Tag Archives: TAC

Quan no es vol veure la realitat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si ho recordeu, deu fer unes tres setmanes, en una entrada titulada “Les coses pel seu nom, encara que no agradin” us proposava la lectura d’un article del Sr. Bernat Ferrer publicat a “El Món”, diari digital, el passat vint de gener. Entre d’altres, parlava d’una realitat trista: a Catalunya hi conviuen TRES xarxes escolars-educatives. Ningú (de l’administració educativa) ho vol veure, ningú ho admetrà. Fins i tot potser s’enfadaran amb nosaltres per estar-ne convençuts i per tenir-ne evidències. Aneu “al tanto” que no rebeu!

Continue reading

Fins quan ho serem?

A l’atenció del Director, directora,
Benvolguda, benvolgut,

l’any 2001 el Sr. Mark Prensky va establir la diferència entre “NADIUS” i “IMMIGRANTS” digitals, ho recordeu? Des de llavors ha plogut molt, també tecnològicament. Fa no gaire també ha sorgit la metàfora dels “RESIDENTS” i els “VISITANTS”. Totes, a la fi, fan referència a la mateixa realitat: tots els alumnes que tenim a les aules són nadius, residents, digitals, han nascut envoltats de tecnologia i de pantalles; per a ells resulta inconcebible el món sense aquests enginys.

Nosaltres, en canvi, sempre serem immigrants o visitants, digitals. Ho serem perquè una part, més menys gran de la nostra existència s’ha desenvolupat en un món en què aquestes tecnologies eren inexistents.

Més enllà de les diferències terminològiques hi ha diferències molt importants. No ens acabem de creure que la tecnologia i les pantalles han vingut per quedar-se i que, com diu en Ramon Barlam:

  • D’aquí a no res ja no parlarem de noves tecnologies perquè estaran tan integrades en el nostre dia a dia que seran invisibles.
  • Les tauletes tàctils ja no seran vistes com una joguina, sinó com un instrument imprescindible per al procés de formació i de creixement de les persones.
  • Les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar els infants d’aquests recursos es considerarà una reacció fanàtica.

Doncs bé, nosaltres, els mestres, tossuts que tossuts:

  • Fem treballar als alumnes, sobretot, amb textos escrits en lletra impresa damunt de paper.
  • Continuem tenint els ordinadors “tancats” a les aules d’informàtica; com a molt a les aules només hi ha el que permet fer funcionar la PDI, i encara.
  • Els alumnes “visiten” aquesta aula, una o dues hores a la setmana, d’un total de 30 o 35 lectives cada setmana.
  • Els proposem treballs orientats a “Aprendre TIC” (Programaris) quan el que caldria seria “APRENDRE AMB LES TIC”, cosa molt diferent.

No fa gaire va sortir un globus sonda, un de tants, des del Departament d’Ensenyament. S’anunciava a bombo i platerets que la competència digital dels docents havia de millorar i que ho faria en un no res perquè “tenien un pla” que ho permetria. Mare meva quina por que em fan els “plans” del Departament. Els despatxos de les direccions estan plens dels plans i dels “replans” que al llarg dels anys ha “imaginat” el Departament d’Ensenyament. Ha canviat, però, substancialment, la manera de “fer classe”? La resposta la sabeu tan bé com jo, segur. Llàstima del temps que hi vau dedicar, no?

Una cosa, però, no treu l’altra: caldria posar-nos al dia, i amb caràcter d’urgència, si no volem perjudicar, clarament, els nostres alumnes. Suposo que sabeu que a PISA 2009 vam sortir poc afavorits en lectura, no? Doncs bé, una part de la prova pretenia mesurar, també, la lectura en digital. Sabeu el resultat? Doncs van ser castatròfic: els alumnes de l’Estat espanyol van obtenir una puntuació 22 per sota de la que van obtenir en lectura impresa en paper.

No sé si us va passar per alt o el vau poder llegir. El suplement “ara.mestres” del diari “ara” de finals de novembre recollia l’opinió d’un mestre preocupat per aquest realitat, el Sr. Jordi Roca, mestre d’educació primària. Només el títol del seu article ja és premonitori: in-in-co-in-competencia. Si no el vau poder llegir us convido a fer-ho i a pensar, alhora, en la realitat del vostre centre:

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2014/11/27/in-in-co-in-competencia/

Ara.mestres

L’apunt docent

Visions escolars en primera persona

Jordi Roca (Mestre d’educació primària)

In, in co, in – competència

M’agrada que per fi es posi fil a l’agulla en el fet d’exigir als mestres un domini òptim de les TIC ja que actualment passen coses que crec que són inadmissibles. La competència digital és, des de fa massa anys, la competència maria a l’escola i un exemple que ho demostra és que fa només un any que hi ha un document (excel·lent, s’ha de dir) que ens explica als mestres com hem d’encarar la competència en l’àmbit digital amb els nostres alumnes. Fins ara cada centre s’ho feia com podia i l’estona dedicada als ordinadors acostumava a ser, i és en moltes escoles encara avui en dia, una pèrdua de temps avorrida i arcaica de passar l’estona. Després apareixien els tòpics que he sentit mil cops a l’escola que diuen que els nens “en saben més que nosaltres” quan mai ens hem preocupat de comprovar-ho demanant-los que facin una cerca intel·ligent a Internet o que desin un document a una carpeta determinada de l’ordinador. És trista la situació encara avui quan veiem que molts alumnes, que segur que són experts en videojocs i tauletes vàries, no assimilen ni conceptes bàsics d’ofimàtica i a sobre tenen una navegació insegura i potencialment perillosa dins la immensitat de la xarxa.

I més trist i preocupant és veure-ho en mestres. Sóc coordinador d’informàtica des de fa molts anys en diferents escoles i he vist coses que no us ho creuríeu de l’estil de la broma del Tippex a la pantalla, ja m’enteneu. Crec que si els mestres hem d’ensenyar amb les competències bàsiques el més lògic del món és que tinguem un domini d’aquestes i qui no ho vulgui veure així té un problema. Hem de dominar en comunicació, amb interacció amb el món, a nivell metodològic i també hem de mostrar iniciativa personal. No podem ser simples guies humanes dels llibres de text, estem al segle XXI!

Un altre tema és si cal “obligar” a emprar les TIC per fer les nostres sessions. Jo aquí discrepo i m’agradaria diferenciar entre les TIC i el que són les TAC que jo entenc com a metodologies que usen les TIC per a l’aprenentatge. Si dominem les TIC ens veurem capaços de variar la metodologia si les condicions logístiques ho permeten i ho veiem necessari però no per intentar innovar serem millors mestres i aconseguirem millor els objectius.

Farem bé les coses si som capaços d’adaptar-nos als nous temps sense perdre el nord, hi ha coses que funcionen des de fa molts anys i ara no han de canviar perquè es fan sense tecles.

Débora Chomsky

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la Universitat Oberta de Catalunya és, en força coses, un cas a part. A part de ser la segona de Catalunya en nombre d’estudiants, no sé si sabeu que jurídicament és una Fundació que ha de retre, anualment, comptes al Parlament de Catalunya.  En Ferrater, el primer rector, i el seu equip, s’ho van haver d’empescar per desencallar la qüestió del traspàs de la UNED. Fou un assumpte que, pel cap baix, va estar encallat més de deu anys i el govern català de torn tenia pressa per fer arribar l’educació a distància a tots els racons de Catalunya. Varen aprofitar l’experiència de la “Open University” anglesa i la van millorar i molt. Han rebut nombrosos reconeixements internacionals pel seu model. La UOC és al darrera de molts dels entorns telemàtics universitaris que hi ha escampats pel món.

A part, però, penso que fan una bona feina de divulgació, tenen una editorial (Ediuoc) que ha publicat, i publica, treballs d’un interès indubtable i, sobretot, comparteixen amb la Fundació Jaume Bofills els coneguts “Debats d’Educació” que any rere any porten a BCN idees i persones potents relacionats amb el món educatiu (al web de la Fundació els teniu tots a l’abast, fins i tot en vídeo).

Un del darrer llibres publicats per l’Ediuoc ha estat un de la professora argentina Débora Chomsky. El mes de maig li van fer una entrevista per divulgar-ne el contingut. Penso que val la pena que us la llegiu. Jo, per no atabalar-vos, només us diré QUÈ he seleccionat, què m’ha fet pensar més? Això:

  • Les TIC no són imprescindibles però sí ineludibles
  • La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà.
  • Molts infants viuen en entorns de violència domèstica
  • Aquests nadius digitals estan habituats a entorn multi-pantalla i multitasca

Pensant-ho bé em pregunto: tot això no hauria de formar part del QUÈ, COM, i QUAN fer escola?

A veure si també us fa ballar el cap.
Ei, a fi de bé, és clar.

Gràcies!!

Entrevista amb Débora Chomski 
«Hauríem d’ajudar els nens a ser consumidors crítics i creatius dels mitjans de comunicació i les TIC»Maig de 2013 / Per Anna Sánchez-Juárez Débora Chomski

http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2013/debora-chomski.html

Débora Chomski, nascuda a Buenos Aires, és experta en formació de formadors i avaluació docent. A partir de la seva experiència com a professora i desenvolupadora de projectes educatius de llengües, mitjans de comunicació i diversitat cultural, Chomski ha escrit el llibre L’ús didàctic dels mitjans de comunicació i les TIC en l’educació infantil, publicat per l’Editorial UOC.

Què poden aportar els mitjans de comunicació i les TIC a la tasca docent? Són imprescindibles?

No són imprescindibles, però sí ineludibles. El món actual està envoltat de mitjans de comunicació, que són un component més de la nostra cultura. Els infants vénen a escola amb un bagatge de coneixements dels mitjans d’informació i, per tant, l’escola i la família els han d’ajudar a organitzar aquests coneixements i després relacionar-los amb els continguts escolars. L’escola no pot girar-se d’esquena a aquesta realitat.

Alguna anècdota de l’aplicació d’aquests mitjans a les aules?

Hi va haver una experiència fa temps que té a veure amb els dibuixos animats. Recordo que, a l’hora del pati, hi havia infants que tota l’estona s’estaven donant puntades de peu, a l’estil de les tortugues Ninja o dient «culet, culet» i imitant en Shin Chan. Les mestres estaven una mica preocupades perquè pensaven que veure aquestes coses a la televisió els tornava violents. En realitat, en el curs es van adonar que això no era més que un reflex estilitzat de la violència que hi havia a casa seva.

Un reflex estilitzat?

Aquests infants vivien en entorns de violència domèstica i el que feien a les estones lliures a l’escola era una manifestació més de la violència que vivien a casa seva. En lloc de fer-ho a l’estil dels pares, ho feien reproduint accions o expressions dels dibuixos animats. Els dibuixos els servien de mecanisme d’expressió d’emocions i per a processar certs problemes personals.

Per què la cultura visual adquireix cada vegada més pes en les vides dels infants?

Els infants viuen en una societat multipantalla: ordinador, tauletes, televisor, etc. La lògica hegemònica és la de la imatge, però la qüestió és com la complementem. És important obrir el ventall a experiències variades, mitjançant altres consums culturals, com els llibres, les joguines «analògiques», sortir al carrer per a sociabilitzar-se, experimentar amb la naturalesa, en definitiva, poder contrastar i conèixer altres lògiques de funcionament.

La programació televisiva actual està adaptada a les necessitats dels més petits?

La programació de la televisió catalana TV3 està ben seleccionada i té molta qualitat. Hi ha un equip que s’ocupa de seleccionar els dibuixos i comprar-los a països com Sud-àfrica, França o el Canadà. Aquesta mena de productes procedents d’altres llocs del món permet als infants conèixer una varietat de cultures i realitats. Alguns canals educatius llatinoamericans, com l’argentí Pakapaka, també tenen una oferta molt bona. Però, en canvi, els canals comercials són proclius a sèries de baix cost, sense qualitat, i funcionen sense una figura experta per a la selecció dels programes.

Com influeix en les conductes dels infants el consum de diversos mitjans alhora o la seva alternança en espais curts de temps?

Aquesta mena de consum, anomenat multitasca (en anglès, multitasking), és molt habitual en els infants. Miren la televisió, escolten música i llegeixen alhora i, en molts casos, això els afecta en la concentració i comprensió lectora. En certes feines, la multitasca no hi repercuteix, com ara dibuixar o pintar mentre escolten música o miren la televisió o fer una feina en què no calgui respondre a una consigna o concentrar-se en el contingut d’una lectura.

Recentment, hi va haver un cas d’una nena de quatre anys hospitalitzada per addicció a l’iPad. Què en pensa, d’aquesta mena de casos?

Al llibre explico un cas semblant, que, de fet, va ser un dels motors perquè l’escrigués. Era un nen de quatre anys enganxat a la seva maquineta, una videoconsola portàtil. Tenia un problema d’adaptació a la realitat i d’integració social i escolar, en el sentit que no podia seguir el ritme de l’escola o les normes proposades en un context. Estava acostumat al «tu manes», a «tu crees les regles», que és el que passa a molts videojocs. Aquí el que era important era ajudar-lo, a ell i la seva família, a controlar el temps d’exposició i fer-los un acompanyament.

En què consisteix un bon acompanyament?

No solament es tracta de saber què mira el nostre fill, sinó també de preguntar-li què ha entès del que ha vist. S’ha de donar peu a una conversa d’aquest tipus perquè expressi els seus sentiments i així ajudar-lo a processar la informació. A l’escola podem fer preguntes sobre el que ha vist i relacionar-ho amb els continguts acadèmics. Així s’educa els infants en la construcció de l’opinió i la sistematització de la informació. En definitiva, no els podem sostreure de la realitat que veuen als mitjans, però sí que podem regular les estones que hi estan exposats, tenir un control del contingut que veuen i parlar-ne a l’escola, als àpats familiars o a les hores de lleure compartit.

L’accés tan primerenc dels infants a aquests mitjans no desplaça la seva dedicació a la lectura?

Els mitjans poden servir de punt de partença perquè els mestres o els pares els expliquin temes relacionats amb la història, la geografia o cultures d’altres llocs del món. Mirar dibuixos animats sobre un llibre o esmentar una obra en uns dibuixos pot incentivar la lectura entre els més petits. A Els Simpson, per exemple, moltes vegades es fa referència a grans llibres, com On viuen els monstres de Maurice Sendak, i ajuden a fer que el vagin a buscar. D’altra banda, internet i les tauletes permeten lectures enriquides de llibres, en què es pot escoltar el text o mirar els personatges del relat i fins i tot corporificar-los amb la realitat augmentada. Els mitjans tornen la lectura més atractiva fent servir altres codis i mitjans.

De quina altra manera els mitjans de comunicació i les TIC poden complementar la tasca docent?

En l’aprenentatge d’idiomes, per exemple. Els dibuixos animats, la programació infantil en general i fins i tot molts videojocs poden ajudar-hi. Són un recurs extraordinari perquè porten moltes expressions i situacions de la vida quotidiana que a les classes d’idiomes sovint no es veuen perquè se centren en aspectes gramaticals o de correcció lingüística.

Davant un ús creixent de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i familiar, quina infància s’imagina en el futur?

Som davant la generació de nadius digitals, infants que han nascut en un entorn multipantalla, en el qual es mouen amb molta plasticitat. Seria interessant, des de l’escola i la família, ajudar-los a ser consumidors crítics i creatius. És a dir, orientar-los perquè puguin triar les imatges de la xarxa i els programes amb criteri propi, perquè donin l’opinió del que veuen i siguin capaços de crear els seus propis «mitjans», per exemple, blogs, llibres digitals i fins i tot videojocs. En aquest camí, exigiran naturalment una programació televisiva i uns jocs de més qualitat i donaran peu a una retroalimentació més intel·ligent entre els mitjans i els consumidors més petits.