Aracne fila i fila

(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

- Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

- Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Heu vist quants amfiteatres romans hem anat localitzant entre tots i totes! En trobarem més?

Vid. Amfiteatres romans en un mapa més gran

Ens ajudeu a esbrinar quina és l’etimologia del mot amfiteatre; ens expliqueu la
forma d’aquests edificis i les parts de què constaven; ens enumereu i expliqueu els diferents tipus d’espectacles que s’hi feien i qui hi prenia part; sabeu les ciutats romanes de Catalunya que en conserven restes i on es troben en relació amb les muralles.

Mostra Muralles romanes arreu! en un mapa més gran

Discipuli discipulaeque

Mireu quin Google maps col·laboratiu de teatres romans estem fent!

Vid. Teatres romans arreu en un mapa més gran

Ens ajudeu a localitzar-ne més? Ens expliqueu l’origen del teatre romà, l’estructura i les parts de què constaven; ens enumereu i expliqueu els diferents tipus d’espectacles que s’hi feien i qui els representava; sabeu quines ciutats romanes de Catalunya i de la península Ibèrica conserven restes de teatres romans; quin teatre romà us agrada més i per què, etc.

Discipuli discipulaeque

(Vid. Part I i Part II). Una setmana més tard el pare era a la presó i jo em trobava agenollada davant l’altar del déu Apol·lo, finalment la Clàudia ens havia delatat a les autoritats. En Marcus havia estat decapitat fa tres dies, acusat de predicar el Cristianisme i arran d’aquests esdeveniments no vam acabar de celebrar el casament de la Iulia i d’en Gai Augustus, tenia por que per culpa de nosaltres la família del meu cunyat repudiés la meva germana, mai no m’ho perdonaria!

Matarien el meu pare demà, en sortir l’alba, però a mi em van donar una altra oportunitat per viure a canvi de que renunciés els meus ideals “pagans”. Ara entenc les paraules que em va dir el pare quan em revelà el seu secret: a l’emperador Alexandre Sever li interessava que el poble romà fes culte a les divinitats olímpiques pel seu lligam parentiu amb Eneas, l’heroi troià que es va fer amb el Laci i la descendència del qual va fundar Roma. Però si els seus súbdits descobrissin quina és la veritat, es veuria incapaç de justificar la seva concentració de poders i la seva autoritat.

No estava disposada a rebutjar el preuat secret que m’havia confiat el pare, no ho volia fer perquè ja sabia quina era la veritat i si hagués de viure sense ella la meva vida es buidaria de sentit. Domici Ulpià (el tutor i conseller de l’emperador, a més a més de prefecte de la guàrdia pretoriana) era l’encarregat de jutjar-me i representava directament l’emperador. La condició per deixar-me lliure era que sacrifiqués un xai en honor a Apol·lo, per aquest motiu em trobava davant del seu altar amb el xai i el ganivet.

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Per una banda tenia por de morir i per això una part de mi volia oferir aquell xai a Apol·lo, encara que no cregués en ell. Però per l’altra banda sabia que havia de ser forta i enfrontar-me al meu destí, havia de ser coherent amb les meves decisions i creences. A més si pregava, potser Déu m’escoltaria i m’ajudaria: això mateix vaig fer. Vaig deixar anar l’animal i l’arma i vaig orar al Pare mentre plorava d’espant. Llavors Ulpià va interrompre les meves pregàries estirant-me dels meus cabells quan de sobte les parets del temple van començar a tremolar i l’estàtua d’Apol·lo a moure’s fins que es va partir en dos blocs. A continuació les pedres del sostre del temple es desprengueren i Ulpià va fugir tot cridant:

- Maleïda siguis! No només t’has atrevit a negar els déus sinó a desprestigiar-los i destruir-los! El teu destí ja està decidit. Alea iacta est.

Plorava, però aquest cop d’alegria, em donava igual que em condemnessin com a l’oncle o el pare, el més important era que Déu existia i estava del meu costat.

CONTINUARÀ…

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Gravat de 1660 de Matthius Merian

Recentment  em vaig trobar un cas molt fascinant que m’ha portat a preguntar-vos què en penseu:  Les Harpies han existit de veritat o simplement eren invencions dels antics grecs i romans?

Científicament és impossible que aquest éssers alats puguin existir, la raó principal és que aquestes bèsties raptores són meitat dona i meitat au amb urpes ben esmolades. En la mitologia grega hi havia dues històries sobre l’aparició d’aquestes bèsties:

• Les Harpies (en grec, Ἃρπυιαι), filles de Taumant i de l’oceànida Electra, eren esperits del vent que segrestaven persones. Sovint se les esculpia a les tombes com a raptores d’ànimes.  Acostumen a ser dues: Ael·lo (també dita Nicòtoe) i Ocípete. Tenen un paper cabdal en la llegenda de Fineu en el perible dels argonautes a la recerca del velló d’or. Zetes u Càlais, els Borèades, les van perseguir i van deixar d’empaitar Fineu. També apareixen a la llegenda de Pandàreu.
• La següent les relaciona amb les Gòrgones, són quatre Harpies, Ael·lo (Huracà), Celeno (Fosca), Ocípete (Ràpida) i Podarge (Pilot).

Eneas i els seus companys contra les harpies, de François Perrier

Segons les cròniques de l’Eneida,  llibre que hem hagut de llegir, diuen que vivien a l’illa de les Estròfades, a la part sud de Grècia, en el mar Egeu; però Virgili les situa a l’entrada dels Inferns. En el viatge d’Eneas l’expedició va decidir recalar a una illa que tenia un bon aspecte ja que volien descansar i fer un bon banquet. Segons les cròniques, les Harpies van robar el banquet a l’exèrcit troià, aquest fet provocà la fugida  de tota l’expedició. Celeno diu a Eneas que no tornin a les seves cases fins que no es morin de gana.

Ara és quan l’actualitat es creua amb el passat, l’1 de novembre de 1966 al petit poble de Charleston (EEUU), Richard West va denunciar a la policia que hi havia un ésser de dos o tres metres d’alçada amb ales i d’aspecte humà al sostre de la seva casa també va destacar els seus ulls brillants. Aquest fet es va estendre per tota la regió. El 12 de novembre de 1966 en un poble anomenat Cledentin, a prop de Virgínia, cinc homes estaven preparant un enterrament quan de sobte dels arbres va aparèixer un ésser amb ales i amb aspecte humà que va començar a volar. En cinc anys van haver-hi més de 100 casos com aquest.

De seguida, l’exèrcit Americà va aparèixer a la regió de Virgínia i va declarar un mes de toc de queda. La casuística era molt extensa i la població començava a estar insegura i a tenir molta por. Les autoritats no van dir res al respecte ja que el fet era inexplicable i científicament impossible. Només trobem la investigació de la periodista Mary Hire, però que no va poder acabar ja que  ”homes de negre” la van obligar a no continuar-la. Els homes de negre són el servei secret Americà.

Després del Mothman trobem diferents casos arreu del món però el més proper va ser un a Barcelona. El cas és molt sorprenent ja que va ser a principis dels 90, eren les dues del matí quan de sobte un veí del barri de les Corts es va despertar i va començar a escoltar crits molt desagradables i quan va mirar cap el carrer va veure el mateix ser que a Virgínia. Més veïns van veure aquesta bèstia, el fenomen va durar aproximadament deu minuts, casualment els diaris no van informar del fet ja que intenten amagar aquests fets paranormals.

Us preguntareu , en què s’assemblen les Harpies i el Mothman?

Les Harpies i el Mothman tenen aspecte humà i són criatures molt espantoses, tenen unes ales molt grans d’uns 3 metres i emeten crits molt peculiars. Està clar que tenen un aspecte molt similar i fins i tot podem dir que són el mateix tipus de criatura. També es diu que les Harpies i el Mothman són criatures que donen mals auguris i solen donar mala sort.

Llavors podem dir que  els antics no es van inventar aquestes criatures alades?

Científicament és impossible la seva existència, però si donem per descomptat que poden ser criatures no descobertes encara podria ser veritat. Crec que és una història digna de ser recordada i trobo que és molt curiós com uns escriptors de fa molts segles ja en parlaven.

Creieu  que les Harpies existeixen? I el Mothman?

Creieu que els antics autors explicaven la veritat o només narraven històries folklòriques?

Per què encara d’una dona dolenta en diem una harpia?

Per què aquesta àguila es diu harpia?

Iván Zapico Fernández

2n Batx. Llatí