Tag Archives: SEP

Posem-nos-hi?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el que diu el professor Luri, aquest dissabte, no és cap novetat: no ens en sortim!. Som nosaltres que, en tretze anys d’escolaritat garantida, pel cap baix, no aconseguim desvetllar en tots els joves el gust per aprendre. Ells, arriben com arriben, i nosaltres hauríem de ser capaços de donar-hi una resposta adient ja que les respostes “generals a tot el grup”, les de sempre, no els produeixen els efectes esperats. Massa joves deixen el sistema educatiu amb el seu expedient a “mig fer”. Sóc del parer que té raó en Luri, molts dels joves que a l’institut no se’n surten van anar regant aquesta desafecció al llarg de l’educació primària, any a any. Ho faig notar perquè, em penso, que faríem bé d’aprofitar aquest sarau del SEP amb coneixement i professionalitat.

Decidir quins alumnes s’han d’atendre en aquesta franja hauria de ser el resultat d’un comportament professional, no intuïtiu, com malauradament passa massa sovint. Aquesta decisió hauria de bastir-se al damunt de dades, de resultats d’avaluació seriosos. D’unes avaluacions, fetes amb instruments validats i contrastats, que permetessin identificar els punts neuràlgics de les seves “dificultats”, prefereixo dir “necessitats, però.

A partir d’aquesta avaluació podríem saber quants alumnes per exemple de sisè tenen, sobretot, dificultats en saber interpretar i inferir informació a partir d’un text. O bé també, quants alumnes de quart posen de manifest una actitud esquerpa davant la lectura. Només així, podrem decidir quina mena d’actuacions cal fer amb ells i, és clar, tenir la certesa de si anem bé o no, a partir de verificar el seu grau de progrés. Els docents, malauradament, ens deixem endur, amb massa facilitat, per la rutina, per maneres de fer que “claven” les seves arrels ves a saber on i que, de fet, són moltes coses, menys comportament professional.

 

El nostre fracàs (I)

S’acaba de fer públic l’últim informe del Consell de Treball Eco- nòmic i Social de Catalunya, que fa una anàlisi detallada del risc de fracàs escolar dels nostres alumnes. Tots sabem que el nostre fracàs escolar ens passa una factura massa onerosa tant en l’àmbit personal com social (la seva incidència en el capital social del país no és gens menyspreable). Però, tot i ser tant summament important, ens falten dades sobre les seves causes efectives i no acabem de veure amb detall la seva fesomia.

Vostès sabien que els alumnes castellanoparlants fracassen el doble que els catalanoparlants i, curiosament, on la diferència és més notable és en matemàtiques (10,7 % – 24,4 %)? El que sí que sabem tots és que, encara que la visualització estadística del fracàs escolar esclata a l’ESO, els seus indicis ja estan presents, i de manera molt clara, en els primers cursos de primària. Si no sabem posar-hi remei, el que es posa de manifest és un fracàs del sistema. Com és que, d’una vegada per totes, no posem fill a l’agulla i hi esmercem tots els recursos que facin falta?

Sí, prou bé que sé que vivim temps de retallades, però algú hauria d’estudiar la quantitat de cèntims que ens estalviaria a tots plegats una detecció precoç de les dificultats d’aprenentatge i un acompanyament efectiu de l’alumne amb dificultats, així com la quantitat de cèntims que gastem inútilment intentant entretenir adolescents amb qui no sabem ben bé què fer, simplement perquè, en no ajudar-los en el moment adient, ha crescut en ells una mena de rancúnia institucional contra la qual rebota la bona voluntat dels centres.

 

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

La sisena hora no és això, diria.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

tot just ahir us comentava un article del Sr. Enric Roca en que, entre d’altres, criticava que, amb caràcter general, s’hagués fet desaparèixer la sisena hora de les escoles públiques. En relació a la sisena hora, a parer meu, és clar, s’han escrit molts disbarats. Us he seleccionat una petita informació per il·lustrar aquest parer meu. Fixeu-vos què en diuen uns determinats directors:

  • la vam rebutjar perquè aquesta és la nostra oportunitat per ser iguals que la resta d’escoles del municipi.
  • aquesta ampliació horària només serveix per tenir tancats els alumnes una hora més.
  • tal com es concebrà el pròxim curs, no resol res. El nen estarà a la tarda fent deures durant una hora però sense el suport d’un especialista.

Se’n digui sisena hora, o SEP, l’objectiu sempre hauria de ser el mateix, no? Hauria de ser compensar mancances, de determinats alumnes, no pas de tots. El problema, però, ha estat la poca capacitat de flexibilització interna dels centres i la tendència d’aquests, arribo a pensar que natural, a la rutinització i a les respostes generals.

Sempre he cregut que la sisena hora havia d’haver estat diferent per a un grup que per a un altre: que els de sisè, per exemple, hi podien haver dedicat les 2/3 del temps a fer expressió oral perquè era d’això que anaven coixos; i els de tercer, en canvi, a llegir en veu alta – amb preparació, és clar- perquè era això el que els calia. Doncs no, tothom a fer el mateix i a fer-ho sense una avaluació inicial rigorosa que en justifiqués la tasca que finalment s’hi havia de desenvolupar.

Amb el SEP correm, tot plegats, el mateix perill. No em consta que gaire gent en vinculi el contingut que s’hi treballarà a uns processos inicials d’avaluació seriosos que permetin identificar amb precisió, no pas a l’engròs, mancances de CADA alumne. Tampoc em consta que, amb caràcter general, els centres se l’estiguin plantejant com a quelcom efímer que durarà mentre no encertem a trobar aquelles activitats que permetin corregir aquella mancança: si, finalment, a meitats de desembre s’aconsegueix compensar-lo, doncs aquell alumne o grupet d’alumnes podrà plegar una hora abans i aquell temps el podrem dedicar a un altre alumne o alumnes que tenen una altra mancança.

Enlloc de plantejar-s’ho amb rigor, pedagògicament parlant, es poden dir coses com les anteriors. Els mestres i els professors SEMPRE hauríem d’estar en condicions de respondre a dues preguntes cabdals: per què estàs fent això amb aquest alumnes? i per què ho estàs fent d’aquesta manera?. Parlo de respondre, justificadament, és clar.

Diria que serà “Sant Tornem-hi” i per aquí la insatisfacció serà generalitzada, per totes bandes.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/445725-les-escoles-amb-sisena-hora-se-senten-estigmatitzades.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui

Les escoles amb sisena hora se senten estigmatitzades

24/08/11

LAURA NICOLÁ

Alguns centres situats en entorns desfavorits consideren que mantenir l’ampliació horària afavoreix la segregació escolar. Ensenyament defensa que l’objectiu és beneficiar l’alumne

403 escoles públiques continuaran fent sisena hora, només el 24% dels centres on ja s’havia implementat la mesura.

En un altre municipi, amb només mitja dotzena d’escoles, ser l’únic centre que oferís la sisena hora era una etiqueta que la directora no volia. Quan es va anunciar que l’ampliació horària només es mantindria en certes escoles, ja vaig haver de sentir molts comentaris respecte que nosaltres estaríem a la llista, comenta. Finalment, un correu electrònic els va anunciar que no eren un dels 403 centres escollits. Ens van donar l’opció de fer-la voluntàriament, però la vam rebutjar perquè aquesta és la nostra oportunitat per ser iguals que la resta d’escoles del municipi, afegeix.

Menys sort va tenir un altre centre que es va arribar a plantejar demanar al Departament d’Ensenyament que no els obligués a fer sisena hora. A més d’estigmatitzadora, aquesta ampliació horària només serveix per tenir tancats els alumnes una hora més, afirmen des de l’equip directiu.

Un altre director també assegura que la sisena hora, tal com es concebrà el pròxim curs, no resol res. El nen estarà a la tarda fent deures durant una hora però sense el suport d’un especialista, reflexiona. En aquest centre, el claustre de professors va concloure que el tracte diferenciador pot estigmatitzar els centres. Un argument que la directora general d’Educació Infantil i Primària del Departament d’Ensenyament, Alba Espot, no comparteix. No hem de ser demagògics i parlar d’estigmatització, simplement hem de pensar en l’alumne i oferir-li un servei que no trobarà a fora de l’escola.

Màrius Martínez, doctor en ciències de l’educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura que entén els raonaments d’aquestes escoles, però no els comparteix: No han de renunciar a recursos addicionals per defugir una etiqueta. Martínez considera que la situació ideal hauria estat que es mantingués l’ampliació horària a totes les escoles perquè el veritable greuge comparatiu s’estableix entre els centres públics i els concertats.

A Vic o Salt, on la sisena hora es mantindrà a totes les escoles, diversos directors consideren un greuge comparatiu que la mesura no sigui generalitzada. Aquesta hora contribueix a l’equitat i, si no es pot oferir a tothom, tampoc l’haurien de fer les concertades, que reben diners públics, afirmen.

 

Reflexionar

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,

del Sr. Roca us n’he donat raó al llarg del curs. Com recordareu, és el Coordinador del Fòrum “Edu21”, vincualat al Centres d’Estudis “Jordi Pujol”. Fa un parell de dies va publicar al Diari Ara un article amb un títol suggerent: “El moment de pensar”, certament ho és. De l’article us en destaco tres frases: Aquesta necessitat d’adaptar el nostre quefer professional a una realitat que sempre amaga sorpreses i elements d’exigència diferents, ens obliga a no partir de pressupòsits estàtics, repetitius, basats en la inèrcia del passat (que per dissimular en diem experiència). Els nostres alumnes, cada any, són nous; constitueixen un repte a descobrir. Considero que caldria pensar i molt una qüestió: quins seran els alumnes als què destinarem les hores de l’anomenat SEP? Sóc de l’opinió que seria un error greu convertir aquest suport en una mena d’eufemisme de l’exinta sisena hora.. Ens equivocaríem si tornèssim a fer “plantejaments generals d’escola” adreçats a grups complets d’alumnes. Seria el més fàcil, sens dubte, però també el menys compromés amb els alumnes i les seves necessitats.

Un centre educatiu responsable faria bé de fugir de plantejaments generals. El SEP hauria de dedicar-se, especialment i única, als alumnes que més ho necessitin: per “baix” i “per dalt”, també. Per tant, un plantejament, un disseny i un desenvolupament rigorós d’aquest suport hauria d’anar vinculat, necessàriament al d’AVALUACIÓ. Una avaluació inicial, fiable i rigorosa que permeti identificar clarament destinataris i també les seves necessitats educatives. Una avaluació de progrès que permeti verificar si la feina que s’està portant a terme s’ajusta a les necessitats i produeixi els efectes esperats i, sobretot, també, una avaluació final que ens “retorni” fidelment les conseqüències de la feina feta. Lògicament només l’avaluació inicial caldrà situar-la adequadament en el temps. Les altres dues, les de progrès i la final no tenen perquè situar-se en un temps predeterminat. El bon mestre ha de saber quan fer-les i, per tant, si cal modificar el tipus d’actuacions perquè no produeixen l’efecte esperat o, en el millor dels casos, per saber que un determinat suport ja es pot donar per finalitzat perquè ha produït els efectes de millora desitjats.

Tot plegat podria resumir-se dient: el SEP cal plantejar-lo com una gran unitat didàctica del centre. Una unitat amb destinataris molt seleccionats, amb objectius ben definits i amb actuacions ben precisades que pensem que poden permetre’n el seu assoliment. Torno al Sr. Roca (espero que no li sàpiga greu la modificació de la flexió verbal): no partiU de pressupòsits estàtics, repetitius, basats en la inèrcia del passat (que per dissimular en diem experiència)

http://mestres.ara.cat/blogedu21/2011/07/22/el-moment-de-pensar/

El moment de pensar

Enric Roca

Quan s’acaba un nou curs, quan les vacances prometen uns dies relaxats, sense gaire a fer, amb estones llargues per a la conversa, la migdiada, la lectura, etc. potser caldria que ens reservéssim també unes estones per a pensar. Pensar sobre tot, sobre nosaltres mateixos i també sobre la nostra feina. Pensar-hi sense obsessions, mantenint la distància que possibilita la manca d’urgència i de la immediatesa del recomençar. Pensem el que hem fet bé i el que potser no tant. No ho deixem pels últims dies això de pensar sobre la nostra feina, no sigui que el neguit ens impedeixi ser lúcids i creatius.

Als mestres i professors ens cal un exercici d’autoreflexió profunda. Per salut mental i per imperatiu de responsabilitat professional. La nostra tasca no es caracteritza per aplicar receptes, fórmules, procediments o habilitats predeterminades i fixades en un cànon professional indiscutible. En la nostra feina cal saber adaptar-se a situacions sempre canviants i mai iguals. Ja sé que això no és exclusiu dels ensenyants, però en el nostre cas aquesta circumstància resulta definitòria, perquè si no som capaços de fer un bon diagnòstic previ de les característiques del grup d’estudiants que tenim al davant, i també de cadascun dels alumnes, tindrem molts números perquè la feina no esdevingui reeixida.

Aquesta necessitat d’adaptar el nostre quefer professional a una realitat que sempre amaga sorpreses i elements d’exigència diferents, ens obliga a no partir de pressupòsits estàtics, repetitius, basats en la inèrcia del passat (que per dissimular en diem experiència). Els nostres alumnes, cada any, són nous; constitueixen un repte a descobrir. Exigeixen, per tant, un educador al davant obert a la sorpresa, amb la seguretat que dóna la feina feta i continuada, però predisposat al canvi, a una certa improvisació si és necessària però, sobretot, capaç de planificar accions d’ensenyament i aprenentatge des de diferents punts de vista metodològics per adaptar-se a realitats diverses, canviants i, a voltes, no esperades. Necessitem imbuir-nos d’una professionalitat plàstica, adaptativa i polifuncional.

Per això resulta convenient pensar-hi abans. Pensar com farem nou el que ja sabem fer. Pensar com descobrirem de nou als nous alumnes. Pensar com ens poden tornar a sorprendre i, sobretot, com deixar-nos sorprendre per a poder il·lusionar-nos en aquesta meravellosa tasca d’ajudar a educar als altres tot educant-nos alhora. Pensar, planificar, innovar, proposar alternatives didàctiques i metodològiques, cercar instruments nous que ens ajudin a fonamentar els nostres continguts d’ensenyament. Pensar en com arribar més i millor a cada alumne, com descobrir en cadascun d’ells les dreceres motivacionals i emocionals que ens portin a poder influir en el seu desvetllament envers les ganes d’aprendre, d’aprendre-ho tot, d’aprendre el món. I nosaltres al seu costat. I nosaltres aprenent –també amb ells– el món. Un món nou cada any, cada curs. Pensem-hi. Sobretot pensem en innovar, en no repetir, en no repetir-nos. La nostra és també una feina per a creadors. Ens ho creiem?