Tag Archives: islamisme

L’altra cara des de Ripoll

Pòrtic de Santa Maria de Ripoll https://ca.wikipedia.org/

Relat d’un malson a Ripoll

Colpidora carta de Raquel, pedagoga de Ripoll que va treballar amb Saïd, Moha, Moussa, Youssef, Omar, Younes i Houssa

http://www.vilaweb.cat/noticies/carta-des-de-ripoll/

22-08-2017

Aquesta carta, escrita per ser llegida a l’entorn de l’autora, s’ha escampat per la xarxa pel gran valor que té. L’autora, de nom Raquel, és pedagoga a Ripoll i ha autoritzat VilaWeb a publicar-la.

“Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.

Mai no havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d’alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d’un altre lloc que no sóc capaç ni de descriure.

Continue reading

Cal saber de què es parla, sempre, o callar!!

A l’atenció de la Directora, director

Benvolgut, benvolguda,
tinc per costum parlar molt poc de les qüestions complicades, d’aquelles que percebo que em depassen clarament. Ja fa molts anys que ho vaig aprendre com a conseqüència de diversos incidents en què em vaig veure embolicat. Malauradament hi ha el costum social de parlar “del que sigui”, pitjor encara, “d’opinar del que sigui”. La prudència ens hauria d’ajudar a distingir el que són els tòpics, del que són els prejudicis, del que són les informacions tendencioses, del que són simplement manipulacions informatives; la prudència ens hauria d’acompanyar més sovint del que ho fa, la pobra. Aquests balls de comentaris només ajuden a que les situacions, particularment si són conflictives, s’emboliquin més i més, i s’allunyin de l’esclariment. Les conseqüències? Perillosíssimes.

Paral·lelament, aquest parlar de no se sap ben bé què acostuma a anar associat a un altre mal costum: el de relacionar fets, informacions i situacions que no tenen res a veure. Resulta lògic, fins cert punt: quan no saps ben bé què dir, però has de dir, acostumes a establir vincles entre conceptes, coneixements i informacions. D’aquesta manera el nostre discurs “s’allarga en el temps” i podem donar la sensació de que sabem més coses de les que realment sabem.

En aquesta línia, doncs, no volia dir res dels 12 assassinats de París de fa uns dies. No volia dir res de res perquè em falten moltes dades per conèixer, només he sentit les valoracions dels que manen (sempre tenen un mitjà de “comunicació” a prop), estic molt lluny del context geogràfic, polític i social i, sobretot, perquè d’aquest tema reconec que en sé molt poc. El meu punt de vista encara és massa estret

Tot i això, però, després de rumiar-m’ho uns quants dies, finalment m’he decidit. No diré res però sí que ajudaré a divulgar dues informacions que, personalment, em mereixen respecte. Ambdues estan lluny de l’abrandament i pretenen, “només”, ajudar, asserenar. Les dues poden fer que el vostre punt de vista estigui “més enfocat”. La primera porta per títol “Guia ràpida sobre l’Islamisme”, em va arribar a través de la subscripció al web de Catalunyareligió. La segona es tracta d’un extens article del Sr. Enric Gomà publicat a “El núvol” (digital de cultura) dins la secció EL PUNT de LLIBRE que també em va arribar de la mateixa manera, per subscripció. Enmig us he col·locat “l’acudit” d’en Ferreres de l’edició d’ahir de El Periodico.

Vos mateix, si us interessa us els recomano tots dos.

1. Guia ràpida sobre l’islamisme, no sobre l’islam
14/01/2015

http://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/66923

guia_islamisme_b_0

(David Casals i Vila –CR) Durant aquests darrers dies, després dels atemptats islamistes contra la publicació satírica francesa ‘Charlie Hebdo’, es posen sobre la taula tot un seguit de conceptes, noms d’organitzacions i denominacions que en cap cas són sinònims: islamisme, wahhabisme, la gihad, el salafisme, entre altres. A CatalunyaReligio.cat hem volgut aclarir dubtes mitjançant aquesta ‘guia ràpida’.

Primer de tot, s’ha de tenir clar que, malgrat que molts ho confonguin, en absolut volen dir el mateix: els termes ‘islamista’, ‘musulmà’ i ‘àrab’. Els musulmans són els creients que professen la religió islàmica.

Un àrab és una persona procedent de la península aràbiga i entorn (com l’Iraq), però van començar a expandir-se a partir del segle VII, i que no té perquè ser exclusivament de religió musulmana: l’exemple més clar que es pot trobar és al Líban, on hi conviuen en un territori minúscul ètnies i religions, entre elles una important comunitat comunitat cristiana.

Ni un musulmà ni un àrab són per sistema islamistes, concepte que tot just analitzem.

Islamisme : Sota aquest concepte s’agrupen tot un seguit de moviments integristes i fonamentalistes que preconitzen el retorn als principis autèntics de l’islam i demanen l’abandonament de les legislacions laiques. L’islamisme inclou grups amb diferents orientacions: des d’organitzacions que rebutgen la violència i defensen una democràcia on hi hagi diferents partits, fins altres grups que defensen un model més teocràtic. De fet, s’ha de tenir present que hi ha moviments islamistes il·legals durament perseguits pels governs, com passa al Marroc amb l’organització moderada Al-Adl wa al-Ihsan (Justícia i espiritualitat).

Salafisme: Moviment reformista islàmic que va aparèixer al segle XIX a Egipte, i que demanava el retorn al que considera l’islam original. El mot ‘salaf’ evoca als avantpassats piadosos, o sigui, als companys del profeta Muhàamad (‘sahab’). Posa el seu èmfasi en el respecte a les lleis alcoràniques, la lluita contra el politeisme i té una posició conservadora respecte els drets de les dones. Aquesta corrent ha experimentat un creixement als darrers quinze anys entre els musulmans europeus, com a conseqüència de les seves difícils condicions de vida: precarietat social, islamofòbia i el sentiment de sentir-se tractat de forma desigual respecte a les altres religions. Per tot això, alguns experts creuen que tot plegat fa que entre els fills joves d’immigrants vegin el fonamentalisme com una porta al desarrelament davant d’una societat que ells creuen que els rebutja.

Wahhabisme: Doctrina islàmica fonamentalista nascuda a l’Aràbia del segle XVIII, que defensa una visió rigorista i puritana de la tradició. Un dels primers predicadors del moviment i que li dóna nom fou Muhàmmad ibn Abd Al-Wahhab que demanava tornar a la puresa original de l’islam, i per això rebutjava pràctiques com el culte als ‘marabut’ (sants de l’Islam) i el peregrinatge a les seves tombes.

Gihad: Avui dia, aquest concepte s’associa a l’anomenada ‘guerra santa’, que es fa per defensar o estendre el domini de l’islam. Ara bé, en el seu origen és un terme alcorànic que significa lluita i esforç i se’n distingeixen entre dues dimensions: la major (lluita o esforç individual o col·lectiu a favor de la veritat i del bé) i la menor (lluita armada contra els enemics). A Occident, els mitjans de comunicació solen recollir la paraula gihad en informacions relacionades amb el segon vessant, que està lligat a la interpretació bel·licista d’aquest concepte. S’ha de tenir present que l’islam utilitza la lluita armada en només dos caos: l’autodefensa contra un enemic exterior o per difondre l’islam als que no creuen (no monoteistes).

Al-Qaeda: Xarxa islamista paramilitar i internacional, el nom de la qual significa en àrab ‘la base’, i que fou fundada per Osama Bin Laden (1957-2011). Al-Qaeda s’ha responsabilitzat d’un bon nombre d’atemptats, entre ells els de l’Onze de Setembre (11S) de 2001 als Estats Units contra les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon, i també de la cadena d’atemptats que va tenir lloc a Madrid a l’11 de març de 2004 (11M). Compta amb diferents cèl·lules escampades per diferents territoris, com ara Al-Qaeda del Magreb Islàmic (AQMI), entitat que va reivindicar el segrest de tres cooperants internacionals catalans a Mauritània el desembre de 2009, alliberats al llarg de 2010.

Talibans: Tot i que la paraula significa etimològicament ‘estudiants’, serveix per designar el moviment islamista present a l’Afganistan, que el 1996 va conquerir la capital del país, Kabul, i que va imposar un islamisme estricte que prohibia la televisió i la música i també que les dones estudiessin, treballessin i sortissin al carrer sense dur el burca. Després dels atemptats del 11 de setembre de 2001, els Estats Units van iniciar una guerra a l’Afganistan, amb l’objectiu de localitzar a Osama Bin Laden, operació militar que en l’actualitat manté, tot i que el llavors líder d’Al-Qaeda va morir durant una acció militar dels EUA el maig de 2011.

Estat Islàmic (EI): Organització islamista. També coneguda internacionalment amb la sigla ISIL (Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant), tot i que recentment ha adoptat el nom d’Estat Islàmic, fent palesa així la seva pretensió de transcendir aquest àmbit regional. La consolidació de l’EI ha suposat un canvi qualitatiu respecte a Al-Qaeda: a diferència d’aquesta, no es limita a ser una xarxa de terroristes internacional, sinó que pretén ser un califat, un concepte que en el món islàmic té connotacions teòriques i històriques, ja que precisament, fou un califat el primer sistema de govern establert en l’islam.

Hezbol·là: En àrab ‘Partit de Déu’, és una organització islamista libanesa fundada el 1982, després de la invasió israeliana. És la principal organització política i militar de la comunitat xiïta libanesa, el grup religiós més nombrós d’aquest país. La Unió Europea i els EUA el consideren una organització terrorista.

Hamas: Partit islamista palestí, abreviació del Harakat Al-Muqawama Al-Islamia (Moviment de Resistència Islàmica), fundat al 1987 en el context de la primera intifada (revolució palestina). El moviment controla la Franja de Gaza, i ha rivalitzat amb l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (Fatah), de caràcter laic, i defensa la construcció d’un estat islàmic. El moviment ha anat acompanyat d’una obra social, i ha promogut centres sanitaris, educatius i mesquites. Aquest 2014 s’ha fet un punt d’inflexió amb el llarg conflicte entre Hamas i Fatah, amb un acord de reconciliació que permet que les dues organitzacions governin juntes l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), en un executiu presidit per Mahmud Abbas.

Germans musulmans: Moviment islàmic fonamentalista fundat el 1928 que defensava la reislamització de la societat egípcia davant del colonialisme anglès. Malgrat els esforços de diferents presidents de l’Egipte modern per combatre’l, el moviment s’ha mantingut viu. En el marc de la ‘primavera àrab’, a Egipte el 2011 va tenir lloc una revolució, que va derrocar al president Hosni Mubarak. Després, es van convocar unes eleccions, on amb més de la meitat dels vots va resultar guanyador Mohamed Morsi, candidat del partit Llibertat i Justícia, fundat pels Germans Musulmans. Després d’un cop d’Estat el 2013, les noves autoritats militars van reprimir el moviment i n’ordenà la dissolució.

Fonts emprades: A.D. Vocabulari de les religions per a mitjans de comunicació. Barcelona: Angle Editorial, 2004; PRADO, A. El retorn de l’islam a Catalunya. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2008; Arxius ‘on-line’ de El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya.
Agraïments: Bertran Cazorla, Ramon Bassas.

 

Una pausa

http://www.elperiodico.cat/ca/opinion/humor/ferreres-15-01-2015/69586.shtml

ferreres

2. Jo no sóc tan Charlie

Enric Gomà

http://www.nuvol.com/opinio/jo-no-soc-tan-charlie/

En aquests moments, sospito que entre tots plegats estem abonant el següent atemptat dels gihadistes. Escoltava a Versió RAC1 l’entrevista de Toni Clapés al ninotaire José Luis Martín, i aquest va dir: “Això serà una lluita llarga”. Tal com va tot, no ho dubto. Em pregunto quants ciutadans hauran de morir cruelment assassinats perquè tots plegats entenguem que una cosa és un dret emparat per la llei i una altra, que no és aconsellable fer actes que centeners de milions d’homes i dones d’arreu del món tenen per sacrílegs. Per descomptat que una caricatura, un dibuix, una escultura, o qualsevol representació icònica no s’ha de prohibir per llei. Al revés, en un país democràtic la llei l’ha d’emparar. Alhora, i és el que penso, hem de valorar si no ens en podríem estar, d’exercir aquest dret, en alguns casos. Aquesta passió que ha agafat a tants europeus, arran dels últims atemptats, per les representacions gràfiques de Mahoma (o Al·là) no pot acabar bé. O, més ben dit, potser no acaba. Potser ens endinsem en una espiral infinita de dolor i de violència. Entenc que en aquests moments vivim una reacció natural de rebuig rotund, després dels atemptats dels últims dies a França, fet que ha empès a molts a proclamar: “Jo sóc Charlie”. Fins i tot m’ha arribat que la reina d’Anglaterra ha declarat que ella també és Charlie. Dedueixo que només és una manera de rebutjar els atemptats i d’apostar per la llibertat d’expressió, no perquè en realitat tinguin cap simpatia per la revista en concret (a la reina, no crec que li fes gaire el pes aquella vinyeta en què la sodomitzava Idi Amin).

Què volen que els digui, a mi m’ha desagradat veure caricatures de Mahoma reproduïdes en la premsa catalana, en un diari com ara La Vanguardia. Cito aquest diari perquè és el que tinc més present. Sé que ho han fet per posar de manifest que rebutgen els atemptats, espantosos, i per donar un suport decidit a la llibertat d’expressió. Però a mi em sembla una acció desencertada. Entre altres raons, perquè perdem el suport dels musulmans que viuen entre nosaltres. Donant difusió a unes representacions de Mahoma (i aplaudint-les, i quasi exigint-les), estem fent malbé la convivència. Al nostre país mateix.

Charlie Hebdo hi tenia tot el dret i la llei l’ha d’emparar, de totes totes. Però per damunt de la llei, hi ha l’oportunitat i la convivència. Allò que se’n diu la cohesió social. A mi, les caricatures m’han sabut greu per tots els musulmans d’arreu del món i, en concret, pels que viuen a Catalunya, amb els quals convivim dia a dia. Personalment, tant se me’n dóna, si caricaturitzen Mahoma (o Crist o Buda o Jahvé o Krishna). Però sabem que per als musulmans (els nostres veïns de carrer, de barri, de ciutat o poble, de país) és molt greu. Gairebé tots els musulmans catalans (nascuts aquí o immigrants, tant és) no hi respondran amb un atemptat criminal, però la convivència en sortirà molt perjudicada. Fa dues setmanes vaig visitar la mesquita del Clot, ens la va ensenyar un home molt amable. Ara dubto que me l’ensenyés amb la mateixa amabilitat.

Sento al meu voltant que molts diuen: “Els musulmans, que es fotin!” i també “Que assumeixin els nostres valors! Que adoptin el nostre estil de vida!” (i sovint aquestes reaccions van seguides d’un “I si no els agrada, que se’n tornin al seu país!”). Si ho digués l’alcalde de Badalona, no en sortiria viu. Ara és una mena de vox populi. Però tinguem ben clar que, encara que el gruix de musulmans de Catalunya no cometin atemptats, els que ens acabarem fotent serem tots plegats. Valdria més que fóssim una mica prudents i, no estaria de més, amables amb persones de creences que no són les nostres. Els musulmans són aquí i han vingut per quedar-s’hi. Anar portant a terme actes, en l’àmbit públic, que ells consideren sacrílegs no és la millor manera d’entendre-s’hi. Cal pensar una mica en l’espai comú que compartim. Sense anar més lluny, espero que a les funcions teatrals escolars d’aquest país no hi apareguin caricatures de Mahoma. Encara que algú estaria exercint el seu dret a la llibertat d’expressió, només aconseguiríem una societat enfrontada i inhabitable. Potser és el que volen alguns.

No conec prou bé la història de la prohibició de la representació de la divinitat i els seus enviats o profetes, tant en el món musulmà com en el jueu i també en el cristià, en segles passats. Suposo que és un procés complex i que actuar a cop de caricatura a les portades de premsa no és una manera gaire òptima de resoldre res. Per ells, és un sacrilegi, ens hi posem com ens hi posem. Capgirem-ho i pensem en un hipotètic sacrilegi cristià. Tots vostès tenen la llibertat d’agafar una hòstia consagrada (no és difícil d’aconseguir), pixar-s’hi a sobre i fer-ho públic a tort i a dret, a través de les xarxes, o la premsa, o les ràdios (narrat per un locutor hàbil) o les televisions. En virtut de la llibertat d’expressió. Hi tenen el dret, però no és gaire recomanable. Sobretot si volem mantenir un veïnatge cordial amb la senyora Maria, que viu davant de casa i que va cada diumenge a missa de dotze. El que és segur és que s’acabaran en sec els pots de melmelada que ens acostuma a regalar sempre que en fa. Qui diu la senyora Maria, diu tots els cristians.

Quan es diu ‘Només es tracta d’un dibuix, una caricatura, no té cap importància’, ens neguem a acceptar que pugui representar un sacrilegi per a milions de persones. Tendim a pensar que aquest fet no té cap pes, o no n’hauria de tenir (confonem el desig amb la realitat). O bé ens posem pedagògics i pretenem que rectifiquin aquesta creença. Ara bé, nosaltres, la nostra societat, també té els seus elements sagrats, que respectem profundament (i hi dediquem molts diners a conservar-los): les obres d’art, entre altres. Facin-ne la prova, si s’hi atreveixen, cremin vostès un dibuix original de Joan Miró en un lloc públic (i gravin-ho i pengin-ho a la xarxa i defensin la seva llibertat a fer-ho) i veuran quin moviment de repulsa despertaran. També és només un dibuix, ben mirat. Ningú no matarà el ‘sacríleg’, encara que aquest individu es pot donar per mort. Serà una mena de mort civil. Suposo que la llei prohibeix la destrucció d’obres d’art (com està prohibida la destrucció de bitllets de banc, d’alguna manera això també seria un ‘sacrilegi’). No tindríem, doncs, aquesta llibertat.

En tot aquest assumpte, en el fons del fons, hi batega un sentiment de rebuig, odi o menyspreu cap a la religió. No cap a l’islam en concret, sinó cap a la religió en si. El mateix Toni Clapés, en l’entrevista de Versió RAC1, va deixar anar: “Les religions sempre acaben matant”. Aquest pensament està molt present entre agnòstics i ateus, que són majoria en la societat catalana: les religions són les culpables dels pitjors crims. De fet, sembla que siguin elles soles les que maten. És una manera còmoda d’exculpar-ne els autèntics responsables. Si revisem les matances i genocidis del segle XX, ens trobem que han matat més els estats, amb els seus desitjos d’expansió territorial, d’apropiació de recursos naturals aliens i dels diners i propietats aconseguits mitjançant la invasió i el saqueig, que no pas les religions. Les religions han d’assumir la seva responsabilitat al llarg de la història, que n’han tingut. Però ni els milions de morts i esclavitzats de Stalin (vint, trenta, cinquanta, segons l’historiador que t’ho explica), els de Mao i encara els provocats directament o indirecta pels Estats Units, França i el Regne Unit a Sud-amèrica, l’Àfrica i l’Àsia no tenen res a veure amb la religió. La llista seria molt més llarga, esclar. També, ara que estem immersos en un procés d’independència és bo remarcar-ho, l’obsessió maníaca per la integritat territorial (que els espanyols comparteixen amb els francesos) és una altra font de guerres i de mortaldats. Intentin vostès invadir el Voló aquest cap de setmana i ja m’ho explicaran.

Culpar la religió de tots els mals és la temptació que actualment es porta més. Ve de lluny. La religió no només és opi, com es deia abans. Per a molts és, directament, un verí que esperen que el progrés anirà suprimint. Ells ja hi contribueixen amb els seus menyspreus públics, ridiculitzacions i rebutjos. Fan una gran tasca cívica, combatent la religió i exigint que sigui invisible i closa en un àmbit completament privat. Tant de bo, calculen, confinant-la en la vida privada més recòndita aconsegueixin fer-la desaparèixer per sempre més.

Ara es mira contra l’islam, també contra els musulmans, moltíssims, que no aproven els atemptats i alhora demanen que no es facin caricatures de Mahoma. Tot i que els atacs i els desdenys al cristianisme són els més habituals entre nosaltres. Fa dècades que molts diuen amb una ganyota de repugnància: “La tradició judeo-cristiana…”, tot fent un èmfasi en la paraula judeo, com si l’estiguessin a punt d’escopir. Aquest sentiment neix arran de vivències personals desafortunades (en un bon número de casos que conec, magnificades, es culpa els capellans i les monges escolars del que no ens atrevim a culpar els nostres pares i famílies). També arran de l’anticlericlisme ambiental del país, que arrenca al segle XIX i s’ha dedicat durant dècades a matar capellans, frares, monges, cristians en general, i a cremar monestirs, convents, esglésies amb un ímpetu que estaria millor que haguessin reservat per a altres empreses. Però no és només el nostre entranyable anticlericalisme, sobre el qual algun dia el Museu d’Història de Catalunya n’hauria de fer una magna exposició. Per sota, hi ha un sentiment més profund de rebuig, menyspreu, cap a la fe religiosa. La cristiana, la musulmana, la jueva, etc. Amb els sikhs no s’hi atreveixen tant perquè porten aquell punyalet a la cintura que sembla molt esmolat. Tampoc amb els budistes, que encara tenen cera del Corpus, com diuen a Mallorca. No per gaire temps, sospito. El sentiment antireligiós és tan fort que tard o d’hora s’acabarà culpant als budistes d’alguna cosa. Però qui mata no són els fidels d’una fe, sinó els fanàtics: es tracta d’una degradació de la religió. No sols de la religió, sinó també, sovint, d’una ideologia o de qualsevol altra cos d’idees o creences. De fanàtics, n’hi ha uns quants a cada casa. Per sort, els fanatismes variats i discrepants els impedeix aplegar-se tots sota un mateix paraigua i fundar una gran entitat cívico-fanàtica. La dreta i l’esquerra polítiques hi tenen un paper principal, en les matances del segle XX i XXI (que també n’hi ha, de contemporànies, i no s’aturen). Però tots plegats miren cap a una altra banda. A tot estirar, en culpen la religió. Un blanc còmode.

Els de Charlie Hebdo (i ho recordava el ninotaire José Luis Martín) practiquen un humour enragé. Traduït seria un humor aïrat, furiós, violent. Doncs s’han trobat uns lectors que també ho són, d’enragés: els capullos dels gihadistes. Potser valdria més que ens calméssim una mica, tots plegats. Una til·la presa a temps evita molts disgustos.

Per això també m’ha semblat desencertada la portada de Charlie Hebdo de després de l’atemptat: una altra caricatura de Mahoma, que sosté un cartellet que diu “Je suis Charlie”. Amb una frase que a mi m’ha semblat incomprensible: “Tout est pardonné”. Com? Charlie Hebdo ha perdonat els gihadistes criminals? O els perdona el mateix Mahoma caricaturitzat? És un acudit? Intenten que somriguem o riguem? N’hi ha que la tenen per una portada molt intel·ligent. Potser tenen raó, tot i que jo no ho sé veure. També diuen que és tendre. Més tendre hauria estat vigilar una mica. A mi, per damunt de tot, em sembla una portada inconvenient. Una vegada més.

Perdonar el teu violador quan ell està disposat a tornar-te a violar és fora de lloc. El perdó només té sentit si hi ha contrició i voluntat d’esmena per part de l’agressor. No és el cas dels gihadistes. Ells tornaran a matar, probablement també per aquesta segona caricatura i tantes altres. O per altres raons. A matar, sempre hi són a temps. Hi tenen la mà trencada.

Charlie Hebdo hi està en el seu dret, de publicar caricatures de Mahoma o de qui sigui. Fins i tot, tots els diaris i revistes d’Europa podrien publicar a cada número, sempre, una caricatura de Mahoma a la portada, en un racó (encara que no conec prou bé la legislació de cada estat, desconec si és realment possible). Així reivindicarien i exercirien el seu dret a la llibertat d’expressió. Però per molt que denunciem el salvatgisme i la cafreria dels gihadistes, un fet així ens abocaria a més i més atemptats, a la fractura social, la crispació i l’odi dels musulmans que no són criminals. Francament, la Festa de la Diversitat quedaria molt deslluïda sense aquells pastissets moros tan emmelats.

També ens abocaria, com hem vist els últims dies, a la policialització de l’espai públic, mentre que assistiríem al sempre brillant desplegament de l’exèrcit, amb aquell uniforme de camuflatge absurd en plena ciutat (no s’entén com es camuflen amb tons verds i marrons, propis del camp, dins del metro de París, posem per cas). Ja que hi som, assenyalo de passada que em sembla remarcable l’afany entusiasmat a l’hora d’alabar les virtuts immenses dels exèrcits per part de la premsa espanyolista. A alguns se’ls entreveu el desig irrefrenable que l’exèrcit ocupi els carrers. A Catalunya mateix, sense anar més lluny.

Els atemptats a Charlie Hebdo són horribles i els hem de rebutjar amb decisió. Com els dos mil assassinats de Nigèria en els últims deu dies (aquests no indignen tant perquè no eren ninotaires, molts d’ells només eren cristians i és sabut que als cristians de l’Àfrica i de l’Àsia se’ls pot matar com si res). Cal treballar fort per impedir nous atemptats i agressions, en molts camps, no només el policial i militar. Però no puc dir, junt amb tants i tants, Jo sóc Charlie. Perquè, a banda dels arguments exposats, jo sóc més de Charlie… Brown.