Category Archives: Grec 2n

De vacances: Sensorium, però sense oblidar les lletres gregues!

bannersensorium_large

The sensorium collective i MAC-Empúries ofereixen Sensorium, un aperitiu Nocturn el vespre del 7 d’agost, a les 20:30h a les Ruïnes d’Empúries amb un recital d’una llegenda local acompanyada amb música d’arpa, i el maridatge de dos vins del DO Empordà amb dues tapes d’Anxoves de L’Escala M. Sureda.

Un vermutet perfecte en un lloc ideal! Ara bé, l’il·lustrador hauria de repassar les lletres gregues! Per què? Quines lletres gregues ha utilitzat erròniament? Què vol dir Sensorium? …

Lloc de trobada: el centre de visitants del MAC Empúries, C/ Puig i Cadafalch s/n. 17130 l’Escala.
Preu de l’entrada: 10€/ persona
Reserva prèvia al correu reservesempuries@gencat.cat i més informació a 972775976 ( horari d’atenció telefònica de dilluns a divendres de 8 a 15)

Pervivència de la Venus de Milos

afroditi_milou_003

Tothom coneix la Venus de Milos. Tanmateix, ara ús faré una petita explicació sobre què és la Venus de Milos.

Goal Setting de Maryama

La Venus de Milos és una escultura grega del final de l’època hel·lenística, feta per un autor desconegut, que representa a la deessa de l’amor Afrodita (Venus, pels romans) i que es diu així perquè es va trobar a l’illa de Melos (Milo), al mar Egeu. Actualment l’escultura de la Venus de Milos es troba en el museu del Louvre a Paris.

Si voleu aprofundir més, us deixo un article fet per una companya on ho explica tot sobre L’Afrodita o Venus de Milos i potser ara podreu endevinar el que ella pregunta.

Maryama Saho

1r Batxillerat Grec

Cantània 2017: “La nit dels malsons”

Benvolguts aràcnids,

Col·laborem un any més amb vosaltres perquè els alumnes de 5è de l’Escola Bergantí de El Masnou tornarem a participar en el projecte de L’Auditori de Barcelona anomenat “Cantània”. Enguany uns 42.000 nens i nenes d’escoles de primària cantarem la cantata “La nit dels malsons” composada per l’Àlex Martínez i amb lletra de la dramaturga Marta Buchaca. Com és habitual i era d’esperar hi hem sabut trobar els referents clàssics que sempre hi són.

Si l’any passat la Mimí viamalsonstjava arreu del món i part de l’univers buscant el seu amant, aquesta vegada farem un viatge interior i de proximitat dins els propis malsons i els d’aquells qui ens envolten, guiats per la Guardiana de la Por, una dona que exerceix aquest ofici vetllant per tal que la por no desaparegui del món, entenem-nos: en un sentit bo, perquè… tots sabem que la por té un cantó bo, oi?

La por (Del llatí pavor, derivat del verb pavēre «tremolar») és una emoció que serveix per a avisar-nos d’un possible perill i va sorgir per qüestions adaptatives. És evident que des d’aquest punt de vista la por ens ha permès sobreviure com a espècie. Però…

… la por també pot ser un problema…

– preocupacions
– terror (por extrema)
– pànic (por terrible i intensa, però passatgera)
– fòbies (pànic terrible que se sent davant un fet concret)

… que afecta el nostre cos canviant els nostres…

– pensaments (manca de concentració…)
– comportaments (agressivitat, paràlisis, evitació)
– sentiments (inquietud, desesperació, angoixa…)
– o creant símptomes físics (tremolor, afogament, suor freda…)

Per això i per evitar mals majors és tant important una bona educació emocional que englobi el conjunt de les emocions bàsiques: felicitat, tristesa, ràbia, sorpresa, por i disgust.

A la cantata, l’acció comença la nit abans que en Lluc, el protagonista poruc de mena, marxi de colònies amb l’escola quinze dies i catorze nits. Ell no hi vol anar perquè haurà de fer moltes activitats que l’espanten. Quan a mitjanit entra a la seva cambra la Guardiana de la Por, el portarà a viatjar pels diferents malsons dels seus éssers estimats (familiars, amics, ídols…) i farà que conegui diferents tipus de pors (a la foscor, a l’abandó, a engreixar-se, a allò desconegut, escènica, al ridícul, a quedar-se sense feina…). En Lluc aprendrà que tothom, d’alguna manera o altra, té por i que, més que un defecte, la por és necessària per viure. També veurà que hi ha pors que ens impedeixen viure amb plenitud. Després d’aquesta experiència, en Lluc decidirà anar de colònies i aquest fet es convertirà en una experiència extraordinària per ell.

phobos-cantaniaEn la mitologia grega, Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic ’) fou una divinitat que personificava la por i el terror i era fill d’Ares (deu de la guerra) i d’Afrodita (deessa de l’amor). El seu equivalent en la mitologia romana és Timor. Fobos acompanyava el seu pare Ares a la batalla juntament amb el seu germà Deimos i la deessa Enió, i incitava els combatents a fugir. Els dos germans eren els aurigues del seu pare. La figura de Fobos sovint és representada com si tingués un lleó o un cap de lleó i aquells que l’adoraven sovint feien sacrificis en el seu nom. El seu temple principal estava a Esparta i els espartans hi pregaven abans d’anar a la batalla

És interessant saber que el déu de la guerra romà és Mart i que, quan l’astrònom estatunidenc Asaph Hall (1829-1907) va descobrir les llunes d’aquest planeta, les va anomenar Fobos i Deimos: el nom dels seus dos fills.

(Dibuix dels satèl·lits i Mart de Calvin J. Hamilton)

Parlant de fòbies, amics aràcnids, potser vosaltres, de tant en tant, sentiu una por intensa i ansietat quan us enfronteu a alguna cosa o situació. S’estima que al voltant d’un 10% de la població en pateix alguna. O potser simplement teniu pors sense que hi hagi un trastorn emocional. Sigui com sigui us animo a fer-les públiques en aquest fòrum per tal que d’aquesta manera veiem com ens assemblem els uns als altres i com ens fan témer les mateixes coses o situacions. Us pot ajudar saber que hi ha centenars de fòbies diferents i les podeu trobar amb el seu nom científic a les següents pàgines clicant aquí i aquí.

Potser sou com els valents Napoleó o Alexandre el Gran que tenien por als gats (ailurofòbia) o bé com en Walt Disney que en tenia als ratolins (musofòbia). O bé penseu que aquest article enllaçat per la Margalida pot tenir raó: “No hay tantas fobias como te quieren hacer creer”. Podeu investigar més sobres les fòbies a la pàgina corresponent de la Viquipèdia o en el bloc tant interessant de “L’univers clàssic dels nostres mots”. També hi ha un article molt interessant de Vilaweb que es diu. Fòbies: quan una por no ens deixa viure.

Us deixo amb la darrera cançó de la cantata que es diu “Viu la vida sense por” a ritme de Happy funk i de Gòspel desenfrenat que si l’hem d’interpretar bé ens aconsella que deixem de banda aquella por que no ens deixa viure i que ens fa patir i estressar-nos… per tal de poder viure feliços la vida lliure que decidim: amb passió, color i somriures. Així doncs fem com en Lluc i “vivim la vida”. Ara és el moment!

Imatge de previsualització de YouTube

Xavi de música

Kouros i Kore

Kouros I Kore, del grec antic κοῦρος i  Κόρη respectivament,  és una obra escultòrica d’autor desconegut, esculpida durant el segle VI a.C en marbre, amb una alçada d’1,94 m el Kouros i 1,21 m la Kore. Formen part de l’estil grec arcaic.
Es troben i formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Atenes, a Grècia.

Kouros I Kore forma part de l’estil arcaic predominant en el període del S. VII a.C al S.V a.C.
Podríem caracteritzar l’obra amb diferents trets com ara:

– Gran influència de l’art egipci.
– Escultures rígides.
– Poc moviment amb un dels peus avançat i frontalitat del cos.
– Simetria.
– Ulls ametllats i lleu somriure.
– Figures masculines nues.
– Figures femenines vestides amb túniques.

Aquest tipus d’escultures de l’època, tenien diferents funcions, com ara: funció funerària, aquella gent que tenia possibles, manaven esculpir-les pel record o també tenia funció d’ofrena pels déus o per decoració de llocs públics.

Sabries dir alguna altra escultura grega d’influència arcaica?

Podries buscar informació sobre alguns exemples de Kouroi com  el curos del cap Súnion, kouros de Tenea o també anomenat Apol·lo de Tenea, kouros d’Aristodikos o de corai com la Dama d’Auxerre i l’Hera de Samos i la Kore amb el peple.

Us imagineu aquestes escultures en color? Com us agraden més?

Què n’opineu? Quina relació podeu establir entre l’escultura grega i el perfum Kouros de Yves Saint Laurent?
kouros

Laia Arcas Mateos
2n Batxillerat Humanístic B

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO

Instruments de percussió a l’antiga Grècia

La percussió, una de les activitats musicals més antigues, segurament va néixer a l’època prehistòrica de manera involuntària, ja que per exemple podia ser que emetessin algun so en fer certes activitats: quan afilaven les pedres i feien xocar una pedra amb l’altra, al caçar, quan feien xocar uns objectes amb altres, quan jugaven amb elements de la natura com podria ser un pal, o pedres, etc. Però ho feien sense voler-ho fer. També ho devien fer expressament quan feien rituals al voltant del foc o a altres llocs per celebrar alguna cosa o simplement per diversió amb sons corporals, picant altres objectes amb les mans o picant objectes amb objectes, però aquesta es feia sense cap tipus de coneixement. També en les excavacions s’han trobat tambors de fang i d’ossos d’animals que encara s’utilitzen.

Bastant més endavant, ja a l’Antiga Grècia, trobem una música bàsicament oral, però trobem també instruments de percussió que acompanyaven aquestes músiques orals, aquí us deixo uns quants exemples:

IDIÒFONS

Grup d’instruments que produeixen el so a través de la vibració del seu propi cos:

  • kroúpala (κρούπαλα), conegudes entre els romans com scabella. Eren unes sandàlies que servien per marcar el ritme de les danses amb la sola esquerdada de manera que produïen el so en colpejar la sabata contra el terra.

scabellum2

 

  • Krótalos (κρόταλα): Eren un tipus de castanyoles que es posaven als turmells o als canells per acompanyar les danses dedicades al Déu del vi grec, Dionís.

Dionís, Silè i mènade amb cròtals. Cara B d’una cratera de calze de figures vermelles 520-510 a C. Louvre

  • Címbals (κύμβαλα): Instrument fet de dos platets metàl·lics que es feien xocar que també es feien servir per acompanyar les danses i actes teatrals.

                                                   captura1   

                                                                     Címbals

  • Sistre (σεῖστρον): també anomenat sistrum és un antic instrument de percussió de la família dels idiòfons, en la gamma d’indirectament percudits, o sacsejats, com les maraques, les castanyoles o els cascavells. De fet, és un sonall, com els dels nadons en forma de cercle, o de ferradura, que contenia platerets metàl·lics, enfilats en unes varetes, que es feien sonar agitant-los. Era molt utilitzat en les festes religioses de l’antic Egipte en honor a Isis, d’on el van copiar els els romans.

Detall del vas dels segadors amb sistre. Heràcli Iràklio, Creta

  • πλαταγή (sonall d’Arquitas): Entre els idiòfans també caldria esmentar,  una mena de sonall infantil, que Aristòtil atribueix a Arquitas (Ἀρχύτας), un polític, filòsof de l’escola de Pitàgoras i matemàtic de Tarent. Els nens no poden estar quiets i en tenir ocupades les mans fent soroll amb el sonall  no trencaven les altres coses de la casa.

ἡ δὲ παιδεία πλαταγὴ τοῖς μείζοσι τῶν νέων.
L’educació és un sonall per a la majoria dels joves
Aristòtil, Política V 6 (1340b).

πλαταγή

πλαταγή

MEMBRANÒFONS

Grup d’instruments que produeixen so mitjançant la vibració d’una o més membranes tenses, normalment col·locades sobre un ressonador:

  • Týmpanon (τύμπανον): Tambor semblant al pandero, consisteix en un marc rodó fet de fusta junt amb una membrana doble de cuir en un cantó que es tocava normalment com a culte a Dionís i Cíbele (deessa frígia de la Mare Terra).

 

captura

Týmpanon

                                       

Dona tocant un tamboret i un mirall en una enòcoe de figures vermelles circa 320 aC. British Museum

                                                    

 

 

 

 

 

 

  • Rhóptron (ῥόπτρον):  un petit tambor.
Rhóptron

Rhóptron. Escena de dansa en una ceràmica àtica en honor de Dionís

 

  • Xylophon (ξύλον “fusta” φωνή “veu”): No se sap perquè s’utilitzava a l’Antiga Grècia, potser, per pur oci, però pel nom es pot veure que té una relació amb el xilòfon, que també es tocava en els baquets i consistia en un conjunt de plaques metàl·liques afinades que ressonaven.

A quins intstuments actuals creieu que s’assemblen els instruments de les imatges?

Coneixeu més instruments grecs de percussió?

Celebrem Santa Cecília amb música de l’antiga Grècia!
Qui ens amplia L’univers clàssic dels nostres mots amb les paraules d’aquest apunt?

Eloi Salat Navarro, Alumne de 2n de Batxillerat de Clàssiques

El Dorífor de Policlet el vell (480-420 a.C.)

XAIPE Companys!

Aquí us deixo un emaze  que us vll compartir sobre la famosa escultura de Policlet, El Dorífor. Es tracta d’una obra del període grec clàssic. Va ser una obra grega molt apreciada durant el segles V. Representa un atleta a punt de tirar la seva llança en un estadi olímpic d’Olímpia.

Powered by emaze

Chorouk Regrag, 2n de Batxillerat Humanístic