Amb els peus a terra

A l’ atenció del Director/a

Benvolguda/ volgut,

aquests dies, quan el quinze d’agost ja ens presagia que res dura per sempre, a poc que una colla s’entauli, tard o d’hora, apareix algun comentari sobre aquest muntatge que el Sr. Rouco li ha organitzat al Papa a Madrid. També, tard o d’hora apareixen comentaris lamentant el cost econòmic de tot plegat. I això que fins i tot els de  l’SGAE, que cobren per dir “bon dia” li han arreglat el preu, que se’n diu. El tema es tracta, com tots, amb més o menys vehemència i coneixement per part dels entaulats. Cadascú pensi com vulgui, només faltaria. Avui he llegit aquest article “d’un que hi era” i que escriu amb honradesa i encert. El Sr. Llisterri és periodista i director de CatalunyaReligio.cat, és licenciat en Ciències de la Comunicació a la UAB, i es dedica a la informació religiosa des de principis dels anys 90. Vagi per davant.

Evidentment que només una opinió… però crec que val la pena de llegir-la, també.

Joves que no fumen

Jordi Llisterri

CatalunyaReligió.cat

Em cansa el tema dels costos econòmics de la JMJ i ho deixo per un altre dia. Però només acotaré que la missa del Fòrum d’aquest dissabte al matí ha estat un exemple de com de les pedres fer-ne pans. Aprofitar la coberta de la placa fotovoltaica per fer una altar i només haver de posar una tarima amb una taula, quatre flors (literalment quatre), i un crucifix i una reproducció de la imatge de Mare de Déu de Montserrat que deuen haver portat d’alguna parròquia. Com els joves seuen a terra, només s’han hagut de portar unes mil cincentes cadires per a bisbes, capellans, autoritats i periodistes.

He seguit bona part de la missa amb una persona no gaire partidària d’aquests actes de masses. Per criticar, abans s’ha de veure, i no li ha semblat malament. També hi he trobat capellans coneguts satisfets de la celebració. El Secretariat Interdiocesà de Joventut i la Delegació de Barcelona encapçalada per Toni Roman han preparat una multilingüística celebració digna i festiva. I la intervenció de Martínez Sistach al davant del bisbes catalans ha estat un discurs que no s’assembla gaire als tòpics sobre el missatge que l’Església dóna als joves. S’assemblava al que realment es proposa (i em van proposar a mi quan tenia l’edat d’anar a les trobades de joves) en les parròquies i en els moviments cristians. Lluny dels tòpics més papistes que el papa, la majoria de joves no s’han agenollat durant la consagració, però tots estàven ben presents en el que es feia.

També m’ha cridat l’atenció el gran nombre de banderes dels països de procedència, com és habitual en aquestes trobades festives internacionals. Sembla, doncs, que ser catòlic, papista i lluir la teva bandera, no és incompatible.   Però la meva màxima curiositat era veure quin tipus de joves anaven a la missa, fins i tot si els més de 35.000 joves acollits anirien a la missa o només havien vingut a fer el turista. Algun n’hi haurà, però -així a ull- els 40.000 joves jo crec que hi eren.

El primer contacte al metro ha confirmat la impressió dels grups que vaig veure divendres a Montserrat. Joves normals, un qualificatiu que no diu res, però que diu que no estem parlant d’una colla de frikis o il•luminats que moltes vegades es pinta. Almenys, aquesta no era la pinta.També s’ha dit moltes vegades que els joves d’aquest tipus de trobades són pacífics i ordenats. Que no destrossen res. No sé què farien a Lloret, però l’ambient festiu del metro, la desfilada per accedir al recinte, el silenci durant la consagració, les poques deixalles que han quedat en l’esplanada quan anàvem marxant… era el d’una multitud juvenil, però no el d’una “marabunta” juvenil.

M’ha semblat que una de les claus és que la dinàmica de grups és la base de l’assistència a aquestes trobades. Grups sempre acompanyats d’algun adult de referència. Molts adults amb una edat que es mereixen una medalla per aquest seguir aquest ritme. Potser, doncs, la clau és que no parlem d’una trobada de joves, sinó d’una trobada de grups de joves. Per tant, que no es contraposa amb el treball personalitzat i l’acompanyament individual que acaba sent tota experiència pastoral. El que en quedarà després no és tant la trobada en si, sinó com s’insereix en una proposta més ample i constant. És el que no es veu per la televisió.

I, per cert, o la seva religió els hi prohibeix fer-ho abans de que es pongui el sol, o no n’hi cap que fumi. No n’he vist ni un.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

a aquestes alçades de curs, tinc, sovint, la sort d’ésser convidat a actes diversos de “graduació”. Defineixo així, actuacions i actes que no fan altra cosa que el que “toca”: acomiador, com escau a una institució educativa, a uns alumnes i unes famílies que han format part de la seva comunitat educativa. Quan, a més, em demanen allò de “dirà algunes paraules?”, com podeu suposar reescric intervencions anteriors.

Sempre agraeixo, i per aquest ordre, a la feina feta als docents, les famílies i els alumnes. Una de les coses que acostumo a dir per aquests darrers, és que té molt “mèrit” que hagin estat capaços d’arribar on són en aquell moment. Els en dono les gràcies perquè, senzillament, han fet el que la societat espera d’ells: que se’n vagin cap a casa amb els estudis d’una etapa educativa “neta”. Us dic tot això perquè, espero que coincidireu amb mi, sovint s’efectuen valoracions i comentaris del tot injustos amb els joves d’avui dia, tot i que aquesta mena de judicis per part dels adults ja formaven part de la Grècia clàssica, com sabem.

Per tant, m’ha agradat molt aquest article de la Sra. Llauger. No fa altra cosa que “dir la veritat”, a parer meu, ho torno a dir, és clar. Per molt que a alguns els pesi.

Vós mateix

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/415265-futurs-universitaris.html

Futurs universitaris

24/05/11 02:00 – Isabel Llauger

Més articles …

L’auditori estudiantil està ple. A les primeres fileres seuen, ordenadament, alumnes del centre que ja han deixat de ser-ho. A les següents: professors, pares i germans que assumeixen amb paciència i humor els entrebancs i les rutines de la cerimònia. Elles, amb uns talons de vertigen, maquillades i amb uns vestits minúsculs et fan dir allò mateix que pensàvem que mai repetiríem i que ens havien dit les àvies quan sortíem de casa amb 17 anys, empolainades i disposades a conèixer-ho tot: “¿I aquestes noies, amb aquest vestit tan i tan curt, aniran a ballar aquesta nit? Però si ho ensenyaran tot!”. Estan guapes. Encara una mica disfressades, però guapes. I joves. Molt i molt joves.

Ells, quasi tots, porten americana o traje per primera vegada. A alguns els va a la mida. L’estrenen per a l’ocasió o l’han estrenat fa poc. A altres els l’han deixat i se’ls veu balder… Alguns s’afaiten ben poc per mostrar una petita i rasurada barbeta buscant semblar una mica més grans. No ho aconsegueixen. També se’ls veu molt joves. Són tots molt i molt joves.

Els pares, orgullosos del camí fet fins aquí, estem asseguts a la platea i alguns, emocionats, anem veient com surten a recollir un diploma simbòlic que els acredita com a futurs universitaris. I, sense que ningú ho vegi, creuem els dits esperant que tot el que els queda no es torci i que el seu futur no sigui pitjor que el nostre.

Són bona gent. Més enllà d’estirabots i brots inesperats d’adrenalina incontrolada són bona gent. I és mentida, una mentida anacrònica, que la seva formació sigui més minsa que la que va ser la nostra.

Estan millor preparats i són millors del que érem nosaltres. La seva capacitat d’adaptació als canvis és immensament superior a la nostra. La seva empatia a l’hora de transmetre emocions i crear aliances és intrínseca a la seva manera de viure i concebre el món. Es comprometen, assumeixen reptes i creixen buscant un entorn propici que els porti a viure bé. Tenen futur. Han de tenir futur. Construiran un futur que els serveixi. Ara estan tan contents. Tenen ganes de menjar-se el món i ens transmeten il·lusió. Ells no estan indignats. Volen apostar per no estar-ho.