Tag Archives: tecnologia

Waldorf: escoles sense tecnologia

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

Un bon amic de la Inspecció m’ha avisat. Ignoro si coneixeu l’existència i l’experiència de les “Escoles Waldorf”. Servidor les va conèixer, per casualitat, tot s’ha de dir, a partir del trasllat d’un molt bon amic de Reus a França. No va parar fins trobar una “Escola Waldorf” per portar-hi els tres fills. Quan la va trobar, van buscar una casa per viure-hi a prop i, només al final, es van dedicar a buscar feina, el pare i la mare. Al revés de com ho fa la majoria de les persones. Ara les criatures ja són grans i campen, com poden. Diria que l’experiència us pot agradar, us en faig cinc cèntims.

Resulta que l’any 1919 el científic i filòsof austríac  Rudolf Steiner “motivat” per la devastació que va veure i viure en acabar la primera guerra europea, va idear programa social global per evitar “tornar-hi”. Vet-ho aquí que aquest programa social no va tenir el ressò esperat, però les seves escoles van ser un èxit. El dia  7 de setembre del 1919 es va inaugurar la primera “Escola Lliure Waldorf” per a 256 alumnes procedents essencialment de famílies obreres treballadores a la fàbrica de cigarretes Waldorf-Astoria d’Stuttgart. Un establiment d’educació mixta de primària i secundària. Quan Steiner va morir el 30 de març de 1925 la primera promoció d’estudiants de l’Escola Waldorf es preparava pel batxillerat.

Ara n’hi ha unes 1000 a tot el món: Escoles independents Waldorf i unes 1400 escoles infantils Waldorf. Es troben a 80 països distribuïts per tot el planeta, formant un dels sistemes educatius independents més grans del món; també hi ha entorns educatius basats en la metodologia Waldorf: educació pública, Charter schools (escoles als USA), educació a la pròpia llar i escoles d’educació especial. Els mètodes Waldorf han estat adoptats per molts professors en altres escoles, tant públiques com privades. N’hi ha a la Xina, Israel, Kenia i Brasil, per posar un exemple. Cada escola és independent i s’autogoverna en tots els sentits. Si en voleu saber més, entreu-hi per aquí.

A Catalunya, és clar, també en tenim diversos:

http://www.escolawaldorf.org/nweb/index.php

http://www.waldorfbarcelona.org

http://krisol-waldorf.org


La primera Escola Waldorf als USA es va obrir l’any 1928 a la ciutat de New York; ara n’hi ha unes 160. Una d’aquestes resulta que és al conegut Sillicon Valley, allà on viu el Sr. Google, entre molts d’altres. Doncs bé, resulta que el New York Times va publicar, l’octubre de l’any passat, un article que venia a dir que en aquesta escola la tecnologia res de res per treballar. Us podeu imaginar el sarau que es va armar, no? La seva tesi és potent: l’ensenyament i l’aprenentatge són experiències “humanes” i la tecnologia és una distracció que no ajuda ni a l’aritmètica, ni a l’escriptura ni al foment del pensament crític. Si us interessa l’article, el teniu aquí

Sí voleu donar un “cop d’ull a l’escola en qüestió aneu a la seva pàgina web i DEIXEU PASSAR LES IMATGES. Entendreu perquè el meu amic no va parar fins trobar-ne una:

http://www.waldorfpeninsula.org/

Mireu, a mi, la veritat, la qüestió em depassa, però m’inquieta. De sempre he estat “un pas enrere”, volgudament, amb això de les màquines. Allò important, el més, són les relacions humanes. Aquí hi ha la clau de volta de l’èxit educatiu. No pas en si som molts o pocs, o en si tenim 50 PDI a l’escola o no en tenim. Allò més important són els vincles relacionals que som capaços d’establir amb els alumnes i aquests entre ells: la qualitat de la vida humana a l’escola, vaja. Aquest Waldorf obté uns resultats excel·lents amb la seva filosofia, però també cal tenir en compte que cobra uns 20.000 dòlars l’any per alumne, amb el que implica de capacitat d’atenció i personalitzada i possibilitats i preocupació de les famílies. També és interessant saber que aquests pares “amos del núvol i les màquines” no inicien als seus fills en l’ús d’internet, ni els donen enginys de darrera generació.

Sí senyor, teniu tota la raó: a les escoles “normals”, les nostres, tenim reptes molt diferents. Només un parell: com treballar de manera “desconnectada” amb alumnes cada cop més “connectats”, i el segon, tenim un nombre important d’alumnes que si no es connecten a l’escola MAI es connectaran. En qualsevol cas un tema apassionant: La tecnologia com a substitut de les relacions significatives – que són les que permeten aprendre i créixer- no portarà una vida millor.

Si heu arribat fins aquí i us ha agradat estaré content.

Gràcies pel vostre temps.

Tecnologia de qualitat? Qui ho diu? On ho diu?

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

suposo que ja esteu al cas que l’edició d’enguany “d’Expodidàctica” va punxar del tot, no?. Només es va salvar, i en part, el matí del dissabte. Una pila d’activitats i comunicacions es van haver de suspendre per falta de parroquians. L’ambient i la professió no estan per bròquils, ara mateix. Tenen altres preocupacions, neguits i patiments, no? El professor Luri, com sempre “la clava” en dues constatacions preocupants, molt preocupants:

 

  1. La primera. Considerar que una aula “tecnològicament equipada” serà millor que una que no hi estigui. Els comercials ens l’han clavat. El comú de la població i molts mestres i professors també ho consideren. Ja se sap, davant de les estratègies de màrqueting comercial hi podem fer ben poc els ciutadans normals. Aquest èxit comercial no és pas nou, però. Ve a ser el mateix que ja es va esdevenir amb els llibres de text del final de la Reforma del 70 (EGB) i, sobretot, amb la LOGSE (1990). Les empreses editorials van aconseguir vendre el seu article a tothom. Quasi tothom, encara ara, està convençut que sense el seu producte NO es pot “fer escola”. Els alumnes, les famílies i bona part de la plantilla del DE estan d’acord, malauradament, en que sense llibres no es pot treballar a les escoles i als instituts. No fent altra cosa que tombar pels centres i les aules puc donar fe que la majoria d’usos de les noves tecnologies que he presenciat no aporten gens ni mica de qualitat pedagògica al fet educatiu que s’hi esdevé. A les empreses d’aquests equipament, però, això tan se’ls en dóna: elles ja han venut els articles i, el més important, ja els han cobrat. La realitat és la que és: la professió docent, en general, es “resisteix” a les tecnologies, aquí i a tot el món, però. Per què? Un altre dia, potser.
  2. I la segona constatació del professor Luri també molt afinada, més encara que l’anterior, a parer meu, és clar. Posa el crit d’alerta sobre la importància de la pèrdua de confiança entre el mestre i els seus alumnes. És cert i, alhora, molt greu. Estareu d’acord amb mi en una cosa, confio: allò més valuós que s’esdevé en una aula és el tipus de relació humana que aconsegueixen establir els mestres amb els seus alumnes. Quan aquesta relació és bona, no importa la tasca i fins hi tot el tipus d’alumnat, es treballa de valent i a gust. Si no fos així, no es podria explicar perquè dins d’un mateix centre uns determinats mestres valoren un grup d’alumnes com a molt “dolents” i, en canvi, hi ha mestres que no hi tenen cap dificultat. Encara no he conegut cap alumne al què no li agradaria molt poder tenir una bona relació de confiança (expectatives incloses) amb el seu mestre, cap ni un.

A veure què us sembla a vós? En faig una gra massa, potser?

Les aules del futur

Vaig visitar Expodidàctica responent a la invitació de “conèixer les aules del futur”. Dues coses em van cridar especialment l’atenció. La primera, la progressiva desaparició de la diferència entre la publicitat pedagògica i la comercial. La segona, el que anomenaré la paradoxa de les noves tecnologies. A mesura que els productes de la tecnologia didàctica és fan més complexos, el negoci al voltant de l’escola es fa més internacional i llaminer. Com que bona part de la pedagogia actual tendeix a equiparar innovació i qualitat, la publicitat comercial de qualsevol tipus de novetat té avui més fàcil l’accés a les aules que mai.
Veig, però, una tremenda paradoxa en la subjugació de la pedagogia moderna a les noves tecnologies. Al costat dels estands que anunciaven les meravelles de les aules del futur hi havia una em- presa que oferia als docents un programa informàtic per controlar el plagi digital dels seus alumnes, que, pel que es veu, s’han fet especialistes a copiar textos aliens i fer-los passar fraudulentament per propis. Segons alguns estudis, quatre de cada cinc estudiants no troba cap repugnància moral en aquesta conducta. És a dir: no veu cap inconvenient a integrar la immoralitat entre els seus hàbits de treball acadèmic.
Aquesta empresa de la qual faig esment proposa introduir un filtre de confiança entre l’alumne i el professor que detecti quin percentatge de les seves comunicacions és propi i quin copiat. Aquesta és, també, una de les possibilitats de les aules del futur, però si la confiança entre el mestre i els alumnes falla, falla l’essència de l’acte educatiu.
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

Anem fent, anem…

A l’atenció del Director/

Benvolguda, volgut,

darrerament he estat com a submergit “en xips i cables” per raons diverses. Ara no ve a tomb explicar-ho. En canvi, ja no m’he pogut estar quan fa tres dies vaig llegir aquest article d’en J. Busquets. Per un costat tenim una part de la població trista, molt trista, perquè l’amo de la “Poma” va i es mor; què passarà ara amb la seva companyia?Mantindran el lideratge aclaparador en determinats enginys? Per altre costat, ahir i abans d’ahir, tot de gent també estava desconcertada (per no dir un renec, que és el que escauria) perquè el seu terminal telefònic havia fet figa i no sé quants milions de correus@ i de fitxers diversos s’havien quedat penjats pel núvol.

Vaig pensar molt en els plantejaments d’en Richard Stallman, molt. Vaig tenir la sort d’escoltar-lo a la URV una tarda de juliol. Vet-ho aquí que ara resulta que el que va dient pel món aquest bon senyor serà més veritat que mentida, no:

Des d’abans d’ahir que molta gent ja sap que si tens un telèfon de la marca que s’ha avariat, i també de tots els altres, i truques a la tieta, ves per on, la teva trucada no va a l’operador de telefonia directament, primer “passa” per la casa de la marca del telèfon.

Els nostres telèfons, contínuament, estan enviant informació, contínuament. Sabem a on? Sabem amb quina finalitat? Stallman sosté, literalment, que són eines d’espionatge al servei de… I que, és clar, són molt més efectius, eficients i barats que qualsevol organització o agència estatal d’intel·ligència.

Ho saben tots els que estan molt tristos per allò de l’amo de la “poma” que els seus enginys, de llarg, són els que envien més informació a la fàbrica? Ho fan sols, sense que els seus propietaris els diguin res. Com si no podria explicar-se l’èxit comercial de la marca? Doncs el tenen perquè ho saben tot i més dels “usos telemàtics” dels seus fidelíssims seguidors.

Ho saben els defensors del “núvol” que tenen tot el que hi deixin a la vista de tothom que li interessi? Empreses incloses. O potser serem tan ingenus de pensar que un trist “password” ho impedeix?

Servidor mai ha treballat amb el núvol, ni hi treballarà. Tragino el meu portàtil, en faig còpies físiques de seguretat cada diumenge i és l’únic lloc on hi tinc el correu@. Ara, però, llegint l’article d’en Busquets encara m’he refermat en els meus usos poc moderns. Què us produeix llegir aquest fragment?

“Ara ja podria donar-se el cas –i remarco el condicional– que mentre llegim un llibre ens aparegués a la pantalla un missatge semblant a aquest: “Quaranta-tres lectors més han senyalat el paràgraf que acabes de marcar.” Renoi! Som tants els que pensem això? “

Ho sento, però jo de modern, res de res, en determinats assumptes.

A mi m’ha fet por, simplement, molta (també tristor, ho confesso per la nostra ingenuïtat col·lectiva).

 

Anem fent, anem fent…

 

Lectura vigilada

EL FORMAT ELECTRÒNIC CANVIARÀ LA NOSTRA RELACIÓ AMB EL LLIBRE I PROPORCIONARÀ A L’AUTOR I EL VENEDOR TOTA MENA DE DADES SOBRE ELS LECTORS

09/10/11 02:00 – JORDI BUSQUETS

 

Els llibres electrònics no els podrem revendre, prestar ni regalar, com fem amb el volums de paper Foto: M. LLADÓ. Tots els llibres tindran el mateix format, el mateix gruix, el mateix tacte; sempre seran nous, mai no perdran cap full, dins la màquina

 

Sí, la compra de llibres electrònics, en les condicions de fidelitat que exigeixen les grans botigues, ens exposa a la indiscreta mirada del venedor, com explicava diumenge passat en la primera part d’aquest article. Però no són només els gustos, les creences o la ideologia de cada lector el que pot ser objecte d’escrutini; també l’ús que es fa de cada llibre pot deixar la seva petja en l’abisme insondable dels servidors informàtics de cada companyia.

Escric tot això per significar que el format electrònic canviarà profundament la nostra relació amb els llibres i proporcionarà a l’autor un cabal d’informació sobre els seus lectors que mai no hauria gosat somiar. Ara ja podria donar-se el cas –i remarco el condicional– que mentre llegim un llibre ens aparegués a la pantalla un missatge semblant a aquest: “Quaranta-tres lectors més han senyalat el paràgraf que acabes de marcar.” Renoi! Som tants els que pensem això?

Cada autor, quan ha volgut, ha cercat la forma de saber què pensaven els lectors de les seves obres. Però s’imaginen quins efectes pot tenir en el procés creatiu d’un escriptor el fet de saber, no d’un ni de dos, sinó de centenars o potser milers de lectors, quina frase, o diàleg, o personatge, o situació, o adjectiu ha generat més interès? O com pot influir, en el seu estat d’ànim, el fet de sentir, del seu editor, un informe que li diu: “Enhorabona, d’aquest últim llibre ja n’hem venut uns quants milers d’exemplars. Però només alguns centenars de lectors han traspassat el llindar de la pàgina 100. I, de moment, només tres l’han acabat.” Ja sé que afirmar que s’han venut molts exemplars d’un llibre i després dir que s’ha llegit molt poc pot semblar un contrasentit. Però l’experiència americana –ja se sap, tot ve d’allà– ens diu que el llibre electrònic, més que fer augmentar el nombre de lectors, fomenta la compra compulsiva d’uns volums que no es llegiran mai.

Per al lector, l’adopció d’aquest nou format tindrà molts efectes positius i alguns altres que potser no ho seran tant. El primer, entre aquests últims, fa referència a l’acte mateix de la compra. Els llibres electrònics no els podrem revendre, prestar ni regalar, com fem si volem amb els volums de paper. La compra electrònica no ens dóna la propietat de res; només ens atorga una llicència d’ús d’un arxiu informàtic, que podrem llegir, això sí, des de diverses màquines, sempre que portin el programari de la casa venedora. També cal esmentar, entre el possibles inconvenients, la pèrdua de la singularitat física de cada llibre: ara ja tots tindran el mateix format, el mateix gruix, el mateix tacte; sempre seran nous, mai no perdran cap full, dins la màquina.

Llevat de tot això, en la lectura electrònica només hi podem trobar que avantatges. Tothom podrà adaptar els tipus i la mida de la lletra al seu gust o necessitat. Els que no poden estar-se de ratllar les planes i d’escriure als marges ho tindran més fàcil que mai, sobretot després, a l’hora de repassar les notes i subratllats. Els que llegeixen amb el diccionari a tocar només hauran de posar el dit damunt d’una paraula per fer aparèixer l’entrada corresponent a la pantalla, amb l’opció d’aprofundir en la cerca a través de Google o la Viquipèdia. La consulta de l’índex onomàstic o la recerca de qualsevol mot dins del text també podrà fer-se amb un parell de ditades. I, en fi, els que no poden esperar per compartir la seva experiència lectora ja hauran tocat el cel: Twitter i Facebook seran de fàcil accés.

Vist tot això, el problema més gran del llibre electrònic, en el dia d’avui, és justament la manca de llibres. Les editorials, doncs, han de posar-se les piles i oferir més novetats i accelerar la digitalització del catàleg. Amb la botiga d’Apple oberta i la d’Amazon a tocar, ja no tenen excuses.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/461835-lectura-vigilada.html

 

Entrevista interessant

A l’atenció del Director/aBenvolgutt, benvolguda,

si no la coneixeu ja, he pensat que quan tingueu un moment potser us agradaria escoltar aquesta entrevista al professor Graells de la UAB.

http://www.tecnologiayeducacion.com/pere-marques-graells-profesor-titular-de-tecnologia-educativa-del-departamento-de-pedagogia-aplicada-universidad-autonoma-de-barcelona-uab/

 

Pere Marqués Graells, profesor titular de Tec. Educativa del Dpto. de Pedagogía Aplicada – Universidad Autónoma de Barcelona

14/03/2011
006pere_01

Identificar los mejores usos de las TIC en las aulas 2.0 e incrementar el nivel educativo de los alumnos son dos de los objetivos del Grupo de Investigación “Didáctica y Multimedia” (DIM-UAB). Una iniciativa audaz que cumple una década de funcionamiento.

 

—¿Qué momento vivimos en cuanto a la aplicación de las nuevas tecnologías a losmétodos pedagógicos?

“Tenemos que lograr que el alumno sepa sintetizar, exponer en público sus ideas y desarrollar una lectura crítica de los textos”

—Atravesamos un momento esperanzador. Por una parte, la Administración se ha dado cuenta de que es imposible obviar la integración de las nuevas Tecnologías de la Información y Comunicación en las aulas y, por otro, los profesores empezamos a tener claro cómo usar esas tecnologías para sacarle elmáximo partido.

—¿Corremos el riesgo de no armonizar la innovacióntecnológica y los valoreshumanos con tanta tecnología?

—Para nada, por una sencilla razón: en España existe un 10-20%delprofesorado que ha aprendido a sacarle el máximo partido a las infinitas posibilidades que ofrece, por ejemplo, una PDI. Pero es que el 80% restante, a pesar de ser unos excelentes profesores enmuchos casos, sigue siendo reacio a acoger las nuevas tecnologías ensus clases.Aúnexiste una oposición bastante fuerte por una parte importante del profesorado. En todo caso, la tecnología no servirá de nada si no se acompañadeunadecuadodesarrollo de contenidos y aplicaciones que la convierta en un aliado del profesor.

—Según los primeros resultados de la investigación AULATICE, ¿Qué efectos está teniendo el uso de las TIC en las aulas?

—Son muy positivos, aunque habría que introducir un matiz en cuanto a los resultados académicos. A partir de un seguimiento de 2 ó 3 años a profesores que venían aplicando las TIC con una serie de buenas prácticas, los resultados demuestran que los alumnos son más participativos y que las clases les resultan más estimulantes: mejoran su creatividad, la comprensión de los contenidos, el concepto de diversidad, la realización de actividades en grupo o la soltura al expresarse. Todo ello, al tiempo que mejoraba la autoestima de los docentes. La paradoja es que todo esto no se ha correspondido de momento con unamejora de los resultados académicos. Los exámenes evalúan fundamentalmente la capacidad de memorizar del alumno y ahí no hemos visto que el uso de nuevas tecnologíasmejore sus resultados.

—¿Qué líneas de trabajo tienen abiertas actualmente?

—Trabajamos en dos vertientes: la primera, identificar losmejores usos de las TIC en las aulas 2.0. Se trata de una experiencia pionera iniciada hace un año y en la que nos queda aúnmucho por hacer. La otra es la lucha contra el fracaso escolar. Creemos que “ludificando” los exámenes y aplicando adecuadamente las nuevas tecnologías podemos reducir hasta un 30%las cifras de fracaso escolar al terminar la Educación Secundaria Obligatoria.

—Las autoridades han apostado fuerte por la Escuela 2.0. ¿Estamos en el camino correcto?

“La tecnología no servirá de nada si no se acompaña de un adecuado desarrollo de contenidos y aplicaciones que la convierta en un aliado del profesor”

—Existe una apuesta valiente, decidida e imprescindible. Las instituciones educativas españolas siguen por debajo de la media de la OCDE en materia de recursos tecnológicos y formación del profesorado. Otra cuestión es si ese impulsoinstitucionalpodría sermás rápido o si la formación es lamás adecuada, pero la apuesta existe y es audaz.

—¿Existe una oferta formativa adecuada para el profesor?

—Las administraciones están poniendo en marcha muchos cursos formativos para elprofesorado; síque se estádando ese apoyo. Otra cosa es el enfoque de esos cursos, que a veces inciden demasiado en la tecnología y no tanto en la didáctica. Lo que el profesor necesita es que las TIC le ayuden en el desarrollo de su trabajo y por eso hay que enseñarle a diseñar y aplicar herramientas y utilidades mucho más prácticas en sus clases, para lo cual es muy importante la formación presencial.

—¿Se están infrautilizando las posibilidades de tecnologías como las PDI al diseñar los contenidos curriculares?

—Las pizarras digitales interactivas ofrecen unas posibilidades enormes y, en ese sentido, nos queda aún mucho trabajo por hacer. Aunque ya contamos con infinidad de recursos para las pizarras y aceptando que hay que seguir trabajando en el desarrollo de nuevos materiales, no podemos olvidar que los que tienen que ir creando esos materiales son los propios alumnos. Si lo enfocamos comoalgoenloque sóloparticipen los docentes, estaremos perpetuando el modelo educativo tradicional.De lo que se trata es de organizar a los alumnos para que busquen y diseñenmateriales, los organicen y losmuestren al resto de la clase en la PDI, haciendo partícipes a sus compañeros. Ese es el objetivo.

—¿Existe algúnmensaje para vencer la resistencia de algunos profesores respecto a las nuevas tecnologías en las aulas?

—Respecto a las instituciones, creo que los profesores no son tontos, pero a veces les abrumamos con tanta tecnología. Empecemos por cosasmás sencillas, pormodelos prácticos y fáciles de usar.A los docentes les recordaría que nuestro objetivo es formar a los chicos y que, vistas las cifras, tenemosmotivos sobrados para hacer las cosas de otromodo. Basta con acercarse a las TIC a través de aplicaciones sencillas, mostrando a sus alumnos materiales entretenidos y útiles y acoplando los métodos tradicionales de enseñanza a los nuevos modelos. Un 30% de fracaso escolar es una cifra que no podemos permitirnos.

Deures d’estiu

09/05/2011 3:13 publicada per Meritxell Reig Pellejà

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

les escoles i els instituts ja “fan olor d’estiu”. En aquest punt, molts mestres de parvulari i d’educació primària s’afanyen a seleccionar materials de treball per intentar que el temps de vacances no suposi un retrocés en els aprenentatges efectuats al llarg del curs. Sovint, aquestes cerques es concreten en recomanacions de lectura d’uns determinats títols o també en la recomanació d’adquirir algun dels “quadernets” que les editorials ofereixen en els seus catàlegs.

Aquest cap de setmana, entre altres coses, he hagut de refer algunes de les “recomanacions d’estiu” que tinc elaborades, per atendre la demanda d’un centre de fora dels nostres serveis territorials. Un cop fets, he pensat que, potser, també podrien ser d’utilittat pels mestres de la vostra escola. Us adjunto, només, les propostes de parvulari i de cicle inicial d’educació primària perquè, em sembla, que són suficients per copsar-ne el sentit i el possible valor.

Us prego, doncs, que vulgueu reenviar aquest correu@ al vostre cap d’estudis i als coordinadors dels dos primers cicles. No cal dir que la proposta no està subjecta a cap mena de “copyright” i que, per tant, us la podeu fer vostra i modificar-la com vulgueu, si ho considereu convenient. La proposta, penso que també estaria bé acompanyar-la amb l’enllaç electrònic a alguna de les moltes pàgines web que contenen activitats per fer a casa, juntament amb les famílies. Una de les que fa temps que segueixo és la del blog de la biblioteca de l’EScola Sant Jordi de la ciutat de Lleida, una referència imprescindible, a parer meu:

http://cicleinicialsantjordi.blogspot.com/2010_07_01_archive.html

En els centres d’educació secundària potser a algun dels professors, que tinguin fills d’aquestes edats, els podria interessar.
Com sempre, a criteri vostre.

Gràcies.