Tag Archives: nadius digitals

Els “nadius digitals”, ho són?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

que per viure en el món actual cal ser competent digitalment suposo que, ningú, amb una mica de seny, ho posa en dubte. La llei d’educació de Catalunya (2/2009), en els articles 58 i 59, estableix que tant en l’Educació Primària com a l’ESO s’han de desenvolupar les competències necessàries per a l’ús de les tecnologies; i que la capacitat d’integrar de manera ordenada les tecnologies digitals en les activitats d’ensenyament i aprenentatge configura un element clau per assolir aquestes competències amb l’objectiu que els estudiants incorporin l’habilitat d’aprendre de manera autònoma al llarg de tota la vida. Els nous decrets de currículum publicats el 2015 dediquen a aquesta competència les corresponents pàgines. Tot i que la competència digital ja apareixia a l’Annex 1 dels Decrets 142 i 143 de 2008 no va ser fins fa un parell d’anys (SIS ANYS MÉS TARD!!) que el Departament d’Ensenyament va editar les dues publicacions que descriuen aquestes competències, les seves dimensions i la seva avaluació.

Continue reading

Fins quan ho serem?

A l’atenció del Director, directora,
Benvolguda, benvolgut,

l’any 2001 el Sr. Mark Prensky va establir la diferència entre “NADIUS” i “IMMIGRANTS” digitals, ho recordeu? Des de llavors ha plogut molt, també tecnològicament. Fa no gaire també ha sorgit la metàfora dels “RESIDENTS” i els “VISITANTS”. Totes, a la fi, fan referència a la mateixa realitat: tots els alumnes que tenim a les aules són nadius, residents, digitals, han nascut envoltats de tecnologia i de pantalles; per a ells resulta inconcebible el món sense aquests enginys.

Nosaltres, en canvi, sempre serem immigrants o visitants, digitals. Ho serem perquè una part, més menys gran de la nostra existència s’ha desenvolupat en un món en què aquestes tecnologies eren inexistents.

Més enllà de les diferències terminològiques hi ha diferències molt importants. No ens acabem de creure que la tecnologia i les pantalles han vingut per quedar-se i que, com diu en Ramon Barlam:

  • D’aquí a no res ja no parlarem de noves tecnologies perquè estaran tan integrades en el nostre dia a dia que seran invisibles.
  • Les tauletes tàctils ja no seran vistes com una joguina, sinó com un instrument imprescindible per al procés de formació i de creixement de les persones.
  • Les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar els infants d’aquests recursos es considerarà una reacció fanàtica.

Doncs bé, nosaltres, els mestres, tossuts que tossuts:

  • Fem treballar als alumnes, sobretot, amb textos escrits en lletra impresa damunt de paper.
  • Continuem tenint els ordinadors “tancats” a les aules d’informàtica; com a molt a les aules només hi ha el que permet fer funcionar la PDI, i encara.
  • Els alumnes “visiten” aquesta aula, una o dues hores a la setmana, d’un total de 30 o 35 lectives cada setmana.
  • Els proposem treballs orientats a “Aprendre TIC” (Programaris) quan el que caldria seria “APRENDRE AMB LES TIC”, cosa molt diferent.

No fa gaire va sortir un globus sonda, un de tants, des del Departament d’Ensenyament. S’anunciava a bombo i platerets que la competència digital dels docents havia de millorar i que ho faria en un no res perquè “tenien un pla” que ho permetria. Mare meva quina por que em fan els “plans” del Departament. Els despatxos de les direccions estan plens dels plans i dels “replans” que al llarg dels anys ha “imaginat” el Departament d’Ensenyament. Ha canviat, però, substancialment, la manera de “fer classe”? La resposta la sabeu tan bé com jo, segur. Llàstima del temps que hi vau dedicar, no?

Una cosa, però, no treu l’altra: caldria posar-nos al dia, i amb caràcter d’urgència, si no volem perjudicar, clarament, els nostres alumnes. Suposo que sabeu que a PISA 2009 vam sortir poc afavorits en lectura, no? Doncs bé, una part de la prova pretenia mesurar, també, la lectura en digital. Sabeu el resultat? Doncs van ser castatròfic: els alumnes de l’Estat espanyol van obtenir una puntuació 22 per sota de la que van obtenir en lectura impresa en paper.

No sé si us va passar per alt o el vau poder llegir. El suplement “ara.mestres” del diari “ara” de finals de novembre recollia l’opinió d’un mestre preocupat per aquest realitat, el Sr. Jordi Roca, mestre d’educació primària. Només el títol del seu article ja és premonitori: in-in-co-in-competencia. Si no el vau poder llegir us convido a fer-ho i a pensar, alhora, en la realitat del vostre centre:

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2014/11/27/in-in-co-in-competencia/

Ara.mestres

L’apunt docent

Visions escolars en primera persona

Jordi Roca (Mestre d’educació primària)

In, in co, in – competència

M’agrada que per fi es posi fil a l’agulla en el fet d’exigir als mestres un domini òptim de les TIC ja que actualment passen coses que crec que són inadmissibles. La competència digital és, des de fa massa anys, la competència maria a l’escola i un exemple que ho demostra és que fa només un any que hi ha un document (excel·lent, s’ha de dir) que ens explica als mestres com hem d’encarar la competència en l’àmbit digital amb els nostres alumnes. Fins ara cada centre s’ho feia com podia i l’estona dedicada als ordinadors acostumava a ser, i és en moltes escoles encara avui en dia, una pèrdua de temps avorrida i arcaica de passar l’estona. Després apareixien els tòpics que he sentit mil cops a l’escola que diuen que els nens “en saben més que nosaltres” quan mai ens hem preocupat de comprovar-ho demanant-los que facin una cerca intel·ligent a Internet o que desin un document a una carpeta determinada de l’ordinador. És trista la situació encara avui quan veiem que molts alumnes, que segur que són experts en videojocs i tauletes vàries, no assimilen ni conceptes bàsics d’ofimàtica i a sobre tenen una navegació insegura i potencialment perillosa dins la immensitat de la xarxa.

I més trist i preocupant és veure-ho en mestres. Sóc coordinador d’informàtica des de fa molts anys en diferents escoles i he vist coses que no us ho creuríeu de l’estil de la broma del Tippex a la pantalla, ja m’enteneu. Crec que si els mestres hem d’ensenyar amb les competències bàsiques el més lògic del món és que tinguem un domini d’aquestes i qui no ho vulgui veure així té un problema. Hem de dominar en comunicació, amb interacció amb el món, a nivell metodològic i també hem de mostrar iniciativa personal. No podem ser simples guies humanes dels llibres de text, estem al segle XXI!

Un altre tema és si cal “obligar” a emprar les TIC per fer les nostres sessions. Jo aquí discrepo i m’agradaria diferenciar entre les TIC i el que són les TAC que jo entenc com a metodologies que usen les TIC per a l’aprenentatge. Si dominem les TIC ens veurem capaços de variar la metodologia si les condicions logístiques ho permeten i ho veiem necessari però no per intentar innovar serem millors mestres i aconseguirem millor els objectius.

Farem bé les coses si som capaços d’adaptar-nos als nous temps sense perdre el nord, hi ha coses que funcionen des de fa molts anys i ara no han de canviar perquè es fan sense tecles.

Quan estar connectat esdevé un problema

 

Imatge de http://www.bocaorella.cat/wp-content/uploads/2011/12/xarxes-socials.gif

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

iniciem el tercer trimestre, la recta final del curs, després d’uns dies de descans. Mare meva com passa els temps, no? La retrobada amb els companys sempre és agradable. Els vostres alumnes, si no són dels “petits”, potser hauran continuat en contacte permanent, a través de les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània: hauran compartit opinions, fotografies,…

Això és dolent? En absolut, si es fa amb mesura, com tot a la vida. Sovint es diu que el jovent d’avui no llegeix ni escriu: Tot el contrari, llegeixen i escriuen més que mai.

Que es relacionin a través de la xarxa no és dolent, el problema és que la majoria estan permanentment connectats , tenen la la necessitat de fer-ho de forma contínua i poden arribar limitar a l’activitat personal per culpa d’aquestes “eines”.
Tot, dins del seu límit, és bo. Ara bé, quan es traspassa…  ho sabíeu que les boles que portaven els esclaus encadenades als peus s’anomenaven “blackberry”, per la semblança al fruit? Us dic això dels esclaus perquè precisament “l’esclavisme” forma part de l’entrevista que us recomano de llegir.

I acabo, no sé si en el vostre centre teniu professorat “enganxat al Twiter? Si és el cas, hi ha una pregunta-resposta que m’ha agradat particularment perquè és exactament el que jo defenso sempre:Hem confós vida digital i vida real?
Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d’això. Parlem majoritàriament d’usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

A veure que us sembla?
Gràcies!!

http://www.ara.cat/premium/societat/JORDI-ROMANACH-permanent-desclavisme-XXI_0_890311030.html

Jordi Romañach:

“La connexió permanent és una forma d’esclavisme del segle XXI”

Pare d’un noi de 13 anys nadiu digital, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l’ús intensiu que es fa de les xarxes socials.

Fruit d’aquesta preocupació neix ‘Dieta digital’
Com a pare d’un noi de 13 anys nadiu digital, com tota la seva generació, el periodista Jordi Romañach va detectar que una preocupació recurrent entre els pares és l’ús intensiu que es fa de les xarxes socials. Nens de 4 anys jugant amb tablets o adolescents enganxats al telèfon intel·ligent. Romañach creu que s’està produint un excés i fruit d’aquesta preocupació neix Dieta digital (Plataforma Editorial).

Ens hem de posar a dieta?

No dic que s’hagi de deixar de menjar, però sí fer dieta: menjar menys i pair millor. I això ens fa falta digitalment. No estic en contra de les noves tecnologies, les xarxes socials o el telèfon intel·ligent. El problema és l’ús intensiu que se’n fa. Esclar que hi ha coses bones però on jo poso el focus és en la connectivitat permanent. La connectivitat és fantàstica però la permanent és una forma d’esclavisme del segle XXI. Això que a totes hores hàgim d’estar pendents del so d’unwhatsapp o de si entra un e-mail no és sa.

Quan podem considerar que tenim un problema per desconnectar?

Quan comences a patir la síndrome fear of missing out , és a dir, por d’estar-se perdent alguna cosa si no ets a la xarxa. Quan no pots deixar el WhatsApp o quan el primer que fas al matí és mirar Twitter o Facebook. Quan permanentment vols estar en un altre lloc d’on ets en aquell moment. Es crea una mena de present continu on el futur és present i el passat no existeix. Una prova ben fàcil és veure si un dia festiu, quan no hi hagi excusa que per motius professionals hagis d’estar connectat, ets capaç de deixar el telèfon a casa.

O sigui, hem de posar límits.

Sí, hem de trobar un equilibri i no fer a la vida digital el que no faries a la presencial. Tinc la impressió que si tinguéssim només aquest criteri, que és pur sentit comú, tot això s’ordenaria. I no intentem construir una vida digital molt allunyada de la presencial. Sapiguem en cada moment què estem vivint.

¿Les xarxes socials ens han tornat més egòlatres?

Més vanitosos i també més intolerants. Hi ha gent que no tolera saber que el receptor ha rebut un whatsapp i no respon. Això es inconcebible, és un grau d’exigència respecte a la connectivitat permanent que no es mereixen ni emissor ni receptor. La immediatesa prima i no hi ha gaire reflexió abans del cop de clic.

I ho has de retransmetre tot. Si t’ho estàs passant bé, ho has de dir.

No és tan important ser-hi com dir que hi has estat. I compte amb el que es penja a Facebook! Hem d’anar alerta amb l’empremta digital. Eric Schmidt, president de Google, diu que tots aquests nois que pengen de manera desenfrenada fotos a Facebook algun dia se’n penediran. I Mark Zuckerberg, creador de Facebook, va dir que la privacitat és una cosa obsoleta. Es diuen frases com aquestes però ningú s’alarma.

També han deixat de respectar-se les regles bàsiques d’educació. Hi ha qui parla i consulta el Twitter a la vegada.

El que ja era una falta d’educació a la vida professional s’ha traslladat a la vida d’oci o personal. Ara ja es produeix en una taula sopant, al cinema o en un enterrament. La societat virtual reprodueix exponencialment la falta de valors de la societat presencial. La societat virtual no és pitjor que la presencial però sí que és més intensa.

¿I canviarà la manera de relacionar-se dels nadius digitals?

Pot ser. Hi ha un estudi de la Fundación Telefónica que ja ha detectat que els adolescents interactuen amb 23 persones digitalment i amb 16 presencialment. Estem parlant d’adolescents que van a l’institut i tenen més de 16 companys de classe! Se’ns ven que és el peatge que han de pagar per ser nadius digitals però no és extrapolable a altres països del nostre entorn. El 65% de nens de 8 a 12 anys a Espanya tenen telèfon mòbil i a Alemanya és el 40%. Ningú em convencerà de la necessitat que té un nen de 8 anys de tenir un mòbil intel·ligent. Perquè això els connecta al món dels adults i crea el que s’anomenakidults , nens que amb 8 anys ja són preadolescents. Els estem escurçant la vida infantil.

Actualment els amics es compten a centenars.

Mentre això sigui en el terreny de la frivolitat, no passa res. El problema és quan és el missatge que rep un nen. L’èxit personal no és tenir un munt d’amics a Facebook. I mentre es compten amics a centenars, la soledat i la depressió és la malaltia del segle XXI. És un contrasentit.

Hem confós vida digital i vida real?

Un perill és pensar que el que passa a Twitter és una fotocòpia exacta del que passa al món real i estem lluny d’això. Parlem majoritàriament d’usuaris de 20 a 40 anys, sobretot masculins i urbans. És un país irreal sense nens, sens adolescents, sense gent gran ni pobles.

Diuen que Facebook desapareixerà.

Tenim poca perspectiva. Facebook s’inicia el 2007. Cap on va? Penso que cap a xarxes molt més petites on realment hi hagi un cert control de la privacitat i només estiguis connectat amb qui vulguis i amb qui comparteixis uns elements determinats. Estem anant de la gran superfície de les xarxes socials a la petita botiga.