Tag Archives: integració

L’altra cara des de Ripoll

Pòrtic de Santa Maria de Ripoll https://ca.wikipedia.org/

Relat d’un malson a Ripoll

Colpidora carta de Raquel, pedagoga de Ripoll que va treballar amb Saïd, Moha, Moussa, Youssef, Omar, Younes i Houssa

http://www.vilaweb.cat/noticies/carta-des-de-ripoll/

22-08-2017

Aquesta carta, escrita per ser llegida a l’entorn de l’autora, s’ha escampat per la xarxa pel gran valor que té. L’autora, de nom Raquel, és pedagoga a Ripoll i ha autoritzat VilaWeb a publicar-la.

“Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.

Mai no havia tingut un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d’alguna cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d’un altre lloc que no sóc capaç ni de descriure.

Continue reading

Andalús, català, i ara, gitano!

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

a meitats de mes quan vaig llegir aquesta entrevista al Sr. Cristóbal Sánchez vaig quedar impressionat, ho he d’admetre. Com també he d’admetre que no coneixia el seu cas, concret. Sabia de l’existència de la seva escola, és clar i de les seves característiques. Les coneixia  de segona, però, a través de companys assessors i assessores de llengua i cohesió social que també han ajudat l’Escola Vila-Roja de Girona.
Mireu, de vegades, em toca callar. Aquesta n’és una de claríssima. Us deixo amb dues cites del Sr. Sánchez i, després, amb l’entrevista que li va fer el Sr. Xevi Sala. A veure què en penseu, vós, al final?

En realitat, he fet més de pare que de policia. Si hagués fet més de policia, ja no hi seria, en aquesta feina. També he hagut de fer de jutge i de psicòleg. Dono molta importància a les abraçades de la mainada, al fet de ser simultàniament emissor i receptor d’emocions i cada vegada estic més enganxat amb aquests alumnes, perquè cada vegada em necessiten més.Al Facebook em segueixen dos-cents trenta-vuit exalumnes, empresaris, mestres, gent que ha fet carrera i amb qui em retrobo periòdicament fent sopars.
Era andalús, sóc català i ara també gitano

CRISTÓBAL SÁNCHEZ. DIRECTOR DE L’ESCOLA DE VILA-ROJA DE GIRONA

Va començar les pràctiques de mestre a l’escola de Vila-roja amb divuit anys, dos més que alguns alumnes. Els mestres veterans li deien: “val més que marxis.” Hi és fa quaranta anys

15/04/12 GIRONA – XEVI SALA

Sempre he pensat que els nanos han de fer vida al carrer. A pertot, menys als barris com la Font de la Pólvora. Vaig arribar a Girona amb tres anys, no vaig parlar català fins als dinou, i ara sóc mestre de català.


Fem l’entrevista al seu despatx de director de l’escola de Vila-roja de Girona acompanyats de dos nens de sis anys que els seus pares s’han oblidat de recollir quan les classes han acabat, a les cinc de la tarda. Els nens seuen al sofà i escolten en silenci la nostra conversa fins que els vénen a buscar. És que em pensava que eren les quatre, es disculpa la mare. A l’entrada hi ha hagut raons perquè una altra mare es queixava que la seva filla havia agafat puces a la gespa del pati. Al pati no hi ha gespa. En aquest barri fins i tot les puces poden originar un conflicte. Aquí fins i tot les coses més insignificants es poden convertir en un problema.
Fa quaranta anys que treballa d’ensenyant a Vila-roja, vint-i-sis com a director, en una escola situada al costat del barri de la Font de la Pólvora, que hi envia part dels seus alumnes. A les aules hi tenen un trenta per cent d’alumnes d’origen immigrant, la resta és d’ètnia gitana, i els toca patir l’alta conflictivitat i el tràfic permanent de droga del barri veí. Aquí fer de mestre té mèrit.

La feina del mestre en entorns marginals és diferent a la d’altres centres. Les escoles ensenyen i eduquen, nosaltres ho fem al revés, primer eduquem. Ens toca fixar els mateixos objectius que altres centres però és com si correguéssim al carril exterior d’una pista d’atletisme: hem d’arribar allà mateix però tenim més espai per córrer i, al cim, sense que els revolts compensin aquest desavantatge. Quan els nanos arriben aquí, amb tres anys, generalment no han anat a l’escola bressol i, per tant, ja vénen amb un retard que cal compensar.


Durant tots aquests anys ha fet més de mestre o de policia?

Quan fas magisteri ningú no t’explica com s’ha d’actuar en una escola d’un entorn marginal, jo ho vaig aprendre a còpia de cops de bastó, en el sentit metafòric, és clar, perquè mai m’ha tocat ningú la cara. En realitat, he fet més de pare que de policia. Si hagués fet més de policia, ja no hi seria, en aquesta feina. També he hagut de fer de jutge i de psicòleg. Dono molta importància a les abraçades de la mainada, al fet de ser simultàniament emissor i receptor d’emocions i cada vegada estic més enganxat amb aquests alumnes, perquè cada vegada em necessiten més.


Diu que ningú no et prepara per fer de mestre en un lloc com aquest. Què diu, als companys novells que s’incorporen?

L’escola fa cursos de formació emmarcats en el pla d’acollida als professionals. Em refereixo al consell personal d’un veterà. Jo els recomano tenir sempre presents dues paraules claus: la resiliència, que és la facultat de les persones per sobreviure a les dificultats, i en segon lloc la coherència, perquè si ets just i coherent, la gent entendrà sempre les teves decisions.


El somriure també és un instrument pedagògic que vostè aplica en el dia a dia.

L’optimisme és important, però jo no somric com a estratègia, és que sóc feliç, em surt de dins. Amb les famílies sempre intercanviem bromes, però atenció, els mestres nous han de tenir en compte que abans de fer bromes has de mantenir les distàncies, guanyar-te el respecte dels pares. Només si els respectes, et respectaran a tu.


Aquests consells vostè no els va tenir quan va arribar al 1971.

Quan vaig començar a fer pràctiques de mestre tenia divuit anys, és a dir, dos més que alguns dels meus alumnes i l’únic consell que vaig tenir dels mestres que hi vaig trobar va ser: “no saps on t’has ficat, val més que marxis.” El primer any m’ho vaig passar fatal, primer perquè un mestre de pràctiques sempre ho té més difícil perquè el respectin, i segon, per la poca diferència d’edat. Feia tot just tres anys que l’escola de Vila-roja s’havia construït.


Quan se’n va adonar, que el barri l’enganxaria?

Em va costar molt però de seguida vaig veure que aquest era el meu lloc. No sé si m’he perdut alguna cosa perquè no he fet res més que estar aquí.
Només va fer un parèntesi d’un any per anar a l’escola Annexa. Però de seguida va demanar tornar cap aquí.
Podia triar tota la província i vaig triar tornar a Vila-roja. Volia estar a prop de Girona, la veritat, i el meu germà també era mestre d’aquesta escola. Tot això hi va influir. Suposo que també hi estava bé, entre els immigrats andalusos, al capdavall els meus pares havien vingut de Màlaga, jo era com ells, un immigrat més.


Va arribar a Girona al 1956 amb tres anys. Com recorda, aquella ciutat?

Vivíem al carrer del Carme i fèiem molta vida al carrer, al costat del riu. Sempre he pensat que, si poden, els nanos han d’estar al carrer. A pertot menys a la Font de la Pólvora, és clar. Recordo sobretot les inundacions i els partits de pilota amb els veïns.


Vostè, que treballa a un barri marginat, de petit també va patir la marginació?

I tant. Quan als estius anàvem a passar les vacances a Màlaga m’insultaven dient-me català de merda, i a Girona era un xarnego de merda. Sempre li deia al meu pare que havíem d’haver anat a viure a Madrid, perquè així ens deixarien estar tranquils. Em vaig sentir molt rebutjat perquè vaig parlar castellà fins als dinou anys. Vaig canviar de llengua estudiant Magisteri i ara sóc mestre de català.
I de cop, a final dels anys setanta, al costat de Vila-roja van construir un barri nou: la Font de la Pólvora.
Sense necessitat de canviar mai d’edifici, en realitat jo he viscut tres escoles diferents. En la primera etapa vam obtenir el Premi Baldiri Reixac perquè vam ser de les primeres de fer tot l’ensenyament en català. Al Facebook em segueixen dos-cents trenta-vuit exalumnes, empresaris, mestres, gent que ha fet carrera i amb qui em retrobo periòdicament fent sopars. Una segona etapa va arribar amb la creació de la Font de la Pólvora. Aleshores hi va haver un transvasament d’habitants que, de Vila-roja, van anar cap a Salt. Els fills dels immigrats andalusos van ser substituïts per nens d’ètnia gitana. Parlem, doncs, d’una segona etapa amb un noranta per cent d’alumnat gitano procedent de la Font de la Pólvora.


I la tercera etapa?

L’actual: predomina igualment l’alumnat gitano però les noves onades d’immigració han buscat pisos al barri. El setanta per cent d’alumnes són gitanos i el trenta per cent restant, indis i marroquins, sobretot. Per compensar tot això, necessitem més recursos que altres escoles. Si vols atrapar el que va al davant necessites un cotxe més bo.
Hi ha gent que pensa que això és parlar de privilegis.
Els diria que vinguessin aquí, que convisquessin amb aquests nens, que veiessin com mengen, com riuen, com expressen els seus sentiments, i aleshores estic segur que canviarien de parer. Si traguéssim les beques de menjador molts nens que no sé que menjarien. Ja sé que no és la funció principal d’una escola però aquí els nens també hi venen a alimentar-se. Admeto que pot haver-hi gent que faci trampes a l’hora de rebre ajuts, però en cap cas les trampes donen per mantenir una família.


El 2007, en un entrevista, vostè va declarar: “m’agradaria que la farmàcia de guàrdia no hagués de tancar per problemes de seguretat, que el carter no fos agredit i que els repartidors de pizzes no haguessin de fer els lliuraments a la benzinera. Al cap dels anys ha millorat, el panorama?

Em sembla que els de les pizzes encara les lliuren a la benzinera (riu). Crec que tot està més o menys igual. Al barri, s’hi han dedicat molts recursos, s’hi ha treballat molt, les institucions i els polítics, també, s’ha de reconèixer. Quin és el problema? Doncs que si les coses funcionen aconsegueixes que la gent marxi del barri i aleshores resulta que sempre se’n van els millors. Treballes i la feina no es veu perquè els que aconsegueixes integrar se’n van i el seu lloc l’ocupa algú d’un nivell molt pitjor. És un moviment constant d’importació i exportació cap a la integració, però a vegades sembla que no avancis.

Aquesta setmana s’han anunciat deu mil milions més en retallades que afectaran la sanitat i l’ensenyament. Males notícies, sobretot pels barris marginals.

Si hem de retallar més ho farem, però no pas en menjador. Si hem de passar sense fer colònies, hi passarem, si hem de passar sense pissarres digitals, també. Quan vaig començar a fer de mestre tenia quaranta-cinc nens a l’aula i amb una pissarra i un guix vam formar futurs empresaris. Parlen de sacrificis i aquí fa temps que vam aprendre què vol dir la supervivència.


Al Facebook de què abans parlava vostè hi ha un col·lectiu aglutinat al voltant d’una frase: jo també he anat a la Font de la Pólvora…Com si fos una mena de repte, una gesta que no està a l’abast de tothom…

Exacte. Els comentaris que hi pots llegir és que la gran majoria de la gent no ho sap però que és un barri més normal del que sembla. Els diumenges jo pujo a comprar els xurros al Paco el Churrero, que els fa boníssims. Doncs jo li diria a la gent que, per exemple, vingui a comprar xurros. El problema és que, si tu vas al barri gitano de Figueres, pots passar de llarg en direcció a Llers. Aquí, en canvi, hi has de venir expressament. Si vols, pots estar tota la vida sense posar-hi els peus. N’hi ha que van criticar que en aquest sector es fes un pavelló d’esports. Doncs gràcies al pavelló, gent de Girona ve al barri.


Vostè, com altres mestres, se’ls estima, els gitanos.

Sí, ja ho diu la meva dona: tu que eres andalús, et vas fer català i ara ets gitano. Sí, me’n sento i me’ls estimo.

Soufian

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

no sé si aquest dies heu tingut l’oportunitat de conèixer la història d’en Soufian, un brivall manlleuenc de cinquè primària. Si no l’heu vist encara us la recomano, molt especialment. Ho faig per molts motius, alguns:

  1. Perquè us n’adonareu de com d’efectiva i de qualitat pot ser una televisió pública quan s’ho proposa.
  2. Perquè us permetrà adonar-vos de la qualitat immensa que pot assolir una escola pública del nostre petit país.
  3. Perquè us ajudarà a trencar alguns prejudicis que, massa sovint, tenim en relació a les famílies dels alumnes nouvinguts.
  4. Perquè podreu copsar el valor immens que té el treball en xarxa (Escola, família, Universitat, Serveis Educatius, Serveis de Salut) sobre una mateixa realitat, en aquest cas un infant, el Soufian.
  5. Perquè a través de l’exemple d’aquest alumne i la seva mare, potser, podreu situar en el lloc que es mereixen, determinats maldecaps personals que, ben mirat, no ho haurien de ser gens.
  6. Perquè us ajudarà a creure, encara més, en la importància de la feina que teniu: la direcció d’un centre educatiu.
  7. I perquè, en el fons, us permetrà, espero, “reconciliar-vos” amb l’ésser humà i el vostre país, una vegada més.

Recordo que no fa gaire dies us comentava que una de les primeres decisions preses per l’actual equip de govern del Departament d’Ensenyament havia l’eliminació de totes les referències a la inclusivitat en els diversos llocs web del l’Administració Educativa. Encara ara me’n faig creus i no sóc capaç d’imaginar-me les raons de fons que la van motivar. Per sort, però, de la mateixa manera que les lleis no fan la cosa, aquesta mena de decisions tampoc. La vida a les escoles de casa nostra, a la majoria si més no, és tan gran i tan intensa que les decisions dels polítics no les arriben a afectar en el seu dia a dia. Per molts anys que així sigui.
Podeu veure el vídeo del reportatge (43′) . Com d’altres vegades he fet, considero que poder veure’l i parlar-ne a l’escola  seria una bona manera de començar a treballar amb els alumnes aquest segon trimestre

http://www.youtube.com/watch?v=8YJxfTYTnQY
I per completar aquest post, llegiu també, si us ve de gust, és clar, els dos articles que va generar a dos col·laboradors de mitjans de premsa escrita el visionat del reportatge de TV3.
Gràcies pel vostre compromís amb els alumnes i les seves famílies, un cop més.

 

Mas, al país de Soufian

ALBERT SÁEZ3

GENER, 2012

http://opinio.elperiodico.cat/últims-articulos/mas-al-pais-de-soufian/

Una certa Catalunya no surt mai en determinada premsa de Madrid… però tampoc de Barcelona. La vam poder veure dilluns gràcies a l’esplèndid reportatge que va emetre TV-3: Soufian, el nen que volia volar. La història de superació d’un nen d’11 anys que va deixar bocabadat Messi després de perdre les dues cames per una malformació congènita. Les paraules d’una mare coratge d’origen magribí que parla un català més pur que la presidenta del Parlament. El testimoni d’una educadora que no retalla la seva dedicació encara que li retallin el sou. Les paraules d’una doctora de Sant Joan de Déu donant una lliçó de vida i de felicitat. Les respostes entusiastes d’unes mestres davant el repte del nen que es vol superar. Hi ha una Catalunya on els funcionaris públics no són una colla de malfactors i d’aprofitats sinó que tenen una abnegada dedicació de servei públic a ciutadans que no abusen de l’Estat del benestar sinó que el valoren pel que els dóna. Aquesta és la Catalunya que algun dia ens traurà de la crisi, no la dels petit burgesos atemorits per la globalització que volen que els suprimeixin l’impost de successions i que es retirin totes les subvencions que no vagin destinades als seus envellits negocis.
Després del primer any de retallades-ajustos, el president Mas hauria de dedicar-se a promocionar els Soufian que hi ha a Catalunya que són molts. I com a resum de l’any podria demanar que els minuts que li presten les televisions al seu discurs els dediquin a emetre aquest esplèndid treball que no necessitarà comentaris ni de telepredicadors ni de verduleres. I de passada, podria reflexionar sobre si el que necessita Catalunya per sortir de les crisis són pilotes que emetin el discurs del president mitja hora abans o reportatges que expliquin el país real

Orgull sense complexes

Jordi Roca

http://mestres.ara.cat/lapuntdocent/2012/01/04/orgull-sense-complexes/

Reportatges com el que van fer dilluns a TV3 titulat “Sofian, el nen que volia volar” ens han d’enorgullir com a país en un temps de cert pessimisme degut a les circumstàncies. Un país que sap tractar així els seus discapacitats i que fa tot el que és humanament i tècnicament possible per a la seva integració és un país que estima i valora la seva gent.
M’agrada que es facin aquests reportatges en bon horari televisiu perquè des de l’escola de vegades tenim la sensació -o més aviat la certesa- que es valora poc la professió dels mestres i de la resta de professionals que fan gran aquesta institució. Mitjançant les xarxes socials he vist com moltíssima gent ha quedat emocionada amb la història d’en Sofian i no m’estranya: és una història magnífica de superació però alhora també és una història de normalització degut a la procedència de la família. L’escola catalana, amb total normalitat i mitjançant la immersió lingüística, aconsegueix que la llengua catalana sigui una llengua útil de comunicació sense desprestigiar en cap cas cap altra llengua, això són coses que s’han de dir ben alt i ben clar perquè qui ho hagi d’entendre ho entengui d’una vegada. Els nens i nenes de diferents orígens adopten la nostra llengua i se la fan seva i això també és una història d’èxit que ens ha de fer sentir orgullosos com a catalans. I el cas d’en Soufian no és un cas aïllat, a cada escola hi ha alumnes amb diferents discapacitats i problemàtiques i hem de tenir la certesa que els mestres fan el que sigui per atendre’ls com es mereixen.
I ja que hi som vull agrair a TV3 l’esforç que fa per fer televisió de qualitat quan tothom sap que és molt més fàcil fer tele-deixalla traient els draps bruts dels famosets de pa sucat amb oli. Vénen temps difícils, no paren de repetir-ho, i entre retallades i clatellades és important que no decaigui la confiança en l’escola.

 

Alumnes de fan de MESTRE

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

que la inclusió escolar és un guany humà, social i ètic, diria, que està fora de tot dubte. Curiosament, però, a començament d’aquest any 2011 van “desaparèixer” totes les referències a aquest concepte de les pàgines web del Departament d’Ensenyament. Vaig quedar astorat. Si algú em diu on para li ho agrairé. Em tranquil·litzarà. Potser algun dia algú ens explicarà les raons que van justificar-ne la decisió. O potser, no!

No era d’això que volia parlar-vos, però. Els mestres Cela i Palou, la setmana passada, a l’ARA ens van fer un bon regal. Un text preciós. La incorporació d’alumnat discapacitat a les escoles i instituts, encara ara, però molt menys tot s’ha de dir, es viu com una dificultat afegida a la diversitat natural de les aules. Una llàstima! Tenir un alumne “diferent” és una sort, jutgeu-ho després de la lectura del text. Com si no podria aquella mestra fer entendre, i viure, als seus alumnes el concepte d’inclusió i de justícia social? Compartint la vida de cada dia, ells tot sols, ho aprenen, vet-ho aquí. Dubto que aquest aprenentatge l’oblidin mai a la vida, no?

Gràcies.

Tota una lliçó

Els nens i les nenes de tres anys, acompanyades per la tutora, corren desordenadament pel pati. Es dirigeixen al mateix lloc: a les escales que hi ha davant del gimnàs on les espera el mes- tre d’educació física. Corren i xisclen, perquè les criatures petites quan corren xisclen. Quan arriben al lloc de la trobada ja saben que han de seure als esglaons perquè el mestre els expliqui què faran. Quan el mestre està a punt de començar l’explicació un nena de- mana: “Espera, que falta el Pau”. Tots els caparrons miren enrere i veuen que el Pau es va acostant a poc a poc al lloc on estan tots as- seguts. “Esperem el Pau”, comenta la Berta. “Sí, que el Pau ca- mina més a poc a poc i l’hem d’esperar”, recorda el Pol, que es be- lluga una mica per fer espai perquè pugui seure el Pau quan arribi.

El Pau és un nen d’educació especial. Té diversos problemes i un és de mobilitat: camina més a poc a poc que els seus amics i ami- gues de la classe i va molt insegur. Per tant, camina ben agafat de la mà de la mestra d’educació especial. Les altres criatures l’animen: “Molt bé, Pau, ja arribes!” El Pau camina una mica com un ex- perimentat mariner, gronxa el cos per buscar un punt d’estabi- litat en un dia de mar moguda. La mà de la mestra li dóna la segu- retat que necessita. Tenen tres anys. Només tres anys i ens donen una gran lliçó: cal esperar l’amic que no pot caminar ni córrer com ells. No deixen de córrer ni imiten com camina. Cadascú ho fa a la seva manera. Senzillament, demanen temps per al Pau. Per al Pau serà un temps per anar superant l’obstacle de la seva discapacitat. Per a la resta serà un temps d’espera, un temps de solidaritat. No hi ha prova de competències que sigui capaç d’avaluar aquestes conquestes, en què es mostren els valors més essencials.

El Petit Príncep deia que el que és important és invi-sible als ulls i potser el que és imprescindible per viure i conviure escapa al control competencial.

Jaume Cela és mestre i escriptor i Juli Palou és doctor en filosofia i educador