Tag Archives: llengua oral

Si us plau, parla’m en català (2)

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

com ja sabeu, la campanya “Si us plau, parla’m en català” vol transmetre que canviar de llengua si no és necessari, és a dir, si la persona a qui ens adrecem ens entén, suposa un perjudici per a les persones que aprenen català. Massa sovint, els catalans practiquem el que s’anomena “dimissió lingüística”: canviem de llengua “d’ofici”, sense esperar a saber si l’altra persona ens entén. Fer-ho, a part de ser un prejudici, comporta una discriminació en tota regla.

Sóc del parer que aquesta mena de comportaments hauria de ser objecte d’estudi reflexió amb els vostres alumnes.

A parer vostre, però, com sempre.

www.parlacatala.cat

Si voleu veure el vídeo d’aquest testimoni, cliqueu aquí

Llenguatge o llenguatges?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

en Gregorio Luri, altre cop, s’ho val.  En aquesta ocasió ens fa parar atenció en la importància de COM parlem a les criatures de casa. Si llegiu l’altre, us adonareu, de seguida, que resulta perfectament traslladable al món escolar. Resulta MOLT important ser consients de com parlem als alumnes ja que no “tot s’hi val”. Basil Bernstein (1924-2000) estava interessat en la manera com l’educació reproduïa les desigualtats de la societat. Tot emprant la teoria del conflicte va examinar les desigualtats en l’educació a través d’una anàlisi de les habilitats lingüístiques. L’any 1975 Bernstein va assenyalar que els nens de diversa procedència desenvolupen codis o formes de discurs diferents durant els seus primers anys de vida i aquests codis afecten la seva experiència escolar posterior. Va estudiar les diferències sistemàtiques en la forma d’utilització del llenguatge, especialment comparant nens pobres i rics.

Segons aquest autor, i molts d’altres que el van seguir, la parla dels nens de classe treballadora representa un codi restringit: una forma d’utilitzar el llenguatge que conté molts supòsits no explícits que els parlants esperen que els altres coneguin. Un codi restringit és una forma de discurs molt vinculada al seu entorn cultural. Moltes persones de classe treballadora viuen en una cultura molt familiar o de veïnatge, en la que els valors i les normes es donen per suposades i no s’expressen mitjançant el llenguatge. Els pares tendeixen a socialitzar els seus nens de manera directa, tot emprant reprimendes o recompenses segons el seu comportament. Per aquests alumnes, l’accès al codi ELABORAT, només serà possible si l’escola n’és conscient i actua en conseqüència.

Ara, dissabte 6 d’agost

Consells als pares (VI): Parla’ls bé

Parla bé als teus fills.L’exposició al llenguatge és determinant enel desenvolupament de la seva intel·ligència. Les paraules són tan importants com els ulls per veure el món. Com més bé parlem, amb més nitidesa copsem les coses i disposem de més recursos per dialogar amb els altres i amb nosaltres mateixos (el pensament no és cap altra cosa que un diàleg interior).

Així, doncs, tot allò que els puguis dir amb una frase, no els ho diguis amb un gest o amb una interjecció. En sentit general, la necessitat que una persona té de gesticular quan parla és inversament proporcional a la complexitat del seu llenguatge. No els diguis, per exemple, “això és un arbre”, sinó “això és un til·ler”; ni “això és un ocell”, sinó “és un mascarell”. I si no saps què tens davant, cerca amb ells el seu nom.

La diferència entre els estímuls lingüístics que rep un nen d’una família lingüísticament indigent i els que rep un nen d’una família lingüísticament competent és considerable. El primer sent al voltant de 600 paraules al dia; el segon, pot superar les 1.500. El primer està condemnat a ser un estranger de la seva pròpia llengua. Cal afegir que amb una varietat lingüística de 600 paraules diàries no n’hi ha prou per entendre el llenguatge dels llibres de text, per la qual cosa la pobresa lingüística és una condemna al fracàs escolar. El llenguatge és la cultura en acte.

Però hi ha també una moralitat en el llenguatge. Els condicionals i els subjuntius ens ajuden a allunyar-nos de la immediatesa dels nostres desitjos i a interposar un temps per a la reflexió entre l’impuls i la resposta.

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

 

Parlar en públic

A l’atenció del Director/

Benvolguda, benvolgut,

si us dic que la llengua oral, en general, en el sistema educatiu de casa nostra està poc treballada no us diré cap novetat. Per raons de tradició pedagògica, entre moltes altres, l’escola del nostre país, sobretot, llegix i escriu (i venera el silenci). En general, causa molt més escàndol trobar una errada ortogràfica en un text escrit que no pas constatar que un determinat càrrec públic, o un locutor d’un mitjà de comunicació, destrossa la llengua de “Mestre Fabra”, quan parla. Som aquí.
Com sabeu, altres tradicions escolars, la italiana sense anar més lluny, donen molta més importància al desenvolupament de la competència oral dels alumnes i, una part important de les proves es fan orals, no pas escrites. I això fins la universitat.

El diari “El País” a la seva edició d’avui proposa un reportatge interessant:

UN CERO EN ORATORIA
Los adolescentes carecen de habilidad para expresarse en público – La receta de los expertos pasa por potenciar los debates en la escuela y la Universidad. Con independencia de saberse la lección o no, cuando a un adolescente le llaman a la pizarra le embarga el pavor escénico. Es más que habitual que el reo esquive entonces la mirada, juegue con el boli, cruce los brazos, se atuse el pelo nerviosamente y no encuentre las palabras adecuadas para hacerse entender, sea gritando o para el cuello de su camisa. Veredicto: un cero en oratoria. La mayoría de los españoles -de la quema no se salvan tampoco los adultos- no controla ninguno de los tres tipos de lenguaje: verbal (palabra), gestual o paraverbal (voz). Cuesta hasta levantar la mano para preguntar en clase. “Nos puede el sentido del ridículo y no hay que tenerlo. Hablar es algo natural y hacerlo delante de mucha gente no cambia las cosas”, asegura la periodista Mónica Pérez de las Heras, que imparte cursos a profesionales. “No gestionamos bien el lenguaje, delegamos en el subconsciente. Decimos una cosa de palabra pero, a lo mejor, lo contrario con los gestos”, prosigue.

“Hay que aprender a controlar la inteligencia emocional desde pequeños. Por ejemplo, en la guardería, trabajando la empatía. En Estados Unidos, a los 11 años los niños exponen en clase, debaten y cuando llegan a la Universidad ya están preparados”, sostiene Pérez de las Heras, autora de ¿Estás comunicando? y El secreto de Obama. “Los niños ven como un castigo salir a la pizarra y, por eso, para habituarles, deberían de explicarse delante de ella desde los tres años”, añade Miguel Gómez-Aleixandre, profesor del club de debate del CEU-San Pablo. Manuel Sánchez-Puelles, ganador de varios concursos hablados, también apuesta por la edad temprana: “Los niños no tienen vergüenza y hay que aprovechar ese momento para que expresarse en público les parezca una cosa natural”.

En Italia y Francia abundan los exámenes orales en secundaria y pasan una prueba en Selectividad. En España, a partir del próximo año, existirá un examen oral en lengua extranjera para acceder a la Universidad, mientras los Gobiernos autonómos planean organizar campeonatos de debate. Tímidamente empiezan a celebrarse también en colegios, como el Balder (Las Rozas, Madrid) cuyos alumnos de 5º y 6º de primaria compitieron en su octava edición con tres escuelas. El tema a discutir: ¿reciclamos todo lo que necesita nuestro medioambiente? Cada equipo lo formaba un capitán, un documentalista y tres oradores.

“Una cosa es repetir como un papagayo lo que has aprendido en un examen y otra convencer al público construyendo un discurso que se va cambiando si se necesita”, diferencia Adolfo Lucas, coordinador de las mesas de debate en la Universidad Abat Oliba CEU y autor de El poder de la palabra. “Desde el momento en el que el niño tiene una base de lectura y escritura, cuando uno es capaz de expresarse, debe aprender persuasión”.

Oratoria no es una asignatura obligatoria en las universidades españolas, “pero lo será a medio plazo porque Bolonia impulsa estas habilidades y capacidades”, asegura Gómez-Aleixandre, coordinador del campeonato Inter CEU. Cada vez más universidades ofrecen clases complementarias. Entre esa red también se organizan torneos en los que se enfrentan conjuntos de dos a seis personas. “Te proponen dos temas y tienes 20 días para preparar la postura a favor y en contra. Un minuto antes, te enteras de qué vas a debatir y en qué lado estás”, cuenta Sánchez-Puelles.

Este licenciado en Derecho y Ciencias Políticas venció en pareja el torneo Pasarela y le llovieron las ofertas de trabajo. Por algo lo patrocinan las grandes consultoras y los despachos de abogados, que encuentran un excelente nicho de nuevos empleados entre sus 120 participantes. “Tuvimos que prepararnos dos preguntas: ¿debe haber un tope en la retribución a los grandes directivos? y ¿beneficia a la educación española el plan Bolonia? Creo que les convenció la falta de miedo al exponer y el conocimiento profundo del tema”, concluye. Al menos, los resultados del estudio europeo Reflex sobre competencias de los egresados demuestran que los españoles son conscientes de su incapacidad “de presentar en público productos, ideas o documentos”. Se califican con un 4,7. Tan solo se reconocen peores en idiomas.

http://www.elpais.com/articulo/educacion/cero/oratoria/elpepusocedu/20110516elpepiedu_1/Tes