Aracne fila i fila

Qui és Anquises? On el trobem? De qui és pare? …

Veure el document en mida gran

Marc Pelegrín
2n batx. llatí

Qui no ha fumat mai un porro? Qui no coneix algú que hagi pres tranquil·litzants? Qui no ha begut per a sentir-se millor? Només han escoltat parlar de les drogues sintètiques i creuen que les coneixen? o les coneixen de forma propera? Encara se senten estimulats per l’últim cafè que han pres? Fins quin punt té la droga transcendència en el nostre món?…

La droga, aquesta gran desconeguda, d’on ve? Què és? Què pretén? Grecs i romans la coneixien?…

Les drogues són més antigues que l’home, i l’home les coneix des que existeix. L’opi i el cànem més conegut com cànnabis o marihuana (del náhuatl malihuana, paraula composta per mallin que vol dir “presoner” i hua que significa “propietat”, i la terminació ana,” agafar”) són les drogues de les quals es té una constància més antiga, se sap que fa 5.000 anys l’opi ja s’usava en l’actual Europa amb un enfocament medicinal, en zones com l’actual Espanya i Suïssa. A l’altre costat del món, en el “Shu-king” llibre xinès de 2350 a.C es parla de la riquesa de la província de Shantung, on abundava el cànnabis, que alhora era usat per a teixir. De fet, un dels grans invents de la història, el paper, atribuït a la Xina del 105, va ser elaborat amb fibres de marihuana. La droga, però, que caracteritza la Roma dels emperadors: Neró, Titus, Nerva, Trajà i Adrià és l’opi. Petroni l’esmenta juntament amb el vi, descrivint el famós “Sopar de “Trimalció”. El gran emperador Aureli és probablement un dels primers “drogodependents” d’opi dels quals es té notícia. Durant molts anys va consumir opi quotidianament en forma de “theriaka”, una preparació prescrita per Galè, el seu metge personal, és necessari recordar que Marc Aureli era un gran filòsof, encara que no sabem si requeria dels efectes de l’opi per a filosofar.

Marc Aureli. Foto de S.Giralt

No només ara les drogues són motiu de comerç, ja fa 2000 anys l’opi tenia un preu controlat amb el que no es podia especular a l’Imperi romà. Es impactant saber que en l’any 312, un cens revela que hi ha 793 botigues dedicades a vendre el producte en la ciutat de Roma, i que el seu volum de negoci representa el 15% de tota la recaptació fiscal.

Els grecs també coneixien els efectes de les drogues i sembla ser què sabien els efectes que produïen les drogues, per ells les drogues ja no són coses sobrenaturals, sinó -com diu el Corpus Hippocraticum- `substàncies que actuen refredant, escalfant, assecant, humitejant, contraient i relaxant, o fent dormir´. Els grecs com a grans intelectuals que eren  coneixien ja el que actualment sabem de les drogues. Els grecs van percebre també el fenomen que avui anomenem tolerància, encara que en comptes de veure allí les petjades d’un hàbit indesitjable van veure, més aviat, un mecanisme de autoinmunització. Segons Teofrast: “Sembla que algunes drogues són tòxiques a causa de la falta de familiaritat, i potser sigui més exacte dir que la familiaritat els hi treu el seu verí, perquè deixen d’intoxicar quan la nostra constitució mai ha acceptat i preval sobre elles”. A més de vins i cerveses, els grecs van usar amb fins cerimonials i lúdics el cànem i altres solanàcees (belenyo, belladona, mandràgora), en ocasions mitjançant encens. Coneixien també un extracte d’haixix amb vi i mirra per a estimular reunions privades.

Sembla ser que les drogues estan aquí per quedar-se, i la història demostra que sempre les hem usat, els antics exèrcits romans bevien vi pur amb fongs al·lucinògens per a acréixer la seva valentia enfront de l’enemic, perdre la por, i sentir menys dolor, però la pregunta és: Haguessin batallat millor serens? O no haguessin aconseguit conquistar mig món?

A marge de l’ús medicinal, una de les característiques que més xoca de la droga és la seva estreta relació amb la religió, la història dicta que ambdós conceptes gairebé sempre han anat junts de la mà. Remuntant-nos al segle XIII aC trobem els misteris d’ Eleusis on es realitzaven ritus secrets en els quals calia preparar-se durant sis mesos abans per a poder realitzar-los. El que allí s’esdevenia no podia ser explicat a ningú, però se sap que compartien una beguda de característiques psicoactives anomenada kyqueón, aquesta beguda estava composta per espigues de cereals pertanyents al temple i altres substàncies, Plató i Sòcrates, entre altres grans filòsofs, van passar per aquest ritu alucinògen, en el qual els practicants sofrien visions místiques, suors, vertigen… Es creu que aquests símptomes es devien al parasitisme de l’ordi per un fong, el Claviceps purpurea o bé el Claviceps paspaldi.

Durant la història, la droga s’ha mantingut limitada al consum especial, ja sigui en la medicina, la religió o les guerres. En l’antiga Roma, ja havia lleis contra aquells que consumien alcohol en la seva vida quotidiana i entre hores, el vi per exemple estava reservat a les festivitats religioses. L’opi, i el cànem eren consumits per via oral en infusions i tan sol en cas de malaltia, i els al·lucinògens de forma molt puntual el que disminuïa considerablement el risc d’addicció.

En conclusió,  és possible que el pas del temps hagi trencat amb les pautes de l’equilibri del consum.

Marc Pelegrín García

2n batxillerat grec i llatí

L’emperador August va residir un període de temps a la Colonia Ivlia Vrbs Trivmphalis Tarraco, en la qual va deixar la seva empremta. Aquest va ser adoptat pel gran dictador de la república romana Juli Cèsar, donant-li el nom de Caius Iulius Caesar Octavianus. El 16 de gener de 27a.C., per aclamació del Senat el seu nom oficial va quedar fixat com Imperator Caesar Augustus, de manera que es va convertir en el primer emperador romà, que governaria durant 41 anys mantenint les instruccions republicanes, però superposant la seva voluntat a la llei, tot i que va finalitzar amb segles de guerres civils i va iniciar una era de pax Romana (pau romana), prosperitat i grandesa.
Pel que fa a la POLÍTICA EXTERNA, en la península ibèrica va haver-hi una forta reestructuració l’any 27 a.C per part de l’emperador August, que va dividir Hispània en tres províncies: Hispania Citerior Tarraconensis (Tarraconense), Hispania Ulterior Lusitania (Lusitània) i Hispania Ulterior Baetica (Bètica). Va donar la capitalitat de la primera a Tarraco (Tàrraco), que va quedar sota la seva màxima autoritat. Las primeres eren províncies imperials, mentre que la tercera era una província senatorial.
August residí alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment es multiplicaren les transformacions urbanístiques de la ciutat. Els límits de la Tarraconense van ser modificats en el segle 12 a. C., en incorporar les zones de galaics i asturs procedents de la província Lusitània i la zona minera al voltant de Castulum, procedent de la província senatorial Bètica. El seu caire militar originari va donar pas a una gran ciutat. L’objectiu d’August amb aquesta reorganització va ser el d’aconseguir que totes les tropes romanes d’Hispània estiguessin sota comandament d’un sol Llegat Imperial, el de la Tarraconensis, i que les principals fonts de riqueses, estiguessin sota el control directe de l’administració imperial, amb un fàcil accés marítim cap a Itàlia i Roma, llocs més importants i destacats de l’imperi romà.

Mapa de la Península Ibèrica amb la divisió provincial durant el mandat d’August [Font: larioja.com]

La capital de la Tarraconense o Hispània Citerior era Tàrraco, l’actual ciutat de Tarragona. Els romans l’urbanitzaren seguint models grecs i com que la ciutat, envoltada sempre de muralles, estava allargassada damunt el turó, organitzaren mitjançant terrasses els seus desnivells. Poc després, entre el 12 i el 6 aC, va convertir la vella via Hercúlea en la Via Augusta, que portava a Barcino (Barcelona) pel nord, i a Dertosa (Tortosa) i Valentia (València) pel sud. Així doncs, va anar unificant províncies.
Després de la mort d’August l’any 14 dC, l’emperador va ser recordat i van edificar estàtues i temples en el seu honor. Tàrraco va ser de les primeres ciutats que van construir un monument en honor d’aquest emperador.

La POLÍTICA INTERNA d’August es basava a tenir content sempre el seu exèrcit, amb abundants pagaments, i el seu poble, amb jocs magnífics i obres que embellien la ciutat. August, per tal de guanyar-se la plebs, organitzava panem et circenses (’pa i jocs de circ’), és a dir, que distribuïen gratuïtament blat i diners, i a més oferien jocs de circ i d’amfiteatre. La ciutat experimenta una gran millora en els seus serveis, infraestructures, ampliant el fòrum municipal, construint temples d’adoració, s’encunya moneda… A més es creen, amplien i decoren els edificis necessaris per a la vida d’una gran ciutat. Per tant, apareixen el fòrum provincial, el circ, l’amfiteatre, l’aqüeducte, la basílica judicial i molts altres edificis i habitatges residencials.
Per exemple, el teatre de Tàrraco va ser construït al voltant del fòrum provincial de Tàrraco, que era un conjunt monumental immens, constituït per dues grans places on se situaven els principals edificis administratius, religiosos i culturals. En el teatre es representaven obres teatrals del període clàssic. També hi ha l’arc de Berà, arc de triomf que va ser construït durant el mandat d’August i que està situat per sobre de la Via Augusta, commemorant una victòria militar en aquella ciutat.

Estàtua de marbre de l’emperador August [Museu del Louvre. París]

El culte a l’emperador i el llatí van començar a esborrar les arrels dels ibers i van quallar les modes de Roma tant en economia, com en política, dret i religió.

Andrea Martínez Serrano
1r de batxillerat

Torre dels Escipions. [Font: Wikimedia Commons]

Tàrraco fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior (la zona més propera a Roma) i després de la Província de la Tarraconense, actualment Tarragona. Va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica i un dels punts a partir del qual va irradiar la romanització.
La política expansiva dels cartaginesos cap a l’Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Després de la primera guerra púnica i la pèrdua de territoris, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l’est de la península Ibèrica fins a l’Ebre. Però aleshores, la nova potència que s’havia creat a Occident, Roma, els barrà el pas. L’origen de les guerres púniques es troba, doncs, en un enfrontament entre Cartago i Roma per veure qui tenia més poder.
Tàrraco té els seus orígens en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l’any 218 aC. Els exèrcits romans, comandats pels dos germans Escipions, Gneu i Publi Corneli Escipió, arribaren a la península Ibèrica per primer cop per lluitar contra els cartaginesos que estaven sota les ordres d’Asdrúbal, germà d’Anníbal. Al 218 a.C. desembarcaren a la colònia grega d’Empòrion i hi instal·laren un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos. Va obtenir una victòria a Cesse sobre el general cartaginès Hannó, que fou fet presoner, i es van apòderar de tota l’actual Catalunya dels Pirineus a l’Ebre.
Aquest primer assentament a Cesse, nom que donaven a Tàrraco els pobladors ibers abans de ser convertida en una colònia romana, aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.
Liquidat el domini cartaginès a Hispània al 206 a.C, Publi Corneli Escipió Africà (fill de Publi Corneli Escipió) dirigí la guerra al territori de Cartago al 204 a.C que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut en la batalla de Zama al 202 a.C. Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
Thaïs García Laso 1.2