Tag Archives: mestres

La força dels mestres

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
llegeixo a la Viquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Efecte_Mateu

Efecte Mateu

L’efecte Mateu, que pren el seu nom de l’evangeli segons Mateu (Mt, 25:29), explica per què s’atribueix més prestigi a la col·laboració d’un científic reconegut que a un novell, encara que l’aportació sigui la mateixa. Relaciona la valoració subjectiva i objectiva d’un fenomen i ha estat estès a altres àmbits com l’educatiu, per parlar de la relació amb els alumnes de diferents rendiments: es tracta diferentment els que semblen poder donar pitjor resultat i, en aquest sentit, es relaciona fortament amb l’efecte Pigmalió, ja que tots dos estudien com afecten les expectatives prèvies al rendiment o percepció de l’altre.

i d’aquesta entrada, és clar, me n’he anat a l’efecte Pigmalió: Continue reading

Els bons mestres tenen expectatives per a tots els alumnes

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

“La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis” (Neus Sanmartí).

He d’admetre que en determinats aspectes de la vida he estat de molta sort. Treballar dels setze als vint-i-un anys em va ensenyar moltes coses de la vida “de veritat”, de la que respira al marge de la funció pública. Després vaig poder “triar” en lloc per estudiar magisteri. Vaig triar la que, probablement, ha estat la millor escola de mestres que hi ha hagut a Catalunya d’ençà de la guerra civil: la de “Sant Cugat”, després traslladada a la UAB. Després per a la llicenciatura també vaig tenir sort. Fou un privilegi que em seleccionessin dins dels 100 que vam començar l’aventura de la UOC. Es va haver de crear perquè Madrid, de cap manera, no va voler traspassar la UNED a la Generalitat, vet-ho aquí.

Haver pogut ser alumne de persones de la vàlua professional d’en Quim Franch, del Lluís López del Castillo, d’en David Barba, de l’Anna Teberosky, de la Pilar Benejam, del Climent Giné, de la Isabel Gómez, del Jaume Colomer, de la Lluïsa Jover, de l’Àngels Prat… Haver pogut ser alumne seu és de les coses millors que m’han passat a la vida, sempre ho he pensat. No seria on sóc, ni seria com sóc, si no me’ls “hagués trobat” (Si no els hagués buscat, tampoc).

La Neus Sanmartí també s’ha d’incloure en aquesta llista. Són les persones que van refer l’escola del nostre país. Els hem d’estar agraïts. Aquestes persones van endegar els projectes editorials més innovadors que mai hem tingut: Onda, Teide, Casals, Eumo, Barcanova… No seríem on som si no hagués estat per ells. Encara seríem dins les escoles grises de la Llei Villar.

No fa gaire, en Carles Capdevila, Director emèrit del Diari “ara”, va fer una entrevista extensa a la Neus Sanmartí. M’ha agradat molt llegir-la perquè m’ha refermat el convenciment que tinc que l’escola del país només la poden aixecar els seus mestres, no pas els polítics. Uns mestres entusiastes, ben formats, rigorosos, exigents i alhora propers i afectuosos amb els seus alumnes. Allò que diferencia més els sistemes educatius del món són els seus mestres.

En aquesta entrevista, quan li va preguntar quina diferencia van trobar els seus dos néts seus entre les escoles de Catalunya i les dels EU, quan li va preguntar això, va parlar dels mestres, mireu:

“Una de les coses que em va sorprendre és que els néts només feia tres mesos que hi eren i van dir que els agradava molt més l’escola americana que la catalana, i vaig voler investigar què les diferenciava. Viuen a la zona de Boston, que és una zona educativament important, perquè els Estats Units són molt diversos. Es fan innovacions, i van a una escola pública d’allà.
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis. Són bons motivadors, molt.

Mestres que tota l’estona estan animant, i estimulant. Dolços, i alhora amb la idea que és tan interessant el que diuen i proposen. El que era diferent no eren els continguts ni la idea de treballar per projectes, la diferència eren els mestres i el sistema de seleccionar-los. Allà van per entrevistes del centre que fan al “Council”. En canvi, amb el sistema d’oposicions i llistes saps que han aprovat la carrera però no els has vist en acció”.

Remarca, també, una paradoxa que el Professor Sala Martín va posar de manifest en un dels programes de “l’Economia de colors”: l’escola s’està equivocant molt: fa calcular, memoritzar, processar informació, “pintar sense sortir de la ratlla”, aplicar fórmules, …. Això els robots, les màquines, ho fan molt millor que nosaltres. L’escola hauria de formar els infants i els joves, i permetre’ls experimentar, en allò que, ara per ara, aquests enginys no poden fer: crear, CREAR, IMAGINAR, APRENDRE, FER-SE PREGUNTES, ADAPTAR-SE ALS CANVIS, DESENVOLUPAR EL SENTIT CRÍTIC, TREBALLAR EN GRUP, ARGUMENTAR I CONTRARGUMENTAR…. No hi som aquí, ens falta molt de camí.

rob

Tenim encara molts centres educatius de l’era industrial: alumnes asseguts tot el dia, en fileres, treballant individualment, orientats a la pissarra (PDI), copiant, exercitant. Fent tots la mateixa activitat. Aquesta escola es va crear per respondre a les necessitats de la 2a revolució industrial (fa més de 100 anys). Calia expandir l’ensenyament primari i secundari. Calia una mà d’obra relativament educada per: manipular la maquinària de les plantes industrials, atendre els serveis administratius de les grans empreses i formir les diverses escales de funcionaris públics. Calia que la majoria de gent tingués uns nivells bàsics, unes competències mínimes en llengua i matemàtiques. Era el temps en que l’economia generava feines (i salaris) proporcionals (aproximadament) a l’esforç i coneixements dels diferents nivells educatius. Ara tot això se n’ha anat a norris i, molts, encara no se n’adonen. Aquesta escola no ens serveix

Només els mestres podem fer aquesta escola, aquesta nova escola. Ens toca a nosaltres. No podem negligir aquesta responsabilitat. Hem de donar el tomb a l’escola com ho van fer els meus mestres als anys vuitanta i noranta. És un deure, ras i curt!

Va, ho deixo perquè m’estic “embalant”

A veure si l’entrevista us agrada? M’agradaria pensar que sí, tant com a mi.

Gràcies, un cop més, pel vostre temps.

A disposar!!

http://www.ara.cat/suplements/diumenge/alumnes-aprendre-No-siguis-mestre_0_1518448150.html

Neus Sanmartí: “Si no creus que tots els alumnes poden aprendre, no siguis mestre”

Catedràtica de didàctica de les ciències i doctora en ciències químiques per la UAB
CARLES CAPDEVILA
07/02/2016 00:00

Ets catedràtica emèrita i professora emèrita de didàctica de les ciències. Ets doctora en ciències químiques. I t’has dedicat molt a formar mestres.
I he sigut mestra. He sigut professora de ciències en tres escoles abans d’anar a la universitat. Sóc dels de la primera fornada de la Universitat Autònoma.

Has sigut una bona mestra?
Això ho han de dir els meus alumnes. M’ha agradat molt. Sempre he volgut ser mestra. Abans d’estudiar químiques volia ser mestra. En aquell moment, per ser mestre començaves als 13 anys a estudiar magisteri. Tothom va dir que havia d’estudiar més, i em vaig posar a estudiar químiques, que també m’agrada. Però tenia una cosina que era mestra i volia ser com ella.

Al final ho has anat reconduint. Com t’ho has passat millor a la vida, ensenyant a nens o ensenyant a mestres?
Em costaria de dir-ho. No he deixat mai d’ensenyar a nens. Quan estava a la facultat formant mestres fèiem una didàctica diferent de la d’ara. En comptes de fer classes a la universitat anàvem a una escola. Jo feia de mestra i els meus estudiants, els futurs mestres, estaven amb mi i feien classe amb mi. Discutíem la meva classe i com l’havíem fet. Un dia surt bé i un altre no, i has de discutir per què. I els futurs mestres ho han de tocar. Això de fer classes de com ensenyar ciències amb una pissarra o un powerpoint no m’agrada.

I ara ja no es fa?
Trobo que ara s’ha perdut i és molt complicat. A la universitat, tot s’ha fet molt més complex a nivell burocràtic. Ara és molt difícil que un mestre o professor de secundària pugui ser professor d’universitat. Els que entren a fer classes han de tenir un currículum, haver estat a l’estranger, publicar en revistes, i això només ho fa la gent nova, i sense cobrar o cobrant molt poc. El sistema no afavoreix que mestres molt vàlids passin a ser professors.

Estan ben formats els mestres catalans?
Crecs que les facultats que preparen mestres van enrere i que l’escola va endavant. A un 15% o un 20% de les escoles es fan innovacions, però la formació dels mestres respon a criteris antics, no està en la línia dels que estan innovant a les escoles. Hi ha massa separació.

Per què passa?
Jo que sóc a les dues bandes puc dir que es dóna una bona formació als mestres, però no és la formació que es necessita. Quan un mestre surt de la facultat i arriba a una escola se li demanen coses per les quals no està preparat. El sistema de selecció de professorat no prima gent que tingui experiència, prima més una carrera acadèmica vàlida per fer químiques i no per fer de mestre. I els currículums acadèmics són tancats. Canviar un currículum ha de passar per Madrid, per comissions, que l’aprovin. A més han de ser currículums que serveixin tant per fer de mestre aquí com a Andalusia i a tot arreu, ha de ser molt homologat. Això és molt difícil de canviar. I passa com a les escoles. Canvien les noves. Per què l’Autònoma va ser molt pionera en formació de mestres i molt innovadora en uns certs anys? Perquè va començar de zero, no tenia història, ni rèmores ni res. En un moment en què era possible, als anys de la Transició. Per a una escola que té tota la rèmora i tradició, fer un canvi és molt difícil.

L’escola és conservadora?
Sí. Molt. És l’única professió que els que l‘exerceixen han estat a l’altra banda gairebé 20 anys de la seva vida, com a alumnes. És una professió que tothom pensa que sap fer perquè ja hi ha estat. I pensa que el que a ell li va anar bé és el que avui va bé, i han passat bastants anys. A més a més, li va anar bé a ell, però potser a 20 companys de classe no. Tenim unes rutines interioritzades del que funcionava. Però ara hi ha internet i coses que no hi havia abans.

L’escola actual s’assembla molt a la meva, i en aquests cinquanta anys el món ha canviat molt.
És com la teva i com la de fa 100 anys abans. Quan vas a aquestes visites d’un poblat de l’era industrial i veus l’escola, les taules estan en fila, hi ha la pissarra. Ha canviat el material del que estan fetes les coses, però la distribució és idèntica.
Imagina que ara mateix et faig consellera d’Ensenyament i et dono tots els poders i diners que vulguis. Canviaries molt les escoles?
Sí. Del tot. Primer, l’arquitectura. Les escoles innovadores canvien l’arquitectura, la pintura i la decoració. També l’organització, la distribució de l’alumnat. Això de per edats, per cursos i tan marcats… quan els nanos són tan diversos… El que ha nascut l’1 de gener i el del 31 de desembre van junts, i són coses burocràtiques que no tenen sentit.

I com els organitzaries?
En lloc de nivells, fer grups més amplis, variats: aquí es troben alumnes de primer, segon i tercer; en un altre tema es troben alumnes de la mateixa edat… Una cosa més flexible. Com a la vida, que no et trobes sempre els mateixos a totes hores. Molts nanos es passen 10 anys de la seva vida amb els mateixos companys. N’han de conèixer d’altres i ser capaços de treballar amb companys mes grans, més petits, nois i noies. Això s’ha de practicar, i per ajudar-hi, l’escola ha de trencar els espais.

Que experimentin més. Més activitats i menys transmissió d’apunts.
A mi m’agrada parlar de la diferència entre aprendre informacions i aprendre coneixements. L’escola s’ha dedicat molts anys a transmetre només informacions. Els noms dels ossos, les capitals. Informacions que avui en dia no cal memoritzar perquè tens la memòria externa. Abans tenia sentit, no hi havia internet, ni enciclopèdies a les cases, i si volies anar a algun lloc ho havies de tenir a la memòria. Però ara cap adult fa l’esforç de memoritzar. I, en canvi, als nens els fem memoritzar aquestes coses. És l’objectiu dels exàmens i les proves, i això no té sentit. Però, en canvi, és important ser crític quan trobes una informació, decidir si és vàlid o no i per què. I per fer això necessites coneixement, que és una altra cosa. El coneixement és l’objectiu de l’aprenentatge a l’escola. No s’aprèn llegint a internet. El coneixement l’has de discutir.

Han d’aprendre a aprendre.
Però aprendre a aprendre coses, i aprenent coses potents. A vegades el discurs d’aprendre a aprendre sembla un “Feu el que vulgueu”, i aprens el que ja saps. I l’escola ha de ser un plus. Hi ha persones que tenen la cultura i t’han d’ajudar a entendre-la i fer-te-la teva. L’important és l’experimentació i el test, sí, en sóc molt partidària, però per si sol no.
No ens quedem amb la plastilina, sinó que experimentem amb productes químics.
O fent la plastilina s’han de fer coses que serveixin per explicar moltes coses, per entendre moltes coses del món. És un tipus de coneixement que s’està discutint arreu.

Hem confós innovar a posar pantalles?
La tecnologia és un mitjà. Pots posar-la al servei de sistemes d’aprenentatge tradicionals o innovadors. La tecnologia en si no és innovadora, però la pots fer servir per innovar.

Quina és la missió d’un mestre?
Estirar. No renunciar mai a aconseguir que tots els alumnes aprenguin. Quan es diu que els alumnes de nivell sociocultural tenen pitjors resultats, normalment està relacionat amb el fet que el mestre dóna per descomptat que aquests alumnes no aprendran com d’altres i ja no estiren. Diuen que no val la pena forçar la màquina. El mestre és qui en principi té un coneixement cultural de la societat i ajuda a fer que els aprenents s’apropiïn d’aquest coneixement. No és que ho descobreixin els nanos experimentant, sinó que hi ha d’haver una ajuda, que és parlar, conversar, llegir, experimentar, però el mestre ha d’ajudar que es facin bones preguntes, que posin en dubte el que pensen. El mestre ha de ser exigent amb gràcia.

Exigim poc?
La nostra escola, molt de Catalunya i també d’Espanya, potencia poc els alumnes que poden anar més endavant. El tipus d’ensenyament és per a la mitjania. El grup és un i al final fas classe per als del mig. Els de baix no poden aprendre i els d’excel·lència van sols, i no es fa un treball específic per a ells.

¿I creus que es poden educar alumnes excel·lents en aquest grup o se’ls ha d’apartar?
Ha de ser dins del grup. Ells es beneficien dels altres. Una cosa molt clara d’un alumne excel·lent és que sap explicar als altres el que ell ha entès. Com demostres que saps una cosa? Explicant-la. Això és bo per al grup perquè si no tens algú excel·lent que ho faci no tens ningú que estiri. Que tinguin un mirall de cap on podríem arribar. També cal donar incentius i ajudar els que puguin arribar. Perquè normalment, amb la mitjania que es fa, ells no treballen gaire i ja se’n surten, no estiren. Per això dic que cal estirar per dalt i per baix.

S’ensenyen bé, les ciències?
En general, no. Són ciències d’informació. Noms, noms, noms, dades, noms, i són de llibre. Unes ciències que no s’experimentin no són ciències, són llenguatge. A la vida el que has de fer és argumentar i criticar, i això han d’aprendre.

Qualsevol alumne pot aprendre matemàtiques?
El mínim per anar per la vida el pot aprendre tothom. Si fas bé les matemàtiques, poden agradar a tothom. El problema és si a matemàtiques es fa càlcul, i càlcul sense veure per què es calcula.

Pot ser divertit ensenyar matemàtiques?
Si t’ho planteges diferent, sí. Són importantíssimes, formen part de la cultura de la humanitat. Necessitem les matemàtiques. Però cada vegada en necessitem més que no ensenyem. A calcular i fer divisions de tres xifres no necessitem dedicar-hi tantes hores. En canvi, necessitem aprendre tota l’organització espaial. Com m’organitzo, això són matemàtiques. La geometria es fa fatal. Les tres dimensions de l’espai, l’orientació, són matemàtiques pures. El màxim que estudien de geometria són les fórmules de les àrees i volums. La topologia és matemàtica de l’espai.

Un bon professor de matemàtiques és més important que en sàpiga molt de matemàtiques o que en sàpiga molt d’ensenyar?
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis. Però també crec que sense un bon coneixement no es pot ensenyar. Però no és el coneixement de la universitat, dels llibres. És un coneixement d’unes matemàtiques que tampoc s’aprenen a la universitat.

Com es pot fer millor?
Per començar, posant problemes reals. Que tinguin sentit per als nois i noies d’aquella edat. Que sigui rellevant socialment i ens porti a resoldre alguna cosa. Problemes oberts, complexos, exercicis. I, a partir d’aquí, matematitzar la situació o veure científicament què hi ha. Mira el diari, les matemàtiques són a tot arreu: als gràfics, a les estadístiques, és tot.
Un alumne de lletres pot desfer-se aviat de les matemàtiques. I al revés, els de ciències es poden desfer de la literatura.
És un dels problemes que tenim a magisteri. El tipus d’alumnat que hi arriba és de bona nota, però de lletres. Hi ha poc percentatge de ciències, i això vol dir que han abandonat les matemàtiques a tercer d’ESO. I des de llavors no han vist matemàtiques, ni ciències, ni física.

Com una persona a qui no li agrada una cosa pot fer que li agradi als altres?
Si el mestre hi té passió, hi connectes de seguida.
Recordo una anècdota d’una alumna que a final de curs em va dir: “Ho has intentat, però les ciències no són per a mi”. Però em va reconèixer que havia intentat que li agradés.

Ara es poden especialitzar massa d’hora?
No sóc partidària d’això que es fa que ara a quart d’ESO se separin. Ni la separació a ciències. Amb els currículums anteriors les ciències eren generalitzades. Ara no. Hi ha químiques, físiques i de tot. Amb el nou currículum obert del PP se separen molt, i això no es fa enlloc més del món. Cada vegada es treballa més en currículums integrats, perquè es treballa per projectes. Si jo agafo un problema real no és ni de física, ni de química, ni matemàtiques ni socials. Quan dic matematitzar vull dir analitzar la situació i dividir-la científicament.
¿Ser una bona mestra de didàctica t’ha ajudat a educar els teus fills?
Això ho haurien de dir ells tres. Però crec que m’ha servit.

I als teus 10 néts els ensenyes mates?
A vegades fem això dels deures, que és un altre dels temes polèmics. Estic en contra dels deures actuals que es posen. Ahir un dels néts havia de fer una exposició sobre els minerals i m’ho vaig passar molt bé. Però quan em porten fotocòpies dels llibres, jo aquells exercicis no els faria. No és feina de les famílies. I això fa que les famílies que tenen pares o avis que poden fer classes particulars vagin bé, però no és l’escola. Cada vegada crec més en això d’invertir l’escola. Que les coses que es fan a l’escola s’han de fer a casa: buscar informació, experimentar. I a l’escola fer els deures, com si diguéssim. És discutir-ho i treballar-ho.

Tens quatre nets als Estats Units. Com veus l’escola d’allà?
Una de les coses que em va sorprendre és que els néts només feia tres mesos que hi eren i van dir que els agradava molt més l’escola americana que la catalana, i vaig voler investigar què les diferenciava. Viuen a la zona de Boston, que és una zona educativament important, perquè els Estats Units són molt diversos. Es fan innovacions, i van a una escola pública d’allà.
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis.

Són bons motivadors.
Molt. Mestres que tota l’estona estan animant, i estimulant. Dolços, i alhora amb la idea que és tan interessant el que diuen i proposen. El que era diferent no eren els continguts ni la idea de treballar per projectes, era més els mestres i el sistema de selecció. Allà van per entrevistes del centre que fan al council. En canvi, amb el sistema d’oposicions i llistes saps que han aprovat la carrera però no els has vist en acció.

El mestre ha de comunicar bé.
Per a mi és una condició necessària però no suficient. Un mestre que és bon comunicador però el que diu està ple de disbarats o no és rellevant, tampoc ens interessa.

Allà aprenen millor a exposar en públic.
Això a les escoles innovadores també es comença a fer molt. I els pares és curiós, perquè quan els fas reflexionar hi estan d’acord, però quan a les seves escoles no fan moltes divisions o no porten molts deures, a vegades tenen por. Hi ha una contradicció interna, ens costa canviar coses que quan les reflexionem personalment ens semblen molt absurdes.

Hem de formar aprenents permanents, que sempre hauran d’estudiar.
És la gran diferència. Abans aprenies un ofici. I encara funciona la mateixa mentalitat. Aprenies de l’experiència i no calia estudiar més, calia practicar. Un bon fuster era anar fent de fuster.

¿T’atreviries a dir quines són les competències bàsiques? No les que ens examinem, sinó què ha de saber fer un alumne en sortir.
Ser capaç d’autoavaluar-se. És molt important per a una persona veure si el que aprèn ho fa bé o no, i prendre decisions adequades per veure què ha de fer quan no ho fa bé. És aquesta capacitat d’autoregular-se que té a veure amb el fet de ser autònom. Ser autònom pensant, aprenent. Hauria de ser una competència, i hi he treballat molt. Em sembla un aspecte molt bàsic i no hi treballem prou. Després, el pensament crític. No vol dir dubtar sistemàticament de tot. Vol dir dubtar prenent decisions, sent crític. Tot això són un tipus de competències que requereix temps i molt equip de mestres. A això hi dedicaria temps i hores a l’escola. En canvi, a fer moltes divisions de tres xifres no hi dedicaria tant de temps. I a la idea “què vol dir dividir” sí que hi dedicaria temps. Aquesta és la diferència.

T’has dedicat molt a l’escoltisme.
També ha influït molt la meva vida. Sobretot per fer de mestra. Sempre dic que els que vulguin estudiar magisteri primer han de ser monitors d’esplai, escoltes, i quan ho hagin provat, i vegin que funciona, llavors que es facin mestres. Vaig entrar als 14 o 15 anys a l’escoltisme. En aquell moment em va anar molt bé perquè era un moment que no volia seguir els meus pares en tot, volia autonomia, i el meu pare, que coneixia gent com mossèn Batlle i tots aquells, va dir que per què no m’hi apuntava. I des d’allà vaig anar fent tota l’escala de responsabilitats dins de l’escoltisme. Vaig arribar a comissària general d’escoltes. Nosaltres vam ser els que vam fusionar nois i noies.

Els teus fills hi han anat?
No. On vivíem tampoc hi havia agrupament directe. I, després, la vida que portàvem nosaltres, treballàvem molt, comportava que si feien escoltisme dissabtes i diumenges no podíem estar mai amb ells. Ara tinc tres néts que hi van.

Com et van educar, a tu?
Vaig anar a una escola normal, en aquell moment, de monges. Els meus pares no tenien estudis ni res. I vaig estudiar perquè les monges van dir a la meva família: “Aquesta nena ha d’estudiar”. A químiques, a la meva classe érem vuitanta, vint eren dones, i d’aquestes, vuit eren monges.

I a casa com et van educar? En tens un bon record?
Sí. Sobretot del meu pare. Li encantava escriure. Treballava en un taller de capses de cartró i quan fèiem redaccions a l’escola sempre li agradava fer-ne. Ell me la feia, me la feia llegir, i després l’estripava i me’n feia fer una. I això em va ajudar molt com a estratègia. En el fons necessitem bons models, i ell el que em feia amb aquest interès era ser autodidacta. El seu gran fracàs personal era que els seus pares no l’havien ajudat a estudiar, sinó que als 14 anys a treballar i ja està.

I tu has pogut ser doctora.
Quan vaig ser doctora el meu pare ja era mort, però li vaig dedicar la tesi perquè hauria estat super. Crec que vaig aprendre molt a partir d’ell, però als tretze anys vaig anar a treballar. Estudiava nocturn. Amb el meu pare discutíem perquè per a ells sempre era primer els estudis, segon treballar i tercer el lleure. I jo els deia que estudis, treball i lleure a la vegada.

 

Càsting

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
si hi ha un factor que ens diferencia més del sistema finlandès és el del professorat. Una nota de tall molt alta per entrar-hi. Uns mateixos estudis per als docents de les dues etapes obligatòries. Un sistema d’avaluació docent molt rigorós, i sistèmic. Un compromís molt fort amb el projecte de cada centre. Una selecció acurada en funció del projecte educatiu. Un nivell d’autoexigència i de formació permanent molt elevats. Podria seguir, però no cal…

Des fa molts anys que sóc conscient que la baula, potser, més important de la cadena educativa són els mestres que hi treballen. Tombant pel país he tingut la sort de conèixer centenars de centres educatius de les dues etapes obligatòries. Hi he vist de tot: docents il·lusionats per la seva feina i altament compromesos amb els seus alumnes, però també d’altres que ja fa temps que van “llençar la tovallola”, en tots els sentits, i només esperen que el calendari els digui que no cal que tornin. He conegut centres d’una complexitat extrema, des del punt de vista de les famílies i de l’alumnat; i també centres d’una placidesa gairebé cinematogràfica (És veritat, avui a la nit lliuren els “Òscar”!!). En tots els casos, com us deia, he comprovat com d’important és la feina dels docents, quan desenvolupen un projecte compartit. Ja pot ser complex l’entorn, ja, que quan els docents s’ho proposen “se’n surten”, i amb nota.

El problema, però, és que tot queda en l’àmbit personal, de la decisió particular. El nivell d’exigència, de professionalitat i de compromís amb els alumnes acostuma a ser una decisió “particular”. El sentit d’equip col·legial el tenim poc desenvolupat, i menys encara arrelat, a la majoria d’institucions educatives.

La realitat, però, és molt tossuda i ja fa molts anys que evidencia que els centres que se’n surten són els que tenen un projecte clar, precisat, ajustat als interessos de l’entorn, de les famílies i dels alumnes. Un projecte, a més, amb el què estan altament compromesos els docents que hi treballen. Ens calen centres “amb projecte”. Costa tant trobar-los! Tenim centres que, tot i tenir alumnes molt diferents, intenten fer el mateix i de la mateixa manera; el resultat ja us el podeu imaginar: no se’n surten.

L’autonomia dels centres hauria d’arribar d’una vegada. Cada cop que el Departament d’Ensenyament obre una “petita finestra” per avançar-hi, cada cop, surten els “nostres sindicats” i titllen la mesura de perillosa, sospitosa i, quasi, il·legal. I mira que el nostre Departament hi creu poc en això de l’autonomia dels centres educatius (Tenim un Decret 102/2010 d’autonomia de centres que té la majoria de contingut per desenvolupar).

Bé, doncs, en aquest panorama aquesta setmana vaig rebre una alenada d’aire net, fresc, esperançat i dolçament perfumat.  L’escola “Lluís Castells” del municipi de Ridaura ha decidit fer un “Càsting de mestres” per seleccionar, no us espanteu, només TRES MESTRES!! Ara bé, els seleccionats d’entre les 180 sol·licituds presentades, han d’estar disposats a assumir el compromís d’estar-s’hi un mínim de set anys, estar disposats a rebre formació durant quatre hores setmanals fora del seu horari laboral i a visitar diverses escoles del país i estrangeres durant dos cursos. Al darrere hi ha bons mestres de les Universitats de Vic i de Girona.

Sabeu? Jo, per si de cas, ja m’he ofert per a un possible “Càsting de formadors”. No ho dic en broma, eh? Ho vaig fer en el mateix moment de conèixer la notícia. Arribat el cas, si es fa, ja us diré com m’ha anat.

De moment, però, la il·lusió i les ganes són molt altes perquè, com us he dit, sé per experiència de molts anys que se’n sortiran, segur. Treballar en un centre on els mestres no estan obsedits pel seu horari i per “quadricular” els dels alumnes; treballar en un centre on els mestres estan disposats a fer, pràcticament, les 37,5 dels seu contracte dins de l’escola; treballar aquí ha de ser un luxe.

Des d’aquí la meva enhorabona avançada als 3 seleccionats.

A veure que us sembla tot plegat.

Tant de bo l’exemple s’estengués cada curs a 100 centres educatius, de les dues etapes obligatòries, tant de bo!

http://www.ara.cat/societat/del-que-han-projecte-ja_0_1527447269.html

Càsting de mestres per a una escola rural

Les universitats de Girona i Vic impulsen el procés per a un nou projecte pedagògic de 7 anys que comença a Riudaura
ELISABET ESCRICHE 22/02/2016 00:00

bloc enric pendent>836https://mestresinnovacio.wordpress.com/

Es busquen mestres per a una escola rural. Han d’assumir el compromís d’estar-s’hi un mínim de set anys, estar disposats a rebre formació durant quatre hores setmanals fora del seu horari laboral i a visitar diverses escoles del país i estrangeres durant dos cursos. Aquest és el càsting que han iniciat les universitats de Girona i Vic per desenvolupar un nou projecte pedagògic -que ja ha rebut el vistiplau del departament d’Ensenyament- i que de moment s’iniciarà a l’escola rural Lluís Castells de Riudaura (Garrotxa), que és de titularitat pública.

Fa dos anys que professors de les dues universitats treballen en el projecte que gira entorn de quatre eixos: fer una escola amb nens feliços, savis, sans i democràtics. El 90% del currículum serà “vivencial i experimental”. “No es prepararan els nens per al món que es trobaran sinó per al que és”, puntualitza Jordi Feu, que, conjuntament amb Margarida Falgàs, coordina el projecte. Per aconseguir-ho se substituiran les tradicionals hores de català, matemàtiques o ciències per projectes en què es treballen alhora diverses matèries; cada dues setmanes la jornada escolar es farà fora del centre; s’utilitzarà el cinema de forma regular i s’introduirà la passió per l’escriptura i la lectura. Alhora es treballarà l’expressió oral i un cop a l’any es farà un “viatge de descoberta”. “L’objectiu serà conèixer un entorn o poble durant uns dies”, detalla Feu.

Sobre el paper, el projecte recorda alguns que ja s’estan impulsant des d’altres escoles. El coordinador, però, matisa que la seva particularitat és el diàleg que s’ha aconseguit entre les diferents tradicions d’aprenentatge i de diversos punts del món amb els quatre principis bàsics. Del model finlandès, per exemple, s’incorpora el respecte pel ritme de l’infant a l’aula o l’arquitectura amable que tenen les escoles. De l’educació suïssa, la importància de donar un espai educatiu al pati i a l’hora del menjador: “Hi ha d’haver un ambient tranquil i que s’hi mengi bé”.

El professor 10

En el càsting se seleccionaran tres mestres que s’incorporaran al centre amb els altres tres que ja tenen plaça fixa. L’elecció de l’escola no s’ha fet a l’atzar. El primer contacte es va fer fa un any i mig i l’equip directiu es va mostrar “molt receptiu”. La mateixa resposta van tenir els pares: de les 40 famílies, 37 van aprovar aplicar el projecte. “És petita -té una seixantena d’alumnes-, fa poc que es va construir, té un bon entorn i un ensenyament cíclic: els alumnes de 1r i 2n estudien junts i els de 3r i 4t i els de 5è i 6è, també”, argumenta Feu.

Els set anys o la formació no són les úniques condicions que hauran de complir els mestres escollits. Altres requisits és que siguin funcionaris, relativament joves, que tinguin “fortes conviccions ètiques, democràtiques i socials”, que hagin interioritzat que el seu ofici és un treball “d’acompanyament més que de transmissió” i que prescindeixin dels llibres de text com a “recurs principal del procés d’ensenyament”. La primera fase del càsting -la presentació de candidatures- acabarà el 15 d’abril i abans del mes de setembre es constituirà el claustre. A partir del curs que ve ja s’aniran fent “esquitxos” del projecte a tot el centre i es desplegarà a tots els cursos fins a implantar-lo totalment el curs 2022-23.

Tot i el vistiplau d’Ensenyament, l’administració no té pressupost per ajudar a materialitzar el projecte. Per finançar-lo, doncs, els seus impulsors s’han presentat a diversos a premis i han sol·licitat ajudes a fundacions. “Obrim les portes també a donants, filantrops i fins i tot no descartem un Verkami”, reconeix Feu.

180 sol·licituds

Des que es va donar a conèixer el càsting de mestres a la web (mestresinnovacio.wordpress.com) i a les xarxes socials -Facebook i Twitter- ja han vist la crida més de 10.000 persones i ja s’han rebut 180 sol·licituds. La intenció de les dues universitats és estendre el projecte a altres escoles interessades a fer la seva particular renovació pedagògica.

En els últims anys són molts els centres que han liderat aquesta revolució educativa tot i la imposició de lleis com la Lomce, basades en continguts memorístics, revàlides, l’excés de protagonisme del professor i una estructura organitzada per assignatures, exàmens i llibres de text. Els Jesuïtes, per exemple, han creat una etapa intermèdia entre el cicle de primària i secundària per fer un camí més planer a l’estudiant. A l’institut Baix Camp es fa un seguiment personalitzat dels seus 1.600 alumnes d’ESO, batxillerat i cicles formatius, i a l’escola Sadako l’alumnat busca les respostes a les seves pròpies preguntes.

http://www.ara.cat/societat/del-que-han-projecte-ja_0_1527447269.html

 


 

Millors mestres

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
potser el títol us ha semblat excessiu. Per què? Per què en la majoria de professions i d’arts som capaços d’establir “rànquings” i, en canvi, en el món de l’ensenyament ens fa una certa basarda? Per què tenim aquests prejudicis?

Fa quatre dies milers i milers d’infants i joves “s’han estrenat” a l’escola. Alguns per primer cop, d’altres només estrenaran aula i professorat, que ja és. Tots, grans i petits, hauran entrat dins del bombo d’una rifa: la de tenir la sort de topar amb un bon mestre. Un d’aquells que no podràs oblidar mai a la vida. En teniu vós, d’aquests? Jo no. Sí, ja ho sé que “fa lleig dir-ho i, més encara, escriure-ho”. La meva escola primària (fins els nou anys) i el meu institut de batxiller eren institucions coherents amb una època de grisor absoluta. No recordo ningú. Bé, tampoc és cert del tot: recordo les bufetades, una per una, això sí. Els meus pares no devien comprar bons números en la rifa de mestres per al seu fill. Em consta que, més tard, amb les meves germanes petites la cosa va millorar notablement. No fou fins ben entrats els vint anys que vaig tenir la sort (me la vaig buscar, és clar) d’anar a petar a una Escola de Mestres excepcional. D’allí sí que us podria dir noms, moltíssims: l’Anna Teberosky, en David Barba, el malaurat Quim Franch, en Jaume Colomer, en Lluís López del Castillo, l’Àngels Prat., la Lluïsa Jover… M’aturo per no avorrir-vos.

https://www.pinterest.com/fairyfeet02/

https://www.pinterest.com/fairyfeet02/

Què ho fa que algú sigui més bon mestre no ho sé, no ho he acabat d’escatir del tot. Només tinc intuïcions i força evidències, això sí. Resulta, però, que hi ha persones que sí que ho tenen apamat això de “triar els millors” i fins i tot els donen premis. No sé si coneixíeu el “Global Teacher Prize”. Podríem traduir-ho com “El premi al millor mestre del món”. Enguany li van donar a la Sra. Nancie Atwell, dels Estats Units d’Amèrica del Nord. Va ser al mes de març que va haver d’anar a Dubai a recollir el guardó i el taló d’un milió de dòlars americans.

http://www.ara.cat/societat/Nancie-Atwell-desenvolupen-Cesar-Bona_0_1322867728.html

nancy

 

En aquell moment vaig llegir la notícia al Diari ara. Em va agradar particularment la resposta a una pregunta:

-Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?
-Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. … Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

Pel que sembla, la Sra. Atwell està particularment interessada en que llegeixin els seus alumnes, sobretot els nois. Per aconseguir-ho de ben segur que fa moltes coses. Una, però, de bàsica: diversifica el fons de les lectures a les què tenen accés els alumnes. M’ho heu llegit més d’un cop, però no me’n canso de fer-ho: als nens i als nois no els agraden les mateixes lectures que a les nenes i les noies. És urgent diversificar els fons de les biblioteques escolars i de les biblioteques d’aula. No pot ser que un alumne (noi) finalitzi l’escolaritat obligatòria sense que ningú li hagi donat un cop de mà en descobrir els seus temes preferits i en definir els seus interessos.

Com ho teniu al vostre centre?
Majoria de contes, novel·les juvenils i novel·les?

Cal posar-s’hi perquè cada any “se’n van” del sistema milers de nois als què la lectura no els acompanyarà de per vida.
Una llàstima. Per això calen “Mestres bons”, els millors!!!

Gràcies pel vostre temps, un cop més.

EL MÉTODO DE LOS MEJORES MAESTROS DEL MUNDO

http://www.lavanguardia.com/vida/20150914/54436471424/metodo-mejores-maestros-mundo.html

La norteamericana Nancie Atwell, ganadora del Global Teacher Prize y el aragonés César Bona, único español entre los 50 finalistas, son profesores con sistemas educativos que funcionan

ELAINNE ROS

El lunes, decenas de miles de niños emprenderán el camino de la escuela con un cosquilleo en el estómago. ¿Qué tal será mi maestra (o maestro)? No solamente está en juego el curso. La influencia de un buen enseñante puede ser determinante para su futuro. Alguien que recordará de adulto cómo aquel profesor (o profesora) que le despertó el interés por una materia, que le hizo crecer como persona, que le abrió una ventana al mundo o incluso marcó la senda que tomaría su vida. Y quizá topará con uno de esos docentes excepcionales, que suelen romper los patrones establecidos y poner el alma en su trabajo, como Nancie Atwell, cuyos alumnos leen una media de 40 libros al año, o César Bona, empeñado en estimular creatividad y la implicación social de los estudiantes mediante proyectos innovadores.

El pasado mes de marzo, Atwell ganó el primer Global Teacher Prize, creado por la Varkey Fundation y otorgado por un jurado internacional que selecciona a los mejores –se presentaron unos 5.000 candidatos de 127 nacionalidades distintas– y en el que participan organizaciones como la Fundación Bill y Melinda Gates. Dotado con un millón de dólares (unos 900.000 euros) el galardón, considerado ya el Nobel de la enseñanza, pretende revalorizar una profesión a menudo poco reconocida y mal remunerada. En el emotivo discurso que pronunció durante la entrega del premio, celebrada en Dubái, el expresidente de los Estados Unidos Bill Clinton rindió tributo a “la importancia de enseñar”. “No apreciamos lo bastante el hecho de que cada profesor entregado es suficientemente inteligente como para haber hecho otra cosa en su vida, y casi seguro que estaría mejor pagado”, subrayó antes de confesar: “He sido el segundo presidente norteamericano que viene de un pequeño estado. Eso nunca habría sucedido sin mis profesores. Ellos me explicaron cómo sintetizar, memorizar, tener empatía, pensar y soñar”.

¿Cuál es el secreto de estos superdotados de la enseñanza? En el caso de Atwell, el éxito de su método radica en “dejar que el niño elija los libros, para que los lea y luego escriba bien”. Y por supuesto la pasión y la habilidad para conectar con los estudiantes y guiarles. Docente desde 1973, esta licenciada en Literatura Inglesa en Maine, en la costa Este norteamericana, parte de la base de que la escritura fomenta las cualidades de eficiencia y productividad. Sin embargo, de joven nunca quiso ser profesora. Fue el primer miembro de su familia en ir a la universidad. Y como el protagonista del filme Profesor Holland, interpretado por Harrison Ford, descubrió su vocación una vez metida en un aula con sus alumnos. Para transmitirles su gusto por la lectura, desarrolló un sistema educativo que expone en el libro In the middle, convertido en una referencia para generaciones de maestros anglosajones.

El objetivo final de Atwell y de Bona es el mismo. A juicio de la profesora norteamericana, que ha creado su propia escuela, lo importante es que, a través de la lectura, sus alumnos conviertan en “personas más inteligentes, más felices, más justas y más compasivas”. En su centro, abierto a profesores, “hay tiempo de lectura” dentro del horario lectivo. Nancie precisa que no está destinado a una población privilegiada, puesto que incluye a niños con problemas de aprendizaje, dislexia o TDAH.

LA VANGUARDIA. 14/09/2015

No ho diu qualsevol!

A l’atenció del Director, Directora,

Benvolguda, benvolgut,

no sé si heu tingut mai l’oportunitat d’escoltar la Sra. Pilar Benejam, i menys encara si heu tingut la sort de ser-ne alumne. Jo només em compto entre els primers: els dels “escoltadors”, més o menys habituals. La Sra. Benejam és d’aquelles persones a qui escau, perfectament, allò de “Mestra de mestres”, en el seu cas no és cap exageració. La Pilar, que encara conserva deixos del parlar dolç de ses illes, sempre s’ha caracteritzar per ser un “esperit lliure”. Sempre ha dit el que pensava, sempre, sense importar-li les conseqüències que pogués tenir per la seva carrera professional. Sempre he pensat que no ha ocupat grans càrrecs dins del sistema precisament perquè tothora s’ha mantingut molt “enganxada a terra”: ha dit les coses pel seu nom, també les que no són políticament correctes, i ha gosat parlar de tothom, també dels mestres i dels professors, per bé i per mal.

Dins del nostre gremi, potser ho heu patit i tot, hi ha una tendència molt marcada a manifestar comportaments gremials; tot sovint ens porten problemes. Durant els anys que estar a la Inspecció d’Educació ho vaig comprovar més d’un cop: en avaluar negativament un interí de primer any, un funcionari en pràctiques, o fins i tot a l’hora de proposar l’obertura d’un expedient disciplinari per un comportament tipificat com a falta greu o molt greu, en tots aquest casos, us deia, la immensa majoria dels “companys de claustre” feien pinya al voltant seu i se’n “compadien”: ho explicaven tot, ho perdonaven tot, ho “oblidaven tot”. Mare meva!

Us recomano molt, per tant, que llegiu l’entrevista que li va fer el Sr. Pau Rodríguez del “Diari de l’Educació”. Aquest diari, per si no el coneixeu és del tot recomanable. Una mostra més de bona feina que fan persones del país de manera desinteressada. Si no els coneixeu us recomano que aneu al següent enllaç, s’ho val.

EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
Fundació Periodisme Plural

http://diarieducacio.cat/qui-som/

Dit això, a veure quines respostes de la Sra. Benejam us semblen més suggerents? Diu veritats com a temples, també amb sortides intel·ligents: No li agrada la paraula excel·lència?: No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Pilar Benejam: “El mestre més dolent ha de ser força bo”

Amb la publicació de ‘Quina educació volem?’ Benejam posa ordre al saber acumulat durant una trajectòria dedicada a l’escola i sobretot a la formació dels futurs mestres.
Pau Rodríguez
23.12.2014

http://diarieducacio.cat/pilar-benejam-el-mestre-mes-dolent-ha-de-ser-forca-bo/

Pilar-Benejam.1.-Foto-M.-Assumpta-Sendra-Mestre1

Pilar Benejam. /Foto: Assumpta Sendra

Als seus 77 anys, Pilar Benejam assegura que ja en té prou de cursos i conferències. Que tot el que sap i ha viscut, evidentment relacionat amb el que ella més coneix i aprecia, l’educació i la formació del professorat, ho deixa per escrit a Quina educació volem?, llibre publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En un moment de canvi, Benejam reivindica l’humanisme que ens aferra als valors fonamentals de l’educació i, amb una reconeguda carrera docent a l’esquena, no té por de carregar contra el conformisme i la indiferència a què s’aboca una certa part del col·lectiu de mestres catalans.

Benejam és catedràtica al departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Geògrafa i pedagoga de formació, ha combinat sempre la tasca de formadora de docents a la UAB amb la feina de mestra a escoles com Talitha o Costa i Llobera.

La primera pregunta ja se la fa vostè al llibre. Quina educació volem?

Una educació coherent amb la tradició humanista que se centra en la dignitat de la persona humana. Que garanteixi llibertat, igualtat i participació. Tothom ha de tenir dret a una bona escola, que ensenyi a pensar. Ja ens ho deia Montaigne al segle XVI: l’ensenyament no és omplir un forat sinó encendre un foc. Aquestes són les idees fonamentals.

Sobta que en un moment d’incertesa i canvis, vostè reivindica no tant fer una escola nova, sinó portar a la pràctica els vells ideals.

Hi ha una gran bretxa entre el que se sap i el que es fa. Hi ha escoles i mestres boníssims, però en educació el mestre més dolent ha de ser força bo. I no hem aconseguit un bon sistema educatiu. Hi ha tot un coneixement i experiència de tradició humanista que es creu superada, s’afirma que el que cal és innovar… Jo crec que cal actualitzar la tradició humanista, perquè tot evoluciona, però és que per fer-ho abans cal estudiar-la!

I després portar-la a la pràctica. La relació entre teoria i pràctica, que vostè aborda al llibre, sempre ha estat un repte en l’educació.

Només cal mirar la formació del professorat i la pedagogia a la universitat. Els professors hi entren per mèrits acadèmics. I estic d’acord en que cal investigar, però si et dediques a formar mestres has de ser un professional.

Tenir un peu a l’escola.

Clar. Has d’haver tingut experiència. El coneixement pràctic no es pot obviar. En un estudi professional com és l’educació, a la força s’han de tenir en compte la teoria i la pràctica. Són dos coneixements que es complementen i es necessiten l’un a l’altre.

Vostè assenyala la formació del professorat com un dels dos elements clau per millorar el sistema educatiu. L’altre és l’educació compensatòria.

La intervenció compensatòria en les primeres edats són bàsiques per incidir en l’educació mental, afectiva i relacional de les persones. Hi insisteixen tots els psicòlegs. La ciència ha demostrat que és bàsic, tot i que l’Administració és el primer que menysprea, com el finançament de les escoles bressol. Les disfuncions i mancances s’han d’atacar quan es detecten, immediatament. I se’ls ha de donar suport i acompanyament tan temps com sigui necessari.

Ataquem el fracàs escolar massa tard?

Tots els problemes tenen solució, o si més no marge de millora. Sí que ens hi posem massa tard, com deia s’ha de fer quan abans millor, però també s’ha de dir que les persones es poden educar sempre. A partir de certes edats hi ha dues maneres de fer capgirar els joves: l’afecte i la confiança. Que se sentin apreciats, que se’n surtin en alguna cosa, encara que sigui en futbol… Que agafin confiança, però que no els diguin que són un 3, o un 2… Perquè senten que els diuen inútils.

Els ho diuen cada dos o tres dies, sovint.

Els destrossen l’autoimatge.

Però per tenir una educació compensatòria calen recursos. Vetlladors, personal de suport, ràtios més reduïdes, escoles bressol per a tots…

És el diner més ben gastat. O mestres o presons, què t’estimes més? A veure, què en faràs d’un noi que fracassa als 14 anys? Li queden 80 anys de vida! Com a societat no podem consentir que no es doni a tothom la base per poder viure bé. Perquè després els “fracassats” es defensen amb l’agressivitat o la indiferència.

Vostè sosté que l’afecte i la confiança són els últims salvavides que els queden als alumnes en aquestes situacions. Els mestres de Secundària estan prou preparats per garantir aquest enfocament de la seva educació?

Si ho dius per la formació que han rebut, és evident que no. Sempre s’ha cregut que qui sap, sap ensenyar, i no és així. No només, almenys. El màster de formació del professorat acaba sent un curset d’unes hores a la tarda amb poques pràctiques.

Haurien de rebre més formació docent?

És que un llicenciat en història, després de quatre anys, arriba al màster [que dura un any] i li fan fer més història. Prou! Que faci més pràctiques, més didàctica de la història, i que passi de la teoria a la pràctica i viceversa contínuament.

La formació per a Primària, el Grau en Educació, no són un sinó quatre anys. Però sembla que també insuficients. Per què?

Hi ha hagut molta gent que ha sabut pensar com ha de ser la formació. A Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, França… s’han fet projectes que coincideixen bastant. Per exemple, caldria que els estudiants fessin una formació científica prèvia, que els fes desenvolupar el pensament científic. Un altre dels problemes és que es percep el Magisteri com uns estudis per accedir a una professió que t’eleva un primer graó en l’escala social. I hauria de ser el graó més elevat.

No tenim bons docents perquè la professió no té una bona consideració social. Però com la podem dotar de bona consideració si mai hi entren els millors?

És un peix que es mossega la cua. I ve d’antic. Per què a Finlàndia ho són molt, de considerats? Potser perquè allà als alumnes els fan llegir la Bíblia i interpretar-la des del segle XVI. Aquí no hem tingut cadira i mestre per a tothom fins al 1983.

Un dels plantejaments de millora de la formació del professorat és augmentar l’exigència l’accés a la carrera. La Generalitat incorporarà un examen específic per als aspirants a mestres, que avaluï entre altres capacitats la sensibilitat social o artística.

Sí, i també i sobretot la llengua, escrita i oral. És l’instrument bàsic de l’activitat mental. Si durant la carrera encara hem d’ensenyar a escriure i parlar, malament anem.

En general sortim poc formats en comunicació?

Sí, igual que també ens manca bagatge cultural. Però això ens falta a tots, en aquest país. Un altre cop diria que aquí no s’ha escolaritzat tothom fins el 1983, així que portem un decalatge evident amb altres països. Però per això als mestres els exigiria més. Un examen escrit i oral, per saber com s’expressen, quin grau d’avidesa, d’expressió, de resposta tenen. I la cultura general: quin és l’últim llibre que han llegit? L’últim concert al qual han anat?

De la lectura del llibre se’n desprèn certa crítica al cos de mestres. Destaca que hi ha un col·lectiu de docents molt actiu i innovador, però que no són majoria.

El funcionariat és nefast…

No ho digui gaire alt, que se’ns revolten els mestres!

Jo n’era, de funcionària, eh? Però no en volia ser! Durant anys vam demanar contracte laboral, com a Anglaterra, que et garanteixi una estabilitat però a la vegada que t’obligui a retre compte del que fas, a justificar la teva feina. No pot ser que hi hagi persones que no vulguin fer l’esforç d’ensenyar bé i els haguem de tenir fins els 65 anys. No es pot tolerar.

Al mestre se l’avalua poc?

A nivell d’aula molt poc. Hi ha molta paperassa que s’hauria d’alleugerir, per part dels inspectors. El que haurien de fer és estar a la classe observant una bona temporada.

Molt pocs mestres observen les classes dels seus companys, per exemple.

A la gent no li agrada que li entrin a classe i això és bàsic. Trobo que és positiu. El mestre aprèn molt. Però molts mestres tenen la inseguretat de que no vegin el que fan.

Tornant al llibre. Un dels pilars en què vostè fonamenta l’educació és la igualtat. Abans parlàvem de l’educació compensatòria. Sovint l’escola és igualitària, però el problema ve de fora. Com s’educa davant les desigualtats?

La desigualtat rau en la família en què has nascut. Per això d’entrada cal donar qualitat a l’escola pública. Que tingui les condicions òptimes per a que tothom pugui progressar. Part de la desigualtat no es podrà remeiar des de l’escola, però el mestre pot ajudar a diferenciar entre el que un alumne és i el que un alumne té. El que un té no fa el que un és, i en això el mestre ha de saber donar exemple, que sigui capaç d’apreciar les coses que no valen diners, que vagi vestit manera modesta…

Però com convences un nen que l’important és el que ell és i no el que té?

D’entrada el que deia ara. Que està de moda tal marca? El mestre no la porta. L’escola dóna exemple, valora els pupitres còmodes però no luxosos, les pilotes que no són cares… I revestir això amb un discurs que doni confiança als nens. Un cop un nen em va preguntar: “Per què he d’aprendre geografia si acabaré venent al mercadillo?” En aquesta situació te les has d’empescar per fer-li veure que la geografia és importantíssima per a vendre en un mercadillo. Que si el cotó ve d’Egipte… [riu] És difícil lluitar contra la televisió, per exemple. Però l’escola ha de ser capaç d’obrir una finestra a un tipus de societat igualitària.

Per últim, carrega contra l’entrada dels elements del lliure mercat a l’educació. Per què?

Les idees neoliberals han entrat a totes les capes de la societat, també a l’escola, i pretenen jerarquitzar, seleccionar els millors, els més competitius, els més emprenedors. Jo sóc partidària de preservar a l’escola l’educació general bàsica. La cultura que necessita tot ciutadà d’una democràcia. La gent ha de saber pensar, i després ja emprendrà! No posem l’arada davant els bous. Necessitem formar persones, i no parlar d’excel·lència.

No li agrada la paraula excel·lència!

No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excel·lent, i això no passa mai.

Ni un duro, i tan tranquils!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
que la formació inicial dels mestres i dels professors resulta fonamental per millorar els resultats dels alumnes diria que ningú ho posa en dubte. Em sembla que fou Gregorio Luri que va dir alguna cosa com ara: Cap sistema educatiu pot superar la qualitat dels seus mestres. Pot sonar excessiu però tot sembla indicar que les coses van per aquí.

Per tant, segur que la formació inicial és determinant. Ara bé, també ho és, i molt, la formació permanent. I tot sembla indicar que pot arribar a ser més determinant que la formació inicial.

En una recomanació de l’any 2009 el Consell de la Unió Europea s’hi pot llegir quelcom que, encara avui, resulta d’absoluta vigència a l’hora de reflexionar sobre el procés de la professionalització docent: “és essencial que l’ensenyament inicial del professorat, el suport en l’inici de la seva carrera i l’ensenyament professional continuat es tractin como un tot coherent”. […] No hi ha programa de formació inicial del professorat, per complet que sigui, que pugui capacitar el professorat de totes les competències que necessitaran al llarg de la seva biografia professional. Els professors han de reflexionar sobre les seves pròpies necessitats d’aprenentatge en el context del seu entorn escolar específic i participar en programes de perfeccionament professional continuat degudament adaptats a les seves necessitats concretes i als reptes als quals s’enfronten”. (CONSEJO DE LA UNIÓN EUROPEA: “Conclusiones del Consejo del 26 de noviembre de 2009 sobre el desarrollo profesional de profesores y directores de Escuelas”. Diario Oficial de la Unión Europea, 12/12/2009, p.2-4)

Ho recordeu que anys a el Departament tenia Plans de Formació Permanent de Zona? Ho recordeu que en l’àmbit dels Centres de Recursos Pedagògics hi havia Comissions que determinaven les priorittats formatives de la seva zona i administraven un pressupost anual? Recordeu que les escoles i els instituts podien presentar demandes de formació en centre? Ho recordeu tot això? Doncs tenim persones treballant dins del sistema que, simplement, no ho han vist mai: ja fa més de tres anys que el Departament d’Ensenyament va tancar l’aixeta dels recursos econòmics dedicats al capítol de la formació permanent. Perquè ho va fer? Simplement perquè els va semblar que aquesta partida devia ser “prescindible”, no? Altrament per què ho havien de fer si no?

Bé, doncs, serà bo saber que fa quatre dies els van picar el crostó des de Dubai, mare meva! Resulta que els responsables d’educació de l’OCDE es van trobar en aquesta ciutat i van deixar anar que l’Estat espanyol (amb Catalunya a dins, és clar) és a la cua en inversió en formació dels docents d’escolaritat obligatòria, a la cua del tot. Pel que sembla, els espanyols no s’ho van prendre massa bé i es van molestar i tot.

Llegiu, llegiu, aquesta notícia de fa quatre dies de “El Periodico”, si teniu un parell de minuts.
Potser que tot plegats comencem a rebel·lar-nos, no?
Si no pressiona la pròpia professió qui ho farà?

L’OCDE RETREU A ESPANYA LA NUL·LA INVERSIÓ A FORMAR ELS PROFESSORS

Les retallades de Mas i Rajoy han deixat sense ni cinc les partides de formació pedagògica

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ
DUBAI ENVIADA ESPECIAL

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/locde-retreu-espanya-nulla-inversio-formar-els-professors-4020406

unnamed
El director d’Educació de l’OCDE, Andreas Schleicher, va fer pujar ahir els colors al Govern d’Espanya (i, de passada, als de comunitats autònomes com Catalunya) per l’escassa formació permanent -pràcticament nul·la, en molts casos- que realitzen els seus professors de primària i secundària.
La preparació d’un mestre, segons va subratllar Schleicher, és tan determinant per a l’èxit escolar dels seus alumnes que un dels aspectes que més haurien de mimar les administracions és que aquesta formació no es limiti només a l’etapa universitària, sinó que s’estengui al llarg de la vida del docent mentre aquest exerceixi la professió. I en això, va dir, Espanya està a la cua.

La millor mestra del món!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
suposo que us n’heu assabentat que fa pocs dies es va lliurar, també a Dubai, el que es coneix com el “premi nobel” de l’ensenyament, no? El títol del premi podrà sembla exagerat i, probablement, ho sigui. Nancie Atwell, mestra des del 1973, ha guanyat el Global Teacher Prize. Els diaris, aquest dies enrere n’anaven plens.

http://pbs.twimg.com/

I com que bona part del premi se li atorgat per la seva tasca en la creació de lectors aquest cap de setmana, per exemple, tots els diaris del país portaven un article o altre dedicat a la lectura. Uns articles que m’abstindré de comentar perquè diria coses massa grosses. En general, em va semblar de mal gust que es recordin de la lectura, només, com a conseqüència d’aquest premi. Ara l’aigua ja ha tirat avall i ningú s’interessarà més per la cosa del llegir fins que torni a “tronar” per algun costat. Som on som.

  • Mireu, no us donaré més informació en relació al cas. Probablement ja n’heu llegit alguna notícia. Si no ho heu fet, més avall, us dono l’enllaç i el text de la notícia de l'”ara”.
    He llegit força articles aquest dies sobre aquesta senyora i, en general, m’han agradat. M’ha semblat una dona valenta, molt convençuda del que fa, del com ho fa i del perquè ho fa: només per això ja es mereix el guardó. Aquesta senyora té les idees molt clares en relació a la construcció del lectors; em va agradar, sobretot la resposta a aquesta pregunta:

Pregunta: Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?

Resposta: Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. Els professors haurien de donar als nois llibres que siguin capaços d’estimar. És una de les meves responsabilitats com a mestra de joves de 13 i 14 anys: buscar les històries que a ells els agradaran. Històries de jugadors de futbol o beisbol, de nois que es fiquen en embolics. Si ells estimen una història i s’identifiquen amb els protagonistes, llavors la llegiran. Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

No és que estigui reclamant cap premi però un servidor porta molts i molts anys dient del mateix: Molts dels nois que no llegeixen no ho fan per dues raons, ben simples:

  • Perquè ningú els ha donat un cop de mà per identificar les seves preferències lectores.
  • Perquè a les biblioteques d’aula i de centre no hi ha llibres que els interessin

Doneu un cop d’ull al fons de la vostra biblioteca i veureu que la immensa majoria de llibres són de literatura, sobretot relats (contes i novel·les juvenils). Ei, i no tinc res contra la literatura, Déu me’n guard! Els entesos en biblioteques, els de l’IFLA, fa temps que diuen que una biblioteca hauria de tenir TRES llibres de coneixements per cada llibre d’imaginació. Nosaltres, en general ho tenim al revés, és a dir, els ho posem difícil als nois això del llegir. L’important és que els nois “entrin” a la lectura. Per quina porta, en un principi, és secundari, el que hem d’aconseguir és que “entrin”. Em consta que força instituts d’aquest país estan obtenint resultats molt esperançadors amb les estones de lectura diària, sobretot amb els nois que “no llegien”.

http://www.ara.cat/societat/Nancie-Atwell-desenvolupen-Cesar-Bona_0_1322867728.html

unnamed

Nancie Atwell

SERGI ALTADILL Dubai |18/03/2015

Nancie Atwell, mestra des del 1973, ha guanyat el Global Teacher Prize, considerat el premi Nobel de l’ensenyament. Aquesta nord-americana ha aconseguit amb la seva particular manera d’ensenyar que els nens i nenes llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any. El premi, un milió de dòlars, el destinarà a millorar el seu centre educatiu.

-Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?

Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. Els professors haurien de donar als nois llibres que siguin capaços d’estimar. És una de les meves responsabilitats com a mestra de joves de 13 i 14 anys: buscar les històries que a ells els agradaran. Històries de jugadors de futbol o beisbol, de nois que es fiquen en embolics. Si ells estimen una història i s’identifiquen amb els protagonistes, llavors la llegiran. Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

– Quina és la clau perquè els seus alumnes llegeixin una mitjana de 40 llibres al any?

Avui dia hi ha moltíssims llibres meravellosos pensats per a nens i joves, com a mínim en anglès. Cada any es publiquen als Estats Units llibres increïbles pensats per a ells i això conforma una oferta molt enriquidora. Començar a llegir de petits fa que desenvolupin els hàbits i, quan creixen, acaben estimant tot tipus de llibres.

En els últims anys s’ha focalitzat molt l’educació en la incorporació de la tecnologia, però aquesta no sembla l’aposta de cap dels 10 finalistes al Global Teacher Prize. Com és això?

Alguns estan tractant la tecnologia com si fos una assignatura o una disciplina, però la tecnologia es únicament un mitjà, no una finalitat. La gent està utilitzant algunes eines sense analitzar quin impacte tindran a llarg termini. Algunes tecnologies són perjudicials. Per exemple, els iPads han afectat la manera de llegir i escriure dels nens, els e-books interfereixen a l’hora de dormir, etcètera.

-Els seus alumnes no utilitzen la tecnologia?

Es clar que ho fan. Els meus estudiants no escriurien tant com ho fan si no fos pels ordinadors. Els ordinadors els han convertit en escriptors, perquè poden fer tot el procés amb un simple aparell. Però quan llegeixen un e-book les coses no els queden tant com quan llegeixen un llibre de paper. Necessitem discriminar i no agafar tota la tecnologia que hi ha per col·locar-la a l’aula.

– Quina diferència hi ha entre les seves classes i les dels altres professors?

La diferència entre las meves classes d’anglès i les d’altres als Estats Units és que els meus alumnes trien els llibres que ells volen i desenvolupen les seves pròpies idees a l’hora d’escriure. D’aquesta manera actuen més com els adults.

– Quin creus que és el país que té el millor sistema educatiu?

Crec que només la meva escola de Maine (EUA) [riu]. És el sistema més sa, productiu i innovador que jo conec. Durant més de 25 anys un grup de professors hem estat creant sense parar una manera d’ensenyar perquè els alumnes puguin fer un treball autèntic, desenvolupar habilitats i comprendre per què són importants les diferents assignatures que s’ensenyen a l’escola.

– Què fa en el dia a dia la millor professora del món?

Simplement anar a l’escola. I sóc molt feliç cada cop que entro dins la classe. Això em dóna més plaer que cap altra cosa.

– Quins són els reptes que té un professor avui en dia?

Crec que no hi ha prou diners gastats de manera global en educació i els nens són el nostre recurs més important. Això em preocupa molt, com la quantitat de nens que viuen en la pobresa i que no poden accedir a una bona educació. Aquest és un gran repte. Malgrat això, també penso que hi ha un moviment que busca gairebé desprofessionalitzar l’ensenyament i treure l’autonomia dels professors. Jo crec en la idea d’innovar sense permís. S’ha de deixar que els mestres desenvolupin la seva meravellosa forma creativa d’ensenyar.

Faríem bé de no parlar, fem molt de mal

 

Captura de pantalla 2014-12-04 a les 22.38.19A l’atenció del Director, directora,

Benvolguda, benvolgut,

estàveu en el vostre dret de pensar que se m’havia tragat la terra. No us avorriré amb explicacions que no venen al cas per intentar justificar aquestes “vacances enmig del trimestre”.
Més m’estimo fer com si no hagués passat res i pensar que fou ahir quan vaig penjar el darrer comentari i la darrera recomanació en aquest bloc. No us sembla millor? En tot cas, però, el que si que escau és disculpar-me: ho faig!!

Recordo, molt nítidament, que ja el primer any de treballar m’incomodava molt escoltar col·legues que, a les hores del pati o en hores de “coordinació pedagògica”, compartien informacions de les famílies dels seus alumnes. S’explicaven que “si tal mare m’ha dit”, que “els pares del… s’han separat i, pel que sembla, de mala manera” o, potser “pobra… se n’ha hagut d’anar a viure amb la seva iaia perquè els seus pares…”

Aquesta mena de comportaments sempre m’han semblat una manca de professionalitat enorme. Una manca de deontològica docent absoluta. No conec cap altra professió que, tractant amb persones, comparteixi amb tanta “alegria” informació que hauria de ser confidencial. Aquesta mena de comportaments i de pràctiques comunicatives, a la fi, acaben sempre perjudicant els infants. Els mestres, a partir dels dia que han sabut “allò” se’ls miren “diferent”, us ho ben asseguro. Vet aquí, doncs que molts alumnes, sobretot els que tenen un vida complicada, no tenen dret a la intimitat i del seu patiment se’n fa escarni públic. Sempre em va doldre molt, moltíssim.

La informació de les famílies que arriba a les direccions i als tutors hauria de ser custodiada amb la màxima cura i discreció. De què serveix explicar aquesta mena d’informacions?  N’ estic segur que si les famílies ho sabessin no ens les confiarien, segur que no. Aquestes informacions “només” haurien de servir per millorar la resposta educativa a les necessitats dels alumnes.

Bé, doncs, resulta que per atzar he pogut accedir a una “carta” esplèndida que justifica i explica el perquè de la necessària discreció i custòdia curosa d’aquesta mena d’informacions.

Ben pensat, estaria molt bé imprimir-la en un cos de lletra més gran del normal i penjar-la a la sala de mestres o professors. O potser, millor encara, renviar-la als membres del vostre claustre. Valoreu-ho, per favor.

Gràcies per endavant, en nom d’aquests infants i joves.

 

D’una mestra als pares: sobre AQUELL nen que pega, interromp i influència al vostre nen

Mireu, la Sra. Amy Murray és la Directora d’Educació Infantil a l’Escola Internacional Francesa de Calgary al Canadà. Aquest “post” va aparèixer al seu bloc, és una poderosa carta oberta dirigida als pares sobre AQUELL nen. Aquell del què parlen els altres nens, a casa, el que és violent, diu paraulotes i s’enfada molt a classe. AQUELL que preocupa molt als pares de la classe perquè, potser, un dia farà mal al seu fill i, a saber, si també l’influenciarà negativament. Murray és també cofundadora de Kinderchat (www.kinderchat.net), una comunitat global amb seu a Twitter per a educadors de nens petits.
http://en.wikipedia.org/wiki/Calgary_French_and_International_School
http://www.cfis.com/
L’article fou també publicat al Washington post el dia 14 de novembre.
http://www.washingtonpost.com/blogs/answer-sheet/wp/2014/11/14/teacher-to-parents-about-that-kid-the-one-who-hits-disrupts-and-influences-your-kid/

Benvolguts pares,

Ho sé. Esteu preocupats. Cada dia, el vostre fill arriba amb una història sobre AQUELL nen. El que està sempre colpejant, empenyent, pessigant, molestant, potser fins i tot mossegant a altres nens. El que sempre va de la meva mà a la fila. El que té un lloc especial a la catifa i, de vegades, s’asseu en una cadira en comptes de a terra. El que va haver de deixar de jugar amb blocs perquè els blocs no són per llançar. El que va pujar a la tanca del pati en el moment exacte en què jo li deia que parés. El que va tirar la llet del seu company a terra en una arrencada de ràbia. Expressament. Mentre jo el mirava. I després, quan li vaig demanar que ho netegés, va buidar la capsa de mocadors SENCERA. Expressament. Mentre jo el mirava.
El que va deixar anar la més terrible paraulota a la classe de gimnàstica.

Us preocupa que AQUELL nen influenciï en l’aprenentatge del vostre fill. Us preocupa que absorbeixi molt del meu temps i energia, i que el vostre fill hi surti perdent. Us preocupa que algun dia li faci mal a algú. Us preocupa que aquest “algú” pogués ser el vostre fill. Us preocupa que el vostre fill comenci a utilitzar l’agressió per aconseguir el que vol. Us preocupa que el vostre fill empitjori seus resultats perquè, potser, jo no me n’adoni que li costa subjectar el llapis. Ho sé.

El vostre fill, enguany, en aquesta classe, a la seva edat, no és AQUELL nen. El vostre fill no és perfecte però sol seguir les regles. És capaç de compartir les joguines sense lluitar. No llança mobles. Aixeca la mà per parlar. Treballa quan és l’hora de treballar i juga quan és l’hora de jugar. Es pot confiar en que vagi directament al lavabo i en torni sense enganys. Creu que les pitjors paraulotes són “estúpid” i “ximple”. Ho sé.

Fixeu-vos, em preocupo tot el temps. Sobre TOTS ells. Em preocupo per les dificultats del vostre fill amb el llapis, per com llegeix les lletres l’altre, per la timidesa d’aquesta petitona i perquè n’hi ha un altre que porta sempre la bosseta de l’esmorzar buida. Em preocupa que la jaqueta de l’Antonio no abrigui prou i perquè el pare de Talitha li crida per dibuixar la B del revés. La majoria dels meus desplaçaments en cotxe i del temps que estic a sota la dutxa els dedico a aquestes preocupacions.

Però, ho sé, voleu parlar sobre AQUELL nen. Perquè la B invertida de Talitha no li posarà un ull morat al vostre fill. Mireu, jo també vull parlar d’AQUELL nen, però hi ha moltes coses que no puc explicar.

No puc explicar-vos que el van adoptar en un orfenat als 18 mesos.
No us pot dir que està fent una dieta per descartar al·lèrgies alimentàries i que té gana SEMPRE.
No us puc explicar que els seus pares estan enmig d’un horrible divorci i que està vivint amb la seva àvia.
No puc explicar-vos que es comença a preocupar que l’àvia begui …
No puc explicar-vos que es comença a preocupar que l’àvia begui …
No us puc explicar que la medicació per l’asma l’excita molt.
No puc explicar-vos que la seva mare és monoparental i per això el porta a l’escola quan obrim l’acollida matinal i es queda fins l’acollida de la tarda i després fa un viatge en cotxe, llarg, fins casa seva, una mica més de mitja hora. I per això dorm menys que molts adults.
No puc explicar-vos que ha estat testimoni d’escenes violència domèstica.

D’acord, dieu, enteneu que no puc compartir informació personal o familiar. Només voleu saber què estic FENT al respecte del seu comportament. M’encantaria explicar-vos-ho, però no puc:

No puc explicar-vos que va al logopeda, que li han descobert un retard sever del llenguatge i que els terapeutes pensen que les agressions tenen a veure amb la frustració per no ser capaç de comunicar-se.
No puc explicar-vos que em veig amb els seus pares CADA setmana, i que tots dos habitualment ploren en aquestes reunions.
No puc explicar-vos que el nen i jo tenim un senyal secret amb les mans per dir-me quan necessita asseure’s tot sol una estona.
No puc dir-vos que es passa moltes estones de descans arraulit a la meva falda perquè “em fa sentir millor sentir el teu cor, senyu”.
No puc explicar-vos que he estat rastrejant meticulosament els seus incidents agressius durant 3 mesos, i que s’han reduït de 5 incidents al dia, a 5 per setmana.
No puc explicar-vos que la secretària del col·legi ha acceptat que el porti al seu despatx a “ajudar-la” quan m’adono que necessita un canvi d’escenari.
No puc explicar-vos que m’he posat dreta en una reunió de claustre i que, amb llàgrimes als ulls, he pregat als meus companys que li facin un cop d’ull extra, que li siguin sempre amables i que se sentin frustrats que hagi tornat a punxar a algú, i aquest cop, JUST DAVANT D’UN MESTRE.

L’assumpte és que hi ha tantes coses que no puc explicar sobre AQUELL nen. Ni tan sols tot el que té, i fa, de bo:

No puc explicar-vos que el seu treball a l’aula és regar les plantes i que va plorar amb el cor trencat quan una de les plantes no va sobreviure a les vacances de Nadal.
No puc explicar-vos que acomiada la seva germaneta amb un petó cada matí, i li murmura a cau d’orella “ets la llum de la meva vida”, abans que la mare s’allunyi amb el cotxet.
No puc explicar-vos que sap més sobre tempestes que molts meteoròlegs.
No puc explicar-vos que sovint s’ofereix per fer punxa als llapis durant l’esbarjo.
No puc explicar-vos que rebrega a abraçades la seva millor amiga a l’hora del pati.
No puc explicar-vos que, quan algun company plora, creua l’aula per anar a buscar el seu conte favorit des del racó de la biblioteca.
L’assumpte és, estimats pares, que només puc parlar-vos del VOSTRE fill. Així, el que us puc dir és això: si mai, en qualsevol moment, el VOSTRE fill esdevé AQUELL nen …
No compartiré els vostres assumptes personals amb altres pares de la classe:
Em comunicaré amb vosaltres sovint, i amb amabilitat.
M’asseguraré que hi hagi mocadors prop a les nostres reunions, i si em deixeu, us agafaré la mà mentre ploreu.
M’asseguraré que el vostre fill i la vostra família rebin els serveis especialitzats de més qualitat, i cooperaré amb aquests professionals tant com pugui.
M’asseguraré que el vostre fill rebi estimació i carícies extres quan més ho necessiti.
Seré la veu del vostre fill dins la comunitat escolar.
Seguiré, passi el que passi, buscant i descobrint, totes les coses bones, sorprenents, especials i meravelloses del vostre fill.
Us recordaré a ell i a VOSALTRES les moltes coses bones sorprenents especials meravelloses, que fa, una i altra vegada.
I quan un altre pare s’acosti, amb queixes sobre VOSTRE fill …
Li explicaré això, una i altra vegada.

Amb molt d’afecte,

La mestra.

L’Informe Talis

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

Espero que hàgiu pogut fer vacances de veritat, de les de no fer gran cosa i deixar passar el temps, com us deia a la darrera entrada del curs passat. Voldria pensar que aquest temps us ha servit per reparar tot allò que us grinyolava, sincerament.

L’estiu de 2014, però, ja és història, s’ha esfumat. Molts dels vostres col·legues ja han tornat a la feina, potser vós i tot. A finals de juliol els equips directius, en general, van haver de desenvolupar una tasca feixuga i recurrent: fer els nous horaris i decidir els millors professionals per assumir les tutories dels diversos grups d’alumnes. A massa centres aquesta complexitat es veu incrementada pel fet que bona part de la plantilla encara “no s’ha presentat” i no apareixerà fins el primer dia de setembre, dilluns vinent. Qui vindrà? Tindrà experiència? Sabrà treballar en grup? S’integrarà fàcilment a aquell cicle i a aquell departament? Sabrà treballar per projectes? Podrà fer front al grup que se li ha assignat com a tutor?…

No anem bé, no anem gens bé. Cada any la mateixa cançó: la improvisació i la del “Déu hi faci més que nosaltres”. Mare meva! Com pot ser que encara anem així, no? No ho hauríem de donar per bo, ni per normal: en aquestes condicions no és possible planificar degudament una cosa tan complexa com el curs escolar d’un centre educatiu. Algú s’hauria de plantar!!

Suposo que sabeu que l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, l’OCDE, és la institució que financia els estudis PISA. Uns estudis que molta gent redueix a quatre gràfiques que apareixen en els diversos mitjans de comunicació quan és fan públics els resultats de les diverses edicions. És una llàstima, PISA, els informes PISA ocupen, darrerament, l’equivalent a set volums de 500 pàgines cadascun. Us imagineu la quantitat d’informació que contenen? La quantitat de dades que es creuen? La quantitat d’evidències que queden silenciades?

L’OCDE, però, no és limita a avaluar alumnes d’educació secundària i d’educació primària (PISA i PIRLS), aquesta institució des de fa una colla d’anys que financia, també, un macro estudi dedicat a la funció docent, l’informe TALIS. No se’ls escapa que la majoria de països que obtenen bons resultats tenen un cos docent ben format, degudament supervisat i, molt important, que està avesat a treballar en equip per un projecte comú. L’informe TALIS 2013 s’ha fet sobre 10.000 docents i directors de més de 6.500 escoles de 34 països durant el 2013.

Imatge http://www.rocnee.eu/Images/talis.JPG

Imatge http://www.rocnee.eu/Images/talis.JPG

A l’informe TALIS 2008, per exemple, s’hi recollia una dada que em va fer venir fred: l’estat espanyol és dels llocs del món en què “fer classe” consisteix, majoritàriament, en un docent que explica i uns alumnes que callen i l’ escolten (o no!). Diria que encara hi som aquí. Al vostre centre, com es fa classe? Visiteu, observeu, el vostre professorat mentre ho fa? El Decret 155/2010 que regula la funció directiva dels centres educatius no universitaris ho precisa clarament: els directors poden, i han, d’observar i valorar l’exercici de la docència dels mestres i professors del seu centre. Ho feu? Sovint? I què en feu de les observacions?

A TALIS 2013 tampoc no quedem “guapets”: els mestres de l’estat espanyol, de primària, estan en l’última posició pel que fa al treball en equip: cadascú va a la seva, vaja! Que ho preguntin al vostre Cap d’Estudis, no? Per això ens resulta tan i tan complicat fer “línies d’escola” que permetin assegurar la coherència pedagògica de tot el centre, amb independència de l’especialitat del docent. També resulta alarmant una altra dada que s’hi recull: un 87% d’aquests docents mai han observat els seus col·legues fent classes ni els han proporcionat suggeriments o valorat la tasca que fan, mentre que la mitjana de l’informe TALIS és d’un 45%; una veritable llàstima ja que de les coses que ajuden més a formar bons mestres i a millorar la qualitat de la docència és l’observació col·legiada de les pràctiques d’aula. Si us interessa fullejar-lo:

http://www.mecd.gob.es/inee/Ultimos_informes/TALIS-2013.html

Em sap greu començar fort, creieu-me, però penso que hem de ser molt conscients del terreny que trepitgem i no pensar-nos que “només ens passa a nosaltres”. A veure que us sembla l’article que va publicar el diari ARA a finals de juny, ja m’ho direu.

Celebro retrobar-vos!!

Gràcies, de veritat, per ser-hi!!

ARA DIARI. 26/06/2014

SUSPENS EN FORMACIÓ I SUPERVISIÓ DEL PROFESSORAT

Un 87% dels docents mai han observat la classe d’un col·lega, segons un informe de l’OCDE
MARIONA FERRER I FORNELLS

L’Estat té grans deures pendents en matèria educativa i la llei Wert no sembla que vagi encaminada a resoldre’ls. Ho assenyalen els mals resultats de l’informe PISA difós el desembre de l’any passat i també els deures pendents de l’últim estudi TALIS sobre docència. Aquest informe de l’OCDE presentat ahir de forma simultània a Madrid i a Tòquio conclou que Espanya suspèn tant en formació com en supervisió del professorat. En l’enquesta, que s’ha fet a més de 10.000 docents i directors de més de 6.500 escoles de 34 països durant el 2013, els mestres espanyols de primària estan en l’última posició pel que fa al treball en equip. De fet, un 87% d’aquests docents mai han observat els seus col·legues fent classes ni els han proporcionat suggeriments o valorat la tasca que fan, mentre que la mitjana de l’informe TALIS és d’un 45%.

Cal que les escoles espanyoles aprenguin a treballar en equip, com també a enfortir l’avaluació de les pràctiques docents i introduir una formació més pròxima a les necessitats reals dels professors, a més d’enfortir el paper dels directors‖, deia ahir a l’ARA Beatriz Pont, analista sènior de l’OCDE. Repassem a continuació els aspectes clau d’un informe que es fa cada cinc anys i que aquest any creuarà per primer cop dades amb el PISA. L’objectiu? Poder entendre els vincles entre problemes d’alumnes i professors. Falta de treball en equip El bon rendiment gairebé mai es reconeix, es valora o es recompensa ―L’ús de mecanisme formals d’apreciació i avaluació són poc freqüents a Espanya‖, conclou l’informe. Només un terç (32%) dels docents han estat avaluats al centre on treballen, i menys de la meitat (43%) reben feedback un cop un altre professor els observa a l’aula.

Tot i això, la majoria quan treballen colze a colze amb un altre docent se senten més eficients‖, va precisar ahir Luis Sanz, analista de l’Institut Nacional d’Avaluació Estadística. A part, el bon rendiment rarament es reconeix, es valora o es recompensa. Un de cada cinc professors (18%) creu que els docents amb més bons resultats són els que reben més reconeixement, només per darrere de França, Noruega i Bèlgica. Obstacles a la formació El 61% dels professors creuen que no s‟ofereixen cursos interessants Quatre de cada cinc mestres consideren que no se’ls dóna prou facilitats o incentius per participar en activitats de formació -TALIS ho anomena desenvolupament professional.

Cal fer-ho fora d’hores lectives i segurament no els servirà de res de cara a millorar la seva posició, consideren. I si volguessin, un 61% opinen que no s’ofereix una formació rellevant, mentre que la mitjana a tots els països és d’un 39%. Però l’interès hi és. Menys professors participen en cursos però sí que ho fan durant més hores de mitjana. Directors desbordats Només un de cada deu treballa a temps complet sense fer classes Per Beatriz Pont, la clau per canviar la tendència a Espanya són els directors de centres. Són els que haurien d’impulsar el treball en conjunt i també fomentar la formació. Però Espanya està en una posició difícil: si a la resta del món un 62% dels directors no fan classes, a Espanya només són un 8%. I, a part de fer classes, es passen el dia amb tasques administratives, en lloc de dedicar-se a una millora pedagògica. A més, un 40% no tenen formació en eines per al lideratge, només per darrere de Polònia, Sèrbia i Croàcia. El plus del comportament Els professors es passen un 15% del temps de classe posant ordre La satisfacció a la feina no depèn del nombre d’alumnes per aula, sinó del comportament de l’alumne. De fet, a Espanya, curiosament, un professor que té entre 31 i 35 alumnes per classe està més satisfet que un que en té menys de 15. Una de les principals preocupacions del directors és trobar docents que sàpiguen tractar amb problemes de comportament. La professió envelleix Després d‟Itàlia i Portugal, és on treballen menys menors de 30 anys Que no s’hagin convocat oposicions els últims anys ha fet que envelleixi el professorat a Espanya, on la franja dels 50 als 59 anys és una de les més àmplies. Als joves els toca treballar en escoles més conflictives. Tot i això, el 95% dels mestres estan molt satisfets amb la seva feina, per sobre de la mitjana, del 91%.

Vinga doncs, posem-nos-hi

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

oi que no porteu a reparar el vostre vehicle a qualsevol lloc? Oi que no feu venir a qualsevol lampista a casa vostra a reparar una fuita d’aigua? Oi que no aneu al primer concert de música clàssica que us trobeu pel carrer?  Oi que no us compreu el primer llibre que us trobeu en entrar a una llibreria? No, no ho ho feu. De fet, molt poca gent ho fa, em sembla. Per què? doncs perquè, en la mesura de les nostres possibilitats i coneixements, sempre preferim posar-nos en “bones mans”, sempre fem cas a persones més enteses o de la nostra confiança, vet-ho aquí.
De ben segur que sabeu que la LOE portava una disposició addicional que va suposar organitzar una mena de “barra lliure” de quatre anys que va permetre a més de 60.000 persones accedir a la funció docent quan, probablement, més de la meitat, mai s’havien plantejat de fer-ho. Exercint d’inspector d’educació vaig haver de valorar més d’una dotzena de persones que, ja de grans, havien decidit deixar un lloc de treball en una altra unitat de l’administració i aprofitar l’oferta i les rebaixes que els oferia l’administració educativa. Del resultat d’aquestes avaluacions, lògicament, no us en parlaré, forma part del secret professional. El que sí que us puc dir, però, és que el percentatge de mestres i professors “suspesos”, en el conjunt dels avaluats al país, va ser insignificant. Per què? Doncs, probablement perquè tres peces clau van fallar: les direccions dels centres, sento dir-vos-ho, els tutors que aquestes direccions els van assignar i, també i sobretot, la inspecció d’educació en el seu conjunt. No es va ser prou valent i ara tenim el problema dins de casa, i per anys! Malauradament és allò que diu el professor Luri: “La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar mai la dels seus mestres i professors”, també vet-ho aquí.

Per tot això, sentir que la nostra Consellera i el ministre espanyol del ram, plantegin ara  tímides mesures per apujar el llistó (allò de les notes en matemàtiques, llengua o llengua estrangera) m’entristeix més que altra cosa. El veritable problema d’aquest país, en l’àmbit educatiu, se situa en la formació inicial dels seus docents. El grau de mestre hauria de millorar en el seu conjunt, no és ara el moment de detallar-vos-ho, i els graus de les especialitat de secundària haurien de permetre itineraris formatius diferenciats per aquelles persones que, a segon, tinguin clar que es voldran dedicar a la docència. Només així podem millorar, de veritat.
Altrament, tot plegat, més pedaços a un sistema que aviat entrarà a la UVI, diria.
Us sembla un disbarat el que he dit?
Gràcies!!

EL PERIODICO.

20.02.12

L’OCDE RECEPTA SELECCIONAR ELS ESTUDIANTS MILLORS PER SER PROFESSORS

Els països que aconsegueixen els millors resultats dels seus alumnes entre els 6 i els 15 anys són els que millor retribueixen els seus professors i, a més, recluten per a aquesta professió els millors estudiants i donen als professors un elevat estatus social, va destacar ahir l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) en un informe fet a partir de dades de l’última avaluació Pisa. L’estudi posa com a exemple Finlàndia i Corea del Sud, líders en l’examen més important de l’educació mundial, que l’organisme fa cada tres anys. L’advertència es produeix en un moment en què tant el nou ministre d’Educació, José Ignacio Wert, com la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, plantegen fer una reforma de la formació del professorat per millorar el seu nivell i qualitat, així com establir una carrera docent que reconegui els professionals com a autoritat pública.
A Finlàndia es fan proves de selecció als alumnes que volen iniciar la carrera universitària per ser professors i els que la comencen es troben entre el 10% dels millors estudiants de l’institut, i a Corea del Sud, entre el 5%. Les proves a Finlàndia per iniciar aquesta carrera mesuren la competència lectora i matemàtica, però també la capacitat com a comunicador o la motivació per convertir-se en docent. A Espanya no existeixen aquestes proves ni s’exigeix una nota alta per iniciar els estudis docents, i segueix sent prioritari el clàssic model d’oposició memorística sobre els continguts d’una matèria per seleccionar el professorat funcionari.
L’anàlisi de l’OCDE també apunta que els països que més inverteixen en educació no són necessàriament els que obtenen un rendiment millor dels seus estudiants. «Els diners sols no poden comprar un bon sistema educatiu», destaca l’informe, alhora que adverteix que els països que van obtenir millors resultats el 2009 són aquells que creuen que «tots els nens poden tenir èxit al col·legi». «Un cop superat el llindar dels 26.710 euros per estudiant [entre els 6 i els 15 anys], la despesa no està relacionada amb el resultat», va assenyalar l’OCDE. La inversió a Espanya, els resultats de la qual van estar per sobre de la mitjana, va ser de 56.570 euros, a l’altura del Japó i Itàlia.