Category Archives: Grec 1r

La troballa del naufragi d’un vaixell grec semblant al de l’estamne d’Ulisses i les Sirenes

En la costa búlgara del mar Negre, a uns dos mil metres de profunditat, una expedició anglobúgara del Projecte d’Arqueologia Marítima (Black Sea MAP)  han trobat el vaixell grec d’època clàssica en el naufragi intacte més antic fins ara descobert. Curiosament aquest vaixell de 23 metres de llarg amb el timó i els bancs per als remers  s’assembla a la nau d’Ulisses (Odisseu en grec) que apareix en una peça de ceràmica àtica Ulisses i les sirenes del 480–470 a. C.  que es troba exposada al Museu britànic de Londres.

El naufragi intacte més antic del món en la costa búlgara del Mar Negre (MAP)

Ulisses i les sirenes: peça de ceràmica àtica; 480–470 a. C. Museu Britànic.

Ulisses i les sirenes: estamne  àtic; 480–470 a. C. Procedent de Vulci. Museu Britànic.

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Què n’opineu? Com s’orientaven els grecs per mar?Quin altre naufragi coneixeu?; Coneixeu el relat homèric d’Ulisses i les sirenes?…

Aparece en el Mar Negro el “naufragio intacto más antiguo” del mundo. La Vanguardia, 23/10/2018

Hallado en el mar Negro un barco intacto de 2.400 años. El País, 23/10/2018

De itinere: Ulpia Serdica i Trimontium

  Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar dues de les ciutats més antigues d’Europa i les més grans i importants de Bulgària, id est, Sofia i Plòvdiv; ambdues, en algun moment de la història, capitals de província de l’imperi romà, la Dacia mediterranea i la Thracia respectivament. El territori de la Bulgària actual (membre de la Unió Europea des del 2007) correspon, doncs, a les antigues províncies romanes de Moesia Superior, Moesia Inferior, Thracia, Dacia i, fins i tot, una petita part de Macedònia.

  Aquí us deixo un parell de mapes de les províncies que formaven l’Imperi romà. El primer és del s. II d.C i el segon de la distribució de les diòcesis del s. V. d.C. (Font: Viquipèdia)

 

  Aprofitem per recordar que la Via militaris o Via Diagonalis, la via militar més important dels Balcans, la qual feia el recorregut Vindobona (Viena) – Constantinoble (Istanbul) (pràcticament la meitat de l’imperi!), passava tant per Ulpia Serdica com per Trimontium gràcies a la importància que tenien aquestes dues en el territori.

  Després d’aquesta petita introducció politico-geogràfica, comencem ja amb l’essència clàssica del viatge. Espero que us agradi.

  Ja en arribar a l’aeroport de Sofia podem gaudir del primer senyal clàssic: una estàtua d’Orfeu, el traci més famós de l’antiguitat, dóna la benvinguda als visitants a l’entrada de la parada de metro.

 

 

 

Ulpia Serdica (Sofia)

  Abans que els romans conquerissin al 29 d.C. Sofia, l’actual capital del país, aquest territori era un assentament traci anomenat Serdica (o Sardica), ja que pertanyia als serdis, una tribu d’origen indoeuropeu. A partir d’aleshores va formar part de l’Imperi romà i en època de Trajà (98-117) va convertir-se en un municipium dins de la província de Moesia superior, el qual va passar a dir-se d’Ulpia Serdica. Amb la reorganització administrativa de Dioclecià, a finals del s. III, la província de Dacia es va dividir en dues i Ulpia Serdica va quedar com a capital d’una d’aquestes, la Dacia Mediterranea (l’altra va ser la Dacia Ripensis). Això comportà un gran creixement econòmic, polític i cultural durant els anys posteriors, així com freqüents visites de l’emperador Constantí. El bon desenvolupament de la ciutat es va estroncar el 447 amb la destrucció d’aquesta a mans dels huns. Per sort, més tard, va ser reconstruïda per l’emperador bizantí Justinià I.

Dibuix de la ciutat romana fet pel Prof. Plamen Valchev. (Font: Web Sofia Museum)

 

Les restes romanes

    Entre el 2010 i 2012, durant les obres d’excavació del metro per fer la segona línia, sota la parada més cèntrica i important anomenada no casualment Сердика (Sèrdica), els operaris van trobar restes de l’antiga ciutat romana d’Ulpia Serdica; especialment parts de la fortalesa i les muralles, les quals daten de l’època de Marc Aureli i Còmode, amb les 4 portes d’entrada i algunes restes dels carrers i edificis.

  En aquest complex arqueològic únic, ja que la meitat queda a l’aire lliure i l’altra meitat dins la pròpia estació, podem passejar pel que queda del decumanus i del cardo i entrar dins les domus, les termes i altres edificis. És bonic veure com el clos, obert a tothom i integrat totalment en el paisatge modern i el dia a dia quotidià, té al voltant una mesquita, una sinagoga i una església, totes en actiu, és l’anomenat “Triangle de tolerància religiosa” .

  A més a més, just al costat, a la plaça on hi ha fonts públiques d’aigua, vam poder caçar un Hermes!

L’Hermes vigilant les fonts d’aigua públiques

 

  La part del bulevard-passeig subterrani que enllaça amb els passadissos del metro també és molt curiós de veure. A banda dels edificis i carrers antics, hi ha restes de la Porta Oriental, des de la qual sortia la Via Diagonalis o Via Militaris cap a Trimontium (Plòvdiv).

 

Calçada de la “Via militaris”

 

La petja romana continua pels voltant de l’Església de Sant Jordi o Rotonda romana (s. IV d.C.), juntament amb els vestigis d’una gran basílica de l’època de Constatí el Gran.

 

  Pel que fa a l’amfiteatre, aquest era un dels més grans de la zona oriental de l’Imperi romà (25.000 espectadors), el qual va ser construït a finals del III-principis del s.IV per Dioclesià i Constantí. Actualment, en queda només 4 blocs de pedra d’antics seients de la cavea, així com els fonamentsi una part molt petita del murs i de l’arena. El més sorprenent de tot és que està situat a l’interior del vestíbul d’un hotel i es fa servir de sala de bar i de sala d’exposicions.

 

  El Museu Arqueològic Nacional de Bulgària  també va ser molt interessant. Tota la col·lecció va valdre molt la pena però, com a peces destacades, cal mencionar especialment els tresors d’or de Panagyurshiste  amb la màscara, l’anell de l’atleta, la corona d’olivera i les diferents joies.

 

  A més a més, vam tenir la sort de poder gaudir d’una exposició sobre l’esport a l’antiga tràcia i poder ampliar així el nostre coneixement sobre el tema de l’agon, enguany de moda!

Plafó que recull el text d’una invitació, dirigida als ciutadans de Serdica, per participar en les competicions.

 

  De propina, us deixo també una imatge de la façana neoclàssica del teatre i una fotografia del monument de Santa Sofia, la qual podreu relacionar fàcilment amb una divinitat coneguda.

 

 

 

 

Φιλιππούπολις/Trimontium (Plòvdiv)

  Plòvdiv és la segona ciutat de Bulgària i es troba a 152 km de la capital. Nosaltres ens desplaçàvem amb autocar i cal dir que vam tenir ocasions on es va fer palès la utilitat de conèixer l’alfabet grec (el qual, recordem, és la base del ciríl·lic) per moure’ns pel país. La majoria de conductors no sabien anglès i els rètols de les destinacions dels trajectes estaven escrits exclusivament en búlgar. Si almenys reconeixies algunes lletres del topònim tot era més fàcil i àgil. Així que ja ho sabeu, és un altre punt a favor per estudiar Grec a l’institut!

  Sobre Plòvdiv, primer de tot, m’agradaria ressaltar que l’any vinent, el 2019, aquesta serà Capital Europea de la Cultura (candidatura al nostre parer més que merescuda i amb referents clàssics en el logotip i cartell oficial!). Això es notava en l’ambient, en les restes clàssiques i, en general, arreu. A més a més, des de fa anys és la primera ciutat cultural de país, així que vam trobar diferències evidents amb Sofia.

El cartell oficial de Plovdiv 2019, Capital Europea de la Cultura, on es pot apreciar el revolt de l’Estadi romà.

 

  Com dèiem més amunt, Plòvdiv també és una de les ciutats més antigues d’Europa (hi ha restes d’assentaments prehistòrics de l’època del Neolític!). Els primers grecs la van anomenar Eumòlpies o Poneròpolis però quan Filip II de Macedònia, el pare d’Alexandre Magne, va conquerir-la (342 a.C.) li va canviar el nom a Φιλιππούπολις (Filipòpolis) en honor seu. El s. II a.C. la ciutat va passar a mans del reis de Tràcia fins el 72 d.C., quan el general Marc Licini Lucul·lé va posar setge a la ciutat, annexionant-la així a l’Imperi romà i convertint-la en capital de la província de Thracia. Com que estava situada entre tres turons (Taximtepe, Nebettepe i Dzhambaztepe) els romans van anomenar-la Trimontium. Igual que Ulpia Serdica la prosperitat de la ciutat va acabar amb la invasió dels huns al 447 d.C.

Les restes romanes

  La zona del Fòrum, situat als peus dels tres turons, està força abandonada i oblidada. Hi ha una part que sembla més aviat un descampat i no restes d’un jaciment, ja que no hi ha plafons informatius i bàsicament serveix de zona de pas pels vianants.

 

  La banda de l’Odèon sembla que estigui una mica més cuidada però les tanques que la circumval·len no permeten accedir-hi. La recent remodelació i restauració permet que s’hi puguin tornar a representar espectacles musicals i també teatre.

 

  L’Estadi, una de les joies, va ser construït a principis del segle II d.C. sota el regnat d’Adrià. Mesurava uns 240 metres de llargada per uns 50 d’amplada i tenia una capacitat de 30.000 espectadors. En aquest, es duien a terme curses de carros i també jocs esportius que prenien de model els de Pítia, dedicats a Apol·lo (per això, tot i que era en forma de circ no tenia espina i s’anomenava estadi).

  Avui dia s’ubica just el bell mig del carrer comercial més important de la ciutat (l’equivalent al nostre Portal de l’Àngel). Podem visitar-ne la cavea del revolt (i pujar-hi i seure-hi) i també el passadís de l’entrada del nord, ambdós molt ben conservats i envoltats per una part de la muralla de l’època de Marc Aureli. Cal dir que fan una projecció 3D molt interessant en què es pot veure com era l’edifici en època antiga, així com els tipus d’espectacles que s’hi feien.

 

  A la part sud, hi ha marcat el lloc exacte on hi havia les carceres i a dalt de l’edifici que queda a l’altura d‘aquestes hi ha col·locades les dues estàtues d’Hermes que en època antiga coronaven la part alta del monument.

 

  Quant al famós teatre de s. I d.C., construït sota el regnat de Domicià, aquest descansa en el pendent natural d’un dels turons i queda integrat dins la ciutat moderna (darrere del frons scaenae s’hi pot veure una de les avingudes més transitades). Tenia un aforament de 5.000 espectadors i, com el de Mèrida, avui dia encara s’hi fan representacions teatrals i concerts. Com que la ciutat no tenia amfiteatre, de tant en tant, també l’aprofitaven per fer-hi lluita de gladiadors i jocs de caça.

 

  Plòvdiv té també una molt bona col·lecció de mosaics. Al  Trakart Cultural Center (que funciona alhora de galeria artística) es poden visitar, en el seu lloc originari, els la domus Ἐιρήνη (IV-V d.C.) i actualment els arqueòlegs estan treballant en un solar adjacent al fòrum desenterrant-ne més.

 

Passejant passejant i sense voler-ho vam topar amb una estàtua de Filip II de Macedònia

 

  Vam acabar amb el Museu Regional d’Arqueologia, on vam poder gaudir de troballes gregues i de la dinastia del regnat d’Odrisis, com el conegut casc traci, ceràmica de figures negres i vermelles (sobretot sobre la vida quotidiana de les dones i d’escenes mitològiques), una màscara-casc de combat, monedes, etc., i també de la col·lecció de l’època romana amb mosaics, estàtues i restes dels edificis d’oci amb inscripcions o personatges.

 

 

  M’agradaria posar punt i final a l’apunt explicant-vos la sensació que me’n vaig endur del país respecte a la cura i exposició de les restes antigues:

  Tal i com acostuma a passar arreu, els habitants del lloc en qüestió sembla que no parin atenció o no siguin conscients del valor arqueològic del que tenen al voltant. Fins aquí tot normal, però el que es feia realment estrany i mai vist és la inexistent figura de vigilància dins dels monuments o restes a l’aire lliure i a peu de carrer. Ningú amb xiulet o que cridés el típic “baixa d’aquí, no veus que està prohibit”. A causa d’això, es podia veure gent estirada a fonaments de parets d’alguna domus, altres fent-se fotos enfilats a restes de pilars de maons d’un hypocastum o, fins i tot, un adolescent fent Parkour per les restes d’edificis del cardo i  el decumanus. (Sí, la llibertat, i oportunitat, de poder entrar, passejar-te per dins, enfilar-te, estirar-te damunt les ruïnes, etc., era possible!)

  Bulgària és un país que val moltíssim la pena. Aneu-hi i aprofiteu que encara no està massificat de turistes. Us puc assegurar que, un cop allà, gaudireu no només dels emplaçaments clàssics sinó també de tota la resta, que t’enriqueix i omple, fins i tot més, que tota l’essència clàssica del territori.

Berta Cantó, professora de clàssiques

Enquesta sobre el grec a Catalunya

Com potser ja sabreu, la setmana passada un centenar llarg de professors i de pares d’alumnes es van concentrar davant del ministeri d’educació de Madrid per reclamar una major i més estable presència del grec en el currículum de secundària. Diverses associacions van convocar aquella concentració, entre les quals hi havia l’Associació Cultural Hispano-hel·lènica, que tinc el privilegi de presidir, i l’Associació Catalana de Neohel·lenistes.
Per tal d’encetar una negociació amb el Ministerio (que al capdavall és el que fixa encara els currículums de batxillerat en les seves línies generals), ens convindria saber quin és l’estat real del grec en les diferents comunitats. M’han encarregat a mi que m’ocupi de Catalunya, i per això em prenc la llibertat de compartir amb vosaltres una breu enquesta que, si teniu un moment, us agrairia molt que responguéssiu (les vostres aportacions —que poden ser perfectament anònimes— quedaran gravades automàticament). El document me l’han passat redactat en castellà i així us el faig arribar, per bé que, a efectes pràctics, no crec que aquest fet tingui cap importància.

Cara a una eventual negociació futura amb les autoritats educatives catalanes, les dades que puguem aplegar amb aquest qüestionari ens seran també molt útils. És, doncs, un altre motiu perquè les persones interessades puguin completar alguna resposta (no passa res si d’alguna de les qüestions demanades no teniu informació concreta, vaja que n’hi ha prou amb contestar només allò que cadascú sàpiga, com ara la situació del grec en el seu Institut en concret [aquesta informació ens interessa molt, perquè quedi patent el desgavell que en aquest punt hi ha en els centres, ja que en un centre es requereixen deu alumnes per poder cursar grec i en el de la cantonada es pot fer amb dos, o, pitjor encara, en un centre un any demanen un nombre d’alumnes i l’any següent un altre, depenent de si el professor o professora de clàssiques és requerit per impartir alguna o no).

Aquí teniu l’enllaç que us portarà a l’enquesta. Podeu difondre’l i reenviar-lo també (i us agrairé molt que ho feu) a tots els vostres contactes, especialment si es dediquen a la docència de les llengües clàssiques a la secundària.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració,

Eusebi Ayensa

L’hoplita, el soldat d’infanteria grec ben armat

L’hoplita formava part de la infanteria pesant en l’antiga Grècia. La paraula hoplita (del grec ὁπλίτης, hoplitēs) deriva de hoplon (ὅπλον, plural hopla, ὅπλα), que vol dir «article d’armament» o «equipament». Aquests soldats van aparèixer a finals del segle VII aC. i formaven part d’una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada, en grec antic, falange. Aquests eren relativament fàcils d’armar i de mantenir, i a més a més podien pagar el cost de l’equipament. Gairebé tots els grecs famosos de l’Antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs. Vid. Exèrcit Grec

Qui és aquest guerrer?

Com es diu aquest tipus de formació?

Quines armes ofensives i defensives portava l'hoplita?

Quines armes ofensives i defensives portava l’hoplita? Grec, Ed. Teide

Carlos García, 1r Batxillerat Grec

La butlla d’or al lliurament de premis del Concurs Odissea

Divendres, 25 de maig, últim cap de setmana de Tarraco Viva, es va fer el lliurament de premis als guanyadors del concurs Odissea 2018. L’acte va tenir lloc a la sala d’actes de l’ICAC, a Tarragona.

Hi havia sis equips guanyadors de diferents instituts de Catalunya. Se’ls va donar a cadascun un premi en metàl.lic i llibres, entre ells “La butlla d’or”.

L’acte va ser breu, però important. Catalunya ha comptat, en aquesta edició, amb mes d’un miler de participants, el major nombre de tot l’estat. Podreu trobar la relació dels equips guanyadors al blog de l’Associació de Professorat de Llengües Clàssiques de Catalunya,

Cadascú dels que presidien la taula vam donar els premis i jo vaig tenir l’ocasió de poder-los dedicar el meu llibre.

El meu agraïment a la Meritxell Blay, presidenta de l’APLEC, per convidar-m’hi.

Endavant amb els Clàssics!

Neus Jordi

Aracne: filà, fila i filarà!

Ara que hem llegit Narracions de mites clàssics (Ed. Teide), és el moment de recordar el mite que dona nom al nostre blog i la feina digital d’aquest mite dels alumnes de clàssiques que ens han precedit i ens animen a continuar publicant als blogs.

Jena
4t ESO Llatí

Pedro Olalla, la vellesa i la democràcia

Pedro Olalla, escriptor, cineasta i hel·lenista, arran de De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón ha concedit una sèrie d’entrevistes als mitjans catalans molt interessants. Recordeu Por qué Grecia?, doncs ara va de democràcia.

Origen: Entrevista a Pedro Olalla, escriptor, cineasta i hel·lenista, que acaba de publicar ‘De senectute política. Carta sin respuesta a Cicerón’

De la vellesa, de la democràcia…Què n’opineu?

Gaby