Tag Archives: Nadal

Bon Nadal!

L’ORATORI DE NADAL
J.S. BACH

christmas

Imatge d’http://1.s.cdn2.semplicewebsites.com/

L’Oratori de Nadal de Johann Sebastian Bach està format per sis cantates composades per ser interpretades durant els dies de Nadal. Cada cantata està construïda seguint el model d’una típica cantata de l’església de Leipzig on el mestre treballava, és a dir, recitatius, àries, cors i corals.

Per l’elaboració d’aquesta obra J.S.Bach va recuperar diverses de les seves cantates profanes. L’Oratori de Nadal és la celebració del naixement i adoració del Nen Jesús, amb un component narratiu que justifica la seva denominació d’“oratori” enfront de la de “cantata”. Combina alegria i optimisme amb tendresa i dolçor. Una bona mostra de les primeres seria el cor amb què s’inicia l’obra, potser un dels més coneguts de Bach i que, amb trompetes i timbals impacta en els seus primers acords.

Tendresa i dolçor, i també estàtica contemplació, trobareu a l’única peça instrumental de la partitura, la “Sinfonia”, que inicia la segona cantata. Aquest cop us semblarà que el temps s’atura mitjançant una melodia dolça i somiejadora que representa els ideals de pau i assossec nadalencs.

Si ja coneixeu l’obra, molt millor. Preneu-vos temps i gaudiu-ne altre cop, si fa temps que no l’escolteu. Si no és el cas, us faig dues propostes: una de curta i una de llarga:

1.La curta:

Es tracta del fragment inicial de l’Oratori que us recomanava més amunt. Només haureu de dedicar-hi set minuts i mig.

2.La llarga i que us recomano més encara. Mireu de trobar aquesta versió completa de l’Oratori. En aquest cas tindreu poc més de dues hores i vint minuts d’una música exquisida. L’enregistrament és de molta qualitat i presentat en dos CD. La versió està dirigida per un dels directors de més prestigi internacional: Sir John Eliot Gardiner.xo-gardiner-r1

Amb aquests dos presents voldria fer-vos arribar el meu agraïment i respecte per la feina que heu desenvolupat durant aquest primer trimestre.

Gràcies!

Tal dia com avui, fa anys…

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
tal dia com avui, de petits, anàvem de corcoll, ho recordeu? Calia veure la cavalcada des d’un lloc adient, érem petits i no valia qualsevol lloc. Recordo que, a Reus, el que més em captivava eren uns camions plens de capses de cartró ben embolicades i amb uns gran rètols on s’hi podia llegir: “Camiones, muñecas, bicicletas, etc” Pel que tinc entès encara funcionen i la canalla encara hi bada, em diuen. Després cap a casa morts de fred, habitualment (avui no sé on han arribat a 24 graus, mare meva pobre planeta!); sopar sense ganes i cap al llit, sense son, és clar. Abans, però, tot un ritual, tres platerets amb alguna cosa de menjar, tres copetes amb alguna cosa de beure i i un recipient prou gran ple d’aigua per als animals, els que fossin. L’endemà un desfici. Encara recordo un any que em van dur un cabàs de carbó! A saber què devia fer?

Van passar els anys i vet-ho aquí que em va tocar menjar i beure el que les meves filles hi posaven. Hi vam afegir un manat de palla per allò de que beure amb la panxa buida no acaba de ser saludable, tampoc per les bèsties. Hi havia allò i res més, res de res. Ara, però, els infants viuen immersos en una mena de bogeria que els hem preparat els adults. N’hi ha que des l’endemà de plegar de l’escola comencen a fer “cagar tions diversos”, després un arbre de clima alpí (?) també sembla ser que els porta coses. Un home panxut i barbut, també procedent del nord, sembla que es troba bé per aquesta latitud. Finalment, quan a les cases no hi cap res més, arriben ses majestats, els de veritat, però, no pas els dels llibres d’història.

Ho confesso, tinc una certa mania a emprar a tort i a dret la paraula “màgica”. Ara tot ha de ser màgic, renoi! Per què? Prefereixo l’expressió “especial”, no sé vós. Avui és una nit especial, sí senyor! I com que encara ho és us vull fer arribar també un parell d’obsequis: una col·lecció d’imatges dels reis extretes d’un bloc d’il·lustració que us recomano que seguiu i, com no podia ser d’altra manera, un article breu, però magnífic dels mestres Cela i Palou.

Em perdonareu que no m’enfili al vostre balcó, ja de nit, per donar-vos-els. Tinc una edat i els meus genolls ja no són el que eren.

Bona nit de Reis!!

Il·lustració d’Oleg Shuplyak

http://bibliocolors.blogspot.com.es/2013/01/els-tres-reis-mags-melcior-gaspar-i.html

 

Els Reis

JAUME CELA & JULI PALOU
05/01/2013
Tradicionalment són tres. Un de blanc, un de ros i un de negre. Si fem cas a l’Evangeli, eren savis que sabien interpretar els signes del cel i coneixien relats molt antics que parlaven que quan naixés un messies alguna cosa ho anunciaria. De poc que ho espatllen tot, però vam estar de sort perquè uns homes com ells, de ciència abans de tota ciència, van saber obeir l’avís d’un àngel aparegut en un somni que els demanava que no s’acomiadessin del rei Herodes, un dels infanticides més destacats de la història.

Convenim i acceptem, doncs, que van ser tres i que són, a més de reis, mags i que una vegada a l’any tornen. Per tant, deixem en pau aquesta imatge tan senzilla en les ments infantils i que els publicistes s’inspirin en altres temes. Deixem que creguin que entren a casa la nit de Reis. Per on? No ho sabem, però sí que sabem que tenen gana, perquè els hem deixat un tros de torró i el plat, de bon matí, era buit. Tampoc hi ha restes de vi bo a les copetes. Ni una gota d’aigua ha quedat dins la galleda que hem omplert, perquè els camells treballen molt aquesta nit i tenen set de la bona. A les sabates, potser hi han deixat un missatge que la criatura sabrà interpretar perquè el símbol penetra per tot arreu i tot ho inunda.

Deixem que la bellesa de la història prengui el protagonisme per una nit i arraconi la banalitat de la realitat, el joc polític, l’estètica que es menja l’ètica, la mentida publicada i negada reiteradament. Traiem les nostres mans de damunt del misteri i deixem, si més no una vegada a l’any, que la tendresa de la mirada infantil davant la meravella sigui qui domini les estances. I, sobretot, no diguem allò tan injust que els Reis no et portaran res si no fas bondat, perquè hi ha criatures molt bones que poden no tenir res, o gairebé, i, en aquests casos, els dolents som els grans i aquesta societat incapaç d’endreçar una mica més aquest món que ens ha tocat viure.

Nadala 2012

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolguda, volgut,

el temps corre, no podem fer res per aturar-lo. Vam començar un nou curs al setembre i, sense adonar-nos-en, ja hem tornat a tancar un trimestre.

I arriba Nadal, un any més. Moltes famílies el viuran diferent d’altres anys, segur. Moltes famílies que, potser,  ja no seran a casa seva; que potser l’any els ha anat arrabassant la feina, la casa, els estalvis, fins i tot potser la salut.

Aquests dies en que sembla que tothom ha de ser feliç, hi haurà persones de la vostra comunitat educativa que els costarà ser-ho, tingueu-ho present, si us plau. Estic convençut però que aquesta crisi que ens ha tornat més sensibles a les tristeses i les necessitats dels altres, molt més solidaris. Esteu amb mi?

Us vull obsequiar amb una nadala, un bocinet de pau, aquesta pau que costa tant de trobar en l’època que vivim.

Us recomano que engegueu el reproductor i gaudiu de les imatges.

Bones festes!

Abadía de Solesmes – Pasca nostrum – Pascua

Powered by mp3skull.com

En què s’assemblen el president Mas, el Mar Roig i Charlton Heston?

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

en Cela i en Palou són molt bons, molt, renoi! Amb uns textos petits (250-300 mots) acostumen a obrir espais grandiosos en el cap dels lectors i lectores. No sé si sou del mateix parer, és clar. A mi em fan anar, literalment, el cap com una mena d’hipertext. Avui mateix, per exemple, l’article se sosté en una evidència que no tothom admet, encara: que el nostre món, el d’aquí, no es pot entendre sense una bona formació en història del catolicisme i, sobretot, dels seus símbols. En alguna ocasió recordo haver-vos-en parlat ja. No us voldria avorrir ara mateix tornant-hi. Avui, només vull compartir amb vós la juguesca que ens proposen encobertament a la darrera frase del seu breu:

No podrem entendre, i el tema és ben recent, la relació entre el president Mas, el mar Roig i Charlton Heston.

Sabríeu donar-hi resposta?

He d’admetre que a l’acte “no m’ha vingut”.Al cap de poc, l’he tret. Sóc “de missa”
Que tingueu sort!!

Nadal

JAUME CELA & JULI PALOU

22/12/2012

http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/Nadal_0_833316667.html

“Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August […]”. Amb aquestes paraules que situen el relat comença el cicle nadalenc per boca de Lluc. L’altre evangelista que en parla és Mateu. Som dels que pensem que a les escoles del nostre país, al llarg de l’escolaritat obligatòria, els alumnes haurien d’escoltar, si més no una vegada, la lectura d’aquest text que constitueix una de les bases culturals més potents que expliquen la nostra manera de veure i d’estar en el món. No és pas l’únic, també venim de Grècia i de la Revolució Francesa. Prou que ho sabem. Però sense tenir notícia del que narra Lluc no podem entendre gairebé res del passat ni del present. El futur el deixem estar.

Potser n’hi haurà que diran que una escola no pot donar continguts catequètics. Al nostre entendre qui pensa això té més raó que un sant. Ara bé, defensem el coneixement d’aquest relat perquè és una de les manifestacions de la cultura humana, un text literari de primer ordre. És una veritat que pertany a l’esfera de les realitats que ens fan i ens conformen. Per tant, hem de conèixer el seu valor simbòlic. Algú també podrà dir que en temps d’interculturalitat ens cal conèixer altres relats fundacionals. I també té raó. En un món tan divers ens cal sumar les històries fonamentals que donen altres maneres de veure el món. Si per una interpretació errònia del que ha de ser el caràcter laic de la nostra societat oblidem les bases de la nostra cultura estarem construint un coneixement sense bases que el sostinguin. No podrem entendre, i el tema és ben recent, la relació entre el president Mas, el mar Roig i Charlton Heston. Bon Nadal!

 

Els Reis, els de veritat

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda

un any més ens llevem el dia de Reis. Segur que a moltes cases els més petits s’han llevat ben aviat, molt més que quan han d’anar a escola. Els nervis potser no els ha deixat dormir amb la tranquil·litat necessària. Abans d’anar-se’n al llit, la sabata al balcó, l’aigua pels camells i algun refrigeri per uns Reis que, potser aquest any, no han vingut tant carregats com els anteriors.

Quan érem petits, tot l’any estaves esperant que arribés aquesta nit màgica. Amb els anys, però, s’havia arribat a un punt que tot l’any era com si fossin reis: què vols, una joguina? Per què esperar a l’aniversari o als reis? No cal, comprem-la ja. Ho vols? Ho tens, com l’anunci de l’entitat bancària.

Tions per tot arreu, el de l’escola de música, el de la piscina, el de l’Escola. Tions que han cagat molts dies abans del dinar de Nadal (que és quan “Tocaria”) i quasi diàriament… Hem perdut el nord o potser, directament, l’enteniment. El que és segur és que se’ns ha escapat de les mans. Els “petits emperadors” amb tots els seus desigs complerts abans que tinguin temps d’anhelar-los.
Tan de bo aquesta crisi serveixi per posar el seny perdut els darrers anys i les coses tornin a tenir la seva justa mesura. Desitjar, anhelar, sorprendre’s, entristir-se i… rebre també carbó han de formar part de l’educació dels nostres fills. Ho esperen i ho necessiten. No els fem cap bé si els ho “estalviem”, cap ni un.

El senyor Capdevila, Director del diari ARA, en fa un article d’opinió al meu parer encertat: cal ensenyar a esperar i a valorar.
M’agradaria coincidir amb vós, creieu-me.

Ah! i que no us toqui la fava.

Al final només quedaran els Reis de veritat

CARLES CAPDEVILA

|06/01/2012 00:00

Algú temia que el consumisme desenfrenat acabaria amb el desig i l’espera, que havien estat la clau i el secret de fer la carta als Reis quan les bicicletes t’arribaven només el 6 de gener de l’any que et tocava. Fa deu anys, i en fa cinc, molta gent va començar a dubtar dels Reis, o a embafar-se’n, o a discutir-ne la utilitat. Els pares planyíem estar desbordats de capses, reclamàvem als patges de casa els avis o de casa els oncles moderació per no morir esclafats. Els pedagogs denunciaven la manera compulsiva dels nens de retallar catàlegs de joguines per estalviar-se la feina d’escriure la carta. Teníem de tot, no hi havia manera de recordar què ens feia falta perquè si una cosa et venia de gust el 6 de febrer, la tenies el 6 de febrer, esperar onze mesos era de covards. I l’endemà de Reis ens posàvem vermells colgant els contenidors i el seu voltant de tot el que calia llençar de l’any passat (nou de trinca encara) per fer lloc als regals acabats de desembolicar. Aquells Reis de l’opulència, els que passaven tots els dies de l’any, han acabat sent de mentida, i aniran marxant. Els únics Reis de veritat són flor d’un dia i perduren perquè ens els creiem, no tenen competència i són útils. Els Reis de veritat no te’ls imposa ningú, només reclamen fe en el ritual: que demanis, desitgis, esperis, facis bondat, passis nervis, els rebis com cal, diguis gràcies i tal dia farà un any.

El plat a taula i la carta als reis

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

enmig de la treva de sobretaules llarguíssimes, us proposo que us torneu a entaular, figuradament parlant, és clar. La bona gent de Sant Egidi, dels què ja us n’he parlat en més d’una ocasió, van entaular tres-centes persones més en el seu dinar de Nadal a Barcelona. Tres-centres, més les set-centes de l’any passat. Un dinar com escau, però un dinar gratuït per a persones que, probablement, no haguessin dinat com calia el dia de Nadal. Si us interessa llegir la nota de premsa sencera podeu fer-ho a continuació. Passa, però, que aquesta mateixa bona gent de Sant Egidi han editat, a casa nostra, i per tercer any consecutiu una guia particular: on menjar, on rentar-se i on dormir, de franc.

No sé a vós, però a mi aquesta crisi m’està trasbalsant d’allò més.

http://www.radioestel.com/fotos/aquesta_setmana/49_cat.pdf


Més plats a taula que mai al dinar de Nadal de Sant Egidi

http://www.ara.cat/societat/Mes-dinar-Nadal-Sant-Egidi_0_615538533.html

Un miler de persones, 300 més que l’any passat, han assistit a l’àpat per gent sense recursos que ofereix la comunitat catòlica cada any-Barcelona 25/12/2011
Unes mil persones, 300 més que l’any passat, han participat aquest diumenge a Barcelona al dinar de Nadal per a persones sense recursos que organitza la Comunitat de Sant Egidi. L’àpat ha constat sopa de galets, canelons, pollastre macedònia i torrons, segons ha explicat l’organització, que a més ha fet un regal de Nadal als assistents. El dinar s’ha fet a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor i en quatre punts més de la ciutat, i també a les ciutats de Manresa i Tarragona.
Aquest dinar s’organitza des de l’any 1982 a diverses ciutats de tot el món. La Comunitat de Sant Egidi va ser fundada per l’historiador italià Andrea Riccardi el 1968 al barri romà de Trastevere, per proporcionar menjar i roba als més pobres, i actualment compta amb més de 50.000 voluntaris repartits per 70 països.
Els últims anys han participat en tasques de pau i de reconciliació al Sudan, Somàlia, Costa d’Ivori, Burundi, Uganda i Libèria. També han fet contribucions significatives per la pau als Balcans i a l’Amèrica Central, per la qual cosa fins i tot han estat nominades al premi Nobel de la pau.

I, per acabar una carta als reis. L’ha escrit el pare Hermann Rodríguez Osorio, prevere jesuïta, Degà acadèmic de la Facultat de Teologia de la Pontifícia Universitat Javeriana  de Bogotá:

“Senyor, tu que ets gran i protegeixes els infants de la terra,voldria demanar-te un gran favor: transforma’m en una televisió!Voldria que els meus pares tinguessin cura de mi com en tenen d’ella,que em miressin amb el mateix interèsamb que la mare mira la pel·lícula o el pare el telenotícies.Voldria poder parlar amb alguns presentadors que quan surten,tota la família calla per escoltar-los amb atenció i sense interrompre’ls.Voldria sentir damunt meu la preocupació que tenen els paresquan la televisió s’espatlla i de seguida criden al tècnic.Voldria ser una televisió per poder ser el millor amic dels meus pares i el seu heroi preferit.Senyor, sisplau, deixa’m ser una televisió, malgrat sigui només per un dia”.

Sant Esteve

A l’atenció del Director/a

Benvolgut/da
Dies de tradicions, d’àpats generosos i tertúlies familiars llarguíssimes. Avui la de Sant Esteve. Passa que, molts cops, fem les celebracions sense saber-ne ben bé els orígens.Em permeto fer una pizellada a la festivitat que avui ens ocupa.

Sant Esteve se celebra l’endemà de Nadal perquè se’l considera el primer (proto màrtir) màrtir de la cristiandat, morí apedregat per l’enveja que generava a les classes dirigents, sobretot religioses. A la cultura cristiana es considera que el dia en què moren els màrtis, de fet “neixen”. Sant Esteve en morir, nasqué com a sant, i l’Església el situa, per tant, l’endemà del naixement de Jesús. Una qüestió deferent és saber per què fem festa a casa nostra, per Sant Esteve. Cinc cèntims: com recordareu, Catalunya, formava part de la “Marca Hispànica” de l’imperi franc en que es va establir que l’endemà de cada pasqua (PAS) seria festiu. És precisament per això que els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l’endemà de la Pasqua de la Nativitat del Senyor (Sant Esteve), l’endemà de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor (El dia de la mona) i a molts pobles i ciutats de la Catalunya vella es conserva, com escau, el segon dilluns de pasqua (la Pasqua granada)…  Vet-ho aquí que tot plegat, no és més que un tret diferencial i identitari clau, que es remunta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesi com a poble. Com han “d’entendre Europa” els escolars actuals? mare meva!
I per què es decidí de “festejar” més les pasqües? Per poca història que recordeu sabeu que al segle VIIIè (732), hi hagué  la batalla de Poitiers o de Tours. En aquesta, els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes. I segons la tradició ho van fer amb un desvantatge notable d’efectius: 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000. L’esdeveniment va aturar la invasió d’Europa per part dels musulmans i preservà el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l’islam estava arrasant les restes dels antics imperis romà i persa. L’any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajudà els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període tingué lloc l’edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l’endemà de cada pasqua seria festiu. I d’aleshores fins ara. Per això és festa per Sant Esteve a casa nostra, i per això a Espanya no n’és, no formava part de la “Marca hispànica”

 

Sabem d’on som, o no?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
aquests són dies de fer “sonar” les nostres tradicions. De sempre, de tota la vida, a casa nostra, els vailets han rebut el “Tió” a casa seva (“Lo tronc” que diuen al Priorat), li han fet manyagues, l’han alimentat amb garrofes i peles de patata i mandarina, i l’han cuidat fins que ha arribat l’hora de fer-lo “cagar”: amb els bastons preparats, la mainada li pica mentre canta allò del “Caga Tió” (en diferents versions, segons la contrada).Doncs ara resulta que una tradició més, de les que s’han fet tota la vida, es posa en entredit. Resulta que hi ha experts que pensen que fer cagar el tió és una forma de “maltractament” que dóna un mal exemple a les criatures. Uns infants que veuen a la televisió com els jugadors de futbol s’estomaquen, els dissabtes participen en un partidet d’esport escolar i escolten com els seus pares reaccionen a les decisions arbitrals o que cada dia assisteixen impàvits a una dosi de malparlar dins del cotxe de la família, mentre fan via cap a l’escola.
També en això ens deixarem colonitzar? Per favor! A les nostres escoles, les humils castanyes quasi que perden la guerra davant d’una tradició d’origen celta, que no ens va ni ens ve, de la mà dels especialistes de llengua anglesa. Tothom ho troba bé (?), ningú diu “ni piu”. Ens deixarem acabar d’envair per aquells homenets de color verd, en origen, que l’anunci d’una beguda va fer envermellir per sempre? i que, ara a més, pengen de balcons i terrasses? Que parin compte els reis, que els següents de la llista són ells.
Potser en fem un gra massa? Potser sí. En Quim Monzó, amb un toc d’ironia, ens en parla:

http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111222/54242639707/quim-monzo-la-raiz-de-la-victoria.html

La raíz de la violencia
No puede ser que, en Nochebuena, sigamos incitando a los niños a la agresión
Artículos | 22/12/2011 – 00:00h

QUIM MONZÓ

Ya podéis empezar a despediros del ritual del tió tal como lo hemos conocido hasta ahora porque es una tradición que o cambia radicalmente de método o tiene los días contados. Ya años atrás se había ido detectando una corriente de opinión contraria. No es coherente –dicen– acoger en casa a un tió desde el inicio del adviento, e ir alimentándolo, y tapando con una mantita, para, de sopetón, al llegar la nochebuena, cambiar totalmente de actitud y empezar a golpearlo sin piedad, en un linchamiento instigado por los adultos, que animan a la chiquillería con gritos de “va, dale fuerte!” mientras todos juntos gritan, más que cantan: “Caga, tió, tió de Nadal…!” Sophia Blasco, que se define como “asesora y coach personal”, tiene un blog muy interesante donde días atrás explicó porque esa costumbre es nefasta. La reflexión lleva por título “El tió de Nadal y la violencia doméstica” y detalla que los niños no entienden cómo, tras haberlo cuidado, de repente tienen que empezar a maltratarlo. Dice Sophia Blasco: “Tenemos que resituar la tradición del tió de Nadal que, al descontextualizarla, hemos transformado en un acto de violencia doméstica”. Poca broma: el tió, ¡”un acto de violencia doméstica!”. Ya podéis reír los que os burláis de esas prevenciones, pero, si educadores de medio mundo abogan por prohibir videojuegos agresivos y películas de Disney porque despiertan la maldad de los niños, no puede ser que en este rincón del planeta sigamos incitando a los niños a agredir a un ser –vegetal, sí, pero ser– que hasta el día antes era uno más de la familia. Y ¿para qué? Pues para que nos dé (vía defecatoria) lo que lleva encima. A eso se le llama robo con agresión. Desde los ojos de un niño, la lección es clara: con violencia puedes conseguir lo que quieras y ni siquiera hace falta que te frene el hecho de que compartas techo con la persona que agredes. Llegados a este punto, podemos preguntarnos cuántos delincuentes han acabado por el mal camino por las lecciones erróneas de unos padres que los instaban a apalear con fuerza al tió: “Va, ¡más fuerte todavía!, que, si no, no cagará…”. Entonces, en Navidad, ¿qué hay que hacer con el tió si varearlo es el embrión de una violencia futura? Sophia Blasco lo tiene claro: “Podemos animarlo a que nos regale, acariciándolo, cantándole y dándole unos golpecitos suaves”. Me gustaría, lectores, que tomásemos conciencia de nuestro aberrante comportamiento actual y que, este sábado, nochebuena, explicaseis a vuestros hijos que, de ahora en adelante, en vez de apalear al tió, lo que haréis será acariciarlo y hacerle carantoñas. Si os miran con cara de pensar “mis padres se han vuelto locos”, no hagáis ni caso y dad gracias al cielo por haberos hecho tomar conciencia de que esa es la forma de que, de adultos, no se conviertan en maltratadores domésticos de esos que salen en las noticias de la tele.