Tag Archives: música

Música, per cosir la societat

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

ja fa uns dotze anys que arreu de Catalunya funcionen els “Plans Educatius d’Entorn” (PEE). Diria que juntament amb les Aules d’Acollida són les dues millors deixes del primer govern tripartit d’esquerres. Mai estarem prou agraïts als tutors d’aquestes aules: van fer, aleshores, una feinada ingent. Ara encara n’hi ha, és clar, però la situació és molt diferent. En aquells moments van permetre que el país no ens rebentés per les costures. Goso dir que qualsevol país de la vella Europa que hagués rebut UN MILIÓ d’alumnes nouvinguts en vuit anys s’hauria “encès”. N’hem d’estar cofois; això no va passar perquè es va fer molta feina i ben feta. Coses de la vida han fet que l’actual Consellera hagi estat convidada per Google, durant una setmana, a explicar aquesta experiència. No em consta que per fer-ho hagués convidat cap dels responsables. Hagués estat el correcte, ai-làs!

Continue reading

“Con la música a otra parte!”

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si mai heu anat al Conservatori Municipal de Música de BCN, el trobareu al xamfrà dels carrers Bruc i València. Ha estat i és una institució com n’hi ha poques. Durant massa anys, juntament amb el Conservatori del Liceu, va haver de fer la feina d’Escola Superior de Música al nostre país, sense ser-ho, és clar. Una irregularitat que, com sabeu, es va pal·liar amb la creació de l’SMUC no fa pas tants anys.

No us vull parlar del conservatori, però de música sí. Resulta que dins la mateix illa de la dreta de l’Eixample barceloní hi ha una escola. Es tracta de l’Escola de La Concepció, un centre singular com n’hi ha pocs. Tots els alumnes, sí tots, articulen el seu currículum al voltant de l’aprenentatge i la pràctica musical. Aquest fet, malauradament, al nostre país és excepcional i pel que sembla amb la reforma que vol impulsar aquell “ministro egpañol” corre perill de ser-ho encara més. Als països normals, democràticament parlant, no resulta infreqüent trobar escoles i, sobretot, instituts “especialitzats”, molts en disciplines vinculades a les arts.

Aquí, durant molts anys, les Escoles Municipals de Música han fet una feina meritòria: han creat i aixecat l’interès per la música al nostre país. Ara “pinten bastos” perquè amb la retallades molts Ajuntaments se’n mig desentenen i la precarietat laboral campa també dins d’aquest sector laboral, mare meva! Que potser no ho saben que això de les intel·ligències múltiples no és cap fotesa?

Que li ho preguntin al vostre especialista de música. A la nostra escola, us ho he dit molts cops, si no ets bon el llengua i matemàtica tens mala peça al teler i, tard o d’hora, et “mirarà l’EAP”.  Però i les altres CINC intel·ligències què? Què els passarà a aquests, ara infants, quan vulguin accedir al batxiller artístic, que té els dies comptats amb la nova llei?
Ho sento si no sou d’aquest parer però cada cop tinc més clar que cal fer via a tocar el dos. Mireu sinó aquest vídeo, la Llei Wert es carregarà també aquesta escola.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/alumnes-escola-concepcio-mostren-perill-retallades-2411882

Els nens de l’Escola de la Concepció mostren què està en joc amb les retallades

Els alumnes ensenyen en vídeo el poder de l’assignatura de música en aquest centre educatiu

 

CARLES COLS / BarcelonaEls nens, professors i pares de l’Escola de la Concepció, però sobretot els primers, han decidit exhibir en un vídeo carregat d’optimisme què està en joc amb les retallades pressupostàries en educació. És una escola atípica, com ho són altres per altres raons. Aquesta està encaixada entre el Mercat de la Concepció, el Conservatori de Música i la seu del districte de l’Eixample, tan encaixonada que amb prou feines es veu. És molt petita. El pati és minúscul i la biblioteca és de butxaca. I malgrat això, és una de les escoles públiques més desitjades pels pares d’aquesta zona de la ciutat, perquè des de fa 21 anys s’hi porta a terme una experiència bastant inusual. L’assignatura de música és l’ànima del seu projecte educatiu perquè tenen el convenciment, empíric ja, que la formació musical té una beneficiosa repercussió en l’aprenentatge d’altres matèries, a més de ser un plaer.

A efectes pràctics això és visible a l’Escola de la Concepció, on des de tercer de primària cada classe es converteix en horari lectiu en una ‘big band’ gràcies als coneixements adquirits ja des de P-3. El problema és que des de l’arribada de la crisi el projecte ha minvat víctima de les retallades. Per reivindicar la seva supervivència, l’escola organitza cada any una festa d’homenatge a algun músic de prestigi. Demà, 8 de juny, el premi Patxín li serà concedit a les 11 del matí, en una festa musical sempre sorprenent, a Carme Canela. Cantarà amb la ‘big band’ de sisè. L’any passat el convidat va ser el pianista Ignasi Terraza, i l’anterior, el percussionista Aldo Caviglia. El nivell sempre és alt. El premi Patxín és una festa oberta al públic, al també minúscul carreró que dóna accés a l’escola, al costat del carrer del Bruc. Conscients que així és difícil arribar a tothom, els nens de la Concepció han decidit portar la reivindicació del seu projecte a l’escenari més gran del món, internet. El vídeo parla per si mateix.

 

Música? Què és això?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

em falla la memòria, em sembla. De ben segur que és l’edat, què hi farem. Ho dic perquè em sembla que el que us vull dir ja us ho he dit en alguna ocasió, em disculpareu si és el cas.Ara mateix estic escoltant Catalunya música, m’acompanya sempre, és un goig. Suposo que, en el fons, deu ser per enveja de no haver fet música quan era petit. De fet, als anys seixanta del segle passat no en feia ningú, si més no no en tinc cap record. Ara però, la situació és molt diferent, als vespres veus canalla ben petita i pares i mares esforçats que traginen un instrument pel carrer fent via cap a l’escola municipal de música. Després la majoria dels instruments acaben als altells dels armaris de les cases.

Malgrat tot, socialment és un guany inqüestionable, tenint en compte que partíem del “no res”. Un país sense músics i sense sensibilitat per la música és una pena de país. Hores d’ara, però, la música encara està lluny de ser considerada una qüestió valuosa, socialment parlant. Us deia allò de Catalunya música perquè acabo de sentir el comentari d’un crític en què es lamentava profundament de la diàspora que es veuen obligats a emprendre els estudiants de música que s’hi volen dedicar de per vida. Les retallades, com sabeu, han picat, i fort, a tot el món de l’art.

És una llàstima gran, començàvem a bastir un país normal, artísticament parlant. Ja sé que em podeu dir que “l’art es pot esperar”, no hi entraré perquè em tocarien les dotze de la nit. Dir-vos només que em sembla un error profund que, socialment, no ens adonem de la importància de les disciplines artístiques. No són pas “maries”, malgrat a molts centres educatius ho semblin, lamentablement. Justament aquest matí a Santa Eulàlia de Ronçana m’ho parlava amb una mestra de música, d’escola pública; si haguéssiu vist com se l’il·luminaven els ulls quan parlava de la seva feina, era un goig. Tan de bo els de matemàtiques i els que han d’ensenyar a llegir i a escriure els infants també visquessin la seva professió amb aquesta il·lusió. No aniríem com anem, segur.

Vós mateix valoreu, si us plau, la importància d’aquesta notícia.

Gràcies pel vostre temps.

EL PAIS.

15.10.12

ESPAÑA MANDA LA MÚSICA A OTRA PARTE

 

La educación musical, generador de intérpretes y público formado, sigue considerándose complementaria.

Las escuelas municipales, fundadas en 1992, sufren un recorte de hasta el 100%

JUAN GÓMEZ Y LUCIA MAGI
La sinfonía musical de un país la componen principalmente la industria, el público, la crítica y, por supuesto, sus intérpretes. La cultura y la educación en esa materia constituyen, en suma, el cuerpo de un fenómeno que en España funciona a fogonazos y rachas intermitentes de optimismo. Más allá del folclore genuinamente español, suele decirse que este país carece de una alta tradición musical en los dos extremos de la balanza: el pop y el mundo sinfónico. Ya saben, en los sesenta eran las bandas municipales y Los Brincos, contra La Filarmónica de Berlín (o cualquier orquesta centroeuropea) y los Beatles.

En los últimos años, los esfuerzos en inversión y en trasladar el mensaje de la música crecieron enormemente. Concretamente, en las últimas dos décadas, desde que entre otras cosas se creó una red de escuelas municipales de música amplísima y razonablemente eficaz. Como era de prever, los recortes que devastan la cultura en España amenazan también con llevárselas por delante.Estos centros, donde estudian unas 265.000 personas, nacieron en el año 1992 (cuando tanto brillaba la ahora mancillada marca España) junto a la LOGSE. La idea no solo era localizar a futuros talentos de la primera división musical, sino fomentar la cohesión social, dar un empujón al nivel cultural de los barrios y ayudar al desarrollo de los alumnos a través de la música.Madrid retiró la ayuda y el número de alumnos ha caído un 40%.
Salvando las enormes distancias, algo parecido a lo que hacen organizaciones como el Sistema de Orquestas Venezolano, cuyas magníficas propiedades se publicitan en España como las del agua bendita, pero se aplican en nuestras fronteras como meramente “complementarias”.De igual modo que en el engranaje cultural diseñado por el maestro José Antonio Abreu, a veces surge de ahí un talento prominente (como los directores Gustavo Dudamel o Christian Vásquez) que salta directamente a otro estadio educativo. Pero la idea fundacional de las escuelas —hay unas 280 públicas en toda España— tiene que ver principalmente con crear el empaste cultural que genere afición, interés y, de paso, un público que renueve los encanecidos auditorios españoles.

“Hay dos grandes realidades en la educación musical. Los que vivirán profesionalmente de ella, y los que disfrutarán con un mínimo de formación para acercarse de manera amateur a la música. Y para mí, en este país no se ha conseguido cubrir ese mínimo. Si se hubiera logrado, la caída cultural que estamos viviendo, la deslocalización de la cultura respecto a la educación no sería el drama que es”, explica Enrique Subiela, músico, antiguo dueño de una escuela y agente de artistas como el pianista Lang Lang o la mezzosoprano Cecilia Bartoli.El Suecia, el 4% de la pblación estudia música; en España, el 0,48%

Se refiere a la falta de público, a la de una auténtica afición formada que acuda a las salas por otros motivos que el acomodo de sus gustos al sosiego vital que da una avanzada edad. “El drama es que durante 40 años algo ha fallado para que la gente no se sienta atraída. Hay que hacer una gran reflexión sobre en qué medida hemos fracasado en esa parte: la que llena las salas”, insiste.La otra parte a la que alude Subiela es la vertiente profesional. Cada vez hay más españoles ocupando puestos de primer nivel en orquestas europeas (y no solo en los instrumentos de viento impulsados por la tradición valenciana). Este tipo de escuelas (admiten alumnos de cualquier edad y, por tanto, no tienen una finalidad profesional) permiten a veces dar el salto a centros de mayor nivel o conservatorios, donde España, curiosamente, está a la cabeza de Europa (en número).

El resultado se podría empezar a apreciar ahora, porque los músicos más jóvenes que triunfan estos días, accedieron a la educación justo antes de que se implantasen este tipo de escuelas.La Generalitat catalana recortó un 62% su aportación a estos centros.Como el caso de Manolo Blanco, de 27 años. Uno de los músicos jóvenes de mayor talento y proyección de este país. Trompeta de la Orquesta Nacional de España, anda estos días grabando para Deutsche Grammophon y solicitado por las grandes formaciones europeas. Empezó en Daimiel, desde abajo. Hijo de policía local y ama de casa, cree firmemente en la educación pública. “Estas escuelas también son un medio para gente humilde de aprender música, progresar y acceder a los conservatorios. Si no, al final, la música se quedará para los ricos”, advierte. “Muchos empiezan ahí por hobby, descubren que les gusta y terminan en el conservatorio siendo grandes profesionales. Ahora, a las familias que luchan por sobrevivir les será complicadísimo”, añade Blanco.

Madrid, hace pocos años ejemplo de buenas prácticas del proyecto con el desarrollo de 13 centros de este tipo, lidera hoy también el frente de los recortes. Hasta ahora subvencionaba dos tercios de la cuota y matrícula anual que pagaban los alumnos. Pero este año ya no aporta un céntimo. El Ayuntamiento que dirige Ana Botella (su antecesor, Alberto Ruiz-Gallardón, fue el gran impulsor de la red de escuelas) ha retirado la subvención y sigue prestando solamente el espacio a las escuelas (son empresas privadas que se hicieron con la gestión de los centros por concurso).El resultado, pese a que los profesores se han bajado los sueldos y se han promovido campañas de micromecenazgo para que los alumnos pagaran solo el doble de lo que les costaba el año pasado, es que se han dado de baja el 40% de los inscritos. Lo mismo ha sucedido en Valencia, donde el recorte del 20% del presupuesto se suma al del 23% del año anterior.“En este país ha habido muy buenas intenciones. Este modelo era un planteamiento bien pensado. Pero la frontera entre los que ven el asunto de una manera más progresista o más conservadora es muy fina. En estas situaciones de crisis, tendemos a adoptar las menos evolucionadas. Pero es un retroceso tremendo. Si las escuelas sobreviven este año, que las privadas ya muchas dificultades tenemos, va a haber que reexaminar el modelo. Ha habido un enorme gasto público que no se puede echar a perder”, explica Tom Hornsby, jefe de estudios de la Escuela de Música Creativa de Madrid, cuya empresa gestiona 9 de las 13 escuelas públicas.

Sucede lo mismo en todas las comunidades autónomas. En Cataluña, la Generalitat (ahí la partida importante procede de la comunidad autónoma) ha recortado un 62% su aportación a estos centros formativos y en localidades como Sabadell ha subido la cuota hasta el 300%. “Creen que es una educación complementaria, que no es necesaria ni oficial. Pero aporta muchos beneficios. Está comprobado que los alumnos que estudian música suelen tener éxito en el resto de estudios. Enseña a concentrarte, a trabajar en equipo, a dirigir, a no hablar cuando el otro habla… desarrolla la imaginación y la creatividad. El objetivo es democratizar la música. Si eso va para atrás, quien saldrá perjudicado será el país. Sin cohesión social, será más pobre. En otros lugares está clarísimo. Suiza, por ejemplo, lo ha recogido en la Constitución”, explica Pere Vallbona, tesorero de la Asociació Catalana d’Escoles de Música.

Se refiere al referéndum celebrado hace tres semanas en el país helvético, donde se aprobó, con un arrollador 72,7%, una modificación de la Constitución para mejorar la educación musical y declararla un derecho básico. Los cantones diseñarán un plan nacional para valorar a los alumnos y facilitar el acceso de aquellos mejor dotados a las escuelas de música y conservatorios.España, donde además se eliminará el bachillerato de Artes Escénicas, Música y Danza, en este asunto también está a la cola. Mientras en países como Suecia el 4,03% de la población asiste a una escuala musical, en España se re se reduce a 0,48%. El modelo, además, también es distinto.

En Alemania, los sistemas escolares difieren, pero todos ellos cuentan con asignaturas de música o, al menos, formación musical integrada en materias más amplias. Es el caso en algunos centros de Formación Profesional, donde los alumnos pueden estudiar Ciencias Musicales y Culturales o Música y Artes Plásticas (parecido al bachillerato artístico español).Algunos länder incluyen en sus regulaciones las ofertas musicales ajenas al horario oficial, como la participación en el coro escolar, de modo que no hay una estadística clara del número de horas lectivas de música en Alemania. Lo que se sabe a ciencia cierta es que está en manos de 47.000 profesores de música —en España son unos 15.000— , que conforman el 6% del personal docente en Alemania.

“Ha fallado algo en 40 años para que la gente no se sienta atraída”, dice SubielaEn rasgos generales, el bachillerato alemán permite estudiar música como asignatura principal (cinco o seis horas lectivas a la semana) o como asignatura secundaria (dos o tres horas). Los dos últimos cursos de bachillerato tienen entre 35 y 40 horas lectivas semanales. En 2009, 150.000 de los 477.000 alumnos de los dos últimos cursos de bachillerato eligieron la asignatura de música. El 28% de los alumnos seleccionó música como asignatura secundaria. El 3%, como asignatura principal. Estos últimos pueden examinarse en música en la prueba de acceso a la universidad (Abitur).

Pese a todo, la Asociación de Profesores de Música (VDS) considera que el principal problema en Alemania es la falta de personal docente cualificado. Cada centro escolar cuenta con una media de 1,37 profesores de música, una tasa insuficiente.
Italia, otro de los focos musicales europeos, es la otra cara de la moneda. Incluso el compositor Ennio Morricone lo denunció hace unos meses en un programa de televisión. Profesor en la academia romana de Santa Cecilia y galardonado con el Oscar, criticó que el sistema educativo italiano arrincone este arte a un par de horas semanales en la escuela secundaria (de 11 a 13 años).“Al final, la música será para los ricos”, critica el trompeta Manolo Blanco.

Más allá de la educación básica, el salto a la escuela de élite, a la que llega (o se decanta) un porcentaje residual tiene muchos otros conductos y un circuito esencialmente internacional. Desde ahí, las cosas se ven diferente. “Quitar recursos a la educación es algo que se acabará pagando. Pero no soy tan naif de pensar que hay una relación directa entre el dinero y la calidad. Se despilfarra mucho en la educación mal orientada. Hay una dispersión de energía en este asunto”, matiza Fabián Panisello, director académico de la prestigiosa escuela Reina Sofía. Para él, una formación adecuada se da con una selección bien hecha de alumnos, un comienzo a los seis años en armonía y buenos profesores. “Y en España no es fácil. Cualquiera que haga una carrera musical, o lo hace a un alto nivel o no vale la pena. Se cambian leyes, pero el tema es más simple. Funciona así en otros países: Rusia, Hungría o Bulgaria. En formación infantil han demostrado tener las cosas claras. Es verdad que el nivel de instrumentistas ha subido en España, pero tengo dudas de que vaya asociado a la educación”.

 

Flautes o corals?

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,ara mateix no recordo si ja us ho he comentat en alguna ocasió, Si és així ja em disculpareu. Mestre Luri fa referència a un dels cors més prestigiosos del país, el Cor Vivaldi, Petits Cantors de Catalunya de l’Escola IPSI de BCN. Si doneu un tomb pel seu espai web compto que us agradarà. http://www.ipsi.cat/ , veureu perquè un cor així pot sorgir d’un projecte d’escola compromès socialment i èticament amb els seus alumnes i les seves famílies. Jo, però, no us vull lloar la bona feina d’aquest cor, ho fa prou, i merescudament, el Sr. Luri, com us deia.
A mi l’article m’ha tornat a fer pensar en un dubte que fa molts anys, molts , que m’acompanya. Fa referència a la formació musical dels alumnes de l’escolaritat pública, en general. En què ha de consistir? Sempre que veig alumnes amb “flautes” penso: “No anem bé”. No acabo de veure la necessitat de que TOTS els alumnes hagin de passar, obligatòriament, per la flauta. Quin sentit té? Realment els suposarà un guany en la seva competència artística musical? Personalment, ho dubto del tot. Per a alguns alumnes potser sí, però per a la immensa majoria no, serà un temps i un esforç que s’anirà fent més i més transparent fins a esdevenir invisible.
Això per un costat, per l’altre, en canvi, penso perquè caram a TOTES les Escoles i Instituts del país no hi ha una formació coral, o més d’una? Què ho impedeix? Probablement, una raó es trobi en la formació musical-personal de la majoria dels especialistes d’educació musical, la majoria acostumen a ser intèrprets instrumentals. Una llàstima, però. La veu és l’instrument que tots els humans portem “de sèrie”, no fa distincions econòmiques ni d’origen. Tota la vida artística i humana (també intergeneracional) que es genera al voltant de l’activitat coral és immensa, d’un valor incalculable, civilment parlant.La formació coral, en canvi, si que suposaria desenvolupar competència artística-musical; permetria als alumnes participar en les nombroses trobades de cant coral que hi ha escampades arreu del país, i els permetria, també, assistir, si ho volguessin, a alguns dels també nombrosos concerts de cant coral que hi ha situats al llarg del calendari anual. No hi entenc gaire en música però diria que un “LA” ho és indistintament que es faci amb la veu o amb una flauta, no?
Animeu el/la vostre/a especialista d’educació musical a formar un grup coral. El país us ho agrairà, els alumnes i les seves famílies, també.
Només us demano que hi penseu, per favor.
Gràcies.

‘Vincit perseverantia’

“Vincit perseverantia”, li vaig dir a Òscar Boada, director del Cor Vilvaldi, Petits Cantors de Catalunya, de l’Escola IPSI, en fer-li entrega, el dia 12, del premi Proteus d’ètica al projecte pedagògic. El premi ressalta la capacitat del cor per “transmetre i ajudar a viure a adolescents valors com l’esforç, la feina ben feta, la decisió, el respecte als companys, la recerca permanent de la millora i la superació”.
En resumir-nos els valors que orienten la seva feina, Òscar Boada ens va dir que cita sovint als seus alumnes una inscripció d’un cartell del metro de Londres que va veure quan tenia la seva edat: “We do not charge for a please or a thank you”. Va defensar amb convicció –i només qui creu en el que diu arriba lluny– la importància de “l’educació i les formes”, la necessitat d’ensenyar als alumnes a “aprendre a perdre i a guanyar”, l’hàbit de “la perseverança”, “la disciplina”, “la presència escènica”, “la modèstia per saber excusar-nos quan cometen errors”, “la responsabilitat individual i col·lectiva”, “el cultiu de la imaginació”, “el sentit de l’humor”.
Sis dies abans havia rebut el Gran Premi d’Espanya de Cant Coral, que no és cap niciesa. Però més enllà dels seus premis, vull ressaltar l’aposta estratègica de l’Escola IPSI per visualitzar amb nitidesa el millor que pot donar de si. No conec gaires escoles que gosin concretar d’una manera tan exigent les seves aspiracions. Poso el punt final poc abans de sortir cap a L’Auditori a sentir Una vetllada de nadales catalanes, en clau de jazz!, del Cor Vivaldi, esclar.  Fa honor al seu lema: Vincit perseverantia.
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

 

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

tingueu l’amabilitat de reenviar, de part meva, aquest correu@ als mestres o professors responsables de l’educació musical del vostre centre.

Gràcies.

http://recursostic.educacion.es/artes/rem/web/

La Red Educativa Musical és un nou portal d’ internet que neix amb el suport de l’ITE –Institut de Tecnologia Educativa del Ministeri d’Educació- com a punt de trobada del professorat de música. L’objectiu d’aquest portal és oferir eines per a l’activitat docent mitjançant l’ús de les TIC.

Els seus objectius són:

· Oferir un Portal-Xarxa de professors al voltant de l’educació musical i les TIC

· Oferir serveis, recursos i continguts que contribueixin a una acció didàctica de qualitat en l’ús de les TIC als processos d’ensenyament i aprenentatge de la música.

Per a més informació   REM: Red Educativa Musical”  (font editorial Graó)

 

Música, mestre!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

tingueu l’amabilitat de reenviar, de part meva, aquest correu@ als mestres o professors responsables de l’educació musical del vostre centre.

Gràcies.

http://recursostic.educacion.es/artes/rem/web/

La Red Educativa Musical és un nou portal d’ internet que neix amb el suport de l’ITE –Institut de Tecnologia Educativa del Ministeri d’Educació- com a punt de trobada del professorat de música. L’objectiu d’aquest portal és oferir eines per a l’activitat docent mitjançant l’ús de les TIC.

Els seus objectius són:

· Oferir un Portal-Xarxa de professors al voltant de l’educació musical i les TIC

· Oferir serveis, recursos i continguts que contribueixin a una acció didàctica de qualitat en l’ús de les TIC als processos d’ensenyament i aprenentatge de la música.

Per a més informació   REM: Red Educativa Musical”  (font editorial Graó)

Especialistes de música

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

la Sra. Susana Rodríguez, mestra especialista de l’Escola “Les Eres” de Creixell, dins d’un correu@ més llarg m’hi inclou una recomanació que considero que valdria la pena que reenvièssiu a les persones responsables de l’educació musical del vostre centre.

…per últim, li poso el link d´un vídeo molt interessant on apareix Benjamin Zander, director de la Filharmònica de Boston, parlant i fent reflexions sobre la música clàssica i, tot i que es desenvolupa dins d´una sessió de coaching, se´n poden extreure conclusions molt bones.

Imatge de previsualització de YouTube

Va pensiero…

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

si ho considereu adient, vulgueu reenviar aquest correu, de part meva, al mestre/a professor/a responsable de l’educació musical del vostres alumnes.
Gràcies

“Va succeir fa un parell de mesos (el 13 de març). Riccardo Mutti acabava de dirigir el celebre cor dels esclaus, Va pensiero, de l’acte tercer de Nabucco, i el públic del Teatre de l’Opera de Roma l’aplaudia llargament reclamant-ne un bis (cal recordar que, més enllà de la seva intrínseca bellesa musical, aquesta peça va esdevenir una mena d’himne oficiós dels patriotes del Risorgimento, i d’aquí que hagi mantingut un gran pes emocional entre els italians). I aleshores, què va fer Ricardo Mutti? Es va dirigir al públic assistent tot recordant-los el significat patriòtic del Va pensiero i demanant-los que el cantessin tots (afegint-se a l’orquestra i al cor del teatre) com a manifestació de “protesta patriòtica” en contra de “l’amenaça de mort” que representen les retallades pressupostàries d’ajut a la Cultura que ha plantejat el seu govern. Una fòrmula sublim i harmònica, allunyada de la cridòries i els sorolls que s’empren habitualment, per a mostrar la disconformitat a determinades mesures realment empobridores.

Aquest és el link del video que immortalitza aquell memorable aconteixement i, més avall, la lletra per si us hi voleu afegir:



Va Pensiero

Va’, pensiero, sull’ali dorate.

Va’, ti posa sui clivi, sui coll,

ove olezzano tepide e molli

l’aure dolci del suolo natal!

Del Giordano le rive saluta,

di Sionne le torri atterrate.

O mia Patria, sì bella e perduta!

O membranza sì cara e fatal!

Arpa d’or dei fatidici vati,

perché muta dal salice pendi?

Le memorie del petto riaccendi,

ci favella del tempo che fu!

O simile di Solima ai fati,

traggi un suono di crudo lamento;

o t’ispiri il Signore un concento

che ne infonda al patire virtù

che ne infonda al patire virtù

al patire virtù!

Gràcies per la feina que feu i per com la feu.