Tag Archives: xarxes socials

Solitud i xarxes socials

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si la setmana passada us parlava de les “bones maneres” com una garantia per fer facilitar la convivència, en primera instància, en una societat de persones molt diverses, aquesta setmana me’n vaig a l’altre extrem: voldria parlar-vos de quan prescindim “dels altres”, de la SOLITUD, vet-ho aquí.

La gent entesa considera que es pot dir que alguna persona està sola quan no manté cap mena de comunicació amb altres persones o bé quan, si les manté, no li resulten satisfactòries des del punt de vista del seu benestar emocional i equilibri personal. Per tant, es podria dir que la solitud és una percepció personal, subjectiva, resultat de relacions socials deficients. Dic personal perquè és ben sabut que hom pot sentir-se molt sol i desemparat voltat de persones; però a l’inrevés també: hi ha persones que gaudeixen d’una solitud volguda, treballada. Això de la solitud no deu ser qualsevol cosa quan, fins i tot el refranyer se n’ocupa:

  • Lo qui sol se minja el gall sol s’aparella el cavall
  • Més val estar (o anar tot) sol que mal acompanyat
  • Qui va tot sol gira quan vol
  • Una ànima sola ni canta ni plora
  • La solitud és l’única que ve quan tothom se n’ha anat.
  • L’orgull es cura amb solitud

I també força autors il·lustres hi han dedicat temps i reflexió:

  • Jorge Luis Borges:  Estic sol i no hi ha ningú al mirall.
  • Friedrich Nietzsche: Cal tornar a la munió, el seu contacte endureix i poleix, la solitud estova i podreix.
  • Gustavo Adolfo Bécquer: La solitud és l’imperi de la consciència.
  • Arthur Schopenhauer: La solitud és la sort de tots els esperits excel·lents.
  • Gustave Flaubert: Els records no poblen la nostra solitud, com sol dir-se; ans el contrari, la fan més profunda.
  • Montaigne: Solitud: un moment de plenitud.

Quan es parla de solitud amb molta facilitat tenim proper un altre concepte, el “de l’aïllament social”. La solitud, pel comú de les persones representa una experiència no desitjable, un fracàs en tots els ordres. A part de l’emocional, tot i que deuen tenir vincles, hom considera, sobretot, la solitud social, que suposa la no-pertinença a un grup que ajudi l’individu a compartir interessos i preocupacions.

Internet ens ha modificat profundament el significat de conceptes que, fins no fa gaire anys, estaven, em sembla, més “clars”: solitud, relació social, amic, contacte… La xarxa ens ha modificat profundament el concepte de relacions socials. Una novel·la (assaig?) interessant sobre aquesta qüestió és el Premi Josep Pla de 2010: L’Egosurfing de la periodista mallorquina Llúcia Ramis. Us la recomano.

egosurfing2

També us recomano molt l’article que en el seu dia es va publicar a Vilaweb, s’ho val. Només un fragment, petit i quatre tastets: “Hi ha molt d’exhibicionisme i de voluntat de reconeixement. Formes part de les xarxes socials per fer amics, diuen, però, en realitat, allò que cercam és cridar l’atenció, el reconeixement, ‘feedback’… És una actitud molt egocèntrica. I ja sabem que fa molts anys que la societat és egocèntrica, però ara, a més, és vanitosa. La gent no solament vol esser al centre, sinó per damunt.”

  • “Els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat”
  • “Resulta paradoxal que per entrar a una xarxa social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador”
  • “Com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets…quan el que volem és que ens busquin a nosaltres”.

Us recomano la lectura de la notícia, que en el seu dia, es va publicar a Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3674571/20100106/llucia-ramis-guanya-premi-josep-pla-novella-egosurfing.html

En en mateix sentit també us poden resultar interessants algunes reflexions del sociòleg polonès, d’origen jueu: Zygmunt Bauman. Aquest home és molt escèptic en relació a aquesta “modernura” pel que fa a això de les relacions socials. El Diari “El País” en va publicar una entrevista al “Babèlia” de final d’any 2015. Bauman considera que “El fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, ha guanyat  50,000,000,000$ amb la seva empresa, aprofitant la nostra por a estar sols, això és Facebook. Les anomenades xarxes socials porten perill implícits i que, en el fons, són una trampa, i que, per exemple; “Facebook està basat en la por a estar sol”

https://roarmag.org

https://roarmag.org

Diu Bauman: “La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales”.

Mai a la història hi ha hagut tanta comunicació com avui però aquesta comunicació no porta al diàleg, que segon Bauman és el desafiament més important. Ningú parla realment. A “Facebook” mai pot passar que algú se senti rebutjat o exclòs. Sempre, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, hi haurà algú disposat a rebre un missatge o a respondre’l. Aquest sociòleg és del parer que les anomenades “Xarxes socials”, en el fons, serveixen per tancar-se en “zones de confort”, en les què només se sent és l’eco de la nostra veu.

Bauman fa esment d’un assaig del sociòleg i periodista bielorús Ievgueni Morózov, un dels principals investigadors en els efectes d’internet en la política i la societat: “Per què la KGB vol que t’inscriguis a Facebbok”: Milions d’usuaris de Facebook fan curses per fer públics aspectes de la seva intimitat. Les xarxes socials són el terreny d’una forma de vigilància voluntària, feta a casa, preferible a les agències especialitzades en les què hi operen professionals de l’espionatge. Morózov és autor del Desengany d’internet: els mites de la llibertat a la xarxa (Destino, 2012) on posa en dubte que internet pugui afavorir la democratització mundial

  https://ca.wikipedia.org/wiki/Ievgueni_Mor%C3%B3zov


https://ca.wikipedia.org/wiki/Ievgueni_Mor%C3%B3zov

Va, no us atabalo més per avui. Us deixo l’article d’en Bauman a Babèlia, a veure què us sembla?
Diria que aquest és un debat que caldria portar als centres educatius, no trobeu?

Gràcies pel vostre temps.

Zygmunt Bauman: “Las redes sociales son una trampa”


Es la voz del ‘precariado’. El sociólogo denuncia la desigualdad y la caída de la clase media. Y avisa a los indignados de que su experimento puede tener corta vida

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/12/30/babelia/1451504427_675885.html

RICARDO DE QUEROL

Acaba de cumplir 90 años y de enlazar dos vuelos para llegar desde Inglaterra al debate en que participa en Burgos. Está cansado, lo admite nada más empezar la entrevista, pero se expresa con tanta calma como claridad. Se extiende en cada explicación porque detesta dar respuestas simples a cuestiones complejas. Desde que planteó, en 1999, su idea de la “modernidad líquida” —una etapa en la cual todo lo que era sólido se ha licuado, en la cual “nuestros acuerdos son temporales, pasajeros, válidos solo hasta nuevo aviso”—, Zygmunt Bauman es una figura de referencia de la sociología. Su denuncia de la desigualdad creciente, su análisis del descrédito de la política o su visión nada idealista de lo que ha traído la revolución digital lo han convertido también en un faro para el movimiento global de los indignados, a pesar de que no duda en señalarles las debilidades.

Este polaco (Poznan, 1925) era niño cuando su familia, judía, escapó del nazismo a la URSS, y en 1968 tuvo que abandonar su propio país, desposeído de su puesto de profesor y expulsado del Partido Comunista en una purga marcada por el antisemitismo tras la guerra árabe-israelí. Renunció a su nacionalidad, emigró a Tel Aviv y se instaló después en la Universidad de Leeds, que ha acogido la mayor parte de su carrera. Su obra, que arranca en los años sesenta, ha sido reconocida con premios como el Príncipe de Asturias de Comunicación y Humanidades de 2010, junto a su colega Alain Touraine.

Se le considera un pesimista. Su diagnóstico de la realidad en sus últimos libros es sumamente crítico. En ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos? (2014) explica el alto precio que se paga hoy por el neoliberalismo triunfal de los ochenta y la “treintena opulenta” que siguió. Su conclusión: que la promesa de que la riqueza de los de arriba se filtraría a los de abajo ha resultado una gran mentira. En Ceguera moral (2015), escrito junto a Leonidas Donskis, alerta de la pérdida del sentido de comunidad en un mundo individualista. En su nuevo ensayo vuelve a las cuatro manos, en diálogo con el sociólogo italiano Carlo Bordoni. Se llama Estado de crisis y trata de arrojar luz sobre un momento histórico de gran incertidumbre. Paidós lo publica en España el día 12.

Bauman vuelve a su hotel junto al filósofo español Javier Gomá, con quien ha debatido en el marco del Foro de la Cultura, un ciclo que celebrará su segunda edición en noviembre y trata de convocar en Burgos a los grandes pensadores mundiales. Él es uno de ellos.

PREGUNTA. Usted ve la desigualdad como una “metástasis”. ¿Está en peligro la democracia?

RESPUESTA. Lo que está pasando ahora, lo que podemos llamar la crisis de la democracia, es el colapso de la confianza. La creencia de que los líderes no solo son corruptos o estúpidos, sino que son incapaces. Para actuar se necesita poder: ser capaz de hacer cosas; y se necesita política: la habilidad de decidir qué cosas tienen que hacerse. La cuestión es que ese matrimonio entre poder y política en manos del Estado-nación se ha terminado. El poder se ha globalizado pero las políticas son tan locales como antes. La política tiene las manos cortadas. La gente ya no cree en el sistema democrático porque no cumple sus promesas. Es lo que está poniendo de manifiesto, por ejemplo, la crisis de la migración. El fenómeno es global, pero actuamos en términos parroquianos. Las instituciones democráticas no fueron diseñadas para manejar situaciones de interdependencia. La crisis contemporánea de la democracia es una crisis de las instituciones democráticas.

P. El péndulo que describe entre libertad y seguridad ¿hacia qué lado está oscilando?

R. Son dos valores tremendamente difíciles de conciliar. Si tienes más seguridad tienes que renunciar a cierta libertad, si quieres más libertad tienes que renunciar a seguridad. Ese dilema va a continuar para siempre. Hace 40 años creímos que había triunfado la libertad y estábamos en una orgía consumista. Todo parecía posible mediante el crédito: que quieres una casa, un coche… ya lo pagarás después. Ha sido un despertar muy amargo el de 2008, cuando se acabó el crédito fácil. La catástrofe que vino, el colapso social, fue para la clase media, que fue arrastrada rápidamente a lo que llamamos precariado. La categoría de los que viven en una precariedad continuada: no saber si su empresa se va a fusionar o la va a comprar otra y se van a ir al paro, no saber si lo que ha costado tanto esfuerzo les pertenece… El conflicto, el antagonismo, ya no es entre clases, sino el de cada persona con la sociedad. No es solo una falta de seguridad, también es una falta de libertad.

P. Afirma que la idea del progreso es un mito. Porque en el pasado la gente confiaba en que el futuro sería mejor y ya no.

R. Estamos en un estado de interregno, entre una etapa en que teníamos certezas y otra en que la vieja forma de actuar ya no funciona. No sabemos qué va a reemplazar esto. Las certezas han sido abolidas. No soy capaz de hacer de profeta. Estamos experimentando con nuevas formas de hacer cosas. España ha sido un ejemplo en aquella famosa iniciativa de mayo (el 15-M), en que esa gente tomó las plazas, discutiendo, tratando de sustituir los procedimientos parlamentarios por algún tipo de democracia directa. Eso probó tener una corta vida. Las políticas de austeridad van a continuar, no las podían parar, pero pueden ser relativamente efectivos en introducir nuevas formas de hacer las cosas.

P. Usted sostiene que el movimiento de los indignados “sabe cómo despejar el terreno pero no cómo construir algo sólido”.

R. La gente suspendió sus diferencias por un tiempo en la plaza por un propósito común. Si el propósito es negativo, enfadarse con alguien, hay más altas posibilidades de éxito. En cierto sentido pudo ser una explosión de solidaridad, pero las explosiones son muy potentes y muy breves.

P. Y lamenta que, por su naturaleza “arco iris”, no cabe un liderazgo sólido.

R. Los líderes son tipos duros, que tienen ideas e ideologías, y la visibilidad y la ilusión de unidad desaparecería. Precisamente porque no tienen líderes el movimiento puede sobrevivir. Pero precisamente porque no tienen líderes no pueden convertir su unidad en una acción práctica.

P. En España las consecuencias del 15-M sí han llegado a la política. Han emergido con fuerza nuevos partidos.

R. El cambio de un partido por otro partido no va a resolver el problema. El problema hoy no es que los partidos sean los equivocados, sino que no controlan los instrumentos. Los problemas de los españoles no están confinados al territorio español, sino al globo. La presunción de que se puede resolver la situación desde dentro es errónea.

P. Usted analiza la crisis del Estado-nación. ¿Qué opina de las aspiraciones independentistas de Cataluña?

R. Pienso que seguimos en los principios de Versalles, cuando se estableció el derecho de cada nación a la autodeterminación. Pero eso hoy es una ficción porque no existen territorios homogéneos. Hoy toda sociedad es una colección de diásporas. La gente se une a una sociedad a la que es leal, y paga impuestos, pero al mismo tiempo no quieren rendir su identidad. La conexión entre lo local y la identidad se ha roto. La situación en Cataluña, como en Escocia o Lombardía, es una contradicción entre la identidad tribal y la ciudadanía de un país. Ellos son europeos, pero no quieren ir a Bruselas vía Madrid, sino desde Barcelona. La misma lógica está emergiendo en casi  todos los países. Seguimos en los principios establecidos al final de la Primera Guerra Mundial, pero ha habido muchos cambios en el mundo.

P. Las redes sociales han cambiado la forma en que la gente protesta, o la exigencia de transparencia. Usted es escéptico sobre ese “activismo de sofá” y subraya que Internet también nos adormece con entretenimiento barato. En vez de un instrumento revolucionario como las ven algunos, ¿las redes son el nuevo opio del pueblo?

R. La cuestión de la identidad ha sido transformada de algo que viene dado a una tarea: tú tienes que crear tu propia comunidad. Pero no se crea una comunidad, la tienes o no; lo que las redes sociales pueden crear es un sustituto. La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales. Estas las desarrollas cuando estás en la calle, o vas a tu centro de trabajo, y te encuentras con gente con la que tienes que tener una interacción razonable. Ahí tienes que enfrentarte a las dificultades, involucrarte en un diálogo. El papa Francisco, que es un gran hombre, al ser elegido dio su primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italiano que es un autoproclamado ateísta. Fue una señal: el diálogo real no es hablar con gente que piensa lo mismo que tú. Las redes sociales no enseñan a dialogar porque es tan fácil evitar la controversia… Mucha gente usa las redes sociales no para unir, no para ampliar sus horizontes, sino al contrario, para encerrarse en lo que llamo zonas de confort, donde el único sonido que oyen es el eco de su voz, donde lo único que ven son los reflejos de su propia cara. Las redes son muy útiles, dan servicios muy placenteros, pero son una trampa.

Big data, d’entrada, no gràcies!

Big-Data1

Imatge d’http://revistaingenieria.deusto.es/wp-content/uploads/2015/01/Big-Data1.jpg

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

els dies en què se celebrava el darrer Mobile World Congress recordo haver escoltat un programa de ràdio que em va inquietar, ho admeto. Es parlava del “Big data”. Potser ja n’esteu al cas de les implicacions i dels impactes de les dades que generem al llarg de tot el dia. Pel que sembla, ara, el negoci ja no està en fabricar més i millors terminals (smartphonmes i tauletes); resulta que el “negoci” se situa en les Apps i en la gestió de la immensitat de rastres que anem deixant, sense ser-ne conscients, al llarg d’un dia qualsevol.

Per què…? ¿Us imagineu que algú disposi de tots els WS, tots els correus, totes les webs visitades, tots els números de telèfon que hem trucat, els moviments bancaris que hem fet, els medicaments que hem comprat, els pagaments que hem fet i les botigues que hem visitat, els usos de les xarxes socials, els transports que hem utilitzat, els trajectes, tot això de només un dia? I si, a més, ho acumula en un mes? No sé a vós, però a mi m’inquieta molt, m’espanta fins i tot. Una empresa que es dediqui a emmagatzemar les nostres dades pot arribar a saber moltes coses. Sí, ja ho sé que em podeu dir que això només ha de preocupar a les persones que cometen actes delictius o conductes inadequades. No hi estic d’acord. Tothom té dret a la intimitat; és un dret quasi fonamental, em sembla.

Aquesta és l’explicació dels “serveis gratuïts”, no pas cap altra!!

De moment, la “Big data” s’orienta i especialitza en definir perfils de potencials usuaris i consumidors de tota mena de productes comercials. Hi ha empreses que es dediquen a vendre dades. D’aquesta manera, diuen, la publicitat serà molt més efectiva, per personalitzada i ajustada, als nostres interessos. No n’hi havia prou amb això, ara resulta que a més, ara hi ha qui considera que “controlar” les “Big data” dels alumnes també pot ser beneficiós pel seu aprenentatge. No sé vós, però jo diria que estem a un pas de tornar-nos beneits!!

A veure-les venir que deia mon pare.

Llegiu i ja em direu el què.

Gràcies!!

http://www.uoc.edu/portal/es/recerca-innovacio/difusio-publicacions/noticies/noticies-OSRT/2015/noticia_006.html

LA UOC PONE EN MARCHA UN BLOG PARA DEBATIR SOBRE EL IMPACTO DEL “BIG DATA” EN LA EDUCACIÓN

26/03/2015

Nueva edición de los blogs “Open Thoughts”

Barcelona

Cuando enviamos un correo electrónico o cuando nos conectamos a las redes sociales estamos generando una gran cantidad de datos -lo que se conoce como Big Data-, los cuales tratados de forma adecuada con métodos analíticos y garantizando unos estándares de privacidad, facilitan conocer mejor nuestros gustos y comportamientos, posibilitando que organizaciones puedan aprovecharlos para ofrecer servicios cada vez más personalizados.

Esta búsqueda de la atención personalizada es ya una tendencia en sectores como los negocios, pero también está ganando terreno en el ámbito educativo. Precisamente, debatir con expertos internacionales sobre el impacto del Big Data y Analytics en varios sectores, y en el educativo en especial, es uno de los objetivos del nuevo blogOpen Thoughts. Editado exclusivamente en inglés, el espacio propone responder a la pregunta Are Big Data & Analytics shaping a smarter society? (“¿El Big Data y Analytics están dando forma a una sociedad más inteligente?”), para analizar las ventajas e inconvenientes de estas tecnologías.

Y es que, a través de los campus virtuales, las universidades e instituciones educativas pueden recoger gran cantidad de datos sobre las preferencias, las interacciones y las opiniones de sus estudiantes. Por medio de técnicas conocidas como learning analytics, “estos datos se pueden analizar para identificar dificultades de aprendizaje y ofrecer un mejor apoyo y orientación en el momento preciso, contribuyendo así a mejorar la calidad del servicio educativo que se está ofreciendo”, tal y como explica en la primera entrada Ángel A. Juan, profesor de los Estudios de Informática, Multimedia y Telecomunicación de la UOC e investigador del Internet Interdisciplinary Institute (IN3). El investigador, junto con Julià Minguillón, también profesor de los mismos estudios e investigador del eLearn Center, son los impulsores del blog.

Coordinado por la Oficina de Apoyo a la Investigación y la Transferencia (OSRT en su acrónimo en catalán), el blog también quiere abordar las necesidades y oportunidades del Big Data y Analytics en relación a la educación en ciencias y tecnología: lo que se conoce cono a STEM education (Science, Technology, Engineering & Mathematics). ¿Pueden ayudar a mejorar o incentivar la educación en estas áreas? ¿Permiten estas técnicas ofrecer una atención más personalizada a los estudiantes? ¿Nos ayudarán a formar a los ciudadanos del futuro? Estas son algunas de las preguntas a las que se intentará dar respuesta en el blog, que se incluye en la celebración del veintavo aniversario de la UOC.

La iniciativa

Open Thoughts es una iniciativa anual impulsada por la OSRT sobre una temática de I+D+i de la UOC para analizarla con expertos de carácter internacional. La primera experiencia fue en 2012 con un espacio sobre género y TIC donde una treintena de personalidades internacionales respondieron a la pregunta What if Steve Jobs had been a woman? (en castellano, “¿Qué hubiera pasado si Steve Jobs hubiera sido una mujer?”). El segundo blog de la iniciativa surgió en 2013 para responder a la cuestión Ready for a smarter world? (en castellano, “¿Estamos preparados para un mundo tecnológicamente más inteligente?”). El año pasado se impulsó How many peers does it take to change a light bulb? (en castellano, “¿Cuántos colaboradores se necesitan para cambiar una bombilla?”), para promover un debate sobre la llamada producción entre iguales.

Quan estar connectat esdevé un problema

 

Imatge de http://www.bocaorella.cat/wp-content/uploads/2011/12/xarxes-socials.gif

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

iniciem el tercer trimestre, la recta final del curs, després d’uns dies de descans. Mare meva com passa els temps, no? La retrobada amb els companys sempre és agradable. Els vostres alumnes, si no són dels “petits”, potser hauran continuat en contacte permanent, a través de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània: hauran compartit opinions, fotografies,…

Això és dolent? En absolut, si es fa amb mesura, com tot a la vida. Sovint es diu que el jovent d’avui no llegeix ni escriu: Tot el contrari, llegeixen i escriuen més que mai.

Que es relacionin a través de la xarxa no és dolent, el problema és que la majoria estan permanentment connectats , tenen la la necessitat de fer-ho de forma contínua i poden arribar limitar a l’activitat personal per culpa d’aquestes “eines”.
Tot, dins del seu límit, és bo. Ara bé, quan es traspassa…  ho sabíeu que les boles que portaven els esclaus encadenades als peus s’anomenaven “blackberry”, per la semblança al fruit? Us dic això dels esclaus perquè precisament “l’esclavisme” forma part de l’entrevista que us recomano de llegir.

I acabo, no sé si en el vostre centre teniu professorat “enganxat al Twiter? Si és el cas, hi ha una pregunta-resposta que m’ha agradat particularment perquè és exactament el que jo defenso sempre:Hem confós vida digital i vida real?
Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d’això. Parlem majoritàriament d’usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

A veure que us sembla?
Gràcies!!

http://www.ara.cat/premium/societat/JORDI-ROMANACH-permanent-desclavisme-XXI_0_890311030.html

Jordi Romañach:

“La connexió permanent és una forma d’esclavisme del segle XXI”

Pare d’un noi de 13 anys nadiu digital, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l’ús intensiu que es fa de les xarxes socials.

Fruit d’aquesta preocupació neix ‘Dieta digital’
Com a pare d’un noi de 13 anys nadiu digital, com tota la seva generació, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l’ús intensiu que es fa de les xarxes socials. Nens de 4 anys jugant amb tablets o adolescents enganxats al telèfon intel·ligent. Romañach creu que s’està produint un excés i fruit d’aquesta preocupació neix Dieta digital (Plataforma Editorial).

Ens hem de posar a dieta?

No dic que s’hagi de deixar de menjar, però sí fer dieta: menjar menys i pair millor. I això ens fa falta digitalment. No estic en contra de les noves tecnologies, les xarxes socials o el telèfon intel·ligent. El problema és l’ús intensiu que se’n fa. Esclar que hi ha coses bones però on jo poso el focus és en la connectivitat permanent. La connectivitat és fantàstica però la permanent és una forma d’esclavisme del segle XXI. Això que a totes hores hàgim d’estar pendents del so d’unwhatsapp o de si entra un e-mail no és sa.

Quan podem considerar que tenim un problema per desconnectar?

Quan comences a patir la síndrome fear of missing out , és a dir, por d’estar-se perdent alguna cosa si no ets a la xarxa. Quan no pots deixar el WhatsApp o quan el primer que fas al matí és mirar Twitter o Facebook. Quan permanentment vols estar en un altre lloc d’on ets en aquell moment. Es crea una mena de present continu on el futur és present i el passat no existeix. Una prova ben fàcil és veure si un dia festiu, quan no hi hagi excusa que per motius professionals hagis d’estar connectat, ets capaç de deixar el telèfon a casa.

O sigui, hem de posar límits.

Sí, hem de trobar un equilibri i no fer a la vida digital el que no faries a la presencial. Tinc la impressió que si tinguéssim només aquest criteri, que és pur sentit comú, tot això s’ordenaria. I no intentem construir una vida digital molt allunyada de la presencial. Sapiguem en cada moment què estem vivint.

¿Les xarxes socials ens han tornat més egòlatres?

Més vanitosos i també més intolerants. Hi ha gent que no tolera saber que el receptor ha rebut un whatsapp i no respon. Això es inconcebible, és un grau d’exigència respecte a la connectivitat permanent que no es mereixen ni emissor ni receptor. La immediatesa prima i no hi ha gaire reflexió abans del cop de clic.

I ho has de retransmetre tot. Si t’ho estàs passant bé, ho has de dir.

No és tan important ser-hi com dir que hi has estat. I compte amb el que es penja a Facebook! Hem d’anar alerta amb l’empremta digital. Eric Schmidt, president de Google, diu que tots aquests nois que pengen de manera desenfrenada fotos a Facebook algun dia se’n penediran. I Mark Zuckerberg, creador de Facebook, va dir que la privacitat és una cosa obsoleta. Es diuen frases com aquestes però ningú s’alarma.

També han deixat de respectar-se les regles bàsiques d’educació. Hi ha qui parla i consulta el Twitter a la vegada.

El que ja era una falta d’educació a la vida professional s’ha traslladat a la vida d’oci o personal. Ara ja es produeix en una taula sopant, al cinema o en un enterrament. La societat virtual reprodueix exponencialment la falta de valors de la societat presencial. La societat virtual no és pitjor que la presencial però sí que és més intensa.

¿I canviarà la manera de relacionar-se dels nadius digitals?

Pot ser. Hi ha un estudi de la Fundación Telefónica que ja ha detectat que els adolescents interactuen amb 23 persones digitalment i amb 16 presencialment. Estem parlant d’adolescents que van a l’institut i tenen més de 16 companys de classe! Se’ns ven que és el peatge que han de pagar per ser nadius digitals però no és extrapolable a altres països del nostre entorn. El 65% de nens de 8 a 12 anys a Espanya tenen telèfon mòbil i a Alemanya és el 40%. Ningú em convencerà de la necessitat que té un nen de 8 anys de tenir un mòbil intel·ligent. Perquè això els connecta al món dels adults i crea el que s’anomenakidults , nens que amb 8 anys ja són preadolescents. Els estem escurçant la vida infantil.

Actualment els amics es compten a centenars.

Mentre això sigui en el terreny de la frivolitat, no passa res. El problema és quan és el missatge que rep un nen. L’èxit personal no és tenir un munt d’amics a Facebook. I mentre es compten amics a centenars, la soledat i la depressió és la malaltia del segle XXI. És un contrasentit.

Hem confós vida digital i vida real?

Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d’això. Parlem majoritàriament d’usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

Diuen que Facebook desapareixerà.

Tenim poca perspectiva. Facebook s’inicia el 2007. Cap on va? Penso que cap a xarxes molt més petites on realment hi hagi un cert control de la privacitat i només estiguis connectat amb qui vulguis i amb qui comparteixis uns elements determinats. Estem anant de la gran superfície de les xarxes socials a la petita botiga.

Una qüestió d’ètica

A l’atenció de la Directora/Director
Benvolguda, volgut,
suposo que n’estareu al cas del rebombori que s’està organitzant amb això dels “Informers”: pàgines anònimes allotjades a la xarxa social “Facebook”, que sembla que també s’estan creant en alguns centres educatius del país. Aquesta aplicació permet als estudiants ( amb un suposat filtre dels “administradors”) enviar les seves xafarderies sobre alumnes i professorat,  els seus desitjos,  declaracions d’amor i, es clar, també queixes.  Imagineu-vos quina una se’n pot arribar a formar!
Primer van començar a les universitats, sembla ser que el primer va ser a la UAB i ja té més d’onze mil seguidors. Ara el fenòmen ha arribat als Instituts, i ves a saber si no hi ha ja algun centre de primària que en té.

Caldria parlar-ne? A parer meu, sí! On rau el problema? Doncs en què és lícit penjar a la xarxa i què no ho és.  És lícit penjar una declaració d’amor a una persona, oberta a tot l’alumnat? Com se sentirà l’interessat/da? És ètic i educatiu penjar en un mur d’un “Informer” d’un Institut de l’Alt Camp un comentari com “Si los imbéciles no existieran mi instituto estaría vacio? I n’he escollit un dels suaus, consti.

Fa por, tot plegat. Les autoritats renyen el jovent que fa pintades a les parets, però a mi això em sembla molt pitjor. Em fa l’efecte que, tots plegats, tenim les idees confuses i, és clar, això porta a la immobilitat i a la paràlisi. Comportaments no desitjables en aquest cas.

El Departament d’Ensenyament ja ha engegat un protocol de denúncia d’assetjaments a través d’aquestes pàgines, podeu consultar-lo a :

http://www.xtec.cat/web/recursos/tecinformacio/internet_segura/orientacions_informer


No sé si el centre que dirigiu ja té informer, o serà un dels que properament en tindrà (ja sabeu que crear una pàgina a les xarxes socials és la cosa més senzilla del món pel jovent). Us demano que esmoleu el vostre seny i que, lluny de prohibir-ho (no aconseguireu res fent-ho), eduqueu els vostres alumnes en el respecte i els ajudeu a saber quines coses es poden fer i quines són il·legals, tant a la vida real com a la virtual. Pel bé dels vostres alumnes.

Us deixo dos articles dels molts que he llegit avui sobre aquest fet. Us sembla que caldria parlar-ne en algun organ de coordinació del vostre centre per començar a decidir “alguna cosa”?

A criteri vostre, com sempre.

http://www.ara.cat/premium/opinio/fenomen-Informer_0_854914612.html

El fenomen ‘Informer’

MÒNICA PLANAS

| Actualitzada el 27/01/2013 00:00

Dimecres al TN migdia ens explicaven el fenomenInformera la UAB. D’entrada costava d’entendre de què es tractava per l’absurditat del fet. Quatre noies, esperonades per un joc de miradetes amb un noiet, van decidir crear una xarxa de contactes anònima a Facebook per establir relacions i comunicar missatges. El periodista, astorat pel suposat èxit de visites de la pàgina de Facebook, explicava que les estudiants no descartaven dedicar-se a això “completament”. Els missatges que gestionaven eren del tipus “ A todos los estudiantes de medicina de sexo masculino, me ponéis perraca “. Dos dies després el mateix TN continuava venent l’efecte taca d’oli d’aquest fenomen explicant com havia arribat als instituts.

No es pot acusar el TN d’informar del que passa a les universitats i als instituts encara que ens sembli una mica absurd. El que sí que trobo més estrany és que el TN ofereixi per fascicles el que acaba sent qüestionable justament pels seus continguts. Dimecres et pintaven quatre noietes com si fossin les Mark Zuckerberg catalanes. “A la vila universitària ja les aturen per tot arreu”, deia exagerant el periodista mentre vèiem quatre matats des d’una finestra preguntant-los (molt teatralment) una tonteria. Elles, amb les càmeres de televisió, se sentien com les guanyadores de Gran Hermano .

Divendres la continuïtat del fenomen tenia sorpresa inclosa: hi ha professors d’institut a Catalunya acusats falsament de pederàstia i drogoaddicció a través d’aquests Informers . El titular, en canvi, es limitava a anunciar “el fenomen Informerals instituts”. S’ha de valorar la immediatesa amb què els TN han captat el fet i han vist que era noticiable. Amb tot, tens la sensació que dedicant quatre informatius (migdia i vespre de dos dies) a explicar l’èxit i vendre’l com a “fenomen” és el que justament consolida el fenomen en si. I la gravetat més flagrant del contingut queda només com una anècdota secundària.

 

http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2013/01/24/xafarderies-2-0/

Xafarderies 2.0

Jordi Jubany

El fenomen Informer confirma 1) el poder de la visualització que tenen les xarxes socials 2) que cal educar els seus usuaris i 3) que tota la societat critica, només cal veure certs programes de televisió de gran audiència. La digitalització permet visualitzar en temps real pràctiques socials que no es registraven o quedaven a la porta d’algun lavabo públic. L’Informer facilita el comentari anònim de xafarderies i evidencia els assetjaments, que malauradament ja es donaven abans. Prenent les accions legals que siguin necessàries, potser cal educar el comportament dins de l’entorn digital, tal com ho fem a fora.

 

 

 

 

La majoria, de classe mitjana!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

ignoro si es dóna en el vostre centre, però servidor n’està tip de sentir parlar, alegrement, de les famílies dels alumnes a dins de les sales de mestres i professors, enmig de reunions diverses de coordinació i, no cal dir, també enmig de sessions de juntes d’avaluació. Tot plegat no són altra cosa que evidències manca de professionalitat, res més. Us imagineu el mateix amb la classe mèdica? Si teniu algun amic d’aquest gremi, o bé del dels juristes, li heu sentit parlar mai de les famílies dels  pacients o clients? Em jugo un pèsol que la resposta és NO!! Doncs a les taules on hi ha mestres i professors, malauradament sovint, hi estan convidades les famílies dels alumnes. Faríem bé, tots plegats, de mirar d’eradicar aquesta pràctica, ens fa molt de mal a tots, a nosaltres, a les famílies i, sobretot, als alumnes.

I, per descomptat, les famílies que estan més sovint convidades a aquests “safareigs docents” són les que anomenen “desestructurades”. Un sac on hi van a parar totes les famílies que no són “estàndard”. Per això, precisament us he seleccionat aquest interessant article de la Sra. Piulachs que referencia un estudi revelador sobre les pràctiques d’assetjament cebernètic entre els adolescents. Resulta que la majoria de delictes estan protagonitzats per adolescents de 14 anys, de classe mitjana, però. Mare meva!!! I els fills de les famílies desestructurades on paren?

Ens ho hauríem de fer mirar, creieu-me. Un company vostre, director de l’IES Montilivi, ho va evidenciar a començament d’any en el Diari de Girona (27.01.2012) …”en aquests moments entre el 50 i el 60% de les incidències tenen a veure amb xarxes socials com Facebook, a través de les quals es produeixen crítiques, atacs i assetjaments entre estudiants”.

Caldria que hi penséssim, també, amb tota la calma i serenor necessàries, no trobeu?
Gràcies.

 

La majoria de joves imputats per ciberdelictes tenen 14 anys i cursen ESO

 

Els assetjaments electrònics més habituals entre els joves són les amenaces, l’obligació de fer coses i l’enviament de fotos compromeses

16/04/12 MAYTE PIULACHS

Les adolescents i les dones acostumen a ser una minoria als centres de justícia juvenil i les presons catalanes. Tot i això, el percentatge de menors (41%) que cometen delictes a través de les noves tecnologies s’equilibra amb el dels nois ( 59%). Les noies, però, continuen aportant l’índex més alt (57%) de víctimes de ciberdelictes entre menors coneguts.

Aquesta és una de les constatacions que es recullen de l’anàlisi de 185 expedients tramitats a la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona entre l’1 de gener del 2009 i el 30 de juny del 2011. María José Bartrina, autora de l’estudi Anàlisi i abordatge de l’assetjament entre iguals mitjançant l’ús de les noves tecnologies, finançat pel Centre d’Estudis Jurídics, també hi exposa que el perfil de l’assetjador és el d’un menor d’entre 14 i 15 anys, de classe mitjana, que està cursant l’educació secundària obligatòria (ESO).
Es tracta d’una tipologia de delictes o pràctiques ja conegudes, com ara l’assetjament escolar (bullying), que, “pel fet de ser perpetrades a través de les noves tecnologies, prenen una dimensió nova i, fins i tot, una denominació diferent”, segons afirma Bartrina, com per exemple el ciberassetjament escolar.

La professional advoca en favor que pares i educadors exposin obertament als adolescents els riscos que comporta usar el mòbil i l’ordinador de manera incorrecta per dur a terme una revenja o contra altres companys, perquè l’edat en què més delinqueixen és quan comencen a tenir més relacions socials i contacte amb les xarxes socials, i a utilitzar el mòbil.

La major part de ciberdelictes es cometen en grup, per això hi ha 185 imputats –entre els quals hi havia 22 nois menors de 14 anys, que queden fora de les lleis penals i reben la consideració d’inimputables) davant un nombre inferior de víctimes, 133. La major part d’aquestes víctimes són companys d’escola dels agressors, sobretot noies menors, de 14 i 15 anys. Entre les víctimes hi havia set menors amb algun grau de discapacitat, i també alguna noia amb problemes d’obesitat. Els defectes físics són sovint objecte de burla i ofensa amb to de crueltat.

Contra la integritat. Les conductes assetjadores més usuals (41%) que protagonitzen els adolescents són les amenaces i l’obligació de fer coses (contra la integritat), a través de les xarxes socials i el Messenger. També hi ha l’enregistrament de vídeos i la violació d’intimitat amb l’enviament de fotografies, que suposen un perjudici més gran per a les víctimes, ja que són vistes per més persones. L’assetjament de caire sexual (5%) i contra la intimitat i l’honor el realitzen joves més grans, d’entre 16 i 17 anys. En alguns casos, s’ha d’atribuir a un trencament de parella.

L’ansietat i conductes depressives són trastorns que manifesten els menors que són víctimes d’un assetjament electrònic i, en un 7,5 % dels casos estudiats van demanar una mesura de protecció en el moment de denunciar el setge rebut.

LA XIFRA:  185 imputats per la fiscalia de menors de la demarcació de Barcelona, del 2009 al 2011, han estat objecte d’anàlisi.

Maria José Bartrina

AUTORA DE L’ESTUDI: La mediació i la reparació del dany causat
L’autora de l’estudi, María José Bartrina, és també coordinadora d’un dels equips tècnics del servei de mediació i assessorament adscrit a la fiscalia de menors i que depèn del Departament de Justícia. Bartrina aposta perquè les denúncies sobre ciberdelictes es resolguin fora del sistema penal juvenil, sempre que es pugui.
L’estudi sobre els 185 imputats detalla que la fiscalia no es va oposar a resoldre el conflicte penal per la via de la conciliació i la reparació del dany a la víctima en 178 casos (96%). El ciberdelicte re-presenta un percentatge de l’11% del total de delictes comesos per joves d’entre 14 i 17 anys. L’autora preveu una pujada del nombre d’aquests delictes d’acord amb l’extensió de l’ús de l’espai virtual, si no hi ha una bona prevenció.

Xarxes socials: usos educatius

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

en Jordi Jubany és mestre i antropòleg, entre moltes altres coses. Col·labora habitualment amb el diari ARA. El seu bloc és dels més visitats per persones properes a la nostra feina.
Precisament ahir va publicar-hi una nova entrada dedicada als usos educatius de les xarxes socials. El post inclou, a més, una presentació electrònica d’allò més interessant, breu i ben articulada; oberta, i plena d’enllaços a documents i institucions que us poden permetre a reflexionar amb realisme i rigor a l’entorn del significat i del valor educatiu que han de tenie les xarxes socials. Unes xarxes que els vostres alumnes i les seves famílies, la majoria, empren a diari; igual que la majoria de docent a títol particular.
Un centre educatiu seriós no pot restar al marge d’aquesta reflexió. L’aportació del Sr. Jubany us ho pot facilitar si és que no ho heu començat a fer, encara.

http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2011/05/18/xarxes-socials-i-usos-educatius/

XARXES SOCIALS I USOS EDUCATIUS
JORDI JUBANY
Les xarxes socials existeixen sempre que vivim en comunitat. En formen part les amistats, la família, les persones de la feina, el veïnat… Però ara ens trobem en un moment on s‟estan expandint els serveis de xarxes socials digitals, la majoria dels quals són privatius. Depenent del seu ús es poden tenir experiències només lúdiques, o d‟altres més interessants des d‟un punt de vista personal, educatiu, social i professional.
Els serveis de xarxes socials permeten connectar-se a qualsevol hora amb persones d‟arreu del món. Possibiliten crear grups d‟aprenentatge entre iguals i d‟interessos professionals. Qui les sàpiga utilitzar al seu favor tindrà avantatge en la cerca d‟informació, en la gestió del coneixement i a l‟hora de compartir idees i experiències amb persones afins en una societat canviant. Es poden educar aquestes competències?
En aquests moments, hi ha interessants debats al voltant de si les xarxes han d‟entrar a les aules i amb quines estratègies. Dels centenars de xarxes diverses que existeixen, per a usos educatius es podria optar per a les que ofereixen més garanties de privacitat i seguretat. Una altra opció seria deixar les xarxes a l‟altre costat dels murs de les aules sense aprofitar el seu potencial educatiu, com majoritàriament s‟ha fet amb els mòbils.
VEURE POWER POINT EXTRA:
http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2011/05/18/xarxes-socials-i-usos-educatius/

Gràcies!

No pas per avui, però

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

aquest cap de setmana us vaig fer arribar un article extens que portava per assumpte el mateix que aquest correu@. Perfectament enllaçat amb el seu contingut, una bona professional d’aquesta zona em va fer arribar quasi immediatament aquest enllaç de vídeo. Us el recomano d’allò més.
Sens dubte un molt material per treballar, analitzar, argumentar i contrargumentar amb els alumnes.

http://www.wimp.com/disconnectconnect/

Un bon amic, i millor conferenciant, em confessava fa poques setmanes, que va interrompre una conferència que estava impartint. Ho va fer en comprovar que més de la meitat de la sala estava enviant “piulades”. Els va dir un lacònic: ho sento però no té sentit el que estic fent aquí, passi-ho bé senyors. I se n’anà.

No pas per avui però

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
a la mateixa edició d’avui que abans us he esmentat, el diari “El País” també proposa un article que m’ha semblat molt interessant :” ATENTOS A TODO… Y A NADA”
‘E-mails’, redes sociales, el móvil… Recibimos una sobredosis de información que no es fácil procesar. La ‘infoxicación’ empeora la capacidad analítica, aumenta la ansiedad y conduce a decisiones erróneas

Recuerden cuando el mundo era (un poco) más tranquilo. Solo había un par de canales de televisión. Las cartas postales cuidadosamente manuscritas tardaban días o semanas en ir de una mano a otra. Los periódicos contaban lo que había pasado ayer. Y a los amigos los veíamos de tarde en tarde alrededor de la mesa de algún bar. Ahora, en cambio, vivimos en mitad de una avalancha. El acelerón de la tecnología ha provocado que la información nos bombardeé a discreción, sin piedad y en todas direcciones, y que el contacto con el prójimo se haga constante e instantáneo gracias al teléfono móvil, el e-mail y las redes sociales. Si antes mirábamos el mundo a través de la ventana, ahora miles de ventanas que se abren simultáneas y meten el mundo en nuestro ordenador.
Esta nueva forma de existencia, hiperconectada e instantánea, tiene sus ventajas, claro está, pero también sus desventajas. El estrés, la ansiedad informativa, la confusión, la superficialidad o la falta de atención son algunos de ellos. “Infoxicación” lo llama el físico Alfons Cornellá, fundador de la consultora sobre nuevas tendencias Infonomía, un neologismo que mezcla la información y la intoxicación. Se produce cuando la información recibida es mucho mayor que la que somos capaces de procesar, con consecuencias negativas.

“En el momento en que aun no has acabado de digerir algo, ya te está llegando otra cosa”, dice Cornellá, “la entrada constante de información, en un mundo always on (siempre encendido), te lleva a no tratar ninguna información en profundidad. Cuando la información es demasiada todo es lectura interruptus. El fenómeno se desboca cuando todos pasamos a ser productores de información, y cuando los instrumentos para producirla son mejores que los instrumentos para organizarla y buscarla. Todos sabemos usar un procesador de texto, pero pocos saben buscar información de calidad con criterio”. En efecto, hoy día la actividad es frenética: “Se calcula que entre el nacimiento de la escritura y el año 2003 se crearon cinco exabytes (billones de megabytes de información). Pues bien, esa cantidad de información se crea ahora cada dos días”, informa el especialista en redes David de Ugarte. “La posibilidad de emitir información codificada se ha ido democratizando: primero como escritura, luego como imagen, etcétera. Piensa cuánta gente podía escribir un texto a principios del siglo XIX, o cuanta hacer una foto a principios del XX… Y compáralo con hoy”.

Una información que, además, salta de un lugar a otro como pulgas en una sábana: en España se envían 563 millones de correos al día, según la consultora Contactlab, y cada español recibe, de media, unos 23 correos diarios que debe gestionar (en algunos casos llegan a cientos), y que ahora, además de en el ordenador, también recibimos en nuestros smartphones (teléfonos inteligentes). Y eso sin contar lo que se cuela a través de redes sociales como Facebook y Twitter. Según la Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), el 37% de los españoles se conecta entre 10 y 30 horas semanales. El 9% lo hace más de sesenta
horas. Cada vez pasamos más tiempo en este mundo de los unos y ceros y menos en el de la carne y los huesos: “Las horas dedicadas diariamente al uso de aparatos electrónicos prácticamente se ha duplicado desde 1987, mientas que la interacción cara a cara caía desde unas seis horas a poco más de dos”, según explica José Antonio Redondo en su libro sobre redes sociales Socialnets (Península).

Y todo esto cansa a la mente. El psicólogo David Lewis creó el concepto de Síndrome de Fatiga Informativa, en su informe Dying for information? (¿Muriendo por la información?) elaborado para la agencia Reuters. Se da en personas que tienen que lidiar con toneladas de información procedente de libros, periódicos, faxes, correos electrónicos, etcétera, y que, según Lewis, provoca la parálisis de la capacidad analítica, ansiedad y dudas, y conduce a malas decisiones y conclusiones erróneas. Dos tercios de los 1.300 profesionales entrevistados por Reuters achacaron al estrés producido por manejar altos flujos de información daños en sus relaciones personales, baja satisfacción laboral y tensión con sus colegas. “El exceso es más perjudicial que provechoso”, opina Jorge Franganillo, profesor de Información y Documentación de la Universidad de Barcelona.

“Durante siglos hemos asociado más información a más libertad. Sin embargo, hoy día, no por tener más donde elegir tenemos más libertad ni estamos más satisfechos. La información es imprescindible en la vida moderna, pero en exceso es asfixiante y resulta difícil de procesar. Al final, más es menos”. Nos puede incluso hacer menos productivos, como observó el psicólogo británico Amir Khaki, de AK Consulting, estudiando el comportamiento de un grupo de ejecutivos: la consulta continua de la BlackBerry aumenta el estrés y reduce la productividad. Uno de los sujetos del estudio tardaba el triple de tiempo en rellenar impresos comunes por la constante distracción de su teléfono inteligente. “La presión que provoca la sobrecarga informativa retrasa decisiones importantes o hace que se tomen medidas sin la suficiente reflexión. Y causa también una fricción informativa que dispersa la atención y aumenta la fatiga. La energía física e intelectual que consumimos para obtener la información correcta se desperdicia si no hacemos algo útil con ella”, dice Franganillo. Y, por mucho tiempo que invirtamos, siempre tenemos la impresión de que se nos está escapando algo. “Esta sobreabundancia hace que pocos elementos de entre todo ese mar resalten y queden fijados a nuestra memoria, que hoy se encuentra medio perdida al no poder atar datos con situaciones y lugares concretos.Muchas cosas pasan desapercibidas, miradas sin ser vista”, dice Roberto Balaguer, psicólogo especialista en Internet.
Superficialidad

La superficialidad es otra de las posibles consecuencias del maremagno actual, como señala el autor Nicholas Carr en su libro Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? (Taurus), de reciente aparición. Carr, licenciado en Literatura, advirtió que su capacidad de concentración en la lectura de textos largos era cada vez menor. La causa: su actividad multitarea, atento a la vez a la web, el Twitter, el teléfono, el Skype, el Facebook… “Internet nos incita a buscar lo breve y lo rápido y nos aleja de la posibilidad de concentrarnos en una sola cosa”, declaró en una entrevista a Bárbara Celis en EL PAÍS. “La multitarea, instigada por el uso de Internet, nos aleja de formas de pensamiento que requieren reflexión y contemplación, nos convierte en seres más eficientes procesando información pero menos capaces para profundizar en esa información y al hacerlo no solo nos deshumanizan un poco sino que nos uniformizan”. Por supuesto, Carr cerró sus perfiles en las redes sociales.

No todos son tan pesimistas. “Mi hijo juega mucho al Call of Duty (un frenético videojuego bélico). Puedo pensar que está perdiendo el tiempo, o incluso que está enganchado, o pensar que se está preparando para un nuevo mundo donde los estímulos serán mayores, y la información más cambiante. El mundo que viene probablemente sea más parecido a Call of Duty que a Guerra y paz”, opina Xabier Carbonell, profesor de Psicología en la Universidad Ramón Llull. “No creo que sea un problema, sino cuestión de aprendizaje. Fíjate, mi madre me decía ‘¿cómo puedes estudiar con la radio puesta?’. Y compáralo con todo lo que hay ahora… La tecnología está produciendo un cambio cognitivo importante”. Cada vez somos más multitarea y esto es irreversible. “Son las habilidades que, por otro lado, cada vez valora más el mercado laboral: empleados que tengan esa habilidad de gestionar en contextos de saturación de información”, coincide Fernando Garrido, del Observatorio para la Cibersociedad. ¿Cómo gestionar esta cantidad ingente de información? La respuesta es obvia: tomándonoslo con calma. Desconectándonos un rato: apagar el ordenador, la televisión, silenciar el teléfono.

Ahondar en el trato humano y pausado. Adoptar un hobby alejado de los gadgets tecnológicos. Salir a la calle. “Algunos médicos han indicado las siestas como una manera de contrarrestar la neblina digital de la sobreinformación”, sugiere Balaguer. “No dedicarse a leer y contestar el correo en cualquier momento, sino solo a determinadas horas de la jornada laboral, de manera que sea una parte de tu agenda y no te interrumpa constantemente”, recomienda Redondo. Y eligiendo solo lo provechoso. “La avalancha de información que se puede gestionar mejor si establecemos prioridades. Hemos de tener claro qué temas nos interesan, centrar la atención en pocas áreas y procurar que sean lo bastante concretas. No se puede pretender estar al día de muchos temas o de temas demasiado amplios: ya en 1550 el teólogo Juan Calvino se quejaba de que había tantos libros que ni siquiera tenía tiempo de leer los títulos”, dice Franganillo. Como apunta Cornellá: “Hay que escoger muy bien las fuentes de información. Dedicar parte del mejor tiempo del día a la información de calidad. Cuanta más de esta manejas, más capaz eres de discriminar que lo que tienes delante es pura basura. La buena información, la relevante, desinfoxica”.

Cuando uno está trabajando en el ordenador y comienzan a saltar (a veces constantemente) los avisos de correos recibidos, de nuevos tuits o mensajes de Facebook es fácil perder la concentración y hasta la paciencia. Para resolver este nuevo problema, la agencia española Herraiz & Soto ha creado el software Ommwriter. Como ellos mismos explican, se trata de un programa que recrea la nada. No desactiva el correo ni las redes sociales, pero, al activarlo, dejan de saltar las notificaciones.
Además, para mejorar la concentración y la relajación, Ommwriter permite elegir un color de fondo de pantalla suave e, incluso, una música de fondo agradable que puede ir desde el sonido de los grillos hasta el de un bebé en el útero materno.

Coincidireu amb mi que, tot plegat, demana una reflexió serena i pausada atès que els nostres alumnes, i nosaltres mateixos potser, SOM aquí i VIVIM aquí. Una escola responsable no hauria de restar al marge de reflexionar seriosament sobre les característiques del món que ens ha tocat viure.
Gràcies.