A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

deu fer un mes i mig, l’ambient a les universitats del país es podia tallar. Hi hagué manifestacions, sense aldarulls, però (no se’n recorda ningú ara?). He recuperat un parell d’articles d’aquells dies, diferents en la forma, però no en el fons. Ho he fet quan he sabut un dels llocs per on han passat les tisores del Sr. Rajoy: per la recerca. Mare meva, quina miopia! Es torna a repetir el de sempre: la salvació els ha de venir de fora, aquest cop per la via del joc i les apostes. Què voleu que us digui, a mi ja em va estar bé sentir el Conseller Recoder dient que se’n tornava de “Las Vegas” una mica encorregut perquè no estaven disposats a vendre el país a qualsevol preu i perquè els conceptes de protecció del medi ambient, sostenibilitat i turisme cultural formaven part de la nostra manera de fer. Em va agradar i tot, sentir-ho.
A Espanya, però, diferent, com sempre: especulació i diner fàcil. Faríem bé de deixar-nos d’històries i d’invertir, sobretot, en allò que ens traurà de la penúria: la investigació i la feina ben feta cada dia a les Universitats. Penso, però, que amb el model universitari actual, hereu d’un model funcionarial i centralista ho tenim difícil. Algú hauria de ser valent i “posar-se” a fons amb el model universitari. No pot ser que vós i jo paguem el 80% de la carrera a més d’un vividor de casa bona, no pot ser. S’ho hauria de pagar tot ell i la seva família. No pot ser que la política de beques (manifestament curta encara) ens l’hagin de “tutoritzar” des de la capital del reino, talment com si no fóssim prou grans per fer-ho bé. Però tampoc pot ser que a la universitat hi tinguem treballant tot de persones que no hi haurien d’estar. Persones que l’únic mèrit que tenen és haver aprovat, en el seu dia, unes oposicions, i després de fer una tesi que no ha aportat res al coneixement i a la millora de la humanitat. No pot ser que pobres becaris treballin de franc, fent classes i projectes d’investigació, per algunes patums, mentre ells es dediquen a tombar pel món. No pot ser que una legió de professors associats treballin per un sou irrisori. No pot ser. No pot ser, per exemple, que a hores d’ara, la majoria de mestres que surtin de la universitat no sàpiguen res de res de didàctica del llegir i l’escriure (us ben asseguro que sé de què parlo)
Algú hauria de ser valent i posar-s’hi. Aquesta és l’única sortida seriosa i sostenible a la crisi. Que fa el primer pas? Els estudiants en van fer un, qui els va seguir, però?
D’això sí que caldria parlar-ne, i seriosament.
Com ho veieu vós?

EL PUNT AVUI.

01.03.12

ENSENYAMENT PÚBLIC I DE QUALITAT VICENT SANCHIS

Deixant de costat els episodis recurrents de guerra guerrejada que es fa i es desfà a l’entorn de les protestes estudiantils, es pot dir que la jornada d’ahir va ser un èxit. Desenes de milers d’universitaris –sense ―adults infiltrats‖– es van manifestar pel centre de Barcelona i van aturar pràcticament l’activitat docent. La seva preocupació ha de ser compartida. L’ensenyament públic universitari a Catalunya ha de ser de qualitat. El govern hauria de reduir al mínim en aquest àmbit els efectes de les reduccions pressupostàries.Ara, qualitat no vol dir només inversió. Vol dir, també, coresponsabilitat. Un alumne ha d’entendre que només paga el 20 per cent de la matrícula.

EL PERIODICO.

01.03.12

EL CARRER I EUROPA

ALBERT SÁEZ

Milers d’universitaris han ocupat els carrers de Barcelona contra les retallades. L’objecte de la protesta és clar: la lluita contra el dèficit està comportant una reducció de la despesa pública que, dos anys després, afecta de manera tangible els serveis públics. No d’una manera tan exagerada com esgrimeixen les pancartes ni de manera tan dramàtica com sostenen alguns col·lectius directament afectats en el seu sou i en les seves condicions de treball. Els serveis públics han tornat a nivells de despesa similars als dels anys 2005 o 2006, quan, entre l’abundància general, els vèiem com un dels pilars del nostre benestar. Amb matisos, aquest és el malestar que ha tornat a sortir al carrer després de la vaga general contra Zapatero, el moviment del 15-M i la primera gran manifestació contra Rajoy.El problema és que les víctimes de l’austeritat no saben exactament qui és el subjecte causant del seu patiment. La responsabilitat política està avui diluïda. Quan l’autobús deixa de donar servei a la nit, l’alcalde en culpa la comunitat autònoma, que ho atribueix als requisits de dèficit del Govern de Madrid, que es baralla perquè la UE –i especialment Merkel i Sarkozy– li estalviï la reducció de la despesa necessària per complir amb els objectius que ens van posar per mantenir-nos en l’euro. Aquesta cadena de comandament no és jeràrquica ni se circumscriu als subjectes polítics definits per les sobiranies constitucionals. Merkel va enviar una carta a Zapatero –el seu col·lega a la UE– per indicació de la Comissió Europea –elegida pels Estats– per assegurar-se que la compra de deute públic espanyol amenaçat pels mercats l’agost de l’any passat es veuria compensada amb una reducció progressiva del dèficit que l’havia disparat. En aquestes circumstàncies, elegir Rajoy o Rubalcaba no tenia gaire emoció de manera que els votants del segon es van quedar a casa i els primers van fer el que tenien pensat. I així hem arribat fins aquí amb la premsa de la dreta demanant a Europa que eximeixi Rajoy de complir les obligacions que van enfonsar Zapatero, amb Rubalcaba animant a una vaga general que va boicotejar com a vicepresident i Mas demanant a Merkel que no es passi amb els que retallen amb convicció.El resultat és un estat general de desassossec i de desesperança. Clamar contra Mas no fa posar nerviosa Merkel, fer-li una vaga general a Rajoy no commou Barroso. El vot no serveix com a expressió de l’estat d’ànim de la població. La política no respon al malestar dels ciutadans. La superestructura comunitària servia de parapet contra les polítiques impopulars però ara és un llast per a les polítiques locals. És el moment de capgirar la famosa sentència de George Bush sènior: ―És la política, estúpids‖. Sortir de la crisi passa per reprendre la construcció política d’Europa i per deixar de fer política només al servei dels lobbies, siguin bancaris o sindicals.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

aquesta setmana s’han sabut les notes finals de les PAU. Sóc de l’opinió que aquestes proves, en el seu format i contingut actuals són, en bona mesura, les responsables d’impedir que el batxiller i l’educació secundària obligatòria s’orientin d’una vegada per totes cap al desenvolupment competencial dels seus alumnes. Prioritzen, d’una manera quasi ofensiva, la simple memorització de dades i de fets i, per descomptat tot en silenci!, es clar.  Saber escriure, callar i recuperar dades memoritzades, vet-ho aquí les estratègies necessàries per accedir als estudis de tercer grau a casa nostra.

Fa temps que cerco, sense èxit, les raons que justifiquen el bandejament d’aspectes claus de la formació humana en el disseny d’aquestes proves: l’educació física, la sensibilitat musical i plàstica, l’argumentació i la contrargumentació orals, l’exposició pública d’idees, l’anàlisi política, la competència informacional, etc.

Les dues editorials de premsa escrita que us recomano, però, apunten cap a una altra direcció, també fonamental. I què en fem de tants graduats universitaris? La nostra societat els necessita? Com sabeu, l’Estat Espanyol, duplica la mitjana europea en aquest ram formatiu. Per què?

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/print-1061056.shtml

Editorial

Universitat i futur

Divendres, 1 de juliol – 00:00h.

Els gairebé 30.000 estudiants catalans que s’han sotmès a les proves d’accés a la universitat ja saben les notes i, encara que la mitjana no es coneixerà fins avui, probablement no serà gaire diferent del 6,25 de l’any passat. També, com és habitual, uns quants d’aquests estudiants s’acostaran a l’excel·lència. EL PERIÓDICO ha indagat què se n’ha fet professionalment de tres joves que fa una dècada també van ser alumnes preuniversitaris brillants. L’exercici, òbviament, no permet conclusions rotundes, però sí que confirma que ser un estudiant destacat no garanteix necessàriament una feina molt qualificada, i encara menys en una època de crisi com l’actual.

¿Això significa que s’ha de donar a les carreres universitàries menys valor del que tenen? No exactament, però sí que, tal com admet ara obertament la mateixa comunitat educativa, s’ha de compassar més el contingut dels estudis superiors a la realitat i necessitats del mercat laboral, de manera que els llicenciats tinguin un encaix professional millor i més ràpid. En aquest sentit, és dóna la coincidència generalitzada que a Espanya hi ha una sobreabundància de titulacions i centres, molts dels quals amb un baix nombre d’alumnes, i que això, a part d’una descompensada relació cost/eficàcia per a l’erari, suposa crear en els alumnes una expectativa laboral que després es revelarà excessiva. Per contra, la formació professional encara avui és vista injustament com de segona, quan els que opten per aquesta via solen tenir actualment més possibilitats d’ocupació. L’accés de les classes populars a la universitat és molt recent en termes històrics, i això explica probablement aquest atractiu de vegades excessiu.

En qualsevol cas, allò que la competitiva societat actual demana dels universitaris és una formació permanent. Els temps en què els llicenciats emmarcaven el diploma i donaven per acabats l’hàbit de l’estudi i la superació han quedat definitivament enrere. Avui, amb un atur juvenil del 43,5%, la generació que haurà de pilotar el futur d’Espanya viu una situació particularment difícil. No és culpa seva, sinó tot al contrari, però ha d’afrontar la realitat amb coratge. I l’estudi és un bon aliat per poder optar a un futur millor.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/print-1061055.shtml

Anàlisi

L’efecte halo i les bones notes

Divendres, 1 de juliol – 00:00h.

L’efecte halo consisteix a atribuir un conjunt de qualitats a algú que destaca en una d’elles. Normalment això passa amb les persones que són físicament agradables, però també amb cantants, futbolistes i estrelles del cine.

El sistema d’ensenyament tradicional en què un alumne anava a un bon nombre de classes magistrals, retenia els coneixements i els vomitava en un paper dues vegades a l’any durant quatre anys, requereix unes competències molt diferents de les que necessita algú per dirigir una organització, investigar una molècula o atendre un malalt. Diversos estudis i llibres com el best-seller Intel·ligència emocional, de Daniel Goleman i Richard Boyatzis, han demostrat que unes notes excel·lents no acostumen a desembocar en una carrera professional excel·lent.

Competències com l’autoconsciència o l’empatia, habilitats com l’autocontrol o la confiança en un mateix són inseparables de qualsevol persona que vulgui aconseguir l’excel·lència en el camp professional. Però encara avui la majoria de graduats acaben la carrera sense aquestes habilitats i, encara pitjor, sense ni tan sols saber que existeixen. Alguns postgraus, com el Màster d’Intel·ligència Emocional que dirigeix el doctor Bisquerra a la Universitat de Barcelona (UB) i que compten amb exalumnes tan destacats com l’actual alcalde de Manresa, han anat cobrint aquest buit. Però la necessitat és tan important que amb això no n’hi ha hagut prou.

La constitució a Bolonya de l’Espai Europeu d’Educació Superior havia de posar el fil a l’agulla en les anomenades «competències transversals». D’aquesta manera, la reforma dels plans d’estudis, amb unes pràctiques externes obligatòries i un treball de final de carrera havia de permetre a l’acabat de graduar una transició més directa entre el món acadèmic i el laboral. Desgraciadament, no podem dir que les retallades pressupostàries ajudaran a la consecució d’aquest objectiu.

El xoc més important entre el món del treball i l’acadèmic el pateix l’acabat de graduar que, després de quatre anys d’esforç i sacrifici, veu que el mercat laboral no li ofereix allò que ell esperava. Un dels socis d’Alumni UB, i per tant exalumne de la Universitat de Barcelona, m’explicava que entre la seva llicenciatura i la primera feina adequada a la seva qualificació professional van transcórrer sis anys. En aquells sis anys va acabar aprenent prou coses per crear amb quatre persones més una companyia aèria que es va dir Click air i que va transportar 16 milions de passatgers.

Entre tots hem d’aprendre a posar menys èmfasi en la quantitat que en la qualitat i visualitzar el graduat 237è de la promoció com algú que efectivament aporta alguna cosa diferent, ni pitjor ni tampoc millor que el gra de sorra que ens aportarà el situat al 5è lloc.

A l’atenció de la Directora

Benvolguda, benvolgut,

sovint, la premsa escrita i audiovisual s’encarrega de generar una sensació col·lectiva d’abatiment, de fracàs col·lectiu. El nostre gremi, com sabeu prou bé, hi està molt exposat. Malauradament “només suren” les males notícies. Doncs bé, resulta que no tot és tan dolent si ens atenem al que es diu en el següent article.

Cal tenir-ho ben present, també.

http://www.lavanguardia.com/vida/20110612/54169265190/joven-talento-en-la-universidad.html

Joven talento en la Universidad

Estudiantes e investigadores reivindican su papel frente a las críticas constantes a su generación

Vida | 12/06/2011 – 00:00h

Los datos sobre el fracaso y abandono escolar prematuros se han ganado un lugar preeminente en el debate público. En Catalunya roza el 32%, mientras la media de la Unión Europea (UE) es del 14%, según datos de Eurostat. En cuanto a los estudios postobligatorios, sólo el 61,4% de los jóvenes catalanes cuenta con algún tipo de título superior al de ESO –la media europea alcanza el 78,6%–. También son comunes las informaciones sobre ni-nis, jóvenes que ni estudian ni trabajan y que el sindicato UGT cifra en alrededor de un 23% de la población de entre 18 y 24 años. Pero junto a estos, convive una generación de jóvenes brillantes, que no suele llamar la atención, aunque destaca por su formación, habilidades o proyectos. La generación mejor preparada de España se enfrenta a una de las crisis más duras en décadas, pero reivindica su figura frente a las críticas constantes. Es el caso, por ejemplo, de Emma Puighermanal, de 27 años y a punto de doctorarse en la Universitat Pompeu Fabra gracias a una investigación sobre el cannabis y el cerebro que le ha valido premios y el reconocimiento de las mejores revistas científicas del mundo. “Estamos tan bien formados como los jóvenes de cualquier otro país desarrollado”, explica, recordando cómo en los centros de investigación de Canadá y Alemania en los que ha trabajado contrataban personal salido de las universidades catalanas. “Están muy sorprendidos de nuestro nivel”, afirma. Tras su paso por el MIT de Boston y por Alemania, Núria Marí, de 29 años y a punto de leer su tesis en el Institut Químic de Sarrià-URL, coincide con Puighermanal en este aspecto. Ambas, sin embargo, temen que la crisis del sistema y los recortes dejen escapar el joven talento como ha ocurrido en épocas anteriores, o que las condiciones de los jóvenes titulados e investigadores sigan deteriorándose.

En las universidades catalanas estudian más de 161.000 personas, un 5% de los cuales viene de fuera. El año pasado se titularon 21.000 jóvenes y se leyeron casi 1.500 tesis. Y ahora, ¿qué les espera? La tasa de paro juvenil supera el 40% en España, aunque el desempleo de los titulados universitarios se sitúa en el 10%, mientras que la general dobla esta cifra. Salir adelante en momentos como este resulta más complicado, pero la formación aún da algunas garantías. Ante esta perspectiva, doce jóvenes brillantes de las universidades catalanas explicarán a La Vanguardia su visión sobre la educación superior, proyectos y reflexiones sobre lo que les depara el futuro.

El paso por la universidad

La Vanguardia inicia a partir de hoy una serie de artículos en los que jóvenes formados en las universidades catalanas dan cuenta de su paso por la educación superior y reflexionan sobre la formación, los proyectos que desarrollan y perspectivas de futuro. Se trata de estudiantes o jóvenes investigadores que destacan por algún motivo en particular: expedientes brillantes, trabajos de fin de carrera que han derivado en patentes, tesis de interés o premios. Cada semana participará alguna de las doce universidades.