Tag Archives: retallades

Són encomiables

llars

A l’atenció de la Directora, Director,

Benvolgut, benvolguda,
enguany hem assistit a nombroses iniciatives per denunciar les retallades que ha patit el món educatiu.

Totes feien referència a l’escolaritat obligatòria o als estudis universitaris. Cap ni una, que jo recordi és clar, dedicada al primer cicle de l’educació infantil: al món del les Llars d’Infants.

Aquest és un sector educatiu que s’obstina a persistir malgrat haver patit les retallades més severes de totes les que s’han plantejat al món educatiu. Les subvencions que el Departament d’Ensenyament establia per infant matriculat s’han vist reduïdes a més de la meitat. Això, com podeu suposar, ha posat als Ajuntaments en una situació molt delicada des del punt de vista econòmic, de retruc les famílies i, sobretot, les educadores que hi treballen.

Conec de primera mà moltes llars d’infants i equips d’educadores que hi treballen amb una dedicació que ja m’agradaria per a molts claustres de cicles d’escolaritat obligatòria, us ho ben asseguro. Només un exemple: la majoria, per no dir totes, les formacions que hi desenvolupo les fem en dissabte al matí, en sessions de tres hores. Són persones d’una fortalesa immensa, que treballen en unes condicions laborals que són molt millorables, us ho ben asseguro. Com us deia, dubto que els treballadors de les altres etapes educatives les acceptessin. Elles per força. Són encomiables, dignes d’encomi. Des d’aquí el meu reconeixement més sincer.

Per il·lustrar-vos tot això que us he dit, un exemple que, d’altra banda, no m’ha sorprès gens ni mica de llegir.
Us imagineu aquesta decisió, o alguna de similar, en altres etapes educatives?

A veure què us sembla.

Gràcies pel vostre temps

http://www.324.cat/noticia/2371573/selva/Les-educadores-de-la-llar-dinfants-de-Vilobi-dOnyar-fan-la-neteja-de-les-aules-per-evitar-retallar-se-el-sou-o-acomiadaments
Portal TRES24 11/04/2014
Les educadores de la llar d’infants de Vilobí d’Onyar fan la neteja de les aules per evitar retallar-se el sou o acomiadaments

A la llar d’infants no hi ha els alumnes que s’havien previst aquest curs i els seixanta nens i nenes que tenen no fan jornada completa.

El nombre de nens i nenes matriculats a la llar d’infants de Vilobí d’Onyar, a la comarca de la Selva, ha quedat molt per sota del que estava previst i els seixanta nens i nenes que tenen no fan jornada completa. Això ha fet que sobressin educadores a la tarda i que se’ls hagués de reduir la jornada laboral per retallar costos. En comptes d’això, però, han trobat una fórmula alternativa.

Les educadores han acceptat fer la neteja de les aules per evitar retallades de sou o acomiadaments. La davallada que ha experimentat aquesta llar d’infants, encara que no s’hagin apujat les taxes, ha fet prendre aquesta mesura per assegurar la continuïtat de totes les educadores, a l’espera que el curs vinent s’hi matriculin més criatures o que almenys la majoria faci matí i tarda.

Fa tres anys, la llar de Vilobí, municipi de 3.000 habitants, va arribar a tenir 92 alumnes, tot i que només té 74 places.

Feu-ho circular, si no us molesta.

 

El centre d’investigació Príncep Felip (València) ha acomiadat a 108 treballadors dels 258 empleats amb què comptava, 79 són científics, els que es queden tenen una reducció de salari. S’han tancat 14 línies d’investigació, algunes eren sobre el càncer, Parkinson o Alzheimer.
Però han gastat 3 milions d ‘€ organitzant un campionat de golf d’un cap de setmana a Castelló. 15 milions d ‘€ en unes torres de Calatrava que al final no es van a construir.
Han comprat “per un preu simbòlic” l’empresa Valmor Sports, encarregada de l’organització de la fórmula 1, però es fa càrrec de 30 milions d ‘€ de deute.
El divendres és el dia mundial del Càncer. T’agrairia que ho re-enviessis.
El 93% no ho farà.
Ah! L’única petició és que mantinguis això circulant, encara que només sigui a una persona més. Per la memòria d’algú que coneguis que ha estat vençut pel càncer o que encara conviu amb ell.

Vicente Lahera

Catedrático de Fisiología

Departamento de Fisiología HumanaFacultad de Medicina

Universidad Complutense de Madrid (UCM)

28040 Madrid

Com és possible que ho donem per bo?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ho sap tothom: un país seriós, o que vulgui ser-ho, ha d’invertir més i més en educació, sanitat i justícia i perdre-hi diners, sempre.

Potser ho vau sentir: em sembla que era ahir que es va inaugurar l’any judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A l’acte, un cop més, els jutges, fiscals i magistrats van denunciar que la inversió en justícia és, simplement, irrisòria i que, tot sembla indicar, que en els nous pressupostos que es preparen la situació no canviarà, ben al contrari.

De la sanitat no us en parlo perquè, amb tota probabilitat, ja heu patit les conseqüències del seu aprimament sistemàtic. Senzillament, deixeu-me dir, que em sembla escandalós que per poder tenir accés als serveis de salut hagis d’acreditar sis mesos de residència. És immoral.

Nosaltres, però, hauríem d’estar més per “lo nostre”, el món de l’educació escolar i molt particularment del sistema públic, que és el que escolaritza el 95% dels infants amb més necessitats físiques, psíquiques i socials. Us imagineu que treballeu en una aula amb el 60% d’alumnes de tres anys que no us entenen -ni els enteneu- i que us diguin que per raons de contenció del dèficit us treuen el suport d’una traductora que fins ara teníeu? O que teniu al vostre càrrec una rècula de canalla de tres anys i que, per la mateixa raó, us diuen que els serveis la TEI passaran a ser “prescindibles”? Ho sento molt però això també ratlla la immoralitat i no hi ha cap argument que ho pugui justificar, cap ni un. Perquè sempre les bastonades se les han de carregar els més febles? Quina mena de societat estem bastint?

No faré com la Sra. Teresa Forcades que fa una crida a la vaga general indefinida però sí que penso que alguna cosa hauríem de fer, i sobretot les persones que esteu al davant dels centres educatius. Us ben asseguro que conec despeses de l’administració educativa que sí que serien plenament prescindibles. Potser algun dia em veure obligat a fer-les públiques.

Us demano en nom dels vostres alumnes que us organitzeu i actueu. Gràcies en nom de les seves famílies.

Una estona a P3

29/09/12 – ENRIC RAMIONET

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/579959.html


Aquesta mestra té 57 anys i l’experiència i les ferides de qui fa molts anys que està al capdavant. Ha arribat a l’escola amb prou antelació per preparar el territori, ja que a les 9 en punt l’aula s’omplirà de nens de tres anys i observaré una escena que em farà pensar en la munió de criaturetes verdes i destraleres que, aclaparat per la futura paternitat, somnia l’Shrek a la pel·lícula. Aquí, l’operació s’ha pensat minuciosament. Les taules parades amb material educatiu, les persianes abaixades i els pares avisats perquè entreguin la prole des d’una certa distància. S’ha d’evitar que s’allargui el drama de la separació i convé impedir que, sobretot els que no havien estat escolaritzats, que són molts, trobin en les mirades maternes un estímul per a les llàgrimes. Han de deixar la motxilla i penjar la jaqueta. Cal tenir unes lumbars potents per a aquesta feina. “Si tu mamá no te lo da, pídeselo a tu abuela”, diu la camiseta d’un dels nens que encara no sap llegir, però segurament ja conrea aquest principi. L’operació ha estat un èxit, només n’hi ha un que segueix somicant però cada vegada amb menys convenciment. El plor, si no té un interlocutor clar, no té sentit. Els primers dies, em diu, molts nens bramaven desconsoladament i havien de tancar portes i finestres per evitar fugues. Afortunadament la mestra té el suport d’una traductora que paga l’Ajuntament i que en aquesta classe tan diversa, no es limita a la transmissió de missatges. M’expliquen, però, que se li acaba el contracte i que no l’hi renovaran. No vull imaginar-me com seria aquesta aula sense la seva presència, i la mestra tampoc. A l’aula del costat tenen una tècnica d’educació infantil (TEI), una figura que també està amenaçada. Des d’aquí dins és difícil concebre l’absència de l’una i de l’altra, com ho és pensar que si les tutores es trenquen la cama, durant els primers 15 dies no les substituirà ningú. Qui sàpiga resar que ho faci. 25 nens de tres anys ocupen moltíssim, contenen una quantitat immensa d’energia i la tasca que hem encomanat als que se n’han de fer càrrec no es limita a la formació. Estan traçant les primeres línies del contracte social. Si se’ls atén, si se’ls tracta amb justícia i igualtat, si se’ls ofereixen oportunitats, entendran que la justícia, l’equanimitat i les oportunitats existeixen. Independents o no, tothom hauria de saber què comporta escatimar en aquest àmbit. No s’ha de cridar, no s’ha de córrer, s’ha de contenir el que sempre s’enamora de la joguina del company i el que ho converteix tot en una pistola. S’ha de conviure. S’ha d’entendre que xisclar és molt lleig, la qual cosa, com moltes altres, estaria molt bé que passés més enllà de l’escola. Abans de marxar, cantaran una cançó plegats. Ho faran en català, amb la felicitat a la cara i múltiples accents a les veus. I una vegada més marxaré commogut per l’escena, impressionat per la traça d’una mestra i furiós per veure com se la tracta des de la política. A ella, a la traductora, a la TEI i al futur d’aquest país

 

Pare, de gran vull ser capità!!!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
en general, els responsables de la premsa escrita, i també els polítics de torn, acostumen a estar enamorats dels números, de les xifres (penseu si no en quina selecció fan dels informes PISA, el darrer, el del 2009 de set volums de 500 fulls cadascun). Les raons d’aquest enamorament són múltiples; dues m’interessen, però. Els números agraden perquè són freds i no cal detallar, matisar, justificar i, alhora permeten un costum nefast: comparar. Hi ha també la creença popular que els números són més científics.
Perdoneu-me la digressió, no volia anar per aquí, però sí que em quedo amb “els números”,  els dels pressupostos de les administracions públiques. Temps de retallades, d’austeritat, de tornar a ser on d’on mai havíem d’haver sortit, de rigor, de… En sento tants i tants de despropòsits quan s’intenta justificar el que no es pot justificar, mare meva. En un Estat que vulgui ser seriós, humanament i democràtica, és clar, hi ha tres institucions que necessàriament han de tenir dèficit: la justícia, la sanitat i l’educació. Però no, les tisorades arreu! i, per descomptat pels més febles, més.
Però sabeu? Resulta que arreu no passen les tisores. Només unes quantes preguntes: Heu vist mai alguna informació pressupostària del ministeri de defensa a la portada d’algun diari o d’un telenotícies? Sabeu si les tisorades els han arribat, i fins quin punt? Teniu alguna informació relacionada amb l’assignació anual als militars? El meu parer? Doncs que no!! El rei dels espanyols l’altre dia els va dir: “Sou un model a l’hora d’administrar diner públic” i es va quedar tan ample, i tothom devia aplaudir i tot. Quina barra, per no dir paraules poc adients.
Comencem a ser demòcrates de veritat i exigim que si hem de rebre, com a mínim, rebem tots. La cosa militar, de sempre i es veu que arreu, està caracteritzada per l’opacitat més absoluta.. No m’estranya que hi hagi canalla que diguin: “Pare, de gran vull ser capità”.

La modestia del ministro Morenés


Diario Público: Ignacio Escolar
El apostolado del nuevo ministro del Interior
Se ha dicho del nuevo ministro de Defensa, Pedro Morenés, que antes de jurar el cargo presidía una empresa de armamento. Es inexacto o, al menos, poco generoso con su completísimo perfil. Morenés –secretario de Estado de Defensa con Aznar– ha sido presidente en España de MDBA, uno de los mayores fabricantes de misiles del mundo. Y presidente de Segur Ibérica, una empresa de seguridad privada que Defensa subcontrató para proteger a los atuneros españoles. Y presidente de Kuitber, una consultora del sector de la defensa y la seguridad. Y consejero de Aritex, una empresa que diseña componentes para el nuevo avión de transporte militar europeo, el A400M. Y consejero de Instalaza, una fabrica zaragozana de bombas de racimo que, después de que España prohibiese este tipo de armamento especialmente criminal, presentó una demanda contra el Estado; Instalaza pide 40 millones de euros de indemnización “por daño emergente y lucro cesante”. JMorenés también ha sido presidente de Construcciones Navales del Norte SL, los antiguos astilleros públicos de Sestao, que el hoy ministro conocía muy bien de antes de su privatización, de cuando fue consejero de la SEPI y director comercial de la división de Construcción Naval del INI. Y propietario único de Boguillas SL, una empresa que se dedica a la “gestión y representación de intereses” y que el año pasado facturó 361.567 euros con sólo 19.646 euros en gastos de personal, según el registro mercantil –entre los últimos tres años, las ventas superan ampliamente el millón de euros–. Y también dueño de I-Sec Ibérica, una “consultoría” “en el sector de la Seguridad”. Y consejero de Gamo Outdoor, un fabricante de rifles de aire comprimido; y de Ingenio 3000; y de Repasa… Y me dejo varios cargos y unas cuantas empresas más.Por alguna razón, toda esta información no aparece en su biografía oficial, colgada en la web de La Moncloa. Será modestia militar