Tag Archives: Indignats

Despolitització a l’Escola?

Un cop més, Ferran Ruíz Tarragó, president del Consell Escolar de Catalunya, ens fa reflexionar, al seu bloc Notes d’opinió, sobre el món i el nostre paper com a mestres.

dimarts 19 de juliol de 2011

El valor del castell de cartes

http://notesdopinio.blogspot.com/ protesta “dels indignats” d’aquesta primavera és un fet que interpel·la vivament la nostra societat. Una part substancial de la protesta l’ha protagonitzat jovent que, motivat per la percepció d’una combinació de situacions injustes i de contradiccions del sistema econòmic, social i polític, vol prendre la paraula i passar a l’acció amb l’esperança (difusa però compartida per molts) d’aconseguir un ordre més just. Entre els factors de fons del moviment 15-M hi ha una combinació d’atur, que afecta a moltíssims joves amb estudis o sense, i d’ocupació laboral de poca qualitat, cosa que es reflecteix en sous molt baixos i la consegüent dificultat de viure de manera autònoma. Com alguns diuen als Estats Units, si no superes la high school treballaràs a Wal Mart i si vas a la universitat, també, però a més tindràs deutes (préstecs que hauràs de tornar). El contracte social de l’educació vigent durant el segle XX s’està esquinçant sota els nostres peus: disposar d’un títol acadèmic ja no garanteix tenir feina, ni molt menys una feina satisfactòria. Tanmateix, ara és més imprescindible que mai tenir estudis formals i cal lluitar a nivell familiar i escolar perquè els joves ho entenguin i s’esforcin per aconseguir-lo.

Al moviment 15-M possiblement hi ha contribuït un fons de despolitització de la societat, d’indiferència o àdhuc menysteniment per la tasca política, conreats al llarg de bastants anys. La ciutadania, les elits intel·lectuals i culturals, les classes professionals i empresarials, semblen haver abandonat la política per deixar-la en mans de les burocràcies dels partits i de la simbiosi d’aquestes amb mitjans de comunicació i grups de pressió. Tanmateix, malgrat dèficits reals o imaginats de lideratge, transparència o participació, tots plegats gaudim del privilegi de viure en un sistema democràtic, individualment ens considerem demòcrates i potser acabem pensant que tenim dret a tot, que tot està guanyat, que el benestar bàsic i els drets individuals i socials estan garantits. Fins i tot arribem a creure que tenim dret a que el nostre món sigui indefinidament sostenible, cosa que massa sovint basem en la premissa que han de ser altres els que s’ocupin de fer-ho possible.

En aquest context, penso que és legítim preguntar-se si l’educació escolar, especialment en els seus nivells superiors, contribueix ni que sigui mínimament a aquest ambient de despolitització, si per activa o per passiva afavoreix que s’estengui una concepció del món com un lloc de molts drets i pocs deures, de més autoafirmació que compromís. Ens ho hauríem de preguntar no pas per inculpar-nos, sinó per veure com podríem influir per posar-hi remei, a llarg termini. La pregunta no és retòrica ni banal; el sistema educatiu no la pot ignorar i hauria de ser el primer interessat en saber com pot contribuir a l’evolució de la societat de la millor manera possible.

Assenyalo tot això ben conscient que la responsabilitat no seria, ni de bon tros, exclusiva del sistema educatiu. Les famílies, les amistats, les relacions laborals, les xarxes relacionals i els mitjans de comunicació, les ideologies, les creences religioses, l’entorn cultural i els factors socioeconòmics també tenen una gran part de responsabilitat en la configuració de la visió del món que tenen els joves. Però insisteixo en que cal fer-nos la pregunta de si l’educació que reben els alumnes, la que bastim amb el sistema educatiu que tenim, podria tenir alguna mena de relació, ni que fos molt indirecta, amb el proclamat descrèdit de la política, amb la banalització de la cosa pública, l’actitud que els drets són més importants que els deures i el convenciment que els avenços socials s’han de donar per descomptats.

Per això, una primera consideració és si el nostre sistema educatiu, considerat globalment, mira i actua massa cap endins, si prioritza les conveniències i les rutines institucionals per davant de les persones, amb el resultat que no ajuda prou el jovent a fonamentar una base sòlida de lligams socials i intergeneracionals i a construir una visió més àmplia i més “actuable” del món. De fet, un dels principis estructurals del sistema educatiu és agrupar els joves en classes tancades, basades en l’edat, cosa que limita l’establiment de relacions constructives amb la societat i la interacció personalitzada amb els adults. A més a més, impel·lim els joves a tancar-se en subcultures de consum i en entorns segregats d’oci i evasió (i després sovint se’ls acusa d’antisocials). També ens podríem preguntar si l’esforç que fem per mantenir els estudiants contínuament ocupats en tasques preprogramades (que normalment tenen una relació força minvada amb el seu entorn i interessos, en la configuració i avaluació de les quals no són convidats a participar) contribueix realment a que aprenguin a pensar per ells mateixos, que precisament és l’atribut fonamental de la democràcia i de la participació constructiva en la societat. I una altra reflexió en aquesta mateixa línia seria preguntar-nos si l’educació actual dóna un impuls prou fort al coneixement de la realitat i la història pròxima que configura el nostre dia a dia, coneixement que contribueix a entendre i valorar els èxits i conquestes socials que cal preservar i fer evolucionar, perquè de cara el futur no hi ha res garantit ni res no es pot mantenir permanentment estàtic.

Fa un parell de mesos que el Dr. Joaquim Prats, en un oportú article a la revista Escuela (Núm. 3.905), ens recordava la figura i el pensament de Tony Judt: “les repúbliques i les democràcies només existeixen en virtut del compromís dels ciutadans en la gestió dels assumptes públics”. Què passa si els ciutadans actius i preocupats abandonen la política? La resposta de Judt és que s’abandona la societat a la gent més mediocre i venal, al temps que es contribueix al deteriorament de la cosa pública i es fomenta la privatització de l’espai públic. Aquest plantejament porta a pensar que la qüestió que ens ocupa es podria formular així: utilitzem prou el llarg període d’escolarització obligatòria per fomentar valors polítics? La meva resposta personal és que no ho fem amb el grau i el convenciment suficients, potser, com diu Judt, perquè “solem donar per descomptades les institucions, la legislació, els serveis i els drets heretats de la gran era de reformes del segle XX”, que al món occidental li van proporcionar uns avenços socials que abans de la Segona Guerra Mundial eren gairebé inconcebibles. Em fa l’efecte que com a societat (i com a sistema educatiu) som poc conscients de ser els sortosos beneficiaris d’una transformació sense precedents en abast i impacte, materialitzada en la segona meitat del segle passat. Com assenyala el mateix Judt en “El món no s’en surt” (2010), “semblem estranyament inconscients de que hi ha moltes coses que cal defensar.”

Penso que aquesta problemàtica és inequívocament educativa, que concerneix els professionals i que obliga a tots els stakeholders de l’educació. I per això ens cal un debat sobre les interrelacions entre sistema educatiu, jovent, valors i societat en el context de les tensions i els canvis inherents a un món globalitzat. Un element fonamental d’aquest debat seria la necessitat de presentar als joves els fonaments del progrés i de la prosperitat que aguanten juntes les peces de la nostra societat, que, com diu Gidley, potser és un castell de cartes però, tanmateix, és l’única casa que tenim. Res no hauria de substituir o limitar l’aprehensió, per part de l’estudiant, d’aquesta realitat.

D’alguna manera també correspon a l’educació, als ensenyants, saber i transmetre que “no hi ha democràcia sense autonomia de la consciència, no hi ha autonomia de la consciència sense pensament crític, i que no hi ha pensament crític sense una dosi important de concentració i treball, sense una elaboració personalitzada, ambiciosa i il·lusionada de les nostres possibilitats humanes” [cita aproximada del professor Ignasi Boada; demano disculpes per no tenir a mà l’original]. No hi ha democràcia sense esforç individual, sense la voluntat d’interessar-se per un mateix i pels altres i l’esforç de voler conéixer i comprendre les realitats i situacions del nostre món.

Siguin quines siguin les circumstàncies, l’educació sempre té la missió essencial de generar entusiasme sobre el potencial de l’esperit humà, cosa que, en la meva opinió, és un bon antídot contra la indignació i el desencís sistèmics. Em fa l’efecte que això no es pot aconseguir només a base de lliçons curriculars estàndard, sinó que requereix crear oportunitats perquè els alumnes pensin sobre ells mateixos i el seu món i vagin formant-se criteris sobre el paper que hi volen jugar.

Crec que es pot ben dir, pensant en el futur de la societat, que el repte més crucial és combatre la sensació de desilusió, d’impotència i negativitat vers el futur i lluitar en tot moment per desplegar el potencial dels joves, posant en primer pla el valor de la vida i de l’esperit humans en la nostra llar comuna, en el nostre castell de cartes compartit.

 

Ferran Ruiz Tarragó

 

frtarrago@gmail.com

http://www.xtec.cat/~fruiz/

http://twitter.com/#!/frtarrago

Hessel 2?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut, potser ja ho sabíeu vós, un servidor, no encara. Per això us en dono notícia.
A part, és clar, de que m’he “reconegut” en molts dels “móns” que descriu el senyor Bosch.
A criteri vostre, com sempre.

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/426594-hessel.htm

Opinió

Hessel

22/06/11
02:00- Alfred Bosch

Pare intel·lectual dels “indignats”, has renunciat a la violència com a mètode de protesta i has condemnat els fets del Parlament de Catalunya. No podia ser altrament. Havent lluitat a la resistència francesa, capturat pels nazis, enviat al camp de concentració de Buchenwald, torturat i a punt de ser executat més d’un cop, havent passat per tot això, no pots ni imaginar que la violència porti enlloc.
Saps què vol dir el feixisme i què vol dir la privació de llibertat millor que cap dels teus admiradors joves.

Aquella joventut traumàtica va passar, i després t’has dedicat als drets humans, a la cooperació i a fer d’ambaixador vitalici –associat sempre a les causes nobles–. Des de la talaia dels teus noranta-i-tants anys vas contemplar el món que estàvem construint, i no et va agradar; així que vas donar suport a un moviment alternatiu, Europe Écologie, que et va dur al costat dels incombustibles Cohn-Bendit i José Bové. I vas escriure, quasi centenari, el llibre que ha fet la volta al món: Indigneu-vos.

Entre els motius d’indignació assenyales l’abisme entre pobres i rics, el tracte als immigrants, els atemptats contra el medi ambient, la pèrdua de llibertats, la causa palestina… I crides a una insurrecció pacífica per canviar les coses. La crítica més forta que vasrebre era que la indignació per ella sola no canviava res, així que has fet el
que tocava; un segon llibre que es diu Comprometeu-vos.
Gràcies. Ara només cal que la gent se’l llegeixi, segur que ens ajudaria a entendre coses i avançar.

Indignats? Exactament, de què?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

tot el dia que em balla pel cap. Finalment, em decideixo assumint les conseqüències que se’n puguin derivar, no cal dir. Suposo que sabeu qui és el Sr. STEPHANE HESSEL. Actualment, diria, que és l’únic redactor de la Carta dels Drets Humans (1948) que encara està viu i, a més, molt actiu. Stéphane Frédéric Hessel, el seu nom complet, va nèixer a Berlín el 20 d’octubre de 1917. Al llarg de la seva dilatada vida ha estat diplomàtic, ambaixador i antic membre de la resistència francesa. Va obtenir la nacionalitat francesa el 1937. Fa uns mesos, va aparèixer , en francès lògicament, un llibre seu de 64 pàgines, amb un títol prou eloqüent: “indignez vous”!. No cal que us digui l’èxit que va tenir, no? Actualment, les places i ciutats del país en vanb plenes “d’indignats”. El que ja no tinc tan clar és si saben, exactament, per què ho estan i de què. Si més no arribo a aquesta preocupant conclusió quan escolto a  representants (?) d’aquest col·lectiu davant dels mitjans de comunicació.

Com us deia, el Sr. Hessel, en 64 pàgines, aconsegueix una radiografia prou fidel, rigorosa i, alhora, esperançada del moment de la història que ens ha tocat viure, a nosaltres i sobretot als infants i joves que tenim a les escoles i els instituts. Penso que l’adolescència és una època de la vida en què hom “s’apunta a qualsevol bombardeig”, entre moltes altres característiques que la defineixen, la majoria bones. Sovint, però, també constitueixen un col·lectiu altament manipulable, mal els pesi. Per tant, considero que la versió catalana del llibre de Hessel, editat per l’editorial Destino hauria de ser objecte d’atenció a les aules dels instituts, a l’ESO, a la FP i als Batxillers. javascript:; calen ciutadans informats, abans que tot. Ens calen joves amb criteri, que es puguin “posicionar” nítidament en el sentit que triïn, que puguin respondre preguntes amb alguna cosa més que frases “fetes” i “tòpics”. Només us demano que ho valoreu, per favor. A la “casa del libro”, per exemple, us en poden facilitar dos exemplars, en versió e-book, per poc menys de 10 euros

 

Com sempre, no cal dir, a criteri vostre

Sense embuts ni prudència, directament

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

el mes de juliol passat vaig tenir la sort de poder sentir en directe al Sr. F. Mayor Zaragoza a l’edifici del rectorat de la UAB. De sempre, l’he considerat un home molt lúcid però, de damunt de tot valent, molt valent. Sabeu prou que va estar Director, una colla d’anys, de la UNESCO.  Aquell dia, a la UAB, en va explicar una pila de “l’alçada d’un campanar”. Només un exemple: la UNESCO va arribar a dissenyar, promoure i implantar un Pla Mundial per l’incrementar l’Educació Secundària arreu del planeta, però, sobretot en els països més pobres. No vulgueu saber les trabes que li van arribar a posar els països “alfabetitzats” per impedir que s’executés i imnplantés amb èxit (clar, una cosa és que tothom sàpiga llegir i escriure- pobrets-  i una molt diferent és que tothom hagi de tenir estudis seundaris, un perill, l’inici de la fi del món tal i com el tenim, ara per ara). Un evidència d’allò: la notícia de la presentació d’aquest Pla Mundial no va aparèixer en cap mitjà de comunicació del món, si més en els que marquen diàriament la pauta del que “és o no” noticiable.

Doncs bé, fent cua a l’ABACUS, ahir vaig veure un llibret damunt del taulell de la caixera. El primer que em va sorprendre fou el preu (3 euros!). En vaig comprar mitja dotzena, un per mi. Avui tot dinant me l’he cruspit per postres. De veritat, si no el coneixeu, compreu-vos-el, el llegireu en poc menys d’una hora, us ho ben asseguro. Et fa entendre, realment, en quina mena de món vivim però, alhora, és un cant a l’esperança preciós:

Imatge de http://www.los-expertos.es/

Nota de premsa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Benvolguda o benvolgut,

per canals no vinculats al desenvolupament professional m’acaba d’arribar a les mans el comunicat de premsa que va emtre el Col·legi d’Advocats de BCN en relació a l’actuació de les forces de seguretat fa pocs dies a la Plaça de Catalunya de BCN. Com podeu suposar, m’abstindré ben prou de fer-vos arribar el meu parer en relació al cas; no escauria.

Ara bé, això no treu que, oponions diverses i rellevants, que s’emeten a l’entorn dels fets esmentats no hagin de ser objecte de treball per part dels alumnes d’educació secundària. Treball o treballs que podrien ser, senzillament:

1. Llegir el text en silenci i tots alhora, projectat en una PDI o pantalla i “parlar-ne”.

2. Lectura silenciosa individual dels alumnes i, també, senzillament, “parlar-ne”

3. Lectura silenciosa i individual dels alumnes. Posteriorment, organitzar l’aula en dos grups d’alumnes: uns que “defensin” l’actuació dels acampats i un altre el de la policia. Donar deu minuts a cada grup per preparar una primera llista d’arguments per iniciar el debat. Passat el primer torn d’intervencions, deu minuts més, en grup, per tal de mirar de trobar contraarguments als plantejaments exposat per l’altre grup i també, si escau, ampliar o matisar la pròpia llista d’arguments.

4. La mateixa activitat anterior però finalitzar-la a pàrtir d’un informe personal que reculli: els fets, els principals arguments de les dues parts i una conclusió-valoració personal.

5. La mateixa activitat anterior però afegint-hi, encara més, un treball en grup de quatre alumnes que hauran de compartir els respectius informes i arrribar a eleborar-ne un de grup que serà presentat a la resta de la classe despres del temps que determini el professor.

M’aturo, no cal continuar ,no?

Només voldria tancar amb tres consideracions, a manera de “petites conclusions”:

1. La realitat ens proveeix de materials valuosíssims per ajudar a crèixer els nostres alumnes, acadèmicament, humanament i democràticament

2. A partir de la realitat: dels problemes personals o socials, o de situacions problemàtiques, resulta no resulta complex crear entorns de veritable desenvolupament competencial. El sentit comú ens pot proveir abastament.