Aquí teniu el treball personal del Carlos Cuevas, on es combina la passió pel futbol i la recerca dels orígens de la necessitat humana de cercar una fugida a les dificultats de la vida, en aquest cas, a través de l’esport.
[Si voleu visionar-lo còmodament, cliqueu aquí]
Tot seguit, podreu llegir la meva actualització d’un mite d’Ovidi (val més tard que mai!). Sabríeu dir quin?:
La millor de la competició de ball!
El que m’encantava, com no, era ballar Hip-hop. Jo vivia a Brooklyn, i ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus pares, ja que als pocs mesos de néixer, el meu pare va desaparèixer, no sé encara ni per què. I d’altra banda, la meva mare va tenir càncer de mama, que li va provocar la mort només quan jo tenia vuit anys. Per això, visc amb la millor amiga de la meva mare, la Jenifer, procedent d’una família pobra, amb cinc boques que alimentar inclosa jo. Em vaig criar al carrer, cada dia després d’anar al col·legi, que tampoc hi anava, m’ajuntava amb ells, una banda de nord-americans, que es passaven el dia practicant passos i fent confrontacions amb altres bandes. Jo, doncs, també formava part del grup, era com diguem, la capitana. Gairebé tots els cap de setmana, ens anaven a competir a festivals que es convocaven als pitjors barris de Brooklyn. El propòsit de la Jenifer era que m’apuntes a una escola especial de dansa, ja que deia que tenia molt de talent com el que va tenir la meva mare. Això veritablement, era el que sempre havia somiat, arribar a ser una ballarina professional i no dependre de ningú. Jo no hi estava encara molt convençuda, ja que hauria de deixar enrere tots aquells que estimava, però, després de reflexionar-hi molts dies, ho vaig decidir.
Aviat va arribar el dia de la competició. Hi havia molta gent que lluitava per aquest gran somni. Hi havia una noia, les típiques nenes riques mimades, que era bastant bona, però s’ho feia creure molt. Al final de la competició, vam quedar precisament nosaltres dues. La primera que va haver de sortir a ballar vaig ser jo: vaig fer tot el que podia i més, procurant no cometre cap errada perquè em poguessin desqualificar. Després va ser ella qui va sortir, i abans de fer-ho, em va mirar com dient “que creus que ets millor que jo?”, bah, i jo vaig restar preocupada.
La noia ho va fer magnífic i jo ja estava segura que no guanyaria el premi. Aleshores, després d’una estona que els tribunals s’aclarissin, van sortir amb què totes dues ho vam fer molt bé i que es quedaria en un empat: havíem de fer un combat, com en el carrer. Això significava que posaven la música i ens picàvem l’una contra l’altra sense cap regla, i amb això acabaria sortint la guanyadora. Finalment, el tribunal va decidir que jo fos la guanyadora, ja que ella va intentar fer un pas molt difícil i no li va sortir. La noia tota enfurida va agafar-me del coll i em va trencar el collaret d’or blanc que sempre portava amb mi, ja que era allò que em feia sentir-me a prop de la meva mare. Jo, amb el cor trencat, vaig agafar el collaret i me’n vaig anar a casa sabent que havia aconseguit el meu somni i que la meva mare segurament estava molt d’orgullosa de mi. La noia va quedar molt enrabiada per la meva fulgurant victòria i la seva injusta derrota.
Irena Jagustin, 1r batx llatí i grec
“Dànae rebent la pluja d’or” és una obra pictòrica que es troba al Museu del Prado a Madrid.És un quadre d’unes dimensions mitjanes 129×1802cm, que pertany al moviment artístic del Renaixement, concretament del Cinquecento (1553), realitzat amb la tècnica oli sobre tela.Coneixem que l’autor d’aquesta obra pictòrica és Tiziano (Ticià, en català) Vencellio nascut a Venècia als voltants del 1488/90 i va morir als 1576. Es va formar al taller de Giovanni Belleni, on va ser company de Giorgione, qui li va influir en els seus delicats paisatges, la riquesa cromàtica i la tècnica de l’esfumat. Aviat Ticià va evolucionar, creant obres religioses de gran solemnitat, luxoses i coloristes. Molt famós i admirat en el seu temps, visqué en una mansió veneciana, rodejat de literats i músics. Rebé les màximes distincions, però només deixà la seva ciutat en comptades ocasions. Retratà altres personalitats i executà els més variats gèneres pictòrics, entre els quals destaquen els temes de religió, mitologia o amb els simbolismes d’un aspecte quotidia (al·legoria).
Ticià va tenir una llarga vida que aprofità i evolucionà cap a un apassionament, interpretatiu i tècnic, que al final de la seva vida revelà un patetisme de franca intensitat dramàtica, accentuada per la llibertat del dibuix, de formes dissoltes, quasi impressionistes.
Aquest pintor utilitza una habitual atmosfera de llum daurada a les seves obres, que crea una gran sumptuositat a les seves composicions especialment a les mitològiques que es veu realçada per l’esplèndida sensualitat dels cossos nus i l’ambientació càlida i vital. En el cas del retrat, Ticià aconseguí unes figures d’impressionant grandiositat.
Centrant-nos més amb l’obra veiem que la composició esta basada en dos triangles que engloben a les dues dones i delimiten dos móns oposats, aquests móns els podem diferenciar pel que fa a les figures, colors, il·luminació, sensacions, etc.Tot gira al voltant dels colors i els seus matisos mentre que el dibuix queda en un segon pla (característica del cinquecento). Té una gamma cromàtica molt variada, càlida a les parts importants i amb diferents tonalitats per aconseguir els efectes de la llum i ombra, aconsegueix un modelat suau del cos de Dànae.
Els cossos i l’àmbient general centren l’interès de l’autor i aconsegueix crear un ambient càlid amb la vibració dels colors i els efectes de la llum que produeix amb una pinzellada molt solta a les robes del llit més detallada al cos de Dànae per suggerir una pell anacrada i sensual que contrasta amb la pell fosca,bruna i el cos musculat de la vella.
El cos de Dànae tradueix una forta sensualitat: el seu cos jove i despullat, la seva disposició de les cames i mans, el rostre d’abandonament.. tot això transmet aquesta visió sensual que afirma la lllum daurada i càlida de l’obra.
Pel que fa a la iconografia puc explicar la part mitològica del quadre: Acrisi, el rei d’Argos, solament tenia una filla, Dànae. El rei, que volia tenir un fill, va consultar el seu destí a l’oracle i aquest l’informà que el seu nét en un futur el mataria. Acrisi va voler desviar el destí i va tancar Dànae en una torre de bronze, vigilada per una vella esclava. Com ja sabeu Zeus, promiscu i caprixós amb les dones, es va fixar en Dànae i va transformar-se en pluja d’or, de manera que cobrant aquesta forma va poder penetar a la filla del rei Acrisi tot deixant-la en estat.
Més tard, el nadó va néixer i en assabentar-se el rei va expulsar-los als dos, mare i fill, i els col·locà en un cofre i llançada a l’illa de Sèrifos. Temps després sense saber-ho en uns jocs, Perseu , ja adult i després d’haver donat mort a la Medusa, matà el seu avi sense voler.
La vella de l’obra respresenta l’avarícia, ja que davant seu cau una pluja d’or tot intentant replegar-la per a ella. En canvi, Dànae representa la bellesa i la sensualitat femenina. Lògicamment l’obra també parla de la impossibilitat de lluitar amb el destí. Es tracta també d’una reivindicació de la nuesa com a concreciió de la bellesa i de la vida.
Aquesta obra té una funció decorativa molt curiosa perquè forma part d’una de les sis obres de tema semblant “Poesia mitològica” que el rei Felip II va encarregar a Ticià entre el 1554 i 1562 per al seu ús privat ( imagineu-vos el que vol dir !!! ) ja que aquesta sèrie d’obres tenen una càrrega de sensualitat molt marcada.
Carla Domingo Luengo, 2n batx.
