Daily Archives: 2 març 2014

Eneas com August

Després de llegir l’Eneida de Virgili, em vaig quedar amb ganes de fer un comentari d’un dels textos. El que he elegit és el de “Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians”, en què Júpiter diu a Venus que Eneas aconseguirà trobar la seva pàtria “Lavínia”, i que els troians acabaran trobant un lloc on viure.

Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (Eneida 1, 223-304)

“Et iam finis erat, cum Iuppiter aethere summo
despiciens mare velivolum terrasque iacentis
litoraque et latos populos, sic vertice caeli
constitit, et Libyae defixit lumina regnis.
Atque illum talis iactantem pectore curas
tristior et lacrimis oculos suffusa nitentis
adloquitur Venus: “O qui res hominumque deumque
aeternis regis imperiis, et fulmine terres,
quid meus Aeneas in te committere tantum,
quid Troes potuere, quibus, tot funera passis,
cunctus ob Italiam terrarum clauditur orbis?
Certe hinc Romanos olim, volventibus annis,
hinc fore ductores, revocato a sanguine Teucri,
qui mare, qui terras omni dicione tenerent,
pollicitus, quae te, genitor, sententia vertit?
Hoc equidem occasum Troiae tristisque ruinas
solabar, fatis contraria fata rependens;
nunc eadem fortuna viros tot casibus actos
insequitur. Quem das finem, rex magne, laborum?
Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
nos, tua progenies, caeli quibus adnuis arcem,
navibus (infandum!) amissis, unius ob iram
prodimur atque Italis longe disiungimur oris.
Hic pietatis honos? Sic nos in sceptra reponis?”
Olli subridens hominum sator atque deorum,
voltu, quo caelum tempestatesque serenat,
oscula libavit natae, dehinc talia fatur:
“Parce metu, Cytherea: manent immota tuorum
fata tibi; cernes urbem et promissa Lavini
moenia, sublimemque feres ad sidera caeli
magnanimum Aenean; neque me sententia vertit.
Hic tibi (fabor enim, quando haec te cura remordet,
longius et volvens fatorum arcana movebo)
bellum ingens geret Italia, populosque feroces
contundet, moresque viris et moenia ponet,
tertia dum Latio regnantem viderit aestas,
ternaque transierint Rutulis hiberna subactis.
At puer Ascanius, cui nunc cognomen Iulo
additur,—Ilus erat, dum res stetit Ilia regno,—
triginta magnos volvendis mensibus orbis
imperio explebit, regnumque ab sede Lavini
transferet, et longam multa vi muniet Albam.
Hic iam ter centum totos regnabitur annos
gente sub Hectorea, donec regina sacerdos,
Marte gravis, geminam partu dabit Ilia prolem.
Inde lupae fulvo nutricis tegmine laetus
Romulus excipiet gentem, et Mavortia condet
moenia, Romanosque suo de nomine dicet.
His ego nec metas rerum nec tempora pono;
imperium sine fine dedi. Quin aspera Iuno,
quae mare nunc terrasque metu caelumque fatigat,
consilia in melius referet, mecumque fovebit
Romanos rerum dominos gentemque togatam:
sic placitum. Veniet lustris labentibus aetas,
cum domus Assaraci Phthiam clarasque Mycenas
servitio premet, ac victis dominabitur Argis.
Nascetur pulchra Troianus origine Caesar,
imperium oceano, famam qui terminet astris,—
Iulius, a magno demissum nomen Iulo.
Hunc tu olim caelo, spoliis Orientis onustum,
accipies secura; vocabitur hic quoque votis.
Aspera tum positis mitescent saecula bellis;
cana Fides, et Vesta, Remo cum fratre Quirinus,
iura dabunt; dirae ferro et compagibus artis
claudentur Belli portae; Furor impius intus,
saeva sedens super arma, et centum vinctus aenis
post tergum nodis, fremet horridus ore cruento.
Haec ait, et Maia genitum demittit ab alto,
ut terrae, utque novae pateant Karthaginis arces
hospitio Teucris, ne fati nescia Dido
finibus arceret: volat ille per aera magnum
remigio alarum, ac Libyae citus adstitit oris.
Et iam iussa facit, ponuntque ferocia Poeni
corda volente deo; in primis regina quietum
accipit in Teucros animum mentemque benignam.”

Text traduït per Miquel Dolç:

“ I ara que havien acabat, Júpiter, contemplant des del cim dels aires el mar ple de veles, les terres esteses, les costes i els pobles que s’hi escampen, s’aturà així en el punt més alt del firmament i fixà la mirada en els reialmes de Líbia. I mentre remou en el seu cor aquests afanys se li adreça Venus tota trista, negats de llàgrimes els seus ulls lluminosos: «Tu que governes amb lleis eternes els afers dels homes i dels déus, i els omples de temor amb el llamp, ¿quina ofensa tan gran han pogut cometre contra tu el meu Eneas i els troians, que, després de sofrir tantes pèrdues, se’ls tanquin tots els indrets de la terra a causa d’Itàlia? Prometeres fermament que, amb el rodar dels anys, d’ells, de la restauració del llinatge de Teucros, havien de néixer un dia els romans, uns governants que amb el seu poder dominarien el mar i totes les terres. ¿Quin pensament, oh pare, t’ha fet canviar d’intenció? Amb això almenys em consolava de la desfeta de Troia i de les seves tristes ruïnes, compensant amb aquest destí els destins adversos; ara la mateixa sort persegueix aquests homes sacsejats per tants desastres. ¿Quin termini poses a les seves fatigues, oh rei excels? Antènor, escapat d’enmig dels aqueus, ha aconseguit penetrar en els golfs d’Il·líria, endinsar-se sense temor fins a l’interior dels reialmes dels liburns i sobrepassar les fonts del Timavus; d’allí, per nou boques, fent ressonar vastament les muntanyes, brolla com un mar desfermat i solca els camps amb les seves aigües sorolloses. Ell, tanmateix, emplaçà allí la ciutat de Pàdua i l’estatge dels teucres, donà un nom al seu poble i hi penjà les armes de Troia, i ara reposa tranquil en una plàcida pau. Nosaltres, en canvi, els teus descendents, a qui atorgues un lloc a les altures del cel, després de perdre les naus, oh dolor!, som traïts i allunyats de les costes d’Itàlia per la ira d’una sola deessa. ¿És aquest el premi de la pietat? ¿És així com ens restaures la sobirania?»
Somrient-li el pare dels homes i dels déus amb aquella expressió de rostre que asserena el cel i les tempestes, tastà la besada de la filla i després digué així: «No tinguis por, Citerea, et resten inamovibles els destins dels teus; veuràs la ciutat i les muralles de Lavínium que et foren promeses i portaràs el magnànim Eneas ben amunt fins als astres del cel; cap pensament no m’ha fet canviar d’intenció. Te’n parlaré, doncs, ja que aquest neguit et rosega, i, anant més enllà en les meves explicacions, et descobriré els secrets del destí: aquest fill teu menarà en terres d’Itàlia una guerra grandiosa, abatrà pobles ferotges i donarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu l’hagi vist regnar damunt el Laci i hagi passat el tercer hivern després de la submissió dels rútuls. Però el seu fill Ascani, que ara duu el sobrenom de Iulus (es deia Ilus mentre restava intacte el regne d’Ílion), acomplirà trenta anys llargs de mandat, amb la successió dels seus mesos, traslladarà la capital del regne des de la seu de Lavínium i fortificarà Alba Longa amb gran puixança. Allí regnarà durant tres-cents anys sencers el llinatge d’Hèctor, fins que una sacerdotessa de sang reial, Ília, gràvida de Mart, donarà a llum una bessonada. Llavors Ròmul, ufanós de cobrir-se amb la pell d’una lloba rogenca, la seva nodrissa, serà dipositari del llinatge, fundarà les muralles de Mart i donarà nom als romans basant-se en el seu. A aquests no els poso límits ni en l’espai ni en el temps: els he assignat un imperi sense fi. Fins i tot l’aspra Juno, que ara castiga el mar, la terra i el cel omplint-los de temor, canviarà per a bé els seus designis i, d’acord amb mi, protegirà els romans, senyors del món, poble que es cobreix amb la toga. Així ha estat establert. Amb el decurs dels anys vindrà un temps en què el casal d’Assàrac sotmetrà Ftia i la gloriosa Micenes, i dominarà sobre Argos vençuda. D’aquest bell llinatge naixerà el troià Cèsar, que durà el nom de Juli, derivat del gran Iulus; el seu imperi arribarà fins a l’oceà i la seva fama fins als astres. Tu un dia acolliràs tranquil·la al cel, carregat amb les despulles de l’Orient, i també ell serà invocat amb pregàries. Llavors, aturades les guerres, els aspres segles esdevindran enignes: l’antiga Fe i Vesta, i Quirí juntament amb el seu germà Rem, dictaran lleis; les cruels portes de la Guerra seran tancades amb estrets forrellats; a dins, el Furor sacríleg, assegut damunt les armes cruels i encadenat amb les mans a l’esquena per cent nusos de bronze, bramarà horriblement amb la boca ensangonada.» Li diu aquestes coses i envia des del cel el fill de Maia perquè les terres i la recent fortalesa de Cartago s’obrin per donar hospitalitat als troians, no fos cas que Dido, ignorant el destí, els allunyés del seu territori. El déu va volant per la immensitat de l’aire, remant amb les ales, i en un moment es planta a les costes de Líbia. Compleix tot seguit l’encàrrec, i els cartaginesos, seguint el voler del déu, amanseixen els seus cors feréstecs; la reina, abans que ningú, adopta envers els teucres un ànim tranquil i una actitud benèvola.”

En aquest text Venus, trista, diu a Júpiter quina ofensa han fet Eneas i els troians per patir tantes pèrdues. Ella creu que és per culpa de la terra que Júpiter li va prometre que tindrien a Itàlia. Venus no creu que els troians, després de veure la seva ciutat cremada, mereixen patir tant. Júpiter li havia promès que un dia, dels descendents d’Eneas, naixerien els romans. També li diu que un dels aqueus amb qui havien lluitat ara descansa tranquil·lament mentre ells paguen per l’odi que els té Juno.  Júpiter parla a la fi, i diu a Venus que no temi pel seu fill Eneas, que aconseguirà fundar la ciutat promesa, Lavínium. A més abatrà grans soldats com Turn,conquerirà pobles sencers, etc. I que el seu nét Ascani també es farà famós, conquerirà la ciutat d’Alba Longa. Serà allà on segles més tard, naixeran de Rea Sílvia, uns bessons anomenats Ròmul i Rem. El primer construirà les muralles de Mart i fundarà la ciutat de Roma. Dels descendents de Ròmul, naixerà Gai Juli Cèsar Octavià, és a dir, l’emperador August. Segons Júpiter, les guerres s’acabaran i Juno deixerà de tenir odi als troians i ella mateixa els protegirà.

Podem veure que en aquest fragment Virgili ens explica l’origen de la fundació de Roma, el naixement d’August, etc. Recordem  que Virgili va escriure l’Eneida per encàrrec d’August, que volia donar a Roma un passat mític i gloriós. Per tant podem establir un  clar paral·lelisme entre Eneas, que acaba aconseguint un gran imperi, i August, que es proclama Imperator. En aquest fragment, Virgili ens vol dir que el destí de les persones està predestinat, ja que Eneas acaba trobant la seva pàtria i August, el seu destí serà ser Imperator, com ho havia pretès Juli Cèsar.

Parlant d’August, sabíeu que el 2014 se celebra el bimil·lenari de la seva mort? No us perdeu l’edició 2014 de Tarraco Viva!

Bust de Virgili

Quan vam anar a la Universitat de Barcelona vam veure un bust de Virgili a una de les biblioteques, la del Departament de llatí:

Què en penseu d’aquest fragment? Expliqueu el que està en negreta. Sabeu la continuació de la història? Com va fundar Ròmul la ciutat de Roma? Per què August encarrega l’Eneida a Virgili? Aconsegueix el seu propòsit?

Irina Balart
2n Batx. Humanístic