Tag Archives: sistema educatiu

“pedos”

ara

A l’atenció del Director
Benvolguda, benvolgut,

No fa gaire es va acabar aquell invent que es va treure de la màniga el Consell Escolar de Catalunya, el Debat sobre el futur de l’educació a casa nostra: “Ara és demà”. No sé si n’heu estat al cas, i fins quin punt. A parer meu, tot plegat? Diria que no gran cosa, la veritat. Es va iniciar el mes de juliol de 2016 i aquest juliol es farà una Sessió plenària del Consell Escolar de Catalunya per aprovar el document definitiu que es lliurarà a la consellera.

Continue reading

Institut escola: solució o problema?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

sabeu prou bé que l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya fou un centre d’escolarització integrada fundat a Barcelona durant el govern de la Generalitat republicana. Va ser inaugurat el mes de febrer del 32. Impulsat per la Conselleria de Cultura del selvatà (de La Selva del Camp) Ventura Gassol. Hi estava molt interessada la burgesia liberal, que pretenia trencar l’estancament acadèmic conservador existent a tots els estaments educatius de l’Estat espanyol. Va tenir la seu en l’anomenat “Palau del Governador” del parc de la Ciutadella, davant per davant de l’actual Parlament.

Continue reading

El risc de plegar abans d’hora

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

Ho tinc ben present, suposo que vós també. Durant l’EGB, cap a finals de setè, els mestres del “Cicle superior” ja començaven a fer la llista dels que podrien “continuar estudiant” i dels que, probablement, se n’haurien d’anar cap a la “Formació professional”. Aleshores l’FP no demanava el títol de graduat d’EGB. A partir de Nadal, a vuitè, els tutors començaven a entrevistar-se amb les famílies per anunciar-los el futur acadèmic dels seus fills. A un bon grapat se’ls deia allò de: “Al .., o a la …, li costa molt; seria millor que es decantés per la FP”. La majoria de famílies acceptaven el “Consell” i, resignadament, veien com el seu fill era dels que “no servia per estudiar”. Punt i a part. Final del capítol.

Continue reading

Sis preguntes clau, de fons, no de detall

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

encara amb la “innovació” damunt la taula he fet cap a un dels magnífics portals de la Fundació Bofill: El “Qui és qui”?. Passejant-hi he trobat la Professora de la UB Liliana Arroyo Moliner. En el petit text de presentació hi he pogut llegir: Innovació sí, però des de calma. Generalment sobrevalorarem allò nou (sobretot si és tecnològic) i sovint descartem grans idees per velles, enlloc de mantenir el fons i renovar la forma. Quanta raó, mare meva!

Continue reading

Un país nou, ple de resignats?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

compto que esteu al cas de les dades: Catalunya és el 6è país de la UE que més ha retallat en educació. En el conjunt de la UE ha sigut d’un 3,4%. A Catalunya cinc cops més, un 16,7%. La despesa pública educativa del 2013 (incloent-hi els concerts) representa a Catalunya un 2,8% del nostre PIB: LA MÉS BAIXA DE TOT EUROPA. La Fundació Jaume Bofill inclou aquestes dades, i moltes altres, en el seu Anuari 2015: Reptes de l’educació a Catalunya. L’estudi ha estat dirigit per Josep Maria Vilalta que, a part, també és el Secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i el Director Executiu de la Global University Network for Innovation (GUNI). És a dir, que alguna deu saber el senyor, en qüestió

Continue reading

Instituts Escola

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
com sabeu, la Generalitat Republicana creà del primer Institut Escola. En fou l’impulsor el Dr. Josep Estalella i Graells. Començava l’any 1932 quan el President de la Generalitat, en Francesc Macià, l’inaugurava. Com no podia ser d’una altra manera, la Dictadura franquista es va ocupar de clausurar-lo tant bon punt van “Liberar” la ciutat i van procedir, també lògicament, a depurar el seu claustre de professors. Des d’aquell moment, doncs, una iniciativa que pretenia obrir camins i generar recerca i coneixement aplicat va quedar en suspens.

Continue reading

Quan no es vol veure la realitat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si ho recordeu, deu fer unes tres setmanes, en una entrada titulada “Les coses pel seu nom, encara que no agradin” us proposava la lectura d’un article del Sr. Bernat Ferrer publicat a “El Món”, diari digital, el passat vint de gener. Entre d’altres, parlava d’una realitat trista: a Catalunya hi conviuen TRES xarxes escolars-educatives. Ningú (de l’administració educativa) ho vol veure, ningú ho admetrà. Fins i tot potser s’enfadaran amb nosaltres per estar-ne convençuts i per tenir-ne evidències. Aneu “al tanto” que no rebeu!

Continue reading

Les coses pel seu nom, encara que no agradin

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

he deixat passar temps, expressament, uns dos mesos més o menys. Volia veure “QUÈ”. I ja ho he vist: res de res.

No sé a vós, però a mi, en aquest aspecte, l’actual grup majoritari al Parlament i la seva crossa ocasional m’han decebut d’allò més. Que si tenim un sistema educatiu d’allò més envejat i ben valorat a Europa, que si l’Educació és una prioritat del país, que si puja, que si baixa..

Res de res, de res. Mentides, només. Tot segueix somort, com sempre, com fa una colla d’anys. Com pot ser que encara hi hagi algú que dubti que l’única manera de treure un país del pou sigui invertir, de veritat, en educació, en ensenyament; sigui seleccionar els millors mestres i professors; sigui collar d’una vegada per totes les nostres Universitats perquè garanteixin, si més no, una formació inicial de MOLTA QUALITAT als aspirants a treballar en aquest Departament.

Fins quan haurem de donar per bo que, tot i donar només un títol d’escolaritat obligatòria, tinguem dos cossos docents diferenciats? És normal? Ho sento però no ho és gens ni mica. No es miren tant Finlàndia i Noruega? Doncs mirem-nos-les de veritat i veurem una única xarxa educativa, pública, un únic cos docent, amb una única formació inicial de molta qualitat, una selecció rigorosa dels millors i un seguiment i avaluació periòdics i sistemàtics. Si ens les volem, volen, mirar, veurem, veuran, això.

Aquí, què tenim de tot això? Res de res, de res.

En el meu cas, no sé en el vostre, és molt dolorós admetre-ho i reconèixer-ho. S’ha deixat el Departament d’Ensenyament, un cop  més, en un punt mort funcionant per inèrcia, de cara avall. Heu notat alguna cosa que hagi canviat substancialment en els darrers mesos o anys? A part de les retallades, és clar. El pitjor que pot fer un país és dir-se mentides a ell mateix, les conseqüències poden resultar devastadores. Tots, TOTS,  s’omplen la boca de les bondats de la immersió lingüística, no? Doncs bé, sabeu quantes persones dediquen tota la seva jornada laboral a fer de formadores d’immersió en tot el país? Ni més ni menys que DEU!!!

La Llei 12/2009, d’educació diu que tenim una única xarxa educativa. És un acudit de molt mal gust dir-ho, i encara més escriure-ho, si no es pensa fer res per aconseguir-ho. En el país hi conviuen, sense parlar-se, TRES xarxes educatives, com diu en Bernat Ferrer a l’article del Món digital, que us he seleccionat aquesta setmana. Ell ho diu molt millor que jo:

Tothom s’omple la boca de l’èxit del model educatiu català, presentant-ho com un “pack” global d’allò més unitari, quan en realitat al país hi coexisteixen tres xarxes educatives clarament diferenciades. D’una banda, la dels Borjas i Matthews, per dalt; al mig, la de les Laies i els Pols, i per baix, la dels Jonathans, Marouans i Yanires. Fa temps que la Fundació Jaume Bofill té estudiat que el sistema educatiu català destaca per la seva manca d’equitat, tot i que el mainstream polític faci com si aquesta realitat no existís.

Mireu, sabeu què? Ho deixo perquè m’estic posant de molt mal humor i no em convé gens. Vull treballar per als alumnes i per als mestres d’aquest país. De fet, només treballo per a ells perquè si hagués de treballar per a les persones que van al davant de tot plegat, servidor, ja faria dies que hauria penjat els hàbits.

Va, a veure què us sembla l’article?

Ho veieu igual que jo, o en faig un gra massa?

Si voleu, en podem parlar.

Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

2

Eixamplar majories des de l’escola privada
“Potser sí que el pare que porta el seu fill a estudiar en un barracó, de cop i volta es farà independentista”


Article d’en Bernat Ferrer a “El Mon”, diari digital
20 de Gener 2016

Catalunya ja té nou Govern. Ha costat, però finalment ja està en dansa. I precisament perquè ha costat tant de tenir, amb unes negociacions d’allò més dures amb la “superesquerra hiperrevolucionària”, sobta vivament que tant la CUP com ERC hagin cedit alegrement al centre-dreta el control d’un departament clau en la “lluita de les idees” com és Ensenyament.

La totalitat de l’independentisme coincideix en què cal ampliar la base social favorable a l’Estat català. I això difícilment ocorrerà si les famílies amb pocs recursos continuen veient com l’escola dels seus fills continua igual de desatesa com ho està actualment. Les retallades, recordem-ho, no han afectat per igual l’escola privada o la pública. I és que vivim en un país en què una part de la ciutadania pràcticament només entra en contacte amb “el catalanisme” quan es relaciona amb l’administració, ja sigui quan va al metge, ja sigui quan porta el nen a l’escola. Per això sobta el perfil de la nova consellera del ram, provinent d’Unió. Realment s’ampliaran majories repetint les dinàmiques vigents?

Tothom s’omple la boca de l’èxit del model educatiu català, presentant-ho com un “pack” global d’allò més unitari, quan en realitat al país hi coexisteixen tres xarxes educatives clarament diferenciades. D’una banda, la dels Borjas i Matthews, per dalt; al mig, la de les Laies i els Pols, i per baix, la dels Jonathans, Marouans i Yanires. Fa temps que la Fundació Jaume Bofill té estudiat que el sistema educatiu català destaca per la seva manca d’equitat, tot i que el mainstream polític faci com si aquesta realitat no existís.

quadres

Potser sí, que des de la defensa a ultrança de l’escola privada es podran aconseguir majories més àmplies que les actuals. Potser sí, que en un moment “d’empoderament” ciutadà, s’ampliaran majories deixant l’educació en mans d’escoles que obliguen a pagar una quota notable a tal o qual fundació, establint una barrera socioeconòmica nítida entre uns i altres catalans. Potser sí, que els pares de rendes més baixes veuran que el procés és d’allò més inclusiu quan veuen que el seu fill no té cap possibilitat d’anar a una escola afavorida. Potser sí que el pare que porta el seu fill a estudiar en un barracó, de cop i volta es farà independentista.

El missatge oficial repeteix, constantment, que aquest procés servirà per millorar el benestar de les persones. En educació, la clau per a la configuració del futur país, de moment no sembla que sigui així. Constantment es repeteix el mantra que Catalunya ha de ser com Finlàndia, on el sistema públic escolaritza el 97% de la població. En paral·lel, afavorim sense rubor els maristes, els escolapis i l’Obra. I tot alhora no pot ser.

cup2

O potser és que a ERC i la CUP ja els està bé, aquesta triple xarxa educativa, en tant que molts dels seus quadres són usuaris de centres afavorits. Uns i altres, en un moment o altre, hauran d’explicar quin tipus de República pensen construir. Per ara, veient el destí de la cartera d’Ensenyament, no s’acaben d’apreciar matisos respecte la tan criticada CDC. L’oasi català, potser, era això.

 

Creieu que anem cap aquí ? (II)

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

mireu, estiro una mica més el fil del post anterior. A part de les empreses de “capital-risc” que vulguin fer negoci amb l’educació bàsica hi ha un altre perill que pot fer deteriorar, encara més, l’oferta d’un sistema educatiu públic i de qualitat per a tothom: les gran multinacionals.

Suposo que sabeu que més d’una empresa ja disposa de “serveis educatius” pels fills (0-3) dels treballadors. La Generalitat, cada any, atorga permisos administratius d’obertura d’establiment d’aquestes característiques. Qui els vetlla? Qui s’ocupa de garantir que els servei sigui realment educatiu, a part d’assistencial, és clar. Us ho dic? Doncs ningú.

Bé, doncs, si agafem les paraules del professor R. Kozma, que no fa gaire va ser a BCN, qui ho diu que, de sobte, la SEAT, per exemple, no demani autorizació per obrir una escola de primària per als fills dels treballadors? En el context actual, lamentablement, em jugo un pèsol a que més d’un de la Conselleria d’Ensenyament (?) no ho veuria del tot malament. Perquè, és clar, si s’obre a la SEAT es podran tancar els mateixos grups a l’oferta pública i, per tant, el famós “Capítol 1” es reduirà. Els governs no tenen prou recursos per a transformar el sistema educatiu; cal la implicació de diferents agents. Transformar l’educació és un dels reptes més importants de la nostra època.

Creieu-me, cal estar amb la mosca al darrere l’orella de manera permanent, no fos cas que ens desballestin la casa essent-hi nosaltres a dins.

Tot plegat preocupa, fa patir i, sobretot, posa de malhumor. Si més no a mi.
I a vós, què?

UOC.EDU.

30.11.12

«TRANSFORMAR L’EDUCACIÓ ÉS UN DELS REPTES MÉS IMPORTANTS DE LA NOSTRA ÈPOCA»

El professor Robert Kozma ha estat l’últim convidat als Debats d’Educació, organitzats per la UOC i la Fundació Jaume Bofill. Consultor independent i director del Centre de Tecnologia de l’Aprenentatge a Califòrnia, ha assessorat els ministeris d’educació d’Egipte, Tailàndia, Singapur, Noruega i Xile, i ha treballat amb multinacionals de tecnologia. La seva tasca s’enfoca a un sol objectiu: adaptar els sistemes educatius de tot el món a la nova societat de la informació.

TERESA BAU

Professor Kozma, vostè ha viatjat per tot el món i ha assessorat comunitats i governs en qüestions d’educació. Tenint en compte els índexs de fracàs escolar de Catalunya i l’Estat espanyol, de quins països hauríem de prendre exemple?

A l’Àsia hi ha hagut canvis significatius en els últims trenta anys gràcies al fet que han invertit conscientment i d’una manera important en educació. Han passat de ser països pràcticament subdesenvolupats a tenir un gran creixement econòmic i una millor qualitat de vida dels seus ciutadans. Corea del sud i Singapur actualment són els líders del món en educació.
En canvi, països occidentals com el nostre fracassen…Perquè han disminuït la inversió en educació. Hi ha estudis que demostren que hi ha una relació directa entre la inversió en l’educació i el nivell d’igualtat d’una societat. Com més inversió hi ha, més igualitària és una societat i més qualitat de vida tenen els seus ciutadans.

A què més atribuiria els alts índexs de fracàs escolar que tenim?

El problema, aquí i a la majoria de països, és que, tot i els canvis profunds que han causat les noves tecnologies en les societats, l’educació no ha canviat: tenim el mateix sistema educatiu que a principi del segle xx. Els alumnes continuen educant-se en classes on un mestre explica la lliçó i ells han de respondre preguntes. I la tecnologia es fa servir poc. Tot i la transformació que ha viscut la societat, el model pedagògic, l’avaluació, el currículum, etc. no han canviat. Els alumnes no tenen interès per aquest model d’educació antic i l’abandonen sense haver-se format prou. Hem d’oferir-los una educació que els sigui interessant, que els motivi i que vegin com una cosa útil.

Com ha de ser aquest nou model educatiu?

Cal una transformació profunda del model actual. Les empreses i organitzacions s’han adaptat a una societat dominada per les TIC, però les institucions educatives no. Cal que l’educació respongui a les necessitats de la societat i del nou sistema econòmic, basat en les tecnologies de la informació. Un sistema que es basa a memoritzar coneixements no és adequat per al món actual. Els ordinadors ja fan moltes de les funcions que feien abans les persones. Hem de formar els alumnes en habilitats que no són a l’abast dels ordinadors: pensament crític, motivació, direcció de persones, etc.

No ens equivocarem si basem la formació de les persones només en capacitats per al mercat laboral?

En el passat hi havia dos tipus d’educació: la que et preparava per a un lloc de treball determinat i la que et formava per al desenvolupament de la persona. En el nou model educatiu aquestes dues coses es fusionen. Preparem els alumnes per a contribuir a l’economia i per a donar el màxim d’ells com a persones. L’economia actual necessita persones amb el seu màxim potencial creatiu i de persona.

Malgrat tot, en els últims temps s’han introduït noves tecnologies a les escoles. Hi ha pissarres digitals, ordinadors…Sí, però es fan servir en un model educatiu desfasat, i d’aquesta manera l’educació no funciona. Massa sovint s’introdueixen tecnologies sense canviar les polítiques: el canvi ha de ser en tot el model educatiu. No aconseguirem res posant uns quants ordinadors més a les aules. Accions com la de One laptop per child són un exemple d’aquesta mala planificació.

Qui ha de liderar aquest canvi en el model educatiu?

Calen canvis a diferents nivells: en l’educació que reben els mestres, en el currículum, en les estructures físiques de les escoles, els horaris ? que poden ser més flexibles?… Cal fer servir les TIC per a canviar les estructures educatives, per a potenciar el pensament crític i les habilitats de comunicació dels alumnes. I també cal canviar els models d’avaluació: cal avaluar els alumnes, però també els mestres, perquè millorin la seva activitat.

En una societat tan canviant com l’actual, la formació ha de continuar durant tota la vida?

Exacte. El canvi forma part de la nostra societat. Els estudiants s’han de formar contínuament i estar preparats per a aprendre noves habilitats. S’han de formar sobre el procés d’aprenentatge, com s’han d’avaluar, com s’han de fixar objectius…

Vostè tant treballa amb organismes públics com amb grans multinacionals (Cisco, Microsoft, Fundació Ford, etc.). Quin paper tenen les grans empreses en l’educació?

Les empreses amb què treballo tenen una important responsabilitat social corporativa, tenen interès a desenvolupar el potencial de les persones, perquè creuen que és un motor important del creixement econòmic. En el fons, també les beneficia.

Així, en aquest nou escenari, l’educació ja no depèn només dels governs?

Els governs no tenen prou recursos per a transformar el sistema educatiu; cal la implicació de diferents agents. Transformar l’educació és un dels reptes més importants de la nostra època.

 

La professionalitat, una pedra a la sabata

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

quan a la Universitat s’estudia el concepte de “professional“- fent referència a una feina- s’acostuma a posar èmfasi, d’entrada, en tres requisits, imprescindibles:

  1. Que estiguin clars els “límits de la feina”, és a dir “què els toca fer i què no”.
  2. Que les persones que vulguin exercir aquesta professió assumeixin el repte de resoldre les situacions que se’ls plantejaran, en els “límits definits de la seva feina” és clar
  3. I, conseqüentment, que tinguin la formació pertinent per desenvolupar la feina que se’ls plantejarà, de manera eficaç i eficient.

Si aquests tres requisits de professionalitat, bàsics, els traslladem a la nostra feina, el fer de mestre o de professor, el resultat és preocupant, i molt.

  • En primer lloc, no estan clars els límits, no? Tot problema social s’aboca a l’escola amb l’esperança, ingènua, que aquesta hi sabrà donar la resposta adient que la la societat necessita. No cal pas que m’estengui, els exemples són a tocar: hem de fer “educació de tot”. El més greu d’això és que ocupant-nos de tot això deixem de posar atenció, i temps, en allò que caldria assegurar des del sistema educatiu: llegir, escriure, saber argumentar oralment, fer estimacions de càlcul, etc; en definitiva, desenvolupar competències bàsiques.
  • Pel que fa al segon requisit, l’assumpció del reptes derivats de l’exercici de la feina, els resultats tampoc resulten afalagadors pel nostre gremi. Un de cada quatre alumnes, després de tretze anys d’escolaritat, surt de la mateixa manera com hi va entrar. I el més preocupant és que nosaltres acostumem a “tirar pilotes fora” per explicar aquesta realitat. Us imagineu els professionals de la sanitat dient que no poden desenvolupar la seva feina amb els pacients que els arriben o, pitjor encara, amb les famílies que acompanyen aquests pacients?
  • I arribo al tercer requisit, la formació. He de confessar que m’indigna la realitat que tenim en aquest aspecte. La formació inicial de mestres i professors està molt lluny de capacitar-los per donar resposta a les necessitats dels alumnes. Estic cansat d’escoltar mestres i professors que em diuen: “escolti, tot això que explica perquè no ens ho han dit a la formació inicial?”
Les coses són molt diferents al món, per sort. També en el món educatiu, és clar. Hi ha diferències notables, immenses m’atreviria a dir. Fins que el Departament d’Ensenyament no entengui, i assumeixi, que les millores de la nostra professionalitat, i del sistema, passen pels tres punts anteriors estarem “marejant la perdiu” tots plegats. Continuarem tirant-nos els trastes pel cap els uns als altres. I el més greu, continuaran sortint del sistema joves que després de tretze anys d’escolaritat no estaran degudament capacitats per incorporar-se a la ciutadania democràtica.

No voldria que em mal interpretésiu amb l’article que us recomano, fa referència al sistema educatiu nord-americà. Conté, però, “perles” valuoses que fan pensar i molt. Us n’avanço una, a veure que us sembla?

Cuando me reúno con los sindicatos solo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

Gràcies, un cop més.

LA VANGUARDIA. 16.10.2012 (La contra)
ERIC HANUSHEK,
PIONERO DE LA ECONOMIA DE LA EDUCACIÓN; CATEDRATICO EN STANFORD
“PUEDE RECORTAR EN EDUCACIÓN Y MEJORAR SUS RESULTADOS”

Tengo la edad de mis doctorandos: me mantienen joven. Soy estadounidense: tenemos la mejor universidad del mundo, porque en ella compiten alumnos y profesores, pero una educación secundaria mediocre, porque en ella solo se cumple. Colaboro con la Fundación BBVA

Los Nobel Lucas y Heckman demostraron que el dinero del contribuyente invertido en educación se le devuelve multiplicado en crecimiento…

Le voy a corregir.

Para eso estamos.

En realidad, no es que un gobierno invierta más en educación y así­ tenga mejores alumnos y luego trabajadores más productivos…

Eso dijo Heckman aquí­ en La Contra.

… sino que, si usted mejora el rendimiento -sobre todo en matemáticas, lectura y escritura- de los estudiantes de su paí­s, aumentará su crecimiento económico. Y también -lo hemos demostrado- su salario al emplearse.

Es un matiz importante.

Crucial, porque permite que usted recorte inversión en educación y, al mismo tiempo, mejore el rendimiento de sus estudiantes.

Cómo?

Si usted recorta mal, por ejemplo, echando a todos los interinos recién llegados sin distinciones o rebajando sin más el número de profesores de los centros…

Es lo más cómodo.

… pues degrada la educación. Pero si usted se molesta en evaluar a los profesores y se libra de los peores -los echa- y en su lugar contrata a los mejores interinos…

Eso es mucho más complicado.

Pero mejoraría la calidad de la enseñanza y el crecimiento de un país, al tiempo que ahorraba en el presupuesto. La calidad de los profesores marca la diferencia en la calidad de los estudiantes: lo hemos comprobado.

Y qué opinan los sindicatos?

Los de los países como Finlandia, que obtiene los mejores resultados en educación, están implicados en velar por esa calidad y la evaluación continua del profesorado.

Los profesores se resisten al examen?

En EE.UU. sí­. Y por eso nuestra enseñanza primaria y media es francamente mejorable, pero, en cambio, la universidad americana es una de las mayores industrias del país y tiene los mejores centros del mundo.

Por qué?

Porque las universidades de EE.UU. compiten por los mejores alumnos y los mejores alumnos compiten por las mejores universidades. En enseñanza primaria y secundaria, en cambio, no hay ninguna competencia.

También tendrán buenos profesores.

Cuando me reúno con los sindicatos sólo hablan de salarios, horarios, contratos… No suelen preocuparse de la calidad de su enseñanza, pero quieren que los llamen profesionales. Un profesional es ante todo alguien que se declara primer responsable de los resultados de su ejercicio. Usted, si no tiene lectores, es un mal profesional.

En Finlandia la enseñanza es pública: no compiten continuamente.

En Finlandia es muy difí­cil hacerse con una plaza de profesor, profesión de enorme prestigio. Y por eso para acceder a una existe una enorme -ahí la tiene- competencia. Y además hay movilidad laboral.

En qué sentido?

En Chicago, quien se hace profesor lo más probable estadísticamente es que se jubile de profesor. Pero si los profesores son considerados buenos profesionales por todos, son docentes sólo mientras sientan la vocación, y cuando no la sientan tendrán ofertas y posibilidades de dedicarse a otras cosas.

No sé si el mercado aquí­ es tan flexible.

Eso es algo que España tiene que solucionar ya. Su universidad no conecta con las empresas. Parece que eduque estudiantes para sí­ misma. Y la primera misión de la universidad es servir a la sociedad, y la primera necesidad de la sociedad es crear prosperidad y empresas y empleo y riqueza.

Cómo lograrlo?

En la universidad hay que tener a los mejores profesores y alumnos; los peores, que hagan otras cosas. Hay que ser lo bastante abierto y flexible para que cada uno encuentre su sitio y haga lo que más le gusta hacer.

Ni Jobs ni Gates acabaron sus estudios.

Porque ya habí­an conseguido crear empresas antes de acabarlos. Entraron en la universidad -Gates en Harvard- y antes de titularse ya eran más útiles a la sociedad como empresarios innovadores que como estudiantes. Y tení­an claras las prioridades.

El título aquí­ está devaluado.

Introduzcan competencia en todos los niveles de alumnos y profesores y verán mejorar los resultados. Sean proactivos sin miedo a ser evaluados ni al fracaso. En Stanford repetimos que es el principio del éxito. Por eso, cuando acaban, si no saben qué hacer crean una empresa. Y si fracasan, crean otra o la transforman, y así­ hasta que aciertan.

Y la cooperación?

También se fomenta cuando fomentas la competencia. Existe en los mejores centros asiáticos, y esa calidad de la enseñanza es la explicación demostrable de que Asia haya crecido enormemente -Fí­jese en Corea!- y de que hoy rete a Occidente. Los asiáticos tuvieron buenos profesores, luego buenos estudiantes y hoy grandes profesionales.

La educación mejora si dura más?

Analice África o Sudamérica: en todos los países las leyes marcan ocho, seis…, muchos años de escuela obligatoria…

No era eso lo fundamental?

No se trata de permanecer más años en la escuela, sino de aprender más. Allí­ hay demasiados colegios en los que unos pasan el rato simulando que enseñan a otros que simulan que estudian. Asia, en cambio, en los años cincuenta era un continente famélico, se tomó la educación en serio… Y ya ve.

El paro del mañana

“Si evalúa a sus estudiantes hoy, sabrá su cifra de paro de mañana”, sentencia Eric Hanushek.

Si tiene razón, podrí­amos deducir que hemos educado con poca eficiencia a quienes han sido estudiantes españoles -y catalanes- en los últimos años, ya que hoy la mitad son jóvenes desempleados. Pero nuestros ingenieros, arquitectos y médicos, entre otros profesionales, encuentran buenos empleos en otros paí­ses, así­ que nuestro sistema no debe de haber sido tan malo como reflejan esas cifras. Además, tenemos desempleados, pero no parados, porque la mayoría no deja de formarse y esforzarse. Y en este país hay trabajo; lo que no hay es empleo. Pero la culpa no es de los jóvenes

.