Tag Archives: jesuïtes

Ens agradi més o menys, tard o d’hora, ens hi trobarem

A l’atenció de la Directora, director

Benvolgut, benvolguda,
vull pensar que esteu reposant, en la modalitat que estimeu més oportuna. No sé a vós, però a un servidor la Setmana de Pasqua sempre li ha agradat: ajuda a fer el trajecte del Nadal a l’estiu, altrament massa llarg. El comú dels mortals, avui dia, se la prenen com una setmana més de vacances; molt diferent de quan jo era petit: totes les Esglésies obertes nit i dia, totes les imatges tapades amb draps de color lila, famílies itinerant pels diversos establiments per veure els “Monuments”, processons tothora. Potser, per una raó d’edat, no enteneu res del que us dic, per tant ho deixo aquí i torno on era: la setmana de descans.

Som molts els que ens reservem el temps de descans per afrontar lectures de més pes, literatura o pensament depenent de les preferències de cadascú. Per tant, com que la pressió de la gestió diària del vostre centre ha desaparegut, us convido a llegir una “entrada llarga”. Fa dies que la vaig cuinant, l’he deixat reposar per valorar si, finalment, la feia o no. Goso proposar-vos-la perquè, ens agradi més o menys, hi estem abocats, tots.

Suposo que esteu al cas que els “Jesuïtes” estan iniciant un canvi molt profund en alguns dels seus centres educatius. Que els Jesuïtes són gent intel·ligent ningú, que tingui dos dits de front, ho posa en dubte: abans de prendre una decisió s’ho deuen haver pensat i repensat, parlat i reparlat. Com sabeu, d’ençà de la seva creació a meitats del S. XVI, la Companyia de Jesús, ha rebut més cops que una estora. El fet de ser una Prelatura i de formular un vot d’obediència més que la resta d’ordres religioses (Obediència al Papa de Roma) sempre els ha portat molts problemes. Aquesta ordre, de fet, fou la que va impedir que la Reforma de Luter i Calví baixessin cap a la Mediterrània; altrament seríem, i viuríem, diferents. Al llarg del segle XVIII tothom els tenia el dit a l’ull: les monarquies absolutistes, els il·lustrats, els liberals, els conservadors, tothom. Aquesta situació els va portar a quasi desaparèixer. No ho van fer, però, van sobreviure amagant-se ara aquí, ara allà, sobretot a Nord-Amèrica. Un exemple? La Universitat catòlica més antiga dels USA és seva, la de “Georgetown, a Washington D.C (diria que fou aquí on el Sr. Aznar hi predicà una conferència (?), no?).

De quan era jove tinc molt clara la imatge del “General” de l’època: el Padre Arrupe, un home d’una intel·ligència absoluta, i també tinc el record del compromís dels jesuïtes amb la Teologia de l’Alliberament de l’Ernesto Cardenal i companyia. Tots els membres que he conegut d’aquesta ordre han estat persones molt intel·ligents i fortament compromeses, socialment i política.

Doncs bé, aquesta tropa, la dels Jesuïtes, ha decidit que volen canviar la manera de treballar en els seus centres educatius: volen “fer classe” d’una manera diferent, vaja. No ho faran corrent i de pressa, no és el seu estil. Ho faran a poc a poc, valorant pros i contres, ajustant i reajustant. Se’n sortiran, no en tinc cap dubte. Nosaltres ens ho podrem mirar amb més o menys interès, però diria que tots estem abocats a transitar per aquest trajecte: la institució escolar, tal com l’hem conegut fins ara, ja no pot donar respostes formatives eficients, i eficaces a les necessitats de la nostra societat. Ells ho veuen clar i han decidit no quedar-se plegats de braços. De fet, no s’inventen res. Fa força temps que les ments més preclares ho vaticinen, un exemple:

Pienso que hace falta interrogarse sobre la obsolescencia del modelo tradicional que constituye la clase, es decir, un grupo de unas 30 personas que hacen la misma cosa al mismo tiempo y dentro del cual hay extremadamente poco trabajo de acompañamiento individual. La clase fue perfectamente adaptada al sistema escolar a finales del siglo XIX. Hoy, la clase se ha convertido en un freno a la evolución del sistema escolar…
(Entrevista a Philippe Meirieu. Judith Casals Cervós, periodista. Cuadernos de Pedagogia, nº 373, novembre 2007)

Us proposo, doncs, la lectura de tres informacions que, relacionades amb aquesta intenció del Jesuïtes, han aparegut en els darrers dies: Us ajudaran a fer-vos cabal de la dimensió del que es proposen:

  • Entrevista amb el director adjunt de Jesuïtes Educació.
  • 10 idees per entendre el canvi en les escoles dels jesuïtes
  • Els jesuïtes revolucionen l’aula

Personalment no em vull posicionar, en aquest moment, ho deixo per un altre dia si no us importa. Només us voldria fer tres destacats abans d’iniciar la lectura: la qüestió lingüística, la resposta de la nostra Consellera el dia que li van anar a presentar el projecte i una de les intervencions del Sr. Gregorio Luri

– Amb quina llengua ensenyeu?
– Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

Quina ha estat la reacció del Departament d’Ensenyament?
– Li vam presentar a la consellera i ens va dir: ‘ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l’inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana’. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l’estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

“Mai hi ha hagut un model d’escola. Per la seva essència l’escola és disconforme amb ella mateixa. L’escola autocomplaent és la que fracassa”. (Gregorio Luri, filòsof)

A veure què us semblen?

Pepe Menéndez: ‘En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no’

Entrevista amb el director adjunt de Jesuïtes Educació
http://www.vilaweb.cat/noticia/4236702/20150322/pepe-menendez-sentit-classic-examens.html
Andreu Barnils

Pepe Menéndez (1956) és director adjunt de Jesuïtes Educació i un dels homes responsables del canvi pedagògic que la insitució dels jesuïtes està introduïnt a les seves escoles des de fa uns mesos: sense exàmens, sense assignatures i donant una gran importància al treball col.laboratiu. Un canvi de paradigma radical protagonitzat per una de les institucions pedagògiques més importants del país. De moment els jesuïtes apliquen els canvis a 5è de Primària i 1r d’ESO a tres centres, i a P3 a quatre centres, però l’objectiu és estendre-ho a la resta de xarxa. És el que en diuen Horitzó 2020. En aquesta entrevista Menéndez explica el perquè d’aquest canvi, on han trobat la inspiració, i quins són els avantatges de canviar la manera no d’ensenyar, sinó d’aprendre.

—Desapareixen les classes magistrals.
—No del tot. Es situen en el percentatge que han d’estar: un 4%, 5% sí que són classes magistrals. La resta, no. Parlem de classes magistrals de potser vint minuts. I sovint és un alumne qui fa aquesta intervenció. El professor hi és i pot matisar, però hem comprovat que el llenguatge d’un alumne entra més.

—No hi ha horaris. De 08 a 09, matemàtiques. De 09 a 10, Geografia. Això cau.
—Exacte. Això ha desaparegut radicalment. Nosaltres treballem per projectes, no amb assignatures clàssiques. Per exemple, un projecte que ha tingut molt èxit: organitzar un congrés de meteorologia a primer d’ESO. I en aquest projecte és on expliques Ciències, Anglès, Matemàtiques. Vinculem el projecte a l’aprenentatge de competències i continguts.

—El professor explica i l’alumne aprèn.
—No. El que es vol és centrar l’acció de l’escola en l’aprenentatge, i no en l’ensenyament. Hem introduït de manera radical un canvi de mite: ‘Jo explico, i tu aprens’. Aquest mite cau. De fet, els grecs no el feien servir. Els grecs no era ‘jo explico i tu aprens’. Els grecs era ‘jo parlo, t’interpel.lo, i tu em respons. I quan respons, aprens’. La visió més industrial és ‘jo parlo i tu aprens’. Això ja sabem que no és cert. Aprenem millor a partir de les coses que faig, no de les que rebem. Aprenem a partir d’experiències que ens afecten per curiositat. O per emoció. Hi ha alumnes que s’emocionen davant un instrument de laboratori, i altres davant d’un poema. Buscar l’aprenentatge de l’alumne, i no tant l’ensenyament del professor.

—No hi ha un professor a l’aula. Sempre són tres.
—Excepte en casos especials, com educació física, per exemple. Però sí, els grups els porten tres professors junts. Mai hi ha un professor sol pilotant un projecte. De professors en tenim sempre de dos perfils mínim: un de científico-tècnològic, i l’altre humanístic. I les aules, que abans eren d’un professor per cada trenta alumnes, també han caigut. Hem tirat envans a terra, hem fet espais immensos, hem unit els alumnes en un sol espai, amb tres professors dins l’aula.Hem canviat l’estètica i la funcionalitat de les aules

—Desapareixen els pupitres individuals.
—Sí. Són taules rodones que es poden muntar i desmuntar. Si cal, però, els diem ‘ara seieu individualment per llegir, o escriure’. Els nens no troben a faltar ‘la meva taula’. ‘La meva cadira’. Perquè no la tenen enlloc. A casa tampoc la tenen. Home sí, la taula de l’habitació. Però molts nens estudien al menjador. I nosaltres diem a la família que no és dolent que estudiïn al menjador. Els ordinadors han d’estar al menjador, no a l’habitació. Per exemple: per què un nen ha de llegir ben assegut? Per què no pot llegir mig tombat al sofà? Qui ho ha dit? Els metges a mi m’han dit com a tutor: si cada nit t’estiressin els ossos a la nit, i el teu cos s’anés engrandint, engrandint, com et sentiries? Com seuries tu? Això és l’etapa d’un adolescent.

—No hi ha deures a casa.
—No. Els deures es fan a l’escola. És la inversió de l’enfocament. Tradicionalment es deia que l’escola era la font de coneixement on el professor explica. I els problemes els fas a casa. Ho hem invertit. En molts casos el professor diu: ‘Necessito que busqueu això. Que llegiu allò perquè demà farem un exercici pràctic’. I els deures que fèiem a casa, ara els fem a l’escola. És a l’escola on l’alumne té el professor per preguntar dubtes. Ara tenim alguns alumnes que ens demanen quedar-se una hora més a l’escola per acabar feina.

—No hi ha exàmens.
—L’avaluació es fa a fonamentalment a través del projecte. Ets periodista, per exemple. Doncs no cal que facis un examen. Dius ‘redactem una notícia’. I fent-la ets capaç de valorar. Sobre el projecte, sobre la feina, valores. Quan diem que els exàmens han desaparegut, diem que han desaparegut la importància que tenen dins el sistema. Fins ara l’examen era un 40%, 50% de la valoració. Al batxillerat és el 60% o el 70%. Ara aquesta centralitat ha desaparegut. Dit això, el professor sí pot dir: ara vull que feu una prova concreta com una redacció, per exemple. Això un alumne en diu examen. Però de fet és una redacció. En el sentit clàssic no hi ha exàmens, no. Els alumnes aprenen sense haver de demostrar els seus coneixements i competències mitjançant exàmens.

—Els nens decideixen quan van al pati.
—Passa algunes vegades. No estava previst. En un moment donat te’n adones que els nens et diuen que han d’acabar això i volen deu minuts més a l’aula. O al revés: el professor nota que els alumnes necessiten sortir al pati ara mateix. Ha passat d’una manera natural.

—A veure: què hi guanyeu fent tot això?
—Molta connectivitat amb el seu interior i desig d’aptendre. La connexió. En els pocs mesos que portem hem vist l’actitud pro activa de l’alumne i la seva connexió amb l’aprenentatge. Si tu em demanes, ‘saben més Matemàtiques?’ Et diré ‘espera que acabi el curs’. Fins i tot, ‘espera que passin dos anys’. Puc tenir intuïcions. Però encara és aviat. Jo no podria anar a un congrés de pedagogia i dir ‘saben més llengua’. Encara no ho sé. Sí que puc dir que la connexió de l’alumne és radical. Per què? Perquè és un ambient súper relaxat. Menys centrat en l’ordre i la disciplina. Per exemple, la conflictivitat és quasi nul·la. Per comparar: nosaltres tenim escoles que fan el sistema tradicional, i escoles que fan el nou. Si en una escola tradicional, en aquests moments, tenim una mitjana de quaranta conflictes (expulsats de classes, haver de trucar els pares, etc.) a les altres escoles és zero. És que és molt fort. Zero! Si ens ho arriben a dir al començament, no ens ho creiem. Per què? Perquè tres professors en una aula ja veus com van les dinàmiques. Però si ets un sol professor i trenta alumnes davant, l’únic que pots fer és cridar: ‘Menganito, que t’envio fora!’ Amb tres professors pots preveure, i parlar amb l’alumne abans que esclati el conflicte.

—Els nens i les nenes s’adapten de manera diferent?
—No. No les hem vist. Jo ara et responc de l’observació que he fet. En general les nenes maduren abans. Sempre se senten més cridades a un canvi les nenes que els nens. Sempre són més proactives. Els nens són més gregaris. Esperen a veure què diu un, què diu l’altre. Més condicionats pel grup. Fins als 18 anys passa, això. És quasi una regla universal. Jo diria que ara tot queda més diluït en el bon sentit. Diguem que el comportament habitual ara queda més reduït.

—A qui li ha costat més el canvi?
—Curiosament els primers dies els més descol·locats eren alumnes que treien més bones notes. Els vam canviar les normes, les regles. No era el número 1, jo? I l’examen, on és l’examen? Però de seguida s’hi han sumat. S’ha de dir. De seguida. Però els primers dies, descol·locats.

—No teniu por que l’individu quedi diluït en el grup?
—No. Un treball en grup ben fet requereix treball individual. Els professors ensenyen això. Fixa’t: ara els alumnes parlen més en públic, cosa que requereix atreviment individual i perdre vergonya. Crec que el treball col·laboratiu es recolza en el treball individual. Crec que en el sistema individual, quan es treballava en grup, sí que es diluïa. El treball en grup era un bolet. Ara no.

—Sobta que els Jesuïtes, paradigma de la competència i jerarquia, apliqui tot això.
—A vegades sí que es diu que l’ensenyament dels jesuïtes és molt competitiu. Jo sóc exalumne dels Jesuïtes de Sarrià. Però això ha anat evolucionant molt. I a vegades és cert que són les mateixes famílies que t’ho pregunten: ‘El meu fill té sentit competitiu? Vol ser el primer?’ Jo responc que és possible que el tingui. Però nosaltres no li cultivem, no.

—Com ha estat la reacció de la resta d’escoles de jesuïtes del món?
—Alguns jesuïtes ens vénen a veure i estan entusiasmats. D’altres estan a l’expectativa. El novembre de l’any passat vam organitzar un seminari, ‘Espiritualitat i pedagogia’, i va venir gent de tot el món. Vuitanta persones. El delgat de tot el món, un colombià, està entusiasmat amb tot això i volia que ho expliquéssim. I tots vam compartir el diagnòstic: no estem responent al segle XXI i l’alumne tendeix a la desconnexió a l’escola. Són necessaris els canvis. Els vam ensenyar el què fèiem. I escolta, gran rebuda. Parlo d’escoles d’Àfrica, Àsia, els Estats Units, de Sud-amèrica. Podríem fer un mapa del món: els de l’Índia, entusiasmats. Sud-amèrica, entusiasmats. EUA, no tant. Però Boston, entusiasmats! Una cosa que ens va donar força, és que el que estem dient està molt acceptat. El nostre diagnòstic tenia un element místic: les nostres escoles no estant només perquè els nostres alumnes siguin bons en Matemàtiques, Llengua o Ciència. Estant perquè siguin persones en un projecte integral. Que vulguin transformar el món. I això amb el sistema tradicional, no ho estem aconseguint

—Perdoneu: que vulguin transformar el món?
—Sí. Això diem. És un desig. Ens hem trobat en aquests anys de crisi que alumnes amb expedients boníssims, que van a la Universitat amb notes excel·lents, després els pares ens diuen: ‘el meu fill està perdut i es pensa que algú l’ha enganyat. Grans notes però ha de marxar a l’estranger a buscar feina’. Tot això ens ha fet pensar. Després de la II Guerra Mundial hi ha allò de Sartre: ‘Déu ha mort i l’home està condemnat a ser lliure’. Doncs el segle XXI resulta que posa a la persona condemnada al seu propi projecte. Molt més a la intempèrie. I nosaltres diem que no estem preparant els alumnes per un món a la intempèrie. Pensem que una persona a la intempèrie que tingui valors i criteri intern (religiosos o no) és una persona que de manera lògica lluitarà per un món millor. Fixa’t, fins ara els alumnes que el sistema ha enviat a una empresa molt jerarquitzada ha pensat en el seu sou, i què poden rebre de l’empresa. I el projecte era igual. Doncs ara nosaltres treballem el projecte.

—El Sant Ignasi, els jesuïtes de Sarrià, paradigma d’escola on van les elits, també aplicarà aquest canvi?
—El Sant Ignasi és una escola de la xarxa molt implicada i compromesa amb el canvi. És conegut que hi ha persones que retenen àmbits de poder que han estudiat als jesuïtes, probablement no tantes com abans. I el nostre desig és que es noti que una persona ha estat influïda per l’educació dels jesuïtes.

—Heu buscat exemples de l’escola pública?
—Hem buscat exemples i hem parlat amb gent de la pública, sí. Però ens hem inspirat més en persones que tenen idees que no en projectes concrets, tant de l’escola pública com de la concertada. La nostra idea és que els petits canvis no faran canviar el sistema. Fer que els alumnes facin treball cooperatiu un dia a la setmana, no serveix. No m’interessa gens el debat públic contra concertada. He vist coses a la pública meravelloses, i a la concertada, horroroses. Jo crec que moltes escoles públiques demostren que es poden fer coses interessants.

—El debat pública versus concertada és un clàssic
—Aquest debat em cansa. És un debat que no centra la qüestió central de la millora de l’educació. Com deia, jo he vist el cas d’escoles públiques amb projectes innovadors. Hi ha grans exemples. El nostre cas és particular perquè estem canviant una xarxa d’escoles, no només una escola. Hi ha gent que ens diu: en uns dos mesos et canvio una escola. Nosaltres no podem fer-ho, això. Nosaltres som una xarxa d’escoles, i no la podem canviar en tres mesos. Necessitem anys perquè volem implicar i sumar al canvi a tota la comunitat educativa

—Els jesuïtes del País Valencià també ho faran?
—S’hi han interessat moltíssim. Hi ha escoles de jesuïtes a València, Alacant, Gandia i Mallorca. Els jesuïtes estem en una sola província religiosa a tot Espanya, i nosaltres estem dins d’un mapa que coincideix amb la geografia dels Països Catalans. En diem la zona est. Aquesta zona ha mostrat molt interès. Una de les escoles on vam trobar més inspiració és de Madrid: el Padre Piquer, amb un 80% d’immigració. Ja fa anys que van decidir tirar envans a terra, i treballar la interdisciplinarietat. Ens vam inspirar. Què veiem ara? Que hem inoculat un virus. Les escoles trigaran més o menys, però la resposta de les famílies és tan alta!

—Amb quina llengua ensenyeu?
—Fem un 33% en anglès, que voldríem que creixés, un 15% en castellà. I un 52% en català.

—Quina ha estat la reacció del Departament d’Ensenyament?
—Li vam presentar a la consellera i ens va dir: ‘ens sembla molt bé, però sobretot, documenteu-ho, que l’inspector no tingui la sensació que feu el que us dóna la gana’. A nosaltres no ens costa res de fer-ho. Ja ho fèiem nosaltres sols. I he de dir que els inspectors que tenim estan entusiasmats. Sé que els inspectors diuen que hem provocat un gran debat entre els inspectors de l’estat. Alguns diuen que és una operació de màrqueting. Ja ho sabíem que passaria això. Si fos operació de màrqueting, ho faríem a tot arreu. I no. A poc a poc i bona lletra. De mica en mica. Canvi profund que ha vingut per quedar-se.

10 idees per entendre el canvi en les escoles dels jesuïtes
6/03/2015

IDEES

http://catalunyareligio.cat/ca/articles/10-idees-entendre-canvi-en-escoles-dels-jesuites
(Laura Mor –CR)

Els jesuïtes han presentat aquest dijous els quatre primers quaderns d’una nova col·lecció editorial, “Transformant l’educació”, que busca donar detall de tot un procés: el com i el perquè van decidir canviar de paradigma educatiu a les seves escoles. L’acte de presentació, a l’Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, ha aplegat més de quatre-cents assistents, que indiquen l’interès que la proposta desperta en el sector.

La Fundació Jesuïtes Educació (FJE), de la mà del seu director Xavier Aragay, ha convidat a dialogar sobre aquesta experiència que vol millorar l’educació. Recollim en aquesta llista les 10 idees més significatives del debat que va comptar amb persones vinculades a l’entitat, així com amb experts del món educatiu:

1. Una espiritualitat que mou a l’acció, una escola evangelitzadora
“Aquesta transformació s’ha fet des del discerniment propi de la Companyia de Jesús, amb una vocació orientada a l’espiritualitat ignasiana, que és activa i que porta a l’acció. (Llorenç Puig, delegat dels jesuïtes a Catalunya)
“Aquesta història comença fa més de cinc cents anys, quan Sant Ignasi de Loiola va decidir que la seva vida fos dedicada als altres i al servei”. (Jonquera Arnó, FJE)
“No hi ha assignatures, tot està impregnat d’una reflexió pel qui som, d’on venim, què fem i per què ho fem, quin sentit té que estudiï…. Evangelitzar és convidar a que cada persona estimi als altres, s’enamori d’aquest món i vulgui transformar-lo” (Xavier Aragay, FJE)

2. Els alumnes al centre
“Aquesta transformació obra la possibilitat d’una educació integral, que posi la persona al centre, fent una educació inclusiva, amb un treball interior, espiritual, de convivència i compromís”. (Josep Gallifa, degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL)
“Entrar en un d’aquests nous espais d’aprenentatge va ser per mi una experiència quasi mística”. (Franc Ponti, professor)
“El canvi més important que hem detectat en aquests cinc mesos és que els alumnes estan més predisposats a l’aprenentatge i a fer-ho de manera col·laborativa”. (Josep Menéndez, director adjunt FJE)

3. Un model en crisi i un diagnòstic compartit
“Mai hi ha hagut un model d’escola. Per la seva essència l’escola és disconforme amb ella mateixa. L’escola autocomplaent és la que fracassa”. (Gregorio Luri, filòsof)
“Qualsevol canvi pot tenir èxit si es basa en un bon diagnòstic compartit” (Xavier Aragay)
“En educació encara no hem trobat la fórmula màgica, segurament perquè no existeix. Modular el cervell i el cor de les persones és l’activitat humana més difícil” (Ignasi Aragay, periodista)

4. La pedagogia del canvi
“Això és un procés de canvi que requereix pedagogia; no només canvia la metodologia sinó les persones. Els canvis exigeixen desaprendre moltes coses”. (Xavier Aragay)
“El canvi és estructural, no conjuntural. I requereix preparar el terreny i preguntar-se d’on venim?, podem canviar?, volem canviar?, en sabem?, es reconeix aquest canvi?” (Màrius Martínez)
“Em dic Gregorio Luri i sóc conservador. Val la pena pensar si en això que anomenem tradició, a més dels vicis, no hi ha també un pòsit de saviesa pràctica”. (Gregorio Luri)

6. Un debat obert i en xarxa
“Aquest procés mostra la voluntat de desenclaustrar un projecte, d’oferir-lo a la llum pública. Heu assumit riscos notables i això no és gens habitual en el món educatiu”. “El subjecte de la docència hauria de ser la xarxa de centres”. (Gregorio Luri)

7. Seguir innovant, malgrat l’èxit
“Ens hem proposat entrar en contacte amb les escoles més innovadores. L’acord estratègic signat amb Jesuïtes Educació és un privilegi”. (Josep Gallifa)
“Esteu introduint canvis en un conjunt de centres que ja tenien una trajectòria d’èxit”. (Gregorio Luri)

8. Educar la creativitat
“Ser creatiu és alliberar el teu potencial com a ésser humà. Passar per aquesta vida i no fer-ho és una llàstima”. “Necessitem emprenedors, creatius, capaços d’innovar i de fer-ho amb els altres” (Màrius Martínez)

9. Mestres vocacionals: millorar l’educació és possible
“Els mestres han de tornar a connectar amb la seva vocació” (Xavier Aragay)
“Us miro als ulls i us veig il·lusionats” (Franc Ponti, professor)
“No puc discutir el vostre entusiasme. En el fons l’educació és com la grip, t’agafa o no t’agafa” (Gregorio Luri).

10. Comunicar la pròpia experiència
“La publicació d’aquests quaderns és un gran encert: és molt important que les bones pràctiques s’escriguin i es dialoguin” (Josep Gallifa)
“D’algun d’aquests quaderns hi ha fins a catorze versions. Són per compartir-los, aquí i arreu, i els trobareu en català, castellà i anglès” (Mauro Cavaller, editor)

Els jesuïtes revolucionen l’aula

Treballs per projectes, flexibilitat i aprenentatge autònom en comptes d’exàmens, llibres i classes magistrals. Tres col·legis de l’ordre inicien un canvi radical

EL PAÍS

PATRICIA GOSÁLVEZ Raimat (Lleida) 29 MAR 2015

http://cat.elpais.com/cat/2015/03/27/catalunya/1427473093_128987.html

Una ratlla al passadís separa el vell terra gris del nou terra groc al col·legi Claver dels jesuïtes a Raimat (Segrià). Els nens salten d’un costat a un altre. “Segle XX!”, criden quan trepitgen el terratzo gris; “segle XXI!”, quan cauen al costat groc. A un costat i a l’altre d’aquesta ratlla conviuen des del setembre dos models pedagògics molt diferents. Al costat gris segueixen amb les seves lliçons de tota la vida. Al costat groc els nens treballen per projectes i en grups. A un costat hi ha assignatures, exàmens i un timbre que marca les hores. A l’altre, el treball és interdisciplinari, els horaris són flexibles, l’avaluació és contínua i les ciències s’aprenen fent un treball sobre reciclatge. Segle XX, segle XXI.

“L’alumne és el centre del nou model”, explica Minerva Porcel, directora pedagògica del canvi en el Claver, passejant entre les taules de colors. “Els nens aprenen fent, són més autònoms, el treball és col·laboratiu, els professors fan preguntes, no donen les respostes…”.

El Claver és un dels tres centres concertats (uns 300 euros amb menjador) on els jesuïtes de Catalunya estan implantant el projecte Horitzó 2020. De moment, només en tres cursos: primer d’infantil (tres anys), cinquè de primària (nou), i primer de l’ESO (12). El pla és que el 2020 funcioni als vuit col·legis catalans de l’ordre, que sumen 13.000 alumnes.

A cinquè, el matí arrenca amb l’“inici del dia”, 15 minuts per plantejar els objectius de la jornada i xerrar. Aquí es parla sobre Charlie Hebdo o Síria. Avui toca la Quaresma, això és un col·legi religiós i a totes les classes hi ha una creu. Però l’evangelització del segle XXI no és catequesi: els nens comparteixen els seus bons propòsits i els professors llegeixen unes notes d’agraïment anònim (“A la Marina, perquè em fa cas al pati quan em veu sola”). Després es desitgen un bon dia i cada grup es posa a treballar.

Encara que s’hagin visitat abans col·legis alternatius, el més cridaner del Claver és que està mutant. Passadís amb passadís, es pot veure un col·le de tota la vida i un de diferent. Al costat gris hi ha pupitres (el del mestre, al capdavant), pissarres i portes amb finestrons que estan tancats. Nens en silenci que miren al davant. Les aules dels passadissos grocs, tot i això, són transparents, amb enormes finestrals i les portes sempre obertes. Hi ha graderies i les taules tenen rodes per poder agrupar-se. Els nens parlen i es mouen amb llibertat. Sota enormes llums tubulars hi ha zones comunes amb sofàs, pufs, o un jardí vertical que estan construint ells mateixos. A l’aula dels petits hi ha un amfiteatre de color pistatxo que en un dels extrems es converteix en tobogan. Visualment, els jesuïtes han fet amb aquestes aules el que Google va fer amb les seves oficines.

El projecte també ha redecorat el cap de 261 alumnes i 14 professors voluntaris, perquè, com a Silicon Valley, el gran canvi és la forma de treballar. “Ara mola més venir al col·le”, sentencien el Bernat, l’Enric i l’Albert, de 13 anys, mentre disseccionen un cor de vaca. “Els professors t’expliquen una mica, però som nosaltres els que hem d’observar, investigar, anar provant…”, diuen introduint distretament dits enguantats per la vena cava.

És el que la pedagogia anomena “aprenentatge per descobriment guiat”. “No és que no hi hagi un control, sinó que els nens en són menys conscients, i són més actius, de la mateixa manera que no és que no hi hagi llibres, és que no només hi ha llibres… El món és l’aula”, explica Minerva Porcel, que va passar tres setmanes a Finlàndia estudiant el seu sistema educatiu, considerat un dels millors del món. “Aquest projecte beu de moltes fonts”, explica. “De les intel·ligències múltiples de Gardner a l’educació nòrdica”.

Encara que hi ha classes específiques —de matemàtiques o alemany—, el gruix del dia flueix sense una pauta marcada per lliçons i els xavals s’organitzen al seu propi ritme. L’ambient bull, sí, però hi ha una evident concentració. Els nens no passegen, es mouen amb propòsit. Se’ls veu motivats, i els seus professors també. Ningú sembla avorrir-se.

“És més divertit i aprens igual”, diu Maria Solà, de 13 anys. “Potser no igual de ràpid, però se’t queda més”. Els projectes duren tres setmanes i es treballen en grups de quatre o cinc. “Si treballes individualment, només tens una idea”, explica Sergio Arazo, de 13 anys. “En grup se te n’acudeixen més i pots triar la millor”.

“Abans tenies una assignatura que durava una hora, i després una altra, però en els projectes toques dues o tres matèries alhora”, diu el Sergio. Les civilitzacions antigues s’aprenen fent el treball Be water, Nefertiti, que també cobreix el cicle de l’aigua de Naturals; el projecte Rapers i reporters, l’objectiu final del qual és gravar un videoclip de hip-hop amb denúncia social, explica els recursos retòrics de Llengua, exercita la traducció de l’anglès i amenitza l’aprenentatge de Música. El col·legi tradueix aquests continguts en matèries perquè els aprovi la Generalitat, que ja hi ha realitzat diverses inspeccions aquest any.

L’altre gran canvi és que les dues classes de 30 alumnes s’han fos en una de 60 que té tres tutors multidisciplinaris (científic, lingüista, humanista) que estan al mateix temps a la mateixa classe. “Per a nosaltres el dia a dia ha canviat totalment, abans feies classe tancat i ara el nostre treball en equip és un exemple per als nens”, diu Xavier Solé, que va passar un trimestre formant-se a temps complet per a la nova etapa. “Agafar el llibre, llegir-lo i comentar-lo, ho puc fer ara i d’aquí a 20 anys… Sempre havia intentat provar coses noves, però no era fàcil dur-les a terme. Ara tinc suport”. “El treball és molt més creatiu”, assenteix Magda Ballesta, coordinadora d’Infantil. “Sí, implica més esforç. És més fàcil posar-los a emplenar fitxes, i de vegades ho fem, però com a mestra el que m’agrada és crear activitats pròpies”.

Finlàndia, cap a la fi de les assignatures

En educació, tot el que fa Finlàndia, que fa anys que lidera l’informe d’avaluació PISA, es mira amb lupa. Mestres de tot el món peregrinen per veure cada innovació que té lloc a les seves aules. Per això, quan el diari britànic The Independent va titular la setmana passada “Finlàndia elimina les assignatures”, el Consell d’Educació finlandès es va veure obligat a publicar un aclariment sobre la reforma educativa que es posarà en marxa el 2016. Les assignatures no seran abolides del tot el proper curs, matisava la institució, però el nou currículum fomentarà i obligarà a introduir llargs projectes interdisciplinaris que es duran a terme en classes col·laboratives en les quals els nens treballaran en grups i hi haurà diversos professors de diferents matèries simultàniament a l’aula, cosa que no s’assembla gens a com s’imparteixen les assignatures de tota la vida.
L’horari que ocupin aquests projectes respecte a les assignatures tradicionals, és a dir, la radicalitat o moderació del canvi, dependrà de cada col·legi ja que el sistema està fortament descentralitzat.
“Que no s’estengui el pànic: els col·legis finlandesos seguiran ensenyant matemàtiques, història, art i música”, va escriure després de la revolada el professor de Harvard finlandès Pasi Sahlberg a la web The Conversation. “Però els nens [de 7 a 16 anys] també aprendran a través de temàtiques més àmplies, com la Unió Europea o el canvi climàtic, que aportaran mòduls interdisciplinaris d’idiomes, geografia, ciències o economia”. “La integració de matèries i l’enfocament holístic de l’aprenentatge no són nous a Finlàndia”, continuava l’expert que recorda que aquest enfocament forma part de la cultura educativa finlandesa des dels vuitanta.
La reforma del 2016 també dóna més veu als nens, a qui s’involucra en la planificació i avaluació dels seus propis projectes. “Hem d’ajudar els nens a comprendre i analitzar el seu propi procés d’aprenentatge i a ser-ne cada vegada més i més responsables”, explica a la web del Consell d’Educació, Irmeli Halinen, directora del desenvolupament curricular nacional.
La reforma també pretén reforçar l’aspecte lúdic en el cicle d’educació infantil.

“Hi ha altres col·legis amb projectes innovadors, però això són els jesuïtes, la significació és diferent”, opina el catedràtic de Sociologia Mariano Fernández Enguita. “Fa segles van ser ells els que van implantar els patrons del que ara considerem l’aula tradicional: no són qualsevol cosa”. “Aquí resideix precisament la bomba: una ordre religiosa ve a agitar les aigües estancades del sistema educatiu espanyol i a donar lliçons a l’escola pública”, escrivia l’expert en el seu blog. “L’escola convencional ha d’evolucionar, perquè està basada en un món que ja no existeix”, continua per telèfon. “Ells s’estan adaptant”. A Enguita li agradaria veure una evolució semblant a la pública. “Però cal una direcció forta per dur-la a terme, perquè no tots els professors hi estaran d’acord”, opina.

“Jo, si fos pare, trauria el meu fill”, sentencia Felipe de Vicente, president de l’Associació Nacional de Catedràtics d’Institut. “Aquests invents busquen que els nens estiguin entretinguts… I a l’escola s’hi va a aprendre”. “La classe magistral no és dolenta, jo ho he après tot així i tinc dues oposicions”, continua. “A Cervantes cal explicar-lo, i del Teorema d’Euclides no se’n pot fer un rap”. Portar aquestes innovacions a l’educació pública li sembla inútil i impossible: “Això només es pot fer amb un alumnat de classe mitjana”.

No cal anar tan lluny per trobar altres veus crítiques. “Heu vingut a veure els dels colorets, oi?”, pregunten amb sorna els xavals dels passadissos grisos als periodistes. “Les seves aules són més xules, però jo prefereixo el sistema de sempre”, diu un d’ells. “Què és això de no fer exàmens? Segur que no aprenen res”. “Estan una mica consentits amb els seus sofàs, les seves taules amb rodes… I s’emporten els millors professors!”, exclama una altra. “En realitat tenen una mica d’enveja perquè no els ha tocat aquest privilegi”, respon Sergio Arazo, que, com els seus companys del nou sistema, no vol tornar ni boig al d’abans.

Els jesuïtes fa anys que preparen aquest canvi. Un procés en què han participat professors, alumnes i famílies, que han contribuït amb 56.000 idees sobre l’escola que volien. “Als professors no va fer falta convèncer-los perquè ja era un grup que volia un canvi, que veia alumnes desmotivats, resultats que no milloraven… Amb els pares va caldre molta transparència”, explica la directora. “Al principi no ho entens del tot, cal veure-ho”, diu Daniel Ponté, pare d’una nena de cinquè. Treballa menys la seva filla per passar-ho millor? “Ara té menys deures, però quan falta un dia, ha de recuperar un munt”, respon. “Així que a classe deuen treballar molt”.

Es fa fosc sobre les vinyes de Raimat que envolten el col·legi i toca fer el “final del dia”. Quinze minuts de reflexió compartida sobre el que s’ha après. Els nens s’autoavaluan de l’1 al 4. Sona una música tranquil·la mentre pensen un minut en silenci i després abandonen l’aula de colors sense necessitat que soni un timbre.