Reconstruir la nostra història junts – Relat col•lectiu

[Aquest és el relat de la nostra experiència del curs passat. És un relat ‘en construcció’ que s’escriu a partir de les veus de tots i totes les que vam participar en aquest blog]

L’inici del curs 2007-2008, un punt de partida difícil

Alfred: Eren els primers dies de setembre de 2007. Jo ja sabia que aquell curs la matèria d’Educació Visual i Plàstica a l’institut havia quedat reduïda a una única hora setmanal a tercer d’ESO. De fet, portava tot l’estiu rumiant com encarar-ho. Un estiu en el que encara ressonaven les experiències viscudes el curs anterior. Ressonàncies que intentava transformar en aprenentatge per incorporar-les al meu saber docent. Però en aquells primers dies de setembre vaig saber que aquesta hora setmanal dels quatre tercers d’ESO s’amuntegaria en una ‘sessió contínua’ els divendres al matí, una classe rera l’altra. Em preguntava com, en aquelles condicions, aconseguiríem constituir-nos com a grup d’aprenentatge, com aconseguiríem quallar un mínim sentit de pertinença per articular un projecte col·lectiu en el que cadascú tingués l’oportunitat de trobar el seu lloc per aprendre.

Carla: Al ser l’assignatura una hora a la setmana, va ser un poc liosa perquè si algo no havies entès, no podies fer-ho fins la setmana vinent, però amb una mica l’ajuda dels companys i companyes ens ho facilitàvem.

Berta F: Per a mi no va ser cap inconvenient. A part de que Alfred se tenia que passar tota l’hora explican-mos el que potser faria en dos dies, però se’n va sortir molt bé.

Ricard: El fet de tenir una hora semanal, ens obligava a atendre els 55 minuts de classe, cosa que no sempre s’aconseguia.

Andrea B: La veritat, si totes les classes d’una hora ens fessin pensar així, potser la cosa aniria millor.

Alfred: Jo no sabia encara qui eren els nois i les noies amb els que compartia aquella hora fugaç de divendres al matí. No sabia quins eren els seus interessos, ni què esperaven de mi. Potser per això parlava tant: sobre mi, sobre la matèria, sobre allò que podíem fer junts. Necessitava ‘caminar’ la distància que ens separava: des del lloc en el que era situat com a professor cap al lloc en el que jo intentava situar-me. Però els ‘llocs’ són construccions performatives, es ‘fan’ més que es defineixen. El trànsit que compartíem cada dia, l’anar i vindre des d’on em situàvem (i els situava) cap on em situava (i es situaven), és el que traçava el solc de la nostra experiència junts.

La participació ‘online’ (1): una estratègia per estirar el temps i l’espai escolar

Alfred: Des d’un primer moment vaig pensar en habilitar un espai virtual com a extensió de l’espai i el temps que compartíem a l’aula. En els darrers cursos havia fet servir el moodle del centre per desdibuixar els límits de la divisió en grups-classe i per ampliar l’horitzó de les possibilitats de participació i pertinença. Ara aquell espai virtual em brindava la possibilitat d’estirar la nostra relació més enllà d’aquella hora setmanal del divendres al matí. Més endavant, la necessitat de donar visibilitat al nostre projecte ens faria abandonar el moodle per publicar el blog.

Anna: Una assignatura que només la teníem una hora a la setmana es va convertir en una assignatura del dia a dia.

Elena Nav: Ens tenia connectats tota la setmana.

Francina: El gran inconvenient que ens presentava Alfred a principi de curs, que era que tan sols teníem una hora setmanal, el vam deixar de banda, aprofitant aquesta hora ‘a saco’ i treballant molt a casa.

Eugènia: Vam tindre temps de fer moltes coses. El bloc no depenia d’aquests 60 minuts sinó que era un treball de dia i dia.

Francina: Va ser una de les assignatures que més ens vam esforçar ja que per a fer cada article calia primer estar uns dies pensant bé per on l’enfocaríem i com ho explicaríem.

Berta F: El bloc va ser una manera d’utilitzar un recurs que teníem tots o casi tots a l’abast: Internet. D’aquesta forma tot era més fàcil i ordenat. Al mateix temps, no ens podíem olvidar de fer-ho tan fàcilment i no ho definíem com a “deures de classe”.

Andrea B: Crec que va estar millor així. Perquè, si haguéssim tingut més hores, hauríem fet el bloc? Hauríem tingut temps per pensar i reflexionar sobre aquest tema? L’hauríem tret aquest tema per començar?

Francina: El blog, a més d’ensenyar-mos molt, també ens va unir.

L’imaginari visual, una oportunitat de conèixer-nos

Alfred: La primera proposta del curs va ser l’Imaginari Visual. Aquest és l’únic projecte que es resisteix a caure de la meva programació any rera any. L’Imaginari Visual és un intent de dialogar amb les ‘seves’ imatges, les que ells i elles tenen, comparteixen, produeixen o usen. Dedicar els primers dies a aquest projecte ens permet construir una primera cartografia de la cultura visual del grup a partir la seva pròpia experiència. Mentrestant, revisem alguns dels projectes realitzats en cursos anteriors. Són treballs que sovint ja coneixen, perquè la majoria dels projectes que emprenem solen tenir alguna dimensió pública: murals, vídeos, exposicions… Però precisament per això, perquè ja ho han vist, conversar sobre allò que vaig fer l’any passat amb altres estudiants em permet abordar l’inici de curs des d’una posició més dialògica. Els objetius del curs, la metodologia de la matèria o els criteris d’avaluació es desgranen a partir de les preguntes i els comentaris que suscita allò mostrat: ¿Qui va eligir el tema del mural? ¿Podem fer també un graffiti? Una amiga meua surt en este vídeo… A la fi, les preguntes sempre apunten a qui les formula i parlar sobre allò mostrat és, sobretot, una oportunitat de conèixer-nos.

Elena Naz: Jo tenia una idea completament diferent del que era la EDU Visual i Plàstica.

Jonatan: Al principi me notava extrany perquè sempre que hem fet plàstica eren làmines, dibuixos, etc. i ara me vaig trobar en això nou.

Roger: Fa dos anys fèiem coses en regle i tal, i ara l’assignatura era completament diferent.

Gemma: Mos va presentar un treball que natros vam agafar suposo que en molta gràcia perquè no havíem fet mai res per ordinador. Les classes de plàstica sempre havien sigut dibuix lineal i tot això.

Conrado: Pero no tant sols això, el que tenia que ser una assignatura va deixar de ser-ho en certes coses: no hi havia exàmens (que relament no serveixen per a res, ja que amb els exàmens no apredràs res, sols serveixen per a dir els teus coneixements amb una nota), ni exercicis (que resulten cansats a vegades). Disfrutàvem sempre del que fèiem, al menys jo.

La participació ‘online’ (2): desbordar les formes de relació escolars

Alfred: La primera activitat que vam compartir al moodle de l’institut va ser un fòrum de discussió per iniciar el projecte de l’Imaginari Visual. La pregunta que guiava el debat era “Quines són i on són les teves imatges?”. Mentre llegia les seves aportacions al fòrum em vaig adonar que no escrivien per a mi. Aquesta constatació va ser especialment reveladora perquè la setmana anterior havíem iniciat aquest debat a l’aula. Com encara no teníem habilitat l’espai del moodle, els havia demanat que anotessin en un paper les seves aportacions. La manera d’escriure aquest full responia a la ‘gramàtica’ d’un treball de classe, era un llistat d’informació que s’articulava segons l’enunciat proposat pel professor. Jo, en lloc de recollir el full, vaig demanar-los que el comentessin a classe, que hi busquessin coincidències, diferències… que el completessin amb els punts de vista dels altres i que, finalment, pengessin a l’espai del moodle el resultat d’aquest procés de debat i reflexió. Però en el trànsit del paper a la pantalla el text va canviar. Suposo que eren conscients que allò que escrivien ja no seria llegit només pel professor sinó que ho llegiria tothom. I era a ells i a elles a qui s’adrecaven. “wola gent…”, escrivien. Hi havia qui fins i tot s’excusava: “Pos aki stik io fen lo EXERCICI ESTE EL FAI X LO ABURRIMEN XK SINO NOL FARiA… XD”. Em va sobtar la reiterada invisibilització del professor. Malgrat ser una tasca escolar ningú no s’adreçava al professor. Era ignorat, desplaçat del centre de l’activitat. Semblava que en aquell espai hi havia en joc alguna cosa més important que la pròpia tasca encomanada. Les estratègies d’escriptura (l’ús d’abreviacions pròpies del MSN) i de visibilitat que emergien però, sobretot, el to dialògic i relacional que adoptaven, em va fer pensar en aquell espai com en un espai de construcció i afirmació identitària. Era un estil comunicatiu que contrastava amb el llenguatge impersonal propi de les pràctiques escolars. Aquesta constatació marcaria, des d’aquell precís moment, el meu interès per explorar les possibilitats educatives d’escriure un blog col·lectiu per repensar el lloc que ocupavem uns i altres en la relació pedagògica.

Ricard: Al principi, trobava que això era una miqueta… xorra.

Sergi: Tots ens pensàvem que seria una tonteria (al menos jo), pero vam vore que no.

Anna: Ens vam quedar allò que es diu “ai maree…” perquè, és clar, era una cosa nova.

Maria: Mai havíem realitzat un treball d’aquest tipus tan… “modern”. Sempre estàvem amb el mateix de deures, examens… i pos això definitivament va ser un cop dur per a nosaltres, perquè no sabíem com començar.

Eugènia: Mai no havíem realitzat una activitat d’aquest tipus, és a dir, reflexionar, opinar, ensenyar…en un espai virtual.

De l’imaginari visual al blog ‘aprendre a ser’

Alfred: L’experiència de l’Imaginari Visual es va allargar fins a la fi del primer trimestre (gairebé quatre dies, degut als nombrosos divendres festius d’aquell curs). Les darreres sessions a l’aula les havíem dedicat a fer una presentació pública dels seus imaginaris visuals. D’aquesta posada en comú van emergir una sèrie de temes que relacionaven imatge i identitat. La idea que la Cultura Visual proporcionava unes experiències a través de les quals els meus estudiants ‘aprenien a ser’ nois i noies es va convertir en l’eix vertebrador d’un blog que pretenia aprofundir en les diverses temàtiques localitzades a partir de les nostres classes.

Elena Nav: No havíem fet mai un treball com aquest. En un principi, cada artícle que ens presentava per a mi parlava en xino. Les idees eren molt abstractes i àmplies i, sincerament, no sabia com emprendre-ho. Encara ara no sé com emprendre aquest treball. No és com les assignatures, un exercici i contestes, va més enllà.

Berta F: Als primers articles ficar-me a actualizar era com una obligació, perquè era una dificultat desarrollar aquells temes.

Josep: Per a mi era casi com un camí sense sortida.

Rosa: No tenia molt clar que era el que Alfred ens volia explicar i fer entendre.

Laura: Vaig tindre algun dubte a l’hora de fer algun treball, ja ke eren coses ke mai m’havia plantejat.

Jonatan: Però depres ja vam agafar el “truquillo”.

Francina: Quan el vam començar a fer ens el preníem com un treball de classe però quan ja portavem dos o tres articles va passar a ser una cosa més propera a natros, al menys per a mi, i entràvem ja per plaer.

Rosa: Poc a poc vaig anar enganxant el fil, però caminant sense veure bé les coses, i a mitan de curs vaig poder començar a entendre més les coses.

Oscar: Primerament no em feia molta gracia, ho veia com una tonteria que no serviria per a res. Però a poc a poc vaig anar veient que era una cosa bastant interesant, on podies dir el que pensaves i expressar-te tal com eres.

Conrado: Des del principi em va parèixer una bona idea. Un bloc per reflexionar, on tots podíem estar en contante a qualsevol hora. Ens estàvem ensenyant, aprenent de nosaltres mateixos coses que no sabíem. I això era algo fantàstic.

La participació ‘online’ (3): la ‘bretxa’ digital

Alfred: La tecnologia no és transparent. La participació ‘online’ afegia tot un seguit de mediadors tècnics que interferien i minvaven les possibilitats d’interacció. Per posar un exemple concret, l’alumnat tenia una clau d’accés al moodle de l’institut, però quan vam decidir publicar un blog extern vam haver de gestionar tot el procés d’obtenció d’un identificador i una contrasenya per a tothom. Aquesta condició d’accés va entorpir la incorporació de tot l’alumnat al projecte del blog.

Miquel: Crec que me vaig comprometre el que vaig poder en aquest bloc. Encara que, com no tenia contrasenya, la majoria d’articles els vaig fer al moodle.

Erick: Alguns articles no els vam poder escriure per falta de la contrasenya.

Carla: Al ser per ordenador va ser un poc complicada.

Albert: Si tenies algun problema amb l’ordinador t’havies d’esperar a trobar-te a Alfred o a que tornés a tocar plàstica. Això endarreria molt les coses, per lo menys a mi m’endarreria molt la feina.

Alfred: La tecnologia no és innòcua. No tothom disposava d’ordenador personal i connexió a Internet a casa i les possibilitats de tenir accés des de l’institut eren molt limitades.

Roger: La meua relació amb el bloc va ser escasa. A vegades los treballs els vaig fer amb David. Dificultats. No tenia Internet a casa i per a estos treballs es necessita la presència d’Internet.

Alfred: La tecnologia no és neutral. La meva proposta contemplava alternatives per superar aquestes dificultats, des de la premisa que tohom havia de poder trobar el seu lloc per a aprendre i per construir el seu propi recorregut del curs. Una forma d’aconseguir-ho era deixar obertes totes les formes de participació al meu abast, no només ‘online’ sinó també a través de suports més convencionals ja fossin electrònics o en paper. Però aquesta aparent diversitat de possibilitats de participació amagava una desigualtat que acabaria per fer-se evident: no totes les formes de participació tenien el mateix valor i no tothom podia elegir la forma de participació que preferia. La qualificació ja no articulava el nostre curs sinó la pertinença. I algunes formes de participació, malgrat garantir la qualificació, es produïen en un territori exclòs: el de la tasca escolar.

Eugènia: El bloc va ser un tipus de diari i no un treball obligatori per tindre una nota d’aquesta assignatura. Per a mi era com un diari íntim en el qual escrivíem tot el que pensàvem i en el que vam tindre molta confiança.

Roger: La meitat de treballs els vaig entregar en un full de paper. Encara que a vegades vaig xalar molt, això de que la gent ho feia als blocs i jo i companyia ho teníem que fer a mà en un full… Aixo crea l’aburrició.

El blog ‘aprendre a ser’, un lloc on ‘ser en relació’

wit wiu!!!aki tem gemma & eugènia començan el treball
aspero k axo anira ml be!!
i k funcionigue km u desitja alfred!!wno a posaru en marxa!!
K pa k pa k psa!
Vaia kosa xula ka kedat aixo, ara domes keda kompleta en lo nostre arte ajaja
weno k ia uai fet tot i teu ai ambiat tot, not podras keixa k ara ia am fet la faena i
ben feta!Vinga pos asta lora de despues de klase del divendres!X fi… 15 anyss!!
wenas alfreD!!!
wenoo k stem akii joO i amandaa
i anem a començar el treball…xo no sabem kom se faaa xD
wenoo alfred avoree si lo endevinem
adeuuU finsss demaa
epaaaaaaa!! a comentaaaaaaaa!!=DPRIMERAAAAA!!jijij
oskar¡¡
Si xales si xales alfred, te faras famos gracies a natros cabr………., sempre fen coses rares que al final queden be jejejejeola
Alfred! pos, aqui estem cristina i andrea.
nem a começa el treball!
au adew!! asta el dilluns

Alfred: Aquestes eren les primeres ‘entrades’ al blog. Sovint, al llarg del temps que vam dedicar a escriure en el blog, vaig pensar que era sobretot un lloc on ‘ser amb els altres’, una forma d’estar connectat, de formar part d’aquella comunitat que construíem junts i que ens constituïa com a grup. El blog tenia un sentit relacional que es consumava a través de ‘ser-hi’. Era una identitat que s’escrivia des de la participació. I, aquest cop, jo també hi era.

Andrea A: Des del primer dia me vaig comprometre a fer-lo, participar i actualitzar setmanalment.

Anna: Només amb la primera actualització al bloc, ja em va parèixer que seria una cosa molt interessant, bona. No sé com expressar-ho, diferent, però sobretot molt millor. Les coses noves, encara que te sorprenguen al principi, després potser t’acaben agradant. Això és el que em va passar a mi.

Rosa: Poc a poc de lo que es tractava d’un treball ho vam anar fent com si fos algo que nosaltres haguéssim fet per expressar-mos i comunicar-mos de manera molt diferent a lo normal.

Alfred: Em preocupava ‘pedagogitzar’ el blog, convertir-lo en una mena de ‘cavall de Troia’ d’allò escolar. Però el blog va esdevenir un espai on explorar altres formes de pertànyer i de donar sentit. Per a mi aquest era el seu veritable valor educatiu perquè s’articulava com un ‘espai d’afinitat’ en el que el sentit es construïa des de la ‘perícia distribuïda’.

Anna: Ens relacionavem més amb tots, compartíem opinions, expressàvem les nostres idees… És que crec que fins i tot al final ja no ens recordàvem que era un treball de classe, per lo menos jo. No ho sé, ho feia sense pensar-ho.

Mireia: Sempre ho vaig fer a l’últim moment. Sempre pensava ja ho faré, ja ho faré… i al final era dijous la nit i com en dijous la nit estic al msn, pos Conrado sempre me feia recordar-me’n.

Laura: El blog feia ke em comuniqués més amb els de classe i els coneguera una mica més, ja ke no els coneixia molt, encara ke porto bastant de temps anant a la mateixa classe amb alguns companys meus.

Erick: Va fer relacionar-nos en gent de tots los tercers i, a més, en gent de fora.

Conrado: Ja no teníem restriccions d’horari. A més, els alumnes ens podíem comunicar, reflexionant  i aprenent de nosaltres mateixos.Elena Navarro: Personalment va ser una molt bona experiència. No era tan sols un treball de classe, sinó entrar una tarda i posar-te a llegir articles i comentar, sense que fos obligatori.

Mar: També me va agradar poder veure el treball de tots els 3rs. Potser si tot això ho haguéssem fet entregant-ho personalment al professor no sabríem mai l’opinió de l’altra gent. En definitiva, que estic molt orgullosa del treball realitzat.

Mireia: Vaig aprendre dels meus companys i vaig descobrir coses d’ells que no sabia. Com per exemple com senten (de sentiments, jeje) i com tracten els diferents temes. Perquè hi ha diferents punts de vista i, de vegades, va bé saber els dels altres. Algunes vegades, gràcies a llegir-los, reflexiones i pots arribar a canviar d’opinió. També vaig aprendre que cadascú és com és. I que, per moltes diferències que pugues tindre en una persona, també pots tindre una bona relació en ella.

Aprendre a conèixer, a fer, a viure amb els demés: aprendre a ser

Alfred: Aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure amb els demés i aprendre a ser, són els quatre pilars de l’aprenentatge fonamental de l’informe Delors del 1996. Tinc la impressió que el nostre blog els va abordar de diverses maneres. Algunes formaven part de la planificació del professor: conèixer el mapa que configura la nostra cultura visual, fer en un context d’alfabetització digital, viure amb els demés a través d’una comunitat que transitava entre un espai presencial i un altre virtual i ser amb un mateix i ‘en relació’. Però la circulació i la distribució de pensaments, adhesions i encontres que formiguejaven a través dels ‘posts’ del blog van desbordar les espectatives del pensament i la planificació escolar.

Aprendre a conèixer

Gemma: Vam aprendre noves coses, diferents de les altres.

Elena Nav: Com per exemple a relacionar les imatges amb el tema que estàs exposant per donar més informació.

Zamara: A expressar-me millor, a saber més coses sobre la música, els sentiments, etc.

Eduard: Sense adonar-me’n cada cop tenia més presents les paraules i conceptes que anaven sortint.

Berta F: El valor que li vaig donar era el mateix que a qualsevol altra assignatura (mates,català o castellà), però amb una sola diferència: en aquesta assignatura posava la meua opinió, i per això significa molt més que qualsevol altra.

Aprendre a fer

Miquel: En aquest bloc vam escriure més que 4 paraules. Vam compartir debats, problemes tècnics i també vam compartir un espai interactiu a través del qual ens vam comunicar. El més important d’aquesta activitat és que tots vam formar part d’aquí i ens vam divertir escrivint i fent feina. Perquè realment això era fer feina, però era una feina que no costava de fer, era una feina que agradava.

Zamara: Va ser entretingut això d’anar escrivint cada semana o cada dos semanes, perquè els temes eren de pensar bastant sobre com som i com ens sentim.

Mar: No sempre va ser fàcil sinó tot lo contrari. A vegades em vaig passar hores pensant què podria ficar i com ho podria ficar per a que s’entengués lo millor possible. Moltes vegades potser no me va quedar l’article com volia, o potser no me vaig quedar satisfeta. Però al temps que vaig dedicar a pensar sobre el tema també li dono importància, ja que me va ajudar a plantejar-me coses que potser no se m’haguessen passat mai pel cap.

Cosmin: Va ser un dels treballs més divertits que he fet en tota la meva vida. I no ho dic només perque vaig xalar molt sinó perquè vaig començar a preguntar-me coses que abans ni les pensava. Dificultats en van haver un munt, cada article amb les seves: com fer-ho per a que quedi bé, per a que agradi… A cada article vaig aprendre algo nou. Va ser un experiència que recordaré tota la meva vida.

Maria: Encara que potser no ho notéssem perquè era un treball diari de classe, aquest bloc ens va ensenyar moltíssim ja que vam poder corregir els nostres articles, equivocar-nos, veure les opinions dels demés…Per la meva part crec que vam realitzar un treball fantàstic!

Aprendre a viure amb els demés

Miquel:  Jo crec que aquest any les coses van començar força malament, no erem ni de lluny la millor classe. Tot eren mals rollos, no hi havia companyerisme.  Però, al cap d’un temps no molt llarg, cadascú va demostrar del que era capaç i, amb l’aportació de tothom, vam fer que la classe anés endavant. No és una mala classe, tampoc la millor, però, qui la té? Aquest any vam riure, vam plorar, ens vam enfadar, ens vam equivocar, vam encertar… Però sempre junts!

Eugènia: El bloc ens va permetre relacionar-nos, conèixer-nos els uns als altres més a fondo, descobrir coses íntimes que no ens contaríem en qualsevol altra proposta de treball. Sortia tot allò que tenia qualsevol persona dins seu (pensaments, opinions, reflexions…).

Mar: Va significar molt, me va ajudar a expressar coses que me pensava que no sabria expressar mai. Me va ajudar a vore les opinions dels altres companys respecte a temes i potser sense este blog no hagués sapigut mai que pensaven això.

Anna: Veure com som  realment cada persona, veure com és la vida, veure que cada persona és un món, que tots som humans i cadascu té un gust, amb el que sigui: roba, música, etc…

Albert: El que més me va ensenyar aquest bloc va ser l’opinió de la gent, és a dir, els comentaris. No crec que fossin dolents o bons, crec que tots t’ajudaven a escriure millor el següent article.

Aprendre a ser

Miquel: El bloc ens va servir per a que cadascun de nosaltres ens adonéssim de com erem i les coses que realment ens interessaven.

Eugènia: En la manera de reflexionar i opinar… a l’escriure alguns articles, cadascú de nosaltres s’identificava com era! La seva manera de ser!

Andrea A: Tots i cadascun dels alumnes participants mostràvem la relació amb allò que estavem explicant: els sentiments de cadascú!

Andrea B: Era com un petit tros de la nostra vida posat aquí. Però, a diferència dels ‘fotologs’ i això, aquí pensàvem el que escrivíem i escrivíem el que pensàvem.

Mireia:  Em va ajudar a aprendre coses que desconeixia de mi mateixa, i em va fer reflexionar en temes que mai me’ls havia plantejat. Per exemple, el d’aprendre a sentir. Aquest és dels que més em va agradar, ja que vaig veure diferents punts de vista de la manera de tractar els sentiments, i dels diferents sentiments que sent la gent. Tot s’ha de dir, però és que me’ls vaig llegir tots. Jo em vaig parar a pensar en lo important que era l’amistat per a mi, i gràcies a aquell article, ara encara la valoro més!

Jonatan: És una de les coses que més me van agradar del curs, ja que me va ajudar a conèixer-me una mica més.

Irina I: Vaig treure moltíssimes coses de mi que jo encara no sabia i vaig saber moltes coses de l’altra gent i els seus sentiments.

Elena Nav: Vaig aprendre a apreciar tot el que ens ajuda a ser i a comprendre que no ens formem sols, sinó que depenem de molts altres aspectes i que, per tant, en cada situació varia la nostra manera de ser.

Andrea B: El que si que va cambiar va ser la meva manera de veure les coses, d’enfocar-les, d’interpretar-les… Tot és diferent d’abans… això és el que he progressat no?

L’institut i natros!

Hola!

Ja se que sent mes de Juliol com és poca gent entrara al blog per no dir ningú, pero jo estava per aqui i he vist una proposta d’artícle que no havia vist anteriorment i m’agradat la proposta, suposo que és la que va dir Alfred que faria per a la gent que tenia d’anar a la recuperacó perque jo no m’hen vaig antera de que s’aguesa de fer este artícle.

Jo trovo que sent l’institut una cosa que pasem tantes hores i tot tindria que ser un poc mès nostre, com explicar aixo, pos en aixo vull dir que tindria que tindre mès coses que ens agradesen, com per exemple per a hora del pati tindria de haver una sala de jocs en la qual pugesem anar i estar allì un rato si vulgesem o ens podríen deixar surtir i no tindrens allí dins “ambutits” tot el dia.  I sobretot no tindre que estar arrebutits en aquells barracons als cuals no és pot fer ni classe ja que resona tot i a l’estiu “t’asfixies” i  a l’hivern te’ns d’anar en jaqueta perque sino te quedes congelada allí dins i per acava  vigila quan plou… perque igual estas intentant continuar la lectura dels de classe i te cau un gotellot al llibre… perque hi han unes goteres… van dir que serien provisionals i mira si en fa d’anys que estan i encara estan allì al mateix lloc, bueno no al mateix lloc, al menys hem lograt que mols possigen a un lloc mès segur perque primer quan estaven a la part de detras del instutud ( per a que no es veigesen tant) no els tocava gens el sol i damun estaven en perill que caigesen pedres de la pedrera .

Una atra cosa que canviaria és el fet que alguns mestres, estan a classe i no se si és que no els agrada el seu treball o que és el que els ho pasa pero s’estan allí en plan “si perles, PARTE” i ells allí que si mobil, que si minjan xicle… i t’aspliquen a miges, si no ho entens t’aguantes i au te manen una faenada d’exercicis para ells puger estar als seus asuntos. Trovo que tindrien d’agafar a mestres en ganes de fer el seu treball i que estigesen motivats perque si ells no estan motivats no mos podem motivar natros, ja que arrivem a classe mig animats i arriven ells i mos desmotiven i damun mos fiquen de mal humor i l’únic que logren és que anesem a classe d’ells en mal humos i no mos interesesem per l’assignatura.

Tambè podriem treballar mès pel moodle o fer un blog com en tu… és una molt bona manera de fe els deure i que ens anima a fer-los ja que l’ordinado és una eina que utilitzem molt.

I per acabar una cosa que no ve tant al cas pero igualment m’agradatia nomena és el cas del bar,  ja que esta moltes hores tancat (tardes) i quan esta obert tè uns preus desorbitrats, sent un bar que esta a un institud tindrien que tindre un poc de mirament amb els preus, és un tema que ja vam debatre a tutoria, ho se, pero es passen molt.

Bueno hem despedeixo perque vaig comensar este atícle a mitan festes i ara que ja s’han acabat no recordo que mes volia posar, usento.

Adèu, fins la proxima!

Els nostres records…[2]

Hola a tots !
No se quan tornaré o si tornaré a escriure en aquest espai , així que, com l´altre article va ser una introducció i final perquè no podria dir més coses, esta pàgina, parlant dels records la dedicaré a totes les persones que estimo i en led quals tinc bons moments i també dolents.
Esta pàgina sera com una despedida , ja que l´any que ve lo més segur es que no estaré i vull dir tant a la classe, com als professors i les meves amigues lo bé que m´he sentit aqui i els meus records que MAI olvidaré.
Primer, vaig a començar amb la classe…, recordo moltes coses i més dels primers anys…Me´n de les baralles…buff..! Del nostre mestre que era tan..,”Simpàtic”… a sizè, a final de curs quan vam fer un ball tots per grups…, en pujar a l´institut ,…gent nova…, es que si començo dir tot el que recordo no acabaria.
Aquí, en aquest institut he trobat quatre persones molt, molt especials per a mi …
Es que no se que més dir perquè , no son records dolents però em fan plorar per la por que tinc de no tornar a veure , a sentir, a escoltar, a passar tot el que he vist, fet, passat,…
Bueno, també recordo tots els moments que he passat amb un xic…(tkm BB), es que, hem passat per tantes coses…i ara saber que em separo d´ell, que estaré a una distància tan gran d´ell me MATA !!!
(sempre junts …el mar les estrelles no l´olvides …tkm PK)
Per acabar, només me queda dir que la classe que tinc ara, no la cambiaria x res del mon, les meves amigues que tant estimo …tampoc a les meves amigues i al Xic que tant Estimo…, NO el cambiaria i NO el cambiaré mai…I.L.Y sempre junts....tkm Bb...pk te iubesc :*!!!
Els records que tinc dels ultims 5 anys en aquest pais, en el vostre pais, son els millors de la meva vida i me fa molt de mal perdre tot en un moment…(menys a mi …)
He acabat…, ja , tant aburriment…
Espero que ho llegeix tots…
Adéu i espero comentaris !!!

Els nostres records…

Per a mi, tots els records que tinc son molt importants. Alguns m´ajuden a ser més bona persona o potser a no tornar a equivocarme i els altres ja siguin, moments de felicitat o tristesa, queden gravats en la meva ment per a sempre.
Jo trobo que, estar un minut en silenci i recordar a persones, objectes o qualsevol cosa important es en la nostra vida es lo millor que pot haver.
No m´imagino despertar un dia sense que em vingui res al cap, no m´imagino una nit, en anarme a dormir no recordar res especial.
Jo, personalment tinc molts records com tothom, desde que una persona neix fins que arriba el moment d´abandonar este mon els recullen moltissims moments, histories, en una paraula RECORDS, que en el moment d´anar-te, trobo que qualsevol faria qualsevol cosa per tornar, recuperar aquells minuts, aquelles hores, dies en que va ser tan feliç…
També hi han records que fan mal, records que ens posen tristos, ens fan plorar…,i diem que els volem olbidar, potser, però…què seria esta vida sense cap mal record o sense cap cosa dolenta per passar-nos? Sí, els volem olvidar, en algun moment, però trobo que, si els olvidariem, en passar un segon, els voldriem recordar una altra vegada, perquè relacionat amb un rècord dolent també estàn els bons moments.
Per acabar, jo penso que sense els records la vida no seria VIDA…!!!
Adeu !sense records ...no tenim res...

Ensenyar a ser.

A nosaltres, tothom ens vol ensenyar com ser, ja que és l´edat en la qual tenim que saber coses , coses que ens poden passar molt sovint d´ara en la nostra vida.
Trobo que tots els pares, per lo menys a mi , ensenyen i clar volen ensenyar i que el seu fill/a sigui la persona més bona, inteligent …del mon. Però, a vegades els pares com ens estimen tant , s´equivoquen o es deixen manipular per nosaltres i aqui es on comencen algunes problemes.
En relació als professors, a l´institut , es que tothom vol ser un exemple i ensenyar com millor poden però no es gens fàcil. Tracten amb moltes persones diferents i no depen d´ells només sinó de com venen educats de casa també.En lo que si m´agradaria que els mestres canvien , es en posar les notes.
Ells diuen que valoren l´esforç , que fem en aprendre i tot aixó…,però en mirar les notes no pareix.Trobo que no ens tindrien que posar nota del que aprenem sinò el nostre interes o la nostra voluntat de fer-ho !
I així , ens fem cada vegada més grans ,i a part d´aprendre dels pares i mestres, també aprenem de la gent que a nosaltres ens envolta, amb la gent que estem, mirant a ells , les persones sabran dir com soc jo, per exemple .
És molt important a quin grup ens integrem .
Bueno, aqui acaba el meu article.opinió , fins un altra…Adeú !
d´aqui comença l´ensenyament

bike dh

uff

a ver se que no te molta importancia que “JO” a questes altures del kurs publiki un miniblog pero

sempre e volgut publikar un article del meu esport preferit, un esport mol pok konegut per la gent

i es el MTB tame konegut kom bike dh anar en bici pero no del rollo a komprar el pa i aixo, no no no ami al igual k els meus amiks de amposta els k ens agrada es anar en bici a lo loko

a fer descens per la montanya, adrenalina, velocitat, tame mos agrada saltar, estar al aire, volar, son emocions indiscriptibles les has de viure

io aquest any e entrenat mol dur per a estar preparat la temporada k ve al 2009 de descens

e korregut unes kuantes karreres de descens en les kuals e kedat dels primers

al 2009 pos fare la kopa katalana i españa aixo si k es indiscriptible, nervis, emocio, adrenalina al 100%100 uff!!

dixare uens fotos meues practikant un deport tan bonik kom akest xDD

jo saltant   foto mol wapauna foto de abans de kaure xDDla meva bici

en fin aixo es tot

dw

Holaa a tothom!
nores aqui deixo un dels articles que no vax completar. T_T

Bueno pos primer que res jo d’un principi aquest bloc no entenia molt la funcio que representava per al nostre grup, perque mai haviem realitzat un treball d’aquest tipous tan.. “modern”. Sempre estavem amb el mateix de deures, examens… i pos aixo definitivament va ser un cop dur per a nosaltres, perque no sabiem com començar. Pero bueno amb el temps relacionatmos amb aquest bloc crec que em pogut aconseguir treure un bon profit d’aquest bloc ja que vam poguer arribar al primer lloc, amb l’esforç de tots, també em de dir que era el millor recurs que teniem i el més fàcil tenint en compte que nomes teniem una hora diaria que casi sempre l’escomensavem ala mija..
Be, també dir que encara que potser no ho notessem perque es un treball diari de classe, aquest bloc ens a ensenyat moltissim, ja que em pogut corregir els nostres articles , equibocarmos, veure les opinions dels demés…
per la meva part crec que m realitzat un treball fantanstic!
Bueno i ara us deixo amb aquesta foto que significa per a mi, que a la vida n’em abançant i aprenent cada instant una cosa nova, cosa que aquest bloc ami m’ha ensenyat moltissiim i ara mateix esta en Standby perque les classes s’han acabat i esta una mica abandonadet!

vinga passeu bon estiu
un besiito!

_mariiia*

Aprendre a aprendre

Oskar¡¡¡

Primerament el bloc este que vam començar a fer a classe no em feia molta gracia, u veia com una tonteria que no serviria per a res, pero poc a poc vaig ana veien que era una cosa bastant interesant on podies dir el que penses i expresarte tal com es. Aquest treball que em fet en 3, en a ensenyat bastantes coses i també em apres coses que no sabiem.
A mi magradaria que aquest bloc no es tanques i que estigues obert tot lany, tambe seria bonic que els de segon que pasen a tercer el siguesin fen i aixi tots els cursos, ja ue cadascu aportara un granet darena per a poder completar aquest bloc que tanta feina en a costat.
Per acabar voldria donar a gracies a alfred, ja que ell converteix una classe rutinaria en una forma diferent de treballa on aprenen a aprendre i ensenyem a ser, gracies¡¡¡¡

Bueno asta l’any k bé, avere si a lestiu ens anem pasan pel bloc i comenten, fem articles etc…

ensenyar a ser

Wenas!
Pos com que em faltava este article ho faré avui… No l’he fet abans peque no l’acabava d’entendre.. bueno, intentaré a fer-ho.

Pos crec que aprenem a ser cada dia casi a tots los puestos: a casa,parlan amb amics, passejan pel poble… A l’institut ens ensenyen moltes coses (matemàtiques, sciencies…) pero crec que les classes no és un lloc on aprenem a ser, venim a l’institut perquè és obligatori, perque no podem triar: vindre o no… el que aprenem aquí son los coneixements en sciencies o matemàtiques pero no coneixements de ser… On realment aprenem a ser és quan canviem de classe o quan surtim al pati.
Aprenem a ser també a casa o quan passem hores amb amics… a casa els pares ens ensenyen coses que han passat amb ells, ens expliquen els seus errors, l’experiència que han tingut…
Amb amics també aprenem a ser, perque amb ells aprenem a ser tal com som…

He ficat esta foto perque crec que començem aprendre a ser des de naixement, i els qui ens ensenyen són los grans, pares o familiars…

Adeu, pos

Reinventar…

Hola a tothom, be akqui estic fen larticle de reinventar el cos…

Doncs crec que hi han moltes maneres de reinventar el cos pero tot tipus de canvi comença dins teu, al teu cervell… no és la gen qui et canvia simplement ets tu el que comences a canviar la gent unicament et guia per un cami o per un altre pero en realitat som nosaltres qui canviem… hi han moltes maneres de canviar de vestir, de parlar, de pensar…

A mi els canvis forts maraden pero sols quan els dos afavoreixen a la persona, com per exemple em passa a mi. Jo abans portava el cabell llarg i rissat i ara el porto llis i curt… es un canvi fort pero que a la vegada ma quedat be…

La gent que no hem coneix pensa que soc una xiketa mimada i pijeta pero els que hem coneixen prou be… bueno ja saben com soc… jeje
Hola a tothom, be akqui estic fen larticle de reinventar el cos…

Doncs crec que hi han moltes maneres de reinventar el cos pero tot tipus de canvi comença dins teu, al teu cervell… no és la gen qui et canvia simplement ets tu el que comences a canviar la gent unicament et guia per un cami o per un altre pero en realitat som nosaltres qui canviem… hi han moltes maneres de canviar de vestir, de parlar, de pensar…

A mi els canvis forts maraden pero sols quan els dos afavoreixen a la persona, com per exemple em passa a mi. Jo abans portava el cabell llarg i rissat i ara el porto llis i curt… es un canvi fort pero que a la vegada ma quedat be…

La gent que no hem coneix pensa que soc una xiketa mimada i pijeta pero els que hem coneixen prou be… bueno ja saben com soc… jeje

aqui dixo una foto per acaba el meu article… dixo aquesta foto perque a canviat varies vegades de cabell i potse alguns queden millors que altres pero ell va provan… jeje

RES MES GENT UN BESITO MOL FOORT!
aqui dixo una foto per acaba el meu article… dixo aquesta foto perque a canviat varies vegades de