Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Cantània 2017: “La nit dels malsons”

Benvolguts aràcnids,

Col·laborem un any més amb vosaltres perquè els alumnes de 5è de l’Escola Bergantí de El Masnou tornarem a participar en el projecte de L’Auditori de Barcelona anomenat “Cantània”. Enguany uns 42.000 nens i nenes d’escoles de primària cantarem la cantata “La nit dels malsons” composada per l’Àlex Martínez i amb lletra de la dramaturga Marta Buchaca. Com és habitual i era d’esperar hi hem sabut trobar els referents clàssics que sempre hi són.

Si l’any passat la Mimí viamalsonstjava arreu del món i part de l’univers buscant el seu amant, aquesta vegada farem un viatge interior i de proximitat dins els propis malsons i els d’aquells qui ens envolten, guiats per la Guardiana de la Por, una dona que exerceix aquest ofici vetllant per tal que la por no desaparegui del món, entenem-nos: en un sentit bo, perquè… tots sabem que la por té un cantó bo, oi?

La por (Del llatí pavor, derivat del verb pavēre «tremolar») és una emoció que serveix per a avisar-nos d’un possible perill i va sorgir per qüestions adaptatives. És evident que des d’aquest punt de vista la por ens ha permès sobreviure com a espècie. Però…

… la por també pot ser un problema…

– preocupacions
– terror (por extrema)
– pànic (por terrible i intensa, però passatgera)
– fòbies (pànic terrible que se sent davant un fet concret)

… que afecta el nostre cos canviant els nostres…

– pensaments (manca de concentració…)
– comportaments (agressivitat, paràlisis, evitació)
– sentiments (inquietud, desesperació, angoixa…)
– o creant símptomes físics (tremolor, afogament, suor freda…)

Per això i per evitar mals majors és tant important una bona educació emocional que englobi el conjunt de les emocions bàsiques: felicitat, tristesa, ràbia, sorpresa, por i disgust.

A la cantata, l’acció comença la nit abans que en Lluc, el protagonista poruc de mena, marxi de colònies amb l’escola quinze dies i catorze nits. Ell no hi vol anar perquè haurà de fer moltes activitats que l’espanten. Quan a mitjanit entra a la seva cambra la Guardiana de la Por, el portarà a viatjar pels diferents malsons dels seus éssers estimats (familiars, amics, ídols…) i farà que conegui diferents tipus de pors (a la foscor, a l’abandó, a engreixar-se, a allò desconegut, escènica, al ridícul, a quedar-se sense feina…). En Lluc aprendrà que tothom, d’alguna manera o altra, té por i que, més que un defecte, la por és necessària per viure. També veurà que hi ha pors que ens impedeixen viure amb plenitud. Després d’aquesta experiència, en Lluc decidirà anar de colònies i aquest fet es convertirà en una experiència extraordinària per ell.

phobos-cantaniaEn la mitologia grega, Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic ’) fou una divinitat que personificava la por i el terror i era fill d’Ares (deu de la guerra) i d’Afrodita (deessa de l’amor). El seu equivalent en la mitologia romana és Timor. Fobos acompanyava el seu pare Ares a la batalla juntament amb el seu germà Deimos i la deessa Enió, i incitava els combatents a fugir. Els dos germans eren els aurigues del seu pare. La figura de Fobos sovint és representada com si tingués un lleó o un cap de lleó i aquells que l’adoraven sovint feien sacrificis en el seu nom. El seu temple principal estava a Esparta i els espartans hi pregaven abans d’anar a la batalla

És interessant saber que el déu de la guerra romà és Mart i que, quan l’astrònom estatunidenc Asaph Hall (1829-1907) va descobrir les llunes d’aquest planeta, les va anomenar Fobos i Deimos: el nom dels seus dos fills.

(Dibuix dels satèl·lits i Mart de Calvin J. Hamilton)

Parlant de fòbies, amics aràcnids, potser vosaltres, de tant en tant, sentiu una por intensa i ansietat quan us enfronteu a alguna cosa o situació. S’estima que al voltant d’un 10% de la població en pateix alguna. O potser simplement teniu pors sense que hi hagi un trastorn emocional. Sigui com sigui us animo a fer-les públiques en aquest fòrum per tal que d’aquesta manera veiem com ens assemblem els uns als altres i com ens fan témer les mateixes coses o situacions. Us pot ajudar saber que hi ha centenars de fòbies diferents i les podeu trobar amb el seu nom científic a les següents pàgines clicant aquí i aquí.

Potser sou com els valents Napoleó o Alexandre el Gran que tenien por als gats (ailurofòbia) o bé com en Walt Disney que en tenia als ratolins (musofòbia). O bé penseu que aquest article enllaçat per la Margalida pot tenir raó: “No hay tantas fobias como te quieren hacer creer”. Podeu investigar més sobres les fòbies a la pàgina corresponent de la Viquipèdia o en el bloc tant interessant de “L’univers clàssic dels nostres mots”. També hi ha un article molt interessant de Vilaweb que es diu. Fòbies: quan una por no ens deixa viure.

Us deixo amb la darrera cançó de la cantata que es diu “Viu la vida sense por” a ritme de Happy funk i de Gòspel desenfrenat que si l’hem d’interpretar bé ens aconsella que deixem de banda aquella por que no ens deixa viure i que ens fa patir i estressar-nos… per tal de poder viure feliços la vida lliure que decidim: amb passió, color i somriures. Així doncs fem com en Lluc i “vivim la vida”. Ara és el moment!

Imatge de previsualització de YouTube

Xavi de música

Ca l’Arnau de Cabrera de Mar a Tv3

"Divendres" a Cabrera de Mar

“Divendres” a Cabrera de Mar

Dilluns 23 va sortir al programa Divendres de TV3 un dels molts patrimonis arqueològics d’època romana que hi ha al Maresme. Concretament, el patrimoni arqueològic situat a la vall de Cabrera de Mar. La muntanya que presideix el castell de Burriac, on es troba el poblat ibèric més extens de la Laietània, el qual tot i ser conegut des de 1915 i haver estat objecte de un bon grapat d’intervencions al llarg dels anys, resta en la seva major part completament desconegut, i solament uns pocs punts (torre de ponent, porta meridional) permeten visualitzar avui dia la seva entitat.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquest poblat va conviure en la seva darrera etapa amb un assentament itàlic de nova fundació,  situat a la plana, sota el nucli de població actual. La importància històrica d’Ilturo és innegable per comprendre el procés de romanització de la Laietània en el període anterior a la estructuració del territori en municipis, de fet es considera que l’abandó del lloc respon a la implantació de les noves ciutats de Baetulo i Iluro.

Els diversos closos arqueològics on s’ha detectat part de la superfície construïda d’Ilturo, responen als noms de Ca l’Arnau-Can Mateu, Can Benet i Can Rodon de l’Hort, així com alguns altres de menor entitat situats als encontorns. Tot plegat, fa que se li suposi a aquest assentament una extensió de més de tres hectàrees.

Un cop abandonats aquests nuclis de població abans de la meitat del segle I aC, la vall no va quedar deshabitada, sinó que si varen implantar instal·lacions agropecuàries, sobretot dedicades a la viticultura. Però el que més destaca del període alt-imperial és el jaciment de Can Modolell, interpretat con un centre cultual d’àmbit regional, que va sobreviure com a tal fins l’adveniment del cristianisme.

 Entre l’agost de 1997 i el de 1998 es va documentar i delimitar aquest conjunt arqueològic, però una visió quasi completa de les restes constructives no es va aconseguir fins el 2007. Des dels primers treballs, ja es va evidenciar que tot el conjunt estava format per dos realitats constructives diferents. La primera d’elles va ser interpretada com un centre administratiu i polític, amb un període de vida establert entre la meitat del segle II aC i el primer quart del segle I aC, i que ara identifiquem com Ilturo. La segona corresponia a un establiment de producció d’àmfores vinateres (figlina) que hauria funcionat entre el segon quart del segle I aC i els primers decennis de la centúria següent.

La troballa més rellevant del conjunt fou la dels banys públics (Balnea), la qual va facilitar la identificació de tota la superfície construïda que els envoltava com a pertanyent a un assentament de la República Romana, que gaudia del mateix tipus d’equipament que hi havia als llocs d’origen dels seus habitants.

Imatge de previsualització de YouTube

Es tracta d’un edifici molt ben dissenyat, que originalment constava només de tres sales de servei, que marquen alhora un recorregut en el seu us. A l’edifici s’accedia des d’un carreró  que donava directament al vestuari (apodyterium), el qual tenia al canto nord uns bancs adossats. D’allà es podia passar a la sala tèbia (tepidarium) proveïda d’una pica (labrum) de la qual es conservava el suport. D’aquesta habitació es passava després a la sala calenta (caldarium), proveïda d’un banc al mig i també d’un labrum. Al cantó oest tenia la banyera (alveus) situada al damunt d’un hipocaust (subsòl buit i escalfat). La resta d’instal·lacions la composàvem els forns amb el seu praefurnium, que permetien l’escalfament de l’aigua i del alveus.

En un moment posterior, la instal·lació s’amplia amb la construcció d’una sauna de planta circular (laconicum), algunes habitacions annexes pel cantó oest i també una sala porxada al sud del laconicum. De retruc això fa modificar l’accés principal del complex, que ara es fa des de l’oest. L’abastiment de l’aigua necessària per als banys ve des de la muntanya per mitja de conduccions en plom primer i per canalons de ceràmica després, que permetien el seu emmagatzematge en l’espai situat entre el praefurnium i el tepidarium.

Un fet singular que presentaven aquests banys era que tant el tepidarium com elcaldarium estaven coberts per mitja de sostres de superfícies corbes fabricats a base d’unes peces de ceràmica d’uns 20 cm de llarg (tubuli afusats) que s’inserien les unes dins les altres. Aquests tubuli, ja muntats i armats amb varetes de ferro transversals i verticals, estaven recoberts per morter de calç i emblanquinades, fet que donava a aquests sostres l’aparença exterior i interior de cúpules i superfícies corbes molt avançades per al seu temps.

Les construccions situades al sud del Balneum i una bona part dels que hi ha entre aquest i la figlina corresponen a domus de tipus itàlic. També es poden interpretar com a tallers i magatzems les construccions que hi ha just al nord del balneum. Una de les característiques de l’assentament és la seva disposició adaptant-se al terreny, forma poc regular, amb absència de carrers creuats en angle recte. De fet, l’eix principal de circulació de sud a nord seria, com avui dia, el curs de la riera.

Imatge de previsualització de YouTube

A l’extrem nord del clos, la part ocupada per la figlina, centre terrissaire, es superposa a les estructures d’hàbitat anteriors ja abandonades. Tot plegat sembla ocupar una àrea d’uns 600 m2, presidida per un forn de planta rectangular de set per sis metres que encabeix dins seu tant la cambra de foc i el laboratori com el praefurnium. L’entrada de les àmfores dins el forn es feia per una porta situada al nord, de metre i mig d’ample. El laboratori esta separat de la cambra de foc per una graella que té  14,75 m2 de superfície útil i que esta suportada per dues naus separades per un muret central que serveix de base a les arcades que suporten el pes de la graella i de les àmfores que si posarien al damunt. Les àmfores produïdes en aquesta figlina corresponen als tipus Dressel 1 citerior, Tarraconense 1 i Pascual 1.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquí us deixo el programa de Divendres de dilluns, dedicat a el jaciment arqueològic de Cabrera de Mar:

Amb Espartac Peran i Oriol Soler

Origen: El jaciment arqueològic de Cabrera de Mar

Mariona Cava i Ruiz, alumna clàssiques de segon de batxillerat

La geografia ampliada de l’antiga Grècia

Ja teníem un thinglink de Geografia grega a Aracne fila i fila, però l’he ampliat:

De la geografia de l’antiga Grècia, quines ciutats i regions coneixes?
Quines regions pertanyen a la Grècia continental?
Què són les Espòrades?
Què és la Magna Grècia? i Àsia Menor?
Quines illes gregues coneixes?
Esmenta una ciutat de: la Grècia septentrional, central, meridional i insular…
Tria un indret de Grècia i comenta els motius de la teva tria.
Quins noms geogràfics grecs perviuen en el nostre lèxic?

Ada, Grec 1

L’home romà i els anells

En el món romà una joia es feia servir per simbolitzar un estatus, a més de per adornar. Els anells eren una de les joies més populars i van ser utilitzats tant pels homes com per les dones.  En l’home, l’anell reflectia la classe social a la qual pertanyia i, amb posterioritat, el nivell econòmic del portador.

Els rics portaven al dit anular de la mà esquerra un anell de ferro perquè creien que des d’aquest dit hi havia una vena que anava directament al cor. Aquest anell no era només un adorn; servia de segell per autentificar i lacrar els documents. De manera que, quan el portador moria es destruïa l’anell per tal que ningú més el pogués emprar.

L’ anell d’or annulus aureus es reservava per a certes ocasions i persones. Els enviats a l’estranger en una ambaixada portaven un anell d’or com a mostra de la seva dignitat, però un cop de tornada lluïen el de ferro una altra vegada.

h1813

Però, la funció assignada principalment a l’anell va ser la de segell per signar documents oficials i privats.h2206

Al principi, només es portaven anells en un dit i estava mal vist que un home portés dos anells; però després, ja entrat l’Imperi per influència dels gustos i modes orientals,  va anar augmentant el nombre d’anells que es posaven i es van carregar els dits amb anells amb pedres precioses, a excepció del dit d’enmig,  l’anomenat infamis que per superstició quedava sense cap anell. Els dies de dol es treien els anells d’or (els més utilitzats a partir del segle I dC), que també deixaven de portar com a senyal de protesta.

Per guardar els anells feien servir uns cofres anomenats dactyliothecae. La gent rica tenia jocs d’anells; més lleugers per a l’estiu, més pesats per l’hivern. Existien dactyliothecae públics i privats a Roma on s’exhibien els anells portats a casa que venien de guerres estrangeres.

El més comú va ser el gust pels anells adornats amb gemmes i camafeus, en els quals els romans gastaven enormes fortunes. Els romans humils els imitaven en bronze i amb un tros de pasta de vidre encastat, com si fos una pedra preciosa.També s’han trobat anells amb l’efígie de l’emperador.

Anell amb l'efígie de Tiberi

Anell amb l’efígie de Tiberi

Rocío Rodríguez

1r Batx. Humanístic

Els set savis de Grècia

Després d’estudiar el tema de la geografia grega (unitat 4 Grec 1, ed. Teide) i fer-ne un kahoot, he decidit fer aquest thinglink per saber situar en un mapa de Grècia els set savis i de mica en mica conèixer millor la geografia grega i els seus personatges rellevants.

És ben curiosa la màgia del set! Quin savi us ha cridat més l’atenció? Per què?

Rocío Rodríguez
Alumna de Grec 1

Ubi est Joan Marc?

Aquests dies, com bé sabeu, el professor del departament de Llengua catalana i clàssiques, en Joan Marc, ha presentat en un important congrés de didàctica, el XVII Congreso Internacional de la Sociedad Española de Didáctica de la Lengua y la Literatura, l’experiència elaborada per alguns de vosaltres el curs passat: Expopoètica.

 Ha aprofitat l’estada per terres extremenyes fer una escapada clàssica.

dsc_0399-1

Fotografia de Joan Marc

A veure si sabeu des d’on ens ha enviat aquesta fotografia?

Una vegada localitzat l’indret, busqueu informació sobre aquest edifici i el lloc on es troba. Quin nom rebia  en temps dels romans? Per què va ser important? …

Què és l’Hèl·lada? Qui són els hel·lens?

ΧΑΙΡΕ!

Sóc un estudiant de 1r Batxillerat i he començat a estudiar grec. Buscant informació de la Grècia Clàssica he trobat aquest vídeo a youtube i m’ha semblat molt interessant! Espero que us agradi i que us resulti interessant. A continuació us deixo el vídeo amb unes unes preguntes (Què sabeu de Grècia? Del seu nom? De la seva geografia? De la seva història?…) que haureu de contestar a Edpuzzle amb el codi veruvit.

Ara que ja sabeu què és l’Hèl·lada, es tracta de llegir el text següent i comentar la diferent denominació dels hel·lens:

Van passar més de mil anys fins que els grecs no van adquirir una pròpia denominació comunament admesa; i avui en tenen dues. En la seva llengua es diuen “hel·lens”, i el seu país és l´Hèl·lada. “Graeci” és el nom que els donaren els romans i que més endavant fou generalment adoptat a Europa. En l’antigor de més a més, els veïns de llevant els donaren encara un tercer nom: “jonis”, els homes de Ivan de l’Antic Testament. I tots tres són tardans, ja que no en trobem cap que sigui aplicat generalment per Homer, el qual, de la seva part, en diu “argius”, “dànaus” i molt més sovint, “aqueus”.

La història d’aquesta nomenclatura és ben fosca. En Homer, l’Hèl·lada és una mera regió de la Tessàlia meridional, i Graia, un indret de la Beòcia fronterer amb Atenes. Després d’Homer, Acaia i Argos van sobreviure, però foren degradats a topònims locals de la Grècia meridional… Com que no hi ha res en les tauletes en lineal B que ens doni cap pista, per a nosaltres l’inici és dins la “Ilíada”. El fet que ens presenti algun nom comú és un símbol de fet que la història de Grècia ja havia ben bé començat.Però hi havia més d’un nom, i això també serveix de símbol de la diversitat social i cultural que caracteritzà l’Hèl·lada tant en en seu primer període com durant tota la seva història per poc visible que això sigui dins els dos poemes homèrics.

M. I. Finley, El món d’Ulisses (1985).

Ignasi Pujol

1r Batxillerat Humanístic

Kouros i Kore

Kouros I Kore, del grec antic κοῦρος i  Κόρη respectivament,  és una obra escultòrica d’autor desconegut, esculpida durant el segle VI a.C en marbre, amb una alçada d’1,94 m el Kouros i 1,21 m la Kore. Formen part de l’estil grec arcaic.
Es troben i formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Atenes, a Grècia.

Kouros I Kore forma part de l’estil arcaic predominant en el període del S. VII a.C al S.V a.C.
Podríem caracteritzar l’obra amb diferents trets com ara:

– Gran influència de l’art egipci.
– Escultures rígides.
– Poc moviment amb un dels peus avançat i frontalitat del cos.
– Simetria.
– Ulls ametllats i lleu somriure.
– Figures masculines nues.
– Figures femenines vestides amb túniques.

Aquest tipus d’escultures de l’època, tenien diferents funcions, com ara: funció funerària, aquella gent que tenia possibles, manaven esculpir-les pel record o també tenia funció d’ofrena pels déus o per decoració de llocs públics.

Sabries dir alguna altra escultura grega d’influència arcaica?

Podries buscar informació sobre alguns exemples de Kouroi com  el curos del cap Súnion, kouros de Tenea o també anomenat Apol·lo de Tenea, kouros d’Aristodikos o de corai com la Dama d’Auxerre i l’Hera de Samos i la Kore amb el peple.

Us imagineu aquestes escultures en color? Com us agraden més?

Què n’opineu? Quina relació podeu establir entre l’escultura grega i el perfum Kouros de Yves Saint Laurent?
kouros

Laia Arcas Mateos
2n Batxillerat Humanístic B

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic.

renoir_0

Renoir entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Fundació Mapfre

Pierre-Auguste Renoir va néixer el 25 de febrer de 1841 i va morir el 3 de desembre de 1919. Era un artista impressionista amb una inclinació  a pintar dones. La dona sempre va ser el seu principal tema d’inspiració, etern objecte de seducció i encarnació viva de l’art i la bellesa. Va pintar la seva esposa, les seves amigues, les seves amants,  models professionals o noies al carrer, actrius i grans dames burgeses…. En el seu període marcadament impressionista el pintor retrata una dona de ciutat, moderna, feliç, plena d’optimisme, tant al carrer com en els salons o en els espais domèstics més íntims.  Més endavant, a partir de la dècada del 1880,  després d’un viatge a Roma, es produeix la seva aproximació a  la pintura d’Ingres, Rafael o Ticià, i la seva trajectòria el porta cap a camins més propers al classicisme. També llavors la dona té un paper important en la seva pintura amb la introducció molt freqüent del nu femení imbuït d’una forta sensualitat.

El judici de Paris

Aquest és el Judici de Paris, una de les seves millors obres.

El jove artista gironí, Ricard Guinó, l’autor del bust de Prudenci Bertrana que presideix la plaça de Catalunya de Girona, en una rèplica, ja que l’original s’exhibeix al Museu d’Art de Girona, va ser una colla d’anys “les mans” de Pierre-Auguste Renoir quan el pintor francès va decidir, a la dècada de 1910, a una edat avançada, i amb problemes motrius per l’artritis, deixar-se temptar per l’escultura. Aleshores, el marxant d’art Ambroise Vollard va presentar a Renoir el jove artista català Ricard Guinó (Girona, 1890 – Antony, França, 1973), el qual va modelar nombroses obres seguint les indicacions i partint dels dibuixos i pintures del gran pintor impressionista, com corrobora l’exposició de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Les cinc obres de Guinó exhibides són l’altrelleu en guix patinat Le jugement de Pâris (1914), el bust en morter policromat Madame Renoir (1916), el rellotge de sobretaula en bronze fos Hymne a la vie (1914), l’estatueta en bronze fos Les feu ou le petit forgeron (1916) i l’estàtua de bronze fos L’eau o la grande Laveuse accroupie (1917). Les obres són a més reproduïdes a tota pàgina al corresponent catàleg de la mostra.

L’artista noucentista gironí firma conjuntament amb Renoir aquestes peces, que formen part del Museu d’Orsay de París, i que la Fundació Mapfre exposa al costat de conegudíssimes pintures de Renoir, com Bal du Moulin de la Galette (1876), la peça estrella, o Le dejuner des canotiers (1880-81), entre altres teles de grandíssims com Picasso, Casas, Rusiñol, Maillol, o Bonnard.

El treball de Ferlier Bovat crida especialment l’atenció per la seva ambició, ja que planteja si l’autoria d’una obra correspon a qui la concep i la imagina, o, pel contrari, pertany a qui en realitza l’execució material. L’estudiosa afirma que “la col·laboració Renoir-Guinó va participar en la renovació de l’escultura del segle XX” i explica que el gironí va passar dies sencers elaborant aquestes obres lluny del control de Renoir, de manera que “la visió maniquea que Guinó va ser només ‘la mà’ de i l’alumne obedient de Renoir, únic inventor de l’obra, està allunyada de la realitat”. Aquest text de tesi, titulat Un artista català junt a Renoir: Ricard Guinó, inclou una prou detallada biografia de qui es va formar a l’Escola de Belles Arts de Girona i va ser un gran col·laborador de l’escultor Arístides Maillol entre 1910 i 1913. L’article, il·lustrat amb fotos del jove Guinó i amb la reproducció d’alguns dels seus esboços, sosté que el català, com Miquel Àngel, tenia un “mètode escultòric” per alliberar la forma com una escultura que surt del seu bloc de marbre. La trobada entre Guinó i Renoir es va produir el 1913 a Essoyes, a través de Vollard. Maillol era qui havia de ser “les mans” de Renoir, però l’escultor de Banyuls estava massa ocupat en aquella època i va cedir l’encàrrec al gironí. Maillol freqüentava els ambients artístics de la Girona del moment.

Aquest quadre, que podem contemplar en l’exposició, és, per a mi, el millor quadre d’aquest artista, en què  veiem  Gabrielle Renard, la seva dona, amb el seu fill, Renard. Gabrielle va ser la seva musa durant més de quinze anys, podríem dir que ella va tenir molt a veure amb la carrera de l’artista.

Bal au Moulin de la Galette (Ball en el Moulí de la Galette, 1876)

La màxima expressió d’aquest artista la trobem en aquest quadre, considerada l’obra més important que torna a Barcelona 100 anys després que el 1917 fos presentada al Palau de Belles Arts de la ciutat en una exposició promoguda per artistes catalans per demostrar la importància de l’art francès des de finals del segle XIX fins llavors.

Tots aquests quadres i molts més, fins arribar a 60, a l’exposició de la Fundació MAPFRE. L’exposició s’anomena Renoir entre dones“De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Colleccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie”, tot i que hi ha quadres de Picasso, Van Gogh, Pierre Bonnard, Degas i Maurice Denis per tal de veure com Renoir va influir en els seus contemporanis i en la generació moderna.

I vosaltres nois, que coneixeu a algun d’aquests artistes? I algun quadre? Vos agradaria anar a veure l’exposició? Si és així no dubteu en dir-li a la Lida. Fins  al 8 de gener de  2017 es pot visitar a Barcelona i sempre podrem fer aquest recorregut virtual.

Sala Garriga i Nogués, Fundación Mapfre
Carrer Diputació, 250
Entrada: 3€
www.fundacionmapfre.org
@fmafre | #renoirentremujeres

Jordi Álvarez

LLatí 4t ESO