Tag Archives: lectura

Llegim a la BBC

A l’atenció de la Directora

No fa massa dies llegia que la British Broadcasting Corporation (BBC) presentava una campanya de lectura per al 2016. S’anomenarà “Get Reading”  (alguna cosa com ara “Aconseguir la lectura”, no?). Es desenvoluparà en fases i hi col·laboraran diverses entitats que treballen per la cohesió social i, a més, estan implicades en promoció de la lectura.. Pretenen commemorar diferents efemèrides relacionades amb escriptors del país (entre ells Roald Dahl) i, alhora, estendre i encomanar les ganes de llegir i de compartir lectures. S’ha dissenyat per a públics d’edats diverses. Parteixen d’una premissa que, des de l’Estratègia d’Impuls de la lectura del Departament d’Ensenyament s’ha dit per activa i per passiva: la lectura per plaer, l’hàbit lector, en infants i joves, és un dels factors que determinarà més la seva competència lectora (i de retruc els seu expedient acadèmic), més que no pas la seva classe social i la formació acadpemica dels seus progenitors.

Amb aquesta idea s’oferirà, a partir de la primavera, una programació que intentarà enganxar el públic en la lectura. L’estiu serà l’estació dedicada als infants i als joves, s’hi desenvoluparà una programació sobre l’obra de Roald Dahl (de qui se celebrarà el centenari del naixement) per donar a conèixer la seva obra; inclourà, també, un documental sobre l’aprenentatge lector dels alumnes d’un centre educatiu. Vist així, de lluny, “pinta bé”!

Roald-Dahl

http://www.colindsmith.com/blog/wp-content/uploads/2012/06/Roald-Dahl.jpg

A casa nostra s’està desenvolupant, encara, el Pla Nacional de Lectura (2011-2014) amb l’objectiu de  reduir el fracàs escolar potenciant la lectura sistemàtica al llarg de tota l’educació bàsica (educació primària i educació secundària obligatòria). Com sabeu, el PNL s’articula en dues Conselleries: Cultura i Ensenyament.
El “nostre pla” ha obviat dues eines tan potents com la televisió i les xarxes socials. Ho sabeu si es fa algun programa dedicat a llibres i a lectura? Doncs sí, un! Ara bé, el fan en un canal minoritari (El 33) i a l’hora de les bruixes. Tot plegat fa que el segueixen els que ja estan ben convençuts del valor del llegir. Es diu “Via llibres”. Seria tant difícil introduir, per exemple, una falca d’un minut i mig, cada dia, abans dels Telenotícies, dedicada als llibres i a la lectura? No!

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/via-llibre/

via

Passa, però, que com bé sabeu, tots plegats encara no som ben conscients de que ens estem jugant en això de la lectura anem una generació i mitja per darrere de la resta de països europeus (35 anys!!) Per tant, no ens hem d’autoflagelar solets, que en sabem un munt. Les coses, en aquest camp, sóc del parer que s’estan fent raonablement bé atès que partim d’un forat absolutament negre: una dictadura analfabeta i una transició de fireta.

 p

No sé com aneu d’anglès… jo fatal.
Val la pena fer l’esforç, però
http://www.bbc.co.uk/mediacentre/latestnews/2015/get-reading

Ei, si voleu, i teniu temps, és clar.

PS: Ah, i per cert, al vostre centre s’ha conmemorat el 56 aniversari de la Declaració Universal dels Drets dels Infants? No si no heu fet, feu-ho l’any vinent, per favor. És un mal símptoma que l’escola visqui d’esquena al món. L’altre dia em comentaven d’un institut de BCN (dels que tenen bona fama!!) que ningú havia dit “ni piu” dels atemptats de París! La vida havia continuat com estava “programada”

Emilia Ferreiro, sempre!

A l’atenció de la Directora, director,

Benvolgut, benvolguda,
del “Facebook” d’una bona Directora d’Institut Escola m’arriba una entrevista amb la Sra. Emilia Ferreiro, psicòloga, escriptora, i pedagoga argentina, resident a Mèxic, amb un doctorat per la Universitat de Ginebra dirigit, ni més ni menys per Jean Piaget.

http://revistaescola.abril.com.br/

http://revistaescola.abril.com.br/

Ferreiro, juntament amb l’Anna Teberosky van generar una gran moviment de renovació en la didàctica de l’alfabetització infantil. L’any 1979 (ja en fa 35!!) van editar un treball que feia anys que estaven elaborant: Los sistemas de escritura en el desarrollo del niño. Transformaren el concepte de l’aprenentatge inicial de l’escriptura. Van posar de manifest que el procés de comprensió és universal, que el infants elaboraven hipòtesis (de “funcionament” de l’escriure) molt abans de començar l’escriptura formal; que aquestes hipòtesis es presentaven de manera seqüenciada i sistemàtica i, també, que els infants canviaven d’hipòtesis en la mesura que interactuaven amb textos reals i de la informació que rebien dels adults. En definitiva que els xiquets i les xiquetes tenien el mal costum de no demanar permís per començar a aprendre, vaja.

cbcjaeei

Llegir articles de la professora Fereiro i, també, escoltar algun dels nombrosos vídeos seus que hi ha a la xarxa és un activitat, sempre, molt recomanable. La Xarxa suposa una gran oportunitat de formació permanent per als mestres i els professors. Si hom no es forma, avui, també és, en part, perquè no vol. Ja no s’hi val l’excusa que el Departament d’Ensenyament ha tancat del tot l’aixeta de la formació permanent (que és cert, greu i preocupant). La xarxa pot compensar, en part, aquesta decisió nefasta de política educativa.

Bé, però, no era per aquí per on volia anar. Avui us voldria parlar de lectura, per variar, en dos sentits: En la comprovació que els textos “no són unitats úniques de significat” i en la necessitat de plantejar experiències quotidianes que permetin als infants associar lectura i plaer.

Quan hom aborda la lectura d’un text ho fa des de la seva posició, des del seu moment vital, des del seu nivell de coneixements i, també, a partir dels seus interessos i necessitats. Atès que no hi ha dues persones iguals, de la mateixa manera que no hi ha dos alumnes iguals, serà impossible arribar a una “única comprensió” d’un text. Els textos i el seu contingut “es creuen” dins del nostre cap: el resultat és que cadascú reté, destaca, qüestiona aspectes diferents d’un mateix text. Quan els alumnes d’una aula llegeixen el mateix text, alhora, el més fàcil serà comprovar com se n’han fet “moltes lectures”, quasi tantes com alumnes, per allò d’abans: que no hi ha dos caps iguals. Jo mateix després de llegir aquesta entrevista “m’he quedat”, només, amb dues de les respostes e l’Emília Ferreiro.

Les dues fan referència a la necessitat de plantejar-se, d’una vegada i seriosament, el “canviar la porta d’entrada” a la lectura, sobretot per a aquells alumnes que viuen en entorns allunyats de la lectura i l’escriptura. L’Escola ha d’afavorir experiències diverses, regulars, i sostingudes, que permetin l’entrada a la lectura per la porta del plaer. Dues de les més importants: la lectura en veu alta del mestres i el temps diari de lectura silenciosa, autònoma (Els 30′ de lectura). Com us deia, jo “m’he quedat” amb aquests fragments de l’entrevista. Probablement no serien els mateixos que hauríeu seleccionat vós, no? O sí, ves a saber!!

Más que empezar con la pregunta típica de cómo hago para enseñar a leer y escribir, primero hay que enseñar algo acerca de lo que es la escritura y para qué sirve. El maestro tiene que comportarse como lector, como alguien que ya posee la escritura. La gran diferencia entre los chicos que han tenido libros y lectores a su alrededor y los que no los han tenido es que no tienen la menor idea del misterio que hay ahí adentro. Más que una maestra que empieza a enseñar, necesitan una maestra que les muestre qué quiere decir saber leer y escribir. Cuanta menos inmersión haya tenido antes, más hay que darle al inicio.

Hay una visión muy instrumentalista que piensa lo mismo desde hace tantas décadas que da hasta lástima decirlo. Dice: “Primero vas a aprender la mecánica de las correspondencias grafofónicas y para eso mejor que ni pienses porque es un ejercicio mecánico de asociación de correspondencias. Después vas a aprender de corrido, y después vas a entender lo que estás leyendo y después, quizá, te venga esa cosa desde algún milagro llamada placer por la lectura”. En realidad, el placer por la lectura entre los chicos que tienen lectores a su alrededor es lo primero que se instala (…) Es lo primero, no lo último.

Algo que les digo siempre a los maestros es: “¿Usted no sabe qué hacer el primer día? Lea en voz alta”. La experiencia de escuchar leer en voz alta no es una experiencia de todos los chicos antes de entrar a la escuela y es crucial para entender ese mundo insólito que tiene que ver con que hay estas patitas de araña (muestra las letras) en una hoja y que suscitan lengua.

A veure si us agrada tan com a mi, va!
Gràcies pel vostre temps.

Si los docentes no leen, son incapaces de transmitir el placer de la lectura

AZ Revista de educación y cultura
Diumenge 22 de març de 2015

http://www.educacionyculturaaz.com/educacion/si-los-docentes-no-leen-son-incapaces-de-transmitir-el-placer-de-la-lectura


–¿Qué puede hacer la escuela para evitar el fracaso escolar?

–El fracaso escolar tiene varias caras (…) Voy a hablar de los aprendizajes vinculados con la lengua. La alfabetización inicial o tiene lugar en los primeros años de la primaria o es un déficit que se arrastra muy mal. Incluso en casos donde no hay percepción de fracaso puede haber fracaso con respecto a lo que significa alfabetizar. Hoy nadie puede considerarse alfabetizado si está en situación de comprender mensajes simples, saber firmar o leer libros con léxico y sintaxis simplificada. Desde finales del siglo XX estamos asistiendo a una revolución en la que la digitalización de la información es parte de la vida cotidiana y la escuela ni se ha dado cuenta. Entonces sigue preparando para leer un conjunto limitadísimo de textos, sigue haciendo una alfabetización para el pizarrón. Trabajar con la diversidad de textos y alfabetizar con confianza y sin temor a circular a través de los múltiples tipos de textos y de soportes textuales del mundo contemporáneo es indispensable.

–¿Se puede decir que la escuela sigue siendo demasiado conservadora para niños de la era tecnológica?

–El sistema escolar es de evolución muy lenta. Históricamente ha sido muy poco permeable a cambios que la afectaban. Dos ejemplos: cuando apareció la birome (el bolígraf!!), la primera reacción del sistema educativo fue “eso no va a entrar acá porque arruina la letra”, y la escuela le hizo la guerra a ese instrumento: una guerra perdida de antemano (…) Lo mismo hizo cuando aparecieron las calculadoras de bolsillo y dijeron “eso va a arruinar el cálculo escolar y no van a entrar”. Y entraron con muchas dificultades, hasta que en algunos lugares descubrieron que podía hacerse un uso inteligente de la máquina de calcular. En ese contexto hay que ubicarse. La institución escolar siempre ha sido muy resistente a las novedades que no fueron generadas por ella.

–Ahora se resiste a la computadora.

–Es una tecnología de escritura y tiene ventajas innegables para la enseñanza. La primera reacción es de desconfianza. El primer acto reflejo es que si nos traen una, la ponemos con llave.

–¿Se puede alfabetizar igual en diferentes contextos sociales y culturales y con recursos distintos?

–Hay cosas que van a ser iguales y otras que son necesariamente distintas. Algo que les digo siempre a los maestros es: “¿Usted no sabe qué hacer el primer día? Lea en voz alta”. La experiencia de escuchar leer en voz alta no es una experiencia de todos los chicos antes de entrar a la escuela y es crucial para entender ese mundo insólito que tiene que ver con que hay estas patitas de araña (muestra las letras) en una hoja y que suscitan lengua.

–Es otra forma de enseñar a leer y escribir…

–Más que empezar con la pregunta típica de cómo hago para enseñar a leer y escribir, primero hay que enseñar algo acerca de lo que es la escritura y para qué sirve. El maestro tiene que comportarse como lector, como alguien que ya posee la escritura. La gran diferencia entre los chicos que han tenido libros y lectores a su alrededor y los que no los han tenido es que no tienen la menor idea del misterio que hay ahí adentro. Más que una maestra que empieza a enseñar, necesitan una maestra que les muestre qué quiere decir saber leer y escribir. Cuanta menos inmersión haya tenido antes, más hay que darle al inicio.

–¿El docente es consciente de que esta es una buena manera de enseñar a leer y escribir? Hay investigaciones que dicen que los maestros no leen.

–Ese es uno de los dramas del asunto porque se habla mucho del placer de la lectura, pero ¿cómo se transmite ese placer si el maestro nunca sintió ese placer porque leyó nada más que instrucciones oficiales, libros de “cómo hacer para”, leyó lo menos posible. Es muy difícil que ese maestro pueda transmitir un placer que nunca sintió y un interés por algo en lo que nunca se interesó. En toda América latina el reclutamiento de maestros viene de las capas menos favorecidas de la población. En muchos casos no hay aspiración a ser maestro. Y en ese sentido cambió, pasó de ser una profesión de alto prestigio social a una con relativo bajo prestigio social.

–¿Cuánto influye eso en la alfabetización de los niños?

–Mucho, porque si alguien está haciendo lo que hace porque no pudo hacer más, se va a sentir frustrado; y la frustración profesional no ayuda al ejercicio profesional.

Una escuela vieja. –¿Se avanzó en el modo de alfabetizar?

–Hay una visión muy instrumentalista que piensa lo mismo desde hace tantas décadas que da hasta lástima decirlo. Dice: “Primero vas a aprender la mecánica de las correspondencias grafofónicas y para eso mejor que ni pienses porque es un ejercicio mecánico de asociación de correspondencias. Después vas a aprender de corrido, y después vas a entender lo que estás leyendo y después, quizá, te venga esa cosa desde algún milagro llamada placer por la lectura”. En realidad, el placer por la lectura entre los chicos que tienen lectores a su alrededor es lo primero que se instala (…) Es lo primero, no lo último.

–Esta tendencia del placer antes que lo instrumental no está en práctica; seguimos con las viejas teorías. ¿Cómo se revierte eso?

–No es fácil. Lo que no consigo es que me den la lógica de la visión opuesta. Por ese lado hice investigaciones que revelan que los chicos piensan sobre la escritura antes y que lo que piensan es relevante y que es bueno tenerlo en cuenta.

–¿Sigue en vigencia esa idea de que el maestro es la autoridad que les enseña a niñitos que no saben nada?

–Siguen instaladas viejas ideas que son parte de la lentitud del sistema para reaccionar. A veces con el razonamiento de que si siempre se hizo así para qué cambiar (…) Una de las tendencias es regalarle el fracaso a la familia o al niño y no asumir la responsabilidad de que todos los chicos pueden aprender y deben aprender. Andan buscando desde antes que empiece el año escolar quiénes van a repetir o quiénes son los disléxicos o los que tienen alguna patología por la cual la cosa no va a andar. Y realmente todo cambia muy fuerte cuando el maestro dice “aquí no va a haber repetidores” y cuando asume desde el inicio que “aquí van a aprender todos”. Eso exige un involucramiento fuerte del maestro con el aprendizaje; ahí entramos en otra vertiente, en la que el oficio del maestro se ha ido burocratizando cada vez más y desprofesionalizando al mismo tiempo. Recibe instrucciones y las ejecuta: esa es la definición de un burócrata. En tanto, el profesional es el que sabe lo que está haciendo, por qué lo está haciendo y tiene una racionalidad y una especificidad que puede defender profesionalmente.

–¿Cómo se hace para sacar adelante a niños que concurren a escuelas donde hay un libro cada 40 alumnos, sin biblioteca ni computadora y el docente, además, atiende situaciones familiares, psicológicas?

–Enseñar a leer y escribir bajo los bombardeos es difícil. Cuando un maestro está convencido de que puede hacer algo termina descubriendo la manera de hacerlo, y si deja que el malestar general lo apabulle no va a poder hacer nada. Si acepta estar ahí es porque cree que algo puede hacer. Si forma parte de la desesperación colectiva, si se deprime junto con el ambiente, no va a poder hacer nada. Pero hay maestros creativos que consiguen llevar adelante algo que da esperanza… El maestro tiene que decir “aprender es posible”, como el médico decir “la salud es posible”.

La millor mestra del món!

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,
suposo que us n’heu assabentat que fa pocs dies es va lliurar, també a Dubai, el que es coneix com el “premi nobel” de l’ensenyament, no? El títol del premi podrà sembla exagerat i, probablement, ho sigui. Nancie Atwell, mestra des del 1973, ha guanyat el Global Teacher Prize. Els diaris, aquest dies enrere n’anaven plens.

http://pbs.twimg.com/

I com que bona part del premi se li atorgat per la seva tasca en la creació de lectors aquest cap de setmana, per exemple, tots els diaris del país portaven un article o altre dedicat a la lectura. Uns articles que m’abstindré de comentar perquè diria coses massa grosses. En general, em va semblar de mal gust que es recordin de la lectura, només, com a conseqüència d’aquest premi. Ara l’aigua ja ha tirat avall i ningú s’interessarà més per la cosa del llegir fins que torni a “tronar” per algun costat. Som on som.

  • Mireu, no us donaré més informació en relació al cas. Probablement ja n’heu llegit alguna notícia. Si no ho heu fet, més avall, us dono l’enllaç i el text de la notícia de l'”ara”.
    He llegit força articles aquest dies sobre aquesta senyora i, en general, m’han agradat. M’ha semblat una dona valenta, molt convençuda del que fa, del com ho fa i del perquè ho fa: només per això ja es mereix el guardó. Aquesta senyora té les idees molt clares en relació a la construcció del lectors; em va agradar, sobretot la resposta a aquesta pregunta:

Pregunta: Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?

Resposta: Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. Els professors haurien de donar als nois llibres que siguin capaços d’estimar. És una de les meves responsabilitats com a mestra de joves de 13 i 14 anys: buscar les històries que a ells els agradaran. Històries de jugadors de futbol o beisbol, de nois que es fiquen en embolics. Si ells estimen una història i s’identifiquen amb els protagonistes, llavors la llegiran. Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

No és que estigui reclamant cap premi però un servidor porta molts i molts anys dient del mateix: Molts dels nois que no llegeixen no ho fan per dues raons, ben simples:

  • Perquè ningú els ha donat un cop de mà per identificar les seves preferències lectores.
  • Perquè a les biblioteques d’aula i de centre no hi ha llibres que els interessin

Doneu un cop d’ull al fons de la vostra biblioteca i veureu que la immensa majoria de llibres són de literatura, sobretot relats (contes i novel·les juvenils). Ei, i no tinc res contra la literatura, Déu me’n guard! Els entesos en biblioteques, els de l’IFLA, fa temps que diuen que una biblioteca hauria de tenir TRES llibres de coneixements per cada llibre d’imaginació. Nosaltres, en general ho tenim al revés, és a dir, els ho posem difícil als nois això del llegir. L’important és que els nois “entrin” a la lectura. Per quina porta, en un principi, és secundari, el que hem d’aconseguir és que “entrin”. Em consta que força instituts d’aquest país estan obtenint resultats molt esperançadors amb les estones de lectura diària, sobretot amb els nois que “no llegien”.

http://www.ara.cat/societat/Nancie-Atwell-desenvolupen-Cesar-Bona_0_1322867728.html

unnamed

Nancie Atwell

SERGI ALTADILL Dubai |18/03/2015

Nancie Atwell, mestra des del 1973, ha guanyat el Global Teacher Prize, considerat el premi Nobel de l’ensenyament. Aquesta nord-americana ha aconseguit amb la seva particular manera d’ensenyar que els nens i nenes llegeixin una mitjana de 40 llibres a l’any. El premi, un milió de dòlars, el destinarà a millorar el seu centre educatiu.

-Un informe recent de l’OCDE assegura que els nois llegeixen menys que les noies. És així?

Sí, però només en part. El principal problema és que els nois no saben què llegir. Els professors haurien de donar als nois llibres que siguin capaços d’estimar. És una de les meves responsabilitats com a mestra de joves de 13 i 14 anys: buscar les històries que a ells els agradaran. Històries de jugadors de futbol o beisbol, de nois que es fiquen en embolics. Si ells estimen una història i s’identifiquen amb els protagonistes, llavors la llegiran. Que els nostres joves llegeixin no depèn del sexe, sinó del llibre que hagin de llegir.

– Quina és la clau perquè els seus alumnes llegeixin una mitjana de 40 llibres al any?

Avui dia hi ha moltíssims llibres meravellosos pensats per a nens i joves, com a mínim en anglès. Cada any es publiquen als Estats Units llibres increïbles pensats per a ells i això conforma una oferta molt enriquidora. Començar a llegir de petits fa que desenvolupin els hàbits i, quan creixen, acaben estimant tot tipus de llibres.

En els últims anys s’ha focalitzat molt l’educació en la incorporació de la tecnologia, però aquesta no sembla l’aposta de cap dels 10 finalistes al Global Teacher Prize. Com és això?

Alguns estan tractant la tecnologia com si fos una assignatura o una disciplina, però la tecnologia es únicament un mitjà, no una finalitat. La gent està utilitzant algunes eines sense analitzar quin impacte tindran a llarg termini. Algunes tecnologies són perjudicials. Per exemple, els iPads han afectat la manera de llegir i escriure dels nens, els e-books interfereixen a l’hora de dormir, etcètera.

-Els seus alumnes no utilitzen la tecnologia?

Es clar que ho fan. Els meus estudiants no escriurien tant com ho fan si no fos pels ordinadors. Els ordinadors els han convertit en escriptors, perquè poden fer tot el procés amb un simple aparell. Però quan llegeixen un e-book les coses no els queden tant com quan llegeixen un llibre de paper. Necessitem discriminar i no agafar tota la tecnologia que hi ha per col·locar-la a l’aula.

– Quina diferència hi ha entre les seves classes i les dels altres professors?

La diferència entre las meves classes d’anglès i les d’altres als Estats Units és que els meus alumnes trien els llibres que ells volen i desenvolupen les seves pròpies idees a l’hora d’escriure. D’aquesta manera actuen més com els adults.

– Quin creus que és el país que té el millor sistema educatiu?

Crec que només la meva escola de Maine (EUA) [riu]. És el sistema més sa, productiu i innovador que jo conec. Durant més de 25 anys un grup de professors hem estat creant sense parar una manera d’ensenyar perquè els alumnes puguin fer un treball autèntic, desenvolupar habilitats i comprendre per què són importants les diferents assignatures que s’ensenyen a l’escola.

– Què fa en el dia a dia la millor professora del món?

Simplement anar a l’escola. I sóc molt feliç cada cop que entro dins la classe. Això em dóna més plaer que cap altra cosa.

– Quins són els reptes que té un professor avui en dia?

Crec que no hi ha prou diners gastats de manera global en educació i els nens són el nostre recurs més important. Això em preocupa molt, com la quantitat de nens que viuen en la pobresa i que no poden accedir a una bona educació. Aquest és un gran repte. Malgrat això, també penso que hi ha un moviment que busca gairebé desprofessionalitzar l’ensenyament i treure l’autonomia dels professors. Jo crec en la idea d’innovar sense permís. S’ha de deixar que els mestres desenvolupin la seva meravellosa forma creativa d’ensenyar.

Passat i present, una esperança

A l’atenció del Director, directora

Benvolguda, benvolgut,

no sé si n’esteu la cas però val la pena.
Resulta que una de les grans obres de la Mancomunitat de Catalunya, que enguany celebra el centenari de la seva creació, fou la creació de l’Escola de Bibliotecàries. El projecte inicial va ser obra d’Eugeni d’Ors, que va ser-ne director i professor fins l’any 1920.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escola_de_Bibliotec%C3%A0ries

Fa nou anys, el 2005, la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona dedicà un extens article del número 16 (juny de 2006) de la seva revista bid a commemorar el desè aniversari de l’Escola: “Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005)” Us recomano MOLT la lectura atenta dels textos i, també, de les imatges:

http://bid.ub.edu/16estivi.htm

Com sabeu, però, l’obra de la Mancomunitat fou vastíssima. En dos períodes ben curts de temps bastí veritables “Estructures d’Estat”: El Consell de Pedagogia, la Revista Butlletí de mestres, l’Escola Normal de mestres, l’Escola del treball, els primers estudis a distància, la primera Escola d’Estiu (que el vallenc Eladi Oms havia portat d’una visita als Estats Units)… Però no només obra pedagògica, la Mancomunitat dedica esforços econòmics, i moltíssima intel·ligència, sobretot a l’obra civil:

  • Centenars i centenars de quilòmetres de línia fèrria (després requisats pel govern de Madrid)
  • L’Organització de Cecs de Catalunya, amb funcions assistencials, educatives i mèdiques (també requisada pel govern de Madrid i convertida en la ONCE)
  • Servei de telèfon i accés per carretera a més de 500 pobles
  • Xarxa de Biblioteques públiques, prop de 70 que el règim feixista s’encarregà de desballestar

foto1

foto2

Bé, doncs, malgrat tots els “malgrats” persistim i continuem fent coses molt ben fetes. Un rosari de cinc mostres, si teniu temps, és clar:

1. L’exposició BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària (del 17 de febrer al 10 de maig de 2015, a la Sala 4 de les Cotxeres del Palau Robert de Barcelona). En podeu fer un bon tast al web del mateix Palau Robert:

http://palaurobert.gencat.cat/ca/detall/article/Article-BiblioTec

2. El Servei de Documentació LIJ de la Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona ha elaborat un recull que conté les efemèrides més destacades d’aquest 2015, relacionades amb la literatura infantil i juvenil. Els aniversaris són una bona excusa per celebrar. Voleu enllaçar la lectura i el coneixement d’algun autor/a de la literatura infantil i juvenil amb la seva efemèride? Doncs guaiteu aquí:

http://issuu.com/biblioteca_xavierbenguerel/docs/efemerides_2015_sdlij_37c7f24ac7ce8f

3. Doncs com que enguany s’escau, el centenari del naixement d’en Roald Dahl. Per celebrar-ho com cal, ja hi ha dos CRP que han posat a l’abast de tots uns recursos esplèndids per treballar aquest gran autor anglès, molt amic de la Sra. Lola Casas que fins fa no res va ser mestra de l’Escola Camí del mig de Mataró. El CRP de l’Hospitalet ha posat en marxa una completa pàgina web amb recursos per al professorat; per la seva part, el del Baix Llobregat I, una maleta, elaborada a partir de la proposta didàctica que Lola Casas va fer en una llibre altament recomanable per a tots els mestres, Tot Dahl, editat per La Galera. Gaudiu d’aquest recursos:

https://sites.google.com/a/xtec.cat/bibliolh/home/roald-dahl-1

http://blocs.xtec.cat/biblioespai/2015/01/12/maleta-dahl/

4. Hi ha editorials que són garantia de bons llibres. A la bústia de correu em van arribar no fa gaire dies les propostes del mes de febrer de l’editorial Kalandraka. Les novetats van ser l’excusa per entretenir-me el fons editorial d’àlbums en la nostra llengua: esplèndids, alguns indescriptibles. Llibres molt recomanables per nodrir la vostra Biblioteca escolar. Només mirar el catàleg d’aquest any, ja quedes seduït i te n’adones que moltes de les seves publicacions ja han esdevingut clàssics actuals. Ah, i voldria destacar que cada vegada disposen de més títols en català!

http://www.kalandraka.com/fileadmin/images/catalogos/cataleg-Catala.pdf

5. I per finalitzar, “feina d’escola”, feina molt ben feta, esplèndida, de l’Escola Ferreries de Tortosa. Ja em direu què us ha semblat.

http://escolaferreries.cat/bloc_biblioteca/

Tot això ve a tomb per justificar el meu convenciment de que, com a poble, nació i país, ens en sortirem segur.

No sé vós, però un servidor no es cansa de localitzar evidències que em demostren que anem pel bon camí: mai he permès que els arbres no em deixin veure el bosc.

Gràcies per ser-hi, un cop més.

Cal ser valents, decidits, i posar el focus on cal, sobretot

Captura de pantalla 2015-03-06 a les 23.48.59

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,
torno a emprendre una temàtica recurrent, en el meu cas: la lectura, els llibres per a infants i les famílies. Com d’altres vegades, tindrà forma de “rosari”, de dues “avemaries”.

La primera
Començo amb un programa de llibres i lectura, el “VIA LLIBRE”, no sé si el coneixeu suposo que sí. A parer meu és excel·lent: està ben fet, resulta àgil i dinàmic i s’allunya de la sacralització dels llibres i la lectura; tres elements imprescindibles.

De programes de llibres i lectura ja se n’han fet uns quants, ara mateix recordo un que conduïa en Vicenç Villatoro, excessivament especialitzat.

Si no coneixeu el “Via llibre”, us recomano de veure el capítol que més avall us comentaré.
Passa, però, que, com sempre en aquesta mena de programes, està “amagat”: vull dir que el fan al Canal 33 i en un horari “intempestiu”, tard!!

No en sortirem, ens costa: si el posem en aquest horaris només el miraran les persones que “ja no els cal”, diria. Caldria debatre aquesta qüestió: que interessa elaborar un producte “excels” o bé arribar al gran públic?

Pensant en tot això, no fa gaire dies em van recomanar de mirar aquest capítol del “Via llibre” perquè parlaven de literatura infantil i de la importància d’implicar-hi les famílies:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Via-llibre/Via-llibre-capitol-119/video/5402191/

No criticaré el programa, ja us he dit que el trobo excel·lent. El que sí que critico i MOLT és la moralina que traspuava: la canalla llegeixen si els pares llegeixen i s’ocupen d’apropar-los als llibres i la lectura. No cal ser cap geni per saber-ho, no? En el programa hi sortien tot de pares i mares fortament compromesos amb la lectura dels seus fills, un deu per a ells, sens dubte. Hi apareix, també, la propietària d’una cèlebre llibreria infantil de BCN i una de les persones que porten la biblioteca d’una associació de mestres. Tots vénen a dir el mateix: que els pares són molt importants en aquest tema.

D’acord! Però i què passa amb els milers i milers d’infants i joves que a casa seva ningú llegeix? Estan condemnats? Aquestes famílies s’han de qualificar d’irresponsables? Mare meva com ens equivoquem!!! Que potser estem dient, implícitament, que no s’estimen als seus fills? Algú s’ha pres la molèstia de saber per què no és llegeix en aquestes cases? Us ben asseguro que no es tracta de deixadesa ni d’irresponsabilitat paternal. Algunes, senzillament, són persones que es van criar en famílies que tampoc llegien, que vivien al marge de la lectura i que ignoraven que els llibres podien ser uns bons aliats en molts ordres de la vida. D’altres no ho fan, potser, perquè estan passant per uns moments familiars molt complicats a nivell afectiu, laboral o econòmic.

Penso, per tant, que estaria bé que el “Via llibre” desplacés el focus: com ho poden fer per fer arribar “tot això” a més i més persones? a més i més famílies?, sobretot a famílies que viuen sense lectura i sense llibres. Ens hi va la cohesió social també en això, no? Si només ens orientem als convençuts quin mèrit tenim? Poc!! Poquíssim. Sempre surten els mateixos i a dir les mateixes coses. Sempre s’està dient, per sota, que “nosaltres som els bons i els que no llegeixen als fills són els dolents, els irresponsables.

Dec ser estrany, “raru”. Admeto que som un país “en construcció” en qüestions relacionades amb el llegir, tot just ens estrenem. No podem aspirar a tenir un programa en antena quinze anys seguits com ho va fer el Sr. Bernat Pivot amb el seu “Apostrophes”, tenia uns índexs d’audiència enormes, a França. No sé vós, però jo n’estic molt content del progrés que ha fet la lectura en els darrers anys: quan jo era petit es podien comptar amb els dits de les mans les persones que ho feien. Tombant pel país cada cop veig més persones que ho fan, m’agrada i em fa sentir bé, ho admeto. De vegades els retrato i tot, sense que se n’adonin, compto que no els sabria greu.

http://es.wikipedia.org/wiki/Apostrophes

I la segona

No sé si coneixeu al Sr. Enric Gomà, és una de les persones més preclares del país en això que ens ocupa.

Doncs bé, ja fa molts dies (11.02.2013) el Bernat Puigtobella el va entrevistar per al Bloc digital de cultura “El Núvol”. D’aquest bloc us n’he parlat alguna vegada, diria.

El titular que encapçalava l’entrevista ja s’ho valia: “Hi ha llibres extraordinaris que estan descatalogats o exhaurits”. Resulta que el van entrevistar perquè la televisió del país li havia encomanat de conduir uns microespais, diaris, de lectura, però no pas per al Canal 33, a TV3!!! En aquells dies, doncs, TV3 estrenava “Llibres a l’atac”, un microespai diari dedicat a difondre la gran riquesa de la literatura catalana. Amb una selecció inicial de 45 títols, es volia oferir una visió panoràmica de la producció, abordant des de conte i novel·la, els gèneres més populars, fins a poesia, assaig, teatre, memòries, dietaris o reculls d’articles. Era una iniciativa de TV3 per donar suport a la lectura i a la difusió dels llibres. El portà a terme el mateix equip de “Català a l’atac”, el microespai sobre divulgació lingüística emès el 2012: Josep Maria Martorell a la realització i Enric Gomà al guió i a la direcció.

El minut diari de “Llibres a l’atac” es va emetre de l’11 de febrer al 27 de març d’aquell any, el 2012, abans del Telenotícies Comarques del migdia. La mateixa peça tingué cada dia dues emissions a TV3 i una al 33. Com tantes i tantes coses “un bon dia va desaparèixer”, llàstima. Si teniu curiositat per saber com era la cosa aneu aquest enllaç i en veureu un que parlava d’en Baltasar Porcel (+):

https://www.youtube.com/watch?v=1igJrNZIRic

I acabo deixant-vos, també, l’entrevista completa que us comentava fa un moment, la del “Núvol”. És llarga, us caldrà una estona però s’ho val, molt.
Espero que us agradi tant com a mi.

Gràcies per ser-hi!!

http://www.nuvol.com/entrevistes/enric-goma-hi-ha-llibres-extraordinaris-que-estan-descatalogats-o-exhaurits/

Conversem amb Enric Gomà, un gran bibliòfil, sobre llibres i televisió.

LLibres a l’atac és un programa de càpsules molt curtes, però té el gran mèrit de treure els llibres del guetto del Canal 33 per portar-lo a TV3. És més eficaç un minut a TV3 que deu al Canal 33?

Home, jo no ho plantejaria així. TV3 té un espectre general d’espectadors i el Canal 33 és un canal especialitzat en cultura, amb un espectador més exigent i selecte. Sobre els llibres, jo sóc dels que defensen que és important que siguin presents a tots els programes d’una manera natural, a més a més de comptar amb uns espais que en diem ‘programa de llibres’. Cal que en parlem amb naturalitat, bon humor, passió i ganes de fer-nos entendre, sense lloances hiperbòliques ni exhibicions circenques de sensiblitat, que només satisfan els autors i els lectors més ingenus.

– Tots els títols que presenteu són d’autors catalans, i la gran majoria són escrits per autors vius. Quin criteri heu seguit a l’hora de triar els títols?

El meu. Conec bé la literatura catalana i assenyalo els llibres que més m’han agradat durant els quaranta anys que duc llegint. Tens raó que molts autors triats són vius. Ho he volgut així per fugir d’aquest aire embalsamat que de vegades ens ataca quan enraonem de llibres. Espero que la tria sigui atractiva i una mica sorprenent per a tota mena d’espectadors. Que tothom hi descobreixi uns quants títols nous.

– El programa té un to molt desenfadat, humorístic. I en un minut encabiu una gran quantitat d’imatges, estímuls, tot en molt poc temps. Heu aplicat la mateixa sintaxi visual del vostre projecte anterior ‘Català a l’atac’?

Sí, hem mirat fer un programa sorprenent, insòlit. Evitem aquella solemnitat que envolta els llibres. I juguem amb el sentit de l’humor, l’agilitat, el cop d’efecte. Ens permetem aquest to perquè dura un minut. Mitja hora així seria insuportable.

Potser a algú l’agafarà per sorpresa i no entendrà com es pot parlar així de llibres, de cultura. Nosaltres hem tingut clar que ens adrecem a l’espectador mig, lector o no lector. Que l’hem d’entretenir i encuriosir, que és un espai de televisió com qualsevol altre. Si l’espectador somriu, bé. Si descobreix un llibre que desconeixia, també.

– Però el ritme és molt accelerat…

És cert, és l’estil de “Català a l’atac”, una mica diferent, perquè l’hem construït a partir d’una hipotètica taula de llum on hi van apareixent imatges: aquesta és una proposta inicial del realitzador Josep Maria Martorell, natural de Tarragona, que em va agradar molt. I així l’hem fet. Hem comptat en tot moment amb el poderós bagatge d’imatges singulars del Martorell, que és capaç de trobar allò que no troba ningú (i a més a més, lliure de drets).

– Fins ara hem tingut dos tipus de programes de llibres. Uns més cerimoniosos que tendeixen a la tertúlia, al tresillo (L’hora del lector) i uns altres que defugen l’estatisme de la tertúlia per alternar petites càpsules informatives (Via LLibre). Quina creus que és la fòrmula que fa més favor als llibres?

Anem a pams. Diria que el paper principal d’un programa de llibres no és ben bé fer un favor als llibres. Vull dir que el seu blanc són els lectors, no els llibres (i tampoc els autors, els editors i els llibreters). Els espectadors de televisió, els lectors, són els que ens han de mirar. Si ens adrecem als lectors i els aconseguim encuriosir per un llibre, divulgar-lo, posar-l’hi davant del nas, la roda girarà sola (adquisició en una llibreria o préstec en una biblioteca, lectura, interès per altres obres de l’autor, etc.).

Dit això, haig de dir que a mi el model de programa de llibres basat en una tertúlia m’agrada molt: vaig acudir com a col·laborador unes quantes vegades a “De llibres”, presentat per Vicenç Villatoro i Natza Farré. També mirava sovint el “Saló de lectura” i després “L’hora del lector”. Ara bé, no és un model únic: també vaig escriure molts guions per al “Mil paraules” presentat per Emili Teixidor i em semblava bé, en el seu moment. Alhora, em convenç igualment el “Via llibre”, que per a mi és un bon informatiu sobre el món dels llibres.

– Veient la tria dels llibres que presenteu, constatem de seguida que eviteu novetats editorials i us centreu en llibres de fons, per no fer favoritismes. Heu remenat llibres publicats en els últims vint o trenta anys, heu descobert alguna perla? Us heu trobat amb alguna sorpresa?

Ens hem centrat en llibres de fons perquè em desagrada l’obsessió, tan periodística, per l’actualitat. Al segle XX hi ha grans obres que molts lectors no coneixen o no van llegir quan van aparèixer i val la pena reivindicar. Em fan gràcia aquells lectors que es queixen: “En els últims mesos no han sortit gaires bons llibres en català”. Doncs que busquin més enrere. Com si només poguessin donar un cop d’ull als taulells de novetats. Aplicat a la pintura, seria increïble que algú digués: “En els últims temps, no hi ha grans obres pictòriques”. No et fot! Tens a l’abast tota la història de la pintura. Amb els llibres, el mateix.

Hi ha llibres extraordinaris que estan descatalogats o exhaurits. Durant anys m’he fet uns tips de regalar o recomanar “Tot un caràcter” d’Imma Monsó, el vaig triar per a “Llibres a l’atac” i arribat el moment vaig descobrir que no es trobava. Casos com aquest, els que vulguis. Tampoc no es trobava disponible “Ariadna al laberint grotesc” d’Espriu i hem esperat a l’últim moment l’aparició de “Totes les narracions” espriuanes a Labutxaca. És l’últim espai, el número 45. Si no se’n fan més, esclar.

– Heu apostat per donar visibilitat a nous talents. Al costat de clàssics com Robert Robert i Rodoreda, hi ha noms d’autors molt joves, com Joan Todó o Josep Pedrals…

Hem volgut divulgar els llibres d’escriptors més joves: jo estic esperant il·lusionat el pròxim llibre de Joan Todó, Jordi Lara, Xavier Aliaga, Daniel O’Hara o Josep Pedrals. O la pròxima obra de teatre de Jordi Casanovas.

Mirar-se amb suspicàcia els llibres dels autors joves és només fruit d’una actitud acadèmica. Allò que s’acostuma a dir, tan suat: “El temps anirà posant tothom on li pertoca”, que és com dir que autors que ara obtenen l’aplaudiment dels lectors, arribarà un dia que seran oblidats (curiosament, ningú no pensa que els llibres aclamats actualment per la crítica algun dia també siguin arraconats).

A mi, el dictamen del temps tant se me’n dóna. En tinc prou amb el meu criteri, els meus gustos, els meus interessos.

– Com veus la literatura catalana actual? Què ens sobra? Què ens falta?

Això que deia abans. Per actual, què entenem? Aquest any? Aquest semestre? Aquest mes de febrer, amb el fred que fa? O bé aquesta dècada? De la literatura catalana, tinc a l’abast tants llibres que encara no he llegit i que m’atrauen que, per anys que visqués, no me’ls arribaria a llegir tots. Sense comptar-hi els llibres que van apareixent, a més a més. I em cal temps per a les altres literatures.

Veig que el segle XX i el que hem gastat del XXI, la literatura catalana compta amb un número molt alt d’obres esplèndides. També m’apassiona la literatura del XIX, això ja és una perversió particular meva, no pretenc compartir-la.

No et sabria dir què ens sobra. Res. Què hauria de dir? Tal novel·lista mallorquina? A part d’una indelicadesa, em semblaria fora de lloc. Sobre què ens falta, és senzill: lectors. Lectors que llegeixin amb ganes i no estudiants desmenjats, des de l’ESO (que rima amb reso) a la universitat. L’altre dia una noia de catorze anys em va preguntar qui era Jacint Verdaguer. El va veure en un bitllet de cinc-centes pessetes que tinc emmarcat a l’estudi i la noia no el situava. ¿Potser un pilot de Fórmula 1?

La lectura en un centre educatiu

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, volguda,

suposo que ja esteu al cas dels resultats dels primer “PISA” d’adults: l’estudi PIACC d’adults (entre 16 i 65 anys), situa Espanya a la cua dels països de l’OCDE en comprensió lectora i matemàtiques. Els adults espanyols tenen un nivell 2 d’un total de 6 en comprensió lectora, i se situen els segons per la cua, només per damunt d’Itàlia. Fa pensar.

No els parlaré d’això perquè ja se n’ha parlat abastament als mitjans.

Però sí que, en relació a la lectura, us faré memòria: segur que recordeu que el curs passat es va fer la presentació d’un document que vol ser de referència per als centres educatius, “La lectura en un centre educatiu”. Es va presentar davant de la Consellera d’Ensenyament, i se’n van editar uns quants exemplars en paper per als CRP.
Doncs ara s’ha millorat, la versió “en línia”penjada a la pàgina de la XTEC, incorpora imatges, esquemes, quadres i enllaços a part que permet circular pel seu interior de manera àgil i còmoda

Us recomano molt que el llegiu i que el traspasseu a tots els docents del vostre centre: en això de la lectura no hauríem de fer broma, ens hi juguem massa.

Captura de pantalla 2013-10-13 a les 20.17.10

http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/4fcb7f08-acc8-43ad-b1bf-5f303ec82902/lectura_centre_educatiu.pdf