Tag Archives: llengua catalana

Potser caldria tornar-hi, no?

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,

quan TV3 i Catalunya Ràdio van iniciar les emissions recordo que moltes persones es van sorprendre de com deien determinades paraules. Els presentadors de programes i els conductors dels noticiaris no parlaven exactament com ells, no deien “acera”, “busson”, “urbanu”, “veranejar” ni “Franciscu”, per esmentar-ne només quatre. Al començament sobtava i fins i tot algú ho considerava divertit, talment com un acudit bo. Per aquell temps, també, milers de mestres participàvem en els cursos de reciclatge; la immensa majoria ho fèiem de grat perquè ens sentíem partícips de quelcom important: la normalització de la llengua a l’escola. La llengua, i la correcció, formaven part de les converses de cada dia. Els mestres ens preníem la llengua com uns “deures personals” necessaris per construir un projecte col·lectiu: l’Escola Catalana. A poc a poc, a les escoles, cada cop se sentia parlar més en català. Foren temps intensos i, a voltes, difícils. Encara recordo la gent de CADECA, em sembla que es deien, que feien bandera de la llengua espanyola perquè consideraven que se l’estava arraconant!!.

Continue reading

Que l’arbre no ens tapi el bosc, sobretot

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
ja fa uns quants dies que torna a remenar la cua una qüestió polèmica: la del “gènere” de la llengua. Ho devíeu sentir allò de l’Alcaldessa de BCN del “Donanatge”, no?, per analogia  d'”Homenatge”. A mi, francament, tot plegat me’n fa mitja. És el que diu la Professora Carme Junyent: hem confós els gèneres de la llengua amb el sexe, els hem fet un mal servei quan els hem posat “etiquetes”: masculí i femení. Ella no és cansa de dir que els generes de les llengües no “MARQUEN” el sexe, altrament hauríem de dir “el girafo”, “el serp”, “el pantera” etc.

Fa dies que estem empantanegats amb aquestes històries i deixem el que realment és important de costat, ni ens ho mirem: la salut i el futur de la nostre llengua, el català. Sóc del parer que ens hauria de preocupar molt més el grau de certesa d’aquestes afirmacions que fa la Sra. Junyent:

  • Poso en dubte que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada. Fa pocs dies vaig anar a un institut i parlant amb una professora em va explicar que tothom menys ella (que és la de català) fa les classes en castellà.
  • Arreu del país es constata que el pas a l’institut és una mena de forat negre. A l’institut s’hi perden tots els esforços de primària. Per tant, no es consolida i l’estudiant es troba en una dinàmica de llengües molt diferent a la de primària i de seguida s’adapta que la llengua dominant és el castellà. Això en la gran majoria de centres.

És perdre el temps, també diu Junyent, dedicar esforços i debats a la qüestió de quina ha de ser la llengua oficial de la república catalana. L’oficialitat, a les llengües dominants, no els cal i, a les llengües subordinades, no els serveix de res. Per tant, perdre temps i energies en un debat sobre quines llengües han de ser oficials és una manera de marejar la perdiu que no ens porta a trobar solucions. És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció. Les llengües grans sempre s’acaben menjant les petites.

El que ens hauria de preocupar és precisament el contrari: Com ho podem fer aconseguir que la llengua catalana deixi d’estar “marcada” com a llengua de l’escola. Quan una llengua necessita la “Crossa de l’oficialitat” malament rai. Ep, no estic dient que les classes s’hagin de deixar de fer en català. Però us ben asseguro que, sobretot en els instituts, no tinc tant clar que ens hagi beneficiat l’etiqueta de “Llengua oficial”; molt adolescents han vinculat el català, només, a llengua acadèmica i no pas a llengua d’ús: el català és un requisit per progressar acadèmicament.

Hauríem de saber aprofitar dues oportunitats que tenim al davant: La primera és que més d’un 12% dels alumnes no té el català ni el castellà com a llengua materna; i la segona, que el català, per ara i tant, encara suposa un valor afegir des del punt de vista social. Que ho preguntin a les cues d’adults que s’inscriuen als cursos dels CNL.

Cal començar per respectar, més i millor, les llengües dels alumnes. No s’hi val només a posar a l’entrada del centre la paraula “Hola” escrita en dues-centes llengües. És molt més. Quan és parla de notícies, per exemple, es parla de notícies dels països d’origen de les famílies d’aquests alumnes? I quan es parla de desastres ecològics? I quan es parla de rius o de relleu? I quan es parla de música i de literatura? És a dir, els seus països, la seva realitat és present en els centres? En un món globalitzat i interconnectat tenim alguna excusa de pes per no fer-ho? Si volem que aquest 12% d’alumnes desenvolupin una actitud favorable a aprendre i, sobretot, a USAR el català, si ho volem, hem de començar per “respectar” les llengües d’origen dels alumnes. Per què tres alumnes àrabs no poden parlar en la seva llengua a l’hora de planificar un text que han d’escriure col·lectivament?

Per favor, que l’anècdota no ens privi de veure el que és important: la vitalitat i l’ús de la llengua. No perdem el temps en rucades.

Com ho veieu? En el vostre centre se’n parla de tot plegat? Ho teniu clar com a col·lectiu?

Caldria dedicar temps a entendre- ho tot plegat si de veritat volem treballar per la supervivència de la nostra llengua.

Us voldria animar a posar-vos-hi, si és que encara no ho heu fet. I, també, que abans de fer-ho us llegíssiu l’entrevista que en Gerard Sesé va fer a la professora Junyent i que es va publicar a “directe.cat”

Gràcies per endavant.

directe.cat

http://www.directe.cat/entrevista/484241/la-cooficialitat-del-castella-a-la-republica-catalana-suposaria-l-extincio-del-catala

Gerard Sesé 11.3.2016.

La cooficialitat del castellà a la República Catalana suposaria l’extinció del català
Maria Carme Junyent Lingüista i professora a la UB, editora i directora del Grup d’estudi de llengües amenaçades.

http://smxi.cat/

http://smxi.cat/

Quedo amb Maria Carme Junyent al seu despatx a la Universitat de Barcelona. Porta tota la vida dedicant-se a l’estudi de les llengües. És professora a la UB i va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la qual amb to reivindicatiu, m’ha volgut deixar clar que no rep cap subvenció pública. Afirma estar cansada i que ja no persegueix a les institucions per buscar finançament. Ara mateix manté un litigi amb forces polítiques com la CUP o Barcelona en Comú sobre l’ús de la llengua. Defensa que les llengües són independents i que no s’han d’intentar canviar a la força. Afirma que polítics li han donat la raó però que la pressió els fa obrir els seus discursos amb un ‘ciutadans i ciutadanes, catalans i catalanes…’ Tot i així, afirma que és una moda que acabarà passant.

vis

Ets experta en llengües amenaçades…
En llengües africanes. M’he dedicat als processos de substitució lingüístics i a la història de les llengües. Vam crear la GELA per fer possible que si algú de la universitat es volgués dedicar aquest tipus de llengües, que no tenen tradició en el nostre àmbit acadèmic, s’hi pogués dedicar.

El català no és d’Àfrica, però… està amenaçat?
Jo crec que sí. No està en fase irreversible però, de totes maneres, en mostra símptomes i sembla que no hi ha res que ho contraresti. Un exemple és l’ús que en fa la gent jove, que és molt poc…

O el parlen malament… com el catanyol?
Jo no entro a valorar la qualitat de la llengua. Jo em dedico a la lingüística històrica i, aleshores, el que veig és que en situacions de bilingüisme sí que s’arriba a aquest procés de dialectalització. També és cert, però, que en situacions de multilingüisme les coses tornen a lloc i es diferencien. Ara, com que a Catalunya tenim més d’un 12% de la població que parla altres llengües que no són ni el català ni el castellà, vol dir que estem en un sistema multilingüista i, per tant, tenim un nou context que ens permet canviar la dinàmica de les llengües a Catalunya i frenar el procés de substitució del català. Necessitem que la llengua normalitzi l’ús.

Això només es pot fer des de les institucions?
(Riu) Amb les institucions jo ja he perdut…

La fe?
Sí. Si mirem les seves xifres, el que es constata és que des de que va començar la política lingüística en aquest país no hem fet cap pas endavant pel que fa a la transmissió o l’ús. Aguantem, però no es veu una millora evident.

Que la llengua catalana sigui la vehicular a les escoles no n’ha millorat la situació? Companys meus de classe parlaven castellà a casa i encara sort que a l’escola usaven el català… No ha acabat de funcionar?
El primer que poso en dubte és que el català sigui la llengua vehicular a l’escola de manera generalitzada. Fa pocs dies vaig anar a un institut i parlant amb una professora em va explicar que tothom menys ella (que és la de català) fa les classes en castellà.

És cert! Jo recordo que del pas de sisè de primària a l’ESO em va sorprendre molt que hi havia molts professors que feien la classe en castellà… però només és obligatori és a primària i no secundaria, oi?
Sí, però el que es constata arreu és que el pas a l’institut és una mena de forat negre. A l’institut s’hi perden tots els esforços de primària. Per tant, no es consolida i l’estudiant es troba en una dinàmica de llengües molt diferent a la de primària i de seguida s’adapta que la llengua dominant és el castellà. Això en la gran majoria de centres.

T’ho corroboro. Jo sóc de Cerdanyola del Vallès, àrea metropolitana dura, i a l’institut em deien pagès per parlar català al pati. Cosa que no passava a l’escola. I què podem fer?
S’haurien de replantejar la situació perquè seguir fent el mateix ja es veu que no funciona.

Més diaris en català? Cinemes? Canals de TV?
Hi ha una qüestió fonamental: les llengües sobreviuen si s’usen i es transmeten. Les altres coses poden ser estímuls importants però no és allò bàsic. Quan diuen que durant el franquisme la llengua patia… val a dir que la gent seguia parlant català. La llengua està més amenaçada ara que en aquells temps. La llengua s’usava i es transmetia i ara no passa amb la mateixa proporció.

Ostres! Però no ho entenc ! Com podem estar pitjor que durant el franquisme? Un català s’emparella amb un estranger i deixa de parlar català als seus fills?
Ha influït molt la manca de consciència que es tracta d’una llengua amb problemes. És cert, i és molt important, que el català és una de les poques llengües subordinades del món que la gent l’aprèn per conviure i no tant per trobar feina o viure. Aprendre’l significa tenir unes relacions molt diferents amb els autòctons. I això és un avantatge que hem d’aprofitar perquè no passa a les llengües del món. La gent aprèn llengües per què li són útils i no per parlar amb els seus veïns.

Allò que diuen molts nouvinguts que diuen que en el moment que van aprendre català se’ls van obrir les portes a molts catalans…
És que és això! Funciona el principi que si parles català ets català perquè és una llengua triada, ja que, diguin el que diguin, no és una llengua imposada. Però hi ha molts sectors que no transmeten la llengua. Parelles mixtes que no transmeten el català, com deies, és un exemple que passa. Això hauria de ser una de les coses que s’haurien de plantejar i que la gent hauria de tenir molt clar: què estan fent quan no transmeten la llengua als fills…

Si des de la tribuna de les Corts Valencianes hi ha qui diu que el valencià és “aldeano”…
Però al País Valencià la gent s’hi fixa molt perquè ha tingut un govern en contra del català però el cert és que no ha baixat tant la transmissió ni l’ús. A les ciutats d’Alacant i València és diferent però, si tu vas pels pobles, la gent segueix funcionant en català.

Pots tenia raó, doncs… era “aldeano”!
(riu) A veure! Ella (La diputada valenciana de Ciudadanos Carolina Punset, no crec que s’hagi d’obviar) diu “aldeano” però Gandia o Alcoi no són poblets. En el seu cas es tracte d’un judici, n’hi estem molt habituats, que es donen en totes les llengües amenaçades: la gent deixa de parlar la seva llengua perquè se’ls diu que és una llengua primitiva, que no et dóna accés a la modernitat, que no et servirà per una feina, que fa de poble… tot això només són prejudicis. La pressió directe sobre els parlants pot fer que deixin de parlar-la. Pel que fa a l’ús del català, el País Valencià no em sembla tant preocupant com aquí (el Principat) perquè allà funcionen d’una altra manera.

Necessitem una discriminació positiva però he llegit que tu dius que cap llengua no s’ha d’imposar i, fins i tot, has arribat a afirmar que el català no hauria de ser llengua oficial al nou estat català…
A veure… l’oficialitat, a les llengües dominants, no els cal i, a les llengües subordinades, no els serveix de res. Per tant, perdre temps i energies en un debat sobre quines llengües han de ser oficials és una manera de marejar la perdiu que no ens porta a trobar solucions. És més greu quan diguin que el català i castellà han de ser oficials perquè això ens porta directes a l’extinció.

La que és més forta es menja la petita…
Sí, sempre acaba passant això. Hi ha tants casos al món que ja no cal ni plantejar-s’ho. Si ara declarem el català oficial, ens servirà d’alguna cosa?

És quelcom simbòlic! Un fet nacional!
El que hem de trobar són fórmules perquè tota la societat pugui funcionar en català o, com a mínim, que els que tenen el català com a primera llengua, que és la que s’ha generat aquí i en tenim la responsabilitat, la segueixin fent servir i ensenyant.

Però a veure… si estem parlant que el català està en perill d’extinció, què millor que tenir un estat on sigui oficial per a poder-lo protegir, no? Hem de ser un estat “alingüístic”?
Si el català fos realment cosa de tots no caldria fer-lo oficial.

No és de tots?
Clar que no. Ves a l’hospital a veure si aconsegueixes que t’atenguin en català, o a l’institut que et facin totes les classes en català, a qualsevol botiga… Si aconseguíssim que tothom que volgués pogués viure en català ja tindríem molt de guanyat. I això és el que no ha fet la política lingüística.

Estudies les evolucions de les llengües i la seva història… potser és el destí del català… morir?
Morir no és el destí de cap llengua. El destí de totes les llengües és canviar. Quan en mor una, no hi ha cap argument lingüístic que ho justifiqui. L’únic que hi ha són les pressions que s’exerceixen sobre la comunitat que la parla perquè l’abandonin i en transmetin una altra als seus fills. No hi ha destí a les llengües.

El castellà a Catalunya està amenaçat?
(riu i pensa) Difícilment. En tot cas no presenta cap símptoma dels símptomes que presenten les llengües amenaçades.

Canviem de tema. Ahir va ser el dia de la dona treballadora i aquesta pregunta em va perfecte: usar el gènere masculí plural on les dones hi són incloses és propi d’una societat patriarcal i masclista?
T’he d’explicar una qüestió prèvia, que s’ha d’entendre bé, per parlar després dels gèneres.

Som-hi…
Al món es parlen moltes llengües i no es pot dir que cap sigui millor que cap altra. Totes són iguals. Totes són eficaces a la seva manera. Si les llengües es poguessin manipular, aquesta igualtat no existiria. Si hi ha desigualtat entre els humans no és per la naturalesa humana sinó per altres aspectes externs…

Socials…?
Dels tipus que siguin. En el cas de les llengües totes són iguals i no es pot controlar. Si s’intenta controlar s’està atemptant sobre el principi d’igualtat de totes les llengües. Seria com intentar canviar el transcurs d’un riu. És un disbarat i es pot afirmar amb aquesta rotunditat perquè les llengües funcionen al marge de la voluntat dels parlants.

Tot i que els parlants han construït les llengües a través del pas del temps…!
(s’exalta) No! Aquesta és la qüestió! És molt diferent la gramàtica i el lèxic. La gramàtica està subjecte a les seves pròpies regles de manera que si toques un punt en modifiques un altre. Això ho veiem quan apareixen noves llengües.

L’spanglish…?
Per exemple… Quan una llengua d’aquestes passa a ser la primera llengua d’algú, o sigui la seva llengua materna, es produeixen un a sèrie de processos que fan que aquella llengua sigui com les altres. I això no ho dicta cap acadèmia! Als nanos que fan aquesta transformació ningú no els diu si la seva llengua té gènere, si ha de tenir nombre o si és a l’inrevés, per dir alguna cosa.

Em costa d’entendre… per exemple: què ens diferencia als catalans dels espanyols? La raça no, ni la religió… és la cultura i, per tant, la llengua com la seva màxima expressió. Li donem al català unes connotacions nacionals, simbòliques, d’ADN cultural… Els catalans no som com som perquè parlem català i la nostra llengua és així pel tarannà del nostre poble…?

No. A nosaltres ens ha tocat el català a ells l’espanyol.

I punt?
Sí, són llengües diferents ja està…

Deixa’m ser advocat del diable: els alemanys que són forts i alts parlen l’alemany que és una llengua rude i que sona dura… com un filaberquí saltimbanqui que parli italià…

Això són prejudicis lingüístics! L’alemany no és una llengua rude. Tot això són tòpics!

Vaja…
Per exemple, com a lingüista em dol molt que la CUP i tota aquesta colla no entenguin que les llengües són independents.

Ja m’has fet l’aclariment inicial… Sembla que anem ja cap el tema del gènere…

La qüestió de les dones: hi ha un 15% de llengües al món que tenen el gènere com el fem anar nosaltres. I potser tiro llarg…

Ah sí? Sí que tenim una manera peculiar de parlar…

Per exemple, les llengües bantu tenen un sistema de classes nominals, que en podrien anomenar gènere, i en tenen fins a 23.

De gèneres?
Sí. I això implica les concordances, eh!

Però el gènere masculí és per referir-se als homes i femení a les dones?
No! És aquí la qüestió. Però en aquest cas homes i dones pertanyen a la mateixa classe nominal. Concorden de la mateixa manera. Hi ha llengües que un tipus de dones pertanyen a un grup i un altre tipus de dones a un altre grup (i per tant reben un tractament lingüístic, com de gènere, diferent). ‘Cada terra fa sa guerra’. Aleshores, si és que s’entén això, que és la part fonamental, ja hem avançat. I són aquestes la mena de coses que no ho podem controlar. Per això totes les llengües són iguals.

Fins aquí està clar…
Aleshores, hi ha un grup de llengües que són de l’indoeuropeu que classifiquen els substantius en dues o tres classes nominals, que són els gèneres. És una categoria força arbitrària. Hi ha llengües que són els humans en una banda i els no humans en una altra. En altres hi pot haver els abstractes i la resta. Els principis de classificació són molt diferents.

I què passa amb la nostra?
Doncs que hi va haver un senyor, que aquest sí que era masclista i que ha trobat la contrapartida en aquestes propostes absurdes de l’esquerra progre (i que, per cert, només es fan en català i en castellà, hi ha altres llengües romàniques amb la mateixa estructura del gènere i no fan desdoblaments) que va posar de nom a un gènere el masculí i a l’altre el femení. Aquest senyor masclista era Protàgores. I a partir d’aquí, tota la tradició de les llengües indoeuropees es dediquen a posar l’etiqueta de masculí i femení. Hi ha llengües que tenen un gènere per les coses grans i l’altre per les petites. Les grans són el masculí i les petites el femení. No té res a veure amb el sexe. Aquesta etiqueta de Protàgores s’ha anat perpetuant i ens la creiem. I és en el segle XX quan es diu: ‘oh, és que el masculí no inclou les dones’.

Però si Protàgores era masclista i va fer aquesta classificació de masculí i femení, estem donant la raó a al CUP, no?
No, no! Perquè la cosa ja estava feta! Ell només va posar l’etiqueta…

Però llavors…
Escolta! Mira: jo tinc una prestatgeria amb llibres. Al primer pis hi poso una etiqueta on hi diu diccionaris, a la segona hi poso manuals i a la tercera hi poso monografies. Després va i tu et trobes un diccionari a la tercera. Qui s’ha equivocat?

(silenci… dubto uns segons) Qui ha posat l’etiqueta…?
Exacte. Després resulta que les coses no eren així.

Però hem mantingut aquestes etiquetes i ara, al veure que estaven mal posades, les volem canviar…
El problema és que no hem vist que estaven mal posades. És que ens les hem cregut. Hem pensat que el masculí era pels homes i el femení per les dones. Anem al cas dels animals…

Els… animals?
Sí, sovint el nom no marcat és el femení és el femení: la girafa, la pantera, la zebra, l’orca…

El dofí no…!
No. Jo em fixo amb els que acaben en a àtona que són els candidats a ser femenins. Venien del grec, passen pel llatí i ens arriben així. Nosaltres hem seguit tenint contacte amb altres llengües quan aquest canvi ja s’havia produït. Com per exemple amb llengües africanes: d’Uganda ens ve l’impala, que resulta que és masculí. D’Austràlia ens ve el coala, que resulta que és masculí. Del Tibet ens ve el panda, masculí… Per què la zebra, la pantera, la girafa són femenins i el coala o el panda no? Doncs perquè han entrat en moments diferents a la nostra llengua. No hi té res a veure amb el seu sexe.

Començo a entendre-ho…
Jo puc dir ‘la meva parella’ i parlar d’un home. Hi ha arbitrarietat en el gènere. La qüestió és que com menys arbitrari el fem, més discriminem. Sobretot pel que fa els de la CUP: ara tenim  el grup de LGTB. Què en fem de tota aquesta colla?

Un tercer gènere!
No existeix…! Si tu en fas un per homes i un per dones, si ho vols deixar tot tan clarificat, pot haver-hi gent que se’n quedi fora. Però si el gènere és més ambigu hi cap més gent.

Però un home que se sent molt home pot ser gai perfectament sense necessitat d’haver de sentir-se d’un tercer gènere…
Era un exemple un xic extremat per demostrar-te que com més ambigua sigui una categoria és més arbitrària i, per tant, hi cap tothom. Si la categoria no és arbitrària, com el que volen fer els de la CUP, n’exclouen molta gent.

I no podem inventar-nos un tercer gènere que inclogui els dos? Tots, totes i ‘totus’… per exemple…
La llengua no la fem nosaltres i aquesta és la gran sort que tenim perquè sinó… quins disbarats que faríem! El sistema és tan eficaç i funciona de manera tant intel·ligent… i, a més, es va adaptant!

Els de la CUP són feministes i parlen en femení….
Els de la CUP molt parlar en femení i…, a l’hora de la veritat, què passa? Que són el partit que tenen més homes en els càrrecs electes! El percentatge d’homes és molt més alt que en altres partits, fins i tot el PP! Bé… doncs si ells canvien i tothom canvia, la llengua ja s’adaptarà. Però nosaltres no podem dir per on ha d’anar la llengua.

Tornant a l’exemple de les etiquetes mal posades… si la nostra societat s’ha acostumat a usar aquestes etiquetes mal posades… això no ho podem corregir?
El què?

Que atribuïm gènere masculí al sexe de l’home i el femení a les dones… això no es pot canviar?
Jo no ho atribueixo…

Però la gent sí! Quan diem ‘tots’ són homes!
Això és un una atribució induïda! A lingüística històrica explico que això és un canvi que no surt espontàniament sinó induït. No és un canvi que hagi sortit de la gent i per això es diuen tants disbarats.

Sembla que t’hagis erigit tu sola en una croada contra el desdoblament masculí i femení…
Doncs jo no crec que estigui gens sola… Crec que qui defensa aquesta aberració són realment una minoria i es pot veure en tots els casos…

I pot ser que hi hagi lingüistes homes que no ho diguin perquè se’ls acusarà de masclisme?
Pot ser… però ja és el seu problema… també hi ha polítics que no s’atreveixen a dir-ho.

Ah si? Que estan d’acord amb això i després diuen ‘ciutadans i ciutadanes’?
Oh i tant! Quan jo parlo amb ells em diuen ‘tens raó’ però… la pressió…

Qui són?

(riu) No t’ho diré… Un em va dir: “cada cop que ho faci fes-me un clatellot!”
(riem, em deixa entreveure qui és però no ho desvetllarem)

Tu entens que el feminisme usi la llengua per reivindicar-se? En el fons és això…
Jo sóc feminista.

Els de la CUP segur que no s’ho pensen…
Doncs ho sóc perquè no puc ser una altra cosa. El meu pare no volia que estudiés perquè jo era una dona. Me’n vaig sortir gràcies a la meva mare que no va pensar en mi com a dona sinó com a persona. Això ho he viscut. I et podria explicar cinquanta mil històries però no en tinc ganes…

I si la nostra cultura en comptes d’haver estat patriarcal fos matriarcal el femení plural seria el que inclouria als homes?
Ja hi ha llengües on el plural femení inclou als homes. Però són tant masclistes com aquí. El masclisme és universal. No conec una societat que no ho sigui masclista…

La basca…
Una cosa es ser un matriarcat i l’altre és no ser masclista. Aquest és un fenomen universal i les llengües resolen aquesta qüestió de moltes maneres.

Com podem estar tan equivocats?
Els de la CUP ja em venen amb l’argumentari fet i es basen en coses que jo no he dit. Em diuen que la llengua no és neutre. Jo no ho dic pas això! Em diuen que la llengua és una construcció de la realitat. Oh, si fos tan fàcil: canviem els possessius i fem la revolució de seguida. Diuen que si canviem la gramàtica el món canviarà… doncs carreguem-nos el sistema de possessius, que és molt més fàcil que el gènere, i tenim la revolució feta…

La col·lectivització definitiva! No hi hauria propietat privada!
Aquí està… però mira aquí ningú no s’hi ha posat…

És curiós que un partit llibertari vulgui imposar una manera de parlar…
Això s’ho haurien de plantejar molt seriosament… És un argument que no faig servir perquè em sembla demagògic però… Hitler, Mussolini, Stalin… tota aquesta gent ha intentat manipular la llengua. Si llegeixes clàssics com el 1984 de George Orwell… s’intenta manipular la llengua. Que això surti de la CUP… no ho entenc. Fixa’t en la Revolució Francesa o Russa… Van canviar la llengua?

No en sé prou però suposo que no.
No la van canviar.

Es pot canviar una societat independentment de la llengua, evidentment, però es pot canviar una societat a través de la llengua… no?
Si algú m’explica un sol cas on una societat hagi canviat a través de canviar la llengua potser els començaré a fer cas…

Has citat Hitler… canviant la llengua va canviar la societat…
I ara…?

Ja no existeix el seu règim…
Doncs ja està! Normalment és al revés. La llengua, si la deixen fer, evoluciona i ho fa bé.

Jo estic entenent tot el que em dius… però posant exemples concrets em torna a trontollar tot: hi ha paraules que en femení són despectives: un homenot i una donota, un minyó i una minyona… això no es propi d’una llengua masclista?
La llengua té una sèrie de recursos i els aprofita molt bé: el gènere els hi ha donat per creure que és per referir-se a les dones, la gran tragèdia és que en diguem femení. Llegeix ‘Els Núvols’ d’Aristofanes i allà ja se’n foten del Protàgores. Hi havia coses que no quadraven i volien canviar els noms de gènere humorísticament. Recordo, per exemple, que “la força” no podia ser femenina perquè era dels homes i ho canviaven per “el forç”. Imagina’t si ve de lluny això!

I l’ús del femení com a despectiu…?
El gènere serveix per a moltes coses… tu tens el llum elèctric però hi ha la llum del sol. Tens molta son però has tingut un bon son. És una qüestió de matís i això ho fa el gènere. Es poden fer objectes: un instrument nou és la barítona, del tenor en fan la tenora, del bandoler en fan la bandolera (que no és una dona sinó una bossa) del torero en fan la torera (una jaqueta) i molts exemples. La lingüística feminista americana ja va alertar sobre crear femenins a partir de masculins perquè diu que és una arma de doble tall. I el cas clàssic és ‘home públic’ i ‘dona pública’. Quan tu crees un femení estàs creant un despectiu o un terme que va contra les dones.

I això per què?
Perquè la llengua funciona així. I per què ho alimentem? Què és el que fan aquestes propostes…

Com la Colau que va canviar la paraula homenatge per un donatge…
Això és molt fort i pitjor quan ho fan oficialment.

I Podemos vol canviar el nom del Congreso de los Diputados per Congreso a seques…
Un congreso, com els que organitzem aquí o a qualsevol lloc…

Doncs anem encaminats cap aquí…
Això és el que tu creus. Aquesta moda passarà.

Serà un bluf?
Sí. Digues-li a un bon escriptor que escrigui d’aquesta manera. Segur que no ho fa. En David Fernández de la CUP, que també és un bon escriptor, a vegades escriu en femení però he llegit coses d’ell, com el ‘Cop de Cup’ i és un llibre escrit impecablement i usant el masculí.

O usar el femení pels bons i masculins pels dolents…
Això és molt perillós!

És discriminació positiva…?
No, aquí els traeix l’inconscient. Aquí vaig fer un tuit que va córrer molt perquè el dia que hi va haver l’assemblea de l’empat, l’Anna Gabriel va parlar dels que estaven a favor de Mas  en masculí i dels que estaven en contra en femení. Ja hi havia una categorització. Parlava dels col·laboradors i simpatitzants i les militants. I està gravat. Jo crec que això no ho fan conscientment.

Ara que parles del twitter… un amic de la CUP m’ha dit que et pregunti qui porta el perfil de GELA…
Ara no sé… aquest perfil el portem diferent gent… i  som seguidors de la CUP.
(silenci mentre somriu)
A mi em sentencien per aquestes coses però perquè no hi veuen més enllà del nas. Ells donen molt valor a una cosa que no té aquest valor. I que a sobre serveix per a ridiculitzar les dones perquè el que en traiem de tot plegat és que se’n fotin de nosaltres.

Com t’escric a la ressenya de l’entrevista? Professor o professora?
M’és igual.

Qualsevol de les dues maneres no implica el teu sexe, clar…
Si sóc un home o una dona es circumstancial. Importa en altres àmbits de la vida però no en el professional.

Som Escola en Català

Imatge de http://www.ara.cat/societat/Centenars-persones-concentren-TSJC-defensar_0_1082291986.html

Imatge de http://www.ara.cat/societat/Centenars-persones-concentren-TSJC-defensar_0_1082291986.html

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

un cop més ho hem deixat ben clar: som escola en català. Unes deu mil persones segons l’organització i mil cinc-centes segons la guàrdia urbana (no he entès mai com pot haver-hi aquest ball de xifres, la veritat) s’han concentrat aquesta tarda davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per mostrar el rebuig a la sentència que pretén obligar a cinc escoles a impartir el 25% de classes en castellà.

L’escriptor Màrius Serra, amb un discurs contundent i impecable, ha conduït l’acte, deixant clar que “Som, i això els fa nosa”. Ha recordat l’escola de la República i els seus fundadors, els grans pedagogs que ha tingut l’escola catalana i la feina que s’ha fet per reconstruir una escola devastada pel franquisme, “fem nosa als defensors de ‘l’Una, Grande i Libre”, I ha puntualitzat diversos cops que “Som” però que “No som passerells”.

De la mà dels representants de l’escola, alumnes, pares i mestres s’ha llegit el manifest i s’ha demanat fermesa al Departament d’Ensenyament, al·legant que “Tots som Directors”. Una de les escoles afectades també s’ha pronunciat explícitament contra la imposició del TSJC. En un comunicat, l’Escola Pia de Catalunya recordava que els seus centres ‘estan arrelats al país i al seu servei’ i sentenciava: “Farem tot allò que sigui al nostre abast per ser fidels al compromís contret de fer del català la llengua vehicular d’aprenentatge”.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4171923/20140207/lescola-pia-defensa-latac-tsjc-immersio.html
Una tarda-vespre plena amb el Passeig Lluís Companys que feia goig, plena de persones, mestres, famílies, alumnes, tots units per una defensa justa. Les estelades no han faltat, per descomptat. De guàrdies civils “anotant-ho” no se n’han vist, avui, haurien tingut feina!

Fa pensar tot plegat. L’olla bull, i cal començar a posicionar-se, no? “Tots som Directors”, corejaven els assistents. I vos, heu pensat què fareu, arribat el moment?

Per què, no ho dubteu, us arribarà el moment

Gràcies, per endavant, pel vostre compromís!!

foto còpia1foto còpia 2

Vénen temps de coherència

b_josep_soler_efespfive341084-3976976.jpg_1306973099

A l’atenció del Director

Benvolgut,

venen temps en que caldrà dir sí o no a moltes coses. No s’hi valdran les indefinicions. Només un exemple-pregunta: us heu llegit el currículum de ciències socials de primària i de secundària que proposa el ministre Wert? Què en fareu? Què en faran els vostres mestres i professors? Acceptarem que els nostres alumnes llegeixin, ras i curt, un rosari de mentides sobre nosaltres?

Venen temps en què a cadascú “se li veurà de veritat el llautó”. Encara que de vegades no ens ho creguem, el nostre petit i estimat país està ple de gent valenta, gent de totes les edats i condicions. Un exemple, no sé si sabeu qui és en Josep Soler i Sardà, vull pensar que sí. És un dels autors vius més importants de la nostra música contemporània. Nat a la capital de l’Alt Penedès fa prop de vuitanta anys. Entre moltes coses és membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des de 1982. Doncs bé, resulta que aquest músic va i el premien amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts que concedeix el ministeri de Cultura espanyol. Què va fer? Doncs agrair-la però dir que se la podien quedar. Els mitjans de la caverna mediàtica en van anar plens una colla de dies com podeu suposar. En els seus argumentari de renuncia digué que no la podia acceptar com a compositor, com a professor ni com a català

http://www.vilaweb.cat/noticia/4158783/20131127/compositor-josep-soler-repudia-medalla-dor-concedida-wert.html

En unes declaracions que va fer a l’agència Efe va dir que no podia acceptar el reconeixement perquè “seria acceptar l’autoritat del govern espanyol i jo no vull saber res del ministre Wert ni del govern de Rajoy, perquè a ells no els interessa en absolut ni la cultura ni l’educació”. I va afegir que “com a professor ha patit mlt amb aquests senyors que governen Espanya i que ens han enganyat a tots. No fan res d’allò que van prometre i condemnen la cultura i l’educació’. Va enviar un burofax al ministre José Ignacio Wert en què li va fer saber la seva decisió. El lliurament de les medalles es va fer el passat mes de desembre. Ell era a casa seva, és clar.

Queda dit!!

N’hauríem de prendre exemple, penso.

bona nit!!

Reivindiquem el català (II)

La Carta d’un Aragonès molt emprenyat dedicada a algú que ha perdut els seus orígens

 

Desprès d’uns dies d’intensos atacs a la llegua, ha arribat l’hora de parlar. Resulta que visc en una terra en la què al principi es parlava una llengua que es deia Català. Amb el pas dels anys algú va dir que es parlava “Chapurreau”, la majoria de la gent força inculta en l’aspecte de la llegua per culpa de la Guerra, va anar agafant aquest terme. Què va passar? Quan la gent va anar agafant cultura es van adonar que “Chapurrear” significa literalment “Parlar amb dificultat un idioma, pronunciant malament i usant-hi vocables i girs exòtics.” (Definició RAE). Als llocs més “cultes” van tenir una fantàstica idea, a cada poble es parla un idioma: a Fraga, Fragatí; a Torrent, Torrentí; a Benasque, Benasquès… i així amb la majoria de pobles.

Però ara feia falta fer l’animalada més gran de l’historia en mans d’una senyora (no sé si massa culta) d’orígens catalans, d’anomenar la nostra llengua “Aragonès Oriental”! Aquesta senyora (recordem que va néixer i va viure a Catalunya), no vol que es confongui amb altres llengües allò que ella anomena “Aragonès Oriental”.

Doncs “Consellera de Cultura?” del govern aragonès oriental i occidental, li manifesto que vostè no pot ser una consellera de cultura si no sap que a l’Aragó es parlen tres llengües: aragonès (pràcticament desaparegut gràcies a la política aplicada pels diferents governants a l’Aragó), CATALÀ (ja que tampoc sap historia, li recordo que Aragó i Catalunya han estat agermanades durant segles, a l’igual que Balears i València); i també es parla castellà (segons vostès una llengua atacada i en perill d’extinció per culpa dels catalans. Tot i que vostè déu saber que el castellà és la segona llengua més parlada del món, mentre el català a les nostres comarques encara no mereix ni ser cooficial i vostè el vol aniquilar del tot…).

Estic fart d’aguantar els atacs a una llengua que està en PERILL gràcies a una colla de renegats com vostè que inventen el que no saben, transformen, manipulen… i tot el que ens puguem imaginar. Estic segur que passaran als llibres d’història com un grup d’impresentables que van intentar acabar amb la nostra llengua i això, sense dictadura!

Però sap què li dic, que no ho aconseguiran perquè va en contra de tots els criteris científics filològics. Ja acabant la carta els volia recordar a tots/es els Aragonesos/es, que tenen Labordeta aclamat com un líder, com un heroi del poble aragonès. Vostès es recorden que Labordeta s’ha passat tota la vida lluitant en defensa del català i l’aragonès?

Per acabar i dedicat a tots els qui defensen que el que es parla a l’Aragó, Balears, València i Catalunya, no és la mateixa llengua, el català… els hi dedico unes paraules de Labordeta: “Váyanse ustedes a la mierda!”

Reivindiquem el català

http://latalaiadezaballos.blogspot.com.es/

 

A l’atenció de la Directora/Director

Benvolgut, volguda,

Una membre de Ple Dret de l’AT de la Dreta de l’Eixample, ens envía aquest link.

Els ajuntaments de la Franja necessiten el nostre suport. Aquest “manifest” és cultural, és per aquí que podem establir llaços.

Llegiu-ho si voleu, i si ho creieu convenient, feu-ho “córrer”.
Els lectors i lectores del gran escriptor mequinensà Jesús Moncada rebutgem absolutament la ignominiosa llei que promou la fragmentació de la llengua en anomenar LAPAO a la llengua catalana de la Franja (…)

Si us hi voleu adherir, entreu a l’enllaç:

https://sites.google.com/site/moncadanolapao/

Gràcies!

 

 

Si ets català…passa-ho!!!

Si ets català PASSA-HO, sisplau.

són només 10 segons.

TORNEM-HI ALTRA VOLTA

Et prego que ho facis i, al mateix temps, ho passis als teus amics.

Gràcies
Només clicant i obrint el web ja sumem !

Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català; desprès reenvia aquest missatge. Si la visita molta gent, no n’eliminaran la versió catalana!

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/


Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l’han tancat perquè s’han quedatsorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s’ho repensin !

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants-  tenen l’estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l’àmbit europeu.

PASSA-HO als amics,  sisplau !

Gràcies !

N’hem d’estar cofois!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé vós però, literalment, estic colgat de felicitacions nadalenques de formats i contingut ben divers. De vegades, penso, que no caldria però, després, que sí, que està molt bé. Què caram! Està molt bé que “repassin” la llista de persones susceptibles de rebre la nadala i que no te n’hagin despenjat, malgrat el temps. La vida, la que portem, sovint, ens porta a pensar que “estem sols”, o que som transparents. Aquesta allau digital ens demostra que no és cert. Estem presents, per sort, en el pensament de més persones de les que ens pensem.

Doncs bé, enmig de tants bons desigs, he rebut un text d’una amiga que està passant per un dels mals tràngols de la vida. Passarà un Nadal complicat, de ben segur. Se’n sortirà, però. El text que m’ha fet arribar m’ha colpit, literalment. M’ha fet esborronar. Sóc així de tou, en el fons, no hi puc fer més. M’ha impactat, sobretot, per la temàtica i també pel contingut. Un professor de llengua i literatura castellana, nascut a casa nostra, fill de pare castellà i de mare andalusa, argumenta perfectament la seva posició en relació al nostra pecat original: “Ser catalans”, vet-ho aquí. Quan llegeixo opinions d’aquestes sempre m’envaeix el mateix sentiment: em sento molt  cofoi del nostre país.

No demano que us impacti com a mi però sí que m’agradaria que us plagués, de veritat.

Gràcies per ser-hi!!

PS: Potser estaria bé penjar-lo a la sala de mestres o professors. Vós mateix, és clar.

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Francisco Javier Cubero Egea

Va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur , publicació semestral en paper editada a Barcelona.Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines, més importants…

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.

Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.

Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.

Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?

El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.

Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.

Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.

¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.

No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

Francisco Javier Cubero Egea

Quan arribi el cas, que arribarà, què fareu vos?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

hi ha qui diu que pinten bastos, d’altres que ja era hora. El nas em diu que estem entrant en un moment de la història únic. Sí, ja ho sé, em direu que tots ho són i és cert. Convindreu amb mi, però, que aquest que ens ha tocat, si més no és diàfan: les coses i, sobretot les persones, comencen a estar clares. La traca, per variar, l’ha engegat la llengua, la pobra llengua. Mira que fa segles que hi van al darrera de carregar-se-la, no? I no se n’han sortit. Per matussers, sempre. Fa uns dies precisament vaig instal·lar un “accés directe” a un vídeo que fa un recull històric d’aquesta intenció, permanent i obsessiva, dels espanyols: fer desaparèixer la nostra llengua. Deuen ser molt dolents perquè la veritat és que no se n’han sortit. Els francesos, en canvi, pràcticament l’han liquidat a la Catalunya Nord, d’ençà del Pacte del Pirineus, amb els mateixos anys.

Mireu, avui us he seleccionat un article, breu però també diàfan. És del Sr. Jordi Roca, del qual us n’he recomanat alguns els darrers mesos. Ho he fet per una qüestió ben simple: incorpora LA PREGUNTA CLAU, la definitiva. Diu en Roca: Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió?

La meva resposta ja fa molts que la tinc escrita i gravada: he estat i seré sempre dels que fan soroll però també, SEGUR, dels que NO ACATARÉ. Ja fa unes setmanes que un dels pocs bancs catalans que queden dempeus va endegar una campanya, molt sibil·lina i per fer-nos por, apel·lant al SENY català, l’heu vist? Bé, doncs, el primer dia que la vaig veure vaig recordar una frase del President Macià: El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat,  només serveix per tapar covardies.

I , per cert, vós a quin bàndol us apuntareu? Als dels acatadors o al dels NO acatadors? Si encara no ho teniu clar espavileu-vos perquè, de sobte i abans del que ens pensem, ho haureu de fer. Compto, no cal dir, amb el vostre “Desacatament”.
Va, i posats, una proposta: pengeu aquest post a la sala de professors del vostre centre, ells també s’hauran de posicionar, no?Com sempre, només faltaria, a criteri vostre.

Gràcies!! 

No podem mostrar indiferència, #noacatarem

JORDI ROCA

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/

Els darrers atacs contra la immersió lingüística, o el que és el mateix, contra la cultura catalana i el sentit comú ens fan replantejar fins a quin punt serem capaços de resistir. Des del moment, ja fa uns quants anys, que sembla que l’ofensiva va de debò al Principat, han sorgit veus que diuen que no acataran les lleis imposades des de Madrid i la gran pregunta és: aquesta insubmissió és general en el professorat o som una minoria sorollosa els que manifestem la nostra convicció en defensa de la immersió? El govern s’ha manifestat ferm defensor de la causa però realment tenim suport de tota la comunitat educativa o haurem d’anar cedint terreny com està passant en altres territoris de parla catalana? Servirà d’alguna cosa el teòric blindatge que fa la LEC de la immersió o es demostrarà, una vegada més, que qualsevol llei catalana està per sota de les lleis estatals?
Sabeu què penso? Que no som ningú al costat dels que van deixar la pell per defensar la nostra llengua i cultura en temps més desfavorables. No som ningú al costat de qui va haver d’exiliar-se, de qui passar per Argelers o altres inferns i potser no van tornar a trepitjar la terra catalana. No som ningú al costat de qui, en plenes dictadures, desobeïa el feixisme i educava, editava llibres o s’organitzava en defensa de la cultura catalana. I si després de Condes-Duques, Felips Quints, Primos de Rivera i Francos diversos encara ens n’hem sortit no ha estat casual, ha estat pel compromís ferm de milers de persones que se la van jugar abans que nosaltres i precisament per això no podem mostrar indiferència davant d’un nou atac al pilar de la cultura catalana, a la nostra raó de ser.

Confio en els mestres per fer front al nou intent d’etnocidi i en la complicitat de la resta de la comunitat educativa fins que algun dia les lleis del país ja no tinguin cap sostre i la nostra bandera onegi lliure a la seu de les Nacions Unides.

Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Joan Solà (2006)