxillerat

Com a bona Premianenca interessada pels temps remots, avui he assistit al Museu de l’Estampació de Premià de Mar atreta pel suggeridor títol amb què s’anunciava la xerrada de la prestigiosa investigadora de l’ICAC  Marta Prevosti.

L’arqueòloga ens ha assenyalat, en primer lloc, que la fascinació pels objectes del passat és inherent a l’ésser humà, de manera que tenim testimonis que des d’antic hi ha hagut gent que guardava i gaudia d’objectes d’èpoques anteriors. És el cas, per exemple, de la Vil·la dels Papirs d’Herculà, on s’ha trobat una col·lecció de vuitanta escultures a la qual pertanyen les imatges que il·lustren el cartell.

A continuació, ha passat a definir l’arqueologia com a part de la Història amb metodologia pròpia, que ha presentat amb un símil força il·lustratiu. Segons Prevosti, l’arqueòleg actua com un psicòleg a la recerca de les capes de records per trobar la clau interpretativa dels conflictes emocionals presents. A mi, personalment, m’ha semblat una comparació molt encertada, de debò.

L’estudi estratigràfic com a base principal de la metodologia arqueològica ha estat el tema següent, sobre el qual la ponent ha remarcat la connexió amb ciències experimentals com la geologia. Ha explicat com es formen els estrats, com s’interpreten en sentit invers a la seva formació per tal de saber la cronologia relativa del jaciment, és a dir, l’ordre de cada estrat, i també per conèixer-ne la datació exacta gràcies sobretot a les troballes ceràmiques o l’utillatge.

Altres tècniques de datació com el carboni 14 o el paleomagnetisme ens remeten de nou a la relació d’aquesta disciplina històrica amb les ciències experimentals, així com els registres paleo-ambientals, les anàlisis pol·líniques, els estudis ossis i de microcarbonis, que ens donen dades sobre el clima, la fauna i la flora de l’entorn.

Després d’aquesta visió general de l’arqueòleg com a psicòleg del passat que ha de tenir molt de científic per poder arribar a conclusions fidedignes, Prevosti ha dedicat una segona part a la tècnica de les prospeccions per se, independentment que finalment obrin pas a una excavació. És en aquest punt on l’estudi arqueològic s’assembla més a la investigació detectivesca a què fa referència el títol de la xerrada, ja que s’apropa a un joc de pistes que l’investigador ha d’analitzar i interrelacionar per poder arribar a conclusions amb les màximes garanties d’encert. El més destacat, al meu entendre, ha estat que, des d’aquell moment, el públic hem pogut gaudir d’una detallada exemplificació relacionada amb el projecte Ager Tarraconensis del qual forma part Marta Prevosti. És apassionant escoltar com les traces de les àmfores han portat a la detecció de la rellevància de la família Clodius Martialis, un membre de la qual va arribar a ser duumvir de Tàrraco, i a la detecció de la sèquia que portava l’aigua als seus camps vitícoles.

Per acabar, la investigadora ha posat el colofó amb la referència a dues campanyes arqueològiques llegendàries en tant que pioneres, en les quals la intuïció i la passió pels enigmes no tenen res a envejar al mateix Sherlock Holmes. Quina millor mostra de l’encís de la recerca arqueològica que la passió de diletant que va portar Schliemann fins a la mítica Troia o la intuïció d’un més rigorós Arthur Evans, que va treure a la llum l’esplendor de Cnossos?

Fet i fet, ha estat una estona enriquidora que s’ha clos amb un breu col·loqui provocat per un auditori que es resistia a deixar marxar una ponent que ens havia posat la mel a la boca i ens havia obert més interrogants encara. No és estrany, doncs, que en honor de l’espai en què ens trobaven, s’animés Prevosti a girar els ulls al camp de l’arqueologia tèxtil, on encara hi ha molt per dir.

Si teniu dubtes, estimats aràcnids i aràcnides premianencs, pregunteu-los a dues companyes que hi eren presents i les quals he detectat immediatament, perquè eren dels pocs joves que hi havia entre el públic. He parlat amb una d’elles i m’ho ha confirmat, mentre l’altra s’afanyava a parlar amb l’oradora per qüestions del Treball de recerca. M’agradaria saber qui sou, perquè no he pensat a preguntar-vos el nom…

Com a tema d’investigació us proposo que desenvolupeu els dos exemples que han posat punt final a l’exposició, tal com us he indicat. Qui són aquests personatges? Per què atribueixo “passió de diletant” a l’un i “intuïció” amb més rigor a l’altre?

TERESA DEVESA MONCLÚS

Els alumnes de Llatí i Grec de quart d’ESO, primer i segon de batxillerat de l’institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer el passat dia 6 de novembre una sortida a Tarragona (l’antiga Tàrraco), l’objectiu de la qual era ensenyar-nos i fer-nos veure com era la vida dels romans en l’antiguitat a la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco.

La sortida va tenir un ritme força dur, ja que vam quedar tots a dos quarts de vuit a l’institut, i a més, a Tarragona vam haver de caminar molt, i la tornada a casa semblava no arribar mai, amb anècdotes que després explicarem.

Tot va començar a les 7:30, que era l’hora indicada per trobar-nos tots a la porta de l’institut, però fins i tot alguns alumnes despistats (m’hi incloc) vam haver de pujar a l’aula a buscar les fitxes de l’excursió. Tothom va arribar a l’hora, sense retards, tal i com estava previst. A les 7:40 pujàrem a l’autocar. Va començar el viatge d’anada cap a Tarragona i l’ambient de l’autocar era molt silenciós, es notava que tots estàvem adormits. A les 9:15 vam baixar de l’autocar a esmorzar, a una gasolinera propera a Tarragona. Cap a tres quarts d’onze vam fer la nostra segona parada. Va ser a l’aqüeducte, on l’Anna (alumna de segon de batxillerat) ens va explicar una mica la història de Tarragona, abans de l’arribada dels romans, i després ja passat l’aqüeducte, en Victor explicà la construcció i història del monument. El trajecte per l’aqüeducte va ser molt divertit i interessant, ja que des d’allà dalt hi ha unes vistes espectaculars. Per tornar a l’autobús, teníem dues opcions: travessar per sobre l’aqüeducte, o anar per baix. Uns quants vam optar per fer el camí que semblava més difícil, i anàrem per baix, però tot va resultar més fàcil del que semblava. Després vam tornar a l’autocar i vam reprendre el nostre viatge, que va ser molt curt (més o menys uns 10 minuts) fins a arribar a Tàrraco. La nostra primera parada a Tarragona va ser l’amfiteatre, i ens vam asseure a les grades, a la zona corresponent a les persones de classe mitjana (tribuna alta) per completar la fitxa específica de l’amfiteatre i per sentir l’explicació dels companys de primer de batxillerat.

A continuació, vam anar al museu, en el qual primer vam veure un vídeo amb la història de Tàrraco i després anàrem per feina. Vam veure l’escriptura dels romans a les pedres, després escultures de Juli Cèsar i Júpiter. A continuació pujàrem a les altres sales per veure-hi més escultures, objectes que utilitzaven els romans i altres coses. A una sala on hi havia escultures (però només els caps) vam veure els pentinats tan treballats que es feien, i la Teresa fins i tot va dir que qui es faci un pentinat femení a l’estil romà (si és possible, és clar), li pujaria un punt a l’avaluació. Alguns van dir que s’ho farien… Però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho, veurem si ho aconsegueixen.

Després del museu, anàrem a les escales de la catedral, on les tutores ens van dir que ens deixaven dues hores per menjar, i en definitiva, fer un volt per l’antiga Tàrraco. A un quart de quatre ens havíem de retrobar tots i totes a les escales. Ens vam separar com vam voler, en grups d’amics de classe o el que fos, i vam anar a fer un volt. Compràrem menjar i descansàrem una estona. Ens retrobàrem a dos quarts de quatre a les escales, tal i com estava previst. Sortosament ningú es va perdre!

Començava una nova ruta per la ciutat. Primer vam anar a l’antiga audiència, on la Cristina ens va explicar la història de les classes socials a l’antiga Tàrraco; hi havia una maqueta treballadíssima de la ciutat i molts van agafar apunts per a les fitxes d’activitats. Després d’això va començar la gran caminada resseguint la muralla, per anar fins a la torre del Pretori, on va tenir lloc la caminada més cansada. Centenars i centenars d’escales que semblava que no s’acabessin mai. Més amunt va venir la part divertida, ja que per pujar a la torre hi havia unes escales amb molt poc espai i la gent tenia por de caure’s, però al final tot va sortir bé. I per fi vam arribar al nostre objectiu, la terrassa, amb vistes perfectes de tota la ciutat, on s’observava tot al detall i on es respirava d’allò més bé. Ens vam fer fotos, descansàrem, i baixàrem de la torre cap a a baix, i anàrem a veure les restes que quedaven del antic circ. Després que els de batxillerat ens contessin la història del circ, ja anàrem a esperar l’autobús. Arribà a un quart de sis, i reprenguérem el camí cap a casa, que va resultar molt fatigós per la interminable caravana que hi havia. Arribàrem cap a dos quarts de vuit, i ens acomiadàrem fins al dia de classe següent.

Va ser una sortida interessant i divertida, on vam aprendre i, el més important, on ens vam fer una idea de com era la vida a l’antiga Tàrraco. Va ser tot molt interessant i divertit, menys la tornada a casa.

Qüestionari:
1. Descriviu alguna peça específica del museu i digueu per a què la utilitzaven els romans.
2. Quina parada us va agradar més i per què?
3. Comenteu la vostra experiència personal en pujar al terrat del Pretori.

Text: Artem Shramchenko
Fotografíes: Natalia Alert Franco
Alumnes de quart d’ESO del INS Isaac Albéniz de la matèria de Llatí

Pompeia va ser una ciutat de l’antiga Roma que va ser destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79. Els antics romans l’anomenaven Pompei i el 5 de febrer de l’any 63 va haver-hi un terratrèmol molt fort i la ciutat va quedar molt malament però just quan ja estaven a punt d’acabar de reconstruir-la el Vesuvi va esclatar deixant tota la ciutat sepultada.

Es diu que cap allà a les deu del matí, els gasos que empenyien des de l’interior del volcà van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter del volcà i es van reduir a innombrables fragments amb una pluja de cendra tan espessa que tapava el Sol. A partir d’aquell dia, la ciutat va deixar d’existir i va romandre durant segles sota una capa de més de 6 metres de cendres i escòries volcàniques. Però gràcies a que va quedar colgada de cendres la ciutat s’ha conservat d’una manera extraordinària ja que encara podem trobar cossos de la gent que hi vivia i les pintures de les parets, per aquesta raó forma part del Patrimoni de la Humanitat.

Si voleu saber com era el pa i l’alimentació de Pompeia podeu visitar aquest enllaç. També si teniu curiositat podeu fer una ullada a l’apunt que va fer l’Aïda Espasa sobre la prostitució l’any passat.

A continuació, us he adjuntat un Power Point que vaig fer l’any passat, a 4t d’ESO, sobre Pompeia que espero que us agradi.

Sabíeu de l’existència de Pompeia? Què sabíeu? Què en penseu? Us sembla un tema interessant? Creieu que va patir molt la gent que vivia a Pompeia? L’heu anat a visitar?  Us agradaria anar-hi?, etc.

Clàudia Cazaux Cuberas
1r batx. C