Tag Archives: PISA

Una mica de llum sobre PISA

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

vull suposar que des de dimarts us n’he feu un tip de PISA, no? Potser n’esteu fart i tot. Doncs mireu, jo també voldria afegir llenya al foc, però no pas per cremar ningú sinó per intentar, modestament, posar una mica de llum en la foscor de la interpretació i la valoració d’aquestes proves. Vivim en un món de titulars efímers: el que dimecres semblava el més important del món ara mateix ha desaparegut, literalment. El dimarts tothom n’anava ple: PISA diu que això… PISA diu que allò… PISA diu que allò altre… PISA demostra que… I sabeu què? Doncs que PISA no diu res de tot això que “diuen que diu”, vet-ho aquí. PISA no avalua els coneixements que s’adquireixen a l’escola per se. Ho adverteix la mateixa OCDE en el pròleg de totes les proves: “PISA no està dissenyat per avaluar l’aprenentatge dels continguts específics fixats en els programes de les escoles (…). Tampoc està pensat per avaluar l’acompliment dels docents, ni els programes vigents”. Continue reading

Tenir xarxa no ho és tot!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

dir que l’anomenada “bretxa digital” és un ombra que plana sobre la nostra societat no és cap novetat. Hi ha diferències importants en les possibilitats d’accés al maquinari, i a la xarxa, per part dels alumnes. Massa mestres, encara, no s’han preguntat si tots els seus alumnes tenen possibilitats d’accedir-hi. Diria que hauria de ser una informació bàsica: saber si l’alumne, a casa seva, pot, o no, connectar-se a la xarxa. Hauria de ser de les primeres preguntes que caldria fer en un tutoria.

Massa professors d’ educació  secundària ignoren, encara, que hi ha força adolescents de grans ciutats que no els queda altre remei que anar a un locutori a “connectar-se”. Qui poden tenir al costat seu? Algú els podrà donar un cop de mà? Caldria pensar-hi. Pel que sembla, però, la bretxa digital se situa, sobretot, en el tipus d’ús que fan els alumnes d’aquestes tecnologies, més que no pas en la possibilitat d’accedir-hi fora del centre escolar.  Els alumnes que tenen poc accés a la xarxa, quan en tenen, fan un ús molt relacionat amb el joc i el divertiment i poc amb la cerca d’informació i l’aprenentatge. Per això cal fer un ús escolar de les TIC, per compensar aquestes diferències en el usos.

De vegades sembla que tot plegat es pugui resoldre, només, posant més i més maquinari a disposició dels alumnes. Ja fa temps, en José Antonio Marina va dir allò de que “un ase connectat a la internet continua sent un ase”. Pel que sembla, segon l’Informe PISA 2012, les TIC aporten valor només quan es treballa “diferent” a les aules. Les TIC no suposen cap tipus de millora per treballar com s’ha fet sempre (per fer exercici de llengua i de matemàtiques, per exemple). Quan es creuen les dades d’ús d’ordinador amb els resultats dels alumnes no s’aprecia cap canvi significatiu. I no només això: abusar-ne pot suposar representar un empitjorament dels resultats

Posar màquines a disposició dels alumnes no millora les coses. El que cal és posar-les amb un bon mestre al costat, vet-ho aquí. Un mestre que els ensenyi a fer un ús intel·ligent i estratègic de la xarxa i de la informació; un mestre que faci propostes d’aprenentatge més vinculades a la realitat dels alumnes i als problemes actuals de la nostra societat. Quan hom es llegeix els dos documents de desplegament de la Competència digital, que el Departament d’Ensenyament va posar en circulació el curs passat, s’adona que estem MOLT lluny de tot això. Quan es llegeixen aquest documents, molt bons per cert, t’adones que encara està quasi tot per fer. Els mestres i professors, amb caràcter general, no considerem la xarxa com un element imprescindible en l’aprenentatge dels alumnes: el paper i els llibres de text tenen una presència aclaparadora, encara. La competència digital és “òrfena”

http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/competenciesbasiques/ambitdigital

baddeeii

Que la situació ens hauria de preocupar ho vaig poder comprovar, també, el dissabte 17 d’octubre, a la XXV Jornada del Consell Escolar de Catalunya: Sempre connectats? Viure i aprendre en temps digitals. Les aportacions de les professores Eulàlia Alemany i Liliana Arroyo (UB) em van confirmar la sospita que ja fa molt de temps que tinc: els alumnes, amb caràcter general, sí, són nadius digitals però estan molt lluny de ser competents digitals: els usos que fan de la xarxa evidencien una ingenuïtat enorme.

http://www.consescat.cat/

Mestres i professors hauríem d’agafar “el toro per les banyes” i posar-nos-hi d’una vegada. Ho hauríem de fer, és clar, si de veritat creiem que el sistema educatiu obligatori ha de desenvolupar una tasca de compensació de desigualtats.

Com ho teniu, tot plegat, en el vostre centre?

Gràcies pel vostre temps

USAR MUCHO EL ORDENADOR EN CLASE NO AYUDA AL ALUMNO, SEGÚN LA OCDE

El último informe PISA señala que España queda por debajo de la media en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura on line

Abusar de la tecnología empeora en ocasiones los resultados de los alumnos, según concluye el último informe PISA. El análisis elaborado por la Organización para la Cooperación y Desarrollo Económicos (OCDE) rechaza que disminuir la brecha digital sea por sí solo la solución para los malos resultados educativos; se necesita sobre todo del papel del docente. Por países, España queda por debajo de la media tanto en resolución de problemas matemáticos desde el computador como lectura online.

grafic

La OCDE se centra en el último informe PISA en la relación entre ordenadores, alumnos y conocimiento. El estudio compara los resultados en las pruebas que realizaron alumnos de 15 años en 31 países en 2012 en los que completaron encuestas sobre el uso de tecnologías. Los estudiantes, que realizaron parte del examen de lectura y matemáticas con los ordenadores, respondieron además a preguntas sobre cuánto usan las computadoras en el colegio y con qué frecuencia en actividades como chats, envío de correos, navegar por Internet para hacer los deberes, bajar material de la web del colegio, subir trabajos a esa web o repetir las lecciones en la pantalla.El 48% de los alumnos hace sus deberes en el ordenador, el 38% usa el correo electrónico para enviar sus deberes y un tercio comparte el material con otros compañeros a través del ordenador, según los resultados del estudio. Los analistas de la OCDE concluyen al cruzar los datos que el uso del ordenador en el colegio no supone una ventaja en sí misma. “El uso moderado y limitado a ciertas actividades es más provechoso que utilizarlos de forma indiscriminada”, ahonda Francesco Avvisati, autor del informe. “Es bueno que enseñen a los estudiantes a buscar en Internet de forma inteligente, pero las tecnologías no son útiles cuando se intenta por ejemplo aprender una lengua con ejercicios
repetitivos”.

grafic2

El tiempo de clase o la experiencia del docente influyen más en los resultados que las tecnologías. En lo que sí resultan beneficiosas, prosigue el análisis, es en el aprendizaje por proyectos o en la organización de las prácticas de los alumnos. “También ayudan a romper el aislamiento del enseñante en su clase, le permite relacionarse con otros que tengan más experiencia e intercambiar materiales”, prosigue el autor. “Pero si un país hace una inversión importante en tecnología sin preguntarse cuáles van a ser los usos, el dinero le servirá de poca ayuda”, advierte Avvisati.

“Reducir la brecha digital no es la solución para mejorar los resultados académicos”, añade Catherine L’Ecuyer, investigadora educativa y autora del libro Educar en la realidad. Las conclusiones de sus trabajos son similares a las que apunta ahora la OCDE en este último informe. Es más, L’Ecuyer defiende que el uso “indiscriminado puede suponer un sobreestímulo para los alumnos”.

En el análisis por países, España se sitúa por debajo de la media en este tipo de competencias. Obtiene 466 puntos en lectura digital (frente a 497 de media en la OCDE) y 475 frente a 497 en problemas matemáticos. “España es un país muy tecnológico, pero el 5% de los alumnos no sabía siquiera por dónde empezar cuando se enfrentaban a un texto on line; se perdían en la navegación y pinchaban en el primer vínculo que encontraban, casi al azar”, señala Francesco Avvisati.

Som on som, mare meva!

scale.php

A l’atenció del Director/a

Benvolguda,volgut,

que l’Informe PISA de l’OCDE té “moltes cares” no ho poso en dubte. Que se’n podria parlar molt, també. Que no inspira gaire confiança el fet que estigui promogut i finançat per una organització que té per objectiu el creixement econòmic, també em predisposa, sempre, a llegir-lo amb “moltes ulleres. Amb tot, però, cal admetre que, hores d’ara, és de les avaluacions externes més serioses que es desenvolupen, des del punt de vista conceptual i metodològic.

No sé si sabeu que el Sr. Andreas Schleicher n´és la cara visible. Ha vingut més d’un cop a BCN convidat per la Fundació Jaume Bofill i la UOC. Doncs bé, resulta que aquest senyor es va trobar no fa pas gaire amb el Ministro Wert a Galícia. El resultat? patètic, valoreu-ho vós mateix: estan en dos mons diferents i parlen llenguatges que no tenen res a veure.

La veu de Galícia.es
Dimarts 4 de febrer de 2014
SARA CARREIRA

L’aprenentatge per memorització , clau del fracàs educatiu espanyol

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2014/02/04/aprendizaje-memorizacion-clave-fracaso-educativo-espanol/0003_201402G4P27991.htm

El director de l’informe PISA ( Andreas Schleicher ) va explicar ahir que Espanya no millora en el rendiment acadèmic per què se segueix ensenyant com fa dècades , mitjançant la memorització de fórmules i frases. No s’aposta clarament per la capacitat de cada alumne per aprendre , atenent la seva particularitat. Les proves  PISA no es basen en el que se sap – « Google ho sap tot» , va dir gràficament – sinó en «què es pot fer amb el que se sap » .

Espanya falla estrepitosament:  no s’interioritzen els conceptes , les idees subjacents després dels problemes,  sinó que s’estudien fórmules i es repeteixen , els nens no tenen confiança i atribueixen als altres o a la sort seus errors , quan un estudiant asiàtic respon de forma diferent ( « sé que si treball dur , els meus professors em van a ajudar a obtenir l’èxit »).

No es valora ni es coneix el treball dels professors , als quals no se’ls dóna llibertat per ensenyar. Critica també la desigualtat d’un sistema en què amb prou feines hi ha mobilitat social, el que neix pobre té moltes possibilitats de quedar-se així . La classe socioeconòmica decideix més que la capacitat de l’alumne , i els pares , encara que es preocupen a l’hora de triar escola, ho fan preocupats pel « renom , però no pel rendiment , pels resultats reals » .

Dels 60 països analitzats , 40 havien millorat en els últims anys , mentre que Espanya es manté sense avanç , «no hi ha dinamisme ». Si fos per els diners destinats a educació, Espanya hauria de tenir els nivells de Corea , que està al capdamunt; que les aules tenen millors ràtios que les de Singapur o Finlàndia , al capdavant de PISA; que els nens passen prou hores a classe i que el salari del professorat és bastant acceptable

El ministre José Ignacio Wert , present a la xerrada , va respondre fent cas omís a les crítiques que li afectaven i, com si hagués sentit ploure, va carregar  carregar sobre els professors tota la responsabilitat: són ells que han de canviar la didàctica.

Finalment hi ha algú que ho diu, em començava a preocupar

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

no sé si ho heu sentit mai a dir: “Els números són del diable”. Les xifres, socialment tenen molt de prestigi, massa i tot. Mireu, si no, els periodistes, van de corcoll per donar dades numèriques: el nombre d’hectàrees cremades, la quantitat d’assistents a un acte, el % de vegades que un equip a fet tal o qual cosa, etc. Les matemàtiques, doncs, pel que diuen, agraden a poca gent però en canvi els números “enamoren” tothom. És ben curiós, no?

Dic això perquè he trobat molt valuós l’article del Sr. Escobar. Va de les dades dels estudis internacionals d’educació i, sobretot, de la seva interpretació real i ponderada. Mireu, PISA, per exemple a 2009, va suposar una publicació en paper de SET volums de 500 pàgines cadascun. No m’he equivocat, us ho asseguro. Què se’n sap de veritat del que s’hi diu? Bo i res, us ho asseguro. Com tantes vegades passa, malauradament, el que els periodistes volen: dades “negatives” Els estudis publicitaris ja ho saben de fa molts anys: una mala notícia impacta cinc vegades més en nosaltres que no pas una de bona; o a l’inrevés: en calen CINC de bones per compensar les emocions que ens ha produït UNA de dolenta. Ai, així anem fent.

Però jo no us parlaré de xifres, avui. M’ha fet il·lusió veure que no estic tan sol al món. Des fa molts anys que a les xerrades que faig a claustres, famílies i grups de mestres els dic el mateix: NO HAURÍEM DE PERDRE MAI DE VISTA D’ON VENIM. Venim de l’infern, els dic. Venim d’una nit, negra i fosca, de més de quaranta anys. Per tant, és des d’aquest context de sortida que hem de fer les valoracions i les anàlisis, totes.

Coincideixo amb l’autor en moltes coses, no totes és clar, en les més importants sí: Cap país del món mundial ha fet tant en tan poc temps, cap ni un. També hi ha “xifres” que ho certifiquen, us ho asseguro. Per tant, com es diu en el món casteller: PIT I AMUNT!  que anem bé.

Una cosa no treu l’altra, però: no ens podem encantar.

Gràcies, un cop més.

Demagògia?


Ignacio Escolar
21 d’octubre de 2012


Hi ha un discurs demagògic que s’ha instaurat com a veritat indiscutida: que l’educació a Espanya és de les pitjors del món, que tant PISA com l’OCDE deixen el nostre ensenyament fatal, que la culpa és de les successives reformes o dels immigrants, o de les autonomies, o del bilingüisme, o dels funcionaris, que són uns ganduls, que falta autoritat… Senzillament, tots aquests tòpics populars no són veritat: no és això el que diuen els informes internacionals, que pinten un panorama bastant més optimista que aquesta negra caricatura que ha calat tant en la societat.

No s’ho creuran, però el que realment demostren els informes de l’OCDE és que som el país del món on ha millorat més el nivell educatiu de la població durant l’últim mig segle, tan sols darrere de Corea del Sud i Irlanda. A vegades se’ns oblida, però Espanya ve d’una dictadura i d’un retard econòmic, social i cultural que no s’arregla ni en una generació ni en dues. Després d’un avanç espectacular en aquestes últimes dècades, els alumnes espanyols avui estan a la mitjana dels països desenvolupats, ni molt millor ni molt pitjor. És un error interpretar les dades de PISA com una classificació esportiva. Hi ha tan poca distància entre uns països i altres que l’ordre gairebé no té importància: és com una carrera ciclista que entra en meta agrupada i on els alumnes espanyols no van a la cua, sinó en el gruix del pilot. Com explica el sociòleg José Saturnino Martínez, «si convertíssim les puntuacions de PISA en estatura, i la mitjana de l’OCDE fos 1,80 metres, Espanya tindria una altura de 12 mil·límetres menys». És gairebé el marge d’error. Les distàncies són tan curtes que «si Castella i Lleó i la Rioja fossin un país, serien el quart europeu a PISA, només darrere de Finlàndia, Estònia i Holanda», assegura un altre especialista en educació, el sociòleg Julio Carabaña.

Per molt que s’hi entestin els apocalíptics, l’educació espanyola no és un desastre, encara que tingui algunes coses que calgui millorar. L’autèntic punt negre del model és l’anomenat fracàs escolar, però no té res a veure ni amb els docents ni amb la seva autoritat ni amb les autonomies. Espanya hi surt mal classificada perquè mesurem l’abandonament dels estudis amb criteris diferents de la resta de l’OCDE, perquè la llei impedeix als alumnes sense títol de l’ESO seguir cursant estudis -cosa que no passa a gairebé cap altre país- i perquè en això també es va notar la bombolla immobiliària, que va empènyer fora de classe molts joves que guanyaven molts més diners en el totxo que el professor. La gran lliçó de PISA és una altra: la relació tan pròxima que hi ha entre desigualtat econòmica i educació. Serveix de poca cosa millorar l’escola si hi ha famílies que no es poden permetre ni el tàper.

Ascensor per anar enlloc

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

suposo que sabeu que fa pocs dies la Fundació “Jaume Bofill” va fer públic un informe sobre els resultats de PISA 2009. Com sempre, posava la lupa en el nivell d’èxit dels alumnes immigrants. Els resultats, com podeu suposar, eren decebedors, si ens atenem, per exemple, al que costa una plaça d’educació primària, i ja no diguem d’educació secundària. Quasi l’endemà mateix, el mateix Andreas Schleicher, màxim responsable del programa PISA de l’OCDE, en una nota, adreçada a diferents mitjans de comunicació, va dir, entre moltes altres coses, que algunes de les afirmacions de l’Informe Bofill “estan basades essencialment en males interpretacions de les dades sobre les tasses d’exclusió i els estàndards de mostres emprades per l’OCDE […] No hi ha motius per creure que hi pugui haver hagut cap irregularitat tant en la mostra como en la recollida de dades”.

Pel mig d’aquesta orquestra s’hi han posat,l també, els dos darrers Presidents del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya.  Arrenglerats, és clar, amb la veu del Sr. Schleicher. Mireu, jo no sé pas qui té més raó. Tampoc m’interessa saber si s’han, o no, maquillat els resultats. A mi només m’interessen les evidències, sobretot. I la realitat, mal ens pesi, ens diu que el sistema educatiu: les escoles i els instituts, de la manera que els tenim i els fem funcionar, NO serveixen “per tirar amunt” als fills i filles dels immigrants. Ras i curt.

Situació, especialment dramàtica per dues raons: 1) perquè els seus pares se’n van anar del seu país per permetre’ls que ells, els seus fills i filles, ho tinguessin millor  i més fàcil i, també, 2) perquè aquestes famílies no podran pagar “un professor de repàs” pels seus fills. Seran els pares i les mares dels infants que, d’aquí 15/20 anys, ompliran les classes. Ei, si encara hi ha escoles i instituts, és clar. Realment, tots plegats, ens ho hauríem de fer mirar.

Vaig trobar, per tant, molt interessant l’article del Sr. Kristof, aparegut fa tot just una setmana al Diari ARA.

Vós mateix.

Ocupem les aules

Nicholas D. Kristof

23/10/2011 00:00

Ocupar Wall Street posa un focus interessant sobre un dels reptes fonamentals que plantegen els Estats Units actualment: la desigualtat que fa que l’1% més ric dels nord-americans acumulin una riquesa més gran que la que tenen el 90% inferior.La major part dels remeis involucren canvis en el sistema d’impostos i regulacions, i tot això seria útil. Però el pas que realment faria més per reduir la desigualtat no té res a veure amb les finances: és l’expansió de l’educació en la primera infància.

Com? Potser això semblarà ingenu i estrafolari a molts dels que s’irriten per les desigualtats i creuen que el primer que cal fer és ficar uns quants banquers a la presó; però tot i que part del problema són els impostos increïblement baixos que paguen els multimilionaris, una font més important de desigualtat estructural és el fet que molts joves mai no arriben a obtenir les destreses necessàries per competir. Estan, senzillament, deixats de banda.

“Aquí comença la desigualtat”, em deia Kathleen McCartney, degana de l’Escola de Postgrau de la Facultat d’Educació de Harvard mentre em mostrava un quadre sinòptic que evidenciava que ja abans del parvulari existeixen diferències de rendiment rellevants entre els alumnes rics i els pobres. Més endavant, a l’escola, aquestes diferències creixen. “La raó per la qual l’educació en la primera infància és important és que aleshores es construeixen els fonaments per a l’èxit escolar -deia-. I l’èxit alimenta l’èxit”.

Quan informo sobre la pobresa a Nova York, o bé a Sierra Leone, hi trobo sempre un tret comú: que una bona educació sol ser l’ascensor més segur per sortir de la pobresa. Un altre tret comú: tant a l’Àfrica com als Estats Units els nens més desfavorits no tenen l’oportunitat de pujar a aquest ascensor.

Potser sembla absurd demanar l’expansió de l’educació en la primera infància just quan s’estan retallant els pressupostos. Amb tot, James Heckman, de la Universitat de Chicago, premi Nobel d’economia, ha demostrat que les inversions en educació durant la primera infància paguen el que costen. De fet, afirma que retornen un 7% més, és a dir, més que moltes inversions a Wall Street. “A partir dels vuit anys, l’escola només fa un paper secundari en l’augment o la reducció de les diferències -sosté Heckmant en un rellevant article publicat a la revista American Educator-. És indispensable canviar la mirada que tenim sobre l’educació. Hauríem d’invertir en l’etapa preescolar, des del naixement fins als cinc anys”.

Una de les iniciatives més estudiades en aquest camp és el Perry Preschool Program, impulsat per un comitè de professionals de l’educació que, en els anys 60, treballaven amb nens negres desfavorits de Michigan. Comparats amb un grup de control, aquests alumnes tenien un 22% més de probabilitats d’acabar la secundària i eren detinguts per delictes greus menys de la meitat de vegades. Tenien la meitat de probabilitat d’haver de rebre ajut estatal i tres vegades més probabilitats de posseir una casa.

No voldríem que aquestes estadístiques, o les del també molt estudiat Abecedarian Project, de Carolina del Nord, aixequessin un excés d’entusiasme en nosaltres. Va ser un programa petit, i moltes iniciatives contra la pobresa funcionen de meravella quan es tracta d’un experiment però s’ensorren quan es fan a gran escala. Amb tot, recerques recents indiquen que l’educació durant la primera infància pot funcionar fins i tot a escala real.

Considerem, per exemple, el Head Start Program, que funciona des dels anys 60 i que cada any beneficia més de 900.000 nens amb un baix nivell d’ingressos. El Head Start Program té defectes, i els investigadors han vist que tot i que servia per millorar els resultats en els tests, les millores eren transitòries. Per tant, semblava que el Head Start Program no proporcionava millores permanents i ha estat criticat àmpliament. Però no ens precipitem. Un dels professors de Harvard que he entrevistat, David Deming, compara els resultats dels nens que van participar en el programa amb els de persones en situació homòloga que no hi van participar. Deming va veure que els crítics tenien raó a dir que les millores en la puntuació dels tests desapareixien ràpidament; però en altres àmbits, potser més importants, va constatar que el Head Start Program tenia un impacte rellevant a llarg termini: els antics participants en el programa tenen una probabilitat significativament més baixa que els seus homòlegs de repetir curs, de patir problemes de salut associats a la pobresa i de tenir diagnosticades dificultats d’aprenentatge. Els alumnes del Head Start Program tenen més probabilitat que els seus homòlegs d’acabar la secundària i arribar a la universitat. Deming va trobar que, en aquesta mena de resultats, el Head Start Program tenia el 80% de l’impacte del Perry Program: un resultat admirable. Alguna cosa semblant es podria dir també del programa de preparvulari a gran escala que s’aplica actualment a Boston: Hirokazu Yoshikawa i Christina Weiland, tots dos de Harvard, van constatar que eliminava la diferència entre llatins i blancs en els tests i reduïa la distància entre negres i blancs.

Durant la campanya electoral, el president Barack Obama va parlar sovint de l’educació en la primera infància, i segurament està d’acord amb tot el que he dit. No obstant això, el tema ha desaparegut de l’agenda. És una llàstima, perquè la pregunta no és si ens podem permetre l’educació en la primera infància, sinó si ens podem permetre no proporcionar-la. Podem triar gastar els diners en presons o gastar-los, en menys quantitat, en educació en la primera infància, per ajudar a construir un país més just i mill