Tag Archives: vida

Exemple de lucidesa, humana.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

que sóc de la corda dels de missa ja ho sabeu. Com a membre de la corda rebo quasi cada dia avisos, notícies, escrits, ppt’s i declaracions molt i molt interessants. Us els estalvio, però. Avui, però, m’ha semblat que si no ho compartia amb vós no faria bé. Me l’ha fet arribar un bon amic, prevere, de la comarca de l’Alt Camp. Es tracta d’un petit text de la Sra. Ángeles Caso (Gijón, 16 de juliol de 1959). Potser ja ho sabeu sabeu, la Sra. Caso és escriptora i periodista. No li ve del no res això, però; son pare és el Sr. José Miguel Caso González, catedràtic de la Facultat de Filologia, especialista en el segle XVIII i rector de la Universitat d’Oviedo. Es va llicenciar en Geografia i Història, però va començar a treballar com periodista a diversos mitjans, el darrer a la Televisió Espanyola, potser la recordareu si us mireu la imatge, no? Dir que la Sra. Caso escriu bé seria innecessari, altrament seria difícil  haver guanyat el Premio Planeta, Contra el viento, 2009. A part de narrativa escriu també assaigs històrics en els què dedica una particular importància de l’edat moderna, que en diríem, i a la visió de les dones al llarg de la història.

A veure què us sembla, jo l’he trobat excel·lent.

 

Lo que quiero ahora

Será porque tres de mis más queridos amigos se han enfrentado inesperadamente estas Navidades a enfermedades gravísimas. O porque, por suerte para mí, mi compañero es un hombre que no posee nada material pero tiene el corazón y la cabeza más sanos que he conocido y cada día aprendo de él algo valioso. O tal vez porque, a estas alturas de mi existencia, he vivido ya las suficientes horas buenas y horas malas como para empezar a colocar las cosas en su sitio.

Será, quizá, porque algún bendito ángel de la sabiduría ha pasado por aquí cerca y ha dejado llegar una bocanada de su aliento hasta mí. El caso es que tengo la sensación –al menos la sensación de que empiezo a entender un poco de qué va esto llamado vida. Casi nada de lo que creemos que es importante me lo parece. Ni el éxito, ni el poder, ni el dinero, más allá de lo imprescindible para vivir con dignidad.

Paso de las coronas de laureles y de los halagos sucios. Igual que paso del fango de la envidia, de la maledicencia y el juicio ajeno. Aparto a los quejumbrosos y malhumorados, a los egoístas y ambiciosos que aspiran a reposar en tumbas llenas de honores y cuentas bancarias, sobre las que nadie derramará una sola lágrima en la que quepa una partícula minúscula de pena verdadera.

Detesto los coches de lujo que ensucian el mundo, los abrigos de pieles arrancadas de un cuerpo tibio y palpitante, las joyas fabricadas sobre las penalidades de hombres esclavos que padecen en las minas de esmeraldas y de oro a cambio de un pedazo de pan. Rechazo el cinismo de una sociedad que sólo piensa en su propio bienestar y se desentiende del malestar de los otros, a base del cual construye su derroche. Y a los malditos indiferentes que nunca se meten en líos.

Señalo con el dedo a los hipócritas que depositan una moneda en las huchas de las misiones pero no comparten la mesa con un inmigrante. A los que te aplauden cuando eres reina y te abandonan cuando te salen pústulas.  A los que creen que sólo es importante tener y exhibir en lugar de sentir, pensar y ser. Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos.

Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila. También quiero, eso sí, mantener la libertad y el espíritu crítico por los que pago con gusto todo el precio que haya que pagar.

Quiero toda la serenidad para sobrellevar el dolor y toda la alegría para disfrutar de lo bueno.  Un instante de belleza a diario. Echar desesperadamente de menos a los que tengan que irse porque tuve la suerte de haberlos tenido a mi lado. No estar jamás de vuelta de nada. Seguir llorando cada vez que algo lo merezca, pero no quejarme de ninguna tontería.  No convertirme nunca, nunca, en una mujer amargada, pase lo que pase.  Y que el día en que me toque esfumarme, un puñadito de personas piensen que valió la pena que yo anduviera un rato por aquí. Sólo quiero eso. Casi nada. O todo.

http://www.lavanguardia.com/magazine/20120119/54245109494/lo-que-quiero-ahora-angeles-caso.html

 

Inventar vides dels alumnes? No, per favor

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé si mai heu tingut la sensació que els articulistes “consagrats”, diguem-ne, sovint no toquen de peus a terra. En canvi, al darrera de col·laboracions, aparentment menys serioses s’hi amaga la vida, la de veritat, la de les persones que us envolten. A mi em passa sovint. Per això procuro no perdre’m les col·laboracions de determinades persones, una d’elles, la Sra. Sisquella. Fixeu-vos-hi. No us ha passat mai que anant pel carrer o estant assegut en una terrassa, com ella, penseu alguna cosa semblant a: “mira, que bé que estan aquestes persones i en canvi jo…” És un miratge, un pensament totalment fals i, alhora, perillós per l’equilibri emocional personal.

Ella, la Tatiana Sisquella, s’imagina possibles “mons” de les persones que desfilen pel seu davant. Mons que s’inventa, lògicament, però que de ben segur, podrien resultar del tot certs. Dic tot això per reforçar la meva creença que els mestres i els professors faríem bé d’abstenir-nos de fer valoracions de les famílies dels nostres alumnes, i menys encara de fer-ho amb la facilitat i la duresa que les efectuem. No en sabem res de les famílies dels nostres alumnes, no sabem què els fa patir, quina ha estat la vida que els ha portat fins avui, no sabem res dels seus problemes, de les seves angoixes ni de les seves dificultats. No en sabem res de res. No hauríem de fer judicis de valor, molts a la sala de mestres, que només estan fonamentats en “indicis o sensacions d’un dia” perquè fent això, que és el que fa l’articulista, estarem estigmatitzant uns determinats alumnes, sempre els mateixos, però.

Un exercici responsable i professional de la tutoria individualitzada passa, abans que res, per la pràctica exigent del “secret professional”, talment com ho fan advocats, metges i capellans, posem per cas. Faríem bé de considerar-ho. Sóc de l’opinió que si el practiquéssim tots plegats en sortiríem guanyant. Ho sento, el meu comentari supera en mots l’article, disculpeu-me.

De vacances: Les vides que inventem

TATIANA SISQUELLA

20/08/2011

Estic asseguda en una terrassa i veig com passa la gent: un senyor camina agafat de la mà de la seva dona, però per com ha mirat l’escot d’aquella altra noia, es veu clarament que li és infidel des de fa molt de temps, potser, fins i tot, de vacances. La dona de l’escot continua pensant que els seus nous pits han estat una bona inversió, tot i que per la manera com li ha tocat el caparró a aquella nena, notes clarament que el que voldria és un home carinyós i fidel, amb qui poder tenir un fill o dos o tres i a qui no li importi la mida de les seves tetes. La nena que ha despentinat camina distreta llepant un gelat, segurament el primer que tasta des que ha vingut d’Ucraïna amb els seus pares adoptius, que els cau la bava quan la miren, embadalits. Uns pares que, com amagar-ho?, ja han perdut un fill i ara tenen una nova i valenta oportunitat per esborrar el pitjor dels horrors. Però el caminar feixuc de la mare i el seu encorbament d’espatlles denoten una tristesa profunda i irreparable.

I així, asseguts en una terrassa, juguem a inventar vides, un punt tràgiques i rebuscades, per durant uns instants no pensar en la nostra, sense adonar-nos que algú, segur, està inventant una vida per a nosaltres .