Tag Archives: LOMCE

Som on som, mare meva!

scale.php

A l’atenció del Director/a

Benvolguda,volgut,

que l’Informe PISA de l’OCDE té “moltes cares” no ho poso en dubte. Que se’n podria parlar molt, també. Que no inspira gaire confiança el fet que estigui promogut i finançat per una organització que té per objectiu el creixement econòmic, també em predisposa, sempre, a llegir-lo amb “moltes ulleres. Amb tot, però, cal admetre que, hores d’ara, és de les avaluacions externes més serioses que es desenvolupen, des del punt de vista conceptual i metodològic.

No sé si sabeu que el Sr. Andreas Schleicher n´és la cara visible. Ha vingut més d’un cop a BCN convidat per la Fundació Jaume Bofill i la UOC. Doncs bé, resulta que aquest senyor es va trobar no fa pas gaire amb el Ministro Wert a Galícia. El resultat? patètic, valoreu-ho vós mateix: estan en dos mons diferents i parlen llenguatges que no tenen res a veure.

La veu de Galícia.es
Dimarts 4 de febrer de 2014
SARA CARREIRA

L’aprenentatge per memorització , clau del fracàs educatiu espanyol

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2014/02/04/aprendizaje-memorizacion-clave-fracaso-educativo-espanol/0003_201402G4P27991.htm

El director de l’informe PISA ( Andreas Schleicher ) va explicar ahir que Espanya no millora en el rendiment acadèmic per què se segueix ensenyant com fa dècades , mitjançant la memorització de fórmules i frases. No s’aposta clarament per la capacitat de cada alumne per aprendre , atenent la seva particularitat. Les proves  PISA no es basen en el que se sap – « Google ho sap tot» , va dir gràficament – sinó en «què es pot fer amb el que se sap » .

Espanya falla estrepitosament:  no s’interioritzen els conceptes , les idees subjacents després dels problemes,  sinó que s’estudien fórmules i es repeteixen , els nens no tenen confiança i atribueixen als altres o a la sort seus errors , quan un estudiant asiàtic respon de forma diferent ( « sé que si treball dur , els meus professors em van a ajudar a obtenir l’èxit »).

No es valora ni es coneix el treball dels professors , als quals no se’ls dóna llibertat per ensenyar. Critica també la desigualtat d’un sistema en què amb prou feines hi ha mobilitat social, el que neix pobre té moltes possibilitats de quedar-se així . La classe socioeconòmica decideix més que la capacitat de l’alumne , i els pares , encara que es preocupen a l’hora de triar escola, ho fan preocupats pel « renom , però no pel rendiment , pels resultats reals » .

Dels 60 països analitzats , 40 havien millorat en els últims anys , mentre que Espanya es manté sense avanç , «no hi ha dinamisme ». Si fos per els diners destinats a educació, Espanya hauria de tenir els nivells de Corea , que està al capdamunt; que les aules tenen millors ràtios que les de Singapur o Finlàndia , al capdavant de PISA; que els nens passen prou hores a classe i que el salari del professorat és bastant acceptable

El ministre José Ignacio Wert , present a la xerrada , va respondre fent cas omís a les crítiques que li afectaven i, com si hagués sentit ploure, va carregar  carregar sobre els professors tota la responsabilitat: són ells que han de canviar la didàctica.

Vénen temps de coherència

b_josep_soler_efespfive341084-3976976.jpg_1306973099

A l’atenció del Director

Benvolgut,

venen temps en que caldrà dir sí o no a moltes coses. No s’hi valdran les indefinicions. Només un exemple-pregunta: us heu llegit el currículum de ciències socials de primària i de secundària que proposa el ministre Wert? Què en fareu? Què en faran els vostres mestres i professors? Acceptarem que els nostres alumnes llegeixin, ras i curt, un rosari de mentides sobre nosaltres?

Venen temps en què a cadascú “se li veurà de veritat el llautó”. Encara que de vegades no ens ho creguem, el nostre petit i estimat país està ple de gent valenta, gent de totes les edats i condicions. Un exemple, no sé si sabeu qui és en Josep Soler i Sardà, vull pensar que sí. És un dels autors vius més importants de la nostra música contemporània. Nat a la capital de l’Alt Penedès fa prop de vuitanta anys. Entre moltes coses és membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des de 1982. Doncs bé, resulta que aquest músic va i el premien amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts que concedeix el ministeri de Cultura espanyol. Què va fer? Doncs agrair-la però dir que se la podien quedar. Els mitjans de la caverna mediàtica en van anar plens una colla de dies com podeu suposar. En els seus argumentari de renuncia digué que no la podia acceptar com a compositor, com a professor ni com a català

http://www.vilaweb.cat/noticia/4158783/20131127/compositor-josep-soler-repudia-medalla-dor-concedida-wert.html

En unes declaracions que va fer a l’agència Efe va dir que no podia acceptar el reconeixement perquè “seria acceptar l’autoritat del govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessa en absolut ni la cultura ni l’educació”. I va afegir que “com a professor ha patit mlt amb aquests senyors que governen Espanya i que ens han enganyat a tots. No fan res d’allò que van prometre i condemnen la cultura i l’educació’. Va enviar un burofax al ministre José Ignacio Wert en què li va fer saber la seva decisió. El lliurament de les medalles es va fer el passat mes de desembre. Ell era a casa seva, és clar.

Queda dit!!

N’hauríem de prendre exemple, penso.

bona nit!!

El “Fast food” passat a educació!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no sé si sou dels que van sovint a aquells restaurants de “Fast-food”, de menjars ràpids: et poses al taulell, demanes, i t’ho posen a la safata en un obrir i tancar d’ulls (sempre he pensat com ho fan per fer-ho tan de pressa) i després t’ho menges, també en un obrir i tancar d’ulls. Veus un lloc d’aquests i ja els has vist tots, tots són exactes, clavats, independentment que siguin a la Sibèria com al costat de la platja. El tipus de personal, la roba que porten, el mobiliari, els menjars que ofereixen…Hi ha persones que els agraden, sobretot, quan viatgen i són lluny de casa, els troben una garantia “de poder menjar segur”. Hi ha d’haver de tot al món.

Això ve no perquè vulgui dedicar una entrada als restaurants, que potser també n’hi hauria per escriure, sinó perquè el senyor Ferran Ruíz, a qui ja he anomenat en diverses ocasions, compara el nou model educatiu que proposa Wert amb aquestes cadenes de restaurants de menjar ràpid: el que importa és el producte, el resultat final (les “notes” per dir-ho d’alguna manera) i l’escola ben igualeta a tot arreu, és igual si és del País Basc com de Catalunya com d’Andalusia, tot ben centralitzadet, no sigui cas que ens apartem de les seves directrius. Centralista, uniformitzant… RETRÒGRADA. I com sempre, fet com es fa tot en aquell país: sense una anàlisi prèvia rigorosa de les causes del poc èxit dels escolars, sense un consens entre les parts implicades, sense mirar endavant, només enrere, no fos cas… tot fet amb un cop de puny a la taula i tots a obeir!

La LOMCE instaura una dinàmica de “mcdonaldització” de l’educació espanyola per la via d’un sistema d’objectius, d’organització i gestió en què els centres educatius, l’alumnat i el professorat són microgestionats a distància per l’Estat a través d’uns protocols tancats de contingut, procediment i avaluació. El Ministeri d’Educació es converteix en l’equivalent dels headquarters d’una empresa multinacional centralitzada. En una paraula, la LOMCE imposa a l’educació espanyola un model “antifinlandès”, del tot contrari al que amb raó es considera un sistema d’èxit pels seus resultats i humanització.

Tota aquesta gent s’ho haurien de fer mirar, no trobeu? Van cap a l’abisme. Bé, potser no és ignorància, potser sí que saben bé el que fan: l’educació és l’arma més poderosa que tenen. Una societat alfabetitzada és una societat que té criteri i, arribat el cas, pot decidir. El que tenen, en realitat, és molta por, i volen tallar-ho de soca arrel. Tot plegat fa angúnia, no?

No permetrem que això passi però. Hem d’anar prenent posicions, i començar a pensar què farem als centres: “acatarem?” o pel contrari, direu com en Llach al concert del Camp Nou: “Tossudament alçats”.

A criteri vostre, com sempre.

 

Sort en tenim dels joves mare meva!

 

http://www.laregion.es/

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

ho vaig trobar genial, vós no? Em refereixo a la plantada que li van etzibar els alumnes excel·lents a aquest ministre de “mala educació” espanyol. Ho vau veure a la televisió? Quina serenor, quina decisió, quina sang freda quan passaven per davant d’aquest ministret i ni se’l miraven i l’home es quedava amb un pam de nassos. Ho vaig trobar magnífic però, alhora, em vaig entristir. Vaig pensar que sort en tenim d’aquest joves perquè si ens hem de refiar dels “grans” la nostra escola està “servida”. Aquí no piula ningú. M’agradarà veure que faran les escoles quan tornin a pintar bastos en això de la llengua, a veure quants directors com vós es faran l’orni palesant que allò no va per ells. De veritat que em fa patir.

Hi ha però una altra consideració que cal fer. Coincideixo plenament amb la Sra. Otero quan es queixa que també caldria atendre, i amb decisió, l’altre vector de la Llei Wert: el de la cohesió social. Em resulta indignant que concertem determinades escoles. També que no es faci res per assegurar la llengua del país a moltes escoles de Barcelona quan se sap perfectament quines són. I encara més que la nostra Universitat, la que s’ha encarit més de tot l’Estat, estigui a punt d’anul·lar la matrícula d’un quants milers d’alumnes que no la poden pagar. Però és clar, estem parlant de rics i pobres; quan el tema és aquest el nostre Departament d’Ensenyament, ara mateix, es fa el boig. Espero que vinguin temps millors, i de pressa.

A veure si us agrada, també.

Gràcies!!

LA MALA EDUCACIÓ

Júlia Otero a El Periodico

Un grapat dels universitaris espanyols més brillants, els que demostren al seu currículum l’excel·lència de què tant parlen persones poc excel·lents en la seva gestió, s’han negat a donar la mà aquesta setmana al ministre del ram, José Ignacio Wert. Alguns, fins i tot, van acompanyar el desaire del gest amb la indumentària: portaven la samarreta verda que els identifica amb una marea molt activa a favor de l’educació pública. Va ser un altre tipus d’escrache al qual, de moment, no ha posat ningú encara el qualificatiu de nazi. Segurament els ha descol·locat que siguin precisament uns nois tan llestos, adornats per excel·lents i matrícules d’honor. ¿De què es queixen joves aplicats que ja han acabat els seus estudis? ¿A què ve la seva mala educació? Encara que alguns tenen dificultats per entendre els principis aliens, intentem-ho una vegada més: milers d’espanyols hem aconseguit formar-nos i llicenciar-nos en l’educació pública. No ho teníem fàcil per bressol però en vam tenir l’oportunitat. ¿La tenen ara els fills de la moribunda classe mitjana empobrida?

En algunes universitats ja s’ha expulsat del sistema milers d’alumnes, i no per falta d’aplicació, sinó per falta de pagament. Al·leguen que ha estat un error informàtic i que serà analitzat cas per cas. Mentida. L’error no és d’un ordinador, és d’una concepció social a la qual no importa deixar als vorals els fills de qui no pot pagar un increment del 66%.

A Catalunya també són 3.000 els alumnes morosos dels set campus públics als quals s’ha atorgat una moratòria fins a final de curs. ¿I si d’aquí un mes segueixen sense poder afrontar el cost de les matrícules? ¿Tenen algun programa de beques seriós que salvi els bons estudiants? ¿Algun pla B?

Potser amb l’aplicació de la llei Wert no caldrà esperar a la universitat per desfer-se d’un ingent nombre de n@is i n@ies. Als 12 o 13 anys, en plena adolescència, podran ser derivats a una via de difícil retorn per molt que les hormones tornin al seu curs algun any després.

Per cert, no he sentit la consellera Rigau ni cap membre del Govern català posar l’accent crític en res que no sigui identitari. «Els nostres nens no sabran el nom dels rius i les comarques i no coneixeran Salvador Espriu», va dir Rigau, i això és almenys tan greu com que els nens de les famílies excloses -que també són els nostres, ¿oi?- no tinguin cap possibilitat de canviar la baralla marcada d’origen, amb la qual ja sabem com acaba la partida. La LOMCE atempta contra l’autogovern i contra altres coses de les quals CiU no es queixa potser perquè les comparteix. Per exemple, la religió com a matèria avaluable o fins i tot l’aprofitament de la llei per poder seguir subvencionant escoles que segreguen per sexe.

Quan l’eix divideix segons les pàtries, el Govern de Mas s’hi resisteix amb decisió. Quan és ideològic, la protesta llangueix. ¿I l’esquerra? Assisteix al matx amb melancolia, intentant transmetre un missatge diferenciat que no arriba.

 

“Con la música a otra parte!”

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si mai heu anat al Conservatori Municipal de Música de BCN, el trobareu al xamfrà dels carrers Bruc i València. Ha estat i és una institució com n’hi ha poques. Durant massa anys, juntament amb el Conservatori del Liceu, va haver de fer la feina d’Escola Superior de Música al nostre país, sense ser-ho, és clar. Una irregularitat que, com sabeu, es va pal·liar amb la creació de l’SMUC no fa pas tants anys.

No us vull parlar del conservatori, però de música sí. Resulta que dins la mateix illa de la dreta de l’Eixample barceloní hi ha una escola. Es tracta de l’Escola de La Concepció, un centre singular com n’hi ha pocs. Tots els alumnes, sí tots, articulen el seu currículum al voltant de l’aprenentatge i la pràctica musical. Aquest fet, malauradament, al nostre país és excepcional i pel que sembla amb la reforma que vol impulsar aquell “ministro egpañol” corre perill de ser-ho encara més. Als països normals, democràticament parlant, no resulta infreqüent trobar escoles i, sobretot, instituts “especialitzats”, molts en disciplines vinculades a les arts.

Aquí, durant molts anys, les Escoles Municipals de Música han fet una feina meritòria: han creat i aixecat l’interès per la música al nostre país. Ara “pinten bastos” perquè amb la retallades molts Ajuntaments se’n mig desentenen i la precarietat laboral campa també dins d’aquest sector laboral, mare meva! Que potser no ho saben que això de les intel·ligències múltiples no és cap fotesa?

Que li ho preguntin al vostre especialista de música. A la nostra escola, us ho he dit molts cops, si no ets bon el llengua i matemàtica tens mala peça al teler i, tard o d’hora, et “mirarà l’EAP”.  Però i les altres CINC intel·ligències què? Què els passarà a aquests, ara infants, quan vulguin accedir al batxiller artístic, que té els dies comptats amb la nova llei?
Ho sento si no sou d’aquest parer però cada cop tinc més clar que cal fer via a tocar el dos. Mireu sinó aquest vídeo, la Llei Wert es carregarà també aquesta escola.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/alumnes-escola-concepcio-mostren-perill-retallades-2411882

Els nens de l’Escola de la Concepció mostren què està en joc amb les retallades

Els alumnes ensenyen en vídeo el poder de l’assignatura de música en aquest centre educatiu

 

CARLES COLS / BarcelonaEls nens, professors i pares de l’Escola de la Concepció, però sobretot els primers, han decidit exhibir en un vídeo carregat d’optimisme què està en joc amb les retallades pressupostàries en educació. És una escola atípica, com ho són altres per altres raons. Aquesta està encaixada entre el Mercat de la Concepció, el Conservatori de Música i la seu del districte de l’Eixample, tan encaixonada que amb prou feines es veu. És molt petita. El pati és minúscul i la biblioteca és de butxaca. I malgrat això, és una de les escoles públiques més desitjades pels pares d’aquesta zona de la ciutat, perquè des de fa 21 anys s’hi porta a terme una experiència bastant inusual. L’assignatura de música és l’ànima del seu projecte educatiu perquè tenen el convenciment, empíric ja, que la formació musical té una beneficiosa repercussió en l’aprenentatge d’altres matèries, a més de ser un plaer.

A efectes pràctics això és visible a l’Escola de la Concepció, on des de tercer de primària cada classe es converteix en horari lectiu en una ‘big band’ gràcies als coneixements adquirits ja des de P-3. El problema és que des de l’arribada de la crisi el projecte ha minvat víctima de les retallades. Per reivindicar la seva supervivència, l’escola organitza cada any una festa d’homenatge a algun músic de prestigi. Demà, 8 de juny, el premi Patxín li serà concedit a les 11 del matí, en una festa musical sempre sorprenent, a Carme Canela. Cantarà amb la ‘big band’ de sisè. L’any passat el convidat va ser el pianista Ignasi Terraza, i l’anterior, el percussionista Aldo Caviglia. El nivell sempre és alt. El premi Patxín és una festa oberta al públic, al també minúscul carreró que dóna accés a l’escola, al costat del carrer del Bruc. Conscients que així és difícil arribar a tothom, els nens de la Concepció han decidit portar la reivindicació del seu projecte a l’escenari més gran del món, internet. El vídeo parla per si mateix.

 

L’hora de la veritat, comença a l’escola

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

aquest migdia, mentre dinava m’he assabentat que, finalment, el govern espanyol donava el vistiplau a la proposta de nova Llei Orgànica d’Educació.

Com us podeu suposar, tot els que menjàvem hem lamentat, profundament, la notícia. Més encara quan se’ns ha dit que les ajudes econòmiques previstes a les famílies es farien amb càrrec als pressupostos ordinaris de la Generalitat. És a dir, les pagarem nosaltres, tots.

No és el moment d’entrar a valorar la notícia, ja hi ha hagut, i hi haurà, persones, entitats i institucions que ho faran. Ara, només, és l’hora de fer-nos, de fer-vos, una pregunta clau, definitiva:

Què fareu a la vostra Escola?


Per la meva part, ara i aquí, només faig una crida: INSUBMISSIÓ!!!

Somescola.cat crida a la insubmissió de la LOMCE

Divendres  17.05.2013  18:45
La plataforma afirma que “Catalunya no ha de pagar la destrucció del seu sistema escolar”.
Somescola.cat s’oposa plenament al projecte de llei (LOMCE) que aquest matí ha aprovat el consell de ministres espanyol en considerar-la “una proposta que ataca en tres vessants bàsics el sistema educatiu català: redueix profundament l’autogovern català en matèria d’ensenyament, homogeneïtza els continguts acadèmics a tot l’estat per igual sense tenir en compte la diversitat territorial i esquerda el model d’immersió lingüística que des de fa més de 30 anys s’aplica amb èxit a Catalunya”.
Així, Somescola.cat ha afirmat que la insubmissió a la llei serà indispensable en un futur per mantenir el model d’ensenyament català i d’immersió lingüística que democràticament ha aprovat el Parlament de Catalunya.
“Amb  la LOMCE, el govern espanyol vol obligar també la Generalitat no només a aplicar una legislació que no comparteix en absolut el Parlament de Catalunya, sinó que, a més a més, li vol imposar les despeses de destruir el propi sistema educatiu català basat en la immersió lingüística.” Per Somescola.cat, “la llei, elaborada de forma autoritària i impositiva, és doncs la culminació d’un procés constant de vulneració de les competències del Parlament de Catalunya que ens transporta a l’època predemocràtica”.
En aquest sentit, la plataforma, que aplega les principals entitats dels país en l’àmbit educatiu, ha instat tots els centres docents a visualitzar amb cartells ‘Per un país de tots, l’escola en català’, la seva oposició a la LOMCE i ha anunciat que es reunirà aviat per analitzar el nou escenari després de l’aprovació del projecte.

Fes-ho córrer! Aturem la Llei Wert!

Benvolgut/da,

la plataforma Ciutadans i ciutadanes per l’Educació Pública manifesta el seu més absolut rebuig a l’avantprojecte de Llei Orgànica per a la millora de la Qualitat Educativa (LOMCE), per les següents raons:

Pel seu caràcter profundament antidemocràtic

  • En  el procés d’elaboració de la llei  (d’esquena a la comunitat educativa, als grups socials i polítics, a les comunitats autònomes).
  • En l’organització dels centres docents, en què una direcció nomenada a dit per l’Administració passa a tenir poders absoluts en la gestió dels mateixos.

Per la seva concepció mercantil de l’educació, que posa les necessitats dels mercats per davant de la formació integral dels infants i joves, i la construcció d’una societat més justa i cohesionada.

Per utilitzar l’educació com a eina per a la segregació i l’exclusió.

Per tot això, demanem la retirada de l’avantprojecte de llei i l’obertura d’un període de veritable diàleg amb la comunitat educativa i amb totes les forces socials i polítiques que permeti establir les bases d’un model educatiu consensuat i sostenible.


Dona suport amb la teva signatura:

http://www.yoestudieenlapublica.org/stop.php


FES-HO CÓRRER!

I què en fem, d’aquesta dada?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

habitualment, els mestres ja sabem quin alumnes tenen “mala peça al teler” només matricular-se a l’escola. Acostumem a fer aquest vaticini un cop ens hem entrevistat amb la seva família. el fem perquè sabem del cert que allò que “els testos s’assemblen a les olles” té una bona part de raó. Passa, però, com diu en F. Tonucci, que aquestes famílies ens porten els seus fills a l’escola perquè ells són molt conscients de les seves limitacions i dels seus antecedents. Volen el millor per la seva canalla. Ens els porten per “tirar endavant” per intentar allò de “l’ascensor social” a través del sistema educatiu.

La realitat, al capdavall, és tota una altra. A la majoria de les seves famílies els tornem els fills, passats tretze anys, sense cap titulació. Massa sovint, malauradament, el sistema educatiu, en general, es queda tan ample carregant els neulers del seu fracàs al propi alumne i a la seva família. Fa pensar molt això.

En aquesta lògica seria coherent pensar que la majoria dels adolescents que “fracassen” escolarment pertanyen a famílies amb dificultats, no? Doncs resulta que ara s’ha sabut que no és així, caram. Sembla ser que la meitat dels no graduats pertanyen a famílies “d’ordre”, a aquelles que ens agraden tan als mestres i les mestres. Llegiu, llegiu l’article de la Sra. Conxa Caballero i ho veure-ho. Hi trobareu aquesta dada enmig, és clar, d’un seguit de jaculatòries per aquest ministre que li duen “Güert” (Iu Forn dixit).

Al vostre centre també es dóna aquesta paradoxa?
Gràcies per la vostra atenció, un cop més.

¿Y SI FUERA SU HIJO?

EL PAIS. 01.10.12

Los alumnos que proceden de familias desestructuradas son la mitad del fracaso escolar, pero la otra mitad son sus hijos, chavales de familias sin grandes problemas

CONCHA CABALLERO
En los años setenta se hizo internacionalmente famosa una campaña de EE UU sobre el control de armas. Frente a los que reclamaban el rifle como una extensión de las libertades individuales, los partidarios de poner fin a esta situación diseñaron un cartel en el que una pistola gigantesca apuntaba a los ojos del espectador bajo el lema: “Y ahora… mírelo desde este punto de vista”.Con la enseñanza ocurre algo parecido. Se ha instalado la idea de que el sistema educativo está fracasado por culpa de un modelo excesivamente permisivo y por la permanencia en las aulas de un alumnado que no quiere estudiar.

Como toda campaña, contiene algo de verdad y los docentes son los primeros en sufrirla. Sin embargo, no es toda la verdad, ni siquiera la raíz del problema, y en cualquier caso el autoritarismo y la segregación no son la respuesta.

La enseñanza no es un mar en el que desembocan las desigualdades culturales y económicas; los errores del modelo de crecimiento insostenible; el consumismo irresponsable y la insatisfacción social. Especialmente en la secundaria, este rompeolas es feroz porque se produce en unos protagonistas en plena adolescencia. Para demostrar esto basta con un dato reciente: en los últimos cuatro años el índice de fracaso y abandono escolar ha bajado 10 puntos, cerca de un 30%, y la causa es simple y llanamente que los cantos de sirena del ladrillo, del consumo fácil se han apagado.

Sin embargo, miremos con más detenimiento el fracaso escolar, ese que, según el ministro Wert radica en la persistencia en las aulas de esos alumnos molestos que no quieren estudiar. Déjenme que les diga que tras esta afirmación hay, por parte del ministerio, una gran trampa dialéctica y, por los ciudadanos, una desculpabilización y desentendimiento de la labor educativa. A fin de cuentas, siguen siendo “los otros”, “las malas compañías” o el ambiente hostil el que hace fracasar a sus hijos.

Disculpen que les dé una mala noticia: no es esa la razón. Para su desgracia (y esto sí que es un verdadero fracaso de la educación), el alumnado que procede de familias desestructuradas, o de situaciones de marginación no suele estar en las aulas más allá de segundo, o tercero de secundaria. Digamos que ellos son la mitad del fracaso escolar, pero la otra mitad, siento decírselo, son sus hijos, chavales procedentes de familias sin grandes problemas pero que tropiezan en la secundaria. Ahora que sabe esto, ¿está de acuerdo con la segregación temprana? ¿Cree conveniente convertir los estudios no en una fuente de formación humana y cultural, sino en una carrera de obstáculos en la que cualquier error se paga con la exclusión?

Es curioso que la reforma del ministro Wert no pretenda en realidad reformar absolutamente nada en la enseñanza, sino abaratar los costes y apartar rápidamente a los que fracasen. De camino le propinan una patada a las comunidades autónomas y a la educación en valores igualitarios. El profesorado queda reducido a un mero instructor de exámenes que no controla, navaja multiusos sin reconocimiento alguno a su labor.

Si se impone la reforma se acabarán muchas optativas fundamentalmente en el ámbito de la cultura. Se retornará a la enseñanza memorística, al valor único de los exámenes frente a la evaluación continuada y a una “especialización” de los jóvenes que lejos de prepararlos para el futuro, les privará de desarrollar sus capacidades. La apuesta por el desarrollo de la Formación Profesional se podría hacer perfectamente sin dañar el Bachillerato y dinamitar los puentes para la formación universitaria.

Si su hijo, porque se trata de él (y perdonen que hable en masculino pero el fracaso se escribe en este género), ha tenido un pequeño tropiezo puede optar por una formación profesional de baja calificación que carece de presupuestos, o ya puede ir buscando plaza en la enseñanza privada, que es la verdadera beneficiaria de estos modelos de segregación. El escaso debate sobre este proyecto nos indica hasta qué punto las ideas de la desigualdad y del “sálvese quien pueda” han calado, como lluvia fina, sobre la sociedad.