Tag Archives: lectura crítica

Notícies del dia

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

Us heu aturat mai a pensar en la quantitat d’informació que es remena a diari a la premsa? Heu pensat mai quin profit educatiu en podríem fer tots plegats si dediquéssim una estona diària a fullejar-la, amb els alumnes, a la classe? Què me’n dieu de la lectura crítica, com es treballa sinó? Algú hauria d’ensenyar als alumnes a llegir “entre línies”, però també “rere les línies”, com diu el senyor Cassany. I una curiositat que vaig saber l’altre dia: per compensar l’impacte d’una notícia dolenta ens en calen CINC DE BONES. No anem bé.

Sempre que es proposen iniciatives d’aquesta mena en un claustre o reunió de coordinació surt algun docent que diu allò de “és que fem massa coses i no tenim temps”. Quan algú digui una cosa similar seria un bon moment per fer una llista. Una llista de les coses que fem cada dia. Un cop feta, convideu-los a analitzar si realment són necessàries i si, de veritat, ajudaran els alumnes a viure millor en el món que els espera. Potser algú se sorprendria de la pila de coses, amb no massa sentit, que es fan cada dia a l’empara, només, de la tradició: perquè “sempre s’ha fet” o perquè “ara toca això”.

Hi ha centres que això ja ho han fet: n’hi ha de primària que tenen un “lector diari” que escull una notícia que trobi interessant, se la prepara prèviament, i després la llegeix als seus companys, que li poden fer preguntes quan acabi.
Un centre de secundària, el del vídeo, ha arribat més lluny: ha creat un grup d’anàlisi d’articles de premsa relacionats amb l’economia. Cada dia, des fa tres anys, es trien notícies que consideren importants i se’n fa una anàlisi. Després les pengen en un bloc que acaba de ser guardonat amb Baldufa de plata als Premis Edublog Espiral.

La setmana passada vaig tenir el gust d’assistir a una conferència del Professor Carles Monereo a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV, dedicada a formadors i a professorat universitari de diversos estudis. En Monereo insistia en què cal fer competencial qualsevol aprenentatge de qualsevol branca del coneixement, i insistia molt que de vegades hi ha un hermetisme en algunes matèries i estudis, una resistència al canvi, com si fer aprenentatges competencials no fos possible. En aquesta assignatura d’economia de BAT de l’Institut “Illa de Rodes” demostra que sí ho és.

Podeu veure el vídeo on els mateixos alumnes expliquen el seu projecte:
https://vimeo.com/34851047


EL PUNT AVUI.

18.06.12

PREMIS AL MILLOR BLOC EDUCATIU
UN BLOC DE PLATA

Els alumnes de batxillerat de l’Illa de Rodes guanyen el segon premi del concurs Edublogs Espiral
JENNIFER OLBRICH  El món 2.0 s’ha convertit en una eina educativa habitual en molts centres, un dels quals és l’institut Illa de Rodes de Roses, que fa uns mesos va engegar un projecte per fer un bloc d’economia, elaborat i treballat pels alumnes de primer i segon de batxillerat. El bloc ha estat premiat amb la Baldufa de Plata, el segon premi de la sisena edició del concurs internacional Edublogs Espiral, en la categoria del Millor Bloc d’Alumnes de Batxillerat. El projecte premiat, Notícies del dia-Economia, ha estat elaborat a partir de notícies econòmiques actuals, que els alumnes han seleccionat i treballat setmanalment. L’Illa de Rodes va ser l’únic centre gironí d’aquesta categoria, i el seu projecte va ser seleccionat entre 1.824 blocs, de dinou països.
L’elaboració del bloc s’ha fet durant l’assignatura d’economia, i té l’objectiu d’apropar aquest món als redactors del projecte i també als lectors. També vol afavorir el treball cooperatiu no només perquè el bloc és producte d’una feina en equip sinó perquè permet la interacció amb altres centres. Notícies del dia té cap a 1.500 visites setmanals i el quaranta per cent d’aquestes provenen d’altres països. “S’ha de reconèixer el mèrit dels alumnes, sense la seva implicació, les seves presentacions i el seu esforç, avui no tindríem cap premi” explica orgullós Francesc Nadal, professor d’economia del centre i coordinador del projecte. “Estem vivint un temps en què costa trobar notícies bones… però aquesta és molt bona i esperançadora, sobretot perquè aquest premi afecta el jovent del nostre país, que és molt ferm i potent i hi hem de tenir confiança.”, va dir el director del centre, Xavier Barranco, en una entrevista a COM Ràdio.

L’entrega oficial de guardons es va celebrar el 2 de juny a l’Espai de la Fundació Telefònica de Madrid, en un acte en què van assistir els professors responsables i alguns alumnes representants de cada projecte. Els guanyadors de la Baldufa d’Or i de Bronze de la categoria de blocs de Batxillerat, de l’INS Gallecs de Mollet del Vallès i l’INS Lluís Companys de Ripollet, respectivament, tractaven temes relacionats amb el món de les clàssiques.

Decàleg de la manipulació informativa

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, benvolguda,
il·lusòriament, moltes persones senten la necessitat “d’estar informades”. Segueixen, religiosament, informatius televisius, radiofònics, premsa escrita i de la xarxa. No seré jo qui digui que no fan bé. Déu me’n guard! Cadascú que faci el que vulgui i cregui, només faltaria. Ara bé, cal saber, de veritat, “on som”.
Potser ja m’ho heu sentit a dir, en persona i tot, la majoria de la informació que circula pels teletips informatius del món estan controlats pels consells de redacció de ben poques agències de notícies: Routers-Thompson / Europa press / CNN. Aquesta tropa decideixen cada matí què serà notícia i què no, què circularà i què se silenciarà. Potser també m’haureu sentit posar l’exemple del LITI dels llacs salats del Tíbet. A nosaltres se’ns ven com si els tibetans fossin uns maníacs de l’autonomia política i, per tant, la repressió xinesa fos lògica. Mare meva! Aquesta pobra gent només volen que el gegant asiàtic no els “assequi” literalment els seus llacs salats (d’on es treu el mineral imprescindible per les bateries dels nostres enginys electrònics!!). UN altre exemple paradigmàtic és el del COLTAN, del centre d’Àfrica.

Per tant, com a mínim, no els fem d’altaveu, nosaltres i tot. Siguem prudents abans d’afirmar la veracitat de segons quina informació i tinguem present, tothora, que estem informats, és cert, però només d’allò que uns quants volen i diuen. És precisament en aquest context que us recomano molt de llegir el document de les 10 Estratègies de Manipulació mediàtica que circula per la xarxa signat per una persona tan i tan eminent i de fiar com el lingüísta Noam Chomsky.
A veure què us sembla?A mi m’ha agradat molt!

Gràcies per la vostra atenció, un cop més.

Técnicas de manipulación

 

Lectura crítica

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

saber llegir avui no té res a veure amb saber-ne fa un segle. Quan jo era infant, en fa mig, sabia llegir aquell que era capaç de declamar una tediosa versió del Quixot (!?). Els mestres d’aleshores s’escarrassaven, amb poc èxit tot sigui dit de passada, en aconseguir que nosaltres estiguéssim a l’alçada del text original. Una empresa impossible, desesperant. Tot i això, a cop d’anys i d’esforç cadascú se’n sortia com podia. Ningú hi patia, però. Socialment, això de saber llegir no era una prioritat. Les famílies mai anaven a veure el tutor per parlar de les dificultats dels fills.

Avui dia, però, les coses són molt diferents. Si no saps llegir, socialment, està molt penalitzat i, civilment, és un risc considerable. Es fa molt difícil poder exercir de ciutadà democràtic si no disposes d’aquesta capacitat. Ara bé, el sistema educatiu, després de 13 anys (13!!), no aconsegueix que en sàpiga tothom, independentment de qui sigui son pare o sa mare. També és cert, però, que aprendre’n, avui, no té res a veure amb fa uns anys. L’aprenentatge, i per tant també l’ensenyament, ha d’incloure el que se’n diu la “lectura crítica” (crytical literacy), altrament, contínuament “et porten a l’hort”. Fixeu-vos, si no, en l’article del Sr. Campreciós. Saber llegir, avui, vol dir saber “qui hi ha al darrera de tots els escrits, quina ideologia, cultura, context els “inspira”.

Per acabar, permeteu-me que us recomani un dels llibres del professor Cassany de la UpF. Precisament, va d’això: de llegir rere les línies.

Cassany, D. (2003): Rere les línies. Sobre la lectura contemporània. Barcelona: Empúries

Els nens, els col·legis i els diners. La crisi i la tornada de la dreta al poder revifen la guerra de l’educació

Dijous, 27 de octubre del 2011

Xavier Campreciós. Periodista

Els nens i l’escola són material tan sensible com a carnassa que s’exhibeix per barris, i a tort i a dret, al quiosc, que ahir despatxava tres notícies.

1) Els resultats de l’anàlisi de l’Informe PISA-2009 a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill donaven diferents títols a Barcelona i Madrid. L’alumnat estranger obté a Catalunya rendiments pèssims (EL PERIÓDICO). L’escola gueto perjudica l’immigrant, no l’autòcton (La Vanguardia, amb un editorial-l’únic del dia- que exalçava l’estudi i l’status quo). El fracàs escolar es concentrarà en guetos de la classe baixa (El Punt/Avui). Catalunya, a la cua de l’OCDE en integració d’alumnes immigrants (Ara).

2) El que aquests diaris relegaven era el que primaven els madrilenys: Catalunya va excloure alumnes amb més males notes per maquillar l’Informe PISA, titulaven El País, Público, El Mundo, La Razón iAbc.Només la dreta mediàtica (Abc i La Razón) s’escandalitzava amb el vídeo electoral del PSOE que mostrava el nen ric i la filla pobra de la serventa per confrontar escola pública i privada. Rubalcaba fica els peus a la galleda, deia la portada d’Abc, recordant-li que ell i altres socialistes – i els seus fills- van estudiar a la privada.

3) I només l’esquerra mediàtica (El País i Público) denunciava que Ana Mato va errar al dir que els nens andalusos feien classe a terra als col·legis públics. La dirigent del PP partia d’un equívoc fotogràfic, però era reincident: el 2008 va dir que els nens andalusos eren analfabets.

Per si els serveix, Howard Gardner, premi Príncep d’Astúries i pare de la teoria de les intel·ligències múltiples, deia a Abc: «Els sistemes educatius de Finlàndia i Singapur, els millors del món, són plans i justos. (…) No hi ha manera de saber quants diners té la família de cada estudiant en un col·legi. En un sistema realment just, els alumnes amb desavantatges tindrien els millors professors i les millors escoles».

 

Premsa objectiva?

Tot, absolutament tot, porta implícita una ideologia darrere, de vegades inconscientment, d’altres no, qualsevol escrit, qualsevol fet: mireu sinó les monedes que porteu a les butxaques.

Un text escrit, un article periodístic per exemple (però no només) porta, implícit, el posicionament  del seu autor.

Cassany  (Rere les línies) ho explica molt bé: és necessari  saber llegir les línies del text, entre les línies, i també rere les línies (lectura crítica).

Un bon exercici amb els alumnes per treballar la lectura crítica podria consistir a analitzar notícies que parlin d’un mateix tema i publicades en diari diferents, identificar-ne  la visió dels seus autors, el seu posicionament a favor o a la contra.

Un article publicat a El País avui ens parla sobre la subjectivitat dels periodistes, a partir de diversos exemples pràctics.

 

http://www.elpais.com/articulo/opinion/subjetividad/periodista/elpepiopi/20110717elpepiopi_5/Tes

TRIBUNA: MILAGROS PÉREZ OLIVA

La subjetividad del periodista

DEFENSORA DEL LECTOR. Padres adoptivos se quejan por un reportaje que califica de “verdaderos” padres a los biológicos. En los conflictos, la utilización de determinadas palabras implica parcialidad

MILAGROS PÉREZ OLIVA 17/07/2011

La asepsia total no existe en periodismo. Ninguna información, por muy factual que sea, queda totalmente libre de las impregnaciones ideológicas o culturales del periodista. Pero entre una asepsia ideal y una interpretación totalmente moldeada por la subjetividad de quien escribe hay un larguísimo trecho que los periodistas pueden recorrer en diferente medida. ¿Hasta dónde es legítimo que las ideas personales o la subjetividad del periodista afloren en las informaciones? Esta es una pregunta a la que he de responder a menudo, pues recibo con frecuencia cartas de lectores que consideran que una determinada información está excesivamente sesgada por la opinión del periodista.

Dos adjetivos y un párrafo del reportaje “Madre e hija se encuentran 29 años después”, de la serie Vidas Robadas, ha motivado esta semana las quejas de un buen número de padres adoptivos. Estos son los párrafos que han soliviantado a los lectores: “El de Alejandro Alcalde Ruiz es un caso insólito: el de un padre adoptivo que se volcó de lleno con su hija adoptiva para intentar localizar a la madre biológica de esta. No es lo habitual. Lo habitual es que los padres adoptivos se muestren reticentes, cuando no abiertamente opuestos, a que sus hijos adoptivos se dediquen a hurgar en el pasado para encontrar sus orígenes”. “Pilar, hoy, al fin, ha logrado ver coronado su sueño: besar y abrazar a su auténtica madre, María Luisa Torres Romero”. “Por su parte, Alejandro Alcalde tardó poco en confesar a su hija Pilar que él y su esposa no eran sus verdaderos padres”.

Y así de dolida se muestra María José Barlés Arizón: “Yo soy la verdadera madre de mis hijos. Me cuesta mucho tener que justificarlo. No los parí, pero los he buscado, criado, curado, educado, mimado, reñido, ayudado, acompañado, y lo que me queda. A mi hija la abandonaron con cinco días. Cuando me pida buscar a su madre biológica, la ayudaré. A mi hijo lo abandonaron con tres meses. Vivió con una familia de acogida con la que mantenemos contacto. Cuando me pida buscar a su madre biológica, le ayudaré. Hay que estar a años luz de las familias adoptivas actuales para afirmar semejantes barbaridades. (…) Si no desterramos este lenguaje del pleistoceno al hablar de la adopción, nuestros hijos verdaderos, adoptados o paridos, qué más da, serán los afectados”, dice. Para Carmen Badimón, utilizar las expresiones “auténtica madre” o “verdaderos padres” para referirse a los padres biológicos, por oposición a los que se supone “falsos padres” adoptantes, indica que “se ha escrito desde el mayor desconocimiento de la realidad”.

Leonor Muñoz Pastrana, que se presenta como “una madre, sin más adjetivos”, critica “este tipo de lenguaje que sale desde lo más profundo del inconsciente y que hiere, daña y echa por tierra el trabajo del día a día con nuestros hijos”. En parecidos términos se expresan José Ignacio Bustillo, Reyes Tristán, Marian Izaguirre, Bego Madariaga, Rosa Avia, Eva Martínez y otros padres.En una primera respuesta, los autores de la información, Jesús Duva y Natalia Junquera, se remiten a las definiciones de los diccionarios de las palabras ‘auténtico’ y ‘verdadero’, y también de la palabra ‘madre’ (“mujer que ha engendrado” y “hembra que ha parido”), para demostrar que no son “expresiones trasnochadas”, como dice Marian Izaguirre, ni despectivas. “Otra cosa son las consideraciones que cada uno pueda hacer y entendemos que los padres adoptivos se sientan y actúen como padres “a secas”, sin ningún adjetivo”..

“Hemos conversado”, añaden, “con decenas de padres que adoptaron de forma cuando menos irregular. Eso nos permitió decir que hay una buena parte de ellos que se muestran reticentes u opuestos a que sus hijos indaguen en busca de sus orígenes. Pero no pretendíamos generalizar a todos los padres adoptivos, sino a los implicados en esta investigación. Por eso lamentamos muy profundamente que estos lectores se hayan sentido molestos. Nada más lejos de nuestro ánimo.”

Posteriormente, Natalia Junquera matiza que, digan lo que digan los diccionarios, su opinión es: “Madre es cualquier mujer que cuida, se preocupa y quiere a un niño como a un hijo. Cuando en el reportaje nos expresábamos en los términos ‘madre verdadera’ y ‘madre adoptiva’ lo hacíamos en un contexto muy concreto, que no es el de las adopciones, sino el del robo de niños o las adopciones irregulares, y con el único objetivo de diferenciar a la madre que fue engañada en el hospital en que dio a luz para quitarle a su hijo, de la madre a la que lo entregaron y lo crió”.

Las definiciones del diccionario no nos protegen contra los errores de apreciación o de expresión. Debemos evitar hacer definiciones genéricas basadas en impresiones personales y acotar bien el alcance de nuestras descripciones. Pero hay veces que la propia sociedad está dividida sobre la forma de definir una determinada realidad. Estos casos provocan muchas quejas, a veces cruzadas. El conflicto entre Israel y Palestina es un ejemplo paradigmático, pero también lo que ocurre en el País Vasco. Raúl Espada escribió a la Defensora para criticar el titular y el enfoque de la noticia “Bildu impone el euskera como única lengua en sus apariciones públicas”. Lo considera partidista y argumenta que nunca se ha utilizado ese verbo para referirse a la actitud del lehendakari Patxi López, que siempre utiliza el castellano. (Pueden encontrar los detalles de esta queja en la página de la Defensora en ElPais.com).

Por su parte, Juan Gómez de Lorca considera que el periodista asumió como propia la visión de ETA y algunos sectores abertzales en esta frase de la entrevista al médico forense Francisco Etxeberría, publicada el 28 de junio: “Recuerda con nitidez meticulosa sus comienzos en los años ochenta, una época convulsa por la lucha armada intensa de ETA”. “Me parece que ese eufemismo es más propio del lenguaje de Bildu, Sortu o Batasuna que de un diario como EL PAÍS”, afirma. La subdirectora Berna González Harbour da la razón al lector: “En los últimos años nos hemos ido haciendo más conscientes de la necesidad de evitar las palabras con las que los propios terroristas han intentado imponer su punto de vista (tregua, comando, activista, alto el fuego). Creo que ‘lucha armada’ puede ser utilizada como sinónimo si ya hemos usado la palabra ‘terrorista’, pero no como primera opción”.

Cómo trascender la parcialidad o la subjetividad y representar de la forma más objetiva posible la realidad ha sido siempre una cuestión medular en periodismo. “El periodista transmite a los lectores noticias comprobadas, y se abstiene de incluir en ellas sus opiniones personales”, reza nuestro Libro de Estilo. Pero, en un periodismo cada vez más interpretativo, ¿dónde termina la interpretación y comienza la opinión personal? Es muy difícil de determinar.

Los lectores tienen razón en quejarse cuando la visión que ofrece la noticia no está suficientemente anclada en datos y hechos comprobables. Pero han de tener en cuenta que la asepsia total es imposible, como muy bien señala Guillermo Jiménez en la aportación que ha hecho desde Heidelberg (Alemania) al debate que he abierto a raíz de las críticas del movimiento 15-M al periodismo: “No podemos calificar de manipulación una noticia porque no nos guste o no estemos de acuerdo con ella y de veraz otra porque cuenta las cosas como nosotros las vemos. Rectifico que podemos, pero creo que al hacerlo nos estamos engañando”.

“No creo en una información completamente objetiva, ni siquiera la busco”, añade. “El manual de estilo de la agencia de noticias Reuters estipula que no se utilice la palabra ‘terrorista’ excepto cuando se esté citando a alguien, pues ‘lo que para unos es un terrorista, para otros es un guerrero de la libertad’. (…) Ese esfuerzo de Reuters por la objetividad me parece encomiable pero inevitablemente infructuoso. Tengo mis dudas de que el lenguaje, de momento nuestra mejor herramienta de comunicación, sea objetivo. Las palabras, las imágenes que las acompañan, tienen inevitablemente una carga subjetiva importante, las use quien las use”.

 

 

 

Biblioteques: il·lustració

A l’atenció del Director/a,

No sé si algú dels vostre centre va assistir a l’edició d’enguany del seminari “El gust per la lectura” que, potser ja sabeu, que des fa quatre anys s’adreça, també als mespres de les Escoles. Els materials estan penjats a l’Espai LIC (a la part esquerra del portal de la XTEC, com sabeu). Hi crida l’atenció el dossier de l’il·lustrador Agustín Comotto. No us l’envio com a pdf perqè “pesa massa”, però us recomano que us el baixeu, val MOLT la pena, no només pels responsables de la formació visual i plàstica:

http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/dossiersgust/gust_2010_11/gust_primaria/llegint_imatges.pdf

En el món que ens ha tocat viure, cal saber “llegir més enllà dels mots” (lectura crítica, se’n diu: critical literacy) però també CAL “llegir més enllà de les imatges”. O potser ens hem de pensar que al darrera de les imatges, de totes no hi ha ideologia? Per il·lustrar-vos-ho, us he preparat un petit entreteniment: mireu-vos amb deteniment aquest senyal de trànsit que tenim escampat per pobles i ciutats. El tenim “tan vist” que potser, no el sabem llegir. També té ideologia? Sé molt del cert que no exagero. Si voleu conèixer la meva lectura critica d’aquest senyal us demano que obriu l’adjunt i que, si ho condireu oportú, rennvieu aquest missatge i l’adjunt a la persona del vostre Consell Escolar encarregada, per normativa, d’aquesta qüestió. I no cal dir, també, a qui estimeu pertinent.

Gràcies, un cop més

Senyalstrànsit