Ahir dijous 22 de març, a dos quarts de 8 del vespre, vam celebrar l’assamblea de la nostra entitat.
Desabut doblement.
En primer lloc, per la baixa participació de socis (només van assistir 16 persones).
En segon lloc, per la poca sintonia del president actual per a les propostes que els hi vaig fer arrivar en el torn final de precs i preguntes (dic poca sintonia per no dir opocisició frontal i total!)
Sembla que l’únic que interessa és la imatge externa que es doni. Molt de maquillatge per un cos amb una salut orgànica dubtosa.
Aquí us deixo les meves propostes. Llegiu-les, si voleu i teniu prou paciència, i vosaltres mateixos podeu opinar…..
“Reflexions en veu alta sobre la situació actual de la SPAS
Llegint el darrer butlletí de la nostra SPAS (per cert, aprofito per felicitar als responsable pel nou format, el nou paper dona una millor qualitat, i també per la varietat i qualitat pel que fa als articles, tot i que sempre es troba a faltar alguna cosa i també hi ha coses que sobren, com les fotografies de pescades que incompleixen la normativa vigent), bé, torno a dir que llegint aquest butlletí, en un dels articles del nostre estimat soci i sempre encertat en els seus comentaris Jordi Lopesino, ens diu que la SPAS és el club d’activitats subaquàtiques d’Espanya amb major nombre de federats, més de 1000.
Si això és cert, i si durant molts anys estem al capdavant d’aquest particular “rànquing”, estic convençut que és per la relació que la nostra entitat té amb “Blaumar”. Jo sempre he estat defensor del model que es va gestar entre Blaumar i la SPAS, des dels inicis de l’empresa que van endegar l’Anna Mª i en Salvador (o en Salvador i l’Anna Mª, com vulgueu), i darrerament també amb en Roger, el seu hereu. Una relació de simbiosi que ha estat positiva i profitosa per ambdues parts. Aquesta relació, traduïda amb un conveni de col.laboració, ha anat aportant any rera any socis i federats a la SPAS, mitjançant els cursos d’escafandrisme que coorganitzen i possibiliten amb les instal.lacions de la SPAS, el material i infraestructures de Blaumar, i els tècnics d’ambdues parts. No oblidem tampoc la gran tasca de l’Anna Mª com a secretaria a temps total mentre està al capdavant de la botiga i centre de busseig, gestionant documentacions de la SPAS quan moltes vegades no li pertocaria, i reconduint a molts afeccionats que acudien a la botiga cap a la nostra entitat.
Aquest conveni de col.laboració i cooperació però, que de paraula i fets es mantenen des de fa molts anys (ja no se quants!!), caldria ser avaluat i redefinit cada temporada, i el que és molt important, plasmat sobre paper amb la conformitat d’ambdues parts. Tot plegat per a que, en favor de la modernitat i els temps que corren, es tinguin clars els drets i deures a que es compromet cada part.
Hem de tenir clar qui és qui i que les futures generacions d’esportistes subaquàtics i dirigents de la nostra entitat estiguin al corrent de tot plegat, a banda del nostre entorn més proper (la gent de Mataró i rodalies, altres entitats subaquàtiques, polítics de torn, etc.), i és per això que caldria fer-ne la difusió externa convenient. Fins-i tot es podria convocar una roda de premsa per donar-ho a conèixer amb tots els ets i uts.
Per altra banda, si és aquest el model de club que volem, cal fer encara alguna reflexió més:
- Cal establir quines són les línies de promoció de l’activitat esportiva prioritàries. El fet de tenir un nombre molt elevat de socis, la gran majoria esportistes recreatius que no participen en les competicions oficials de les diferents disciplines subaquàtiques, significaria que una de les línies d’actuació principals de la nostra entitat hauria de ser la promoció i organització d’activitats adreçades a aquest col.lectiu. Actualment pràcticament no se’n realitzen (corregiu-me si vaig errat).
- Entre totes les disciplines d’activitats subaquàtiques en que es participa en competicions oficials (pesca submarina, fotosub en apnea, fotosub amb escafandre i videosub), no arrivem a 40 esportistes de la nostra entitat que hi participin d’una manera regular. Si fem números rodons, i partint d’un total real de 600 socis en la nostra entitat, aquesta quantitat representa tant sols el 6,1% dels nostres associats.
- Si una de les línies d’actuació i promoció principal de la nostra entitat és la de l’esport de competició, resulta totalment incoherent que, amb els números d’associats amb que ens movem, només un 6 % competeixi regularment.
- A banda d’això, sobta també que el principal esforç i inversió en tots els recursos de la nostra entitat, tant econòmics, com humans i materials, es dediquin a l’organització d’activitats relacionades amb la competició: concursos de pesca submarina, fotografia submarina amb escafandre i fotografia submarina en apnea, tenint en compte el petit nombre de socis de la nostra entitat que participa en aquests esdeveniments.
- Així doncs, si el 94 % dels nostres associats són esportistes recreatius, que no participen en competicions oficials, per què no es planteja una línia d’actuació adreçada a aquesta important massa social? No seria més lògic prioritzar l’organització d’actes i activitats adreçades a aquests socis?
- Pel que fa als esportistes que participen en competició, només el 6 % dels nostres associats, i si pensem en que una de les prioritats que tradicionalment ha tingut i mantingut la SPAS és la de la promoció de l’esport de competició, no penseu que seria adient fer alguna cosa per augmentar el contingent de participants? Es podria estudiar establir una política de beques o ajuts per aquells esportistes que participen a més competicions i que obtenen millors resultats. Això possibilitaria que es poguessin preparar millor i que alguns esportistes recreatius es plantegessin fer al salt a l’esport de competició. Tota entitat esportiva amb una massa social important, dedica part de les quotes dels socis a ajudar als esportistes que defensen el colors de l’entitat en competicions oficials.
- Un altre dels aspectes que cal mimar és el dels socis col.laboradors. En els temps que corren, costa trobar gent que es vulgui implicar en tasques organitzatives. Però quan es troba algú amb ganes, cal cuidar-lo. I quan algú que ha realitzat tasques d’aquest tipus, i per les circumstàncies de la vida es veu obligat a deixar-ho temporal o totalment, cal respectar la seva decisió. I això no passa. Sembla que el que deixa de col.laborar sigui un desagraït, i lluny de donar-li les gràcies per la feina feta i desitjar-li sort en la seva nova etapa, ja sigui familiar, professional o en un altre àmbit de la vida, el que es fa és estigmatitzar-lo i posar-li una etiqueta de persona “non grata”. Aquesta és una dinàmica que cal canviar. Els castellans diuen: “Es de bien nacido el ser agradecido” (que podríem traduir com: “es de ben parit el ser agraït”).
- Altres aspectes que caldria repensar són els referents a les tasques de manteniment del club: arxiu, biblioteca, hemeroteca, neteja i ordre, etc., que tradicionalment han anat lligats a socis que hi posaven puntualment bona voluntat, però que a dia d’avui caldria donar-hi més importància, creant la figura del vocal de manteniment, arxiu i d’altres relacionats amb aquests aspectes.
- I per acabar, potser fer una reflexió sobre el sopar de germanor, que en els darrers anys es celebra a l’Hotel Ciutat de Mataró, amb un preu força elevat i que no convenç a gairebé ningú pel que fa a la qualitat del menú servit. Potser seria hora de replantejar si més no el lloc, per intentar revifar un acte que anys enrera era esperat i gaudit per a tots els socis i avui dia més aviat és evitat.”
