Amb els peus a terra

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

oi que no porteu a reparar el vostre vehicle a qualsevol lloc? Oi que no feu venir a qualsevol lampista a casa vostra a reparar una fuita d’aigua? Oi que no aneu al primer concert de música clàssica que us trobeu pel carrer?  Oi que no us compreu el primer llibre que us trobeu en entrar a una llibreria? No, no ho ho feu. De fet, molt poca gent ho fa, em sembla. Per què? doncs perquè, en la mesura de les nostres possibilitats i coneixements, sempre preferim posar-nos en “bones mans”, sempre fem cas a persones més enteses o de la nostra confiança, vet-ho aquí.
De ben segur que sabeu que la LOE portava una disposició addicional que va suposar organitzar una mena de “barra lliure” de quatre anys que va permetre a més de 60.000 persones accedir a la funció docent quan, probablement, més de la meitat, mai s’havien plantejat de fer-ho. Exercint d’inspector d’educació vaig haver de valorar més d’una dotzena de persones que, ja de grans, havien decidit deixar un lloc de treball en una altra unitat de l’administració i aprofitar l’oferta i les rebaixes que els oferia l’administració educativa. Del resultat d’aquestes avaluacions, lògicament, no us en parlaré, forma part del secret professional. El que sí que us puc dir, però, és que el percentatge de mestres i professors “suspesos”, en el conjunt dels avaluats al país, va ser insignificant. Per què? Doncs, probablement perquè tres peces clau van fallar: les direccions dels centres, sento dir-vos-ho, els tutors que aquestes direccions els van assignar i, també i sobretot, la inspecció d’educació en el seu conjunt. No es va ser prou valent i ara tenim el problema dins de casa, i per anys! Malauradament és allò que diu el professor Luri: “La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar mai la dels seus mestres i professors”, també vet-ho aquí.

Per tot això, sentir que la nostra Consellera i el ministre espanyol del ram, plantegin ara  tímides mesures per apujar el llistó (allò de les notes en matemàtiques, llengua o llengua estrangera) m’entristeix més que altra cosa. El veritable problema d’aquest país, en l’àmbit educatiu, se situa en la formació inicial dels seus docents. El grau de mestre hauria de millorar en el seu conjunt, no és ara el moment de detallar-vos-ho, i els graus de les especialitat de secundària haurien de permetre itineraris formatius diferenciats per aquelles persones que, a segon, tinguin clar que es voldran dedicar a la docència. Només així podem millorar, de veritat.
Altrament, tot plegat, més pedaços a un sistema que aviat entrarà a la UVI, diria.
Us sembla un disbarat el que he dit?
Gràcies!!

EL PERIODICO.

20.02.12

L’OCDE RECEPTA SELECCIONAR ELS ESTUDIANTS MILLORS PER SER PROFESSORS

Els països que aconsegueixen els millors resultats dels seus alumnes entre els 6 i els 15 anys són els que millor retribueixen els seus professors i, a més, recluten per a aquesta professió els millors estudiants i donen als professors un elevat estatus social, va destacar ahir l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) en un informe fet a partir de dades de l’última avaluació Pisa. L’estudi posa com a exemple Finlàndia i Corea del Sud, líders en l’examen més important de l’educació mundial, que l’organisme fa cada tres anys. L’advertència es produeix en un moment en què tant el nou ministre d’Educació, José Ignacio Wert, com la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, plantegen fer una reforma de la formació del professorat per millorar el seu nivell i qualitat, així com establir una carrera docent que reconegui els professionals com a autoritat pública.
A Finlàndia es fan proves de selecció als alumnes que volen iniciar la carrera universitària per ser professors i els que la comencen es troben entre el 10% dels millors estudiants de l’institut, i a Corea del Sud, entre el 5%. Les proves a Finlàndia per iniciar aquesta carrera mesuren la competència lectora i matemàtica, però també la capacitat com a comunicador o la motivació per convertir-se en docent. A Espanya no existeixen aquestes proves ni s’exigeix una nota alta per iniciar els estudis docents, i segueix sent prioritari el clàssic model d’oposició memorística sobre els continguts d’una matèria per seleccionar el professorat funcionari.
L’anàlisi de l’OCDE també apunta que els països que més inverteixen en educació no són necessàriament els que obtenen un rendiment millor dels seus estudiants. «Els diners sols no poden comprar un bon sistema educatiu», destaca l’informe, alhora que adverteix que els països que van obtenir millors resultats el 2009 són aquells que creuen que «tots els nens poden tenir èxit al col·legi». «Un cop superat el llindar dels 26.710 euros per estudiant [entre els 6 i els 15 anys], la despesa no està relacionada amb el resultat», va assenyalar l’OCDE. La inversió a Espanya, els resultats de la qual van estar per sobre de la mitjana, va ser de 56.570 euros, a l’altura del Japó i Itàlia.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

potser us haureu adonat que m’he estat de dir ni piu al llarg de l’emissió dels diversos capítols de la sèrie “Mestres” a TV3. Ho he fet a consciència. Ara sí, però, que en diré un parell de coses.

M’agradaria pensar que estareu d’acord amb mi que la Televisió de Catalunya ha fet un bon treball amb el programa “Mestres”. Una feina ben feta, com tants altres cops, per altra banda: 30 minuts, banda ampla, àgora, mil·lènium…Però tot sembla indicar que, com a tot a la vida, també hi ha detractors que sostenen que el fet que es presentin mestres que estimen la seva feina, que gaudeixen ensenyant i que aprenen amb els seus alumnes, això, no ha “arribat” a tothom; i que, també, s’ha fet una visió dels contextos escolars esbiaixada i incompleta. Sembla ser que hi ha “mestres” (i ho escric entre cometes) que haurien preferit posar una càmera oculta i mostrar a l’espectador la cara més estressant de la professió i els contextos escolars més complexos, una “real movie” vaja. Què n’hauríem tret si l’enfocament hagués estat aquest? Alguna cosa de bo? Ho dubto.

Potser només és la meva opinió: si els mateixos mestres no ens creiem la nostra feina, si no ens l’estimem, si no la respectem, què esperem que facin els altres? Creieu fermament que causaria algun efecte positiu envers els alumnes i les famílies un reportatge on es veiessin alumnes i mestres en compromeses situacions d’indisciplina, per exemple? O bé, juntes d’avaluació on es posen damunt la taula fets i valoracions que potser no caldria? Creieu que, en moments com els que ens ha tocat viure, ajudaria de res escoltar un mestre que en expliqués COM li costa fer la seva feina per culpa de naps i cols? Com ho veieu? On us situeu?

Personalment, m’adhereixo al grup de persones que valora més el “got ple” que no pas “el buit”, i , en conseqüència, vull donat la més sincera enhorabona a la nostra televisió tant per l’enfocament com per la producció que ha donat al programa. El que he dit al començament, m’agradaria pensar que coincidim. O no? a saber!

I suposo que ja sabeu que podeu veure els programes emesos a http://www.tv3.cat/mestres

Mestres i mons a l’aula

31/03/2012

JOSEP GIFREU

Els nostres mestres són els principals forjadors del nou país que creix i per això mereixen la màxima consideració de la societat catalana
En la nostra memòria del pas per l’escola tots tenim la imatge d’un mestre o d’una mestra ideal. L’experiència personal de l’aprenentatge del món a les aules és única i ens ha fet com som. La figura del mestre, de la mestra, sobretot de la primera infància, la més decisiva segons Piaget, es projecta molt enllà en el camí de la vida. Tots som ex alumnes i pares o avis o germans d’alumnes. Tots tenim opinió sobre l’escola i els mestres. Perquè els mestres són dels pocs professionals amb qui compartim sentiments molt pròxims.
Aquestes reflexions vénen motivades per la docusèrie de TV3 Mestres, a punt d’acabar l’emissió dels seus deu capítols. Quin judici mereix en termes generals aquesta aposta de TV3 per dur a la pantalla les cares d’una professió tan estimada, tan polièdrica i carregada amb responsabilitats desmesurades? La resposta ha de ser forçosament matisada en molts aspectes.
El primer que posaria en relleu és l’encert de la direcció de TV3 de situar la professió dels mestres en la mirada del gran públic en prime time per assegurar-ne audiències molt àmplies (el primer capítol superà els 600.000 teleespectadors). Interessar la societat catalana en el dia a dia de les activitats a les aules i suscitar corrents de simpatia i de comprensió per la labor dels educadors, sovint massa callada, era el gran objectiu de Mestres. I crec que ho ha aconseguit. TV3 ens té acostumats a oferir productes de qualitat, innovadors i populars, com correspon a un servei públic. En moments de dubtes sobre les garanties de qualitat del servei públic, sigui a l’escola sigui a la televisió, cal insistir-hi. Una televisió privada hauria programat Mestres?
L’altre mèrit indiscutible de la docusèrie és el debat suscitat en la societat catalana sobre com representar l’escola. La tria del format i de l’orientació general del programa per part del departament de Nous Formats de TV3 és una opció òbviament discutible. D’entrada, la intenció prevalent dels responsables de l’equip, Miquel Garcia i Fúlvia Nicolàs, no enganyava ningú: l’interès es volia centrar en les “bones pràctiques” dels mestres i professors d’educació infantil, primària i secundària. Un enfocament discutible i discutit. Però també comprensible, si es té en compte que el mateix canal disposa d’altres espais per debatre (Banda ampla, Àgora…) o documentar (30 minuts, Sense ficció,..) temes educatius més a fons.
Lògicament, la tria del “bon mestre” com a figura omnipresent a la sèrie documental (a partir d’una seixantena d’entrevistes), amb els corresponents “bons alumnes” parlant a càmera, ha deixat de banda la cara fosca i més problemàtica del complex paisatge de l’ensenyament a Catalunya. D’això es queixen molts professionals (vegeu per exemple els blocs de Fem escola): una mestra aconsellava de gravar amb càmera oculta les vivències de situacions altament conflictives a moltes aules! Cert que ni les condicions de treball o de perspectives laborals de molts professors ni, sobretot, les condicions de vida de molts alumnes en les cada dia més àmplies bosses de pobresa, no han estat objecte del programa. Cal dir, però, que tampoc hi foren ignorades.
Com a mostra, el penúltim programa emès dimarts sobre les aules d’acollida dels nouvinguts. En un àmbit de problemes tan emblemàtic dels nous temps d’interculturalitat i de precarietat, Mestres ens oferia un repertori de propostes imaginatives per acollir a Catalunya els nous catalans: des del projecte de documentar la vida d’alguns nouvinguts (institut La Garrotxa d’Olot) al taller de ràdio per a un programa conjunt en català (Barres i Ones de Badalona).
L’evidència que el programa de TV3 i l’experiència general confirmen és que els nostres mestres són els principals forjadors del nou país que creix i per això mereixen la màxima consideració de la societat catalana.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/523698.html

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

se’n parlarà, i de valent. Han obert la caixa dels trons. Al País Valencià volen tenir al professorat, a tot, actiu tot el mes de juliol. De fet, com sabeu, aquesta opció és totalment legítima. Els docents, com qualsevol altre col·lectiu de treballadors públics, només té, de fet, un mes de vacances, l’agost. El juliol, estrictament i legalment parlant, estem a “disposició de l’administració”. I aquesta, si ho considera, té tot el dret del món de disposar-ne per fer el que estimi més oportú. Passa, però, que amb això del mes de juliol, amb el pas del temps, sembla com si hagués de ser, també, un mes més de vacances.

Se’n parlarà, segur, i molt. Se’n diran tota mena de coses, algunes carregades de vehemència, veureu. És cert que força mestres i professors, però no pas tots, aprofiten el mes de juliol per formar-se. Això no ho posa ningú en dubte. ara bé, d’aquí a dir que, amb caràcter general, aquesta és una realitat que afecta a tot el col·lectiu, n’hi ha un bocí. Penso que si aquesta mesura es fes amb seny, podria resultar d’allò més interessant pel sistema i, sobretot, pels alumnes. Per exemple, organitzar durant tot el mes unes sessions de formació dedicades a l’aprenentatge inicial de la lectura i l’escriptura podria compensar en part el gran dèficit que tenim en aquesta didàctica ara mateix a la majoria de centres, per molt que no es vulgui reconèixer.

En tot cas, els valencians, han encès la metxa en una setmana en què el foc i els ninots en són els protagonistes. A veure com peta la traca perquè, segur, que tard o d’hora ens arribarà a casa nostra amb més o menys soroll. De moment tenim l’olor de pólvora que, a mi, m’agrada i molt, des petit.

I a vós?
Gràcies.

LA VANGUARDIA.

18.03.12

VALÈNCIA VOL QUE ELS PROFESSORS NOMÉS TINGUIN VACANCES EL MES D’AGOST

Els sindicats titllen la proposta de «populista» i amenacen amb una vagaLa nova norma proposa per al juliol tasques de formació i classes de reforç.

Els professors valencians perdran de cop un mes de vacances. La Generalitat valenciana pretén canviar la normativa al calendari escolar per al curs que ve i vol «obligar» els seus docents a treballar durant tot el mes de juliol. Només tindran vacances, per tant, entre l’1 i el 31 d’agost. Una decisió que va anunciar ahir per sorpresa elvicepresident del Consell, José Císcar, el mateix dia en què València, aliena al que estava passant al ple, se sumia en el primer dia de les falles. Fins ara la gran majoria dels centres tancaven al juliol perquè ja tenien preparada la programació del curs següent i no tornaven a obrir les portes fins al setembre. En teoria, els professors seguien a disposició de l’Administració, però estaven de vacances. A partir d’ara ja no serà així. Els docents hauran d’estar presents a les aules durant tot el mes de juliol per realitzar tasques de formació o activitats de reforç amb alumnes que hagin suspès.

La Conselleria d’Educació va presentar ahir l’esborrany d’una nova ordre que començarà a negociar-se amb els sindicats i la comunitat educativa per instaurar-lo el curs que ve. D’entrada, els sindicats es van indignar, van deixar entreveure una futura vaga i van acusar el Govern valencià d’haver adoptat una mesura «populista» que l’única cosa que pretén és «desprestigiar» la feina que porten a terme els docents.

«És una contradicció augmentar la càrrega de treball al juliol, fins i tot amb la possibilitat d’avançar a aquell mes els exàmens de recuperació de setembre, quan els centres perdran el 30 de juny 8.300 interins», denuncia Marc Candela, portaveu de l’STEPV. Els seus companys de Comissions Obreres van més enllà: «La Generalitat presenta aquesta mesura quan, segons el Síndic de Comptes, s’han suprimit 1.550 places docents el 2010, 1.000 el 2011 i es planteja un ERO del voltant de 1.500 professors per a l’any 2012», afirmen.

La normativa, que no preveu la contractació de més personal, obre la porta a impartir classes en horari de matí i tarda a infantil i primària el juny i el setembre per afavorir la conciliació familiar dels pares. També endarrereix un dia, fins al 24 de desembre, les vacances de Nadal, que duraran fins al 6 de gener. Fins i tot assenyala que qualsevol activitat no lectiva que es realitzi el dia previ a les vacances, com els festivals de fi de curs, hauran de portar-se a terme fora de l’horari de classe.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

suposo que n’esteu al cas del sidral que s’està vivint al país de l’oncle Sam, no? Resulta que, simplement, van i correlacionen els resultats dels alumnes, i de les escoles, amb una suposada qualitat dels mestres. En funció dels resultats dels alumnes en només dues proves externes, una de llengua i una de matemàtiques, agafen i diuen que tal mestre i tal escola són més o menys bons. I, per acabar-ho d’arrodonir, van i publiciten aquests resultats. Les conseqüències de tot plegat, de segur, que ja us les imagineu, no? Una catàstrofe!
Com es poden fer les coses així? No saben que, probablement, no passarà res de res en relació a la millora del sistema? Bé, una cosa sí que passarà: que rebran els de sempre, els alumnes més desafavorits. Hi ha haurà famílies amb mitjans que agafaran els seus fills i els trauran de l’escola, després de comprovar el seu lloc en el rànquing. Els fills de les classes més afavorides es quedaran on eren, no tindran mitjans per fer la migració escolar. Però, no només això, el govern federal assignarà recursos econòmics i de personal també en funció d’aquest rànquing. Per tant, l’escola dels més desafavorits, tindrà, cada any que passi, menys mitjans. És clar, els que decideixen aquesta mena de coses, allà i aquí, tan se’ls en donen aquests alumnes i les seves famílies.
Ja n’hi ha prou de fer el ruc, per favor. El que fa patir és que aquesta mena “d’idees” corren i volen i qualsevol les agafa al vol. Tan que es volen emmirallar amb el sistema finès, doncs que ho facin, però que ho facin bé, no agafant el rave per les fulles, que se’n diu. Que comencin per fer les coses bé, allí on fa mal, de veritat:Que només es permeti l’accés al grau de mestre als millors de cada promoció, només a aquests.Que als estudiants de la resta de graus que es vulguin dedicar a la docència de secundària, se’ls faci un pla d’estudis adient, didàcticament, a partir del tercer curs.Que les universitats catalanes reconeguin d’una vegada la gran responsabilitat que tenen en els resultats del nostre sistema.De moment, però, suposo que sabeu que, com una cosa, fantàstica, s’ha decidit que els que es vulguin dedicar al magisteri hauran de tenir un mínim d’un SIS en llengües. Com voleu que anem bé?
Tots plegats hi hauríem de pensar de veritat i deixar de tirar-nos pedres els uns als altres. Per aquest camí sempre reben els mateixos: els alumnes.
Després de llegir l’article del País, a veure si coincidiu amb mi?

Gràcies!

Malos profes

LUIS DANIEL IZPIZUA

7 MAR 2012

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/03/07/paisvasco/1331137890_544128.html

En un artículo publicado en dos números sucesivos de The New York Review of Books, Diane Ravitch hace un análisis comparativo entre las premisas que determinan el actual funcionamiento de la escuela americana y las del modelo de escuela que hoy se nos presenta como ejemplar, la escuela finlandesa. Del artículo de Ravitch quisiera destacar los fundamentos que sustentan el sistema de evaluación de la escuela americana, de sus profesores y sus alumnos.

Ese sistema de evaluación se basa en los resultados obtenidos en los test externos a los que es sometida continuamente la escuela. Como esos resultados no son los deseables, la Administración norteamericana ha dado con un responsable de fácil señalización y que ahorra mayores complejidades de análisis: el profesorado. No hay excusas, según los responsables de la Administración, para que todos los jóvenes americanos puedan alcanzar la capacitación académica requerida y acreditada por los test, al margen de cual sea su origen social o de que padezcan algún tipo de discapacidad. Si no se logra ese resultado universal, alguien tendrá que rendir cuentas de ello y está claro en quien recae esa carga: en el profesorado
Ese sistema de evaluación está resultando devastador para el colectivo de enseñantes, valorado en función de los resultados de los test y sometido a un ranking de eficacia que en algunas ciudades es expuesto públicamente, como recogía este periódico a raíz de que una de esas listas haya sido hecha pública en Nueva York. Por supuesto, los profesores con peor nota son despedidos, de la misma forma que se cierran las escuelas con peores resultados en los test. Las consecuencias de este modo de proceder son nefastas para la estabilidad y continuidad del profesorado con experiencia, y, como subraya Diane Ravitch, si la franja mayoritaria del profesorado en el curso 1987-88 era la de quienes tenían quince años de experiencia, en el curso 2007-08 esa franja era la de quienes sólo llevaban enseñando un año. A los otros no es que los echen, es que se van de un sistema que se les ha vuelto insoportable, como indicaba en The New York Times un profesor, que titulaba su artículo “Confesiones de un mal profesor”.

Naturalmente, ningún representante de la Administración tiene que rendir cuentas de las deficiencias de un sistema que se espera que funcione ateniéndose a las pautas de las corporaciones financieras: competitividad, desregulación y atención a los resultados inmediatos. ¿Diferencias con la escuela finlandesa? En Finlandia no hay otros test que los que el propio profesor realiza; la formación del profesorado es muy exigente, a diferencia de lo que ocurre en EE UU, donde la formación no importa tanto como la performance; en Finlandia la consideración social del profesorado es altísima, en EEUU pobrísima; en Finlandia el profesorado no rinde cuentas, es, sencillamente, cualificado y responsable. Y los resultados están a la v ista.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
l’altre dia vaig tenir la sort de poder escoltar al Sr. Antonio Marina al MACBA. Va estar bé, però tampoc cap cosa de l’altre món, no us penseu. De fet, sempre, penso que als que no vivim a BCN ens castiguen pel fet de no fer-ho., ni us explico a l’hora que vaig arribar a casa. El Sr. Marina va dir, però, veritats com a cases de pagès. Que actualment hi ha prou coneixement (conceptual i aplicat) com per fer les coses molt millor a les escoles, però que no s’empra.Que els sistemes educatius necessiten, imperiosament, calma i pausa si volen desenvolupar amb eficàcia el seu encàrrec social (cosa que, sabeu de primera mà, encara no entenen els nostres polítics, però)Que entendre’s amb les famílies i que elles s’entenguessin amb nosaltres hauria de ser una prioritat, potser la primera.Que els infants i els joves, avui dia, ho tenen molt malament perquè no encerten a comprendre el “món que els ve al damunt”. Que l’escola bandeja a tot d’alumnes que podrien excel·lir en moltes disciplines que no es consideren importants, ara mateix (particularment les diverses arts i les diverses disciplines relacionades amb les mans i el moviment).I una de contundent, com ell: La cama del mal del nostre sistema educatiu és la formació inicial dels docents de les diverses etapes. Que, de fet, vindria a dir el mateix que el Sr. Luri ja diu des fa dies, però amb altres paraules: La qualitat d’un sistema educatiu no pot superar la dels seus mestres.Servidor també fa anys que és d’aquest parer i ho he pogut comprovar abastament al llarg del temps: doneu a un “bon equip de mestres” (entusiasta, cohesionat, treballador i ben format) doneu-li la realitat d’alumnat que vulgueu, la que vulgueu, i se’n surt, sempre. I, a l’inrevés també, no cal dir.

Doncs vet-ho aquí que el Sr. Luri, la setmana passada, em sembla, hi tornava en la necessitat de parlar del que realment resulta determinant: la qualitat dels mestres i dels professors. Escriu que: La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.
A veure què us sembla a vós?

Gràcies.

Un bon mestre és… (i 2)

GREGORIO LURI

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/bon-mestre_0_644935528.html12/02/2012

“Rose is a rose is a rose is a rose… ” Amb aquesta frase de Gertrude Stein, el meu article anterior introduïa la idea que al bon mestre no se’l pot definir teòricament. Continuant amb aquell escrit vull recordar el que Claus von Zastrow, director de The Learning First Alliance (associació que agrupa importants organitzacions educatives dels Estats Units), es preguntava recentment: “Què hem après sobre el reformisme educatiu?” Bàsicament n’hem après tres coses: que cal millorar els centres docents, que hi ha un gran desacord sobre què entenem per millora i que no tot el que importa en educació pot ser quantificat. Malgrat tot, hi ha moltes institucions decidides a mesurar l’eficiència docent definint amb precisió numèrica l’exacta aportació del mestre en l’aprenentatge de l’alumne. La fundació de Bill i Melinda Gates ja ha gastat un munt de dòlars per respondre a aquest repte, i per ara no es mostren gaire satisfets dels seus resultats.
L’economista Eric A. Hanushek és qui va cridar l’atenció amb més claredat sobre l’impacte de la qualitat dels docents en els resultats dels alumnes. Fins i tot assegura que un bon mestre pot compensar els efectes empobridors del seu entorn cultural. Però reconeix alhora que la qualitat del bon mestre no necessàriament es manifesta en característiques directament observables en el progrés a curt termini de l’alumne. Per aquesta raó va ser també el primer a proposar fer drecera identificant els pitjors docents i acomiadant-los. Fins i tot va calcular els mestres que caldria acomiadar perquè els Estats Units superessin els resultats escolars de Finlàndia. La ciutat de Nova York va intentar posar en pràctica aquesta idea, però aviat es va trobar amb un element inesperat: la popularitat d’alguns mals mestres. Efectivament, un mestre pedagògicament dolent pot ser molt popular entre alumnes i pares, que s’oposaran al seu acomiadament. Al llarg del curs 2006-2007 van ser expulsats vuit mestres a Nova York. El 0,01% del total. No sembla que sigui una xifra capaç d’impulsar per ella mateixa la millora general de les seves escoles. La idea no ha estat mai abandonada. L’actual alcalde de la ciutat va declarar recentment que, vista l’eficiència del bon mestre, si fos per ell doblaria el nombre d’alumnes per classe i acomiadaria el 50% dels docents menys efectius.
No desvelo cap secret corporatiu si afirmo que no tothom pot fer de mestre, per la senzilla raó que no tothom posseeix les habilitats imprescindibles per posar-se davant una classe i dinamitzar-ne l’aprenentatge. Però la contractació de bons mestres és difícil perquè, d’acord amb l’economista Dan Goldhaber (el lector ja es deu haver adonat del pes dels economistes en aquest debat), l’experiència, el nivell educatiu i les certificacions acadèmiques del docent només expliquen el 3% de la seva influència en la millora d’un alumne. El que resulta de veritat rellevant és el que Marta Mata anomenava la capacitat d’impregnació. D’altra banda, el docent que ha tingut molt bons resultats un any pot tenir-los dolents el següent. “El bon mestre -diu Goldhaber- és com el vi. De vegades millora amb el temps (encara que modificant les seves qualitats) i de vegades no”. I, a més, res no ens garanteix que el professor que substitueix un mestre dolent ho faci molt millor.
Afegeixo que l’avaluació dels docents també te els seus efectes perversos. Si els docents consideren que tindrà conseqüències en els seus salaris tendeixen a fer trampes i a falsificar dades. No ens hauria de sorprendre això. Els mateixos governs europeus ho han fet últimament davant la Comissió Europea. L’autoavaluació rigorosa és, segons el meu parer, insubstituïble, especialment si tenim presents les dificultats evidents dels centres educatius catalans per aprendre de la seva pròpia experiència. En una institució racional seria lògic esperar que els pitjors aprenguessin dels millors i que la institució, col·lectivament, deduís alguna conseqüència dels seus errors. Però no és així. La nostra cultura docent simplement no sap parlar honestament del que fa malament i probablement per això no som capaços d’estendre les bones pràctiques, que fatalment es queden enclaustrades dins les parets d’una classe.

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,
a les sessions de formació o d’assessorament una de les queixes que escolto més sovint fa referència a l’extensió del currículum. Sovint, també, em formulen preguntes trampa: Això que diu el currículum s’ha de fer? Jo em repeteixo com l’all: en un Estat de Dret, que ho vulgui ser, allò publicat al DOGC cal fer-ho ja que, de fet, concreta l’encàrrec que la societat, a través dels seus representants electes, ens fa per l’escola. Així de senzill. La llàstima, però, és MOLTS mestres i professors no se l’han llegir mai el currículum. Si ens prenguéssim la professió més seriosament, que caldria,  el Servei de Publicacions del DE hauria de fer unes tirades molt grans de les dues publicacions que contenen els currículums de les dues etapes obligatòries, no? Us  ben asseguro que no és el cas. Ben al contrari, a la majoria de centres, que conec, aquesta publicació està “immaculada” en un prestatge de la direcció, de la sala de mestres o de la biblioteca. Si no és el vostre cas us dono la més sincera enhorabona.
Els mestres acostumen a transferir la responsabilitat de decidir QUÈ fer i de COM fer-ho als llibres de text, analògics o digitals. És una llàstima molt gran. En fer-ho hipotequen la seva capacitat de creativitat pedagògica i limiten les possibilitats de fer moltes coses que tindrien molt de sentit pels seus alumnes. Aquesta capacitat amagada només apareix en els dies en què per raons imprevistes “no poden fer el que tenien previst”. Aquests dies que ha fet molt de fred i que ha nevat a moltes escoles n’han aparegut molts exemples. Mireu, per exemple, el vídeo que us recomano. No encerto a trobar-hi resposta. Per  què aquest mestre tan bo no decideix tot l’any a fer el que ell vol amb els seus alumnes? Potser ho fa i jo no ho sé, és clar. Tan de bo. Me n’alegraria molt pels seus alumnes.
I a la vostra escola què passa aquesta mena de dies? Què s’hi fa?
L’arbre blanc

En un apunt de la setmana passada lloava la improvisació dels mestres i en dies com ahir, en què el temps ens va posar a prova, estic segur que va sortir en grans dosis a les escoles del país.

https://picasaweb.google.com/104829037460019295380/Nevada2DeFebrerDel2012?feat=flashalbum#

Us vull explicar què vam fer dijous quan vam arribar a l’escola i ens vam trobar amb un paisatge finès i la meitat dels alumnes de sisè. D’entrada vam ajuntar les dues classes i vam decidir no fer sessions normals; no era gaire lògic aplicar la programació establerta si faltaven tants alumnes. Era el moment de fer alguna cosa divertida aprofitant el paisatge i vam optar per la fotografia de neu. En un parell de minuts vam recórrer els diferents cicles a la cerca de càmeres de fotos i en vam aconseguir suficients per fer grupets de tres o quatre. Tot seguit, ben abrigats, van sortir al pati i van fer un munt de fotos artístiques en el magnífic pati que tenim. Després de visionar-les i comentar-les junts en vam triar unes quantes per penjar al bloc de l’escola i vam decidir que n’enviaríem alguna a en Tomàs Molina del Temps a TV3 i a l’ARA.
Al TeleNotícies Vespre, en prime time i amb un share superior al 27%, va sortir una de les nostres fotos. No cal que us digui que el tema va ser llargament comentat i motiu d’orgull pels alumnes, els mestres i els pares de l’escola l’endemà.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

recordo que ja fa dies us en vaig donar notícia. A Youtube, cada cop més, hi ha vídeos de “bons mestres” treballant i fent la seva feina. És preocupant, però ara no us desenvoluparé el perquè. Una de les experiències, per ara, més reeixides, és la de la Khan Academy (http://www.khanacademy.org). Doneu-hi un cop d’ull si podeu, us ho recomano, fa pensar. De moment, pel que jo sé, els vídeos només fan referència l’educació superior. tot arribarà però, i abans no ens pensem. Les conseqüències…
El director del diari ARA, el Sr. Carles Capdevila també reivindica que els bons mestres es deixin enregistrar. Hi veu futur, i esperançador. De fet, però, això de “deixar-se mirar” per un mestre novell és una estratègia que es practica amb resultats molt bons des fa temps. jo mateix l’he promogut abastament  en la formació dels funcionaris en pràctiques i dels nomenats interins novells. Dono fe que funciona i molt. Tan de bo que totes les escoles s’ho creguessin que és una manera molt efectiva d’aprendre l’ofici. Ara mateix, per exemple, en tinc uns quants exemples “a les mans”: a diversos centres, on treballo la millora de la competència escrita dels alumnes, convido a posar en pràctica un protocol de modelatge del procés de composició escrita. Doncs bé, hi ha mestres que no s’hi veuen amb cor; aquests, però, poden assistir a l’aula d’un company o companya que sí que s’hi veu capaç i comprova com, de fet ell, també ho pot fer amb bons resultats pels alumnes. Us recomano molt que en considereu l’oportunitat en el vostre centre, s’ho val.
Pe tant, benvinguda la tecnologia, en aquest cas, també.

Busquem bons mestres que donin grans lliçons

CARLES CAPDEVILA09/01/2012 00:00
Primer dia de classe, i posaré deures. Un propòsit del 2012, que somio convertir en projecte, seria enregistrar, en format de vídeos tutorials, les millors lliçons dels millors mestres catalans, i oferir-les a tothom a qui puguin fer servei. Per tant, això no és un article, és un anunci per paraules. Busquem: bons mestres amb ganes de ser voluntaris i ajudar a articular el projecte. Busquem: gent que ens ajudi a detectar aquests professors, que els localitzi, els recomani, ens faci saber que poca gent explica les equacions de segon grau com ell. O el moviment rectilini uniforme, o l’ús de la dièresi, o l’Edat Mitjana, o la reproducció de les cèl•lules. Ja vaig comentar ara i aquí el meu entusiasme per iniciatives com la Khan Academy i d’altres que utilitzen les noves tecnologies per acostar oportunitats formatives a tothom que vulgui aprendre. Iniciatives que estan revolucionant la manera d’ensenyar les matèries. Intentarem impulsar un projecte educatiu voluntari que reconegui els professionals entusiastes de les nostres escoles, instituts i universitats, i ho faci de la manera més útil, deixant gravades les seves millors lliçons en la nostra llengua, estenent la seva feina més enllà dels afortunats que assisteixen a les seves classes. Us explico el propòsit-projecte en estat embrionari: tot està per fer, ara es tractaria de fer-ho possible. Raó: aquí.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

no sé a vós, però a mi, de tant en tant, la “Contra” de La Vanguardia m’agrada. Fa pocs dies estava dedicada al professor finès Timo Riiho. Vat-ho aquí que aquest senyor ve a casa nostra convidat, ni més ni menys, per una Escola Pública, la 11 de setembre de Sant Quirze del Vallès. M’agrada molt.De la conversa de la contra hi ha moltes coses que ja les heu sentit, i potser pensat i tot. Jo us la selecciono, però només per dues coses:
1. La primera, un fet que ja fa molt temps que predico (potser m’heu sentit dir-ho i tot) Els finesos van decidir ja fa molts anys, quan es van desempallegar dels suecs primer i dels russos després, van decidir, deia, que el sistema educatiu no seria objecte de debat polític. Que l’escola era massa important, vaja. Que l’escola, per poder anar bé i millorar, demana tranquil·litat.
No és precisament el que passa per aquí, no? A casa nostra, malauradament, el sistema educatiu és com una mena projectil bèl·lic que els polítics es tiren pel cap, els uns als altres. Cada nou govern ignora, totalment, l’obra del precedent (i alguna cosa devien fer bé, no?) i, de vegades, fins i tot, dediquen temps, esforç i diners en fer desaparèixer l’empremta dels adversaris polítics. Ho fan, ho han fet, tots. Em produeix una tristesa enorme. Sempre penso: quan s’acabarà això? quan entendrem que el sistema educatiu és una qüestió nacional, prioritària? Quan ens farem grans?
2. I la segona, també la coneixeu, segur. Una escola va bé si els seus mestres són bons; ras i curt. Al país hi ha nombrosos exemples de projectes educatius reeixits en entorns socials i econòmics desafavorits. Resulta més determinant la qualitat dels mestres que no pas les característiques i les dificultats dels alumnes. Hores d’ara ja ho diu, i ho sap, tothom. Una esperança. I no és una qüestió de sou, és una qüestió de formació inicial, sobretot, i permanent.
A veure si us agrada?

LA VANGUARDIA. 14.01.12

LA CONTRA:

Timo Riiho, catedrático; analiza la educación finlandesa, la mejor de Europa según la OCDE

“EN FINLANDIA EXIGIMOS MÁS A QUIEN QUIERE SER DOCENTE”
Tengo 61 años: buen profesor es quien sabe aprender y cada vez lo disfruto más. Nací en Kotka, Finlandia. Soy catedrático de Lenguas Iberorrománicas de la Universidad de Helsinki. A punto de ser abuelo. Soy luterano sin fervor. Ni de izquierdas ni de derechas: soy un liberal.

Por qué la educación finlandesa es la mejor de Europa?

Para empezar, porque mantenemos a nuestra educación por encima del debate político partidista. En cambio, me sorprende e irrita –porque amo este país– cómo aquí, cada vez que gana el PP o el PSOE, quieren cambiar de arriba abajo el sistema educativo.

Otra muestra de que nuestra democracia se ha degradado en partitocracia.

Pues debería haber instituciones más allá de los partidos: consensuadas por todos y gestionadas por una sociedad civil activa, diversa y plural. La educación es demasiado importante para dejarla en las exclusivas manos de los políticos y debe gozar de un consenso a prueba de elecciones.

Ya me contará cómo lo consiguen en Finlandia.

Lo primero que necesita un buen profesor es que los políticos le dejen trabajar…

Un buen profesor y todo el mundo….

Después, la buena educación es la que no deja a nadie atrás. A nadie. En Finlandia, el 99,9 por ciento de la educación es pública y gratuita, pero pública no quiere decir burocrática: la sociedad civil se implica en su gestión. Está financiada a medias por el Estado y los ayuntamientos.

¿Con generosidad?

No más de la posible. De hecho, ahora mismo, como consecuencia de la crisis, es probable que se aumente el número de alumnos por aula hasta cuarenta.

Supongo que los finlandeses pagan mejor que nosotros a sus profesores.

No es así. Los sueldos –los he comprobado– de los enseñantes en Finlandia no son superiores a los españoles. Son parecidos.

Entonces no es cuestión de sueldo.

No, señor. Lo que sí he observado es que en Finlandia los requisitos de acceso al profesorado son más exigentes que los suyos.

Cuéntenos.

Para empezar, todos los profesores tienen que hablar perfectamente las dos lenguas del país: sueco y finlandés. Porque Finlandia es un Estado bilingüe, ya que existe una minoría –el 6 por ciento– suecohablante.

¿Usted habla sueco también?

Naturalmente: soy funcionario. Además, debemos hablar inglés. Los maestros de primaria necesitan la licenciatura en Pedagogía y la mayoría completan otra licenciatura universitaria en una materia específica: Exactas, Física, Biología, Lingüística… Muchos obtienen el doctorado antes de empezar a enseñar y existe una considerable y muy útil proporción en el aula de especialistas en problemas del lenguaje y en trastornos del aprendizaje.

¿En qué se nota toda esta exigencia?

En que no tenemos ni suspenso ni fracaso escolar tal como lo entienden ustedes.Cuando un niño se queda rezagado, el pedagogo es el propio profesor e interviene.

Pero hay niños con menos aptitudes que otros…¿o acaso en Finlandia no?

He asistido a ese debate otras veces. Los niños con menos capacidades, en principio, no se segregan, porque incluyéndolos con los demás mejoran y los mejores aprenden aún más al tener oportunidad de ayudarles.

Pero en Finlandia ustedes tienen pocos niños inmigrantes, ¿verdad…?

Cierto, es así, porque para un extracomunitario es muy difícil conseguir permiso de residencia. Finlandia se ha distinguido históricamente en Europa por esa política.

… Y es más fácil ser solidario con quien es como tú.

Es la historia la que nos hace así. Durante 800 años nos dominaron los suecos; después los rusos durante otros 100. Por eso, la escuela finlandesa surge con la voluntad de recuperar la lengua nacional en el siglo XIX. Y no quisiera hablar mal de mi país…

Sólo se corrige el error que se admite….

Pero le recordaré que las últimas elecciones legislativas las ha ganado un partido casi de extrema derecha que ha insistido en mantener la inmigración en mínimos. Así que ya ve que no todo es tan estupendo.

Son un país pequeño y homogéneo.

Una vasta geografía para apenas algo más de cinco millones de habitantes. Pero es más bien la educación la que nos convierte en una nación homogénea, y no al revés.

¿Y su formación profesional es buena?

Lo que puedo decirle es que el sistema es muy flexible y permite compaginar con soltura enseñanzas profesionales y académicas: el paso de un ciclo a otro es habitual.

Aunque sacamos peores notas que ustedes en PISA, ¿nos envidia en algo?

Por supuesto: aquí la familia es un factor de influencia beneficiosa mucho mayor que en Finlandia y ustedes socializan mejor a sus niños y jóvenes. La familia finlandesa demasiado a menudo cree que la educación es competencia exclusiva de la escuela.

¿Y dónde está el problema?

En que la educación no es exclusiva ni de la escuela ni de los profesores: todos debemos comprometernos con ella. Y aunque saquen buenas notas en el Informe Internacional para la Evaluación de Estudiantes (PISA) de la OCDE, nuestros chavales, en general bien formados intelectualmente, no siempre son bien educados.

Habla usted un excelente castellano.

Y entiendo el catalán. No tiene mérito: soy catedrático de Lenguas Iberorrománicas. Aprendí el euskera, además, por la hipótesis de afinidad con el finés, porque es un fósil viviente apasionante y complejo y porque es sustrato del castellano.

Prestigio.

Los estudiantes finlandeses son los mejores de Europa en la evaluación PISA de la OCDE. Sus profesores, sin embargo, no están mejor pagados ni sus escuelas mejor dotadas.El profesor Riiho aventura una explicación: los finlandeses no hacen política con su educación –pública y gratuita– y exigen más titulación, idiomas y especialización que nosotros a los aspirantes a la docencia. Y como le exigen mucho, el docente en Finlandia goza de mucho prestigio y reconocimiento social.El doctor Riiho viene a colaborar –y se paga el viaje– con la escuela Onze de Setembre de Sant Quirze, invitado por el profesor Joan Serrat i Rodeja, que quiere aprender: ¡aquí también tenemos docentes estupendos

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
no trigarà gaire a sortir la normativa de preinscripció i matriculació del curs escolar 2012-2013 (mare meva com passa el temps!!). Hores d’ara, moltes famílies estan finalitzant el pelegrinatge per diverses escoles aprofitant el costum , sàviament acceptat i difós, de fer jornades de portes obertes. Precisament avui, dins l’ascensor del DE una mare em confessava “avui anem a l’última”, se la veia cansada. Per la majoria de les famílies és una decisió complexa, tret, és clar, de les famílies que ja fa molt temps que van decidir que portarien el seu fill/a a una determinada escola (decisió poques vegades vinculada a qüestions pedagògiques, d’altra banda).
Hi haurà famílies, poques per sort, que jugaran, per força, a la 1a rifa escolar: l’aplicació informàtica del DE els “passejarà” el seu filla o filla per les vacants dels diversos centres que han seleccionat i, si no en troba, els “deixarà” a l’escola més propera. En aquest punt començaran les reclamacions, els nervis i les denúncies per falsedat documental, com cada any. Les Comissions de Garanties d’Escolarització, i els inspectors i inspectores que les presideixen, treballaran de valent i coneixeran i hauran de resoldre casos “duríssims”. Des d’aquí el meu més sincer i agraït reconeixement per la bona feina que fan (amb unes eines legals MOLT millorables, a parer meu, és clar)
Però un cop a dins de l’escola, sigui quina sigui, i hi hagis arribat com sigui, entraran, per força, a la 2a rifa, la de saber qui serà el tutor o la tutora del seu fill. Les notícies i les informacions volen que dóna gust i tothom sap que tal mestre és “així” o que tracta a la canalla “aixà” o encara, fins i tot, que té molta mania en “tal cosa”. Hi ha gent que, amb raó pateix per aquest qüestió.
Els membres dels equips directius saben que això és una realitat: no tothom treballa igual i menys encara amb les mateixes ganes (d’altra banda en la mateixa proporció que a totes les feines, salvem-nos!). Els estudis de l’OCDE fa anys que van posar de manifest la importància cabdal de la variable “mestre” en els resultats dels alumnes. Aquesta, com sabeu, és una de les coses que ens distancien més de la tan volguda “Finlàndia”.
Els americans, del nord, que TOT ho compten i ho converteixen en xifres, percentatges i, sobretot, en dòlars també fa temps que estan treballant les conseqüències econòmiques de la feina dels mestres i, sobretot, de COM la fan. Vegeu-ne un exemple, fa pensar.
Gràcies pel vostre interès.

El valor dels docents

NICHOLAS D. KRISTOF

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/valor-dels-docents_0_627537264.html

The New York Times 14/01/2012
Imagineu-vos que el vostre fill està a punt de començar quart de primària i li han assignat un professor excel·lent. Aleshores resulta que el professor decideix deixar l’escola. Què hauríeu de fer?
La resposta correcta? Deixar-se portar pel pànic!
Bé, no exactament. Però un estudi recent, fruit d’una recerca que ha fet època, subratlla que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida. Els resultats de la recerca indiquen que els alumnes que han tingut un bon professor a quart de primària -als nou o deu anys- compten amb l’1,25% més de probabilitats d’anar a la universitat, i en el cas de les noies l’1,25% menys de probabilitats de quedar-se embarassades a l’adolescència. Quan siguin adults guanyaran una mitjana de 25.000 dòlars més durant tota la vida, que representa un total de 700.000 dòlars per a una classe de mida mitjana. Tot, gràcies a aquest professor excel·lent de quart de primària.
L’estudi, efectuat per economistes de les universitats de Harvard i Colúmbia, considera que si un professor excel·lent decideix plegar, els pares haurien d’organitzar rifes o una col·lecta amb l’objectiu d’oferir-li entre tots una compensació econòmica de 100.000 dòlars perquè es quedés un any més. Això és inversemblant, esclar, però els seus fills n’extraurien uns beneficis que superen de lluny aquest import.
En canvi, un mal professor produeix els mateixos efectes per a l’alumne que fer campana el 40% del curs. Com que no permetem aquesta mena d’absentisme escolar, no s’entén per què hem d’aguantar un ensenyament de baixa qualitat. De fet, l’estudi demostra que els pares haurien de pagar a un mal professor 100.000 dòlars perquè plegués (amb la condició que el substitut tingui un nivell mitjà de qualitat), ja que el mal docent és un llast per als seus fills.
El nostre dubtós sistema educatiu és potser l’amenaça més important a llarg termini per a l’economia i el benestar dels Estats Units, i per això és frustrant que la campanya presidencial presti tan poca atenció a aquest problema. Els candidats fan grans discursos sobre tota mena d’amenaces imaginàries o exagerades, però no tenen en compte la fonamental. Mitt Romney, que després de la seva victòria de dimarts a New Hampshire sembla tenir cada vegada més possibilitats de convertir-se en el candidat republicà, esmenta l’educació només de passada a la seva web. Aquest tema no és objecte de cap debat de fons en les 160 pàgines del seu pla econòmic, Believe In America.
Aquest estudi de què parlem hauria de contribuir a fer de l’educació un tema de debat prioritari a escala nacional, ja que no sols en subratlla la importància sinó que també ens indica com podríem millorar els centres escolars. Hi ha una resposta fonamental: més professors de qualitat. O dit d’una altra manera, menys professors dolents. La mesura més evident és més sou per als professors bons i més acomiadaments per als ineficaços.
Una de les paradoxes del debat sobre la reforma educativa és que els sindicats dels docents s’oposen a fer-lo girar entorn de la qualitat del professorat; en canvi, posen l’accent en la importància de la família, davant de la qual el professor no pot fer gran cosa.
Com he dit sovint, necessitem mesures per eradicar la pobresa, sobretot programes educatius per als nens més petits. Però ara hi ha proves aclaparadores que demostren que, fins i tot en una escola lúgubre situada en un entorn d’extrema pobresa, hi ha professors que exerceixen una influència molt més elevada en els seus alumnes que els de l’aula del costat. Segons els investigadors, tres anys consecutius de dades corresponents a les proves dels alumnes -el valor afegit constituït per la diferència entre les puntuacions obtingudes pels alumnes al començament del curs i les del final- ofereixen molta informació sobre el rendiment del professor.
Aquest estudi, efectuat per Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, té molt prestigi perquè es basa en una enorme base de dades d’1 milió d’alumnes, dels qual s’ha fet un seguiment des de quart de primària fins a l’edat adulta. El blog de l’Albert Shanker Institute, mantingut per l’American Federation of Teachers, ha elogiat l’estudi, que considera “una de les anàlisis més profundes, importants i interessants que s’han fet en molt de temps sobre aquest tema”, tot i que adverteix que no se n’han de treure conclusions de tipus polític -com les que jo estic exposant.
El que destacava en aquest estudi eren les diferències entre els docents. Els professors excel·lents no sols feien pujar considerablement les notes obtingudes a les proves, sinó que també deixaven els alumnes amb més bones perspectives per a la vida. Un professor excel·lent -és a dir, un que és millor que el 84% de col·legues- durant un únic curs, entre quart de primària i el final de la secundària obligatòria, dóna com a resultat uns alumnes que guanyen gairebé un 1% més als 28 anys.
Imaginem que poguéssim substituir el 5% dels pitjors professors per docents amb un nivell mitjà de qualitat. Els tres economistes van descobrir que tots els alumnes de l’aula guanyarien un import addicional acumulat al llarg de la vida de 52.000 dòlars. Això vol dir més d’1,4 milió de dòlars per a tota l’aula.
Hi ha republicans que creuen que la intervenció del govern federal en l’educació fa olor de socialisme. Ben al contrari, les escoles representen una freda inversió empresarial en el nostre futur econòmic. I cada vegada tenim proves més tangibles de les reformes que hi poden ajudar: l’avaluació del professorat a partir del rendiment dels alumnes, uns salaris millors i més prestigi per als bons professors i l’acomiadament dels docents poc eficaços. Aquest, i no els focs d’artifici que avui dia passen per política, és el debat que hauríem de mantenir a tot el país.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ho admeto, vaig conèixer a Salvador Cardús ja  granadet, diguem-ne. Ho vaig fer, com molta gent, quan vam comprar-nos i llegir el seu “Desconcert de l’educació”. Em va quedar gravada al cap una de les anècdotes que contenia, aquella que explica que abans quan coincidies amb algun veí a l’ascensor parlaves de banalitats i del temps; i que ara, en canvi, a mig trajecte es pot abordar un assumpte tan compromès com el de compartir a quina hora es posen a dormir les criatures a cada casa. En Cardús deia que quan ell era petit no recorda a quina hora se n’hi anava; simplement ho feia quan son pare o sa mare li deien “vinga, a dormir”. I aquí s’acabava el dia. Servidor, el mateix i dos punts més (però ara no toca detallar-los). Avui dia, en canvi, la liturgia domèstica del descans infantil es pot arribar a complicar fins l’extrem: el conte, el petó, el llumet, la porta entreoberta, el llum del passadís també, un altre petó, un… Fins desquiciar els pares, ras i curt. També en aquest cas ens caldria ajudar a les famílies i fer servir, només, el sentit comú, el de tota la vida, vaja. Milloraríem, i molt.

Però tot això no venia a tomb. En Cardús s’ha apuntat també a comentar la intenció de la Consellera Rigau d’elevar els mestres al rang “d’autoritat pública” per aconseguir que els potencials agressors s’ho repensin abans de posar-s’hi. Jo, però, em quedo amb una frase esplèndida, aquesta: l‟autoritat que necessita el mestre, més enllà de l‟empara jurídica, és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural

VILAWEB. 14.10.11

SALVADOR CARDÚS: ‘NO HI HA EDUCACIÓ SENSE AUTORITAT’

El sociòleg, autor del llibre ‘El desconcert de l’educació’ i ‘Ben educats’, parla de la decisió del govern de dotar del rang d’autoritat pública els docents. Pot semblar un drama que s‟hagi de convertir en llei allò que fa temps –fa molt temps- formava part del sentit comú. Perquè el deteriorament de l‟autoritat del mestre, fa anys que és en crisi. Però no es tracta de cap crisi de valors, com agrada dir als nostàlgics de l’abans, sinó que és conseqüència de canvis socials que tots hem desitjat. La diversitat cultural, la mobilitat social i territorial, la formació més elevada dels pares, el trencament de la transmissió generacional de rutines educatives, la crisi d’expectatives lligada a la formació escolar en èpoques de creixement i feina fàcil, etc.

Sigui com sigui, no hi ha educació sense autoritat. I si l’autoritat del mestre ja no forma part del sentit comú, bé cal que la llei l’empari. Sense oblidar, però, que l’autoritat que necessita el mestre, més enllà de l’empara jurídica, és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural. I aquesta autoritat no hi ha llei que la garanteixi. Necessitem, llei a part, bons mestres, ben escollits i ben formats, gent culta, sensible, sòbria, autoexigent…

En definitiva: posem que sigui bo que la llei reconegui allò que la pràctica social hauria d’aconseguir. Però no ens enganyem: l’empara jurídica del mestre tindrà efectes protectors, principalment, en els casos extrems, quan es donin i sense evitar-los. En canvi, la recuperació de l’autoritat ha d‟anar més enllà, i té molt a veure, també, amb la revalorització institucional de l‟escola com a institució. El mestre no és només la víctima a protegir per la llei, sinó que l’autoritat també se l’ha de guanyar.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3938297/20111014/salvador-cardus-educacio-sense-autoritat.html